Lev Trockij: I ara? Problemes vitals del proletariat alemany (1931)

El capitalisme rus ha demostrat ésser, a causa del seu extrem endarreriment, l’anella més feble de la cadena imperialista. El capitalisme alemany apareix en la situació actual com l’anella més feble per la raó oposada: és el capitalisme més avançat en una Europa que es troba en una situació sense sortida. Com més s’afirma el caràcter dinàmic de les forces productives en Alemanya, més s’ofeguen aquestes forces en el sistema estatal d’Europa, semblant al “sistema” de gàbies d’un miserable parc zoològic provincial. Cada canvi de la conjuntura col·loca el capitalisme alemany davant de tasques que es veurà forçat a resoldre mitjançant la guerra. Per mitjà del govern dels Hohenzollern, la burgesia alemanya es llençà a “organitzar Europa”. Per mitjà del govern de Brüning-Curtius ha intentat realitzar... la unió duanera amb Àustria. Què terrible reducció de les tasques, de les possibilitats, de les perspectives! Però calgué renunciar també a aquesta unió. El sistema europeu té els peus de fang. Si diversos milions d’austríacs s’uniren a Alemanya, la gran hegemonia salvadora de França podria enfonsar-se.

Europa, i sobretot Alemanya, no poden progressar per la via capitalista. Si la crisi actual fos superada temporalment gràcies al joc automàtic de les forces del capitalisme mateix (a coll dels obrers), açò implicaria el renaixement en breu termini de totes les contradiccions sota una forma encara més concentrada.

El pes d’Europa en l’economia mundial únicament pot disminuir. Les etiquetes nord-americanes, Pla Dawes, Pla Young, moratòria Hoover, s’adhereixen sòlidament en el front d’Europa. Europa està sotmesa a la ració nord-americana.

El declivi del capitalisme implica la podridura social i cultural. La via de la diferenciació sistemàtica dins de les nacions, del creixement del proletariat al preu de la disminució de les classes mitjanes, està tancada. Un perllongament posterior de la crisi social únicament pot significar una pauperització de la petita burgesia i una degeneració de capes cada vegada més àmplies del proletariat en lumpenproletariat. Aquest perill, que és més greu, estreny per la gola l’avantguarda alemanya.

La burocràcia socialdemòcrata és la part més podrida de l’Europa capitalista en procés de putrefacció. Començà el seu camí històric sota la bandera de Marx i Engels. Es fixà com a objectiu l’enderrocament de la dominació de la burgesia. El potent ascens del capitalisme l’ha inspirat i l’ha arrossegat darrere d’ell. En nom de la reforma ha renunciat a la revolució, primer de fet i després de paraula. Evidentment, Kautski ha defès encara durant molt de temps la fraseologia revolucionària, adaptant-la a les necessitats del reformisme. Bernstein, per contra, ha exigit que es renunciés a la revolució: el capitalisme s’endinsa en un període de prosperitat pacifica, sense crisi ni guerres. Una predicció exemplar. Pot semblar que entre Kautski i Bernstein hi ha una contradicció irreductible. De fet, es complementen simètricament l’un a l’altre, com la bota esquerra i la bota dreta del reformisme.

La guerra esclatà. La socialdemocràcia recolzà la guerra en nom de la prosperitat futura. En compte de la prosperitat veu el declivi. Avui no es tracta ja de deduir la necessitat de la revolució del fracàs del capitalisme; ni de reconciliar els obrers amb el capitalisme per mitjà de reformes. La nova política de la socialdemocràcia consisteix en salvar la societat burgesa renunciant a les reformes.

Però la decadència de la socialdemocràcia no s’acaba ací. La crisi actual del capitalisme agonitzant ha obligat la socialdemocràcia a renunciar als fruits d’una llarga lluita econòmica i política i a tornar els obrers alemanys al nivell de vida dels seus pares, dels seus avis i fins i tot dels seus rebesavis. No hi ha quadro històric més tràgic i alhora més repel·lent que la podridura perniciosa del reformisme al endemig dels residus de totes les seues conquistes i totes les seues esperances. El teatre camina a la recerca del modernisme. Que pose en escena més sovint Els Teixidors de Hauptmann, la més actual de totes les obres. Però que el director del teatre no oblide reservar les primeres files als caps de la socialdemocràcia.

D’altra banda, no tenen res a fer amb l’espectacle: han arribat al límit extrem de les seues facultats d’adaptació. Hi ha un llindar per davall del qual la classe obrera alemanya no pot descendir per molt de temps. No obstant, el règim burgès que lluita per la seua existència no vol reconèixer aquest llindar. Els decrets d’excepció de Brüning únicament són un principi, per a tantejar el terreny. El règim de Bruning es manté gràcies al suport covard i pèrfid de la burocràcia socialdemòcrata, la qual, al seu torn, es recolza sobre la confiança mitigada i portada amb desgrat d’una part del proletariat. El sistema dels decrets burocràtics és inestable, incert i poc viable. El capital necessita una política distinta i més decisiva. El suport de la socialdemocràcia, que no pot oblidar els seus propis obrers, no sols és insuficient perquè puga assolir els seus objectius, sinó que comença ja inclús a molestar-li. El període de les mesures a mitges ja ha passat. Per tal d’intentar trobar una sortida, la burgesia ha d’alliberar-se definitivament de la pressió de les organitzacions obreres, ha d’escombrar-les, anihilar-les, dispersar-les.

Ací comença la missió històrica del feixisme. Torna ha de fer passar per l’adreçador les classes que es troben immediatament per damunt del proletariat i que temen ésser precipitades als seus rengles, les militaritza gràcies als mitjans del capital financer, sota la cobertura de l’estat oficial, i les envia a aixafar les organitzacions proletàries, des de les més revolucionàries fins a les més moderades.

El feixisme no és únicament un sistema de repressió, violència i terror policíac. El feixisme és un sistema particular d’estat basat en l’extirpació de tots els elements de la democràcia proletària en la societat burgesa. La tasca del feixisme no és únicament destruir l’avantguarda comunista, sinó també mantenir tota la classe en una situació d’atomització forçada. Per a açò no n’hi ha prou amb exterminar físicament la capa més revolucionària dels obrers. Cal aixafar totes les organitzacions lliures i independents, destruir totes les bases de suport del proletariat i anihilar els resultats de tres quarts de segle de treball de la socialdemocràcia i els sindicats. Perquè és sobre aquest treball sobre el que, en última instància, s’hi recolza el Partit Comunista. La socialdemocràcia ha preparat totes les condicions per a la victòria del feixisme. Però, per això mateix, ha preparat les condicions de la seua pròpia liquidació política. És totalment correcte atribuir a la socialdemocràcia la responsabilitat de la legislació d’excepció de Bruning, com també de l’amenaça de la barbàrie feixista. Però és absurd identificar socialdemocràcia amb feixisme.

Amb la seua política durant la revolució de 1848, la burgesia preparà el triomf de la contrarevolució, que immediatament després reduí el liberalisme a la impotència. Marx i Engels fustigaren la burgesia liberal alemanya tan violentament com Lassalle, i de manera més profunda que aquest. Però en la mesura que els lassalleans posaven en el mateix sac reaccionari la contrarevolució feudal i a la burgesia liberal, Marx i Engels s’indignaven amb raó per aquest ultraesquerranisme erroni. La posició errònia dels lassalleans els convertí, en determinades ocasions, en còmplices de la monarquia malgrat el caràcter globalment progressista del seu treball, infinitament més important que el treball dels liberals.

La teoria del “socialfeixisme” reprodueix l’error fonamental dels lassalleans sobre bases històriques noves. En penjar als nacionalsocialistes i als socialdemòcrates la mateixa etiqueta feixista, la burocràcia stalinista s’ha embarcat en accions com el suport al referèndum de Hitler: això no és millor que les combinacions dels lassalleans amb Bismarck. En la seua lluita contra la socialdemocràcia, els comunistes alemanys han de recolzar-se en l’etapa actual sobre dues posicions distintes: a) la responsabilitat política de la socialdemocràcia en allò que fa a la potència del feixisme; b) la incompatibilitat absoluta que existeix entre el feixisme i les organitzacions obreres sobre què s’hi recolza la socialdemocràcia.

Les contradiccions del capitalisme alemany han assolit avui tal tensió que és inevitable una explosió. La capacitat d’adaptació de la socialdemocràcia ha arribat al sostre que precedeix a l’autoliquidació. Els errors de la burocràcia stalinista han assolit els límits de la catàstrofe. Aqueixos són els tres termes de l’equació que caracteritza la situació en Alemanya. Tot es manté sobre el tall d’una navaixa d’afaitar.

Quan se segueix la situació alemanya als periòdics que arriben amb un retard de quasi una setmana, quan un manuscrit necessita una setmana més per a franquejar la distància que separa Constantinoble de Berlín, quan són necessàries encara més setmanes perquè un fullet arribe a les mans del lector, hom es pregunta involuntàriament: no serà massa tard? I es respon cada vegada: no, els exèrcits que participen en aquest combat són massa gegantins perquè calga témer una decisió simultània i fulminant. Les forces del proletariat alemany no estan exhaurides. Ni tan sols s’han posat encara en marxa. La lògica dels fets parlarà cada dia de forma més imperativa. Això justifica la temptativa de l’autor de fer escoltar la seua veu, inclús amb un retard de diverses setmanes, el que és dir de tot un període històric.

La burocràcia stalinista ha decidit que faria millor el seu treball si tancava l’autor d’aquestes línies en Prinkipo. Ha aconseguit del socialdemòcrata Hermann Muller que negue el seu visat a... un “menxevic”: el front únic s’ha realitzat en aquesta ocasió sense vacil·lacions ni dilacions. Avui, els stalinistes declaren en la premsa oficial soviètica que jo “defense” el govern de Bruning en col·laboració amb la socialdemocràcia, que s’agita perquè no em concedisquen el dret a entrar en Alemanya. Millor que indignar-se d’aquesta baixesa és riure’s d’aquesta estupidesa. Però no ens riguem massa temps, perquè en tenim poc.

No hi ha dubtes que l’evolució de la situació demostrarà la correcció del que afirmem. Però, ¿per quina via administrarà la història aquesta prova: per la del fracàs de la fracció stalinista o per la de la victòria de la política marxista? Tot el problema rau ací. Es tracta del destí del poble alemany, i no sols d’ell.

Els problemes que s’examinen en aquest fullet no són d’ahir. Fa ja nou anys que la direcció de la Internacional Comunista s’ocupa de revisar els valors i s’esforça en desorganitzar l’avantguarda internacional del proletariat, per mitjà de convulsions tàctiques la suma dels quals és allò que hom anomena la “línia general”. L’Oposició d’Esquerra russa (els bolxevics-leninistes) s’ha format sobre la base no sols dels problemes russos, sinó també dels problemes internacionals. I els problemes del desenvolupament revolucionari d’Alemanya no estan en l’últim lloc de les seues preocupacions. Els desacords seriosos sobre aquesta qüestió aparegueren ja en 1923. L’autor d’aquestes pàgines s’ha expressat en diverses ocasions sobre les qüestions en debat. Una part important de les seues obres crítiques està fins i tot editada en alemany. El present fullet se situa en la línia de treball teòric i polític de l’Oposició d’Esquerra. Moltes de les coses que ací no són mencionades més que de passada han estat en el seu moment objecte d’un estudi detallat. He de remetre el lector, en particular, als meus llibres La Internacional Comunista després de Lenin, La revolució permanent, etc. Ara que els desacords es presenten davant de tot el món sota l’aspecte d’un gran problema històric, es pot apreciar millor i més profundament el seu origen. Per a un revolucionari seriós, per a un marxista autèntic, açò és absolutament necessari. Els eclèctics viuen de pensaments episòdics, d’improvisacions que sorgeixen davall la pressió dels esdeveniments. Els quadres marxistes, capaços de dirigir la revolució proletària, s’eduquen per mitjà d’un estudi profund, permanent i continuat de les tasques i les divergències.

El “Front de Ferro” és essencialment un bloc que han constituït les organitzacions sindicals socialdemòcrates, potents pels seus efectius, amb els grups impotents dels “republicans” burgesos, que han perdut tot suport en el poble i tota seguretat. Si els cadàvers no serveixen de res per a la lluita, són prou bons per a impedir als vius combatre. Els caps socialdemòcrates utilitzen els seus aliats burgesos per a frenar les organitzacions obreres. La lluita, la lluita... però això és tan sols xarlatanisme. Amb l’ajuda de Déu, tot acabarà per posar-se en el seu lloc sense efusió de sang. ¿Es decidiran vertaderament els feixistes a passar de les paraules als fets? Pel que fa als socialdemòcrates, no s’han decidit mai, i, no obstant, no són pitjors que els altres.

En cas de perill real, la socialdemocràcia no diposita les seues esperances en el “Front de Ferro”, sinó en la policia prussiana. Mal càlcul! El fet que els policies hagen estat escollits en una part important entre els obrers socialdemòcrates no ho diu tot. Ací, una vegada més, és l’existència la que determina la consciència. L’obrer, convertit en policia al servei de l’estat capitalista, és un policia burgès i no un obrer. En el curs dels darrers anys, aquests policies han hagut d’enfrontar-se força més sovint als obrers revolucionaris que als estudiants nacionalsocialistes. Per semblant escola no es passa sense quedar-ne marcat. I l’essencial és que tot policia sap que els governs passen, però la policia continua.

Un article del número d’Any Nou de l’òrgan de discussió de la socialdemocràcia, Das Freie Wort (quin periòdic tan mensypreable!), explica el sentit profund de la política de “tolerància”. Enfront de la policia i a la Reichswehr, no sembla que Hitler puga arribar mai al poder. En efecte, la Reichswehr, segons la Constitució, depèn del president de la república. Com a conseqüència, el feixisme no és perillós mentre hi haja al capdavant de l’estat un president fidel a la Constitució. Cal recolzar el govern Bruning fins a les eleccions presidencials per a elegir, aliant-se amb la burgesia parlamentària, un president constitucional i tancar així per set anys el camí del poder a Hitler. Reproduïm amb molta exactitud el contingut de l’article^². Un partit de masses que arrossega darrere d’ell milions de persones (vers el socialisme!) creu que el problema de saber qui ocuparà el poder en l’Alemanya d’avui, commoguda d’un extrem a un altre, no depèn de la combativitat del proletariat alemany, ni de les columnes d’assalt del feixisme, ni tan sols de la composició de la Reichswehr, sinó del fet que el pur esperit de la Constitució de Weimar (amb la indispensable quantitat de càmfora i naftalina) siga o no instal·lat en el palau presidencial. ¿I què passarà si, en determinada situació, l’esperit de Weimar admet, en col·laboració de Bethmann-Hollweg, que “la necessitat fa la llei”? ¿I què passarà si el fràgil embolcall de l’esperit de Weimar, tanmateix la càmfora i la naftalina, s’esgarra en el moment menys propici? I què passarà si...? Però són infinites les preguntes d’aquest tipus.

Els polítics del reformisme, aqueixos negociants hàbils, aqueixos vells experts en la intriga i el carrerisme, aqueixos homes experimentats en les combinacions parlamentàries i ministerials, es revelen (no puc trobar una expressió més suau) com a perfectes imbècils des del moment que la marxa dels esdeveniments els projecta fora de la seua esfera habitual i els confronta a fets importants.

Dipositar les seues esperances en un president és també dipositar-les l’“estat”. De cara al proper enfrontament entre el proletariat i la petita burgesia feixista (els dos camps que constitueixen la immensa majoria de la nació alemanya), els marxistes de Vorwärts demanen l’ajuda del sereno. Estat, intervé! (Staat, grief zu!). Açò significa: “Bruning, no ens obligues a defensar-nos amb la força de les organitzacions obreres, perquè això posarà en moviment tot el proletariat, i llavors el moviment desbordarà els caps calbs del govern: començarà per ésser un moviment antifeixista i acabarà essent un moviment comunista.”

A açò, Brüning, si no preferís callar, podria respondre: “Jo no podria tallar el pas al feixisme amb les forces de la policia, tot i que volgués; però no voldria, tot i que pogués. Posar en moviment la Reichswehr contra els feixistes significaria partir-la en dos, si no posar-la en moviment contra mi en la seua totalitat; i, cosa que és encara més important, emprar l’aparell burocràtic contra els feixistes significaria deixar les mans lliures als obrers, donar-los una llibertat d’acció total: les conseqüències serien les mateixes que vosaltres, els socialdemòcrates, temeu, i que jo, per aquesta raó, tem doblement.”

Les crides de la socialdemocràcia produiran en l’aparell de l’estat, en els jutges, en la Reichswehr, en la policia, l’efecte contrari d’allò que hom espera. El funcionari més “ideal”, el més “neutral”, el menys lligat als nacionalsocialistes, es fa el raonament següent: “Els socialdemòcrates tenen a milions d’obrers darrere d’ells; tenen a les seues mans mitjans immensos: la premsa, el parlament, els municipis; es tracta de la seua pròpia pell, tenen assegurat el suport dels comunistes en la lluita contra els feixistes; i, malgrat això, aquests senyors omnipotents es dirigeixen a mi, un simple funcionari, perquè els salve dels atacs d’un partit que compta amb diversos milions de membres, i els dirigents dels quals poden ésser demà els meus caps. Molt malament, i sense cap perspectiva, han d’anar-los les coses als senyors socialdemòcrates... Per a mi, com a funcionari, ha arribat el moment de pensar en la meua pròpia pell”. El resultat és que el funcionari “ideal”, “neutral”, que vacil·lava fins ahir, prendrà forçosament mesures de precaució, és a dir, es lligarà als nacionalsocialistes per a assegurar el seu esdevenidor. Així és com els reformistes, que se sobreviuen a si mateixos, treballen per als feixistes a causa de la seua línia burocràtica.

Paràsit de la burgesia, la socialdemocràcia està condemnada a un miserable parasitisme ideològic. Igual reprèn les idees dels economistes burgesos que s’esforça per utilitzar les molles del marxisme. En haver reprès del meu fullet algunes consideracions contra la participació del Partit Comunista en el referèndum de Hitler, Hilferding conclou: “Certament, no hi ha res a afegir a aquestes línies per a explicar la tàctica de la socialdemocràcia respecte al govern Brüning”. I Remmele i Thalheimer declaren: “Miren, Hilferding es recolza en Trotski.” I un libel feixista afegeix: “La recompensa de Trotski per aquest assumpte és la promesa d’un visat.” Entra en escena un periodista stalinista que telegrafia a Moscou la declaració de la premsa feixista. La redacció d’Izvestia, en la que es troba el miserable Radek, imprimeix el telegrama. Aquesta cadena mereix ésser destacada abans de passar a altres coses.

Tornem sobre problemes més seriosos. Hitler pot permetre’s el luxe d’una lluita contra Bruning, únicament perquè el règim burgès, en la seua totalitat, s’hi recolza a coll de la meitat de la classe obrera, que està dirigida per Hilferding i companyia. Si la socialdemocràcia no hagués practicat una política de traïció de classe, Hitler, sense parlar del fet que no hauria adquirit mai la força que avui té, s’hauria agafat al règim de Brüning com a una boia de salvament. Si els comunistes haguessen derrocat Bruning junt amb la socialdemocràcia, açò hauria estat un fet d’una importància política enorme. Les seues conseqüències, en tot cas, haurien superat els dirigents socialdemòcrates. Hilferding intenta trobar una justificació de la seua traïció en la nostra critica, on exigíem als comunistes que consideraren la traïció de Hilferding com un fet.

Encara que Hilferding no tinga “res a afegir” a les paraules de Trotski, afegeix almenys quelcom: les relacions de forces, diu, són tals que, inclús en el cas que es produïren accions comunes dels obrers comunistes i socialdemòcrates, seria impossible “encara que s’intensificara la lluita, derrocar l’enemic i apoderar-se del poder”. El centre de gravetat del problema està en aquesta afirmació feta de passada, sense cap prova que la recolze. Segons Hilferding, en l’Alemanya contemporània, en què el proletariat constitueix la majoria de la població i la força productiva decisiva de la societat, la lluita en comú de la socialdemocràcia i el Partit Comunista no podria donar el poder al proletariat! ¿Però, llavors quan podria passar el poder a mans del proletariat? Abans de la guerra existia la perspectiva del creixement automàtic del capitalisme, del creixement del proletariat i del creixement paral·lel de la socialdemocràcia. La guerra ha posat fi a aquest procés i, a partir d’aqueix moment, no hi ha força en el món capaç de restablir-lo. La podridura del capitalisme implica que el problema del poder ha d’ésser resolt sobre la base de les forces productives actuals. En perllongar l’agonia del règim capitalista, la socialdemocràcia mena a la major decadència posterior de l’economia, a la desintegració del proletariat, a la gangrena social. No en té d’altres perspectives, i demà serà pitjor que avui, i despús-demà pitjor que demà. Però els dirigents de la socialdemocràcia ja no s’atreveixen a mirar l’esdevenidor cara a cara. Posseeixen totes les tares d’una classe dirigent condemnada a desaparèixer: insolència, paràlisi de la voluntat, tendència a girar l’esquena als esdeveniments i a esperar miracles. Si s’hi pensa, les investigacions econòmiques de Tarnow tenen la mateixa funció que les revelacions consoladores de Rasputin...

Els socialdemòcrates, aliats amb els comunistes, no podrien apoderar-se del poder. S’hi veu perfectament el petit burgès cultivat (gebildet), infinitament covard i orgullós, ple de cap a peus de desconfiança envers les masses.

La socialdemocràcia i el partit comunista reuneixen entre els dos al voltant del 40% dels vots, sense tenir en compte el fet que les traïcions de la socialdemocràcia i els errors del partit comunista rebutgen milions d’obrers al camp de la indiferència o inclús al del nacionalsocialisme. El mer fet que aquests dos partits portaren endavant accions comunes faria augmentar considerablement la força política del proletariat, oferint així noves perspectives a les masses. Però partim del 40%. Pot ésser que Bruning o Hitler tinguen més. Però únicament aquests tres grups: el proletariat, el Partit de Centre o els feixistes, poden dirigir Alemanya. La petita burgesia cultivada està penetrada fins a la medul·la dels ossos per aquesta veritat: el representant del capital únicament necessita el 2% dels vots per a governar, perquè la burgesia posseeix els bancs, els trusts, els cartels, els ferrocarrils. És cert que el nostre petit burgès estava disposat fa dotze anys a “socialitzar” tot això. Tot pot ocórrer! Un programa de socialització (sí, expropiació dels expropiadors) no, perquè això és ja el bolxevisme.

Fins ací hem analitzat la correlació de forces fent un tall a nivell parlamentari. Però aqueix és un espill deformador. La representació parlamentària d’una classe oprimida està considerablement per davall de la seua força real, i inversament, la representació de la burgesia, inclús un dia abans de la seua caiguda, serà sempre la mascarada de la seua força imaginària. Únicament la lluita revolucionària deixa al nus la vertadera correlació de forces, escombrant tot allò que puga ocultar-la. En la lluita directa i immediata pel poder, el proletariat desenvolupa una força infinitament superior a la seua expressió al parlament, sempre a condició que no el paralitze un sabotatge intern, l’austromarxisme o altres formes de traïció. Recordem una vegada més la lliçó incomparable de la història. Quan els bolxevics s’havien apropiat, i sòlidament, del poder, únicament disposaven d’un terç dels vots en l’Assemblea Constituent, el que, junt amb els socialistes revolucionaris d’esquerra, sumava menys del 40%. I, malgrat l’espantosa destrucció econòmica, de la guerra, de la traïció de la socialdemocràcia europea i sobretot de la socialdemocràcia alemanya, tanmateix la reacció de laxitud que havia seguit a la guerra, tot i el desenvolupament d’un estat d’ànim termidorià, el primer estat obrer es manté des de fa catorze anys. Què podem dir, llavors, d’Alemanya? Quan l’obrer socialdemòcrata es revolte junt amb l’obrer comunista per a prendre el poder, la tasca estarà resolta en la seues nou dècimes parts.

No obstant, declara Hilferding, si la socialdemocràcia hagués votat contra el govern Brüning i l’hagués derrocat d’aquest mode, això hauria tingut com a conseqüència l’arribada dels feixistes al poder. Certament, a nivell parlamentari el problema es presenta d’aquesta manera; però el nivell parlamentari no ens interessa ací. La socialdemocràcia sols podia negar el seu suport a Brüning si s’embarcava en la via de la lluita revolucionària. O el suport a Brüning o la lluita per la dictadura del proletariat. No hi ha una tercera solució. El vot de la socialdemocràcia contra Bruning hauria modificat immediatament la correlació de forces, no sols sobre el tauler d’escacs parlamentaris, on els peons s’haurien vist novament sota la taula, sinó en l’arena de la lluita de classes revolucionària. Amb semblant gir, les forces de la classe obrera s’haurien vist multiplicades no per dos, sinó per deu, perquè el factor moral no ocupa l’últim lloc en la lluita de classes, i menys en els moments dels grans capgiraments històrics. Un corrent moral d’alta tensió hauria travessat tots els estrats del poble. El proletariat s’hauria dit a si mateix, amb seguretat, que era l’únic capaç de donar una nova orientació, superior, a la vida d’aquesta gran nació. La desagregació i la descomposició de l’exèrcit de Hitler haurien començat abans inclús dels combats decisius. Efectivament, no s’haurien pogut evitar els enfrontaments; però la ferma voluntat de guanyar i una dura ofensiva haurien fet la victòria infinitament més fàcil del que puga imaginar-se-la avui el revolucionari més optimista.

Per a això sols cal una cosa: el pas de la socialdemocràcia a la via de la revolució. Després de l’experiència dels anys 1914-1932, seria una il·lusió ridícula esperar un gir voluntari per part dels dirigents. En allò que fa a la majoria dels obrers socialdemòcrates, açò és ja un altre assumpte: poden fer el gir i el faran; sols cal ajudar-los. Però serà un gir no sols contra l’estat burgès, sinó també contra les esferes dirigents del seu propi partit.

I en arribar ací, el nostre austromarxista, el que no té “res a afegir” a les nostres paraules, intentarà una vegada més oposar-nos cites tretes dels nostres propis treballs: ¿No hem escrit, en efecte, que la política de la burocràcia stalinista es presentava com una sèrie d’errors, no hem fustigat la participació del partit comunista en el referèndum de Hitler? Ho hem escrit i l’hem fustigat. Però nosaltres lluitem contra la direcció de la Internacional Comunista precisament perquè és incapaç de fer esclatar la socialdemocràcia, d’arrencar les masses a la seua influència i d’alliberar la locomotora de la història del seu fre oxidat. Amb les seues actuacions, amb els seus errors, la burocràcia stalinista permet a la socialdemocràcia mantenir-se i caure cada vegada de nou sobre els peus.

El partit comunista és un partit proletari, antiburgès, encara que estiga dirigit de forma errònia. La socialdemocràcia, tanmateix la seua composició obrera, és un partit enterament burgès, dirigit en condicions “normals” de forma força hàbil des del punt de vista dels objectius de la burgesia; però aquest partit no serveix de res sota condicions de crisi social. Els dirigents socialdemòcrates es veuen completament forçats, fins i tot contra la seua voluntat, a admetre el caràcter burgès del seu partit. A propòsit de la crisi i de l’atur, Tarnow repeteix les frases usades sobre la “vergonya de la civilització capitalista”, de la mateixa manera que un pastor protestant parla del pecat de la riquesa. Tarnow parla del socialisme com parlen els rectors de la recompensa del més enllà; però s’expressa de forma totalment diferent sobre els problemes concrets: “Si el 13 de setembre no s’hagués dibuixat aqueix espectre (el de l’atur) darrere de les urnes, aquest dia hauria tingut en la història d’Alemanya una fisonomia totalment distinta” (informe el congrés de Leipzig). La socialdemocràcia ha perdut electors i vots perquè el capitalisme ha revelat en la crisi quin és el seu vertader rostre. La crisi no ha reforçat el partit del “socialisme”, sinó que, per contra, l’ha afeblit, de la mateixa manera que ha reduït la circulació de mercaderies, els diners de les caixes dels bancs, la suficiència de Hoover i Ford, la renda del príncep de Mònaco, etc. Les valoracions més optimistes de la conjuntura cal cercar-les ara no ja en la premsa burgesa, sinó en la premsa socialdemòcrata. ¿Pot haver-hi una demostració més indiscutible del caràcter burgès d’aquest partit? Si la malaltia del capitalisme implica la malaltia de la socialdemocràcia, la mort pròxima del capitalisme no pot deixar de significar la mort pròxima de la socialdemocràcia. Un partit que es recolza en els obrers però que està al servei de la burgesia no pot, en un període d’extrema exacerbació de la lluita de classes, deixar d’emanar certa olor de sarcòfag.

L’XI ple del comitè executiu de la Internacional Comunista ha admès la necessitat d’acabar amb les visions errònies que es basen en la “construcció liberal de la contradicció entre el feixisme i la democràcia burgesa, entre les formes parlamentàries de la dictadura de la burgesia i les seues formes obertament feixistes...”. El fons d’aquesta filosofia stalinista és molt simple: partint de la negació marxista de l’existència d’una contradicció absoluta, n’extreu com a conseqüència una negació de la contradicció en general, fins i tot en termes relatius. És l’error típic de l’esquerranisme vulgar. Perquè si no hi ha cap contradicció entre la democràcia i el feixisme, ni tan sols al nivell de les formes que pren la dominació de la burgesia, aquests dos règims simplement hauran de coincidir. D’ací la conclusió socialdemocràcia = feixisme. Però, ¿per què s’anomena llavors a la socialdemocràcia socialfeixisme? Fins al moment no hem rebut cap explicació del que significa en aquesta relació el terme “social”^³.

