L'argument de Rosa Luxemburg que el paràgraf novè del nostre programa no és gens “pràctic” ha estat emprat pels oportunistes. Rosa Luxemburg gaudeix tant d'aquest argument que hi ha part del seu article on aquesta “consigna” es repeteix vuit vegades en una sola pàgina.
Escriu: el paràgraf novè “no dóna cap direcció pràctica en la política quotidiana del proletariat, cap solució pràctica dels problemes nacionals”.
Examinam aquest argument, que arreu es formula de forma que fa semblar el paràgraf novè força buit, o que ens porta a donar suport a totes les aspiracions nacionals.
Què significa demanar “pragmatisme” en la qüestió nacional?
Significa una d'aquestes tres coses: donar suport a totes les aspiracions nacionals; donar un “si” o un “no” a la qüestió de la secessió de qualsevol nació; o que les demandes nacionals es puguen realitzar “immediatament”.
Examinam els tres possibles significats de la demanda de “pragmatisme”.
La burgesia, que naturalment assum el lideratge en els inicis de qualsevol moviment nacional, diu que el suport a totes les aspiracions nacionals és pragmàtic. Amb tot, la política del proletariat en la qüestió nacional (com en les altres) dóna suport a la burgesia únicament en una certa direcció, però no coincideix mai amb la política de la burgesia. La classe treballadora dóna suport la burgesia únicament per tal de garantir la pau nacional (que la burgesia no pot assolir completament i que tan sols es pot aconseguir amb la democràcia completa), per tal de garantir la igualtat de drets i crear les millors condicions per la lluita de classes. Per tant, és amb l'oposició al pragmatisme de la burgesia que els proletaris presenten llurs principis en la qüestió nacional; sempre donen a la burgesia un suport únicament condicional. Allò que tota burgesia deixa fora de la qüestió nacional són els privilegis de la pròpia nació, o avantatges excepcionals; d'això se'n diu “pragmatisme”. El proletariat s'oposa a tots els privilegis, a totes les exclusions. Demanar-li que siga “pragmàtic” significa demanar-li que es pose a la cua de la burgesia, que faça oportunisme.
La demanda d'un “sí” o un “no” a la qüestió de la secessió en el cas de tota nació pot semblar “pragmàtica”. En realitat és un absurd; és teòricament metafísica, mentre que a la pràctica porta a subordinar el proletariat a la política burgesa. La burgesia sempre posa les seues demandes nacionals al capdavant, i ho fa de forma categòrica. Amb el proletariat, però, aquestes demandes es subordinen als interessos de la lluita de classes. Teòricament, no podeu dir abans d'hora si la revolució democràtica-burgesa acabarà amb la secessió d'una determinada nació respecte d'una altra, o amb la igualtat de totes dues; en tot cas, allò que importa pel proletariat és assegurar el desenvolupament de la seua classe. Per a la burgesia és important malmetre aquest desenvolupament en posar els objectius de la “seva” nació abans dels del proletariat. Per això el proletariat es limita, per dir-ho així, a la demanda negativa pel reconeixement del dret d'autodeterminació, sense donar garanties a cap nació, sense prometre de donar res a expenses d'una altra nació.
Això pot no ésser “pragmàtic”, però és en efecte la millor garantia per l'assoliment de la més democràtica de totes les solucions possibles. El proletariat necessita únicament aquestes garanties, mentre la burgesia de tota nació requereix garanties pels seus propis interessos, independentment de la posició (dels possibles desavantatges) d'altres nacions.
La burgesia s'interessa per damunt de tot en la "factibilitat" d'una determinada demanda — i per tant la invariable política d'arribar a acords amb la burgesia d'altres nacions, en detriment del proletariat. Pel proletariat, però, allò que importa és reforçar la seua classe contra la burgesia i educar les masses en l'esperit de la democràcia i el socialisme coherents.
Això pot no ésser “pragmàtic” si més no pel que fa als oportunistes, però és la única garantia real, la garantia de la més gran igualtat i pau nacionals, malgrat els terratinents feudals i la burgesia nacionalista.
