|
|
MoJosep Moix (Sabadell, 1898 - Praha, 1973) Sindicalista i polític. D'ofici era teixidor. Dirigent del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Sabadell (CNT). El 1926 hagué de marxar a l'Argentina, per la persecució del govern dictatorial espanyol. El 1929 tornà a Sabadell, i es va fer càrrec de la secretaria de la Federació Local de Sabadell. En el Congrés de la CNT del juny del 1931, celebrat a Madrid, s'alineà amb la posició trentista, oposada a la tendència anarquista sostinguda per la Federación Anarquista Ibérica (FAI). Així el maig del 1932, la Federació Local de Sabadell deixà de pagar la seva contribució a la direcció confederal, per la qual cosa Moix fou expulsat del sindicat. El maig del 1933 participà en la constitució dels anomenats Sindicats d'Oposició (dissidents de les tesis de la FAI), però també xocà contra les idees anarco-sindicalistes d'aquests. Participà en el Sis d'Octubre, i s'hagué d'exiliar de nou. En tornar ja s'havia arrenglerat amb el socialisme, s'afilià a la Unión General de Trabajadores (UGT) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins la tasca sindical aconseguí que moltes agrupacions locals s'incorporessin a la UGT, de forma que durant la guerra, el sindicat socialista va experimentar el seu major creixement a la regió barcelonina. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l'alcaldia. Fou també director general de Treball al Principat, i l'abril del 1938 fou nomenat ministre de Treball al govern espanyol dirigit per Juan Negrín. El febrer del 1939 abandonà el Principat, conquerit pels feixistes, per marxar a les terres alacantines. Ocupades també aquestes, marxà de nou a França, i en arribar el torn d'aquesta, passà a Mèxic. Després de la guerra tornà a França, i el 1949 es va fer càrrec de la secretaria general del PSUC. El 1953 les autoritats l'expulsaren en mig d'una campanya anticomunista. Llavors s'instal·là a Praha. El 1956 deixà la secretaria a Gregorio López Raimundo per ocupar la presidència del partit. Joaquim Molas i Batllori (Barcelona, 5.9.1930 – Barcelona, 16.3.2015) Historiador i crític literari. Fill del compositor Isidre Molas i Font (1899-1969). Llicenciat en Lletres a la Universitat de Barcelona, va fer la tesi doctoral (defensada amb èxit el 1958) sobre la poesia de Lluís Icard (segle XV). En l'anàlisi estilística de textos medievals fou influït per Martí de Riquer i Dámaso Alonso. Fou lector de castellà i de català a la Universitat de Liverpool (1959-1961). Entre el 1961 i el 1972 fou professor als Estudis Universitaris Catalans. En aquesta etapa adoptà una metodologia marxista en l'estudi de la literatura contemporània, que s'expressa en obres col·lectives com la “Poesia catalana del segle XX” i “Antologia Catalana”. El 1971 esdevingué catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona, càtedra que deixà per l'homònima de la Universitat de Barcelona en 1982, la qua ocupà fins el 2000. En el 1973 fundà la revista “Els Marges”, alhora que evolucionava a una metodologia més formalista, que faria escola. Entre les obres d'aquest període hi ha “La literatura catalana d'avantguarda, 1916-1938” (1983), “Josep Carner i Carles Riba: l'aventura de dos poestes” (2003), “Vuit segles de poesia catalana” (2005), “Aproximació a la literatura catalana del segle XX” (2010). Narcís Molins i Fàbrega (Tortellà, Garrotxa, 1910 - Cuatla, México, 1964) Periodista i polític. Es crià a pagès, però ja des de nen entrà a treballar en un taller de culleres de fusta. A 16 anys, passà a Barcelona, acollits per uns parents, pastissers del carrer Petritxol, i hi trebellà com a aprenent. Autodidacta, en el 1930 esdevingué redactor de «La Nau». Empresonat diverses vegades durant els darrers temps de la Dictadura, s’afilià a la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), i amb ella ingressà en el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i fou redactor dels seus portaveus, «L’Hora» i «La Batalla». També fou redactor de «L’Opinió», si bé no es dedicà exclusivament al periodisme fins que entrà a «La Humanitat», del qual fou cap de la secció d’exterior. Proper a les tesis d’Andreu Nin, el 1931 fou expulsat del BOC, acussat de desviacionisme d’esquerres. Llavors ingressà a la Oposición Comunista Española i seguí a Nin quan aquest la transformà en Esquerra Comunista (EC), col·laborant com a redactor a El Soviet i a Comunismo. El 1935 publicà UHP, La revolució proletària d'Astúries (1935). Quan EC s'incorporà