SETZE mesos de guerra civil han demostrat concloentment que tots els camins que s’assenyalen al poble espanyol es redueixen a no pas més de dues opcions. Un és el camí que assenyalam: guerra revolucionària contra el feixisme. Totes les altres vies condueixen al camí marcat per l’imperialisme anglo-francès.
L’imperialisme anglo-francès ha demostrat que no té cap intenció en qualsevol cas d’ajudar els lleialistes a la victòria. Fins i tot l’estalinitzada New Republic (27 d’octubre del 1937) fou finalment obligada a admetre: ‘És clar que ara com ara la preocupació de França i Anglaterra per una victòria feixista a Espanya ha esdevingut –si és que no era ja des del començament– una consideració completament secundària’.
La qüestió espanyola no és més que un factor en el conflicte d’interessos entre les potències imperialistes, i serà finalment ‘resolta’ –si els imperialistes de tots dos camps reïxen– únicament quan arriben al punt de la solució general de totes les qüestions, és a dir, la guerra imperialista.
En tindre més a perdre, el bloc anglo-francès és reticent a la guerra, per bé que eventualment lluitarà per conservar-ho. Fins a aquell moment evita fer demostracions decisives, a Espanya i arreu. Permeté una mena d’ajut als lleialistes de part de la Unió Soviètica perquè no volia una victòria Franco mentre els seus aliats italo-alemanys en dominassen el règim. Els interessos britànics s’han emprat de mentres en arranjar amb Burgos l’explotació conjunta de la regió bilbaïna sota influència britànica. La primera setmana de novembre, Chamberlain anuncià l’establiment de relacions formals amb Franco (com a almoïna als sentiments antifeixistes, els oficials diplomàtics i consulars foren designats simplement com a ‘agents’), mentre que Eden assegurava al Parlament que una victòria de Franco no suposaria cap règim hostil a Gran Bretanya. Així, els amos del bloc anglo-francès es preparaven per una victòria de Franco.
Fossen quines fossen les pors del bloc anglo-francès quant a una victòria de Franco, mai no volgueren una victòria lleialista. Una victòria primerenca hauria sigut seguida d’una revolució social. Fins i tot ara, després de sis mesos de repressions del govern Negrín, els dirigents anglo-francesos encara dubten que una victòria lleialista no siga seguida d’una revolució social. Són en el cert. Ja que els milions d’obrers cenetistes i ugetistes, fuetejats per la guerra civil, en concloure victoriosament sacsejarien els límits burgesos del front popular. A més, una victòria lleialista imminent seria un colp al prestigi italo-alemany que tan sols es podria contrarestar amb una invasió d’Espanya a escala imperialista i d’un intent de tancar la Mediterrània. El perill a la ‘línia de flotació de l’imperi’ del bloc anglo-francès duria la guerra a l’ordre immediat del dia. El desig anglo-francès d’ajornar la guerra conduiria així directament a oposar-se a una victòria lleialista.
L’única raó per la qual el bloc anglo-francès no corteja obertament Franco és perquè no gosa abandonar el seu avantatge principal en la propera guerra: el mite de la guerra democràtica contra el feixisme, amb el qual el proletariat es mobilitza per donar-hi suport.
La principal preocupació de l’imperialisme anglo-francès des del començament era: com ajornar la guerra, mantindre el mite democràtic, i amb tot començar a fer fora Hitler i Mussolini d’Espanya? La resposta era també òbvia: un compromís entre els camps lleialista i feixista. Ja el 17 de desembre del 1936, ‘Augur’ comunica semioficialment que anges anglesos treballaven per un armistici local en el nord, mentre que agents francesos feien el mateix a Catalunya. Fins i tot el social-patriota, Zyromski, afirmava a Populaire (3 de març del 1937): ‘S’hi poden veure iniciatives que cerquen de concloure una pau que significaria no tan sols la fi de la revolució espanyola, sinó també la pèrdua total de les victòries socials ja aconseguides’. El socialista caballerista Luís Araquistain, embaixador en França des de setembre del 1936 fins el maig del 1937 declarava posteriorment: ‘Hem comptat massa, en il·lusió i esperança, en el comitè de Londres, és a dir, en l’ajut de les democràcies europees. Ara és l’hora d’adonar-se que no podem esperar-hi res de decisiu a favor nostre, i d’un d’ells, si més no, molt en contra’. (Adelante, 18 de juliol del 1937).