Tota la tasca dels proletaris en la qüestió nacional és “poc pragmàtica” des del punt de vista de la burgesia nacionalista de cada nació, ja que els proletaris, que s'oposen a tota mena de nacionalista, demanen una igualtat “abstracta”; demanen, com a principi, que no hi hagen privilegis, per petits que semblen. En no copsar això, Rosa Luxemburg, en el seu elogi equivocat del pragmatisme, ha obert la porta als oportunistes, i especialment a les concessions oportunistes al nacionalisme gran rus.
Per què els grans russos? Perquè els grans russos a Rússia són la nació opressora, i l'oportunisme en la qüestió nacional trobarà expressió en les nacions oprimides de forma diferent que a les nacions opressores.
A la petició que les seves demandes siguen “pragmàtiques”, la burgesia de les nacions oprimides pot cridar el proletariat a donar suport a les seves aspiracions incondicionalment. El procediment més pràctic és dir simplement “si” a favor de la secessió d'una nació particular en lloc d'afavorir que totes les nacions tinguen el dret de secessió!
El proletariat s'oposa a un pragmatisme així. Alhora que reconeix la igualtat i drets iguals a un estat nacional, valora per damunt de tot l'aliança entre els proletaris de totes les nacions, i valora qualsevol demanda nacional, qualsevol separació nacional, des de la perspectiva de la lluita de la classe treballadora. Aquesta crida al pragmatisme és de fet una acceptació acrítica de les aspiracions burgeses.
En donar suport al dret a la secessió, se'ns diu, doneu suport al nacionalisme burgès de les nacions oprimides. Això és el que diu Rosa Luxemburg, i que repeteix l'oportunista Semkovskij, que casualment és l'únic representant de les idees liquidacionstes en aquesta qüestió, en la publicació liquidacionista!
La nostra resposta és aquest: no, és a la burgesia per la que és important una solució “pragmàtica” a aquesta qüestió. Pels treballadors allò que importa és distingir els principis de dues tendències. En la mesura que la burgesia de la nació oprimida combat l'opressor, sempre, en tot cas, i més fortament que en cap altra, en som favorables, ja que som els enemics més ferms i coherents de l'opressió. Però en la mesura que la burgesia de la nació oprimida defensa el seu propi nacionalisme burgès, hi estem en contra. Lluitem contra els privilegis i la violència de la nació opressora, i de cap forma passem la lluita per privilegis de part de la nació oprimida.
Si, en la nostra agitació política, no proclamem i defensem la consigna del dret a la secessió, caurem a les mans, no tan sols de la burgesia, sinó també dels terratinents feudals i de l'absolutisme de la nació opressora. Kautsky fa temps emprà aquest argument contra Rosa Luxemburg, i l'argument és indiscutible. Quan, en la seva angúnia per no “ajudar” la burgesa nacionalista de Polònia, Rosa Luxemburg refusa el dret a la secessió en el programa dels marxistes de Rússia, ajuda de fet les Centúries Negres grans russes. Ajuda de fet la tolerància oportunistes dels privilegis (pitjors que privilegis!) dels gran russos.
Duta per la lluita contra el nacionalisme a Polònia, Rosa Luxemburg ha oblidat el nacionalisme dels grans russos, per bé que aquest nacionalisme siga el més fort en l'actualitat. És un nacionalisme que és més feudal que burgès, i que és el principal obstacle a la democràcia i a la lluita proletària. El nacionalisme burgès de qualsevol nació oprimida té un contingut democràtic general que es dirigeix contra l'opressió, i és en relació a això que li donem un suport incondicional. Alhora el distingim estrictament de la tendència cap a l'exclusivisme nacional; lluitem contra la tendència de la burgesia polonesa a oprimir els hebreus, etc.
Això és poc “pragmàtic” des del punt de vista de la burgesia i dels filisteus, però és l'única política en la qüestió nacional que és pragmàtica, i es base en els principis, i realment els promou, de la democràcia, la llibertat i la unitat proletària.
El reconeixement del dret a la secessió per tot; la consideració de cada demanda concreta de secessió des del punt de vista d'eliminar totes les desigualtats, tots els privilegis i totes les exclusions.