al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), fou membre del comitè executiu. Durant la guerra treballà pel servei de premsa de la Generalitat. Alhora era el director d’«Avant» i redactor en cap de «La Batalla». Un cop iniciada la repressió estalinista contra el POUM, va haver de treballar en la clandestinitat i, a final de 1937, passà a París on, amb Víctor Serge, inicià una campanya de defensa del partit. Quan els nazis s’apropaven a París, juntament amb Serge, marxà a Algèria, i d’allà a Mèxic (1940). Denuncià el genocidi nazi a Campo de concentración (1944), pel qual comptà com a il·lustrador amb Josep Bartolí. El 1956 es llicencià en antropologia, amb l’estudi El códice mendocino y la economía de Tenochtitlán (1956). Després d’això marxà a Caracas, però el 1957 s’instal·là definitivament a Cuatla. Vegeu: Arxiu d’obres de Narcís Molins i Fàbrega. Jordi Moners (El Prat de Llobregat, 6.1933) Polític i filòleg. Estudià Dret a la Universitat de Barcelona, i treballà de passant. Més tard, però ho deixà per fer estudis de Filologia Romànica a les Universitats de Freiburg in Breisgau, Marburg i Heidelberg, que compaginà amb feines diverses. El 1966 ingressà en el Front Nacional de Catalunya, i la seva estada a Alemanya i Itàlia el portà progressivament d'uns plantejaments socialdemòcrates a uns de netament marxistes. El 1968 formà part de l'escissió que conduí a la formació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), i més tard tingué un important paper en la definició d'aquest com a partit comunista (1977), i fou dirigent de les plataformes independentistes Moviment de Defensa de la Terra (1983-9) i Catalunya Lliure (1989-96), etapa en la que fou víctima de la persecució espanyola, que arribà a atemptar contra casa seva (11.1989). El 1976 va escriure una Síntesi d'història dels Països Catalans. Ha traduït Marx, Gramsci i altres al català. Ovidi Montllor (Alcoi, 1942 - Barcelona, 1995) Cantant i actor. Els seus pares eren de família pagesa, però s'havien establert a Alcoi com a treballadors industrials. El 1959 ingressà al Partido Comunista de España (PCE). Des de ben jove mostrà inquietuds artístiques, i el 1962 debutà amb el grup teatral La Cazuela. Poc més tard anà a Barcelona, i en els anys següents participà en les companyies CICF, d'Adrià Gual i Núria Espert. Alhora el 1968 iniciava la seva carrera com a cantautor i alhora musicant poemes de Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Pere Quart, entre d'altres. A Barcelona mantingué la seva militància comunista al si del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Ja als anys 1970 començà la seua carrera com a actor cinematogràfic (Furia española, 1974; Furtivos, 1975; L'obscura història de la cosina Montse, 1977; La portentosa vida del padre Vicent, 1978; La verdad sobre el caso Savolta, 1979; Un, dos, tres, ensaïmades i res més, 1985; La teranyina, 1990). Discografia: La fera ferotge (1968), Crònica d'un temps (1973), A Alcoi (1974), Coral romput (1980). En memòria seua s'ha obert a Alcoi, el Casal Centre Ovidi Montllor. Vegeu: Arxiu d'obres d'Ovidi Montllor. Daniel Domingo Montserrat (Tortosa, 1900-Castelldefels, 1968) Polític. El 1916 marxà a París per enrolar-se com a voluntari en la Gran Guerra. Després de la guerra, restà a París, treballà de periodista i mantingué contacte amb el separatisme català. El 1926 participà en l'operació fracassa de Prats de Molló. El 1929 abandonà definitivament París per instal·lar-se a Barcelona, on ingressà (1930) al Bloc Obrer i Camperol (BOC). Fou el primer director de «L'Hora» (1930), professor d'estadística a l'escola marxista del Bloc. Els seus coneixements econòmics els aplicà a la Comissió d'Estudis Econòmics del BOC. Membre actiu de l'Ateneu Enciclopèdi Popular, en dirigí la sots-secció internacional de la Secció d'Estudis Polítics i Socials. A La dictadura del capitalismo (1932) analitza el sistema econòmic vigent a l'estat espanyol, amb els elements de producció feudal, capitalista i petit-burgesa, i el paper central del capital financer. Després de la victòria feixista, fou condemnat a mort. Indultat, marxà a França on s'enrolà a la Resistència. Detingut pels nazis fou internat a un camp prop de Stuttgart fins a la fi de la guerra. De nou a França s'hi dedicà al periodisme. El 1950 passà a Madrid on es dedicà a la importació de films i a fer traduccions, fins que es retirà a Castelldefels. Veieu: Arxiu d'obres de Daniel D. Montserrat. Joan Montserrat (mort a Llucmajor, Mallorca, 1936) Polític. Membre