Ja hem vist que el següent argument és un dels “trumfos” de Rosa Luxemburg en la lluita contra el programa dels marxistes de Rússia: reconeixement del dret d'autodeterminació és el mateix que donar suport al nacionalisme burgès de les nacions oprimides. D'altra banda, diu, si considerem aquest dret com la simple lluita contra tota violència contra altres nacions, no cal un punt especial en el programa, ja que els socialdemòcrates s'oposen, en general, a tota opressió i desigualtat nacional.
El primer argument, que Kautsky provà irrefutablement gairebé fa vint anys, és un cas d'acusació d'altri pel nacionalisme propi, en la seva por del nacionalisme de la burgesia de les nacions oprimides, i que fa que Rosa Luxemburg realment faça el joc al nacionalisme negre dels grans russos! El seu segon argument és de fet una tímida fugida d'estudi en dir que el reconeixement de la igualtat nacional inclou el dret a la secessió. Si ho fa, llavors Rosa Luxemburg admet que, en principi, el nostre punt novè és correcte. Si no ho fa, no reconeix la igualtat nacional. Les fugides d'estudi no fan cap bé aquí!
Amb tot, la millor forma de provar aquests arguments i d'altres de similars és estudiar l'atitud de les diverses classes socials vers aquesta qüestió. Pels marxistes aquesta prova és obligatòria. Hem de partit d'allò que és objectiu; hem d'examinar les relacions entre les classes sobre aquest punt. En no fer-ho, Rosa Luxemburg és culpable dels grans pecats de la metafísica, de l'abstracció, dels tòpics i de les afirmacions vanes, etc., dels que prova d'acusar, debades, el seus oponents.
Discutim el programa dels marxistes de Rússia, és a dir, dels marxistes de totes les nacionalitats de Rússia. No hauríem d'examinar la posició de les classes dirigents de Rússia?
La posició de la “burocràcia” (deman perdó per aquest terme tan poc apropiat) i dels terratinents feudals de la nostra noblesa unida és ben coneguda. Refusen definitivament tan la igualtat de les nacionalitats com el dret d'autodeterminació. És d'ells l'antiga consigna dels dies de la servitud: autocràcia, ortodòxia i essencia nacional — darrer terme que es referia únicament a la nació gran russa. Fins i tot els ucraïnesos són considerats un poble “aliè” i la llur pròpia llengua és reprimida.
Fem una ullada, a la burgesia russa, que fou “cridada” a prendre part — una part molt modesta, certament, però una part fet i fet — en el govern, sota el sistema legislatiu i administratiu del “3 de juny”. No cal dir gaires paraules per provar que els octubristes segueixen les drets en aquesta qüestió. Malauradament, alguns marxistes posen molta menys atenció a la posició de la burgesia liberal gran russa, els progressistes i els cadets. I de fet qui no estudia aquesta posició i no li dóna una atenció acurada inevitablement caurà en abstraccions i frases buides en discutir sobre el dret d'autodeterminació de les nacions.
Per bé que ensinistrat en l'art d'evitar diplomàticament respostes directes a qüestions “desagradables”, Rec, l'òrgan principal del Partit Constitucional Democràtic, es veié obligat, en la seva controvèrsia amb el Pravda l'any passat, a fer algunes valuoses admissions. El problema començà amb el Congrès d'Estudiants de tota Ucraïna que es realitzà a Lvov l'estiu del 1913. El senyor Mogilijanskij, «l'expert ucraïnès» o el corresponsal a Ucraïna de Rec, escrigué un article abusivament envitricolat («deliris», «aventurerisme», etc.) sobre la idea que Ucraïna es pogués separar, una idea que Dontsov, nacionalista i socialista, havia defensat i que el congrés esmentat havia aprovat.