No obstant, les decisions dels plenaris del Comitè Executiu de la Internacional Comunista no modifiquen en res les coses. Hi ha una contradicció entre el feixisme i la democràcia. No és absoluta, o, per a utilitzar el llenguatge del marxisme, no expressa la dominació de dues classes irreductibles. Però designa dos sistemes de dominació d’una única i mateixa classe. Aquests dos sistemes, parlamentari democràtic i feixista, es recolzen sobre diferents combinacions de les classes oprimides i explotades i entren inevitablement en conflicte agut l’un amb l’altre.

La socialdemocràcia, el principal representant avui del règim parlamentari burgès, es basa en els obrers. El feixisme es basa en la petita burgesia. La socialdemocràcia no pot tenir influència sense les organitzacions obreres de masses. El feixisme no pot instaurar el seu poder sinó una vegada destruïdes les organitzacions obreres. El parlament és l’arena principal de la socialdemocràcia. El sistema feixista es basa en la destrucció del parlamentarisme. Per a la burgesia monopolista, els règims parlamentari i feixista tan sols són instruments diferents de la seua dominació: recorre a un o a un altre segons les condicions històriques. Però tant per a la socialdemocràcia com per al feixisme, l’elecció d’un instrument o un altre té una significació independent, més encara, és per a ells una qüestió de vida o mort política.

El règim feixista veu arribar el seu torn perquè els mitjans “normals”, militars i policials de la dictadura burgesa, amb la seua cobertura parlamentària, no són suficients per a mantenir la societat en equilibri. A través dels agents del feixisme, el capital posa en moviment les masses de la petita burgesia irritada, les bandes del lumpenproletariat desclassades i desmoralitzades, tots aqueixos innumerables éssers humans a què el mateix capital financer ha empentat a la ràbia i la desesperació. La burgesia exigeix del feixisme un treball complet: ja que ha acceptat els mètodes de la guerra civil, vol assolir la calma per a diversos anys. I els agents del feixisme, utilitzant la petita burgesia com a ariet i destruint tots els obstacles al seu pas, faran bé el seu treball. La victòria del feixisme condueix a què el capital financer agafe directament en les seues tenalles d’acer tots els òrgans i instruments de dominació, de direcció i d’educació: l’aparell de l’estat amb l’exèrcit, els municipis, les universitats, les escoles, la premsa, les organitzacions sindicals, les cooperatives. La feixistització de l’estat no implica únicament la “mussolinització” de les formes i els mètodes de govern (en aquest terreny, els canvis exerceixen al capdavall un paper secundari) sinó, primer que res i sobre qualsevol altra cosa, l’aixafament de les organitzacions obreres: cal reduir el proletariat a un estat d’apatia completa i crear una xarxa d’institucions que penetren profundament en les masses, per a obstaculitzar tota cristal·lització independent del proletariat. És precisament ací on rau l’essència del règim feixista.

El que acabem de dir no contradiu en res el fet que puga existir durant un període de transició determinat un règim de transició entre el sistema democràtic i el sistema feixista, combinant els trets de l’un i l’altre: aqueixa és la llei general de la substitució d’un sistema per un altre, encara que siguen irreductiblement hostils entre si. I hi ha moments en què la burgesia es recolza sobre la socialdemocràcia i sobre el feixisme, és a dir, en els que utilitza simultàniament els seus agents conciliadors i els seus agents terroristes. Açò era, en cert sentit, el govern de Kerenski durant els últims mesos de la seua existència: es recolzava a mitges en els soviets i alhora conspirava amb Kornilov. Això és el govern de Bruning, que balla sobre la corda fluixa entre dos camps irreconciliables, amb la perxa dels decrets d’excepció a les mans. Però semblant situació de l’estat i del govern únicament pot tenir un caràcter temporal. És característica del període de transició: la socialdemocràcia està a punt de veure expirar la seua missió quan ni el comunisme ni el feixisme estan encara llestos per a apoderar-se del poder.

Els comunistes italians, que s’han enfrontat des de fa molt de temps al problema del feixisme, han protestat més d’una vegada contra la utilització molt estesa i errònia d’aquest concepte. En l’època del VI congrés de la Internacional Comunista, Ercoli desenvolupava encara posicions sobre el problema del feixisme que són considerades ara com “trotskistes”. Definint el feixisme com el sistema més conseqüent i acabat de la reacció, Ercoli explicava: “Aquesta afirmació no es basa ni sobre els actes terroristes i cruels, ni sobre el gran nombre d’obrers i camperols assassinats, ni sobre la ferocitat dels diferents tipus de tortura àmpliament emprats, ni sobre la severitat de les condemnes; està motivada per la destrucció sistemàtica de totes les formes d’organització autònoma de les masses.”. En açò, Ercoli té totalment raó: l’essència i el paper del feixisme consisteixen en liquidar completament totes les organitzacions obreres i impedir tot renaixement de les mateixes. En la societat capitalista desenvolupada, aquest objectiu no pot ésser assolit pels simples mitjans policials. L’única via per a assolir-lo consisteix en oposar a la pressió del proletariat (quan aquesta es relaxa) la pressió de les masses petit burgeses abocades a la desesperació. És precisament aquest sistema particular de la reacció capitalista el que ha entrat en la història amb el nom de feixisme.

“El problema de les relacions existents entre el feixisme i la socialdemocràcia (escriu Ercoli) procedeix precisament d’aquest aspecte (és a dir, de l’oposició irreductible entre el feixisme i les organitzacions obreres). Des d’aquest punt de vista, el feixisme es distingeix clarament de tots els altres règims reaccionaris que han estat instaurats fins al present en el món capitalista contemporani. Refusa tot compromís amb la socialdemocràcia, la persegueix feroçment, l’ha privat de tota possibilitat d’existència legal, l’ha obligada a emigrar.”

Heus aquí què declarava aquest article, imprès en l’òrgan dirigent de la Internacional Comunista! A continuació, Manuilski inspirà Molotov la genial idea del “tercer període”. França, Alemanya i Polònia foren col·locades “en primera línia de l’ofensiva revolucionària”. La conquista del poder fou proclamada com a tasca immediata. I com davant de la insurrecció proletària tots els partits, amb l’excepció del partit comunista, eren partits contrarevolucionaris, no calgué fer cap distinció entre el feixisme i la socialdemocràcia. La teoria del socialfeixisme fou ratificada. Els buròcrates de la Internacional Comunista canviaren de muscle el seu fusell. Ercoli s’afanyà a demostrar que, si la veritat li era benvolugada, Molotov ho era encara molt més... i escriure un informe defensant la teoria del socialfeixisme. “La socialdemocràcia italiana (declarava al febrer de 1930) esdevé feixista amb una extrema facilitat.” Realment, els funcionaris del comunisme oficial esdevenen servils amb una facilitat encara major.

La nostra critica de la teoria i la pràctica del “tercer període” fou declarada, tal com era d’esperar, contrarevolucionària. La cruel experiència, que tan cara costà a l’avantguarda proletària, féu igualment necessari un gir en aquest aspecte. El “tercer període”, el mateix que Molotov, fou llicenciat de la Internacional Comunista. Però la teoria del socialfeixisme restà darrere com a únic fruit madur del tercer període; només Molotov estava vinculat al tercer període; però el mateix Stalin s’ha enquistat personalment en la teoria del socialfeixisme.

Die Rote Fahne comença els seus estudis sobre el socialfeixisme amb aquestes paraules de Stalin: “El feixisme és l’organització de combat de la burgesia, que es basa en el suport actiu de la socialdemocràcia. La socialdemocràcia és objectivament l’ala moderada del feixisme.” Com sol ocórrer-li generalment a Stalin quan fa esforços per generalitzar, la primera frase contradiu la segona i la segona no es desprèn de la primera. Que la burgesia es recolza sobre la socialdemocràcia i que el feixisme és l’organització de combat de la burgesia, és quelcom indiscutible i ha estat dit fa ja molt de temps, però simplement s’hi dedueix que tant la socialdemocràcia com el feixisme són els instruments de la gran burgesia. No obstant, és impossible comprendre per què, a més a més, la socialdemocràcia resulta ésser “l’ala” del feixisme. Una segona definició pertanyent al mateix autor no és molt més profunda: la socialdemocràcia i el feixisme no són adversaris sinó, al contrari, bessons... Els bessons poden ésser cruels adversaris; a més, no cal en absolut que els aliats nasquen el mateix dia i de la mateixa mare. En la construcció de Stalin no sols s’hi troba a mancar la lògica formal, sinó també la dialèctica. La força d’aquesta formula rau en el fet que ningú s’atreveix a criticar-la.

Entre la democràcia i el feixisme no hi ha diferències des del punt de vista del “contingut de classe”, és el que ens ensenya, seguint Stalin, Werner Hirsch (Die Internationale, gener de 1932). El pas de la democràcia al feixisme pot prendre el caràcter d’un “procés orgànic”: és a dir, produir-se “progressivament i en fred”. Aquest raonament podria resultar sorprenent si els epígons no ens haguessen ensenyat a no sorprendre’ns ja de res.

Entre la democràcia i el feixisme no hi ha “diferències de classe”. Això ha de significar, evidentment, que tant la democràcia com el feixisme tenen un caràcter burgès. Nosaltres no havíem esperat fins a gener de 1932 per a endevinar-ho. Però la classe dominant no viu en un recipient tancat. Manté unes relacions determinades amb les altres classes. Sota el règim “democràtic” de la societat capitalista desenvolupada, la burgesia es recolza en primer lloc sobre la classe obrera domesticada pels reformistes. En Anglaterra és on aquest sistema hi troba la seua expressió més acabada, ja sota els governs laboristes ja davall els governs conservadors. En el règim feixista, almenys en un primer estadi, el capital es recolza en la petita burgesia per a destruir les organitzacions del proletariat. Itàlia, per exemple! Existeix diferència en el “contingut de classe” dels dos règims? Si es planteja la pregunta a propòsit només de la classe dominant, no hi ha diferencia. Però si es pren la situació i les relacions recíproques entre totes les classes des del punt de vista del proletariat, la diferència és força gran.

Al llarg de diverses desenes d’anys, els obrers han construït a l’interior de la democràcia burgesa, utilitzant-ho tot en la lluita contra ella, els seus bastions, les seues bases, els seus focus de democràcia proletària: els sindicats, els partits, els clubs de formació, les organitzacions esportives, les cooperatives, etc. El proletariat pot arribar al poder no en el marc formal de la democràcia burgesa, sinó per la via revolucionària: açò està demostrat tant per la teoria com per l’experiència Però és precisament per aquesta via revolucionària que el proletariat té necessitat de bases de suport de democràcia proletària a l’interior de l’estat burgès. El treball de la II Internacional es reduí a creació d’aqueixes bases de suport, en l’època en què exercí encara un paper progressista.

El feixisme té com a funció principal i única la de destruir tots els bastions de la democràcia proletària fins als seus mateixos fonaments. ¿Té o no això una “significació de classe” per al proletariat? Que s’inclinen sobre aquest problema els grans teòrics. Després d’haver qualificat al règim de burgès (cosa que és indiscutible), Hirsch, igual que els seus mestres, oblida un detall: el lloc del proletariat en aqueix règim. Substitueixen el procés històric per una abstracció sociològica estèril. Però la lluita de classes es desenvolupa en el terreny de la història i no en l’estratosfera de la sociologia. El punt de partida de la lluita contra el feixisme no és l’abstracció de l’estat democràtic, sinó organitzacions vives del proletariat, en què està concentrada tota la seua experiència i que preparen l’esdevenidor.

El fet que el pas de la democràcia al feixisme puga tenir un caràcter “orgànic” o “progressiu” no pot significar una altra cosa sinó que resulta possible arrancar-li al proletariat, sense sacsades ni lluita, no sols les seues conquistes materials (un cert nivell de vida, una legislació social, els drets civils i polítics), sinó també l’instrument fonamental de les seues conquistes, és a dir, les seues organitzacions. D’aquesta forma, aquest pas “en fred” al feixisme pressuposa la més espantosa capitulació política del proletariat que es puga arribar a imaginar.

Els raonaments teòrics de Werner Hirsch no es deuen a l’atzar: alhora que desenvolupen les proclamacions de Stalin, són la generalització de tota l’agitació actual del partit comunista. Els seus esforços principals es dirigeixen a demostrar que no hi ha diferència entre el règim de Hitler i el de Brüning. Thaelmann i Remmeie hi veuen actualment la quinta essència de la política bolxevic.

L’assumpte no es limita a Alemanya. La idea que la victòria dels feixistes no aportarà res de nou és propagada amb zel en totes les seccions de la Internacional Comunista. En el número de gener de la revista francesa Les cahiers du bolchevisme, llegim: “Els trotskistes, que actuen en la pràctica com Breitscheid, accepten la cèlebre teoria socialdemòcrata del mal menor, segons la qual Bruning no és tan roí com Hitler, segons la qual és menys desagradable morir de fam davall Bruning que sota Hitler, i infinitament preferible ser afusellat per Groener que per Frick.” Aquesta cita no és la més estúpida, encara que, si hem de fer-li justícia, és prou estúpida. Tot i això expressa, ai!, l’essència mateixa de la filosofia política dels dirigents de la Internacional Comunista.

El fet és que els stalinistes comparen dos règims des del punt de vista de la democràcia vulgar. De fet, si s’aplica al règim de Brüning el criteri “democràtic” formal, la conclusió que se’n treu és indiscutible: no queden més que els ossos i la pell de l’altiva Constitució de Weimar. Però, per a nosaltres, el problema no es resol simplement amb això. Cal considerar la qüestió des del punt de vista de la democràcia proletària. És l’únic criteri segur quan es tracta de saber on i quan el règim feixista reemplaça la reacció policíaca “normal” del capitalisme en putrefacció.

És Bruning millor que Hitler (serà més simpàtic)?... aquesta pregunta, cal confessar-ho, no ens preocupa en absolut. Però és prou de mirar la llista de les organitzacions obreres per a dir: el feixisme no ha assolit encara la victòria en Alemanya. En el camí de la victòria troba encara forces i obstacles gegantins.

El règim actual de Brüning és un règim de dictadura burocràtica o, més exactament, de dictadura de la burgesia realitzada per mitjans militars i policials. La petita burgesia feixista i les organitzacions proletàries s’equilibren unes a altres, per així dir. Si les organitzacions obreres estiguessen reunides en soviets, si els comitès de fàbrica lluitassen pel control de la producció, es podria parlar de doble poder. A causa de la dispersió del proletariat i de la impotència tàctica de la seua avantguarda, açò no és encara possible. Però el mateix fet que existisquen organitzacions obreres poderoses capaces, sota determinades condicions, d’oposar una resposta fulminant al feixisme, no permet a Hitler accedir al poder i concedeix a l’aparell burocràtic una certa “independència”.

La dictadura de Brüning és una caricatura del bonapartisme. Aquesta dictadura és inestable, poc sòlida i provisional. No marca el començament d’un nou equilibri social, sinó que anuncia el pròxim fi de l’antic equilibri. En recolzar-se directament sols sobre una dèbil minoria de la burgesia, Brüning, tolerat per la socialdemocràcia contra la voluntat dels obrers, amenaçat pel feixisme, és capaç de llençar llamps en forma de decrets, però no dins de la realitat. Dissoldre el parlament amb el seu acord, promulgar alguns decrets contra els obrers, decidir una treva per a Nadal, intercanviar amb Hitler lletres dignes d’un botiguer provincià... per a açò és per al que serveix Bruning. Per a coses més elevades té els braços massa curts.

Bruning està obligat a tolerar l’existència d’organitzacions obreres en la mesura que no està encara decidit a lliurar el poder a Hitler, o que no té la força independent necessària per a liquidar-les. Bruning està obligat a tolerar i protegir els feixistes en la mesura que tem mortalment la victòria dels obrers. El règim de Brüning és un règim de transició, que no pot durar molt de temps i que anuncia la catàstrofe. El govern actual només es manté perquè els camps principals no han mesurat encara les seues forces. El vertader combat no ha començat encara. Encara està per arribar. Es tracta d’una dictadura de la impotència burocràtica que omple la pausa abans del combat, abans de l’enfrontament obert dels dos camps.

Els savis que s’envaneixen de no veure la diferència “entre Bruning i Hitler”, diuen de fet: importa poc que les nostres organitzacions existisquen encara o que estiguen ja destruïdes. Sota aquesta fanfarronada pseudoradical s’amaga la passivitat més innoble: de totes les maneres no podem evitar la derrota! Cal fixar-se atentament en la cita de la revista dels stalinistes francesos: tot el problema consisteix a saber si és millor tenir fam amb Brüning o amb Hitler. Nosaltres no plantegem el problema de com i sota quines condicions és millor morir, sinó el de com lluitar i vèncer. La nostra conclusió és la següent: cal llançar-se al combat general abans que la dictadura burocràtica de Brüning siga reemplaçada pel règim feixista, és a dir, abans que siguen aixafades les organitzacions obreres. Cal preparar-se per al combat general desenvolupant, ampliant i accentuant els combats particulars. Però per a açò cal tenir una perspectiva correcta i, sobretot, no proclamar vencedor un enemic que encara es troba lluny de la victòria.

Estem tocant el nus del problema: ací està la clau estratègica de la situació, la posició de partida per a la lluita. Tot treballador conscient, i amb major motiu tot comunista, ha d’adonar-se del buit, la nul·litat i la podridura de les discussions de la burocràcia stalinista quan s’afirma que Brüning i Hitler són la mateixa cosa. Vostès ho barregen tot! (els responem nosaltres). Embrollen vostès tot de forma vergonyosa perquè tenen por de les dificultats, de les tasques importants. Capitulen abans del combat, proclamen que ja hem estat derrotats. Menteixen vostès! La classe obrera està dividida, debilitada pels reformistes, desorientada pels errors de la seua pròpia avantguarda, però encara no ha combatut, les seues forces no estan encara exhaurides... No, el proletariat alemany és encara poderós. Els càlculs més optimistes es veuran totalment superats el dia en què l’energia revolucionària s’òbriga camí cap a l’arena de l’acció.

El règim de Brüning és un règim preparatori. De què? O bé de la victòria del feixisme, o bé de la victòria del proletariat. És un règim preparatori perquè els dos camps es preparen per al combat decisiu. Col·locar un signe d’igualtat entre Brüning i Hitler és identificar la situació anterior al combat amb la situació posterior a la derrota; açò vol dir considerar per avançat la derrota com inevitable, la qual cosa significa fer un crida a capitular sense lluita.

La majoria indiscutible dels obrers, en particular els comunistes, no ho volen. La burocràcia stalinista, naturalment, tampoc ho vol. No cal limitar-se a treure bones resolucions de què se servirà Hitler per a empedrar el camí del seu infern, sinó comprendre el sentit objectiu de la política, la seua orientació, les seues tendències. Cal desvelar fins al final el caràcter passiu, covard, atentista, capitulador i declamatori de la política de Stalin, Manuilski, Thaelmann i Remmele. Cal que els obrers comprenguen que qui té la clau de la situació és el Partit Comunista; però que, amb aquesta clau, la burocràcia stalinista s’encabota en tancar les portes que desemboquen en l’acció revolucionària.

Quan la premsa del nou Partit Socialista Obrer (SAP) denuncia l’“egoisme de partit” de la socialdemocràcia i del Partit Comunista; quan Seydewitz afirma que per a ell “els interessos de classe estan per damunt dels interessos de partit”, cauen en el sentimentalisme polític o, pitjor encara, dissimulen sota frases sentimentals els interessos del seu propi partit. És un camí que no mena enlloc. Quan la reacció exigeix que els interessos de la nació siguen posats per damunt dels interessos de classe, nosaltres, com a marxistes, expliquem que, davall la màscara dels interessos del “tot”, la reacció defensa els interessos de la classe explotadora. Únicament es poden formular els interessos d’una nació des del punt de vista de la classe dominant o des del de la classe que pretén ocupar el paper dominant. Sols es poden formular els interessos d’una classe en forma de programa; únicament es pot defensar un programa posant en peu un partit.

La classe, considerada en si mateixa, no és més que material per a l’explotació. El proletariat comença a exercir un paper independent a partir del moment en què passa d’ésser una classe social en si a ésser una classe política per a si. Açò únicament pot produir-se mitjançant el partit; el partit és l’òrgan històric per mitjà del qual el proletariat accedeix a la consciència de classe. Dir “la classe està per damunt del partit” equival a afirmar que la classe, en el seu estat brut, està per damunt de la classe que accedeix a la consciència de classe. No sols és incorrecte, sinó també reaccionari. Per a fonamentar la necessitat del front únic no hi ha en absolut cap necessitat d’aquesta teoria petit burgesa.

La progressió de la classe vers la presa de consciència, és a dir, el resultat del treball del partit revolucionari que arrossega al darrere d’ell el proletariat, és un procés complex i contradictori. La classe no és homogènia. Les seues distintes parts accediran a la presa de consciència per camins diferents i a ritmes diferents. La burgesia pren una part activa en aquest procés. Crea els seus òrgans dins de la classe obrera i utilitza els que ja existeixen per a oposar determinades capes d’obrers a altres. Diferents partits actuen simultàniament al si del proletariat. És per açò que continua dividit políticament durant una gran part del seu camí històric. Açò explica que es presente, en determinats períodes particularment greus, el problema del front únic.

Quan segueix una política correcta, el partit comunista expressa els interessos històrics del proletariat. La seua tasca consisteix en guanyar la majoria del proletariat: només així serà possible la revolució socialista. El partit comunista únicament pot complir la seua missió si serva una independència política i organitzativa total i absoluta envers els altres partits i organitzacions, tant si actuen al si de la classe obrera com si ho fan al seu exterior. No respectar aquesta exigència fonamental de la política marxista és el més greu de tots els crims contra els interessos del proletariat com a classe. La revolució xinesa de 1925-1927 es perdé, precisament, perquè la Internacional Comunista, dirigida per Stalin i Bukharin, obligà el Partit Comunista xinès a entrar al Kuomintang, el partit de la burgesia xinesa, i a sotmetre’s a la seua disciplina. L’experiència de la política stalinista en allò que fa al Kuomintang entrarà per a sempre en la història com l’exemple del sabotatge catastròfic d’una revolució pels seus dirigents. La teoria stalinista dels “partits de dues classes, obrers i camperols” aplicada a l’Orient és la generalització i la legitimació de la pràctica respecte al Kuomintang; l’aplicació d’aquesta teoria al Japó, l’Índia, Indonèsia i Corea, ha minat l’autoritat del comunisme i ha retardat el desenvolupament revolucionari del proletariat per a llargs anys. La mateixa política pèrfida és la que s’ha portat a terme, encara que menys cínicament, als Estats Units, Anglaterra, i en tots els països d’Europa fins a 1928.

La lluita de l’Oposició d’Esquerra per la independència completa i incondicional del partit comunista i de la seua política, sota totes les condicions històriques i en totes les etapes del desenvolupament del proletariat, provocà una tensió extrema en les relacions entre l’oposició i la fracció de Stalin en el moment en què aquest formà blocs amb Chíang Kai-chek, Wan Tin-wei, Purcell, Raditch, Lafollette, etc. És ociós recordar que tant Thaelmann i Remmele com Brandler i Thalheimer es situaren en aquesta lluita enterament de banda de Stalin i contra els bolxevics-leninistes. És per açò que no hem de rebre cap lliçó ni de Stalin ni de Thalheimer en allò que fa a la independència de la política del partit comunista!

Però el proletariat no accedeix a la presa de consciència revolucionària per diligència escolar, sinó a través de la lluita de classes, que no s’interromp per a lluitar, el proletariat necessita la unitat en les seues files. Açò és cert tant per als conflictes econòmics parcials, dins de les quatre parets d’una empresa, com per als combats polítics “nacionals”, com ara la lluita contra el feixisme. Com a conseqüència, la tàctica del front únic no és quelcom ocasional i artificial, ni una maniobra hàbil: no, aquesta tàctica es desprèn total i absolutament de les condicions objectives del desenvolupament del proletariat. El paràgraf del Manifest Comunista en què es diu que els comunistes no s’oposen al proletariat, que no tenen altres objectius ni altres tasques que les del proletariat, expressa la idea que la lluita del partit per guanyar la majoria de la classe no deu, en cap moment, entrar en contradicció amb la necessitat que senten els obrers d’unir les seues files per a la lluita.

Die Rote Fahne condemna amb raó l’afirmació segons la qual “els interessos de la classe estan per damunt dels interessos del partit”. De fet, hi ha una coincidència entre els interessos ben entesos de la classe i les tasques correctament formulades del partit. Mentre l’assumpte es limite a aquesta afirmació historicofilosòfica, la posició de Die Rote Fahne és inatacable. Però les conclusions polítiques que en trau són una burla directa del marxisme.

La identitat de principi entre els interessos del proletariat i les tasques del partit comunista no significa que el proletariat en el seu conjunt siga des d’avui conscient dels seus interessos, ni que el partit els formule correctament sota qualssevulla condicions. La necessitat mateixa del partit deriva precisament del fet que el proletariat no neix tenint ja la comprensió dels seus interessos històrics. La tasca del partit consisteix en ensenyar, en mostrar al proletariat el seu dret a la direcció sobre la base de l’experiència de les lluites. Tanmateix, la burocràcia stalinista considera que es pot exigir simplement i planerament al proletariat que se sotmeta davant de la força del passaport del partit, portant el segell de la Internacional Comunista. Tot front únic que no estiga situat per endavant sota la direcció del partit comunista, repeteix la Rote Fahne, està dirigit contra els interessos del proletariat. Qui no reconeix la direcció del partit comunista és, per això mateix, un “contrarevolucionari”. L’obrer està obligat a creure a l’organització comunista de paraula i per avançat. Partint de la identitat de principi de les tasques del partit i la classe, el funcionari s’arroga el dret de donar ordres a la classe. La tasca històrica que el partit encara ha d’exercir, la unificació sota la seua bandera de la indiscutible majoria dels obrers, el funcionari la transforma en un ultimàtum, en un revòlver recolzat contra el bescoll de la classe obrera. El pensament dialèctic és substituït per un pensament formalista, administratiu i burocràtic.

La tasca històrica que cal complir es considera com complida. La confiança que cal guanyar es considera com guanyada. És evident que és una solució fàcil. Però no fa avançar molt el problema. En política cal partir del que hi ha, i no del que es desitja que hi haja, ni del que hi haurà. Si es porta fins a les seues últimes conseqüències, la posició de la burocràcia stalinista és, en el fons, la negació del partit. En efecte, ¿a què es redueix tot el seu treball històric si el proletariat ha de reconèixer per avançat a la direcció de Thaelmann i Remmele?

El partit té el dret d’exigir a l’obrer que ve a unir-se a les files dels comunistes: has d’acceptar el nostre programa, els nostres estatuts i la direcció dels nostres organismes elegits. Però és absurd i criminal plantejar a priori aquesta exigència, o tan sols una part d’aquesta exigència, a les masses obreres o a les organitzacions obreres quan del que es tracta és d’accions comunes per a tasques de combat ben determinades. Açò significa minar les bases mateixes del partit, que no pot complir la seua funció sinó en el marc d’unes relacions correctes amb la classe. En compte de llençar un ultimàtum unilateral que irrita i ofèn els obrers, cal proposar un programa precís d’accions comunes: aquesta és la via més segura per a conquistar la direcció efectiva.

L’ultimatisme és un intent de violar la classe obrera quan no s’aconsegueix convèncer-la: si vosaltres, els obrers, no reconeixeu la direcció de Thaelmann, Remmele i Neumann, no vos permetrem fer el front únic. Un enemic pèrfid no hauria pogut imaginar-se una situació més desavantatjosa que aquesta en què es col·loquen els caps del partit comunista. Per aquest camí van cap a la seua perdició.

La direcció del Partit Comunista alemany l’únic que fa és reforçar el seu ultimatisme quan en les seues crides fa marxa enrere de manera purament casuística: “nosaltres no vos exigim acceptar per avançat les nostres concepcions comunistes.” Açò sona com una excusa per a una política que no en té cap. Quan el partit declara que s’ha negat a iniciar les negociacions, siguen quines siguen, amb altres organitzacions, però que permet als obrers socialdemòcrates trencar amb la seua organització i posar-se sota la direcció del partit comunista, sense anomenar-se a si mateixos comunistes, açò revela el més pur ultimatisme. El replegament en allò que fa a les “concepcions comunistes” és totalment ridícul: el fet de dir-se comunista no reté l’obrer que està disposat des d’avui a trencar amb el seu partit per a prendre part en la lluita sota la direcció comunista. L’obrer és aliè als subterfugis burocràtics i al joc de les etiquetes. Jutja la política i l’organització a fons. Continua en la socialdemocràcia en la mesura que no confia en la direcció comunista. Es pot dir sense por a equivocar-se que la majoria dels obrers socialdemòcrates estan encara avui en el seu partit, no perquè confien en la direcció reformista, sinó perquè encara no tenen confiança en la direcció comunista. Però volen lluitar des d’avui mateix contra el feixisme. Si hom els indica la pròxima etapa de la lluita comuna exigiran a la seua organització que s’embarque en aquesta via. Si noten una resistència per part de la seua organització poden arribar fins a trencar amb ella.

En compte d’ajudar els obrers socialdemòcrates a trobar el seu camí per mitjà de l’experiència, el comitè central del partit comunista ajuda els caps de la socialdemocràcia en contra dels obrers. Els Wels i els Hilferding dissimulen avui la seua repugnància a lluitar, el seu por a lluitar, la seua incapacitat per a lluitar, referint-se a la voluntat del partit comunista de no participar en una lluita comuna. El rebuig obstinat, estúpid i absurd de la política de front únic, per part del partit comunista s’ha convertit sota les condicions actuals en el recurs polític primordial de la socialdemocràcia. És precisament per açò que la socialdemocràcia, amb el parasitisme que la caracteritza, s’agafa així a la nostra crítica de la política ultimatista de Stalin i Thaelmann.