de l'Agrupació Socialista de Llucmajor, integrada en el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Col·laborador habitual a "El Obrero Balear". Regidor de Llucmajor (1918-23). En esclatar la polèmica pel fet que Joan March financés la Casa del Pueblo de la Ciutat de Mallorca, defensà que s'acceptés aquesta col·laboració econòmica. També entrà en polèmica amb Llorenç Bisbal (1922-23) ja que Montserrat defensava l'aliança del PSOE amb el Partit Liberal per aturar als conservadors, liderats per Antoni Maura. Durant la Dictadura, deixà Mallorca, i en proclamar-se la República tornà a Ciutat. El 1933 fou president de l'Agrupació Socialista de Palma i membre de la comissió executiva de la Federació Socialista Balear. El 1936 l'aixecament militar triomfà a Mallorca i hi hagué una brutal repressió contra tots els sectors progressius de la societat, en el decurs de la qual Montserrat fou assassinat. Nahuel Moreno (Alberdi, Buenos Aires, 24.4.1924-1987) Nasqué com a Hugo Miguel Bressano Capacete. Anà a estudiar a Buenos Aires, on impactat pels atacs antisemites dels feixistes, intervingué activament en la lluita anti-racista. Vinculat a la Asociación Cultural Nicolás Vergara i a Teatro del Pueblo, contactà amb els grups trotskistes de la ciutat, sotmesos a la violència feixista i a les infàmies de l'estalinisme. Ingressà en el grup de Quebracho, que en la línia trotskista considerava l'alliberament nacional com la primera tasca revolucionària a l'Amèrica Llatina. Fou aleshores que prengué el nom de Nahuel («tigre» en maputxe) Moreno (pel color fosc de pell). El 1944, però, trencà amb Quebracho, i fundà el Grupo Obrero Marxista (GOM), que es proposava d'abandonar l'ambient «festiu» del trotskisme argentí per vincular-se al moviment obrer. Més tard, s'integrà en el Partido Obrero Revolucionario (POR). El 1948 fou delegat del POR al Segon Congrés de la Quarta International. Defensà la posició de Hansen, Pablo i Mandel, del caràcter d'estats obrers, per bé que burocràticament deformats, de les «democràcies populars» de l'Europa oriental, i que per tant calia considerar-los com una conquesta de les masses, i defensar-los contra qualsevol agressió imperialista. A partir de la perspectiva de la imminència de la tercera guerra mundial, Pablo i Mandel defensaren que això provocaria un viratge centrista dels partits estalinistes i que, per afavorir aquest procés, calia fer-hi «entrisme». Moreno considerà això una capitulació davant l'estalinisme, que no hi hauria cap viratge revolucionari ni centrista dels partits estalinistes i que la perspectiva de la guerra imminent no era correcta, i que en tot cas l'«entrisme» havia d'ésser de combat contra les direccions contrarevolucionàries. La topada d'aquestes dues visions tingué lloc a Bolívia, el 1952, després de la victòria de les milícies de la Central Obrera Boliviana (COB) damunt l'exèrcit: Moreno defensà que el POR de Bolívia agitàs la consigna de «Tot el poder per a la COB!», però Pablo i Mandel defensaren que la COB i el POR donguessen suport al nou govern de Víctor Paz Estenssoro, per afavorir la tasca de l'alliberament nacional. Un altre eix d'enfrontament entre Moreno i el Secretariat de Pablo i Mandel fou la forma d'imposar les decisions del Secretariat a les seccions nacionals. El conflicte es traslladà al POR d'Argentina, que es trencà en dues organitzacions: la pablista, dirigida per Juan Posadas, i la dirigida per Nahuel Moreno. El Secretariat reconegué el POR posadista com a secció oficial, i la morenista, com a secció simpatitzant, tot i el fet que aquesta segona tingués una incidència molt més gran en el moviment sindical argentí. El 1953 fou expulsada la Quarta Internacional la majoria de la secció francesa, que s'oposava a l'«entrisme» pablista, i hi hagué atacs a les seus de la majoria. Davant això, Moreno decidí de trencar definitivament amb el Secretariat de Pablo i Mandel. Després del la crisi del 1953, es formà el Comitè Internacional que aplegà bona part de les forces «ortodoxes», oposades a Pablo, al voltant de l'SWP nord-americà. Moreno defensà que al voltant del Comitè Internacional es formà un partit mundial sota el principis del centralisme democràtic, ja que aquesta era l'única forma de combatre el Secretariat pablista. L'SWP, no obstant, aconseguí que la nova organització fos una federació de partits. Dins el Comitè Internacional, Moreno participà en l'organització del Comitè Llatino-Americà, que donaria lloc al Secretariat Llatino-americà