Si bé no s'identificava amb el senyor Dontsov, i declarava explícitament que era un socialista nacionalista i que molts marxistes ucraïnesos no hi eren d'acord, Rabocaja Pravda afirmà que el to de Rec, o més aviat, la forma que formulava la qüestió en principi, era inadequada i censurable per un demòcrata gran rus i per qualsevol que volgués passar per demòcrata. Que Rec repudie els Dontsov si ho vol, però, des del punt de vista dels principis, com a òrgan de la democràcia gran russa, que diu que és, no pot oblidar la llibertat de secessió, el dret de secessió.
Uns mesos després, Rec, n. 331, publicà una “explicació” del senyor Mogilijanskij, que havia llegit al diari ucraïnès Slijakhi, publicà a Lvoc, una resposta del senyor Dontsov, en la que, casualment, afirmava que “els atacs xovinistes de Rech han rebut l'única resposta de la premsa socialdemòcrata russa”. Aquesta “explicació” consistia en la triple repetició de l'afirmació que la “crítica a les receptes del senyor Dontsov” no tenen res a veure amb el refús del dret de les nacions d'autodeterminació”.
"Cal dir", escrigué el senyor Mogilijanskij, “que fins i tot 'el dret d'autodeterminació de les nacions' no és un fetitx [anoteu això!] fora de tota crítica: condicions nocives en la vida de les nacions poden donar lloc a tendències nocives en l'autodeterminació nacional, i el fet que aquestes siguen portades a la llum, vol dir que el dret de les nacions haja estat refusat'?
Com veieu, aquesta referència liberal a un “fetitx” era ben similar a la de Rosa Luxemburg. Era obvi que el senyor Mogilijanskij provada d'evitar una resposta directa a la qüestió de si reconeixia o no el dret d'autodeterminació política, és a dir, a la secessió.
El diari Proletarskaja Pravda, n. 4, de l'11 de desembre del 1913, també posava aquesta qüestió al senyor Mogilijanskij i al Partit Constitucional Demòcrata.
Després d'això Rec (n. 340) pubicà una resposta sense signatura, i per tant una afirmació editorial, oficial, a aquesta qüestió. Aquesta resposa es basa en tres punts:
1) el punt 11 del programa del Partit Constitucional Democràctic parla sense embuts, de forma precisa i clara del “dret de les nacions a la lliure autodeterminació cultural”.
2) Rec afirma que Proletarskaja Pravda “confon sense remei” l'autodeterminació amb el separatisme, amb la secessió d'una nació determinada.
3) “De fet, els cadets mai no han caigut en la defensa del dret de 'les nacions a la secessió' de l'estat rus”. (Veieu l'article “Liberalisme nacional i el dret d'autodeterminació de les nacions”, a Proletarskaja Pravda n. 12, 20 de desembre del 1913)
Considerem primer el segon punt de l'afirmació de Rec. Amb quina claredat mostra als Semkovskij, Liebman i Iurkevic i d'altres oportunistes alarmats per la “vaguedat” o la “indefinició” del terme “autodeterminació” és de fet, és a dir des del punt de vista de les relacions objectives de classe i de la lluita de classes a Rússia, simplement una represa de les proclames de la burgesia liberal i monàrquica!
Proletarskaja Pravda posà les següents tres qüestions als cavallers il·lustrats “constitucionals-demòcrates” de Rec: (1) neguen que, al llarg de tota la història de la democràcia internacional, i especialment d'ençà la meitat del segle XIX, l'autodeterminació de les nacions s'ha entès precisament com a autodeterminació política, com el dret de formar un estat nacional independent? (2) neguen que la ben coneguda resolució adoptada pel Congrés de la Internacional Socialista de Londres del 1896 li donava el mateix significat? i (3) neguen que Plekhanov, en escriure sobre l'autodeterminació en una data tan primerenca com el 1902, volia dir precisament autodeterminació política? Quan Proletarskaya Pravda posà aquestes tres qüestions, els cadets callaren!