Els dirigents oficials de la Internacional Comunista fan avui llaunes, amb aire de descobriment, sobre l’elevació del nivell teòric del partit i sobre l’estudi de la “història del bolxevisme”. De fet, el “nivell” no fa una altra cosa que baixar, les lliçons del bolxevisme són oblidades, deformades, llençades per terra. De totes maneres, és força fàcil trobar en la història del partit rus al precursor de la política actual del Comitè Central del Partit alemany: és el difunt Bogdanov, fundador de l’ultimatisme (o otzovisme). Des de 1905, creia que era impossible per als bolxevics participar en el soviet de Petersburg si el soviet no reconeixia prèviament la direcció socialdemòcrata. Davall la influència de Bogdanov, el buró de Petersburg del comitè central dels bolxevics adoptà en 1905 la resolució següent: presentar al soviet de Petersburg una resolució exigint que reconegués la direcció del partit, i, en cas de negativa, abandonar el soviet. El jove advocat Krasikov, aleshores membre del comitè central dels bolxevics, presentà aqueix ultimàtum en la secció plenària del soviet. Els diputats obrers, entre els quals hi havia també bolxevics, es miraren amb sorpresa i passaren a l’ordre del dia. Ningú abandonà el soviet. Aviat tornà Lenin de l’estranger i féu una seriosa repassada als ultimatistes: no es pot, digué, obligar per mitjà d’ultimàtums les masses proletàries a saltar les etapes necessàries del seu propi desenvolupament polític.

Bogdanov, no obstant, no arribà a renunciar mai a la seua metodologia i creà a continuació una fracció “ultimatista”, o “otzovista”, nom que els fou atribuït perquè tenien la tendència a fer que els bolxevics abandonassen totes les organitzacions que es negaven a acceptar l’ultimàtum que els presentaven des de dalt: “accepteu per avançat la nostra direcció”. Els ultimatistes han intentat aplicar la seua política no sols en el soviet, sinó també en el terreny del parlamentarisme, en les organitzacions professionals i, en general, en totes les organitzacions legals o semilegals de la classe obrera.

La lluita de Lenin contra l’ultimatisme era una lluita per l’establiment d’unes relacions correctes entre el partit i la classe. En el vell partit bolxevic, els ultimatistes no assoliren exercir mai un paper ni tan sols de certa importància: de no haver estat així, la victòria del bolxevisme hauria estat impossible. El bolxevisme treia la seua força de la seua actitud atenta i plena de delicadesa respecte a la classe. Quan estigué en el poder, Lenin prosseguí la lluita contra l’ultimatisme, en particular i sobretot pel que fa als sindicats. “Si avui a Rússia”, escrivia després de dos anys i mig de victòries extraordinàries sobre la burgesia de Rússia i de l’Entente, “posàrem com a condició d’adhesió als sindicats ‘el reconeixement de la dictadura’, faríem una ximpleria, debilitaríem la nostra influència sobre les masses, ajudaríem els menxevics. En efecte, tota la tasca dels comunistes consisteix en saber convèncer els endarrerits, a saber treballar entre ells, i no a separar-se amb consignes ‘d’esquerra’ puerils.” Això és encara més imperatiu per als partits comunistes d’Occident, que sols representen una minoria de la classe obrera.

No obstant, la situació ha canviat radicalment en l’URSS en l’últim període. El partit comunista, armat del poder, desenvolupa ja un altre tipus de relacions entre l’avantguarda i la classe: en aquestes relacions entra un element de coerció. La lluita de Lenin contra el burocratisme del partit i els soviets implicava fonamentalment una lluita, no contra la mala organització de les oficines, la lentitud administrativa, la negligència, etc., sinó contra la subjecció de la classe a l’aparell, contra la transformació de la burocràcia del partit en una nova capa “dirigent”. El consell de Lenin abans de morir, crear una comissió de control proletària independent del comitè central i apartar Stalin i la seua fracció de l’aparell del partit, estava dirigit contra la degeneració burocràtica del partit. Per una sèrie de raons en què no podem entrar ací, el partit ha menyspreat aqueix consell. La degeneració burocràtica del partit ha estat empentada fins als seus últims extrems en aquests últims anys. L’aparell stalinista no fa més que manar. El llenguatge del comandament és el llenguatge de l’ultimatisme. Tot obrer ha de reconèixer per avançat que totes les decisions del comitè central, passades, presents i futures, són infal·libles. Les pretensions d’infal·libilitat són tant més difícils de digerir com més errònia es fa la política.

Després d’haver pres en les seues mans l’aparell de la Internacional Comunista, la fracció stalinista exporta de forma natural els seus mètodes a les seccions estrangeres, és a dir, als partits comunistes dels països capitalistes. La política de la direcció alemanya és el reflex de la política de la direcció moscovita. Thaelmann veu com mana la direcció stalinista, proclamant contrarevolucionaris tots aquells que no reconeixen la seua infal·libilitat. En què és pitjor Thaelmann que Stalin? Si la classe obrera no es posa humilment sota la seua direcció, és perquè la classe obrera és contrarevolucionària. Els que assenyalen Thaelmann el caràcter desastrós de l’ultimatisme són doblement contrarevolucionaris. Les obres completes de Lenin figuren entre les publicacions més contrarevolucionàries. No és en va que Stalin les ha censurades sense pietat, particularment en allò que concerneix les edicions en llengües estrangeres.

Si l’ultimatisme és nefast sota qualssevulla condicions, si en l’URSS significa el balafiament del capital moral del partit, està doblement injustificat en els partits occidentals, que estan encara acumulat el seu capital moral. En la Unió Soviètica, la revolució victoriosa ha creat almenys les condicions materials per a l’ultimatisme burocràtic en forma d’aparell de repressió. En els països capitalistes, incloent-hi Alemanya, l’ultimatisme es transforma en una caricatura impotent que és un obstacle en el camí del partit comunista vers el poder. L’ultimatisme de Thaelmann i Remmele és, primer que res, ridícul. I el ridícul mata, particularment quan es tracta del partit de la revolució.

Traslladem per un moment el problema a l’arena política d’Anglaterra, on el partit comunista (com a conseqüència dels errors funestos de la burocràcia stalinista) continua no representant encara més que a una ínfima part del proletariat. Si s’admet que tota forma de front únic, llevat que siga comunista, és “contrarevolucionària”, es fa evident que el proletariat britànic ha d’abandonar la lluita fins que el partit comunista estiga al seu capdavant. Però el partit comunista únicament pot posar-se al capdavant de la classe sobre la base de l’experiència revolucionària d’aquesta última. No obstant, l’experiència únicament pot adquirir un caràcter revolucionari si el partit arrossega a la lluita a milions d’obrers. I únicament és possible arrossegar a la lluita les masses no comunistes, i amb major raó si estan organitzades, sobre la base de la política de Front Únic. Caiem en un cercle viciós en què l’ultimatisme burocràtic no permet trobar la sortida. Però la dialèctica revolucionària ha indicat des de fa molt de temps la sortida, basant-se en una multitud d’exemples en els terrenys polítics més diversos: combinació de la lluita pel poder i la lluita per les reformes; independència completa del partit més unitat dels sindicats; crítica implacable del parlamentarisme des de l’alt de la tribuna parlamentària; lluita sense quarter contra el reformisme, però arribant amb els reformistes a acords pràctics per a tasques parcials.

En Anglaterra, donada la debilitat extraordinària del partit comunista, salta als ulls la inconsistència de l’ultimatisme. En Alemanya, el caràcter desastrós de l’ultimatisme es veu un poc ocultat pels efectius importants del partit i pel seu creixement. Però el partit alemany creix a causa de la pressió de les circumstàncies, i no gràcies a la política de la direcció; no gràcies a l’ultimatisme, sinó malgrat ell.

A més, el creixement numèric no és decisiu: les que són decisives són les relacions polítiques entre el partit i la classe. En aquest aspecte fonamental no millora la situació, perquè el partit alemany ha interposat entre ell i la classe el filferro espinós de l’ultimatisme.

L’antic socialdemòcrata Torchors (de Düsseldorf), que s’ha passat al Partit Comunista, diu en un informe oficial que pronuncià a mitjans de gener, a Frankfurt, en nom del partit: “Els caps socialdemòcrates estan ja prou desemmascarats, i maniobrar en aquest sentit proposant-los la unitat per dalt no és més que un balafiament d’energia.” Citem a partir del periòdic comunista de Frankfurt, que omple d’elogis aquest informe. “Els caps socialdemòcrates estan ja prou desemmascarats.” Prou per a l’orador, que s’ha passat de la socialdemocràcia al Partit Comunista (cosa que, amb seguretat, l’honra), però insuficientment per als milions d’obrers que voten a favor de la socialdemocràcia i toleren el seu capdavant la burocràcia reformista dels sindicats.

No obstant, és ociós referir-se a un informe aïllat. En l’última de les crides de Die Rote Fahne que ens ha arribat (del 28 de gener), es demostra novament que només és admissible crear el front únic contra els caps de la socialdemocràcia i sense comptar amb ells. Per què? Perquè “ningú que haja viscut i suportat les accions d’aquests “caps” durant els últims divuit anys els creurà”. Però, què farem, preguntem nosaltres, amb els que han arribat a la política fa menys de divuit anys i fins i tot fa menys de divuit mesos? Des del començament de la guerra han crescut noves generacions polítiques; han de fer per si mateixes l’experiència de la generació passada, tot i que siga només a una escala molt reduïda. “Es tracta precisament”, els assenyalava Lenin als ultraesquerrans, “de no creure que allò que ja ha estat superat per nosaltres, ha estat superat per la classe, ha estat superat per les masses”.

Però la vella generació socialdemòcrata, que ha fet l’experiència d’aquests divuit anys, no ha trencat en absolut amb els seus caps. Al contrari, és precisament en la socialdemocràcia on continuen molts dels vells, lligats al partit per fortes tradicions. És lamentable, evidentment, que les masses empren tant de temps a fer el seu aprenentatge. Però la culpa és en gran mesura dels “pedagogs” comunistes, que no han sabut desemmascarar de forma concreta la naturalesa criminal del reformisme. És necessari, almenys, beneficiar-se de la nova situació, quan l’atenció de les masses està concentrada al màxim sobre el perill mortal, per a sotmetre els reformistes a una nova prova que potser aquesta vegada siga decisiva.

Sense ocultar ni moderar en res la nostra opinió sobre els caps socialdemòcrates, podem i hem de dir-los als obrers socialdemòcrates: “Com, d’una banda, esteu d’acord en lluitar junt amb nosaltres, i per l’altra banda no voleu trencar encara amb els vostres caps, heus aquí el que vos proposem: obligueu-los a embarcar-se en una lluita comuna amb nosaltres per tals i tals tasques pràctiques, amb tals i tals mitjans; nosaltres, els comunistes, per la nostra part, estem disposats.” ¿Què pot haver-hi de més senzill, més clar i més convincent que això?

Precisament en aquest sentit escrivia jo (amb la intenció deliberada de provocar l’espant sincer o la indignació fingida dels imbècils i els xerradors) que, en la lluita contra el feixisme, estàvem disposats a arribar a acords pràctics i de combat amb el diable, amb la seua avia i fins i tot amb Noske i Zórgiebel.

El partit oficial viola ell mateix a cada pas la seua postura establida. En les crides a favor d’un “front únic roig” (amb si mateix), avança invariablement la reivindicació de la “llibertat il·limitada de premsa proletària i dret de manifestació, reunió i organització”. És una consigna absolutament correcta. Però, en la mesura que el Partit Comunista parla de la premsa, les reunions, etc., proletàries, i no sols comunistes, avança de fet la consigna del front únic amb la mateixa socialdemocràcia, que edita premsa obrera, convoca assemblees, etc. El súmmum de l’absurd està a avançar consignes polítiques que contenen la idea del front únic amb la socialdemocràcia i rebutjar els acords pràctics per a lluitar per aquestes consignes.

Münzenberg, en qui entren en conflicte la línia general i el bon sentit dels negocis, escrivia al novembre en Der Rote Aufbau: “És cert que el nacionalsocialisme és l’ala més reaccionària, més xovinista i més feroç del moviment feixista alemany, i que, efectivament, tots els cercles de l’esquerra (!) tenen el major interès en oposar-se al reforçament de la influència i la potència d’aquesta ala del feixisme alemany.” Si el partit de Hitler “és l’ala més reaccionària i la més feroç”, el govern de Brüning és, per tant, menys feroç i menys reaccionari. Münzenberg arriba així, sense dir-ho, a la teoria del “mal menor”. Per a salvar les aparences d’ortodòxia, Münzenberg distingeix diferents tipus de feixisme: el lleuger, el mitjà i el fort, com si es tractés del tabac turc. Però, si tots els “cercles de l’esquerra” (quins seran els seus noms?) estan interessats en la victòria sobre el feixisme, ¿no caldrà sotmetre aquests “cercles de l’esquerra” a una prova pràctica?

¿No està clar que caldria agarrar-se immediatament a la proposició diplomàtica i equívoca de Breitscheid, avançant per la nostra part un programa pràctic, concret i ben elaborat, de lluita conjunta contra el feixisme, i exigint una reunió comuna de les direccions dels dos partits, amb la participació de la direcció dels Sindicats Lliures? Al mateix temps, caldria difondre amb energia aquest programa, a tots els nivells dels dos partits i entre les masses. Les negociacions haurien d’haver-se desenvolupat davant dels ulls de tot el poble: la premsa hauria d’haver-ne informat diàriament, sense exageracions ni invencions absurdes. Els obrers són infinitament més receptius a una agitació concreta d’aquest tipus, que va directament al gra, que als continus udols sobre el “socialfeixisme”. Si s’hagués plantejat el problema d’aquesta manera, la socialdemocràcia no hauria pogut amagar-se darrere del decorat de cartó del “Front de Ferro” ni per un sol instant.

Torneu a llegir L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme avui en dia és el llibre de més actualitat. Precisament a propòsit de situacions anàlogues a què tenim avui en Alemanya, Lenin parla (citem textualment) de la “necessitat absoluta per a l’avantguarda del proletariat, per a la seua part conscient, per al partit comunista, de donar voltes, de portar a terme ententes i compromisos amb els diferents grups proletaris, els diversos partits d’obrers i de petit burgesos... El nucli de la qüestió està a saber emprar aquesta tàctica de manera que servisca per a elevar, i no per a fer descendir, el nivell de consciència general del proletariat, el seu esperit revolucionari, la seua capacitat de lluitar i vèncer”.

I quina és l’actitud del partit comunista? En la seua premsa repeteix diàriament que per a ell només és acceptable “un front únic que estiga dirigit contra Brüning, Severing, Leipart, Hitler i els seus semblants”. Cara a la sublevació proletària, no hi ha dubte que no hi haurà cap diferència entre Brüning, Severing, Leipart i Hitler. Els socialistes revolucionaris i els menxevics s’aliaren als cadets i als kornilovistes contra l’aixecament dels bolxevics a l’octubre: Kerenski portà a Petrograd el general cosac dels Cent Negres, Krasnov; els menxevics recolzaren Kornilov i Krasnov, i els socialistes revolucionaris organitzaren la sublevació dels junkers sota la direcció d’oficials monàrquics.

Però això no significa en absolut que Brüning, Severing, Leipart i Hitler, pertanguen sempre i sota totes les condicions al mateix camp. Ara els seus interessos divergeixen. Per a la socialdemocràcia el problema està menys, en aquest moment, en defensar les bases de la societat capitalista contra la revolució proletària que en defensar el sistema burgès semiparlamentari contra el feixisme. Seria una enorme ximpleria negar-se a utilitzar aquest antagonisme.

“Fer la guerra per a derrocar la burgesia internacional...”, escrivia Lenin en L’esquerranisme, “i renunciar a priori a donar voltes, a explotar les oposicions d’interessos (tot i que siguen momentànies) que divideixen els nostres enemics, a arribar a acords i compromisos amb possibles aliats (tot i que siguen temporals, poc segurs., vacil·lants, condicionals), no és totalment ridícul?” de nou citem textualment: les paraules i els parèntesis subratllats per nosaltres són de Lenin.

I, més avant: “Únicament es pot obtenir la victòria sobre un adversari mes poderós al preu d’una extrema tensió de forces i amb la condició expressa d’utilitzar, de la forma més minuciosa, més atenta, més circumspecta, més intel·ligent la menor ‘fissura’ entre els enemics.” ¿Què fan Thaelmann i Remmele, dirigits per Manuilski? La fissura entre la socialdemocràcia i el feixisme (i quina fissura!) intenten per tots els mitjans tapar-la amb l’ajuda de la teoria del socialfeixisme i de la pràctica del sabotatge del front únic.

Lenin exigia que hom utilitzés “tota possibilitat d’assegurar-se un aliat numèricament fort, encara que fóra un aliat temporal, vacil·lant, condicional, poc sòlid i poc segur. Qui no haja comprès aquesta veritat no ha comprès res del marxisme, ni en general del socialisme científic contemporani”. Mireu, profetes de la nova escola stalinista: ací diu de forma clara i precisa que no heu comprès res del marxisme. És Lenin qui diu açò de vosaltres: acuseu rebut!

Però sense victòria sobre la socialdemocràcia, tornen a argumentar els stalinistes, no pot haver-hi victòria sobre el feixisme. És açò veritat? En cert sentit és veritat. Però el teorema invers és igualment veritat: la victòria sobre la socialdemocràcia italiana és impossible sense la victòria sobre el feixisme italià. Tant el feixisme com la socialdemocràcia són instruments de la burgesia. Mentre existisca la dominació del capital, la socialdemocràcia i el feixisme continuaran existint en distintes combinacions. Així, tots els problemes es redueixen a un sol denominador: el proletariat ha de derrocar el règim burgès.

Però és precisament avui, quan aquest règim es trontolla en Alemanya, que el feixisme ve en ajuda d’ell. Per a tirar a baix aquest defensor cal, segons ens diuen, acabar prèviament amb la socialdemocràcia... Un esquematisme tan rígid ens introdueix en un cercle viciós. Hom únicament pot sortir-hi per la via de l’acció. I el caràcter de l’acció és determinat, no pel joc de les categories abstractes, sinó per les relacions reals entre les forces històricament vives.

“No!” repeteixen pesadament els funcionaris, “liquidarem ‘primer’ la socialdemocràcia”. Per quins mitjans? És força simple: donant l’ordre a les organitzacions del partit de reclutar en tal termini cent mil nous membres. Pura propaganda en compte de lluita política, un plans de buròcrata en compte d’una estratègia dialèctica. ¿I si el desenvolupament real de la lluita de classes plantegés des d’avui mateix a la classe obrera el problema del feixisme com una qüestió de vida o mort? És necessari, per tant, que la classe obrera gire l’esquena al problema, adormir-la, convèncer-la que la lluita contra el feixisme és una tasca secundària, que aquesta tasca pot esperar, que es resoldrà per si mateixa, que el feixisme domina ja de fet, que Hitler no suposarà res de nou, que no s’ha de tenir por a Hitler, que Hitler simplement facilita el camí als comunistes.

Potser és açò una exageració? No. És la vertadera i evident idea directriu dels caps del Partit Comunista. No sempre la porten fins al final. Quan s’enfronten a les masses, donen sovint marxa arrere des de les seues últimes conclusions, amalgamant posicions distintes, embrollant els obrers i embrollant-se a si mateixos; però cada vegada que intenten fer quelcom efectiu, parteixen, de la victòria inevitable del feixisme.

El 14 d’octubre de l’any passat, Remmele, un dels tres caps oficials del Partit Comunista, declarava al Reichstag: “El mateix senyor Brüning ho ha dit molt clarament: quan estiguen (els feixistes) en el poder, el front únic del proletariat es realitzarà i ho escombrarà tot” (sorollosos aplaudiments en els bancs comunistes). És comprensible que Brüning intente aterrir la burgesia i la socialdemocràcia amb una perspectiva semblant: defensa el seu poder. Però que Remmele console els obrers amb aquesta perspectiva és una vergonya: prepara el poder per a Hitler, perquè tota aquesta perspectiva és radicalment errònia i palesa una incomprensió total de la psicologia de les masses i de la dialèctica de la lluita revolucionària. Si el proletariat alemany, que és avui el testimoni directe de tots els esdeveniments, deixa els feixistes arribar al poder, és a dir, dóna prova d’una ceguesa i una passivitat absolutament criminals, no hi ha, decididament, cap raó per a comptar que, després de l’arribada dels feixistes al poder, el mateix proletariat sacsarà la seua passivitat i “ho escombrarà tot”: en tot cas, no és el que ha ocorregut a Itàlia. Remmele raona enterament a la manera dels culterans petitburgesos francesos del segle XIX, que donaren prova d’una incapacitat total per a arrossegar darrere d’ells les masses però que, per contra, estaven fermament convençuts que, quan Louis Bonaparte es posés al capdavant de la República, el poble s’aixecaria sense demora per a defensar-los i “ho escombraria tot”. Tanmateix tot, el poble, que havia deixat l’aventurer Louis Bonaparte arribar al poder, es mostrà, evidentment, incapaç d’escombrar res a continuació. Per a això calgueren nous esdeveniments importants, sacsades històriques i fins i tot la guerra.

El front únic del proletariat, per a Remmele, no és realitzable, segons hem vist, fins després de l’arribada de Hitler al poder. ¿Pot hom demanar una confessió mes llastimosa de les seues pròpies carències? Com nosaltres, Remmele i companyia, som incapaços d’unir el proletariat, li encarreguem a Hitler aquesta tasca. Quan haja unit per a nosaltres el proletariat, aleshores ens mostrarem amb tota la nostra força. A continuació ve una declaració fanfarrona: “nosaltres som els vencedors de demà, i el problema ja no està en qui aixafarà qui. Aquest problema està ja resolt (aplaudiments en els bancs comunistes). Ja no hi ha més que una pregunta: en quin moment derrocarem la burgesia?” Res menys! A Rússia anomenem a açò tocar el cel amb el dit. Som els vencedors de demà. Per a això, no ens cal avui mes que el front únic. Hitler ens el donarà demà, quan arribe al poder. Per tant, el vencedor de demà no serà Remmele, sinó Hitler. Poseu-vos, doncs, açò ben bé al cap: l’hora de la victòria dels comunistes no sonarà aviat.

El mateix Remmele nota que el seu optimisme coixeja de la cama esquerra i tracta de consolidar-la. “Aquests senyors, els feixistes, no ens espanten, es gastaran més ràpidament que qualsevol altre govern (“totalment cert”. des dels bancs dels comunistes).” La prova: els feixistes volen la inflació del paper moneda, i això és la ruïna per a les masses populars; com a conseqüència, tot s’arreglarà de la millor de les maneres possibles. Així és com la inflació verbal de Remmele ofusca els obrers alemanys.

Tenim ací el discurs programàtic d’un cap oficial del partit, editat en gran quantitat d’exemplars i que ha de servir per a la campanya de captació del Partit Comunista: al final del discurs s’ha imprès un formulari amb tot disposat per a l’adhesió. Aquest discurs programa està totalment construït sobre la capitulació davant del feixisme. “No temem” l’arribada de Hitler al poder. Però açò és, de fet, una fórmula invertida de la covardia. “Nosaltres” no ens considerem capaços d’impedir que Hitler arribe al poder; pitjor: nosaltres, els buròcrates, estem tan corromputs que no ens atrevim a considerar seriosament la lluita contra Hitler. És per açò pel que “no tenim por”. De què no teniu por: de la lluita contra Hitler? No, no tenen por... de la victòria de Hitler. No tenen por de defugir el combat. No tenen por de reconèixer la seua pròpia covardia. Vergonya, tres vegades vergonya!

En un dels meus últims fullets escrivia jo que la burocràcia stalinista es disposa a tendir una trampa a Hitler... en la forma del poder de l’estat. Els plumífers comunistes, que van de Münzenberg a Ullstein i de Mosse a Münzenberg, declararen immediatament: “Trotski calumnia el Partit Comunista.” No està clar? Per hostilitat envers el comunisme, per odi al proletariat alemany, pel desig ardent de salvar al capitalisme alemany, Trotski atribueix a la burocràcia stalinista un plans de capitulació. En realitat, no he fet més que resumir el discurs programàtic de Remmele i l’article teòric de Thaelmann. On està, doncs, la calúmnia?

Thaelmann i Remmele continuen en això plenament fidels a l’evangeli stalinista. Recordem una vegada més el que ens ensenyà, Stalin en la tardor de 1923, quan tot se sostenia en Alemanya sobre el tall d’una navaixa, igual que avui: “¿Haurien els comunistes [escrivia Stalin a Zinoviev i Bukharin] d’esforçar-se (en l’etapa actual) en prendre el poder sense els socialdemòcrates? Estan ja madurs per a això? Al meu parer, el problema és aquest. Si en l’actualitat caigués el poder en Alemanya, per així dir-ho, i els comunistes foren a prendre’l, fracassarien estrepitosament. Açò “en el millor dels casos”. En el pitjor dels casos, es farien miques i es veurien obligats a retrocedir. És evident que els feixistes vigilen, però és més avantatjós per a nosaltres que ells ataquen els primers: açò reunirà tota la classe obrera al voltant dels comunistes... Al meu parer hem de retenir els alemanys, i no estimular-los.”

En el seu fullet La vaga de masses, Langner escriu: “L’afirmació [de Brandler] segons la qual la lluita d’octubre [de 1923] hauria portat a una “derrota decisiva”. No és una altra cosa que un intent de dissimular els errors oportunistes i la capitulació oportunista sense lluita” (p. 101). És totalment cert. ¿Però qui fou, llavors, l’instigador de la “capitulació sense lluita”? Qui “frenava” en compte d’“estimular”? En 1931, Stalin no ha fet més que desenvolupar la seua fórmula de 1923: que els feixistes prenguen el poder, no faran més que aplanar-nos el camí. Evidentment, és molt menys perillós atacar Brandler que a Stalin: els Langner ho saben ben bé...

És veritat que en aquests dos últims mesos (i les protestes decidides de l’esquerra no han estat inútils en aquest sentit) hi ha hagut un cert canvi: el Partit Comunista ja no diu que Hitler haja de prendre el poder per a esgotar-se ràpidament; avui insisteix més sobre l’aspecte oposat de la qüestió: no cal deixar la lluita contra el feixisme per a després de l’arribada de Hitler al poder; cal portar a terme la lluita ara, aixecant els obrers contra els decrets de Brüning, ampliant i aprofundint la lluita en l’arena econòmica i política. Açò és totalment correcte. Tot el que diuen els representants del Partit Comunista en aquest sentit és indiscutible. Però segueix ací el problema principal: com passar de les paraules als actes?

La majoria indiscutible dels membres del partit i una part important de l’aparell (no ho dubtem en absolut) desitja sincerament la lluita. Però cal mirar la realitat cara a cara: aquesta lluita no existeix, no se la veu venir. Els decrets de Brüning han passat impunement. La treva de Nadal no s’ha trencat. La política de vagues parcials improvisades, si es jutja pel balanç que fa el mateix Partit Comunista, no ha donat resultats seriosos fins ara. Els obrers ho veuen. No se’ls pot convèncer simplement a base de crits.

El Partit Comunista llença sobre la socialdemocràcia la responsabilitat de la passivitat de les masses. Històricament, açò és indiscutible. Però nosaltres no som historiadors, sinó militants polítics revolucionaris. No es tracta d’investigacions històriques, sinó de cercar els mitjans que ens permeten sortir d’aquest atzucac.

El SAP, que al començament de la seua existència plantejava de manera formal (particularment en els articles de Rosenfeld i de Seydewitz) el problema de la lluita contra el feixisme i feia coincidir el contraatac amb l’arribada de Hitler al poder, ha donat un cert pas avant. La seua premsa exigeix ara que s’organitze ràpidament la resistència contra el feixisme. Aixecant els obrers contra la fam i el jou policial. Reconeixem gustosament que el canvi de posició del SAP s’ha produït davall la influència de la crítica comunista: una de les tasques del comunisme consisteix en fer avançar el centrisme, criticant el seu caràcter híbrid. Però açò és insuficient: cal utilitzar políticament els fruits d’aquesta crítica, proposant al SAP passar de les paraules als fets. Cal sotmetre el SAP a una prova pràctica, pública i clara: no interpretant cites aïllades (cosa que no seria prou) sinó proposant-li posar-se d’acord sobre mitjans pràctics precisos de resistència. Si el SAP mostra la seua incapacitat, l’autoritat del partit comunista en sortirà reforçada, i el partit intermedi serà ràpidament liquidat. Què es pot témer?

No obstant, no és veritat que el SAP no vullga lluitar seriosament. Hi ha varies tendències dins d’ell. En l’actualitat, en la mesura que l’assumpte es redueix a una propaganda abstracta pel front únic, les contradiccions internes estan caigudes en letargia. Quan es passe a la lluita ressorgiran. Només pot sortir-ne beneficiat el Partit Comunista.

Però queda encara el problema principal: el de la socialdemocràcia (SPD). Si rebutja les propostes pràctiques que ha acceptat el SAP, açò crearà una situació nova. Els centristes, que voldrien mantenir-se a la mateixa distància del Partit Comunista que de la socialdemocràcia, recriminar un o altre i reforçar-se a costa dels dos (aquesta és la filosofia que desenvolupa Urbahns), es trobarien immediatament suspesos en el buit, perquè es palesaria que és precisament la socialdemocràcia la que saboteja la lluita revolucionària. No seria açò un avantatge important? Llavors, els obrers del SAP tornarien resoludament la seua vista cap al Partit Comunista.

Però la negativa de Wels i companyia. a acceptar el programa d’acció acceptat pel SAP no quedaria impune ni tan sols per a la socialdemocràcia. El Vorwärts perdria immediatament la possibilitat de lamentar-se de la passivitat del Partit Comunista. L’atracció pel front únic creixeria immediatament entre els obrers socialdemòcrates. I això equivaldria a una atracció a favor del Partit Comunista. No està prou clar?