del Trotskisme Ortodox (SLATO) i a la revista Estrategia. A la pràctica l'SLATO es convertí en una direcció centralitzada per les seccions argentina, xilena, boliviana i peruana del Comitè Internacional. Més tard participà en la reunificació de la Quarta Internacional. A Argentina, aquesta tasca donà lloc a la fundació del Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT), que després creixeria amb la incorporació del grup «La Verdad», fins a la creació del Partido Socialista de los Trabajadores (PST). Amb tot, de nou trencà amb la majoria mandelista de la Internacional. El triomf del cop feixista del 1976, el forçà a l'exili. Establert a Colòmbia, hi fundà el Partido Socialista de los Trabajadores (PST-Colòmbia), alhora que es dedicava al partit argentí i al desenvolupament de seccions nacionals americanes i europees. El 1982, tornà a Argentina, i fundà el Movimiento al Socialismo (MAS). El 1985 fundà la Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (LIT-QI), amb l'objectiu de construir el Partit Mundial de la Revolució Socialista amb influència de masses. Vegeu: Archivo de Obras de Nahuel Moreno i la seua versió en català. William Morris (Walthamstow, 24.3.1834 – London, 9.1.1896) Artista, escriptor i polític. Vinculat des dels llurs inicis al moviment «Arts and Crafts» i al pre-rafaelisme. Entre el 1876 i el 1878 participà activament en les campanyes d’oposició a l’entrada d’Anglaterra en una guerra contra Rússia, que el primer ministre ‘tory’ Benjamin Disraeli defensava per tal d’impedir que l’Imperi Otomà perdés el control de Bulgària. El 1883 s’integrà en la Democratic Federation, que aviat es transformaria en la Social Democratic Federation (SDF). Apropat al socialisme científic de Friedrich Engels, Morris i 8 dels 10 membres de l’Executiva del SDF trencaren amb aquesta organització per fundar la Socialist League. En la pugna entre parlamentaristes i anarquistes dins la Socialist League, Morris fou hostil als primers. El 1890, la secció local de Hammersmith, dominada pels revolucionaris, trencà amb la Socialist League, i Morris la impulsà com a Hammersmith Socialist Society. Vegeu: The William Morris Internet Archive i la seua versió en català (en preparació). Polític nord-americà. El 1933 ingressà en la Communist League of America, i aviat adquirí un gran pes com a teòric en la secció americana de la Quarta Internacional (Revolució i contrarevolució a Espanya, 1938). Quan es produí l’escissió encapçalada per Max Schachtman, Morrow s’arrenglerà amb el sector trotskista ortodox representat per Cannon (1940). En aquesta etapa fou editor de Militant, l’òrgan principal del Socialist Workers Party (SWP), i de l’òrgan teòric Fourth International. La propaganda revolucionària davant la guerra imperialista li suposà l’empresonament sota la Smith Act. El 1943, juntament amb Albert Goldman, criticà la perspectiva catastrofista de la direcció trotskista ortodoxa del SWP, tot defensant la probabilitat d’un període perllongat de democràcia burgesa en l’Europa occidental post-bèl·lica. Aquesta perspectiva, feia que Goldman i Morrow insistissen en la conveniència de presentar reivindicacions democràtiques i transicionals per comptes de les purament maximalistes. El 1946 fou expulsat del SWP, acusat de col·laborar sense autorització amb el Workers Party schachtmanista. Més endavant va fer un viratge cap a la dreta, amb la defensa del model nacional i social que construïa l’Estat d’Israel. Vegeu: The Felix Morrow Internet Archive i la seua versió en català (en preparació). Partit polític de l'estat espanyol, fundat el 1972, com a Movimiento Comunista de España (MCE). De fet aquest partit havia sorgit del Movimiento Comunista Vasco (Komunistak), nom adoptat el 1969 per ETA berri (un grup obrerista escindit d'Euskadi ta Askatasuna, ETA). Aquest trànsit no impedí que mantingués sempre una actitud sensible a la problemàtica nacional als nous territoris on s'implantà, incloses les terres catalanes, si bé la independència només la reclamava per a la nació basca. Ideològicament es definia com marxista-leninista i maoïsta, i considerava la lluita revolucionària com un mitjà per assolir una república popular i democràtica. Provà un apropament a Unificación Comunista de España (UCE), però divergències ideològiques fustraren la fusió. El 1976 es reestructurà com una federació de partits, i així al Principat donà lloc al Moviment Comunista de Catalunya (MCC), que des del 1974 ja participava en les instàncies unitàries de