El govern de Negrín es posà completament en mans del bloc anglo-francès; i els discursos de Negrín, particularment l’adreçat a les Cortes l’1 d’octubre, en poar en la necessitat de preparar la pau, i el seu discurs després de la caiguda de Gijón, revelaven que el seu govern era disposat a realitzar les propostes anglo-franceses de compromís.
El rostre de Negrín es girava no als fronts de batalla sinó a Londres i París. L’orientació governamental la resumia sucintament el pro-lleialista Matthews després de la caiguda de Gijón: ‘En general h ha més descoratjament ací pels debats de Londres que no pas per l’escaigut al nord’. Matthews continuava:
Hi ha un passatge en l’emissió d’anit del president del govern Negrín que expressava tan perfectament l’opinió del govern que paga la pena de consignar: ‘Una vegada més els nostres enemics exteriors proven d’aprofitar-se del candor ingenu de les democràcia europees amb fins subterfugis... Advertesc ara els països lliures del món que la nostra causa és la llur. Espanya acceptarà qualsevol mitjà de reduir l’angoixa d’aquest país, però les democràcies no s’haurien de deixar seduir pel maquiavelisme dels llurs pitjors enemics, i no esdevindre nou víctimes d’una decisió mesquina’. (New York Times, 24 d’octubre del 1937).
Certament que aquest passatge expressava perfectament l’opinió del govern. Si les conseqüències d’aquesta política no fossen tan tràgiques per les masses, hom esclataria a riure davant la imatge del ‘candor ingenu’ de la pèrfida Albion i del Quai d’Orsay. En tèmer que l’anaven a abandonar, Negrín implorava així als seus mentors imperialistes a recordar que ‘acceptaria qualsevol mitjà of reducing the anguish of this country’. Que no ho havia mostrat ja amb les repressions dels obrers?[1]
Que el govern lleialista ja havia acordat de donar suport a un compromís amb els feixistes ho testimonien no tan sols fonts autoritzades revolucionàries i burgeses, sinó també una font estalinista:
Un representant del govern espanyol que assistí a la coronació del rei George VI resumia al ministre d’exteriors, Eden, el pla de València per posar fi a la guerra civil. S’anava a declarar una treva. Totes les tropes i voluntaris forasters que servien en tots dos bàndols es retirarien immediatament d’Espanya. Durant la treva no es desplaçarien les línies de batalla. Eliminats els no-espanyols, Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica dissenyarien un pla que el govern espanyol es comprometria a acceptar per endavant, pel qual la voluntat de la nació espanyola quant al seu futur polític i social seria autoritzadament esclarida. (Louis Fischer, The Nation, 4 de setembre del 1937).
Com a màxim, aquest arranjament suposaria un plebiscit sota la supervisió de les potències europees. Amb Franco en possessió d’un territori que inclou més de la meitat del poble espanyol, i amb els blocs italo-alemany i anglo-francès en competència per l’amistat de Franco, hom pot imaginar-se el resultat del plebiscit: unitat dels elements burgesos en tots dos camps espanyols en un règim bonapartista, dotat al principi de drets democràtics formals, però que governaria les masses primordialment a través de la força dels exèrcits de Franco.
Aquesta era la fi del camí assenyalat pels imperialistes anglo-francesos i ja acceptat pel govern de Negrín. Hi havia encara dificultats objectives en el camí: Franco esperava guanyar-ho tot i Itàlia i Alemanya l’animaven a lluitar. Però una cosa era clara. Si no una victòria completa de Franco, a la qual ja es feien a la idea Anglaterra i França, llavors el millor que podia vindre de l’‘ajut’ anglo-francès era un règim conjunt amb els feixistes.