No es pot admetre cap discussió sobre el fet que el Partit Comunista renuncie al mateix temps a la direcció independent de vagues, de manifestacions, de campanyes polítiques. Serva plenament la seua llibertat d’acció. No espera ningú. Però sobre la base de les seues accions, maniobra activament en direcció a les altres organitzacions obreres, destrueix la compartimentació entre els obrers, fa aparèixer a plena llum les contradiccions del reformisme i el centrisme, fa progressar la cristal·lització revolucionària al si del proletariat.

Les consideracions sobre la política de front únic deriven de necessitats fins a tal punt fonamentals i imperatives de la lluita classe contra classe (en el sentit marxista i no burocràtic de l’expressió), que és impossible llegir sense rugir d’indignació i de vergonya les objeccions de la burocràcia stalinista. Es pot explicar quotidianament les idees més senzilles als obrers i camperols més endarrerits i ignorants, i no experimentar, en fer-ho, cap cansament; en aquest cas, es tracta de posar en moviment capes noves. Però quina desgràcia és haver d’explicar i demostrar les idees elementals a persones el cervell de les quals ha estat laminat pel molí burocràtic! ¿Què es pot fer amb els “caps”, que no disposen d’arguments lògics, però que tenen a mà, per contra, un repertori d’injúries internacionals? Les posicions fonamentals del marxisme són qualificades amb l’ajuda d’un únic terme: “contrarevolució!”. Aquesta paraula està terriblement desvalorada en boca dels que fins al moment, en tot cas, no han demostrat en absolut la seua capacitat per a fer la revolució. ¿Però, què hi ha de les decisions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista? ¿Les reconeix o no la burocràcia stalinista?

Els documents estan molt vius, i han servat tota la seua significació fins a la data. Extracte d’entre ells (ja que són molt nombrosos) les tesis que elaborí entre el III i el IV congrés per al Partit Comunista francès. Havien estat adoptades pel Buró Polític del Partit Comunista rus i el Comitè Executiu de la Internacional Comunista, i foren publicades en aquesta època en distintes llengües als òrgans comunistes. Reproduïm textualment la part de les tesis que està consagrada a l’argumentació i la defensa de la política de front únic.

“ ....És completament evident que l’activitat del proletariat en tant que classe no cessa durant el període de preparació de la revolució. A iniciativa d’un o altre camp, se succeeixen els conflictes amb els patrons, amb la burgesia, amb el poder de l’estat. En aquests conflictes, en la mesura que afecten els interessos vitals de tota la classe obrera, o de la seua majoria, o d’una o altra de les seues parts, les masses obreres senten la necessitat de la unitat d’acció... El partit que es contrapose mecànicament a aquesta necessitat... serà inevitablement condemnat en la consciència dels obrers.

El problema del front únic naix de la necessitat d’assegurar a la classe obrera la possibilitat d’un front únic en la lluita contra el capital, malgrat l’escissió, inevitable en la nostra època, de les organitzacions que es basen en la classe obrera. Qui no comprenga aquesta tasca és que considera al partit com una associació propagandista, i no com una organització d’acció de masses.

Si el Partit Comunista no hagués trencat radicalment i definitiva amb la socialdemocràcia, no s’hauria convertit mai en el partit de la revolució proletària. Si el Partit Comunista no hagués cercat els mitjans organitzatius per a fer possibles en cada moment accions comunes i coordinades entre les masses obreres comunistes i no comunistes (incloent-hi les socialdemòcrates), hauria manifestat, per això mateix, la seua incapacitat per a guanyar-se la majoria de la classe obrera sobre la base d’accions de masses.

No n’hi ha prou amb separar els comunistes dels reformistes, ni de lligar-los per mitjà d’una disciplina organitzativa; és necessari que aquesta organització aprenga a dirigir totes les accions col·lectives del proletariat en tots els terrenys de la seua lluita real. Aquesta és la segona lletra de l’abecé del comunisme.

¿El front únic s’estén només a les masses obreres, o inclou igualment els caps oportunistes? El fet mateix que es plantege aquesta pregunta és el fruit d’un malentès. Si poguérem reunir les masses obreres simplement al voltant de la nostra bandera... sense passar per les organitzacions reformistes, partits o sindicats, açò seria evidentment millor. Però, llavors, el problema del front únic no es plantejaria en la forma actual.

A banda de qualsevol altra consideració, tenim interès en treure els reformistes dels seus caus i col·locar-los al nostre costat, davant de les masses combatents. Aplicant aquesta tàctica correcta no podem més que sortir guanyant. El comunista que té dubtes o aprensions sobre aquest punt s’assembla al nedador que ha adoptat les tesis sobre la millor forma de nedar, però que no s’atreveix a llançar-se a l’aigua.

En arribar a un acord amb altres organitzacions, nosaltres ens imposem, evidentment, una certa disciplina en l’acció. Però aquesta disciplina no pot tenir una caràcter absolut. En el cas que els reformistes frenen la lluita en detriment evident del moviment per a contrarestar la situació i l’estat d’ànim de les masses, nosaltres conservem sempre, com a organització independent, el dret a portar la lluita fins al final i sense els nostres semialiats temporals.

No és possible veure en aquesta política una aproximació als reformistes, si no és des del punt de vista del periodista que crega allunyar-se del reformisme quan, sense sortir de la seua sala de redacció, el critica sempre en els mateixos termes, i que té por d’enfrontar-se a ell davant de les masses obreres i donar-los a aquestes la possibilitat de jutjar els comunistes i els reformistes sota condicions d’igualtat, sota les condicions de la lluita de masses. Aquesta por a l’“aproximació”, que s’autodenomina revolucionària, dissimula fonamentalment una passivitat política que s’esforça en conservar un ordre de coses, en què els comunistes i els reformistes tenen les seues esferes d’influència clarament delimitades, els seus membres habituals en les reunions, la seua premsa, i on tot açò crea la il·lusió d’una lluita seriosa.

Sobre el problema del front únic estem veient com es dibuixa una tendència passiva i indecisa, emmascarada amb una intransigència verbal. Des del principi salta als ulls la paradoxa següent: els elements dretans del partit, amb les seues tendències centristes i pacifistes... apareixen com els adversaris més irreductibles del front únic, amagant-se darrere de la bandera de la intransigència revolucionària. Inversament, els elements que... en els moments més difícils estaven darrere de les posicions de la III Internacional, intervenen avui a favor del front únic. Avui, de fet, són els partidaris d’una tàctica passiva i adventista els que intervenen sota la màscara d’una intransigència pseudorrevolucionària .”

¿No diria hom que aquestes pàgines han estat escrites avui contra Stalin, Manuilski, Thaelmann, Remmele, Neumann? En realitat, foren escrites fa deu anys contra Frossard, Cachin, Charles Rappoport, Daniel Renoult i altres oportunistes francesos que s’amagaven darrere de fórmules ultraesquerrans. ¿És que les tesis esmentades (aquesta pregunta se la plantegem obertament a la burocràcia stalinista) eren ja “contrarevolucionàries” quan eren l’expressió de la política del Buró Polític rus, dirigit per Lenin, i quan defensaven la política de la Internacional Comunista? Que no se’ns intente respondre que les condicions han canviat amb posterioritat: no es tracta d’una qüestió conjuntural sinó, com es diu en el mateix text, de l’abecé del comunisme.

Fa deu anys, la Internacional Comunista explicava així el fons de la política de front únic: el partit comunista mostra en els fets a les masses i a les seues organitzacions que està disposat a lluitar amb elles inclús pels objectius més modestos, a condició que vagen en el sentit del desenvolupament històric del proletariat; el Partit Comunista té en compte durant aquesta lluita, en cada moment, l’estat d’ànim real de la classe; no sols es dirigeix a les masses, sinó també a les organitzacions, la direcció de les quals és reconeguda per les masses; davant de les masses, obliga les organitzacions reformistes a prendre posició públicament sobre les tasques reals de la lluita de classes. La política de front únic accelera la presa de consciència revolucionària de la classe, desvelant en la pràctica que no és la voluntat escissionista dels comunistes, sinó el sabotatge conscient dels caps de la socialdemocràcia, allò que impedeix la lluita comuna. És evident que aquestes idees no han envellit en absolut.

¿Com explicar, doncs, que la Internacional Comunista haja renunciat a la política de front únic? Pels fracassos i els fiascos que ha conegut aquesta política en el passat. Si aquests fracassos, les causes del quals resideixen no en la política, sinó en els homes polítics, haguessen, en el seu moment, estats posats en evidència, analitzats, estudiats, el Partit Comunista alemany hauria estat perfectament armat de cara a la situació actual, tant des d’un punt de vista estratègic com des d’un punt de vista tàctic. Però la burocràcia stalinista ha actuat com el simi afectat de miopia en la faula: en haver-se posat les seues ulleres en la cua i en haver-se-les netejat sense resultat, decidí que no servien per a res i les trencà contra una pedra. Cadascun actua segons entén, però açò no és culpa de les ulleres.

Els errors en la política de front únic eren de dos tipus. El més freqüent era que els òrgans dirigents del Partit Comunista es dirigiren als reformistes proposant una lluita comuna per consignes radicals, que no es desprenien de la situació i que no corresponien al nivell de consciència de les masses. Aquestes propostes eren com a trets llençats al buit. Les masses romanien alienes, els dirigents socialdemòcrates interpretaven la proposta dels comunistes com una intriga encaminada a destruir la socialdemocràcia. En tots els casos, es tractava d’una aplicació purament formal de la política de front únic, que no superava l’estadi de les declaracions; de fet, en la seua mateixa essència, no pot oferir resultats si no és sobre la base d’una valoració realista de la situació i de l’estat d’ànim de les masses. L’arma de les “lletres obertes”, utilitzada amb massa freqüència i mal, s’ha encasquetat i ha calgut renunciar-ne.

Hi ha un altre tipus de deformació que ha pres un caràcter molt més fatal. A mans de la direcció stalinista, la política de front únic es transformà en una cerca d’aliances al preu de l’abandó de la independència del Partit Comunista. Recolzant-s’hi sobre Moscou i creient-se omnipotents, els buròcrates de la Internacional Comunista han arribat a creure seriosament que podien manar en les masses, imposar-les un itinerari, frenar el moviment agrari i les vagues a Xina, comprar l’aliança amb Chiang Kai-chek al preu de l’abandó de la política independent del Partit Comunista, reeducar la burocràcia de les Trade Unions, principal suport de l’imperialisme britànic, darrere d’una taula de menjador a Londres o en les estacions termals del Caucas, transformar els burgesos croats com Raditch en comunistes, etc. A més, açò partia de les millors intencions del món: accelerar el desenvolupament fent, en compte de les masses, allò per al que no estaven encara madures. No sobra recordar que en tota una sèrie de països, en particular en Àustria, els buròcrates de la Internacional Comunista s’han esforçat, en l’últim període, en crear a partir de la cima una socialdemocràcia “d’esquerra” que hauria de servir de pont cap al comunisme. De la mateixa manera, aquesta mascarada únicament ha menat a fracassos. Els resultats de totes aquestes experiències i aventures han estat invariablement catastròfics. S’ha fet retrocedir el moviment revolucionari mundial per a diversos anys.

Fou llavors quan Manuilski decidí trencar les ulleres i Kuusinen, per a no equivocar-se més, proclamà feixista tothom amb l’excepció d’ell mateix i els seus amics. Avui l’assumpte és més clar i més senzill; no podia haver-hi més errors. ¿Quin front únic pot haver-hi amb els “socialfeixistes” contra els nacionalfeixistes, o amb els “socialfeixistes d’esquerra” contra els “socialfeixistes de dreta”? En haver, així, descrit un gir de 180 graus per damunt dels nostres caps, la burocràcia stalinista s’ha vist forçada a declarar contrarevolucionàries les resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional.

En una de les nostres obres anteriors hem fet referència a l’experiència bolxevic en la lluita contra Kornilov: els dirigents oficials ens respongueren amb grunyits de desaprovació. Recordem una vegada més el fons de l’assumpte, per a mostrar d’una forma més precisa i detallada com ha tret les lliçons del passat l’escola stalinista.

Al juliol i agost de 1917, Kerenski, el cap del govern, realitzà pràcticament el programa del comandant en cap Kornilov: restablí al front els tribunals militars de guerra i la pena de mort per als soldats, llevà als soviets conciliadors tota influència sobre els assumptes de l’estat, reprimí els camperols, féu que es dupliqués el preu del pa (en el marc del monopoli estatal sobre el comerç de blat), preparà l’evacuació del Petrograd revolucionari i concentrà per les engires de la capital, d’acord amb Kornilov, les tropes contrarevolucionàries, prometé als aliats una nova ofensiva al front, etc. Aqueixa era la situació política general.

El 26 d’agost, Kornilov trencà amb Kerenski a causa de les vacil·lacions d’aquest últim i llençà les seues tropes sobre Petrograd. El partit bolxevic estava en una situació de semilegalitat. Els seus caps, començant per Lenin, s’ocultaven en la clandestinitat o estaven a la presó, acusats de tenir relacions amb l’estat major dels Hohenzollern. La premsa bolxevic estava prohibida. Les persecucions venien del govern de Kerenski, que estava recolzat per l’esquerra pels conciliadors socialistes revolucionaris i menxevics.

Què féu el partit bolxevic? No vacil·là ni un moment en arribar a un acord pràctic amb els seus carcellers, Kerenski, Tseretelli, Dan, per a lluitar contra Kornilov. Per tot arreu foren creats comitès de defensa revolucionària en què els bolxevics eren minoritaris. Cosa que no els impedí exercir-hi un paper dirigent: quan hi ha acords que tracten de desenvolupar l’acció revolucionària de les masses, guanya sempre el partit revolucionari més conseqüent i decidit. Els bolxevics estaven destruint les barreres que els separaven dels obrers menxevics i, sobretot, dels soldats socialistes revolucionaris, i els arrossegaren darrere d’ells.

¿Podria ésser que els bolxevics haguessen actuat d’aquesta manera únicament perquè havien estat agafats d’improvís? No, els bolxevics havien exigit, desenes, centenars de vegades al llarg dels mesos anteriors, als menxevics, una lluita conjunta contra la contrarevolució que es mobilitzava. Des del 27 de maig, quan Tseretelli reclamava mesures de repressió contra els marins bolxevics, Trotski declarà en una reunió del soviet de Petrograd: “Si un general contrarevolucionari s’esforça en posar un nus escorredor al voltant del coll de la revolució, els cadets ensabonaran la corda, però els marins de Kronstadt vindran a lluitar i morir amb nosaltres.” El que es confirmà per complet. En els dies en què avançava Kornilov, Kerenski es dirigí als marins del creuer Aurora, demanant-los que es feren càrrec de la defensa del Palau d’Hivern. Tots els marins eren bolxevics. Odiaven Kerenski. Però això no els impedí protegir amb vigilància el Palau d’Hivern. Els seus representants es presentaren en la presó de Kresti per a trobar-s’hi amb Trotski, que estava tancat, i li preguntaren: No cal arrestar Kerenski? Però la pregunta era més bé una broma: els marins comprenien que era necessari primer aixafar Kornilov, i després passar comptes amb Kerenski. Gràcies a una millor comprensió que el Comitè Central de Thaelmann.

Die Rote Fahne qualifica la nostra observació històrica com a “errònia”. Per quina raó? És una pregunta inútil. ¿Hom pot realment esperar objeccions serioses per part d’aquesta gent? Han rebut ordres de Moscou, sota amenaça de ser llicenciats, de lladrar quan escolten el sol nom de Trotski. Compleixen les ordres com poden. Segons ells, Trotski “ha fet una comparació fraudulenta entre la lluita actual de Brüning “contra” Hitler i la lluita dels bolxevics en el moment de l’aixecament reaccionari de Kornilov a principis de setembre de 1917, quan, confrontats de forma immediata a una situació revolucionària aguda, els bolxevics lluitaven contra els menxevics per a guanyar la majoria en els soviets i, armats en la lluita contra Kornilov, atacaven simultàniament Kerenski pels flancs. D’aquesta manera, Trotski presenta el suport a Brüning i al govern prussià com un mal menor.” (Die Rote Fahne, 22 de desembre, 1931).

És difícil refutar tot aquest aldarull de paraules. Jo compare, segons es diu, la lluita dels bolxevics contra Kornilov amb la lluita de Bruning contra Hitler. Jo no sobreestime la capacitat intel·lectual de la redacció de Die Rote Fahne, però no és possible que aquesta gent no puga comprendre el meu pensament. La lluita dels bolxevics contra Kornilov, jo la compare amb la lluita del partit comunista alemany contra Hitler. ¿En què és “errònia” aquesta comparació? Els bolxevics, escriu Die Rote Fahne, lluitaven en aqueixa època contra els menxevics per a guanyar la majoria dins dels soviets. Però el Partit Comunista alemany també combat contra la socialdemocràcia per a guanyar la majoria dins de la classe obrera. A Rússia, estàvem en vigílies d’“una situació revolucionària aguda”. Totalment correcte! No obstant, sí els bolxevics haguessen adoptat a l’agost la posició de Thaelmann, és una situació contrarevolucionària el que havia pogut obrir-se en compte de la situació revolucionària.

Al llarg dels darrers dies d’agost, Kornilov fou aixafat, en realitat no per la força de les armes, sinó només per la unitat de les masses. L’endemà del 3 de setembre, Lenin proposava en la premsa als menxevics i als socialistes revolucionaris el compromís següent: vosaltres teniu la majoria als soviets, els deia, preneu el poder, nosaltres vos recolzarem contra la burgesia. Garantiu-nos una llibertat d’agitació total i nosaltres vos prometem una lluita pacifica per la majoria dins dels soviets. Com d’oportunista que era Lenin! Els menxevics i els socialistes revolucionaris refusaren el compromís, és a dir, una nova proposta de front únic contra la burgesia. Aquest rebuig esdevingué a mans dels bolxevics una potent arma per a la preparació de l’aixecament armat que, set setmanes més tard, escombrà els menxevics i els socialistes revolucionaris.

Fins al present únicament hi ha hagut al món una revolució proletària victoriosa. No crec de totes maneres que no hàgem comés cap error en el camí de la victòria; de totes maneres, crec que la nostra experiència té certa importància per al Partit Comunista alemany. Desenvolupe una analogia històrica entre dues situacions força pròximes i emparentades. Què responen els dirigents del Partit Comunista alemany? Injúries.

Només el grup ultraesquerrà Der Roter Kämpfer, armat amb tota la seua saviesa, s’ha esforçat en criticar seriosament la nostra comparació. Creu que els bolxevics actuaren a l’agost d’una forma correcta, “perquè Kornilov era el representant de la contrarevolució tsarista, el que significa que la seua lluita era la de la reacció feudal contra la revolució burgesa. Davall aqueixes condicions, un acord tàctic dels obrers amb la burgesia i els seus apèndixs socialista revolucionari i menxevic era no sols necessari, sinó inevitable, perquè els interessos de les dues classes coincidien per a rebutjar a la contrarevolució feudal”. Però com Hitler representa la contrarevolució burgesa, i no feudal, la socialdemocràcia que recolza la burgesia no pot comprometre’s en contra de Hitler. És per aquesta raó pel que no hi ha front únic en Alemanya i pel que la comparació de Trotski és errònia.

Tot açò té un aire molt sòlid. Però, en realitat, no hi ha ni una sola paraula correcta. La burgesia russa, a l’agost de 1917, no s’oposà en absolut a la reacció feudal: tots els propietaris recolzaven el partit cadet, que s’oposava a l’expropiació dels grans terratinents. Kornilov es proclamava republicà, “fill de camperol” i partidari de la reforma agrària i de l’Assemblea Constituent. Tota la burgesia recolzava Kornilov. L’acord dels bolxevics amb els socialistes revolucionaris i els menxevics fou possible únicament perquè els conciliadors havien trencat temporalment amb la burgesia: la por a Kornilov els hi havia empentat. Els conciliadors havien comprés que, a partir del moment en què Kornilov assolís una victòria, la burgesia deixaria de necessitar-los i permetria a Kornilov que els aixafés. Dins d’aquests límits, es veu com hi ha una analogia total amb les relacions que existeixen entre la socialdemocràcia i el feixisme.

La diferència no comença en absolut on la veuen els teòrics de Der Roter Kämpfer. A Rússia, les masses petit burgeses, sobretot camperoles, no s’inclinaven vers la dreta sinó vers l’esquerra. Kornilov no es recolzava sobre la petita burgesia. És precisament per aquesta raó pel que el seu moviment no era feixista. Era una contrarevolució burgesa (i en absolut feudal) dirigida per un general intrigant. En açò residia la seua feblesa. Kornilov es recolzava en la simpatia de tota la burgesia i en el sosteniment militar dels oficials, dels junkers, és a dir, de la generació jove d’aquesta mateixa burgesia. Açò resultà ésser insuficient. Però, en el cas d’una política errònia dels bolxevics, la victòria de Kornilov no hauria estat en absolut exclosa.

Veiem que els arguments de Der Roter Kämpfer contra el front únic a Alemanya estan basats en el fet que els seus teòrics no comprenen ni la situació russa ni la situació alemanya.

Sentint-se poc segura sobre el gel de la història russa, Die Rote Fahne intenta abordar el problema per una altra banda. “Per a Trotski, només els nacionalsocialistes són feixistes. Un estat d’excepció, la baixada dictatorial dels salaris, la prohibició de fet de les vagues... tot açò no és feixisme per a Trotski. Però tot açò ha de suportar-ho el nostre partit.” El mal humor impotent d’aquesta gent és desarmant. ¿On i quan he proposat jo “suportar” al govern Brüning? I què vol dir “suportar”? Si es tracta d’un suport parlamentari o extraparlamentari al govern de Brüning, és una vergonya per als comunistes parlar-ne. Però en un altre sentit, més ampli, històric, vostès, senyors xarlatans, estan en gran manera obligats a “suportar” el govern Brüning, perquè són massa dèbils per a derrocar-lo.

Tots els arguments que dirigeix contra mi Die Rote Fahne a propòsit dels assumptes alemanys, podrien igualment ésser dirigits contra els bolxevics en 1917. Es podria dir: “Per als bolxevics, la política de Kornilov comença amb Kornilov. Però, de fet, no és kornilovista Kerenski? No busca la seua política aixafar la revolució? No amenaça els camperols amb expedicions de càstig? No organitza els tancaments patronals? No està Lenin en la clandestinitat? I hem de suportar tot açò?”

Per molta memòria que faig, no he trobat a un sol bolxevic que s’arrisqués a una argumentació semblant. Però si s’hagués trobat algun, se li hauria donat aproximadament la resposta següent: “nosaltres acusem Kerenski de preparar i facilitar l’arribada de Kornilov al poder. ¿Però ens descarrega això de l’obligació de repel·lir l’ofensiva de Kornilov? Nosaltres acusem el porter d’haver deixat les portes mig obertes per al pillet. Però és que implica això que hàgem de descuidar la porta?”. Com el govern Brüning, gràcies a la complaença de la socialdemocràcia, ha enfonsat el proletariat fins als genolls en la capitulació davant del feixisme, vosaltres traieu com a conclusió: fins als genolls, fins a la cintura o totalment, és que no és el mateix? No, no és el mateix. Qui s’ha enfonsat en un pantà fins als genolls encara pot sortir-ne. Però, per al que s’ha enfonsat fins al cap, no queda ja cap esperança de tornar.

Lenin escrigué respecte als ultraesquerrans: “Parlen molt bé de nosaltres, els bolxevics. A vegades donen ganes de dir-los: “Per favor, lloeu-nos un poc menys i esforceu-vos un poc més en investigar la tàctica dels bolxevics i en arribar a conèixer-la un poc millor!””

El feixisme italià ha sorgit directament de l’aixecament del proletariat italià, traït pels reformistes. Després del final de la guerra, el moviment revolucionari a Itàlia continuà accentuant-se i, al setembre de 1920, desembocà en la presa de les fàbriques i els tallers pels obrers. La dictadura del proletariat era una realitat, només mancava organitzar-la i ésser conseqüent fins al final. La socialdemocràcia tingué por i féu marxa enrere. Després d’esforços audaços i heroics, el proletariat es trobà davant del buit. L’enfonsament del moviment revolucionari fou la condició prèvia més important del creixement del feixisme. Al setembre es detenia l’ofensiva revolucionària del proletariat; al novembre es produí el primer atac important dels feixistes (la presa de Bolonya).

Certament, després de la catàstrofe de setembre, el proletariat era encara capaç de portar a terme lluites defensives. Però la socialdemocràcia només tènia una preocupació: retirar els obrers de la batalla al preu de contínues concessions. Els socialdemòcrates confiaven que una actitud submisa per part dels obrers dirigiria l’“opinió pública” burgesa contra els feixistes. A més a més, els reformistes comptaven inclús amb l’ajuda de Victor Manuel. Fins a l’últim moment dissuadiren amb totes les seues forces els obrers de lluitar contra les bandes de Mussolini. Però tot açò no serví per a res. En seguir la crosta superior de la burgesia, la corona es posà de banda dels feixistes. En arribar a convèncer-se en l’últim moment que era impossible detenir al feixisme per mitjà de la docilitat, els socialdemòcrates cridaren els obrers a la vaga general. Però aquesta crida fou un fiasco. Els reformistes havien regat durant tant de temps la pólvora, tement que s’incendiés, que, quan per fi aproparen amb mà tremolenca un misto encès, la pólvora no s’encengué.

Dos anys després de la seua aparició, el feixisme estava al poder. Reforçà les seues posicions gràcies al fet que els dos primers anys de la seua dominació coincidiren amb una conjuntura econòmica favorable, que seguí la depressió dels anys 1921-1922. Els feixistes utilitzaren la força ofensiva de la petita burgesia contra el proletariat que estava retrocedint. Però açò no es produí immediatament. Una vegada instal·lat en el poder, Mussolini avançà pel seu camí amb certa prudència: no tènia encara un model preparat. En els dos primers anys ni tan sols fou modificada la constitució. El govern feixista era una coalició. Les bandes feixistes, durant aquest període, manejaven el bastó, el ganivet i el revòlver. Només progressivament es creà l’estat feixista, el que implicà l’estrangulació total de totes les organitzacions de masses independents.

Mussolini assolí aquest resultat al preu de la burocratització del partit feixista. Després d’haver utilitzat la força ofensiva de la petita burgesia, el feixisme l’estrangulà en les tenalles de l’estat burgès. No podia actuar d’una altra forma, ja que la desil·lusió de les masses que havia reunit esdevenia el perill més immediat per a ell. El feixisme burocràtic s’aproxima extraordinàriament a les altres formes de dictadura militar i policíaca. Ja no compta amb la base social d’antany. La principal reserva del feixisme, la petita burgesia, està exhaurida. La inèrcia històrica és l’única cosa que permet a l’estat feixista mantenir el proletariat en un estat de dispersió i impotència. La correlació de forces es modifica automàticament a favor del proletariat. Aquest canvi ha de conduir a la revolució. La derrota del feixisme serà un dels esdeveniments més catastròfics de la història europea. Però la realitat demostra que tots aquests processos necessiten temps.

L’estat feixista continua al seu lloc des de fa deu anys. Quant de temps es mantindrà encara? Sense arriscar-nos a fixar terminis, podem dir amb seguretat que la victòria de Hitler en Alemanya significaria un nou i llarg respir per a Mussolini. L’aixafament de Hitler, marcaria per a Mussolini el començament de la fi.

En la seua política respecte a Hitler, la socialdemocràcia alemanya no ha inventat ni una sola paraula: no fa més que repetir més pesadament el que en el seu moment feren amb més temperament els reformistes italians. Aquests explicaven el feixisme com una psicosi de la postguerra; la socialdemocràcia alemanya veu en ell una psicosi “de Versalles”, o inclús una psicosi de la crisi. En ambdós casos, els reformistes tanquen els ulls al caràcter orgànic del feixisme, en tant que moviment de masses nascut del declivi imperialista.

Tement la mobilització revolucionària dels obrers, els reformistes italians dipositaven totes les seues esperances en l’“estat”. La seua consigna era: “Intervén, Victor Manuel!” La socialdemocràcia alemanya no compta amb un recurs tan democràtic com és un monarca fidel a la constitució. En aquest cas, cal conformar-se amb un president. “Intervén, Hindenburg!”

En la lluita contra Mussolini, és a dir, en la retirada davant ell, Turati llençà la fórmula genial: “Cal tenir el valor d’ésser covards.” Els reformistes alemanys són menys frívols en les seues consignes. Exigeixen “valor per a suportar la impopularitat” (Mut zur Unpopularität). És el mateix. No cal témer la impopularitat, des del moment que hom s’acomoda covardament a l’enemic.

Les mateixes causes produeixen els mateixos efectes. Si el curs dels esdeveniments depengués únicament de la direcció del partit socialdemòcrata, la carrera de Hitler estaria assegurada.

De totes maneres, cal reconèixer que, en allò que li toca, el Partit Comunista alemany no ha aprés gran cosa de l’experiència italiana.

El Partit Comunista italià aparegué quasi alhora que el feixisme. Però les mateixes condicions de reflux revolucionari que portaren el feixisme al poder frenaren el desenvolupament del Partit Comunista. No s’adonava de les dimensions del perill feixista, s’alimentava d’il·lusions revolucionaries, era irreductiblement hostil a la política de front únic, patia, en definitiva, totes les malalties infantils. No hi ha res de sorprenent en això: només tenia dos anys. Únicament veia en el feixisme la “reacció capitalista”. El Partit Comunista no distingia els trets particulars del feixisme, que deriven de la mobilització de la petita burgesia contra el proletariat. Segons les informacions dels meus amics italians, amb l’excepció de Gramsci, el Partit Comunista no creia possible la presa del poder pels feixistes. ¿Si la revolució proletària havia triomfat, quina classe de colp d’estat contrarevolucionari podria haver-hi encara? La burgesia no pot aixecar-se contra si mateixa! Aqueixa era l’orientació política fonamental del Partit Comunista italià. No obstant, no cal oblidar que el feixisme italià era aleshores un fenomen nou, que es trobava només en procés de formació: hauria estat difícil, fins i tot per a un partit amb més experiència, distingir els seus trets específics.