No pronunciaren ni una sola paraula en resposta, ja que no tenien res a dir. Hagueren d'admetre tàcitament que Proletarskaya Pravda l'encertava absolutament.
Les denúncies liberals que el terme “autodeterminació” és vague i les dels socialdemòcrates que es “confon desesperadament” amb el separatisme no són més que intents d'embolicar-ho, i evitar el reconeixement d'un principi democràtica universalment establert. Si els Semkovskij, Liebman i Iurkevic no fossin tan ignorants, els hi faria vergonya dirigir-se als obrers amb aquest estil liberal.
Però seguim. Proletarskaya Pravda obligà Rec a admetre que, en el programa dels constitucionals-demòcrates, el terme autodeterminació “cultural” vol dir efectivament refús a l'autodeterminació política.
“De fet, els cadets mai no han caigut en la defensa del dret de 'les nacions a la secessió' de l'estat rus” — no l'hi mancava raó a Proletarskaya Pravda quan recomanava a Novoje Vremja i a Zemscina aquestes paraules de Rec com a prova de la “lleialtat” dels nostres cadets. El seu número 13563, Novoje Vremja, que mai, és clar, no perd una oportunitat per esmentar “els jueus” i satiritzar els cadetes, afirmà de totes formes:
“Allò que per als socialdemòcrates és un axioma de saviesa política [és a dir, el reconeixement del dret de les nacions a l'autodeterminació, a la secessió], ara comença a provocar desacords fins i tot entre els cadets”.
En declarar que “no han caigut mai en la defensa del dret de les nacions a la secessió de l'estat rus”, els cadets han adoptat, en principi, exactament la mateixa posició que Novoje Vremja. Aquest és precisament un dels punts fonamentals del liberalisme nacional dels cadets, de llur relació amb els Puriskevic, i de llur dependència, política, ideològica i pràctica, d'aquests. Proletarskaja Pravda escrigué: “Els cadets han estudiat història i saben prou bé que — per dir-ho suaument — la pràctica de l'antiga dreta dels Puriskevic d'agafeu-los i apreseu-los ha conduït sovint a accions de pogrom”. Tot i ésser perfectament conscients de l'origen i la natura feudals de la omnipotència dels Puriskevic, els cadets, no obstant, prenen llur posició sobre la base de les relacions i fronteres creades per aquella pròpia classe. Tot i que saben prou bé que gran part de le relacions i fronteres creades i fixades per aquesta classe és no-europea i anti-europea (diríem asiàtics si això no fos immerescut per part de japonesos i xinesos), els cadets, amb tot, les acceptem fins al darrer terme.
Així, s'ajusten als Puriskevic, s'hi arrosseguen, amb la por d'arriscar llur posició, els protegeixen del moviment popular, de la democràcia. Com escrigué Proletarskaja Pravda: “En efecte, això vol dir adaptar-se als interessos dels terratinents de mentalitat feudal i als pitjors prejudicis nacionalistes de la nació dominant, en lloc de combatre sistemàticament aquests prejudicis”.
Encara que són homes familiaritzats amb la història i que es proclamen demòcrates, els cadets ni tan sols proven d'afirmar que el moviment democràtic, que actualment és característic tan de l'Europa oriental com d'Àsia lluita per canviar-les amb el model dels països capitalistes civilitzats, deixarà intactes les fronteres fixades per l'època feudal, l'època de l'omnipotència dels Puriskevic i de l'engany d'amplis estrats de la burgesia i de la petita burgesia.