Stalin trobaria en això una píndola amarga. Amb independència de com es disfrassàs el compromís amb els feixistes això seria un colp terrible pel prestigi estalinista en tot el món. Però abans de trencar amb l’objectiu principal de la política soviètica –aconseguir una aliança amb l’imperialisme anglo-francès– Stalin era disposat a acceptar l’acord que dictassen. Ja ‘trobaria la fórmula’. Els mateixos arguments que s’empraren per justificar l’entrada soviètica en el comitè de no-intervenció justificarien l’acte final de traïció contra el poble espanyol.
Recordam aquells penosos arguments. ‘La Unió Soviètica no era emfàticament favorable a l’acord de no-intervenció. Amb un suport suficient dels partits socialistes, dels moviments obrers i antifeixistes del món, a banda del suport dels partits comunistes, la Unió Soviètica hauria pogut aturar la iniciativa de no-intervenció des del principi’.[2] Cal que recordam a qualcú que Stalin mai no provà d’aplegar el moviment obrer mundial abans d’acceptar el pla de no-intervenció? Si el règim de Stalin era impotent per aturar els bandits, calia que se’ls unís? Els estalinistes entenien prou bé el paper d’Anglaterra: ‘El govern de Baldwin perpetrà la seua acció internacional per retindre la bona voluntat dels potencials dictadors feixistes d’Espanya [i]... per impedir una victòria del front popular... Hem vist prou... com per afirmar que Gran Bretanya ha arribat al seu propi acord amb el general Franco’.[3] Però què importava el destí d’Espanya, el futur de la revolució europea? Res no pesava en l’escala de Stalin en relació amb la tènua amistat de la França imperialista: ‘La Unió Soviètica no podia entrar en un xoc obert amb Blum quant al pacte de no-intervenció perquè això ho haurien aprofitat Hitler i la facció pro-nazi del govern conservador de Londres que justament provava d’arribar a aquesta situació’.[4] I doncs? Pretenguem que el comitè de no-intervenció té la seua utilitat: ‘Més que permetre la col·lisió entre els nazis i els ministres tories quant a Espanya, la Unió Soviètica lluità per fer tot el possible dins el comitè de no-intervenció per aturar l’enviament d’armes feixistes a Espanya![5] Similarment, no tenim cap dubte, Stalin lluitarà per fer tot el possible dins el comitè de compromís per aconseguir un arranjament equitatiu per la participació dels lleialistes en el règim conjunt amb els feixistes.
Precisament en aquests darrers mesos, quan el pla anglo-francès prenia forma final, Stalin trobà un nou pretext per afegir als aportats al pacte franco-soviètic i a la ‘seguretat col·lectiva’, que impulsà els lleialistes a una dependència encara més gran del bloc anglo-francès. Louis Fischer el presentà amb prou cruesa:
La guerra espanyola ha assumit unes dimensions tan grans i es tan duradora que Rússia tota sola i, especialment, si també ha d’ajudar Xina, no pot suportar la càrrega. Una altra o unes altres nacions han de contribuir-hi... Si Anglaterra salvàs Espanya de Franco, Rússia podria potser salvar Xina de Japó. (The Nation, 16 d’octubre del 1937).
Així, Xina esdevé el pretext per no ajudar decididament Espanya mentre que Espanya resta com a pretext per no salvar Xina! ‘Si Anglaterra salvàs Espanya de Franco...’
