Ar


Pere Ardiaca (Balaguer, 1909 - Moscou, 1986)

Polític. Fill de camperols, va estudiar al seminari de la Seu d’Urgell, que abandonà per emigrar a l'estat francès. El 1932 va tornar a Balaguer i treballà com a pintor. Fou un dels fundadors de la secció balaguerina del Partit Comunista de Catalunya (nom que rebia al Principat el PCE). Més tarda se n’anà a Barcelona on participà en la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC, 1936), del qual fou dirigent, amb responsabilitat en el diari «Treball». Després de la desfeta de 1939, s’exilià, de primer a l’estat francès i, més tard, ja a Cuba. Va tenir un important paper en la premsa catalana d’Amèrica i d’Europa. El 1961, el PSUC fundà la seva revista teòrica «Nous Horitzonts», i Ardiaca en fou director en dues etapes (1961-2; 1972-76). El 1962 retornà a l’estat espanyol, on fou empresonat pel règim franquista fins el 1971. Establerta la reforma política espanyol, fou un dels diputats comunistes de la demarcació de Lleida a les Corts Constituents espanyoles (1977-9). També fou diputat del Parlament autonòmic del Principat en la primera legislatura (1980-84). Dins el PSUC Ardiaca era dirigent del sector «prosoviètic», enfrontat al sector «eurocomunista» que controlava el PCE i el propi PSUC (amb Antoni Gutiérrez Díaz com a secretari general). En el Congrés de gener de 1981, les tesis eurocomunistes foren derrotades, i Pere Ardiaca fou elegit president del partit. La supeditació del PSUC al PCE facilità la interferència dels eurocomunistes, i Ardiaca fou destituït dels seus càrrecs el juliol. La crispació anà en augment, i Ardiaca fou expulsat del partit el desembre de 1981, acussat de fraccionalisme. La major part del sector prosoviètic deixà el PSUC, i l’abril de 1982 s’agrupà en el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), del qual Ardiaca fou elegit president.

Vegeu: Fundació Pere Ardiaca.

Hilari Arlandis (Barcelona, 1888 - Figueres, 1939)

Polític i sindicalista. Obrer marbrista de pompes fúnebres, el seu pare era natural de Cullera. Delegat per Cullera al ple de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) que tingué lloc a Barcelona (1921), participà en la delegació del sindicat al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). Juntament amb Joaquim Maurín i Andreu Nin conformà el nucli tercerista de la CNT, que no pogué impedir que aquesta se separés de la ISR, per sumar-se a l’AIT anarquista. El 1922 ingressà en el Partido Comunista de España (PCE), treballà per l’organització de la Federació Comunista de Llevant (FCL), que incloïa les terres valencianes i murcianes, i fou membre de l’equip de redacció de «La Batalla». El 1925 féu campanya contra la guerra del Marroc i, juntament amb Julián Gorkín, hagué d’exiliar-se a l’estat francès. En retornà poc després, i fou empresonat a Barcelona. Una vegada alliberat, s’establí a Barcelona i s’integrà en la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), que incloïa les terres lleidatanes, barcelonines i balears, i que el 1930 consumà la seva separació del PCE. Més tard formà part del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i fou membre del seu comitè executiu. A diferència de la majoria del BOC, no entrà en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i passà al Partit Comunista de Catalunya (PCC), que després s’integraria al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Vegeu: Arxiu d'obres d'Hilari Arlandis.

Jordi Arquer (Bellcaire d’Urgell, la Noguera, 1906 - Perpinyà, 1981)

Polític. De ben jove va passar a Barcelona. Començà la seva carrera política al moviment Estat Català que impulsava Francesc Macià. En el si del Centre Autonomista de Dependents del Comerçi de la Indústria (CADCI) encapçalà la secció de Treball i l'òrgan corresponent "Lluita", i des d'aquestes posicions combaté els sectors reformistes del separatisme català. Ja posicionat en el comunisme, participà en la fundació del Cercle d'Estudis Marxistes (1927), i en la constitució del Partit Comunista Català (PCC, 1928). Va ser detingut diversos cops, fins que la caiguda de la Dictadura va permetre una certa normalitat als grups marxistes. El 1930 participà en la fundació del Bloc Obrer i Camperol (BOC), dins el qual defensà l’opció sindical (com a dirigent del Sindicat Mercantil) i la política d’Aliança Obrera, per damunt de diferències ideològiques. De la qüestió sindical destaca l’anàlisi que va fer dels dependents del comerç a El Proletariat Mercantil. Pel que fa a la qüestió nacional, a Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas (1931) defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya i el seu exercici dins una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. La temàtica nacional també l’abordà a De Pi i Margall al Comunisme (1931). També va seguir de prop el moviment rabassaire, com a col·laborador de «La Terra» (òrgan de la Unió de Rabassaires); i en aquest sentit publicà L’evolució del problema agrari a Rússia, des de la servitud feudal al Comunisme (1934). El 1935 participà en el procés que menà a la formació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la guerra, lluità al front d'Aragó amb les milícies organitzades pel partit. El 1937 va publicar Las interpretaciones del marxismo, en un moment en què s’agreujava l’enfrontament del comunisme del POUM front l’oficialista PCE-PSUC. Patí la repressió anti-poumista i, després de la victòria feixista, passà a Mèxic, on publicà Oda a Sant Jordi i El futur de Catalunya i els deures polítics de l'emigració catalana (1943). Alhora deixava el POUM per integrar-se en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Més tard passà al Rosselló, des d’on col·laborà amb les revistes catalanes de l'exili americà. Anà diversos cops a Barcelona a partir de la dècada dels 1950, però fins el 1977 no hi va residir de forma més estable, quan va crear un arxiu sobre la guerra del 1936 i l’exili català. Alhora va treballar com a contacte entre el catalanisme d’esquerres del Rosselló i el de Barcelona.

Al cap de pocs dies, un amic obrer del barri, que va ser el que me’l va enviar, em diu: «Cada vegada que ve aquí, va dient: ‘aneu poc a Montserrat i heu d’escriure més en català’»; aquest era un dirigent del comunisme heterodox dels anys trenta, i l’any cinquanta-set o cinquanta-vuit deia això. (Josep Termes en una entrevista radiofònica a la ‘Mercantil Radiofònica’ del 5 de desembre del 1984).

Lectura recomanada: Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta (Lluita-IPC, 111-113, abril-setembre del 1984).

Vegeu: Arxiu d'obres d'en Jordi Arquer.


Index de la lletra a

Index onomàstic | Index de l'enciclopèdia