El fet que la qüestió es posàs en la controvèrsia entre Proletarskaja Pravda i Rec no era simplement una qüestió literària, sinó que implicava un afer polític real del dia, ho provà, entre d'altres coses, la darrera conferència del Partit Constitucional Democràtic que tingué lloc entre el 23 i el 25 de març de 1914; en el report oficial d'aquesta conferència al Rec (n. 83, del 26 de març del 1914) hi llegim:
“També tingué lloc una discussió particularment forta sobre els problemes nacionals. Els diputats de Kíev, que rebien el suport de N. V. Nekrasov i A. M. Kolijubakin, assenyalaren que la qüestió nacional esdevenia un factor clau, al qual calia fer cara d'una forma més resolta que no pas s'havia fet. F. F. Kokoskin assenyalà, amb tot [aquest “amb tot” és com el “però” de Scedrin — “les orelles no creixen mai per damunt del cap, mai!”] que tan el programa com l'experiència política anterior demanava que les 'fórmules elàstiques' de 'l'autodeterminació política de les nacionalitats' es fecen servir amb molta cura".
La línia més notòria de raonament a la conferència cadet mereix una atenció seriosa de part de tots els marxistes i de tots els demòcrates. (Assenyalarem entre parèntesis que Kievskaja Mijsl, que evidentment és ben informada i que sens dubte presenta les idees del senyor Kokoskin correctament, afegí que, naturalment, com a advertència als seus oponents, hi havia un especial perill de “desintegració” de l'estat).
El report oficial de Rec està dissenyat amb una consumada experiència diplomàtica per tal d'aixecar el vel tan poc com siga possible i d'amagar tot el que es puga. Amb tot, en línies generals, el que tingué lloc a la conferència cadet és força clar. Els delegats burgesos liberals, que estaven familiaritzats amb l'estat de les coses a Ucraïna, i els cadets “d'esquerres” posaren la qüestió precisament de l'autodeterminació política de les nacions. Altrament, no hi hauria calgut la crida del senyor Kokoskin que aquesta “fórmula” calia fer-la anar “amb molt cura”.
El programa cadet, que òbviament coneixien els delegats de la conferència cadet, parla d'autodeterminació “cultural” i no política. Així, el senyor Kokoskin defensava el programa contra els delegats ucraïnesos, i contra els cadets d'esquerres; defensava l'autodeterminació “cultural” com a oposada a l'autodeterminació “política”. És perfectament clar que en oposar autodeterminació “política”, en advertir del perill de la “desintegració de l'estat” i d'afirmar que la fórmula “d'autodeterminació política” era “elàstica” (amb força coincidència amb Rosa Luxemburg!), el senyor Kokoskin defensava el liberalisme nacional gran rus contra els elements més “esquerranosos” o més democràtics del Partit Constitucional Democràtic i també contra la burgesia ucraïnesa.
El senyor Kokoskin guanyà momentàniament la conferència cadet, com es fa evident en la maliciosa expressió “amb tot” del report de Rec; el liberalisme nacional gran rus ha triomfat entre els cadets. No ajudarà aquesta victòria a aclarir les idees d'aquells individus malaconsellats que hi ha entre els marxistes de Rússia que han començat, com el cadets, a tenir por de les “fórmules elàstiques d'autodeterminació política de les nacionalitats”?
Examinam, "amb tot", la substància de la línia de pensament del senyor Kokoskin. En referir-se a “l'experiència política passada” (és a dir, evidentment, a l'experiència del 1905, quan la burgesia gran russa s'alarmà pels seus privilegis nacionals i atemorí els cadets amb les seves pors), i també en advertir del perill de la “desintegració de l'estat”, el senyor Kokoskin mostrà que entenia perfectament bé que l'autodeterminació política no pot voler dir res més que el dret de secessió i de formació d'un estat nacional independent. La qüestió és — com s'haurien d'interpretar les pors del senyor Kokoskin a la llum de la democràcia en general, i de la lluita de la classe proletària en particular?
El senyor Kokoskin ens hauria fet creure que el reconeixement del dret de secessió incrementa el perill de la “desintegració de l'estat”. Aquest és el punt de vista del comissari Mijmretsov, la consigna del qual era “agafeu-los i empresoneu-los”. Des del punt de vista de la democràcia en general, el cas és del tot oposat: el reconeixement del dret de secessió redueix el perill de la “desintegració de l'estat”.