El poble espanyol també era conduït al camí de l’imperialisme anglo-francès per la Internacional Comunista, és aclar, i per la Internacional Laborista i Socialista. A banda dels gestos pietosos d’organitzar recollida de fons, les dues internacionals havien cridat tan sols als obrers a fer que els ‘llurs’ governs democràtics anassen en ajut d’Espanya. El ‘proletariat internacional’ és convocat a ‘obligar al compliment de les seus principals reivindicacions en pro del poble espanyol, que són la retirada immediata de les forces armades intervencionistes d’Itàlia i d’Alemanya, l’aixecament del bloqueig; el reconeixement de tots els drets internacionals del govern legítim espanyol; l’aplicació dels estatuts de la Societat de Nacions contra els agressors feixistes’. (Daily Worker, 19 de juliol del 1937). Totes aquestes ‘reivindicacions’ són crides a accions governamentals. Com que els socialistes francesos i els laboristes britànics coneixien que una acció governamental seriosa tan sols podia tindre lloc en cas de guerra, i com que els llurs patrons capitalistes deixaven clar que no eren preparats per la guerra, denunciaren com massa precipitades les demandes de la Comintern. Davant de l’acusació de bel·licisme, Dimitrov tan sols podia respondre referint-se a l’‘especulació vergonyosa dels sentiments anti-bèl·lics de les grans masses’! Però els socialistes i els laboristes coincidien amb els estalinistes en posar el destí del poble espanyol en les mans dels ‘llurs’ governs. Ja que uns i altres eren decidits a donar suport als llurs capitalistes en la propera guerra.
D’on vindria la direcció que organitzàs les masses espanyoles en una lluita implacable contra la traïció d’Espanya?
La direcció amb prou feines podia provindre del grup dirigent de la CNT, del qual no era crim menor el no haver endurit els obrers contra les il·lusions de l’ajut anglo-francès. El mateix manifest del 17 de juliol del 1937, adreçat al proletariat mundial, declarava, ‘hi ha únicament una salvació: el vostre ajut’, llençava una consigna perfectament acceptable pel bloc burgès-estalinista: ‘Pressionau els vostres governs per adoptar decisions favorables a la nostra lluita’. El discurs de Roosevelt a Chicago fou aclamat per la premsa cenetista. Segons Solidaridad Obrera (7 d’octubre), mostrava que ‘la unitat democràcia en Europa s’aconseguirà únicament per una acció enèrgica contra el feixisme’.
Els dirigents de la CNT s’adherien a l’antic curs, i demanaven simplement la fórmula embellida del ‘front antifeixista’ com a substitució del front popular, per tal de tornar al govern. Moltes de les publicacions anarquistes locals, properes a les masses, reflectien la sensació d’ultratjament per la conducta de la direcció. Una escrivia:
Llegir gran part de la premsa cenetista i anarquista d’Espanya indigna o produeix llàgrimes de ràbia. Centenars dels nostres camarades foren massacrats en els carrers de Barcelona durant les lluites de maig, per la traïció dels nostres aliats en la lluita antifeixista; a Castella tan sols, gairebé un centenar de camarades han sigut covardament assassinats pels comunistes; altres camarades han sigut assassinats pel mateix partit en altres regions; campanyes públiques i encobertes de difamació i mentides de tota mena es realitzen contra l’anarquisme i la CNT, per tal d’enverinar i capgirar l’esperit de les masses contra el nostre moviment. I davant d’aquests crims la nostra premsa continua a parlar d’unitat, de decència política; demanar lleialtat, calma, serenitat, sinceritat, esperit de sacrifici, i tots aquests sentiments en els quals som els únics que creiem i ens sembla que tan sols serveixen pels altres sectors polítics per cobrir ambicions i traïció... No dir la veritat d’ara en endavant seria trair-nos a nosaltres i al proletariat. (Ideas, Baix Llobregat, 30 de setembre del 1937).
Però la conducta de la direcció cenetista es va fer encara més vergonyosa. La ràbia de les masses després de la caiguda de Santander forçà els estalinistes a emetre mots emolients, que demanaven la fi de la campanya contra la CNT. Amb la qual cosa fins i tot les més esquerranoses de les grans publicacions de la CNT saludares ‘la rectificació que sens dubte ha començat a produir-se en la política del Partit Comunista’. (CNT, 6 d’octubre). La caiguda de Gijón, que aïllava encara més el govern de les masses, menà a obrir negociacions per aconseguir el suport de la CNT. Tots els planys foren oblidats i els dirigents de la CNT s’afanyaren a declarar la disposició a entrar en el govern!