La direcció del Partit Comunista alemany reprodueix avui quasi al peu de la lletra la posició inicial del comunisme italià: el feixisme és només la reacció capitalista; les diferències entre les distintes formes de la reacció capitalista no tenen importància des del punt de vista del proletariat. Aquest radicalisme vulgar és més imperdonable com que el partit alemany és molt més vell del que ho era el partit italià en l’època corresponent; a més, el marxisme s’ha enriquit avui amb la tràgica experiència italiana. Afirmar que el feixisme ha arribat ja o negar la possibilitat mateixa del seu ascens al poder porta políticament al mateix. Ignorar la naturalesa especifica del feixisme únicament pot paralitzar la voluntat de lluita contra el mateix.

L’error principal incumbeix, evidentment, a la direcció de la Internacional Comunista. Els comunistes italians, més que qualssevol altres, haurien d’haver fet escoltar la seua veu per a advertir contra aquests errors. Però Stalin i Manuilski els han obligat a renegar de les lliçons més importants de la seua pròpia derrota. Ja hem vist com s’ha precipitat Ercoli a passar-se a les posicions del socialfeixisme, és a dir, a les posicions d’espera passiva de la victòria feixista en Alemanya.

La socialdemocràcia internacional s’ha consolat durant molt de temps dient-se a si mateixa que el bolxevisme únicament era concebible als països endarrerits. Immediatament aplicà la mateixa afirmació al feixisme. Ara, la socialdemocràcia alemanya ha de comprendre a la seua pròpia costa la falsedat d’aquest consol: els seus companys de viatge petitburgès s’han passat i es continuen passant de banda del feixisme, mentre que els obrers la deixen pel Partit Comunista. En Alemanya únicament es desenvolupen el feixisme i el bolxevisme. Encara que Rússia d’una banda, i Itàlia d’una altra, siguen països infinitament més endarrerits que Alemanya, tant l’un com l’altre han servit d’arena per al desenvolupament dels moviments polítics característics del capitalisme imperialista. L’Alemanya avançada ha de reproduir processos que, a Rússia i a Itàlia, han acabat ja. El problema fonamental de l’esdevenidor alemany pot ser formulat de la forma següent: quin camí seguir, el rus o l’italià?

Evidentment, açò no significa que l’estructura social altament desenvolupada d’Alemanya no tinga importància per al futur destí del bolxevisme i del feixisme. Itàlia és, en major grau que Alemanya, un país petitburgès i camperol. N’hi ha prou amb recordar que, en Alemanya, hi ha 9,8 milions de persones treballant a l’agricultura i les explotacions forestals, i 18,5 milions treballant a la indústria i el comerç, és a dir, quasi el doble. A Itàlia, per a 10,3 milions de persones que treballen a l’agricultura i les explotacions forestals, hi ha 6,4 milions de persones que ho fan en la indústria i el comerç. Aquestes xifres brutes, globals, estan lluny encara de donar una imatge de l’elevat pes específic del proletariat en la vida de la nació alemanya. Inclús la gegantina xifra dels aturats és una prova al revés de la potència social del proletariat alemany. Tot el problema rau en traduir aquesta potència en termes de política revolucionaria.

L’última gran derrota del proletariat alemany, que es pot posar al mateix nivell històric que les jornades de setembre a Itàlia, es remunta a 1923. Durant els vuit anys que han transcorregut després, moltes ferides han cicatritzat, una generació nova ha sorgit. El Partit Comunista d’Alemanya representa una força infinitament més gran que els comunistes italians en 1922. El pes específic del proletariat, el període prou llarg que ha transcorregut després de la seua última derrota, la força considerable del Partit Comunista, aquests són tres avantatges que tenen una enorme importància en la valoració general de la situació i les perspectives.

Però per tal d’utilitzar aquests avantatges cal entendre’ls. El que no és el cas. La posició de Thaelmann en 1932 és una repetició de la posició de Bordiga en 1922. És en aquest punt on el perill esdevé particularment greu. Però, ací també, hi ha un avantatge complementari que no existia fa deu anys. En les files dels revolucionaris alemanys hi ha una oposició marxista que es basa en l’experiència de l’últim decenni. Aquesta oposició és numèricament feble, però els esdeveniments donen a la seua veu una força excepcional. Sota determinades condicions, una lleugera empenta pot desencadenar un allau. L’empenta crítica de l’Oposició d’Esquerra pot contribuir a un canvi oportú de la política de l’avantguarda proletària. A açò es resumeix avui la nostra tasca!

La veneració de paraula cap als soviets està tan estesa en els cercles “d’esquerra” com la incomprensió de la seua funció històrica. El més corrent és que els soviets siguen definits com els òrgans de la lluita pel poder, els òrgans de l’aixecament i, en fi, els òrgans de la dictadura. Aquestes definicions són formalment correctes. Però no esgoten la funció històrica dels soviets. I, sobretot, no expliquen per què es necessiten precisament els soviets en la lluita pel poder. La resposta a aquesta pregunta és la següent: de la mateixa manera que el sindicat és la forma elemental del front únic en la lluita econòmica, el soviet és la forma més elevada del front únic quan arriba per al proletariat l’època de la lluita pel poder.

El soviet no posseeix en si mateix cap força miraculosa. No és més que el representant de classe del proletariat, amb tots els seus costats forts i els seus punts dèbils. Però és precisament açò, i només açò, el que fa que el soviet oferisca la possibilitat organitzativa als obrers de diferents tendències polítiques, i que es troben en distints nivells de desenvolupament, d’unir els seus esforços en la lluita revolucionària pel poder. En l’actual situació prerevolucionària, els obrers alemanys han de tenir una idea molt clara de la funció històrica dels soviets com a òrgans del front únic.

Si, al llarg del període preparatori, el Partit Comunista hagués assolit eliminar completament dels rengles del proletariat tots els altres partits, i reunir davall la seua bandera, tant políticament com organitzativa, la indiscutible majoria dels obrers, no hi hauria cap necessitat dels soviets. Però, com ho mostra l’experiència històrica, no hi ha res que permeta creure que el Partit Comunista, en qualsevol país que siga (i encara menys en els països amb una vella cultura capitalista que en els països endarrerits), vaja a aconseguir ocupar una posició tan absolutament hegemònica al si de la classe obrera, sobretot abans de la revolució proletària.

L’Alemanya actual ens mostra precisament que la tasca de la lluita directa i immediata pel poder se li planteja al proletariat molt abans que haja arribat a reunir-se enterament sota la bandera del Partit Comunista. La situació revolucionària, a nivell polític, es caracteritza precisament pel fet que tots els grups i totes les capes del proletariat, o almenys la seua indiscutible majoria, aspiren a unir els seus esforços per a canviar el règim existent. De totes maneres, això no significa que tots comprenguen com han d’actuar, i menys inclús que estiguen disposats a trencar amb els seus partits i a passar a les files dels comunistes. La consciència política no madura d’una forma tan lineal i uniforme, subsisteixen profundes diferències internes fins i tot en l’època revolucionària, en què tots els processos es desenvolupen a salts. Però, paral·lelament, la necessitat d’una organització per damunt dels partits, englobant tota la classe, pressiona d’una manera especial. La missió històrica dels soviets és donar forma a aquesta necessitat. Aqueix és el seu immens paper. En les condicions d’una situació revolucionària, són la més alta expressió organitzativa de la unitat del proletariat. Qui no haja comprés açò, no ha comprés el problema dels soviets. Thaelmann, Neumann i Remmele poden pronunciar tots els discursos i escriure tots els articles que vullguen sobre la futura “Alemanya soviètica”. Amb la seua política actual estan sabotejant la creació de soviets en Alemanya.

Estant molt lluny dels esdeveniments, no sabent directament què és el que senten les masses, i no tenint la possibilitat de prendre cada dia el pols a la classe obrera, em resulta molt difícil preveure les formes transitòries que menaran en Alemanya a la creació dels soviets. D’altra banda, he formulat la hipòtesi que els soviets podrien ésser l’extensió dels comitès de fàbrica: en dir açò em recolzava essencialment en l’experiència de 1923. Però està clar que aquesta no és l’única via. Davall la pressió de l’atur i la misèria d’una banda, i sota l’empenta dels feixistes per l’altra, la necessitat d’unitat revolucionària pot prendre la forma de soviets, fent a una banda els comitès de fàbrica. Però, siga quina siga la via per la qual s’arribe als soviets, no seran una altra cosa que l’expressió organitzativa dels punts forts i els punts dèbils del proletariat, de les seues diferències internes i de la seua aspiració general a superar-les, en una paraula, els òrgans del front únic de classe.

En Alemanya, la socialdemocràcia i el Partit Comunista es reparteixen la influència sobre la majoria de la classe obrera. La direcció socialdemòcrata fa tot el que pot per tal d’apartar de si els obrers. La direcció del Partit Comunista s’oposa amb totes les seues forces a l’afluència dels obrers. Açò té com a resultat l’aparició d’un tercer partit, que va acompanyada d’una modificació relativament lenta de la correlació de forces a favor dels comunistes. Encara que el Partit Comunista portés a terme una política correcta, la necessitat de la unitat revolucionària de la classe obrera creixeria entre els obrers de forma infinitament més ràpida que la preponderància del Partit Comunista en l’interior de la classe. La necessitat de la creació dels soviets mantindria, així, tota la seua importància.

La creació dels soviets pressuposa l’acord dels diferents partits i organitzacions de la classe obrera, començant per les fàbriques; aquest acord ha d’ésser tant sobre la necessitat dels soviets com sobre el moment i la modalitat de la seua formació. Açò significa que els soviets són la forma acabada del front únic en l’època revolucionària i la seua aparició ha d’ésser precedida per la política de front únic en el període preparatori.

¿Cal recordar una vegada més que a Rússia, al llarg dels sis primers mesos de 1917, eren els conciliadors, els socialistes revolucionaris i els menxevics, els que tenien la majoria als soviets? El partit dels bolxevics, sense renunciar ni un sol instant a la seua independència revolucionària com partit, respectava paral·lelament, en el marc de l’activitat dels soviets, la disciplina organitzativa amb relació a la majoria. Està clar que, en Alemanya, el Partit Comunista ocuparà des de l’aparició del primer soviet un lloc molt més important que el dels bolxevics als soviets de març de 1917. No es pot excloure en absolut la possibilitat que els comunistes guanyen molt ràpidament la majoria dins dels soviets. El que de cap manera privarà aquests de la seua significació d’instruments de front únic, ja que, al principi, la minoria (els socialdemòcrates, els sense partit, els obrers catòlics., etc.) es comptarà encara per milions, i el millor mitjà per a trencar-se el coll, inclús en la situació més revolucionària, és no tenir en compte a una minoria semblant. Però tot açò és la música de l’esdevenidor. Avui, la minoria és el Partit Comunista. Cal partir d’ací.

El que hem dit no significa, evidentment, que el camí que condueix als soviets passe obligatòriament per un acord amb Wels, Hilferding, Breitscheid, etc. En 1918, Hilferding es preguntava com incloure els soviets dins de la Constitució de Weimar sense danyar-la; es pot suposar que, en l’actualitat, el seu esperit estarà ocupat amb el problema següent: ¿com incloure els quarters feixistes en la Constitució de Weimar sense perjudicar la socialdemocràcia? Cal passar a la creació de soviets en el moment en què l’estat general del proletariat ho permeta, encara que això es faça contra la voluntat de les esferes dirigents de la socialdemocràcia. Per a això, cal separar la base socialdemòcrata de la cima: però no es pot assolir aquest objectiu fent com si ja s’hagués realitzat. Per a separar milions d’obrers socialdemòcrates dels seus caps reaccionaris hi ha, precisament, que mostrar a aquests treballadors que estem disposats a entrar en els soviets inclús amb aqueixos “caps”.

No obstant, no es pot considerar com exclosa a priori la possibilitat que fins i tot la capa superior de la socialdemocràcia es veja obligada a apujar-se al ferro al roig viu dels soviets per a intentar repetir la maniobra d’Ebert, Scheidemann, Haas i companyia en 1918-1919: tot dependrà, en aquest cas, menys de la mala voluntat d’aquests senyors que de la força i les condicions en què la història els agafe entre les seues tenalles.

L’aparició del primer soviet local en què estiguen presents els obrers socialdemòcrates i comunistes, no com a individus, sinó com a organitzacions, produirà un efecte considerable sobre el conjunt de la classe obrera alemanya. No sols els obrers socialdemòcrates i sense partit, sinó tampoc els obrers liberals i catòlics podran resistir durant molt de temps a aquesta força centrípeta. Tots els sectors del proletariat alemany, el més inclinat i el més apte per a l’organització, se sentiran atrets pels soviets com les llimadures per l’imant. El Partit Comunista trobarà en els soviets un nou terreny de lluita, excepcionalment favorable, per a conquistar un paper dirigent en la revolució proletària. Podem considerar com a segur que la majoria indiscutible dels obrers socialdemòcrates i fins i tot una part no menyspreable de l’aparell socialdemòcrata se sentirien des d’aqueix moment arrossegats al marc dels soviets si la direcció del Partit Comunista no posés tant de zel en ajudar els caps socialdemòcrates a aturar la pressió de les masses.

Si el Partit Comunista considera inacceptable tot acord amb els comitès de fàbrica, les organitzacions socialdemòcrates, els sindicats, etcètera sobre un programa precís de tasques pràctiques, açò significa simplement que considera inacceptable crear els soviets amb la socialdemocràcia. Com no pot haver-hi uns soviets estrictament comunistes, ja que no serien útils per a ningú, el rebuig per part del Partit Comunista dels acords i les accions comunes amb els altres partits de la classe obrera no significa una altra cosa que el rebuig dels soviets.

Die Rote Fahne respondrà a aquest raonament, probablement, amb una andanada d’injúries i demostrarà, com dos i dos són quatre, que jo sóc l’agent electoral de Brüning, l’aliat secret de Wels, etc. Estic disposat a ésser acusat de tots aquests càrrecs, però amb una sola condició: que Die Rote Fahne, per la seua banda, explique als obrers alemanys com, en quin moment i de quina forma poden ésser creats els soviets en Alemanya sense la política de front únic dirigida a les altres organitzacions obreres.

Per tal d’aclarir el problema dels soviets com a òrgans de front únic, són força instructives les reflexions que al respecte un dels periòdics de províncies del Partit comunista, Der Klassenkampf (de Halle-Merseburg). “Totes les organitzacions obreres [ironitza el periòdic], en la seua forma actual, amb tots els seus errors i les seues debilitats, han d’ésser reunides dins d’àmplies unions antifeixistes defensives. Què vol dir açò? Podem prescindir de llargues explicacions teòriques; en aquesta qüestió, la història ha estat el dur professor de la classe obrera alemanya: l’aixafament de la revolució de 1918-1919 fou el preu que pagà la classe obrera alemanya pel front únic de totes les organitzacions obreres, que no era més que un magma informe.” Tenim ací un exemple sense igual de fanfarronada superficial!

El front únic de 1918-1919 es realitzà essencialment a través dels soviets. Havien o no, els espartaquistes, d’entrar als soviets? Si es pren aquesta cita al peu de la lletra, havien de romandre apartats dels soviets. Però com els espartaquistes representaven una dèbil minoria dins de la classe obrera i no podien en absolut substituir els soviets dels socialdemòcrates pels seus propis, el seu aïllament respecte als soviets hauria significat simplement el seu aïllament respecte de la revolució. Si el front únic tenia aquest aspecte de “magma informe”, la responsabilitat no incumbia en absolut als soviets com a òrgans del front únic, sinó a l’estat polític de la mateixa classe obrera, és a dir, a la debilitat de la Lliga Espàrtac i a la força extraordinària de la socialdemocràcia. De manera general, el front únic no pot substituir un potent partit revolucionari. Només pot ajudar-lo a reforçar-se. Això és plenament vàlid per als soviets. La por que tenia la dèbil Lliga Espàrtac a deixar escapar una situació excepcional l’empentà a accions ultra esquerranes i a intervencions prematures. En canvi, si els espartaquistes s’haguessen quedat fora del front únic, és a dir, dels soviets, aquests trets negatius s’haurien manifestat sens dubte molt més clarament.

¿Que no ha aprés realment res aquesta gent de l’experiència de la revolució alemanya de 1918-1919? Han llegit tot i que només siga L’esquerranisme? El règim stalinista ha causat vertaders estralls en els esperits! Després d’haver burocratitzat els soviets en l’URSS, els epígons els consideren com a un simple instrument tècnic en les mans de l’aparell del partit. S’ha oblidat que els soviets foren creats com a parlaments obrers, que atreien les masses perquè oferien la possibilitat de reunir colze amb colze totes les fraccions de la classe obrera, independentment de les diferències de partit; s’ha oblidat que és precisament ací on residia la gegantina força educativa i revolucionària dels soviets. Tot ha estat oblidat, confós, desfigurat. Oh, epígons tres vegades maleïts!

El problema de les relacions entre el partit i els soviets és d’una importància decisiva per a una política revolucionària. El curs actual del Partit Comunista va encaminat de fet a substituir els soviets pel partit; en canvi, Hugo Urbahns, que no malbarata ocasió per a augmentar la confusió, es disposa a substituir el partit pels soviets. Segons l’informe ofert per la Sozialistische Arbeiter Zeitung, Urbahns, en el curs d’una reunió celebrada a Berlín al gener, ha declarat, criticant les pretensions del Partit Comunista de dirigir la classe obrera: “La direcció estarà en les mans dels soviets, elegits per les mateixes masses i no seguint la voluntat i el gust d’un sol partit” (aprovació massiva). És perfectament comprensible que l’ultimatisme del Partit Comunista irrite els obrers, que es veuen empentats a aplaudir tota protesta contra la fanfarroneria burocràtica. Però això no canvia en res el fet que la posició d’Urbahns sobre aquest problema, com sobre altres, no té res en comú amb el marxisme. És indiscutible que els obrers “mateixos” elegiran els soviets. Tot el problema està a saber a qui elegiran. Hem d’entrar en els soviets amb les altres organitzacions, siguen quins siguen, amb “tots els seus errors i les seues debilitats”. Però pensar que els soviets poden “per si mateixos” dirigir la lluita del proletariat pel poder, porta a propagar un fetitxisme groller del soviet. Tot depèn del partit que dirigisca els soviets. És per açò pel que, contràriament a Urbahns, els bolxevics-leninistes no neguen en absolut al Partit Comunista el dret a dirigir els soviets: ben al contrari, declaren que únicament sobre la base del front únic, únicament a través les organitzacions de masses, podrà el Partit comunista conquistar una posició dirigent en els futurs soviets i menar el proletariat a la conquista del poder.

Només els funcionaris desarrelats que creuen que tot els està permés, o els papagais estúpids que repeteixen les injúries sense comprendre el seu sentit, poden qualificar el SAP de partit “socialfeixista” o “contrarevolucionari”. Però seria donar prova d’una lleugeresa imperdonable i d’un optimisme barat atorgar confiança a priori a una organització que, encara que haja trencat amb la socialdemocràcia, es troba encara a meitat de camí entre el reformisme i el comunisme, amb una direcció més pròxima al reformisme que al comunisme. En aquest punt, l’Oposició d’Esquerra tampoc es responsabilitza en absolut de la política d’Urbahns.

El SAP no té programa. No entenem per tal un document formal: un programa únicament és sòlid quan el seu text està lligat a l’experiència revolucionària del partit, a les ensenyances de les lluites, que s’han convertit en la carn i la sang dels quadres. El SAP no té res de tot açò. La revolució russa, les seues distintes etapes, les seues lluites fraccionals, la crisi alemanya de 1923, la guerra civil de Bulgària, els esdeveniments de la revolució xinesa, la lluita del proletariat anglès (1926), la crisi revolucionària espanyola (tots aquests esdeveniments que haurien de formar part de la consciència del proletariat com a indicadors fonamentals del camí polític, únicament són per als quadres del SAP records periodístics confusos, i no una experiència revolucionària assimilada en profunditat).

És indiscutible que un partit obrer ha de portar a terme una política de front únic. Però la política de front únic presenta perills. Únicament un partit revolucionari temperat en la lluita pot menar avant aquesta política amb èxit. En tot cas, la política de front únic no pot constituir el programa d’un partit revolucionari. I, no obstant, a açò és al que es redueix avui tota l’activitat del SAP. La política de front únic és traslladada així a l’interior del partit, és a dir, serveix per a amortir les contradiccions entre les diferents tendències. Aqueixa és en gran manera la funció principal del centrisme.

El diari del SAP oscil·la entre dos pols. Tot i la sortida de Ströbel, el periòdic continua essent mig pacifista, i no marxista. Els articles revolucionaris aïllats no modifiquen en res la seua fisonomia sinó que, per contra, no fan més que donar-li més relleu. El periòdic s’entusiasma amb la lletra de Küster a Brüning a propòsit del militarisme, lletra insulsa, d’un esperit profundament petitburgès. Aplaudeix al “socialista” danès, vell ministre del rei, per la seua negativa a formar part de la comissió governamental sota unes condicions massa humiliants. El centrisme s’acontenta amb ben poca cosa. Però la revolució exigeix molt, la revolució ho exigeix tot.

El SAP condemna la política del Partit Comunista alemany: escissió dels sindicats i formació de la RGO (Oposició Sindical Roja). La política sindical del Partit Comunista alemany és, sense discussió, profundament errònia: la direcció de Lozovsky està costant cara a l’avantguarda proletària internacional, Però la crítica del SAP no és menys errònia. El problema essencial no consisteix en el fet que el Partit Comunista “dividisca” les files del proletariat i “debilite” els sindicats socialdemòcrates. Aquest no és un criteri revolucionari, perquè, amb la direcció actual, els sindicats estan al servei del capital i no dels obrers. El crim del Partit Comunista no és que “debilite” l’organització de Leipart, sinó que es debilita a si mateix. La participació dels comunistes en les unions sindicals reaccionàries no està dictada pel principi abstracte de la unitat, sinó per la necessitat de lluitar per netejar les organitzacions dels representants del capital. El SAP anteposa a aquest aspecte actiu, revolucionari, ofensiu de la política, el principi abstracte de la unitat dels sindicats, dirigits pels agents del capital.

El SAP acusa el Partit Comunista de tenir tendència al putschisme. Semblant acusació es basa igualment en determinats fets i determinats mètodes; però abans de tenir dret a llençar aquesta acusació, el SAP ha de formular exactament i mostrar en la pràctica quina és la seua posició sobre els problemes fonamentals de la revolució proletària. Els menxevics acusaren sempre els bolxevics de blanquisme i aventurisme, és a dir, de putschisme. Tanmateix, l’estratègia leninista estava tan allunyada del putschisme com el cel de la terra. Però Lenin comprenia i sabia fer comprendre als altres la importància de l’“art de la insurrecció” en la lluita proletària. Sobre aquest punt, la crítica del SAP té un caràcter més dubtós puix que es recolza en Paul Levi, que s’espantà de les malalties infantils del Partit Comunista i preferí el marasme senil de la socialdemocràcia. En les conferències restringides al tema dels esdeveniments de març de 1921 a Alemanya, Lenin declarà sobre Levi: “aquest home ha perdut definitivament el cap”. És cert que Lenin afegia també amb malícia: “Almenys tenia quelcom que perdre, però no podem dir el mateix de molts altres.” Entre els “altres” figuraven Bela Kun, Thalheimer, etc. No es pot negar que Paul Levi tenia un cap sobre els seus muscles. Però és poc probable que aquest home que ha perdut el cap i que, d’aquesta manera, ha saltat de les files del comunisme a les files del reformisme, siga un professor competent per a un partit proletari. La fi tràgica de Levi (el seu salt per la finestra en un accés de bogeria) simbolitza d’alguna forma la seua trajectòria política.

Per a les masses, el centrisme no és més que la transició d’una etapa a una altra, però per a certs homes polítics pot convertir-se en una segona naturalesa. Al capdavant del SAP es troba un grup de socialdemòcrates desesperats, funcionaris, advocats, periodistes, que han arribat a l’edat en què l’educació política ha d’ésser considerada com acabada. Socialdemòcrata desesperat no vol dir encara revolucionari.

Georg Ledebour és un representant d’aquest tipus de gent, el seu millor representant. Només recentment he tingut l’ocasió de llegir l’informe del seu procés en 1919. I més d’una vegada al llarg de la meua lectura he aplaudit mentalment el vell combatent, la seua sinceritat, el seu temperament i la seua noblesa. Però Ledebour mai ha arribat a franquejar els límits del centrisme. Allà on es tracta d’accions de masses, de les formes superiors de la lluita de classes, de la seua preparació, allà on es tracta per al partit de prendre la responsabilitat de la direcció de les lluites de masses, Ledebour és només el millor representant del centrisme. Açò és el que el separava de Liebknecht i Rosa Luxemburg. Açò és el que el separa avui de nosaltres.

Indignant-se del fet que Stalin acuse l’ala radical de la vella socialdemocràcia alemanya de passivitat envers la lluita de les nacions oprimides, Ledebour recorda que, precisament en la qüestió nacional, ell ha donat sempre prova d’una gran iniciativa. Açò és absolutament indiscutible. Ledebour, personalment, s’aixecà amb molta passió contra les tendències xovinistes que hi havia dins de la vella socialdemocràcia alemanya, sense dissimular en absolut el sentiment nacional alemany, fortament desenvolupat en ell. Ledebour fou sempre el millor amic dels emigrants revolucionaris russos, polonesos o d’altres bandes, i molts d’ells han servat un record calorós del vell revolucionari, a qui en les files de la burocràcia socialdemòcrata alemanya s’anomenava amb ironia condescendent unes vegades “Ledebourov” i d’altres “Ledebourski”.

Malgrat això, Stalin, que no coneix ni els successos ni la literatura d’aquesta època, té raó en aquesta qüestió, almenys en la mesura que reprèn la valoració general de Lenin. En intentar replicar, Ledebour no fa més que confirmar aquesta valoració. Fa referència al fet que, en els seus articles, ha expressat més d’una vegada la seua indignació envers els partits de la II Internacional, que jutjaven amb perfecta serenitat el treball d’un dels seus membres, Ramsay MacDonald, que resolgué el problema nacional de l’Índia amb l’ajuda dels bombardejos aeris. Aquesta indignació i aquesta protesta expressen la diferència indiscutible i honrosa que existeix entre Ledebour i un Otto Bauer qualsevol, per no parlar dels Hilferding o els Wels: perquè aquests senyors es llancen als bombardejos democràtics, no cal més que una Índia.

Malgrat tot, la posició de Ledebour en aquest punt no traspassa els límits del centrisme; Ledebour exigeix la lluita contra l’opressió colonial: votarà en el parlament contra els crèdits colonials, prendrà a coll la defensa valerosa de les víctimes d’una insurrecció aixafada pels colonialistes. Però Ledebour no prendrà part en la preparació d’una insurrecció colonial. Considera que semblant treball és una mostra de putschisme, d’aventurisme, de bolxevisme. Ací és on rau el problema.

Allò que caracteritza el bolxevisme en la qüestió nacional és que tracta les nacions oprimides, fins i tot les més endarrerides, no sols com a objectes, sinó també com a subjectes polítics. El bolxevisme no es limita a reconèixer-les “el dret” a l’autodeterminació i a protestar en el parlament contra la violació d’aquest dret. El bolxevisme penetra en les nacions oprimides, les aixeca contra els seus opressors, lliga la seua lluita a la del proletariat dels països capitalistes, ensenya als oprimits, siguen xinesos, indis o àrabs, l’art de la insurrecció, i assumeix la plena responsabilitat d’aquest treball davant dels botxins civilitzats. Només ací és on comença el bolxevisme, és a dir, el marxisme revolucionari en acció. Tot allò que no arriba a sobrepassar aqueix limite és centrisme.

Els simples criteris nacionals no permeten valorar correctament la política d’un partit proletari. Per a un marxista, açò és un axioma. ¿Quins són, llavors, les simpaties i els lligams internacionals del SAP? Els centristes noruecs, suecs, holandesos, les organitzacions, els grups o les persones aïllades als que el seu caràcter passiu i provincià els permet mantenir-se entre el reformisme i el comunisme (aqueixos són els seus amics més pròxims). Angèlica Balabanova és el símbol de les relacions internacionals del SAP: encara està intentant avui lligar al nou partit a les deixalles de la Internacional II i 1/2.

Léon Blum, el defensor de les reparacions, el padrí socialista del banquer Oustric, es veu qualificat de “camarada” en les pàgines del periòdic de Seydewitz. Què és açò? Amabilitat? No, és manca de principis, de caràcter, de fermesa. “Això és buscar-li tres peus al gat!” dirà algun savi sempre tancat en el seu despatx. No, certs detalls expressen el fons polític amb força més fidelitat i autenticitat que el reconeixement abstracte dels soviets, no basat en l’experiència revolucionària. Hom no pot més que ridiculitzar-se a si mateix tractant Blum de “feixista”. Però qui no menysprea ni odia aquesta mena política no és un revolucionari.

El SAP es desmarca del “camarada” Otto Bauer dins dels mateixos limites que ho fa Max Adler. Per a Rosenfeld i Seydewitz, Bauer no és més que un adversari ideològic, potser inclús temporal, mentre que per a nosaltres és un enemic irreductible, que ha conduït el proletariat austríac a un marasme espantós.