El senyor Kokoskin raona exactament igual com ho fan els nacionalistes. En el seu darrer congrés atacaren els “mazeppistes” ucraïnesos. El moviment ucraïnès, afirmaven el senyor Savenko i els seus, amenaça d'afeblir els lligams entre Ucraïna i Rússia, ja que l'ucraïnofília austríaca és el reforçament dels lligams dels ucraïnesos amb Àustria! Queda sense explicar per què Rússia no pot "reforçar" els seus lligams amb els ucraïnesos amb el mateix mètode que els Savenko denuncien que empra Àustria, és a dir, amb la concessió als ucraïnesos de llibertat lingüística, autogovern i un parlament autònom.
Els arguments dels Savenko i dels Kokoskin són exactament iguals, i des del punt de vista purament lògic són igual de ridículs i absurds. No és clar que com més llibertat gaudisca la nacionalitat ucraïnesa en un determinat país, més forts seran els lligams en aquell país? Hom esperaria que aquesta tautologia no seria discutida sense abandonar completament totes les premises de la democràcia. Pot haver-hi una major llibertat nacional, com a tal, que la llibertat de secessió, que la llibertat de formar un estat nacional independent?
Per aclarir aquesta qüestió, que ha estat tan embolicada pels liberals (i per aquells que s'han desviat tant com per fer-se'n ressó), citarem un exemple ben simple. Posem la qüestió del divorci. En el seu article Rosa Luxemburg escriu que l'estat democràtic centralitzat, en concedir autonomia a les parts constituents, hauria de conservar les seccions legislatives més importants, com la legislació sobre el divorci, sota la jurisdicció del parlament central. La preocupació per que l'autoritat central de l'estat democràtic retinga el poder per permetre el divorci s'entén fàcilment. Els reaccionaris s'oposen a la llibertat de divorci; diuen que cal “fer-la anar amb molta cura”, i en veu alta declaren que significa la “desintegració de la família”. Els demòcrates, però, creuen que els reaccionaris són hipòcrites, que en realitat defensen la omnipotència de la policia i de la burocràcia, els privilegis d'un dels sexes, i la pitjor mena d'opressió de la dona. Creuen que de fet la llibertat de divorci no provocarà la “desintegració” de la família sinó que, contràriament, la reforçarà sobre una base democràtica, que és l'única base possible i duradora en una societat civilitzada.
Acusar els que defensen la llibertat d'autodeterminació, és a dir la llibertat de secessió, d'animar el separatisme, és tan ximple i hipòcrita com acusar als que defensen la llibertat de divorci d'animar la destrucció dels lligams familiars. De la mateixa forma que a la societat burgesa els defensors del privilegi i de la corrupció, sobre els que recolzen el matrimoni burgès, s'oposen a la llibertat de divorció, igualment, en l'estat capitalista, el refús a la llibertat d'autodeterminació, és a dir, el dret de les nacions a la secessió, no significa cap altra cosa que la defensa dels privilegis de la nació dominant i dels mètodes policials d'administració, en detriment dels mètodes democràtics.
Sens dubte, el joc brut que sorgeix de totes les relacions que hi ha en la societat capitalista sovint porta els membres del parlament i els periodistes a deixar-se dur per xerrameques frívoles i absurdes sobre la secessió de tal o tal nació. Però tan sols els reaccionaris poden permetre's espantar-se (o fer veure que s'espanten) en sentir-ho dir. Qui defensa principis democràtics, és a dir, qui insisteix que la qüestions d'estat les han decidir les masses populars, sap que hi ha una “tremenda distància” [citem la comèdia de Griboiedov La intel·ligència fa la infelicitat] entre el que els polítics xerren i el que el poble decideix. Per llur experiència diària les masses saben perfectament bé el valor dels llaços geogràfics i econòmics i els avantatges d'un gran mercat i d'un gran estat. Voldran, per tant, recòrrer a la secessió tan sols i l'opressió i la tensió nacionals fan absolutament intolerable la vida comuna i eclipsen qualsevol relació econòmica. En aquest cas, els interessos del desenvolupament capitalista i de la llibertat de la lluita de classes els anirà millor amb la secessió.