Dels dirigents de l’UGT encara menys cal dir. No emeteren ni un mot en defensa del POUM. Caballero no va fer ni un sol discurs en públic durant cinc mesos, mentre que els estalinistes preparaven l’escissió de l’UGT. El pacte per la unitat d’acció, signat per la CNT i l’UGT el 9 de juliol, que podria haver organitzat la defensa dels drets elementals dels treballadors, restà en projecte. Per bé que òbviament representava una majoria de les federacions provincials del partit socialista, el grup de Caballero no va anar més enllà de les protestes contra les accions del gens representatiu Comitè Nacional de Prieto. Més que aliats, els dirigents de l’UGT simplement afebliren més els ja impotents dirigents de la CNT.
Del POUM hom ja no pot parlar-ne com a entitat. L’havien eliminat irrevocablement. Tots els colps de la direcció s’havien adreçat contra l’ala esquerra, mentre que l’ala dreta havia sigut cortejada i ensabonada. El Comunista de València havia depassat obertament les decisions del partit, amb una defensa flagrant de la línia del front popular, que es movia constantment cap a l’estalinisme. Finalment, una setmana abans de la il·legalització del partit, el Comitè Central es veié forçat a publicar una resolució (Juventud Comunista, 10 de juny) que declarava: ‘El Comitè Central ampliat... ha acordat de proposar al Congrés l’expulsió sumària del grup fraccional que a València ha treballat contra la política revolucionària del nostre estimat partit’.
El congrés del partit mai no va tindre lloc. Previst pel 19 de juny, fou precedit pels atacs del 16 de juny. El POUM no s’havia preparat gens pel treball il·legal, com l’èxit agranador dels atacs va indicar. Si el congrés hagués tingut lloc, hauria trobat el principals centres del partit, Barcelona i Madrid, arrenglerats a l’esquerra contra la direcció. Un grup d’esquerres demanava la condemna de l’Oficina de Londres i la creació d’una nova internacional, la Quarta. L’altre declarava: ‘S’ha fet clar que no hi ha en la nostra revolució un partit marxista real d’avantguarda’.
No era, doncs, en les organitzacions existents com a tals on hom podia cercar una nova direcció que impedís un compromís amb els feixistes. Afortunadament, els fets tan sols havien passat desapercebuts als dirigents. Entre les masses de la CNT i de l’UGT sorgiren nous quadres que cercaven una sortida.
D’especial importància eren els Amics de Durruti, ja que representaven un trencament conscient amb l’antiestatisme de l’anarquisme tradicional. Declaraven explícitament la necessitat d’òrgans democràtics de poder, juntas o soviets, en l’enderrocament del capitalisme, i les necessàries mesures estatals de repressió contra la contrarevolució. Il·legalitzats el 26 de maig, aviat restabliren la premsa. Malgrat la triple il·legalitat del govern, dels estalinistes i de la direcció de la CNT, l’Amigo del Pueblo donava veu a les aspiracions de les masses. Libertad, també publicat il·legalment, era un altre òrgan anarquista dissident. Nombroses publicacions anarquistes locals, així com el portantveu de la Joventut Llibertària i nombrosos grups locals de la FAI, s’alçaven contra la capitulació dels dirigents de la CNT. Qualcuns encara prenien el camí sense esperança de ‘Cap més govern’. Però el desenvolupament dels Amics de Durruti era un reservori de futur per tots els obrers revolucionaris de la CNT-FAI.