l'Assemblea de Catalunya. Entre els dirigents del MCC destacaren Empar Pineda i Ignasi Álvarez. Al País Valencià, s'organitzà com a Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), que provà d'apropar-se, sense èxit, al Partit Socialista del País Valencià (PSPV) per tal de presentar una llista comuna a les eleccions del 1977. El 6 d'octubre del 1977, a Alacant, militants i simpatitzants del MCPV que penjaven cartells en pro de l'Estatut d'Autonomia pel País Valencià, foren atacats amb pedres per feixistes, i Miquel Grau, simpatitzant de 20 anys, en resultà ferit de mort. El 1978 quedà consumada la reforma franquista, i el MC inicià una política de col·laboració amb la Liga Comunista Revolucionaria (LCR). Així el MCPV formà amb la LCR i d'altres formacions l'Esquerra Unida del País Valencià (EUPV, que cal no confondre amb la coalició que després impulsà el PCPV). El 1983, amb EUPV participà en les eleccions autonòmiques dins la coalició Unitat del Poble Valencià (UPV). El 1991, el MCPV i LCR bastiren el grup Revolta, que tingué també el seu paral·lel (més efímer) al Principat. Moviment de Defensa de la Terra Organització Política de l'esquerra independentista catalana. Fou pensada com a organització de masses, i participaren en la seva constitució (1983) les dues principals formacions del marxisme d'alliberament nacional, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i Independentistes dels Països Catalans (IPC), a més d'altres organitzacions i afiliats individuals. El 1986 aparegué la proposta de Front Patriòtic, impulsada pel PSAN, que fou criticada pels sectors propers a IPC. La situació degenerà en una escissió en dos. El sector proper al PSAN i dirigit per Josep Guia, donà lloc el 1989 a Catalunya Lliure. El sector proper al IPC i dirigit per Carles Castellanos conservà el nom, i posteriorment IPC i les altres organitzacions s'integraren completament en l'MDT. L'ensulsiada de l'independentisme combatiu a les primeries dels 1990 comportà la davallada de l'activitat de l'MDT que quedà a la pràctica «congelat» fins la posterior refundació, cap al tombant de segle. L'MDT participà en el Procés de Vinaròs i manté la seva actuació municipalista al si de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). Lectura recomanada: Història de l'independentisme (I, II, III, IV) (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler. Moviment Socialista de Catalunya Organització política del Principat. Hereva del Front de la Llibertat, fou fundada el gener del 1945, amb grups de l'exili europeu (amb centre a Tolosa), americà (amb centre a México) i al territori del Principat (amb centre a Barcelona, en àmbits clandestins de la Universitat). La majoria provenia del Partit Obrer d'Unificació Marxista (Jordi Arquer, Josep Rovira), altres del Partit Socialista Català (Manuel Serra i Moret), del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). L'òrgan del MSC fou «Endavant», editat a Tolosa i dirigit per Josep Pallach. El 1968 el MSC s'escindí en dues corrents, una de signe socialdemòcrata i una altra adscrista al socialisme marxista (no leninista). Pallach encapçalà la primera i Joan Reventós la segona, que donaren respectivament, el 1974, al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) i a la Convergència Socialista de Catalunya (CSC). Textos del
MSC: Moviment d'Unificació Marxista (MUM) Organització política del Principat, fundada el 1977. Hi confluiren un grup d'ex militants del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), que havien deixat el partit el 1976, i el Col·lectiu Combat (escissió del Front Nacional de Catalunya, FNC). Entre els seus integrants hi figurà Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquest grup diferia de la postura defensada pels dos partits independentistes (PSAN i PSANP) de no participar en el procés de la reforma espanyola. Així el MUM va bastir amb d'altres grups la Candidatura d'Unitat Popular cap el Socialisme (CUPS), encapçalada per l'independent Salvador Casanova, que es presentà a les eleccions espanyoles del 15 de juny de 1977. Tot i que Casanova no obtení acta de diputat, Lluís M. Xirinacs, que comptava amb el suport de la CUPS i d'altres, n'obtingué la de senador. Després de l'experiència electoral, el MUM s'apropà al Partit del Treball de Catalunya (PTC), amb qui es fusionà donant lloc al Bloc Català de Treballadors (BCT). Lectura recomanada: Història de l'independentisme, de David Bassa, Raimon Soler, Carles Benítez i Carles Castellanos. |
|