Max Adler és un baròmetre centrista prou sensible. No es pot negar la utilitat d’un instrument així, però cal convèncer-se que, si bé registra el canvi de temps, és incapaç d’influir-hi. Donada la situació sense sortida del capitalisme, Max Adler està disposat de nou, no sense cert dolor filosòfic, a reconèixer que la revolució és inevitable. Però vaja acceptació! Què de reserves i de sospirs! La millor solució hauria estat que la II i la III Internacionals s’unissen. La solució més avantatjosa hauria estat introduir el socialisme impossible. És evident que en els països civilitzats, i no sols en els països bàrbars, els obrers ha de fer, oh!, tres vegades oh!, la revolució. Però aquesta acceptació melancòlica de la revolució únicament és literatura. La història no ha conegut ni coneixerà mai una situació tal que Max Adler puga dir: “Ha arribat el moment!” Els homes com Adler són capaços de justificar la revolució en el passat, de reconèixer-la com inevitable en el futur, però són incapaços de cridar-la en el present. No hi ha res a esperar de tot aquest grup de socialdemòcrates d’esquerra, als que ni la guerra imperialista ni la revolució russa han fet evolucionar. Com a instrument baromètric, encara poden passar. Com a caps revolucionaris, mai!

A finals del mes de desembre, el SAP dirigí a totes les organitzacions obreres una crida per a organitzar en tot el país reunions, en què els oradors de totes les tendències disposarien del mateix temps per a fer ús de la paraula. És evident que no s’arribarà enlloc embarcant-se per aquest camí. En efecte, ¿quin sentit tindria per al Partit Comunista i el Partit Socialdemòcrata repartir-se amb igualtat la tribuna amb Brandler, Urbahns, i altres representants d’organitzacions i grups massa insignificants per a pretendre ocupar un lloc propi dins del moviment? El front únic és la unitat de les masses comunistes i socialdemòcrates, i no un mercat entre grups polítics sense cap base de masses.

Se’ns dirà: el bloc Rosenfeld-Brandler-Urbahns únicament és un bloc per a la propaganda a favor del front únic. Però és precisament en el domini de la propaganda on resulta inadmissible un bloc semblant. La propaganda ha de recolzar-se sobre uns principis clars, sobre un programa precís. Anar separats, colpejar junts. El bloc s’ha creat per a accions pràctiques de masses. Les transaccions en la cima sense una base de principis no menen enlloc, excepte a la confusió.

La idea de presentar a les eleccions presidencials un candidat del front únic obrer és una idea fonamentalment errònia. El partit no té dret a renunciar a mobilitzar els seus partidaris i a comptar les seues forces en les eleccions. Una candidatura del partit que s’opose a totes les altres candidatures no pot constituir, en cap cas, un obstacle per a un acord amb altres organitzacions pels objectius immediats de la lluita. Els comunistes, estiguen o no en el partit oficial, recolzaran amb totes les seues forces la candidatura de Thaelmann. No es tracta de la persona de Thaelmann, sinó de la bandera del comunisme. La defensarem contra tots els altres partits. En destruir els prejudicis inoculats als comunistes de base per la burocràcia stalinista, l’Oposició d’Esquerra s’obre un camí cap a la seua consciència^⁴.

¿Quina fou la política dels bolxevics en relació a les organitzacions obreres i els “partits” que havien sorgit a l’esquerra del reformisme o del centrisme, aproximant-se al comunisme?

En Petrograd, en 1917, existia una organització interdistrital intermèdia que comptava amb uns quatre mil obrers. L’organització dels bolxevics agrupava en Petrograd desenes de milers d’obrers. No obstant, el comitè dels bolxevics de Petrograd es posava d’acord en tots els problemes amb els interdistritals, els tenia al corrent dels seus plans i facilità així la fusió completa de les dues organitzacions.

Hom pot contestar que els interdistritals estaven políticament prop dels bolxevics. Però no es tractava només dels interdistritals. Quan els menxevics internacionalistes (el grup de Martov) s’oposaren als socialpatriotes, els bolxevics feren tot el possible per tal d’arribar a accions comunes amb els martovistes; si la majoria de les vegades fou un fracàs, la culpa no fou en absolut dels bolxevics. Cal afegir-hi que els menxevics internacionalistes continuaven essent formalment membres del mateix partit que Tseretelli i Dan.

La mateixa tàctica, però a escala força major, fou adoptada envers els socialistes revolucionaris d’esquerra. Els bolxevics arrossegaren una part dels socialistes revolucionaris d’esquerra al Comitè Militar Revolucionari, és a dir, a l’òrgan de la insurrecció, malgrat que en aquesta època els socialistes revolucionaris d’esquerra fossen encara membres del mateix partit que Kerenski, contra el que s’havia dirigit directament la insurrecció. Evidentment, açò no era molt lògic per part dels socialistes revolucionaris d’esquerra, el que demostrava que no tenien les idees molt clares. Però si s’hagués hagut d’esperar-se que tothom ho tingués tot clar, mai hi hauria hagut revolució victoriosa. A continuació, els bolxevics formaren amb els socialistes revolucionaris d’esquerra (els “kornilovistes” d’esquerra o els “feixistes” d’esquerra segons la terminologia actual) un bloc governamental que es mantingué al llarg de diversos mesos i no s’acabà fins després de l’aixecament dels socialistes revolucionaris d’esquerra.

Lenin resumia així l’experiència dels bolxevics en allò tocant els centristes d’esquerra: “La tàctica correcta dels comunistes consisteix en utilitzar aquestes vacil·lacions, i no en ignorar-les; la seua utilització exigeix que es facen concessions als elements que s’apropen al proletariat, i açò només en la mesura i moment en què s’hi apropen; paral·lelament, cal lluitar contra els que s’apropen a la burgesia... Si hom pren una decisió massa precipitada: “cap compromís amb ningú, cap corba en el nostre camí”, no es pot més que perjudicar el reforçament del proletariat revolucionari...” La tàctica dels bolxevics en aquesta qüestió no ha tingut mai res a veure amb l’ultimatisme burocràtic!

No fa molt de temps que els mateixos Thaelmann i Remmele estaven en un partit independent. Si feren un esforç memorístic, tal vegada aconseguiren recordar el seu estat polític en els anys en què, en haver trencat amb la socialdemocràcia, s’adheriren al partit independent i li donaren un impuls cap a l’esquerra. ¿Què haurien fet si algú els hagués dit aleshores que únicament representaven “l’ala esquerra de la contrarevolució monàrquica”? Probablement haurien arribat a la conclusió que el seu acusador estava borratxo o boig. I, no obstant, així és precisament com ells defineixen avui el SAP!

Recordem les conclusions que tragué Lenin de l’aparició del partit independent: “¿Per què en Alemanya el desplaçament dels obrers de la dreta cap a l’esquerra, gir absolutament idèntic al que es produí en Rússia en 1917, no ha portat al reforçament immediat dels comunistes, sinó, en primer lloc, al del partit intermedi dels “independents”? És evident que una de les causes ha estat la tàctica errònia dels comunistes alemanys, que han de reconèixer, honestament i sense por, aquest error i aprendre a corregir-lo... Aquest error és una de les nombroses manifestacions de la malaltia infantil, l’“esquerranisme”, que fa ara el seu agost; així serà millor combatut, més ràpidament i amb millors resultats per a l’organisme.” Es diria que fou directament escrit per a l’actual situació!

El Partit Comunista alemany és avui força més fort que la Lliga Espàrtac d’aleshores. Però, si ara apareix una segona versió del partit independent, en part amb la mateixa direcció, l’error del Partit Comunista no és sinó més greu.

L’aparició del SAP és un fenomen contradictori. Hauria estat millor, evidentment, que els obrers s’haguessen adherit directament al Partit Comunista. Però per a això el Partit Comunista hauria d’haver tingut una altra política i una altra direcció. Cal jutjar el SAP no des de la perspectiva d’un Partit Comunista ideal, sinó partint del que de fet és. En la mesura que el Partit Comunista continua mantenint les posicions de l’ultimatisme burocràtic i s’oposa a les forces centrífugues a l’interior de la socialdemocràcia, l’aparició del SAP és un fet inevitable i progressista.

Però l’existència d’una direcció centrista limita considerablement aquest caràcter progressista del SAP. Si semblant direcció s’estabilitza, el SAP està perdut. Acceptar el centrisme del SAP en nom del paper globalment progressista d’aquest partit portaria a liquidar aqueix paper progressista.

Els elements conservadors que es troben el capdavant del partit i que sàpien maniobrar, s’esforçaran per tots els mitjans en ocultar les contradiccions i retardar la crisi. Aquests mitjans seran eficaços fins a la primera empenta seriosa dels esdeveniments. La crisi del partit corre el risc de desenvolupar-se amb més intensitat que la crisi revolucionària i de paralitzar els elements proletaris.

La tasca dels comunistes és ajudar els obrers del SAP a escombrar amb la suficient rapidesa el centrisme de les seues files i a desembarassar-se de la seua direcció centrista. Per a això, és necessari no callar res, no prendre les bones resolucions per accions i anomenar a cada cosa pel seu nom. Pel seu nom, i no per noms inventats de dalt a baix. Criticar, i no calumniar. Buscar una aproximació, i no rebutjar brutalment.

Lenin escrigué de l’ala esquerra del partit independent: “És absolutament ridícul tenir por a un “compromís” amb aquest ala del partit. Al contrari, els comunistes han de cercar i trobar la forma adequada d’un compromís amb ella, un compromís que, d’una banda, facilitaria i acceleraria la fusió completa i indispensable amb aquest ala, i que, d’altra banda, no destorbaria en res els comunistes en la seua lluita ideològica i política contra l’ala oportunista dretana dels “independents””. En l’actualitat, no hi ha res a afegir a aquesta directriu tàctica.

Nosaltres els diem als elements d’esquerra del SAP: “Els revolucionaris no sols es temperen en les vagues i les lluites dels carrers, sinó també i sobretot en la lluita per una política correcta del seu propi partit. Preneu les “vint-i-una condicions”, elaborades en el seu moment per a acceptar a nous partits dins de la Internacional Comunista. Preneu els treballs de l’Oposició d’Esquerra, en què les “vint-i-una condicions” són utilitzades per a analitzar l’evolució de la situació al llarg dels últims vuit anys. Llanceu un atac sistemàtic contra el centrisme en les vostres files a la llum d’aquestes “condicions”, i porteu-lo fins a les seues últimes conseqüències. D’una altra forma no podreu més que exercir el paper poc gloriós de guardaflancs d’esquerra del centrisme.”

I després? Després cal girar-se vers el Partit Comunista alemany. Els revolucionaris no se situen en absolut a meitat de camí entre la socialdemocràcia i el Partit Comunista, com voldrien Rosenfeld i Seydewitz. No, els caps socialdemòcrates són els agents de l’enemic de classe dins del proletariat. Els caps comunistes són revolucionaris o semirrevolucionaris confusos, roïns, desmanyotats, desviats.

No és la mateixa cosa. Cal destruir la socialdemocràcia, però cal rectificar el Partit Comunista. Dieu que és impossible? Però és que heu intentat seriosament posar-vos a treballar per a això?

Ara que els esdeveniments pressionen sobre el Partit Comunista, cal ajudar els esdeveniments amb la pressió de la nostra crítica. Els obrers comunistes ens escoltaran amb les orelles més oberts com més es convencen en la pràctica que no volem crear un “tercer” partit, sinó que ens esforcem sincerament per ajudar-los a fer del Partit Comunista existent el vertader dirigent de la classe obrera.

-Si no s’assoleix, això significa, gairebé amb seguretat, en la situació històrica en què ens trobem, la victòria del feixisme. Però, abans dels grans combats, un revolucionari no pregunta què passarà en cas de derrota, pregunta què cal fer per tal d’assolir la victòria. És possible, és realitzable, per consegüent s’ha de fer.

10.- El centrisme “en general” i el centrisme de la burocràcia stalinista

Els errors de la direcció de la Internacional Comunista i, per això mateix, del Partit Comunista alemany, pertanyen, per a reprendre la terminologia ben coneguda de Lenin, a la categoria de “ximpleries ultraesquerranes”. Fins i tot la gent intel·ligent pot cometre ximpleries, sobretot en la seua joventut. Però, com ja ho aconsellava Heine, no s’ha d’abusar d’aquest privilegi. Quan les ximpleries polítiques de cert tipus són comeses sistemàticament, durant un llarg període, i a més sobre qüestions molt importants, deixen d’ésser simples ximpleries i es converteixen en una orientació. De quina orientació es tracta? A quines necessitats històriques respon? Quines són les seues arrels socials?

La base social de l’ultraesquerranisme varia segons els països i les èpoques. L’anarquisme, el blanquisme i les seues diferents combinacions, incloent-hi la més recent, l’anarcosindicalisme, són les expressions més acabades de l’ultraesquerranisme. Aquests corrents, que s’havien desenvolupat principalment en els països llatins, tenien com a base social l’antiga petita indústria clàssica de París. La seua persistència ha donat una importància innegable a les diferents versions franceses de l’ultraesquerranisme i ha permés, fins a cert punt, que exerceixen una influència ideològica sobre el moviment obrer dels altres països. El desenvolupament de la gran indústria a França, la guerra i la revolució russa han trencat l’espina dorsal de l’anarcosindicalisme. Relegat a un segon pla, s’ha transformat en un oportunisme de mala fe. En aquests dos estadis del seu desenvolupament, el sindicalisme francès ha estat dirigit pel mateix Jouhaux: els temps canvien, i nosaltres amb ells.

L’anarcosindicalisme espanyol únicament ha assolit conservar l’aparença revolucionària en una situació d’estancament polític. La revolució, en plantejar tots els problemes de forma brutal, ha obligat els dirigents anarcosindicalistes a abandonar l’ultraesquerranisme i a revelar la seua naturalesa oportunista. Podem estar segurs que la revolució espanyola expulsarà els prejudicis sindicalistes del seu últim refugi llatí.

Hi ha elements anarquistes i blanquistes presents en tots els altres corrents i grups ultraesquerrans. En la perifèria del gran moviment revolucionari sempre s’han observat manifestacions de putschisme i aventurisme, els agents dels quals són ja les capes endarrerides, sovint semiartesanals, d’obrers, ja els intel·lectuals, companys de viatge. Però, en general, aquest tipus d’ultraesquerranisme no té una significació històrica independent, i el més normal és que presente un caràcter episòdic.

En els països endarrerits des del punt de vista històric, que han de portar a terme la seua revolució burgesa quan existeix ja un moviment obrer mundial desenvolupat, la intel·lectualitat d’esquerra introdueix sovint en el moviment semiespontani de les masses, principalment petit burgeses, les consignes i els mètodes més extremistes. Aquesta és la naturalesa dels partits petitburgès com el dels “socialistes revolucionaris” russos, amb la seua tendència al putschisme, al terror individual, etc. A causa de l’existència de partits comunistes en Orient és poc probable que grups aventuristes independents arriben a adquirir la importància dels socialistes revolucionaris russos. En contrapartida, poden existir elements aventuristes als rengles dels joves partits comunistes orientals. Pel que fa als socialistes revolucionaris russos, davall la influència de l’evolució de la societat burgesa, es transformaren en el partit de la petita burgesia imperialista i adoptaren una posició contrarevolucionària envers la revolució d’octubre.

Està clar que l’ultraesquerranisme actual de la Internacional Comunista no entra en cap de les categories descrites fins ara. El principal partit de la Internacional Comunista, el Partit Comunista de la Unió Soviètica, es recolza de forma clara en el proletariat industrial i es vincula, mal o bé, a les tradicions revolucionàries del bolxevisme. La majoria de les altres seccions de la Internacional Comunista són organitzacions proletàries. El fet que la política ultraesquerrana del comunisme oficial faça estralls de forma uniforme i simultània en països distints en què les condicions són diferents, no és una prova que aquest corrent no té arrels socials comunes? Però aquest curs d’ultraesquerra, que presenta per tot arreu el mateix caràcter “de principi”, és aplicat en Xina i en Gran Bretanya. ¿On hem de cercar, doncs, l’origen d’aquest nou ultraesquerranisme?

Hi ha una circumstància força important que complica però, alhora, aclareix aquest problema: l’ultraesquerranisme no és en absolut un tret constant fonamental de la direcció actual de la Internacional Comunista. Aquest mateix aparell, per a la majoria dels seus membres, ha desenvolupat fins a 1928 una política obertament oportunista, unint-se al menxevisme en nombrosos punts de gran importància. En els anys 1924-1927, els acords amb els reformistes eren considerats com obligatoris; a més a més, s’admetia que el partit renunciés a la seua independència, a la seua llibertat de crítica i fins i tot a la seua base de classe proletària^⁵. A més, no es tracta d’un corrent ultraesquerrà particular, sinó d’un llarg zig-zag ultraesquerrà d’un corrent que, en el passat, ha donat proves de la seua capacitat per a portar a terme violents zig-zags ultradretans. Aquests indicis permeten pensar que es tracta del centrisme.

Per a parlar de manera formal i descriptiva, tots els corrents del proletariat i la seua perifèria que se situen entre el reformisme i el marxisme, i que representen molt sovint les diferents etapes que porten del reformisme al marxisme, i viceversa, componen el centrisme. El marxisme, com el reformisme, té una base social estable. El marxisme expressa els interessos històrics del proletariat. El reformisme correspon a la situació privilegiada de la burocràcia i l’aristocràcia obreres dins de l’estat capitalista. El centrisme que hem conegut en el passat, no tenia ni podia tenir una base social pròpia. Les diferents capes del proletariat s’apropen a l’orientació revolucionària per camins i a ritmes diferents. En els períodes d’expansió industrial perllongada, o inclús en els períodes de reflux polític, després d’una derrota, diferents capes del proletariat llisquen políticament de l’esquerra a la dreta i s’allunyen d’altres capes que comencen a evolucionar cap a l’esquerra. Distints grups, aturats en determinades etapes de la seua evolució, troben els seus caps temporals, generen els seus propis programes i organitzacions. Així es comprèn la diversitat de corrents que recobreix la noció de “centrisme”!

Encara que el centrisme en general exerceix normalment el paper de cobertura d’esquerra del reformisme, no és possible, no obstant, donar una resposta definitiva a la pregunta de a quin dels camps principals, marxistes o reformistes, pertany tal o qual desviació centrista. Ací, més que en cap altre cas, cal analitzar cada vegada el contingut concret del procés i les tendències internes de la seua evolució. Així, certs errors polítics de Rosa Luxemburg poden ésser qualificats amb certa certesa teòrica com a centrisme d’esquerra. Hom pot anar més lluny i afirmar que la majoria de les divergències de Rosa Luxemburg amb Lenin es devien a una desviació centrista, si fa o no fa, important. Només els buròcrates desvergonyits i ignorants de la Internacional Comunista poden situar el luxemburguisme, com a corrent històric, dins del centrisme. És inútil recordar que els “caps” actuals de la Internacional Comunista, començant per Stalin, no arriben a la sola de les sabates de la gran revolucionària, tant políticament com teòricament i moral.

Certs teòrics que no han reflexionat prou sobre el fons del problema han acusat diverses vegades, en els últims temps, l’autor d’aquestes línies d’abusar del terme “centrisme”, agrupant davall el mateix a corrents i grups massa diversos del moviment obrer. De fet, la diversitat dels tipus de centrisme deriva, ja ho hem dit, de l’essència mateixa del fenomen, i no d’una utilització abusiva del terme. Recordem que els marxistes han estat acusats sovint de posar en el compte de la petita burgesia els fenòmens més variats i contradictoris. Efectivament, cal classificar en la categoria de “petitburgès” fets, idees i tendències a primera vista totalment incompatibles. El moviment camperol i el moviment radical en les ciutats a favor de la Reforma tenen un caràcter petitburgès; el mateix que els jacobins francesos i els populistes russos, els proudhonians i els blanquistes, la socialdemocràcia actual i el feixisme, els anarcosindicalistes francesos, l’Exèrcit de Salvació, el moviment de Gandhi a l’Índia, etc. La filosofia i l’art ofereixen un panorama encara més bigarrat. ¿Significa això que el marxisme juga amb les paraules? No, significa únicament que la petita burgesia es caracteritza per l’extraordinària heterogeneïtat de la seua naturalesa social. Al nivell de les capes inferiors, es confon amb el proletariat i cau en el lumpenproletariat. Les seues capes superiors toquen molt de prop la burgesia capitalista. Pot recolzar-se en les antigues formes de producció, però igualment conèixer un desenvolupament ràpid sobre la base de la indústria mes moderna (la nova “classe mitjana”). No hi ha res de sorprenent que, ideològicament, s’apropie de tots els colors de l’arc iris.

El centrisme al si del moviment obrer exerceix, en cert sentit, el mateix paper que la ideologia petit burgesa en totes les seues formes amb relació a la societat burgesa en el seu conjunt. El centrisme reflecteix els diferents tipus d’evolució del proletariat, el seu creixement polític, la seua debilitat revolucionària, lligats a la pressió que totes les altres classes de la societat exerceixen sobre ell. No hi ha res de xocant que la paleta del centrisme tinga tants colors. Açò no implica que calga renunciar a la noció de centrisme; només cal procedir en cada cas a una anàlisi social i històrica concreta per tal de palesar la naturalesa real de tal o tal altra varietat del centrisme.

La fracció dirigent de la Internacional Comunista no sorgeix del centrisme “en general”; és una formació històrica ben definida, amb unes arrels socials poderoses tanmateix que recents. Es tracta sobretot de la burocràcia soviètica. En els escrits dels teòrics stalinistes, aquesta capa social no existeix. Hom únicament parla del “leninisme”, de la direcció incorpòria, de la tradició ideològica, de l’esperit del bolxevisme, de la inconsistent “línia general”; però no s’hi diu res del funcionari ben viu, de carn i os, que empra aquesta línia general com un bomber la mànega; ningú escoltarà parlar-ne.

No obstant, aquest funcionari s’assembla a qualsevol cosa menys a un esperit incorpori. Beu, menja, es multiplica i té cura del seu estómac florent. Dóna ordres amb veu de tro, fa pujar en l’escala burocràtica persones de la seua devoció, es mostra fidel als seus caps, prohibeix que se’l critique i hi veu l’essència de la línia general. Hi ha diversos milions de funcionaris d’aquests, diversos milions! Més que obrers industrials en el moment de la revolució d’octubre. La majoria d’aquests funcionaris no han participat mai en la lluita de classes amb els riscos que això implica. Aquests individus, en la seua immensa majoria, han nascut com a capa dirigent. I darrere d’ells es perfila el poder de l’estat. Assegura la seua existència elevant-los molt per damunt de les masses. Ignoren el perill de l’atur, si saben cuidar-se. Si estan disposats a exercir en el moment oportú el paper de bocs expiatoris, descarregant al seu superior immediat de tota responsabilitat, els són perdonats tots els errors. ¿Té aquesta capa dirigent, de diversos milions d’individus, un pes social i una influència política en el país? Sí o no?

És sabut des de fa molt de temps que la burocràcia i l’aristocràcia obreres són la base social de l’oportunisme. A Rússia, aquest fenomen ha pres formes noves. Sobre la base de la dictadura del proletariat (en un país endarrerit i rodejat pels països capitalistes) s’ha creat per primera vegada, a partir de les capes superiors de treballadors, un poderós aparell burocràtic que s’ha elevat per damunt de les masses, que les dirigeix, que gaudeix de privilegis considerables; els seus membres són solidaris entre ells, i introdueix en la política de l’estat els seus interessos propis, els seus mètodes i procediments.

Nosaltres no som anarquistes. Comprenem la necessitat de l’estat obrer i, com a conseqüència, el caràcter històricament inevitable de la burocràcia en el període de transició. També som conscients dels perills que açò implica, particularment en un país endarrerit i aïllat. Idealitzar la burocràcia és l’error més imperdonable que puga imaginar-se per a un marxista. Lenin desplegà totes les seues energies perquè el partit, avantguarda independent de la classe obrera, s’elevés per damunt de l’aparell de l’estat, el controlés, el vigilés, el dirigís i el depurés, col·locant els interessos històrics del proletariat (internacional i no sols nacional) per damunt dels interessos de la burocràcia dirigent. Lenin considerava que el control de la massa del partit sobre el seu aparell era la primera condició del control del partit sobre l’estat. Torneu a llegir atentament els seus articles, els seus discursos i les seues lletres del període soviètic, especialment dels dos últims anys de la seua vida, i veureu amb quina angoixa gira cada vegada el seu pensament sobre aquest problema candent.

Què ha ocorregut en el període posterior a la mort de Lenin? Tota la capa dirigent del partit i l’estat que havia participat en la revolució i la guerra civil ha estat escombrada, eliminada, aixafada. Els funcionaris impersonals han pres el seu lloc. En aqueixa mateixa època, la lluita contra la burocratització, que tenia un caràcter tan agut en vida de Lenin, quan la burocràcia estava encara en bolquers, s’ha detingut totalment, mentre la burocràcia s’ha desenvolupat de forma monstruosa.

Qui hauria pogut portar a terme aquesta lluita? El partit, com a avantguarda autogestionada del proletariat, ja no existeix. L’aparell del partit s’ha confós amb el de l’estat. La GPU és el principal instrument de la línia general en l’interior del partit. La burocràcia no tolera cap crítica que vinga de la base, prohibeix parlar fins i tot als seus teòrics. L’odi enfurit cap a l’Oposició d’Esquerra es deu, primer que res, al que l’oposició diu obertament de la burocràcia, del seu paper específic, dels seus interessos, i revela públicament que la línia general és la carn i la sang de la nova capa dirigent en el poder, que no s’identifica en absolut amb el proletariat.

La burocràcia extreu la seua infal·libilitat original del caràcter obrer de l’estat: la burocràcia d’un estat obrer no pot degenerar! L’estat i la burocràcia són presos ací, no com a processos històrics, sinó com a categories eternes: la Santa Església i els seus servidors no poden equivocar-se! Si la burocràcia obrera en la societat capitalista s’ha situat per damunt del proletariat en lluita i ha degenerat fins al punt de conformar el partit de Noske, Scheidemann, Ebert i Wels, ¿per què no pot degenerar i situar-se per damunt del proletariat victoriós?

A causa de la seua posició dominant i incontrolada, la burocràcia soviètica adquireix una mentalitat que, en molts punts, està en contradicció amb la d’un revolucionari proletari. Per a la burocràcia, els seus càlculs i combinacions en política interior i internacional són més importants que les tasques d’educació revolucionaria de les masses i que les exigències de la revolució internacional. Durant diversos anys, la fracció stalinista ha mostrat que els interessos i la psicologia del “camperol ric”, de l’enginyer, de l’administrador, de l’intel·lectual burgès xinès, del funcionari dels sindicats britànics li resultaven més pròxims i accessibles que la psicologia i les necessitats dels simples obrers, dels camperols pobres, de les masses populars xineses insurrectes, dels vaguistes anglesos, etc. Però, en aquest cas, ¿per quina raó no s’ha embarcat la fracció stalinista fins al final en la via de l’oportunisme nacional? Perquè és la burocràcia d’un estat obrer. Si la socialdemocràcia internacional defensa els fonaments de la dominació de la burgesia, la burocràcia soviètica està obligada a adaptar-se a les bases socials sorgides de la revolució d’octubre, en tant que no procedisca a una sublevació governamental. D’ací la naturalesa doble de la psicologia i la política de la burocràcia stalinista. El centrisme, però un centrisme que es recolza en els fonaments de l’estat obrer, és l’única expressió possible d’aquesta doble naturalesa.

Als països capitalistes, el més corrent és que els grups centristes tinguen un caràcter temporal, transitori, ja que reflecteixen la inclinació cap a la dreta o cap a l’esquerra de certes capes d’obrers. Al contrari, sota les condicions de la república soviètica, els milions de buròcrates constitueixen per al centrisme una base molt més sòlida i organitzada. Encara que és un caldo de cultiu natural per a les tendències oportunistes i nacionals, està obligada a defensar les bases de la seua dominació lluitant contra el kulak; també ha de preocupar-se del seu prestigi “bolxevic” en el moviment obrer mundial. Després d’un intent d’apropar-se al Kuomintang i a la burocràcia d’Amsterdam, amb la que se sentia afí, la burocràcia soviètica ha entrat en un conflicte agut permanent amb la socialdemocràcia que reflecteix l’hostilitat de la burgesia mundial envers l’estat soviètic. Aqueixos són els orígens del zig-zag actual cap a l’esquerra.

Allò que constitueix l’originalitat de la situació no és el fet que la burocràcia soviètica estiga particularment immunitzada contra l’oportunisme i el nacionalisme, sinó el fet que, en no poder adoptar de forma definitiva una posició nacionalreformista, es veu obligada a efectuar zig-zags entre el marxisme i el nacionalreformisme. Les oscil·lacions del centrisme burocràtic, que estan en relació amb la seua força, els seus recursos i les agudes contradiccions de la seua situació, han assolit una amplitud sense igual: de les aventures ultraesquerranes a Bulgària i a Estònia a l’aliança amb Chiang Kai-chek, Raditch i Purcell; de la vergonyosa confraternització amb l’esquirol anglès al rebuig categòric de la política de front únic amb els sindicats de masses.

La burocràcia stalinista exporta els seus mètodes i els seus zig-zags als altres països en la mesura que, per intermedi del partit, no sols dirigeix la Internacional Comunista, sinó que a més li dóna ordres. Thaelmann estava a favor del Kuomintang quan Stalin estava a favor del Kuomintang. En el VII ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, a la tardor de 1926, el delegat del Kuomintang, ambaixador de Chiang Kai-chek, un cert Chao Li-tzi, va intervenir a l’uníson amb Thaelmann, Sémard i tots els Remmele contra el “trotskisme”. El “camarada” Chao Li-tzi declarà: “Estem tots convençuts que el Kuomintang, sota la direcció de la Internacional Comunista, complirà la seua missió històrica.” (Actes, Tom I, p. 459). Heus aquí els fets històrics.