Les masses de l’UGT i dels socialistes d’esquerres havien indicat des de feia temps una impaciència amb la pusil·lanimitat de la direcció. Però el primer signe obert de cristal·lització revolucionària arribà únicament l’octubre, quan més de cinc-cents joves abandonaren la ‘Joventut Unificada’ per reconstruir una organització juvenil socialista revolucionària. Simultàniament, l’escissió en l’UGT, forçada pels estalinistes, desvetllà efectivament nombrosos obrers d’esqeurres quant al problema de salvar els sindicats dels destructors estalinistes. En aquesta lluita s’hi posaven inel·ludiblement tots els problemes fonamentals de la revolució espanyola, la natura del sindicalisme combatiu, el paper del partit revolucionari entre les masses. D’això cristal·litzarien forces pel nou partit de la revolució.
Ací, doncs, hi havia la tasca hercúlia dels bolxevic-leninistes. Aquestes quart-internacionalistes, condemnats a la il·legalitat per la direcció del POUM fins i tot en l’apogeu de la revolució, organitzats pels expulsats del POUM únicament en la primavera del 1937, en cercar una via cap a les masses, han de contribuir a fusionar l’ala esquerrana del POUM, la Joventut socialista revolucionària i els obrers políticament conscients de la CNT i l’UGT, per crear els quadres del partit revolucionari a Espanya. Podria aquest partit, basat en fonaments revolucionari, ésser cap altre que un partit recolzat en la plataforma de la Quarta Internacional?
On si no, de fet, cercaria camaraderia i col·laboració internacionals? La Segona i la Tercerca Internacionals eren els òrgans dels traïdors del poble espanyol. No era un acte arbitrari que l’ala esquerrana del POUM demanàs de repudiar l’Oficina de Londres, l’anomenada ‘Oficina Internacional per la Unitat Socialista Revolucionària’. Ja que aquest centre al qual s’havia afiliat el POUM, havia sabotejat la lluita contra el sistema de muntatges de Stalin del qual el POUM havia caigut víctima.
Mentre el propi POUM des del començament denuncià els processos de Moscou i propagà una ‘anàlisi trotskista’, l’Oficina de Londres havia treballat en la direcció oposada. Havia refusat de col·laborar en una comissió d’investigació dels processos de Moscou. Per què? Brockway –que llavors llençava una ‘Campanya d’Unitat’ conjunta ILP-PC– deixà anar la raó: ‘causaria prejudicis en els cercles soviètics’. Brockway per tant proposava... una comissió per investigar el trotskisme! Quan se li va retreure aquest curs, Brockway es defensà amb la impugnació del caràcter de la Comissió d’Investigació encapçalada per John Dewey.
De mentres l’Oficina de Londres esclatava. El SAP (Partit Obrer Socialista d’Alemanya) havia atacat inicialment els processos de Moscou, però aviat abandonà la crítica de l’estalinisme en signar un pacte conjunt per un Front Popular a Alemanya. Juventud Comunista (3 de juny) reportava l’escissió de l’Oficina de Joventut de Londres: ‘La Joventut del SAP s’ha col·locat en una posició estalinista i reaccionària... La Joventut del SAP havia signat un dels documents més vergonyosos que ha conegut la història del moviment obrer alemany’. El mateix dia que la direcció del POUM era arrestada com a agents de la Gestapo, Julio, òrgan de les joventuts del PSUC (19 de juny) sota el titular, ‘Trotskisme és sinònim de contrarevolució, havia saludat les polítiques dels grups de joves de l’ILP i del SAP i assenyalava orgullosament que l’afiliació sueca de l’Oficina de Londres s’aproximava contínuament cap a la política estalinista de front popular.