Així, des de qualsevol perspectiva, els arguments del senyor Kokoskin, resulten ésser el cim de l'absurd i una mofa dels principis de la democràcia. I així encara hi ha una certa lògica en aquests arguments, la lògica dels interessos de classe de la burgesia gran russa. Com la majoria de membres del Partit Constitucional Democràtic, el senyor Kokoskin és un lacai dels moneders de la burgesia. Defensa els seus privilegis en general, i els seus privilegis estatals en particular. Els defensa colze amb colxe amb Puriskevic, amb la única diferència que Puriskevic té més fe en el garrot feudal, mentre Kokoskin i els altres s'adonen que el garrot resultà molt malmès el 1905, i confien més en els mètodes burgesos d'enganyar les masses, com ara atemorir la petita burgesia i els camperols amb l'espectre de la “desintegració de l'estat”, i de confondre'ls amb frases que barregen la “llibertat dels pobles” amb la tradició històrica, etc.
L'hostilitat dels liberals al principi de l'autodeterminació política de les nacions tan sols pot tindre un significat real de classe, i un de sol: el nacional-liberalisme, la defensa dels privilegis estatals de la burgesia gran russa. I els oportunistes entre els marxistes de Rússia, que actualment, sota el règim del 3 de juny, s'oposen al dret d'autodeterminació de les nacions — el liquidacionista Semokovskij, el lliguista Liebman, el petit-burgès ucraïnès Iurkevic — segueixen de fet l'estel dels nacionals-liberals, i corrompen la classe treballadora amb idees nacionals-liberals.
Els interessos de la classe treballadora i de la seva lluita contra el capitalisme exigeixen la solidaritat i la unitat més estreta dels obrers de totes les nacions; exigeixen la resistència a la política nacionalista de la burgesia de qualsevol nacionalitat. Per tant, els socialdemòcrates es desviarien de la política proletària i subordinarien els obres a la política de la burgesia si repudiassen el dret d'autodeterminació de les nacions, és a dir, el dret d'una nació oprimida a la secessió, o si donassin suport a totes les demandes nacionals de la burgesia de les nacions oprimides. No hi ha cap diferència pel treballador assalariat entre ésser explotat principalment per la burgesia gran russa o bé per una burgesia no-russa, o per la burgesia polonesa per comptes de l'hebrea, etc. El treballador assalariat que ha arribat a entendre que els seus interessos de classe són tan indiferents respecte dels privilegis estatals dels capitalistes gran russos com de les promeses dels capitalistes polonesos i ucraïnesos d'establir un paradís terrenal quan obtinguen privilegis estatals. El capitalisme es desenvolupa i ho farà de totes formes, tan en estats integrats per una població mixta com per estats nacionals separats.
En qualsevol cas el treballador assalariat serà subjecte d'explotació. La lluita existosa contra l'explotació requereix que el proletariat es lliure del nacionalisme, i siga absolutament neutral, per així dir-ho, en la lluita per la supremacia que hi ha entre la burgesia de diverses nacions. Si el proletariat de qualsevol nació dóna el més petit suport als privilegis de la “seua” burgesia nacional, allò durà inevitablement a la desconfiança devers el proletariat d'altres nacions; afeblirà la solidaritat internacional de classe dels obrers i els dividirà, per goig de la burgesia. El refús del dret d'autodeterminació o a la secessió implica inevitablement, a la pràctica, donar suport als privilegis de la nació dominant.
Tindre una confirmació més clara d'això si veiem el cas concret de la secessió noruega de Suècia.