Consideram la posició d'una nació opressora. Pot una nació ésser lliure si oprimeix altres nacions? No pot. Els interessos de la llibertat de la població gran russa(1) requereixen una lluita contra aquesta opressió. La llarga i secular història de repressions dels moviments de les nacions oprimides, i la propaganda sistemàtica a favor d'aquesta repressió que venia de les classes “superiors” ha creat uns obstacles enormes a la causa de l'alliberament del propi poble gran rus, en la forma de prejudicis, etc.
Les Centúries Negres grans russes deliberadament reforces aquests prejudicis i els difonen. La burgesia gran russa els tolera o els perdona. El proletariat gran rus no pot assolir els seus propis objectius o netejar el camí del seu alliberament sense lluitar sistemàtica contra aquests prejudicis.
A Rússia, la creació d'un estat nacional independent roman, per ara, com un privilegi únic de la nació gran russa. Nosaltres, els proletaris grans russos, que no defensem cap privilegi, tampoc en defensem aquest. Lluitem sobre la base d'un estat determinat; unim els treballadors de totes les nacions que viuen en aquest estat; no podem garantir cap via particular de desenvolupament nacional, ja que marxem cap al nostre objectiu de classe per tots els camins possibles.
Amb tot, no podem avançar cap a aquest objectiu si no lluitem contra tot nacionalisme, i no sostenim la igualtat de les diverses nacions. Si Ucraïna, per exemple, està destinada a formar un estat independent, això és un afer que el determinaran milers de factor impredictibles. Sense provar de fer “prediccions”, sostenim fermament allò que resta fora de tot dubte: el dret d'Ucraïna de forma aquest estat. Respectem aquest dret; no sostenim els privilegis dels grans russos en relació als ucraïnesos; eduquem les masses en l'esperit del reconeixement d'aquest dret; en l'esperit de refusar els privilegis estatals per cap nació.
En els salts que totes les nacions han donat en el període de revolucions burgeses, els xocs i les lluites al voltant del dret a un estat nacional són possibles i probables. Els proletaris declarem que ens oposem als privilegis grans russos, i això és el que guia tota la nostra propaganda i agitació.
En la seva petició de “pragmatisme” Rosa Luxemburg ha perdut de vista la principal tasca pràctica del proletariat gran russ i del proletariat de les altres nacionalista: el de l'agitació i la propaganda quotidianes contra tots els privilegis estatals i nacionals, i pel dret, el dret igual de totes les nacions, a llur estat nacional. Aquest (en l'actualitat) és la nostra tasca principal en la qüestió nacional, ja que únicament d'aquesta forma defensarem els interessos de la democràcia i l'aliança de tots els proletaris de totes les nacions en una marxa igual.
Aquesta propaganda pot ésser “poc pragmàtica” des del punt de vista dels opressors grans russos, així com des del punt de vista de la burgesia de les nacions oprimides (totes dues demanen un “si” o un “no” definitius, i acusen els socialdemòcrates d'ésser “indecisos”). En realitat és aquesta propaganda l'única que assegura l'educació genuïnament democràtica i genuïnament socialista de les masses. És l'única propaganda que assegura la major oportunitat per a la pau nacional a Rússia, encara que continue com a estat miltinacional, o que es dividisca de la forma més pacífica (i sense fer mal a la lluita de classe proletària) en estats nacionals separats, si sorgeix la qüestió de la divisió.
Per explicar aquesta política — l'única política proletària — en la qüestió nacional de forma més concreta, examinarem l'actitud del liberalisme gran rus vers “l'autodeterminació de les nacions”, i l'exemple de la secessió de Noruega de Suècia.
(1) Un cert L. Vl. des de París considera aquest mot no-marxista. Aquest L. Vl. És divertidament “superklug” (massa intel·ligent per la meitat). I aquest “massa-intel·ligent-per-la-meitat” L. Vl. sembla que proca d'escriure un assaig sobre l'eliminació de les paraules “població”, “nació”, etc., del nostre programa de mínims (en tindre present la lluita de classes!).
Capítol cinquè: La burgesia liberal i els socialistes oportunistes en la qüestió nacional.