Fins i tot més ximple era la posició d’aquells altres ‘aliats’ del POUM, els grups de Brandler-Lovestone. Durant una dècada havien defensat cada crim de la burocràcia estalinista, en base a una falsa distinció entre les polítiques de Stalin en la Unió Soviètica i les polítiques errònies de la Comintern arreu. Quan Zinoviev i Kamenev foren sentenciats a mort, aquests advocats de l’estalinisme havien saludat el paorós fet com una vindicació de la justícia soviètica. Similarment havien defensat el segon procés de Moscou el febrer del 1937. Jo mateix era present en una trobada pública en la seu de Lovestone quan Bertram Wolfe demanà excuses perquè un representat del POUM acabava de titllar de muntatges els processos! Únicament després de l’execució dels generals vermells el grup de Lovestone començà –sense cap explicació– a capgirar la seua posició. En deu anys havien fet tot el possible per ajudar Stalin en fixar l’apel·latiu de contrarevolucionaris als trotskistes, i fins i tot quan s’havien vist forçats a acceptar l’anàlisi de Trockij de la purga de Stalin, aquests eixelebrats restaren com sempre enemics implacables del resurgiment de la revocació a Rússia com, de fet, a tot arreu. A mesura que el SAP, l’afiliació sueca, etc., surten d’un extrem de l’Oficina de Londres, són substituïts pel moviment de Brandler-Lovestone. El canvi amb prou feines ha comportat millora!
Com preparava aquesta Oficina Internacional per la Unitat Socialista Revolucionària la defensa del POUM? La seua trobada del 6 de juny del 1937 adoptà dues resolucions. La resolució n. 1 deia:
Únicament el POUM ha reconegut i proclamat la necessitat de transformar la lluita antifeixista en una lluita contra el capitalisme sota l’hegemonia del proletariat. Aquesta és la raó real dels atacs ferotges i de les calúmbies del partit comunista aliat amb les forces capitalistes en el Front Popular contra el POUM.
La resolució n. 2 deia:
Tota mesura adreçada contra la classe obrera revolucionària d’Espanya és alhora una mesura en interès de l’imperialisme francès i britànic i un pas cap al compromís amb els feixistes.
En aquesta hora de perill cridam a totes les organitzacions obreres del món sencer, i particularment a la Segona i a la Tercera Internacionals... perquè finalment prenguem una posició unificada contra totes aquestes maniobres traïdores de la burgesia mundial (la cursiva és meua).
Una resolució per l’esquerra, una per la dreta semi-estalinista –vet ací l’Oficina de Londres.[6]
‘Però no són els principis que proposau pel reagrupament de les masses espanyoles construccions intel·lectuals que les masses sentiran alienes? I no és massa tard?’
No! Nosaltres els revolucionaris som l’única gent pràctica del món. Ja que simplement articulam les aspiracions fonamentals de les masses, de fet, allò que ja diuen a la manera llur. Simplement aclarim la natura dels instruments, per damunt de tot, la natura del partit revolucionari i de l’estat obrer, que les masses necessiten per aconseguir el que volen. Mai no és massa tard perquè les masses comencen a fer el camí cap a la llibertat. El pessimisme i l’escepticisme són luxes per uns pocs. Les masses no tenen més opció que lluitar per la vida pròpia i pel futur dels llurs infants.
Si la nostra anàlisi no ha il·luminat les forces interiors de la revolució espanyola, recordam uns pocs mots de Durruti en el camp de batalla d’Aragó, quan dirigia les milícies mal armades en l’únic avenç substancial de tota la guerra civil. No era cap teòric, sinó un dirigent activista de masses. El més important és que els seus mots expressen la visió revolucionària dels obrers amb consciència de classe. Els dirigents de la CNT havien enterrats aquests mots més profundament que no havien enterrat Durruti! Però recordam-los:
Per nosaltres és una qüestió d’esclafar el feixisme d’una vegada per totes. Sí, i malgrat el govern.
Cap govern en el món no lluita contra el feixisme fins a la mort. Quan la burgesia veu que el poder se li escapa de les mans, recorre al feixisme per mantindre-s’hi. El govern liberal d’Espanya podia haver anul·lat els elements feixistes fa temps. Per comptes d’això hi contemporitzà, hi arribà a compromisos, hi jugà. Fins i tot ara en aquest moment, hi ha homes en aquest govern que volen avindre’s amb els rebels. Mai no podreu dir, ja ho sabeu –reia– quan l’actual govern podria necessitat aquestes forces rebels per esclafar el moviment obrer...