Prenguem Die Rote Fahne de l’any 1926 i hi trobarem un gran nombre d’articles sobre el tema següent: en exigir la ruptura amb el Consell General anglès dels esquirols, Trotski demostra el seu... menxevisme. Avui en dia, el “menxevisme” consisteix en defensar el front únic amb les organitzacions de masses, és a dir, en portar a terme la política que el III i IV congressos de la Internacional Comunista havien formulat sota la direcció de Lenin (en contra de tots els Thaelmann, Thalheimer, Bela Kun, Frossard, etc.).

Aquests esbalaïdors zig-zags haurien estat impossibles si no s’hagués format en totes les seccions de la Internacional Comunista una capa burocràtica, autosuficient, és a dir, independent del partit. Ací és on es troba l’arrel del mal.

La força del partit revolucionari resideix en l’esperit d’iniciativa de l’avantguarda, que posa a prova i selecciona als quadres; és la confiança que ella té en els seus dirigents el que els eleva progressivament cap a les altes esferes. Això crea uns lligams indestructibles entre els quadres i les masses, entre els dirigents i els quadres, i dóna seguretat a tota la direcció. En els partits comunistes actuals no existeix res de semblant. Els caps són designats. Ells elegeixen els seus subordinats. La base del partit està obligada a acceptar els caps designats, a el dels quals al voltant es crea una atmosfera artificial de publicitat. Els quadres depenen de la cima, i no de la base. En gran manera, busquen les raons de la seua influència i existència a l’exterior de les masses. Trauen les seues consignes polítiques del telègraf, i no de l’experiència de la lluita. Al mateix temps, Stalin serva en reserva per a la seua eventual utilització documents acusadors. Cadascun d’aquests caps sap que, en qualsevol moment, pot ser escombrat com un bri de palla.

Així és com, en tota la Internacional Comunista, es crea una capa burocràtica tancada, vertader caldo de cultiu per als bacils del centrisme. El centrisme de Thaelmann, Remmele i companyia és molt estable i resistent des del punt de vista organitzatiu, puix que es recolza en la burocràcia de l’estat soviètic, però es distingeix per una extraordinària inestabilitat des del punt de vista polític. Privat de la confiança que només pot oferir un lligam orgànic amb les masses, l’infal·lible Comitè Central és capaç dels zig-zags més monstruosos. Com menys preparat està, per a una lluita ideològica seriosa, més generós és en injúries, insinuacions i calúmnies. Stalin, “groller” i “deslleial” segons la definició de Lenin, és la personificació d’aquesta capa.

La caracterització que hem donat del centrisme burocràtic determina l’actitud de l’Oposició d’Esquerra respecte a la burocràcia stalinista: suport total i il·limitat en la mesura que la burocràcia defense les fronteres de la república soviètica i els fonaments de la revolució d’octubre; critica oberta en la mesura que la burocràcia, amb els seus zig-zags administratius, faça més difícils la defensa de la revolució i la construcció del socialisme; oposició implacable en la mesura que, per la seua direcció burocràtica, desorganitze la lluita del proletariat mundial.

11.- La contradicció entre els èxits econòmics de l’URSS i la burocratització del règim

És impossible elaborar les bases d’una política revolucionària “en un sol país”. Actualment, el problema de la revolució alemanya està indissolublement lligat a la qüestió de la direcció política en l’URSS. Aquest lligam cal comprendre’l en totes les seues conseqüències.

La dictadura del proletariat és la resposta a la resistència de les classes posseïdores. La limitació patida per les llibertats deriva del règim militar de la revolució, és a dir, de les condicions de la lluita de classes. Des d’aquest punt de vista, està perfectament clar que la consolidació interior de la república soviètica, el seu creixement econòmic, el debilitament de la resistència de la burgesia, i sobretot l’èxit de la “liquidació” de l’última classe capitalista, els kulaks, haurien de menar a l’ampliació de la democràcia dins del partit, els sindicats i els soviets.

Els stalinistes no deixen de repetir que “ja hem entrat en el socialisme”, que la col·lectivització actual marca per si mateixa la liquidació dels kulaks com a classe i que el pròxim pla quinquennal ha de conduir a terme aquest procés. Si açò és així, ¿per què ha menat aquest procés a l’aixafament total del partit, els sindicats i els soviets per l’aparell burocràtic que, per la seua banda, ha pres un caràcter de bonapartisme plebiscitari? ¿Per què en l’època de la fam i la guerra civil el partit vivia una vida intensa, per què no se li ocorria a ningú preguntar si es podia o no criticar Lenin, o al Comitè Central en el seu conjunt, mentre que, ara, la menor divergència amb Stalin comporta l’expulsió del partit i mesures administratives de repressió?

El perill de guerra provinent dels països imperialistes no pot explicar en cap cas, i molt menys justificar, el desenvolupament del despotisme burocràtic. Quan en una societat socialista nacional les classes estan més o menys liquidades, això marca el començament de l’extinció de l’estat. Si una societat socialista pot oposar una resistència victoriosa a un enemic exterior, és en tant que societat socialista, i no en tant que estat de la dictadura del proletariat, i molt menys en tant que estat de la dictadura de la burocràcia.

Però no parlem de l’extinció de la dictadura: encara és massa prompte, perquè encara no “hem entrat en el socialisme”. Parlem d’una altra cosa. Preguntem: què és el que explica la degeneració burocràtica de la dictadura? D’on procedeix aquesta contradicció irritant, monstruosa, espantosa entre els èxits de l’edificació socialista i la dictadura personal que es recolza en un aparell impersonal, que estreny la gola a la classe dirigent del país? Com explicar que la política i l’economia es desenvolupen en direccions totalment oposades?

Els èxits econòmics són molt importants. Avui ja, la revolució d’octubre s’ha justificat plenament des del punt de vista econòmic. Els elevats coeficients del creixement econòmic són l’expressió irrefutable del fet que els mètodes socialistes presenten un avantatge immens, inclús per al compliment de tasques productives que, a Occident, han estat resoltes per mètodes capitalistes. ¿No seran grandiosos els avantatges de l’economia socialista en els països avançats?

De totes maneres, el problema plantejat per la revolució d’octubre no està encara resolt, ni tan sols en forma d’esbós.

La burocràcia stalinista qualifica l’economia de “socialista” partint de les seues premisses i de les seues tendències. Però aquestes no són suficients. Els èxits econòmics de la Unió Soviètica es produeixen sobre una base econòmica encara poc desenvolupada. La indústria nacionalitzada està passant pels estadis que les nacions capitalistes avançades han franquejat fa ja molt de temps. L’obrer que fa cua té el seu criteri de socialisme, i aquest criteri de “consumidor”, per a reprendre l’expressió despectiva del funcionari, és totalment decisiu en realitat. En el conflicte entre el punt de vista de l’obrer i el del buròcrata, nosaltres, l’Oposició d’Esquerra, estem de banda de l’obrer contra la burocràcia que exagera les realitzacions, escamoteja les contradiccions que s’acumulen i posa un ganivet en la gola de l’obrer per a impedir-li que critique.

En l’últim any s’ha passat bruscament del salari igual al salari diferenciat (a destall). És indiscutible que el principi d’igualtat en el pagament del treball és irrealitzable quan el nivell de les forces productives, i com a conseqüència de la cultura en general, és baix. Açò implica igualment que el problema del socialisme no es resol únicament en el nivell de les formes socials de propietat, sinó que pressuposa una determinada potència tècnica de la societat. No obstant, el creixement del potencial tècnic fa que les forces productives desborden automàticament les fronteres nacionals.

En tornar al salari a destall que havia estat prematurament suprimit, la burocràcia ha qualificat el salari igual de principi “kulak”. És un absurd evident que mostra per quins atzucacs d’hipocresia i mentides s’endinsen els stalinistes. En realitat, caldria dir: “Hem anat massa ràpid amb els mètodes igualitaris de retribució del treball; estem encara lluny del socialisme; som encara pobres i hem de retrocedir cap a mètodes semicapitalistes o kulak”. Repetim que no hi ha ací contradicció amb l’objectiu socialista. L’única cosa que hi ha és una contradicció irresoluble amb les falsificacions burocràtiques de la realitat.

La tornada al salari a destall fou el resultat de la resistència oposada pel subdesenvolupament econòmic. Hi haurà sempre molts retrocessos semblants, sobretot en l’agricultura, on s’ha donat un gran salt administratiu cap avant.

La industrialització i la col·lectivització són portades a terme amb mètodes de direcció unilaterals, incontrolats i burocràtics, que passen per damunt del cap de les masses treballadores. Els sindicats són privats de tota possibilitat d’influir sobre la relació entre consum i acumulació. La diferenciació al si dels camperols ha estat liquidada provisionalment, menys econòmicament que administrativa. Les mesures socials preses per la burocràcia en allò que fa a la liquidació van terriblement anticipades al procés fonamental que constitueix el desenvolupament de les forces productives.

Açò condueix a un augment dels preus de fàbrica industrials, a la baixa qualitat de la producció, a la penúria de béns de consum, i permet que es perfile en l’horitzó l’amenaça d’una reaparició de l’atur.

La tensió extrema de l’atmosfera política al país és el resultat de les contradiccions entre el creixement de l’economia soviètica i la política econòmica de la burocràcia, que tan bon punt està monstruosament endarrerida respecte a les necessitats de l’economia (1923-1928) com s’horroritza del seu propi endarreriment i es llença a una escapada cap avant per a atrapar amb mesures purament administratives el que ha deixat escapolir-se (1928-1932). Ací també, un zig-zag a la dreta és seguit per un zig-zag a l’esquerra. Amb aquests dos zig-zags, la burocràcia es troba sempre en contradicció amb les realitats de l’economia i, com a conseqüència, amb l’estat d’ànim dels treballadors. No pot tolerar les seues crítiques, ni quan es troba endarrerida ni quan s’avança.

La burocràcia únicament pot exercir la seua pressió sobre els obrers i els camperols privant els treballadors de la possibilitat de participar en la solució dels problemes del seu treball i de tot el seu esdevenidor. Ací és on es troba el major perill. La por constant a la resistència de les masses provoca al nivell polític un “curtcircuit” de la dictadura personal i burocràtica.

¿Implica açò que calga disminuir els ritmes de la industrialització i la col·lectivització? Per a un cert període, açò és indiscutible. Però aquest període pot ésser de curta duració. La participació dels obrers en la direcció del país, de la seua política i la seua economia, un control real sobre la burocràcia, el creixement del sentiment de responsabilitat dels dirigents enfront dels dirigits, tot açò no pot tenir sinó una influència beneficiosa sobre la producció, farà que disminuïsquen les friccions internes, reduirà al mínim els costosos zig-zags econòmics, assegurarà un repartiment més sa de les forces i els mitjans i, al capdavall, augmentarà el coeficient general de creixement. La democràcia soviètica és una necessitat vital, sobretot per a l’economia. El burocratisme, per contra, depara tràgiques sorpreses econòmiques.

Si hom examina globalment la història del període dels epígons en el desenvolupament de l’URSS, no és difícil arribar a la conclusió que la premissa política fonamental de la burocratització del règim ha estat la laxitud de les masses després dels trastorns de la revolució i la guerra civil. La fam i les epidèmies feien estralls en el país. Els problemes polítics passaren a un segon pla. Tots els pensaments estaven dirigits cap a un tros de pa. Durant el comunisme de guerra, tot el món rebia la mateixa ració de fam. El pas a la NEP menà als primers èxits econòmics. La ració es féu més abundant, però no tot el món en tenia dret. La instauració de l’economia de mercat conduí al càlcul dels preus de producció, a una racionalització elemental, a l’abandó de les fàbriques pels obrers excedents. Els èxits econòmics vingueren acompanyats durant un llarg període pel creixement de l’atur.

No cal oblidar, ni un sol instant, que el reforçament del poder de l’aparell es basava en l’atur. Després dels anys de fam, l’exèrcit de reserva dels aturats horroritzava els obrers que estaven en les màquines. L’expulsió fora de les empreses dels obrers independents i crítics, les llistes negres d’oposicionistes esdevingueren un instrument dels més importants i eficaços a mans de la burocràcia stalinista. Sense aquesta circumstància, no hauria aconseguit ofegar el partit de Lenin.

Els èxits econòmics posteriors portaren progressivament a la liquidació de l’exèrcit de reserva dels obrers industrials (la superpoblació oculta del camp, emmascarada per la col·lectivització, serva encara tota la seua agudesa). L’obrer industrial ja no tindrà més por a ésser posat en la porta de la fàbrica. La seua experiència quotidiana li ensenya que la imprevisió i l’arbitrarietat de la burocràcia han complicat considerablement la solució dels seus problemes. La premsa soviètica denuncia certs tallers i fàbriques en què no es deixa espai suficient a la iniciativa dels obrers, al seu esperit d’invenció, etc.: com si es pogués tancar la iniciativa del proletariat en els tallers, com si els tallers poguessen ésser oasis de democràcia productiva quan el proletariat és aixafat en el partit, els soviets i els sindicats.

L’estat general del proletariat és avui totalment diferent del que era en els anys 1922-1923. El proletariat ha crescut numèricament i cultural. Després d’haver realitzat un treball gegantí, que està en l’origen de la regeneració i el creixement de l’economia, els obrers senten que renaix i creix la seua seguretat. Aquesta seguretat crescuda comença a transformar-se en descontent envers el règim burocràtic.

L’aixafament del partit, l’expansió del règim i l’arbitrarietat personals, poden donar la impressió d’un debilitament del sistema soviètic. Però no és aquest el cas. El sistema soviètic s’ha enfortit considerablement. Paral·lelament, la contradicció entre aquest sistema i el torniquet burocràtic s’ha agreujat netament. L’aparell stalinista observa amb terror que els èxits econòmics no reforcen sinó que, per contra, minen la seua posició. En la lluita per mantenir les seues posicions, es veu ja obligat a collar fort el vis, a prohibir tota forma d’“autocrítica” que siga diferent dels afalacs bizantins dirigits als seus caps.

No és la primera vegada en la història en què el desenvolupament econòmic entra en contradicció amb la situació política en què s’ha produït. Però cal comprendre clarament quines són les condicions precises que engendren el descontentament. L’onada oposicionista que s’apropa no es dirigeix en absolut contra l’estat socialista, ni contra les formes soviètiques o el Partit Comunista. El descontentament està dirigit contra l’aparell i la seua personificació, Stalin. Açò és el que explica que recentment s’haja entaulat una furiosa campanya contra el que hom denomina “el contraban trotskista”.

L’adversari presenta el perill d’ésser inaccessible, està per tot arreu i enlloc. Sorgeix als tallers, en les escoles, s’infiltra en les revistes històriques i en tots els manuals. Açò significa que els fets i els documents confonen la burocràcia, en revelar-li les seues fluctuacions i els seus errors. No es pot recordar el passat tranquil·lament i objectiva, cal refer-lo, cal tapar totes les fissures per on s’hi puga insinuar una sospita sobre la infal·libilitat de l’aparell i del seu cap. Tenim davant de nosaltres tots els trets característics d’una capa dirigent que ha perdut el cap. Iaroslavski, el mateix Iaroslavski, ha resultat ésser poc segur! No es tracta d’incidents deguts a l’atzar, de simples detalls, de conflictes entre persones; el fons de l’assumpte és que els èxits econòmics, que en un principi reforçaren la burocràcia, estan avui en oposició amb la burocràcia, a causa de la dialèctica del seu desenvolupament. És per aquesta raó que en l’última conferència del partit, és a dir, en el congrés de l’aparell stalinista, el trotskisme, tres vegades vençut i aixafat, ha estat declarat “avantguarda de la contrarevolució burgesa”.

Aquesta resolució estúpida i irrisòria des del punt de vista polític alça el vel de certs plans molt “pràctics” de Stalin en allò que fa a l’arranjament de comptes personals. No fou simplement per res que Lenin advertí el partit contra la designació de Stalin com a secretari general: “Aquest cuiner només ens prepararà plats coents...” I aquest cuiner no ha esgotat encara la seua ciència culinària.

Malgrat collar fort el vis teòric i administratiu, la dictadura de Stalin s’apropa de forma visible al seu declivi. L’aparell està totalment esquerdat. El clavill anomenat Iaroslavski no és més que uns dels centenars de clavills que avui tenen encara nom. El fet que la nova crisi política madure sobre la base dels èxits palesos i indiscutibles de l’economia soviètica, del creixement dels efectius del proletariat i dels primers èxits de l’agricultura col·lectivitzada, és una garantia suficient perquè la liquidació del despotisme burocràtic coincidisca no amb un enfonsament del sistema soviètic, com hom podia témer fa tres o quatre anys encara, sinó, per contra, amb el seu alliberament, el seu impuls, la seua expansió.

Però és precisament en el seu últim període quan la burocràcia stalinista és capaç de fer més dany. La qüestió del seu prestigi s’ha convertit per a ella en el problema polític central. Si hom expulsa del partit els historiadors apolítics únicament perquè no han sabut celebrar les gestes de Stalin en 1917, ¿pot el règim plebiscitari admetre el reconeixement dels errors comesos en 1931-1932? Pot renunciar a la teoria del socialfeixisme? ¿Pot desautoritzar Stalin, que ha resumit el fons del problema alemany en la forma següent: que els feixistes arriben primer al poder, després vindrà el nostre torn?

Les condicions objectives en Alemanya són fins a tal punt imperatives en si mateixes que si la direcció del Partit Comunista alemany disposés de la llibertat d’acció indispensable s’hauria tornat ja cap a nosaltres, sens dubte. Però no té llibertat. Quan l’Oposició d’Esquerra avança les idees i les consignes del bolxevisme, verificades per la victòria de 1917, la camarilla stalinista ordena per mitjà d’un telegrama entaular una campanya internacional contra el “trotskisme”. La campanya no es desenvolupa sobre la base dels problemes de la revolució alemanya, que és una qüestió de vida o mort per al proletariat mundial, sinó sobre la base d’un article miserable i falsificador de Stalin sobre problemes de la història del bolxevisme. És difícil imaginar una desproporció més gran entre les tasques del moment, d’una banda, i els magres recursos ideològics de la direcció oficial per una altra. Aquesta és la situació humiliant, indigna i tràgica, alhora, de la Internacional Comunista.

El problema del règim stalinista i el problema de la revolució alemanya estan units per un llaç indestructible. Els pròxims esdeveniments el desnuaran o el tallaran en interès tant de la revolució russa com de la revolució alemanya.

No hi ha ni pot haver-hi contradiccions entre els interessos de l’estat soviètic i els del proletariat internacional. Però és absolutament incorrecte estendre aquesta llei a la burocràcia stalinista. El seu règim està, cada vegada més, en contradicció tant amb els interessos de la Unió Soviètica com amb els de la revolució mundial.

A causa de la burocràcia soviètica, Hugo Urbahns no veu les bases socials de l’estat proletari. Urbahns elabora, junt amb Otto Bauer, el concepte d’estat per damunt de les classes però, a diferència de Bauer, no troba el seu model en Àustria sinó en l’actual república soviètica.

Thalheimer, d’altra banda, afirma que “l’orientació trotskista que posa en dubte el caràcter proletari (¿?) de l’estat soviètic i el caràcter socialista de l’edificació econòmica” (10 de gener) té un caràcter centrista. En afirmar açò, Thalheimer no fa més que mostrar fins on arriba en la identificació de l’estat obrer amb la burocràcia soviètica. Vol que es veja a la Unió Soviètica amb les ulleres de la fracció stalinista, i no amb els ulls del proletariat internacional. Dit d’una altra forma, no raona com un teòric de la revolució proletària, sinó com un lacai de la fracció stalinista. Un lacai vexat, caigut en desgràcia, però en qualsevol cas un lacai que espera ésser perdonat. És per açò que, tot i en l’“oposició”, no s’atreveix a anomenar en veu alta la burocràcia, al igual que Jehovà, aquesta no li perdona: “No pronunciaràs el meu nom en va.”

Aqueixos són els dos pols dels agrupaments comunistes: a l’un, els arbres no li permeten de veure el bosc, mentre que, a l’altre, el bosc li impedeix distingir els arbres. De totes maneres, al capdavall, no hi ha res de sorprenent que Thalheimer i Urbahns descobrisquen la seua afinitat i formen bloc contra l’apreciació marxista de l’estat soviètic.

El “suport” aportat des de l’exterior a l’experiència soviètica, “suport” sumari i que no compromet a res, s’ha convertit en aquests últims anys en una mercaderia prou estesa i molt barata. A tot arreu del món hi ha molts periodistes, turistes, escriptors, i també “socialistes”, si fa o no fa radicals, humanitaris i pacifistes que manifesten respecte a l’URSS la mateixa aprovació incondicional que els brandlerians. Bernard Shaw, que en el seu temps criticà vivament Lenin i l’autor d’aquestes línies, aprova plenament la política de Stalin. Màxim Gorki, que s’oposava al Partit Comunista en vida de Lenin, està avui enterament de banda de Stalin. Barbusse, que va de la mà amb els socialdemòcrates francesos, recolza Stalin. El setmanari americà The New Masses, publicació de petits burgesos radicals de segon ordre, pren la defensa de Stalin enfront de Rakovski. En Alemanya, a Ossietzki, que cità amb simpatia el meu article sobre el feixisme, li sembla necessari remarcar que jo no tenia raó en la meua crítica de Stalin. El vell Ledebour diu: “En allò que fa al problema principal de la polèmica que oposa Trotski a Stalin (si la socialització pot ésser engegada en un país aïllat i portada adequadament fins al final), jo em col·loque totalment de banda de Stalin”. Es podrien multiplicar els exemples d’aquest tipus. Tots aquests “amics” de l’URSS aborden els problemes de l’estat soviètic des de l’exterior, com a observadors, com a simpatitzants i a vegades com a visitants. Evidentment, és millor ésser amic del plans quinquennals soviètics que de la borsa novaiorquesa. De totes maneres, la simpatia passiva de la petita burgesia d’esquerra està molt allunyada del bolxevisme. La primera derrota important de Moscou bastarà per a dispersar la majoria d’aquest públic, com el vent dispersa la pols.

¿En què es diferencia la posició dels brandlerians sobre l’estat soviètic de la de tots aquests “amics”? Únicament, potser, per una menor sinceritat. Semblant suport no produeix ni fred ni calor a la república soviètica. I quan Thalheimer ens ensenya a nosaltres, l’Oposició d’Esquerra, els bolxevics-leninistes russos, quina és l’actitud que cal tenir envers la Unió Soviètica, no pot deixar d’inspirar-nos un sentiment d’aversió.

Rakovski dirigí, en persona, la defensa de les fronteres de la república soviètica, participà en els primers passos de l’economia soviètica, en l’elaboració de la política respecte als camperols, estigué en l’origen dels comitès de camperols pobres a Ucraïna i dirigí l’aplicació de la política de la NEP en les condicions originals d’Ucraïna i coneix tots els meandres d’aquesta política; encara avui la segueix dia a dia des de Barnaul amb una atenció apassionada, adverteix contra els possibles errors i suggereix solucions correctes. Kote Tsintsadze, aqueix vell combatent mort en la deportació, Muralov, Karl Grünstein, Kasparova, Sosnovski, Kossior, Aussem, els Eltzin, pare i fill, Blumkin, afusellat per Stalin, Dinguelstedt, Txumskaia, Solntzev, Stopalov, Poznanski, Sermux, Butov, a què Stalin féu morir davall la tortura a la presó, les desenes, els centenars, els milers dispersats a les presons i la deportació, són tots combatents de la revolució d’octubre i de la guerra civil, tots havien participat en l’edificació socialista, no s’espantaren davant de cap dificultat i estan tots disposats a tornar a ocupar el seu lloc al primer senyal. ¿És que han de rebre lliçons de Thalheimer sobre la fidelitat a l’estat obrer?

Tot el que hi ha de progressista en la política de Stalin fou formulat per l’Oposició d’Esquerra i combatut per la burocràcia. Els anys de presó i deportació són el preu que l’Oposició ha pagat i està pagant encara per haver pres la iniciativa dels plans, dels alts ritmes de creixement, de la lluita contra els kulaks i d’una col·lectivització més àmplia. ¿Quina ha estat l’aportació a la política econòmica de l’URSS de tots aquests partidaris incondicionals, d’aquests simpatitzants, incloent-hi els brandlerians? Cap! Darrere del seu suport sumari i acrític a tot el que es fa a l’URSS s’amaga una simpatia tèbia, i no un entusiasme internacionalista: és que l’assumpte està més enllà de les fronteres de la seua pròpia pàtria. Brandler i Thalheimer pensen i diuen amb paraules encobertes: “El règim de Stalin, evidentment, no ens convindria a nosaltres, els alemanys, però ja va bé per als russos!”

El reformista veu en la situació internacional la suma de les situacions nacionals; el marxista considera la política nacional en funció de la política internacional. En aquest problema fonamental, el grup del KPDO (els brandlerians) ocupa una posició nacionalreformista, és a dir, que nega en la pràctica, si no ho fa també de paraula, els principis i els criteris internacionalistes de la política nacional.

Roy, el programa polític del qual per a Índia i Xina provenia enterament de la idea stalinista dels partits “obrers i camperols” per a Orient, era el partidari i el col·laborador més proper de Thalheimer. Al llarg de diversos anys, Roy féu propaganda a favor de la creació d’un partit nacional democràtic a l’Índia. Dit d’una altra forma, no intervingué com un revolucionari proletari sinó com un demòcrata nacional petit burgès. El que no li impedí en absolut participar activament en l’estat major central dels brandlerians^⁶.

Però és respecte a la Unió Soviètica on l’oportunisme nacional dels brandlerians es palesa de la forma més grollera. La burocràcia stalinista, si hem de creure-ho, actua en la seua pròpia casa sense cometre el més mínim error. Però, no se sap per què, la direcció d’aquesta mateixa fracció stalinista és desastrosa en Alemanya. Com és això? És que no es tracta d’errors parcials de Stalin, deguts al seu desconeixement dels altres països, sinó d’una cadena d’errors, de tota una orientació. Thaelmann i Remmele coneixen Alemanya tant com Stalin coneix Rússia, o com Sémard, Cachin i Thorez coneixen França. Formen una fracció internacional i elaboren la seua política per als diferents països. No obstant, resulta que aquesta política, irreprotxable a Rússia, comporta la ruïna de la revolució en tots els altres països.

La posició de Brandler esdevé particularment desastrosa quan se la trasllada a l’interior de l’URSS, on un brandlerià està obligat a recolzar incondicionalment Stalin. Radek, que, en el fons, estigué sempre més prop de Brandler que de l’Oposició d’Esquerra, capitulà davant de Stalin. Brandler no podia deixar d’aprovar aquest acte. Però Radek, després de la seua capitulació, aviat fou obligat per Stalin a proclamar que Brandler i Thalheimer eren “socialfeixistes”. Els platònics pretendents del règim stalinista a Berlín no intenten escapar a aquestes contradiccions humiliants. No obstant, el seu objectiu pràctic és clar, fins i tot sense explicació: “Si tu em poses al capdavant del partit en Alemanya, li declara Brandler a Stalin, jo em compromet a reconèixer la teua infal·libilitat en els assumptes russos, a condició que em permetés de portar a terme la meua política en els assumptes alemanys”. Pot hom sentir respecte envers semblants “revolucionaris”?

La critica que fan els brandlerians de la política de la burocràcia stalinista en la Internacional Comunista és totalment unilateral i deshonesta des del punt de vista teòric. L’únic error d’aquesta política consisteix en ésser “ultraesquerrà”. ¿Però pot hom acusar d’ultraesquerranisme el bloc de quatre anys entre Stalin i Chiang Kai-chek? ¿Era ultraesquerranisme la creació de la Internacional Camperola? ¿Pot hom qualificar de putschista el bloc amb el Consell General dels esquirols? ¿I què dir de la creació dels partits obrers i camperols en Àsia i del Partit Obrer i Camperol als Estats Units?

A més a més, ¿quina és la naturalesa social de l’ultraesquerranisme stalinista? És un estat d’ànim passatger? Un estat malaltís? Inútil cercar una resposta a aquesta pregunta en el teòric Thalheimer.

L’Oposició d’Esquerra ha desxifrat aquest enigma des de fa molt de temps: es tracta d’un zig-zag ultraesquerrà del centrisme. Els brandlerians no poden acceptar aquesta definició confirmada pel desenvolupament d’aquests darrers nou anys, perquè significa la seua mort política. Han seguit la fracció stalinista en tots els seus zig-zags cap a la dreta però s’han oposat als seus zig-zags cap a l’esquerra; amb això, han demostrat que eren l’ala dreta del centrisme. El fet que hagen estat arrancats del tronc, com una branca morta, està totalment dins de l’ordre natural de les coses: quan el centrisme efectua els seus bruscos girs és inevitable que determinats grups i capes es desprenguen per la seua dreta i per la seua esquerra. El que hem dit no significa que els brandlerians s’hagen equivocat en tot. Han tingut raó, i la tenen encara, en nombrosos punts contra Thaelmann i Rernmele. No hi ha res d’extraordinari. Els oportunistes poden tenir una posició correcta en la lluita contra l’aventurisme. Inversament, el corrent ultraesquerrà pot captar perfectament el moment del pas de la lluita per guanyar les masses a la lluita pel poder. En la seua crítica de Brandler, els ultraesquerrans han expressat fins a finals de 1923 un bon nombre d’idees correctes, cosa que no els impedí cometre errades de tossa en 1924-1925. El fet que en la seua crítica dels salts del “tercer període” els brandlerians hagen reprès una sèrie de consideracions velles però correctes, no és en absolut una prova de la correcció de les seues posicions en general. Cal analitzar la política de cada grup a través de diversos períodes: en els combats defensius, en els combats ofensius, en els períodes d’ascens i en els moments de reflux, sota les condicions de la lluita per guanyar les masses i d’una situació de lluita directa pel poder.