Sabem que volen. Per nosaltres no vol dir res que hi haja una Unió Soviètica en un lloc del món, per la pau i tranquilitat de la qual els obrers d’Alemanya i Xina foren sacrificats al barbarisme feixista per Stalin. Volem la revolució ací a Espanya, ara mateix, no potser per després de la propera guerra europea. Preocupam més Hitler i Mussolini avui dia amb la nostra revolució que no pas ho fa tot l’Exèrcit Vermell de Rússia. Som un exemple per la classe obrera alemanya i italiana de com tractar el feixisme.
No esper cap ajut de cap govern del món per una revolució llibertària. Potser els conflictes d’interès entre els diversos imperialisme poden tindre una certa influència en la nostra lluita. És molt possible. Franco fa tot el que pot per arrossegar Europa al conflicte. No dubtarà en llençar Alemanya contra nosaltres. Però no esperam cap ajut, ni tan sols del nostre govern en darrera anàlisi.
‘Seureu al damunt d’una pila de ruines si sou victoriosos’, digué Van Paasen.
Durruti respongué:
Sempre hem viscut en ravals i amb forats a la paret. Sabrem com acomodar-nos durant un temps, ja que, cal no oblidar-ho, també sabem construir. Fórem nosaltres els qui construiren aquests palaus i ciutats, tant a Espanya com a Amèrica i a tot arreu. Nosaltres, els obrers, podem construir perquè uns altres hi troben lloc. I els millors llocs. Les ruines són lluny de fer-nos paper. Anam a heretar la terra. No hi ha el més mínim dubte d’això. La burgesia podria fer esclatar i ensorrar el seu propi món abans d’abandonar l’escenari de la història. Duem un món nou, ací, en els nostres cors. Aquest món creix a cada minut.[7]
10 de novembre del 1937
1. ‘Chautemps reflecteix el disgust burgès i feixista per València. Per tant, constantment, crida València a moderar l’actuació i a emfasitzar el caràcter democràtic del règim’. Aquest testimoni és de Louis Fischer! (The Nation, 16 d’octubre del 1937).
2. Harry Gannes: Com la Unió Soviètica ajuda Espanya, novembre del 1936. Aquesa era la disculpa estalinista oficial per donar suport al Comitè de Londres.
3. Ibid.
4. Ibid.
5. Ibid.
6. En el número del 4 de juny del New Leader, el dirigent de l’ILP, Fenner Brockway, aconsellava el POUM en aquesta conjunctura crítica. Qualcuns fragments reveladors: ‘És important que el POUM, juntament amb d’altres forces obreres, es concentre en la lluita contra Franco... El Partit Comunista d’Espanya ha criticat justificadament l’absència de coordinació en el front i la mala organització de les forces armades. El POUM hauria de tindre cura de no semblar que es resisteix a propostes que facilitarien l’eficiència en el combat contra Franco però això no vol dir que haja d’acceptar sense protesta un retorn a l’estructura reaccionària de l’antic exèrcit’. Aquesta mena de consell arribava una setmana abans que el POUM fos il·legalitzat! Que la tasca del POUM era la lluita incansable i implacable contra el govern, en no dipositar cap mena de confiança en els dirigents de la CNT i de l’UGT, en emetre propostes de front unit per la defensa concreta i quotidiana dels drets elementals dels obrers, i de combinar immediatament el treball legal amb l’il·legal –això depassava naturalment Brockway. El mateix número du una lletra dels representant de l’ILP a Espanya, McNair, al dirigent estalinista, Dutt, que comença: ‘És dolorós per mi veure’m obligat a entrar en controvèrsia amb un camarada del PC davant del desig que tinc de veure la unitat entre els partits obrers... Encara sostinc el punt de mira... “allò important a tindre en ment és que la Campanya d’Unitat a Gran Bretanya hauria d’engendrar la unitat a Espanya més que no pas permetre que la desunió d’Espanya trenque la Campanya d’Unitat a Gran Bretanya”...’
7. Entrevista de Durruti amb Pierre Van Paasen, Toronto Star, setembre del 1936.
Last updated on: 10.1.2006