No seria possible una direcció marxista especialitzada en els problemes de la defensa o de l’atac, del front únic o de la vaga general. L’aplicació correcta de tots aquests mètodes només és possible quan s’és capaç d’apreciar sintèticament la situació en el seu conjunt, quan se saben analitzar les forces que estan en joc, fixar les etapes i els girs i, a partir d’aquesta anàlisi, posar al punt un conjunt d’accions que responguen a la situació present i preparen l’etapa següent.

Brandler i Thalheimer es consideren gairebé com els especialistes exclusius de la “lluita per les masses”. Aquesta gent sosté amb la major serietat que els arguments de l’Oposició d’Esquerra a favor de la política de front únic són un plagi de la seua pròpia posició. No es pot negar a ningú el dret a ésser ambiciós! Imagineu-vos que en el moment mateix en què li esteu explicant a Heinz Neumann un error de multiplicació, un valent professor de matemàtiques vos diu que li esteu plagiant, perquè des de fa molts anys es dedica a explicar els misteris del càlcul, igual que vosaltres.

La pretensió dels brandlerians m’ha procurat, en tot cas, un moment d’alegria en l’endemig de la tan trista situació actual. La saviesa estratègica d’aquests senyors data del III Congrés de la Internacional Comunista. Jo hi defenguí l’abecé de la lluita en direcció a les masses contra l’ala “esquerra” d’aleshores. En el meu llibre Nou curs, consagrat a la popularització de la política de front únic i editat per la Internacional Comunista en distintes llengües, subratlle de diverses formes el caràcter elemental de les idees que s’hi defensen. “Tot el que es diu [llegim, per exemple, en la pàgina 70 de l’edició alemanya] constitueix una veritat elemental des del punt de vista de tota experiència revolucionària seriosa. Però alguns elements d’“esquerra” del congrés veieren en aquesta tàctica una desviació cap a la dreta...” Entre ells hi figuraven Thalheimer, al costat de Zinoviev, Bukharin, Radek, Maslow, Thaelmann. Però l’acusació de plagi no és l’única. No sols l’Oposició d’Esquerra s’ha apoderat de la propietat intel·lectual de Thalheimer, sinó que a més dóna, segons sembla, una interpretació oportunista. Aquesta curiosa afirmació mereix que hom s’hi detinga, en la mesura que ens dóna la possibilitat d’aclarir millor el problema de la política del feixisme.

En una de les meues obres anteriors he expressat la idea que Hitler no podria arribar al poder per la via parlamentària: tot i admetent que pogués obtenir el 51% dels vots, l’accentuació de les contradiccions econòmiques i l’agreujament de les condicions polítiques haurien de conduir a una explosió abans que arribés aqueix moment. És per aquesta raó pel que els brandlerians m’atribueixen la idea que els nacionalsocialistes desapareixeran de l’escena sense que siga necessària cap acció extraparlamentària de la massa dels obrers. En què és millor açò que les invencions de Die Rote Fahne?

Partint de la impossibilitat en què es troben els nacionalsocialistes d’accedir “pacíficament” al poder, jo treia la conclusió que mamprendrien inevitablement altres vies, bé siga un colp d’estat directe o una etapa de coalició desembocant inevitablement en un colp d’estat. L’autoliquidació sense dolor del feixisme només seria possible en un cas: si Hitler apliqués en 1932 la mateixa política que Brandler en 1923. Sense sobreestimar en absolut als estrategs nacionalsocialistes, crec de totes maneres que són més sòlids i perspicaços que Brandler i companyia.

La segona objecció de Thalheimer és encara més profunda: el problema de saber si Hitler arribarà al poder per la via parlamentària o per una altra via no té, segons ell, cap importància, ja que no modifica l’“essència” del feixisme que, de totes maneres, únicament pot instaurar la seua dominació sobre les despulles de les organitzacions obreres. “Els obrers poden deixar tranquil·lament els redactors de Vorwärts a cura d’analitzar les diferències que poden existir sobre l’arribada de Hitler al poder per la via parlamentària i una arribada per una altra via”. Si els obrers d’avantguarda segueixen Thalheimer, Hitler els tallarà el coll amb tota seguretat. Per al nostre savi professor, només l’importa l’“essència” del feixisme, i deixa els redactors de Vorwärts que aprecien la forma en què es realitza. Malauradament, l’“essència” pogromista del feixisme únicament pot manifestar-se plenament després de la seua arribada al poder. Per tant, es tracta de no deixar-lo arribar al poder. Per a això, cal que un mateix comprenga l’estratègia de l’enemic i explicar-li-la als obrers. Hitler fa grans esforços per a fer entrar el seu moviment, en aparença, en el marc de la Constitució. Només un pedant que s’imagina ésser “materialista” pot creure que semblants procediments deixaran d’influir en la consciència política de les masses. El constitucionalisme de Hitler no cerca només mantenir una porta oberta per a un bloc amb el Centre, sinó també enganyar la socialdemocràcia o, per a ésser més exactes, que els caps de la socialdemocràcia enganyen més fàcilment les masses. Quan Hitler jura que arribarà al poder per la via constitucional, ells proclamen immediatament que, de moment, no cal tenir por al perill del feixisme. En tot cas, ja hi haurà ocasió de mesurar la correlació de forces en les eleccions de qualsevol tipus. Cobrint-se amb una perspectiva constitucional que adorm els seus adversaris, Hitler vol servar la possibilitat de donar un colp en el moment decisiu. Aquest ardit de guerra, tanmateix la seua aparent simplicitat, tanca de fet una enorme força, perquè no sols es recolza en la filosofia dels partits intermedis que desitjarien resoldre el problema pacíficament i legal, sinó també, el que és molt més perillós, en la credulitat de les masses populars.

Cal afegir-hi que la maniobra de Hitler té un doble tall: enganya els seus adversaris, però també els seus partidaris. No obstant, per a la lluita, sobretot per a una lluita ofensiva, és necessari tenir un esperit combatiu. Hom únicament pot alimentar aquest esperit persuadint les seues tropes del caràcter inevitable d’una lluita oberta. Aquest raonament significa igualment que Hitler no pot perllongar durant massa temps el seu tendre idil·li amb la Constitució de Weimar sense desmoralitzar les seues pròpies files. Ha de traure a temps el punyal de la seua baina.

No és suficient de comprendre simplement l’“essència” del feixisme, cal saber apreciar-lo com a fenomen polític real, com un enemic conscient i pèrfid. El nostre mestre d’escola és massa “sociòleg” per a ésser revolucionari. En efecte, no està clar que els profunds pensaments de Thalheimer entren com a factors positius en els càlculs de Hitler, perquè és rendir un servei a l’enemic posar al mateix sac la difusió d’il·lusions constitucionals per Vorwärts i el descobriment del vel que l’enemic construïa sobre aquestes il·lusions.

La importància d’una organització prové o bé de les masses a què agrupa, o bé del contingut de les idees que és capaç de fer penetrar en el moviment obrer. En els brandlerians no es troba res d’açò. No obstant, amb què magnífic menyspreu parlen Brandler i Thalheimer del pantà centrista del SAP! De fet, si es comparen aquestes dues organitzacions, el SAP i el KPDO, tots els avantatges estan de banda de la primera. El SAP no és un pantà, sinó un corrent viu. Evoluciona des de la dreta vers l’esquerra, és a dir, cap al comunisme. Aquest corrent no està encara depurat, s’hi troben molts detritus i molt de tarquim, però no és un pantà. L’epítet de pantà s’aplica força millor a l’organització de Brandler i Thalheimer, que es caracteritza per un total estancament ideològic.

En l’interior del grup del KPDO, existia des de fa molt de temps una oposició, descontenta fonamentalment perquè els dirigents s’esforçaven a adaptar la seua política no tant a les condicions objectives sinó als estats d’ànim de l’estat major stalinista de Moscou.

L’oposició de Walcher i Frólich ha tolerat durant molt de temps la política de Brandler i Thalheimer que, sobretot pel que fa a l’URSS, no sols tenia un caràcter erroni, sinó també conscientment hipòcrita i políticament deshonest; està clar que ningú inscriurà açò en l’actiu del grup dissident. Però el fet és que el grup Walcher-Frólich ha reconegut finalment la inutilitat d’una organització els caps de la qual pretenen sobretot guanyar el favor dels seus superiors. La minoria considera indispensable l’adopció d’una política independent i activa, dirigida no contra el sinistre Remmele, sinó contra l’orientació i el règim de la burocràcia stalinista a l’URSS i en la Internacional Comunista. Si interpretem correctament la posició de Walcher i Frólich a partir de materials encara extremadament insuficients, l’últim constitueix, de totes maneres, un progrés sobre aquest punt. Després d’haver trencat amb un grup visiblement moribund, la minoria té ara davant d’ella la tasca de definir una nova orientació, nacional i, sobretot, internacional.

La minoria dissident, fins on podem jutjar, considera com la seua tasca principal en el pròxim període recolzar-se en l’esquerra del SAP, guanyar aquest nou partit al comunisme i servir-se’n per a acabar amb el conservadorisme burocràtic del Partit Comunista alemany. És impossible pronunciar-se sobre aqueixos plans formulats d’una manera tan vaga i general: les bases de principi sobre què recolza la minoria i els mètodes que pensa aplicar en la lluita per aquests principis romanen foscos. És necessària una plataforma! No estem pensant en un document que s’acontente de reproduir els llocs comuns del catecisme comunista, sinó en un text que aporte respostes clares i concretes als problemes militants de la revolució proletària, problemes que, en aquests nou últims anys, han esgarrat les files comunistes i que conserven avui tota la seua actualitat. Altrament hom aniria vers la dissolució dins del SAP i l’endarreriment de la seua marxa cap al comunisme.

L’Oposició d’Esquerra seguirà amb atenció i sense cap a priori l’evolució de la minoria. En el curs de la història, l’escissió d’una organització moribunda ha donat més d’una vegada un impuls al desenvolupament progressista de la seua part viable. Ens sentiríem força satisfets de veure que aquesta llei es confirma una vegada més en allò que fa a la sort de la minoria. Però només l’esdevenidor ens ho dirà.

En la qüestió sindical, la direcció comunista ha embrollat definitivament al partit. El curs general del “tercer període” anava encaminat a la creació de sindicats paral·lels. Hom partia de la hipòtesi que el moviment de masses desbordaria les velles organitzacions, i que els òrgans de la RGO (Oposició Sindical Revolucionària) es convertirien en els comitès d’iniciativa per a la lluita econòmica. Per a realitzar aquest plans tan sols mancava un petit detall: el moviment de masses. Durant les crescudes de primavera, l’aigua arrossega un gran nombre d’alardons. Intentem arrancar l’alardó, digué Lozovsky, potser així brollaran les aigües de primavera.

Els sindicats reformistes han resistit. El Partit Comunista ha aconseguit excloure’s a si mateix de les fàbriques. A partir de tot això, s’ha començat a rectificar parcialment la política sindical. El Partit Comunista es negà a cridar els obrers no organitzats a entrar a formar part dels sindicats reformistes. Però es pronuncià igualment contra la sortida dels sindicats. Alhora que creava organitzacions paral·leles, ha tornat a donar vida a la consigna de la lluita per guanyar influència al si de les organitzacions reformistes. En el seu conjunt, aquesta dinàmica és un model d’autosabotatge.

Die Rote Fahne es lamenta que molts comunistes consideren inútil participar als sindicats reformistes. “Per a què reviure aquests mercats ambulants?” declaren. I, en efecte, amb quin objectiu? Si es tracta de lluitar seriosament per a apoderar-se dels vells sindicats, llavors cal cridar als no organitzats a entrar: són les capes noves les que poden crear una base per a un ala esquerra. Però, en aquest cas, no cal crear sindicats paral·lels, és a dir, una agència competitiva per a reclutar els treballadors.

En la seua política respecte als sindicats, la direcció aconsegueix les mateixes cimes de confusió que en la resta de problemes. Die Rote Fahne del 28 de gener criticava els militants comunistes del sindicat de metal·lúrgics de Düsseldorf per haver avançat la consigna de “lluita sense quarter contra la participació dels dirigents sindicals” en el suport al govern Brüning. Aquestes reivindicacions “oportunistes” són inacceptables, perquè pressuposen (!) que els reformistes són capaços de deixar de recolzar Brüning i les seues lleis d’excepció. Certament, açò té tot l’aspecte d’una broma de mal gust! Die Rote Fahne creu que és prou d’omplir d’injúries als dirigents, però que és inacceptable sotmetre’ls a la prova política de les masses.

Malgrat això, els sindicats reformistes ofereixen en l’actualitat un camp d’acció extraordinàriament favorable. El Partit Socialdemòcrata té encara la possibilitat d’enganyar els obrers amb la seua gatzara política; al contrari, l’atzucac del capitalisme s’alça davant dels sindicats com el mur d’una presó. Els 200.000 o 300.000 obrers organitzats als sindicats rojos independents poden convertir-se en un preciós ferment en l’interior dels sindicats reformistes.

A finals de gener s’ha realitzat una conferència dels comitès d’empresa comunistes de tot el país a Berlín. Die Rote Fahne ha subministrat l’informe següent: “Els comitès d’empresa forgen el front obrer roig” (2 de febrer). Seria buscar dades sobre la composició de la conferència, sobre el nombre d’obrers i empreses representades. A diferència dels bolxevics, que anotaven curosament i pública tota modificació en la correlació de forces al si de la classe obrera, els stalinistes alemanys, imitant en açò als de Rússia, juguen a l’amagatall. No volen reconèixer que els comitès d’empresa comunistes tan sols representen el 4% del total, enfront del 84% dels socialdemòcrates! El balanç de la política del “tercer període” està contingut en aquest informe. ¿És que el fet de batejar com “front roig” l’aïllament dels comunistes a les empreses farà avançar les coses?

La crisi prolongada del capitalisme traça en l’interior del proletariat la línia de divisió més dolorosa i més perillosa: entre els que tenen treball i els aturats. El fet que els reformistes tinguen preponderància a les empreses i els comunistes entre els aturats paralitza a ambdues parts del proletariat. Els que tenen treball poden esperar durant més temps. Els aturats són més impacients. Avui en dia, la seua impaciència té un caràcter revolucionari. Però si el Partit Comunista no aconsegueix trobar les formes i les consignes de lluita que, unint els aturats i els que treballen, òbriguen la perspectiva d’una sortida revolucionària, la impaciència dels aturats es girarà ineluctablement contra el Partit Comunista.

En 1917, tot i la política correcta del partit bolxevic i del desenvolupament de la revolució, les capes més desfavorides i impacients del proletariat començaren des de setembre-octubre, fins i tot en Petrograd, a apartar la seua mirada del bolxevisme i girar-se vers els sindicalistes i els anarquistes. Si la revolució d’octubre no hagués aixafat a temps, la desagregació del proletariat hauria pres un caràcter agut i hauria portat a la descomposició de la revolució. En Alemanya no calen els anarquistes: els nacionalsocialistes poden ocupar el seu lloc, combinant la demagògia anarquista amb els seus objectius obertament reaccionaris.

Els obrers no estan en absolut immunitzats d’una vegada per sempre contra la influència dels feixistes. El proletariat i la petita burgesia es presenten com a gots comunicants, sobretot sota les actuals condicions, quan l’exèrcit de reserva del proletariat no pot deixar de subministrar petits comerciants, venedors ambulants, etc., i la petita burgesia desarrelada, proletaris i lumpenproletaris.

Els empleats, el personal tècnic i administratiu, determinades capes de funcionaris, han constituït en el passat un dels suports importants de la socialdemocràcia. En l’actualitat, aquests elements s’han passat o s’estan passant als nacionalsocialistes. Darrere d’ells poden arrossegar, si no han començat a fer-ho ja, l’aristocràcia obrera. Seguint aquesta línia, el nacionalsocialisme penetra per dalt en el proletariat.

De totes maneres, la seua eventual penetració per baix, és a dir, pels aturats, és molt més perillosa. Cap classe pot viure durant molt de temps sense perspectiva ni esperança. Els aturats no són una classe, però constitueixen ja una capa social molt compacta i molt estable, que en va cerca sostraure’s a unes condicions de vida insuportables. Si és cert, en general, que només la revolució proletària pot salvar Alemanya de la descomposició i la desagregació, açò és cert en primer lloc per als milions d’aturats.

Donada la debilitat del Partit Comunista en les empreses i els sindicats, el seu creixement numèric no resol res. En una nació commoguda per la crisi, minada per les seues contradiccions, un partit d’extrema esquerra pot trobar desenes de milers de nous partidaris, especialment si tot l’aparell del partit, ficat en una carrera competitiva, està exclusivament girats vers el reclutament individual. Allò de decisiu són les relacions entre el partit i la classe. Un obrer comunista elegit per a un comitè de fàbrica o la direcció del seu sindicat, té més importància que milers de nous membres, reclutats ací i allà, que entren avui en el partit per a deixar-lo demà.

Però aquest flux individual de nous membres no durarà eternament. Si el Partit Comunista continua postergant la lluita fins al moment en què haja desplaçat definitivament els reformistes, aviat haurà de comprendre que, a partir d’un determinat moment, la socialdemocràcia deixa de perdre influència a favor dels comunistes, i que, per contra, els feixistes comencen a desmoralitzar els aturats, base principal del Partit Comunista. Un partit polític no pot abstenir-se impunement de mobilitzar les seues forces per les tasques que es desprenen de la situació. El Partit Comunista s’esforça en desencadenar vagues sectorials per a obrir el camí a una lluita de masses. Els èxits en aquest terreny són magres. Com sempre, els stalinistes es lliuren a l’autocrítica: “No sabem encara organitzar”, “no sabem encara arrossegar”, a més a més, “no sabem” significa sempre “no sabeu”. La teoria de trista memòria de les jornades de març de 1921 fa la seua reaparició: “electritzar” el proletariat per mitjà d’accions ofensives minoritàries. Però els obrers no tenen cap necessitat d’ésser “electritzats”. Volen que hom els done perspectives clares i que se’ls ajude a crear les premisses d’un moviment de masses.

En l’estratègia de les vagues, està clar que el Partit Comunista es recolza en cites aïllades de Lenin, amb la interpretació que els donen Lozovsky i Manuilski. És cert, que hi hagué períodes en què els menxevics lluitaven contra la “vagamania”, mentre que els bolxevics prenien la direcció de cada nova vaga, arrossegant en el moviment a masses cada vegada més importants. Açò corresponia a un període de despertar de noves capes de la classe. Aquesta fou la tàctica dels bolxevics en 1905, en el període d’expansió industrial que precedí la guerra, als primers mesos de la revolució de febrer.

Però en el període immediatament anterior a octubre, a partir del conflicte de juliol de 1917, la tàctica dels bolxevics fou distinta: no impulsaven les vagues, les frenaven, perquè cada gran vaga tenia tendència a transformar-se en un enfrontament decisiu quan les premisses polítiques no estaven encara madures.

El que no els impedí, en el curs d’aqueixos mesos, prendre la direcció de totes les vagues que esclataren tanmateix les seues advertències, essencialment en els sectors més endarrerits de la indústria (tèxtil, cuiro, etcètera).

Si, sota determinades condicions, els bolxevics desencadenaren resoludament vagues en interès de la revolució, sota altres condicions, sempre en interès de la revolució, dissuadiren els obrers d’entrar en vaga. En aquest camp, com en els altres, no hi ha cap recepta preparada. La tàctica de les vagues per a cada període s’integra sempre en una estratègia global, i el lligam entre la part i el tot està clar per als treballadors d’avantguarda.

Què ocorre actualment en Alemanya? Els obrers que tenen treball no oposen resistència a la baixada dels salaris, perquè tenen por dels aturats. No hi ha res de xocant en això: quan hi ha diversos milions d’aturats, la vaga tradicional, organitzada pels sindicats, és una lluita sense esperança. Està doblement condemnada quan hi ha un antagonisme polític entre els aturats i els que tenen treball. El que no exclou les vagues sectorials, en particular en els sectors més endarrerits de la indústria. Al contrari, són els obrers dels sectors més important els que, en una situació així, se senten més inclinats a escoltar la veu dels dirigents reformistes. Els intents del Partit Comunista per desencadenar una vaga, sense que la situació general al si del proletariat s’haja modificat, es veuen reduïts a petites operacions dels seus partidaris que, fins i tot en cas d’èxit, no són secundades.

D’acord amb els relats dels obrers comunistes (cf. encara que només siga Der Rote Aufbau), molts obrers de les empreses declaren que les vagues sectorials no tenen cap sentit en l’actualitat, que només la vaga general pot arrencar als obrers de la misèria. “Vaga general” significa ací “perspectiva de lluita”. Els obrers se senten menys entusiasmats per les vagues sectorials com que es veuen directament confrontats al poder de l’estat: el capital monopolista parla als obrers en el llenguatge de les lleis d’excepció de Brüning^⁷.

En els albors del moviment obrer, els agitadors s’abstenien sovint de desenvolupar perspectives revolucionàries i socialistes per a no espantar els obrers a qui tractaven d’arrossegar a una vaga. Avui la situació es presenta de forma totalment oposada. Les capes dirigents dels obrers alemanys únicament decidiran participar en una lluita econòmica si les perspectives generals de la lluita a entaular els resulten clares. En la direcció comunista no troben aquestes perspectives.

A propòsit de la tàctica de les jornades de març de 1921 en Alemanya (“electritzar” la minoria del proletariat en compte de guanyar-se la majoria), l’autor d’aquestes línies declarava en el III Congrés: “Quan la majoria indiscutible de la classe obrera no es troba a si mateixa en el moviment, no simpatitza amb ell o inclús dubta del seu èxit, mentre que la minoria, per contra, continua avant i s’esforça en empentar els obrers a la vaga, en aquest cas aqueixa minoria impacient pot, en la persona del partit, entrar en conflicte amb la classe obrera i estavellar-se de cap.”

Cal renunciar a la vaga com a forma de lluita? No, no cal renunciar-hi, sinó crear les premisses polítiques i organitzatives indispensables. El restabliment de la unitat sindical és una d’elles. La burocràcia reformista, naturalment, no la desitja. Fins a la data, l’escissió li ha assegurat la millor posició possible. Però l’amenaça directa del feixisme modifica la situació en els sindicats, amb gran desavantatge per a la burocràcia. L’aspiració a la unitat creix. La camarilla de Leipart sempre pot intentar, en l’actual situació, refusar el restabliment de la unitat: açò duplicarà o triplicarà, la influència dels comunistes a l’interior dels sindicats. Si la unitat s’arriba a realitzar, molt millor: s’obrirà davant dels comunistes un ampli camp d’activitat. Allò que cal no són mesures tèbies, sinó un gir radical!

Sense una àmplia campanya contra la carestia de la vida, per la reducció de la setmana laboral, contra la disminució dels salaris, sense la participació dels aturats en aquesta lluita, sense l’aplicació de la política de front únic, les petites vagues improvisades mai faran al moviment desembocar en una lluita de conjunt.

Els socialdemòcrates d’esquerra parlen de la necessitat, “en el cas de l’arribada al poder dels feixistes”, de recórrer a la vaga general. És molt possible que el mateix Leipart arribe a brandar aqueixa amenaça quan estiga tancat entre quatre murs. Die Rote Fahne parla al respecte de luxemburguisme. Açò és calumniar la gran revolucionària. Si Rosa Luxemburg ha sobreestimat la importància específica de la vaga general en el problema del poder, ha comprés molt bé que no cal cridar arbitràriament a la vaga general, que aquesta és preparada per tot l’itinerari anterior del moviment obrer, per la política del partit i dels sindicats. En la boca dels socialdemòcrates d’esquerra, la vaga general és sobretot un mite consolador que els permet evadir-se de la trista realitat.

Durant molts anys els socialdemòcrates francesos han promès recórrer a la vaga general en cas de guerra. En el Congrés de Basilea de 1912 prometeren fins i tot recórrer a l’aixecament revolucionari. Però l’amenaça de vaga i d’aixecament tan sols era en aquests dos casos un llamp d’opereta. No es tracta en absolut de l’oposició entre vaga i sublevació, sinó de l’actitud abstracta, formal, purament verbal tant envers la vaga com envers la sublevació. El socialdemòcrata bebelià d’abans de la guerra era un reformista armat amb el concepte abstracte de revolució; el reformista de postguerra, brandant l’amenaça de la vaga general, és ja una vertadera caricatura.

L’actitud de la direcció comunista envers la vaga general, evidentment, és força més seriosa. Però li manca claredat, inclusivament en aquesta qüestió. No obstant, la claredat és necessària. La vaga general és un mitjà de lluita molt important, però no és un remei universal. Hi ha situacions en què la vaga general comporta el risc d’afeblir més els obrers que el seu enemic directe. La vaga ha d’ésser un element important del càlcul estratègic, però no una panacea en què s’ofegue tota estratègia.

Parlant en general, la vaga general és l’instrument de lluita del més dèbil contra el més fort, o, més exactament, de qui al començament de la lluita se sent més dèbil contra qui es considera a si mateix com el més fort: quan, personalment, jo no puc utilitzar un instrument important, intente evitar almenys que se servisca d’ell el meu enemic: si jo no puc disparar amb un canó, li arrancaré almenys el percussor. Aqueixa és la “idea” de la vaga general.

La vaga general ha aparegut sempre com un instrument de lluita contra un estat establert que disposa dels ferrocarrils, del telègraf, de les forces militars i policials, etc. En paralitzar l’aparell de l’estat, la vaga general, o “espantava” al poder o creava les premisses per a una solució revolucionària del problema del poder.

La vaga general s’ha mostrat com un instrument de lluita particularment eficaç quan les masses només estan unides per l’entusiasme revolucionari, no permetent-les l’absència d’organització i d’un estat major de combat apreciar l’avanç de les relacions entre les forces ni elaborar els plans d’operacions. Podem pensar que la revolució antifeixista a Itàlia, l’inici de la qual serà marcat per un determinat nombre de conflictes localitzats, passarà inevitablement per l’estadi de la vaga general. Aquesta és l’única via per la qual la classe obrera italiana, avui atomitzada, cobrarà novament consciència que constitueix una sola classe i podrà mesurar les forces de l’enemic que ha de derrocar.

La vaga general només seria una forma adequada de lluita contra el feixisme en Alemanya si aquest últim estigués ja en el poder i controlés fermament l’aparell de l’estat. Però la consigna de la vaga general és únicament una fórmula buida si es tracta d’aixafar el feixisme en la seua temptativa d’apoderar-se del poder.

En el moment de la marxa de Kornilov sobre Petrograd, ni als bolxevics ni als soviets en el seu conjunt se’ls ocorregué desencadenar una vaga general. En els ferrocarrils, els obrers lluitaven per transportar les tropes revolucionàries i retenir els destacaments de Kornilov. Les fàbriques només s’aturaren en la mesura que els obrers havien de partir al front. Les empreses que treballaven per al front revolucionari redoblaren la seua activitat.

La vaga general no es plantejà durant la revolució d’octubre. En vigílies de la revolució, la immensa majoria de les fàbriques i els regiments s’havien adherit ja a la direcció del soviet bolxevic. Sota aqueixes condicions, cridar a les fàbriques a la vaga general significava debilitar-se a si mateix, i no debilitar l’adversari. En els ferrocarrils, els obrers s’esforçaven per ajudar la insurrecció; els funcionaris, tot i simulant un aire de neutralitat, ajudaven la contrarevolució. La vaga general de ferrocarrils no hauria tingut cap sentit; el problema es resolgué amb la preponderància dels obrers sobre els funcionaris. En Alemanya, si la lluita esclata a partir de conflictes localitzats deguts a una provocació dels feixistes, és poc probable que una crida a la vaga general responga a les exigències de la situació. La vaga general significaria sobretot aïllar una ciutat d’una altra, un barri d’un altre i fins i tot una fàbrica d’una altra. Seria més difícil trobar i reunir els aturats. Sota aqueixes condicions, els feixistes, als que no els falta un estat major, poden guanyar certa superioritat gràcies a una direcció centralitzada. És cert que les seues tropes estan fins a tal punt atomitzades que, inclusivament en aqueix cas, la temptativa dels feixistes pot ésser rebutjada. Però aqueix és ja un altre aspecte del problema.

El problema de les comunicacions ferroviàries ha d’ésser abordat no des del punt de vista del “prestigi” de la vaga general que suposa el que tots vagen a la vaga, sinó des del punt de vista de la seua utilitat en el combat: ¿a qui i contra qui serviran les vies de comunicacions durant l’enfrontament?

En conseqüència, cal preparar-se no per a la vaga general, sinó per a resistir els feixistes. Açò implica crear per tot arreu bases de resistència, destacaments de xoc, reserves, estats majors locals i centres de direcció, un lligam efectiu, plans molt senzills de mobilització.

El que han fet les organitzacions locals en un racó d’una província, en Bruchsal i Klingenthal, on els comunistes junt amb el SAP i els sindicats han creat una organització de defensa, malgrat el del boicot de les altes esferes reformistes, és un exemple per a tot el país, tanmateix les seues modestes dimensions. Oh caps poderosos, oh estrategs set vegades savis, sentim desitjos de cridar-vos: apreneu la lliçó dels obrers de Bruchsal i de Klingenthal, imiteu-los, esteneu la seua experiència, apreneu la lliçó dels obrers de Bruchsal i de Klingenthal!

La classe obrera alemanya disposa de poderoses organitzacions polítiques, econòmiques i esportives. Açò és el que constitueix la diferència entre el “règim de Brüning” i el “règim de Hitler”. Brüning no té cap mèrit: la debilitat burocràtica no és un mèrit. Però cal mirar les coses cara a cara. El fet principal, capital, fonamental, és que la classe obrera d’Alemanya està encara en plena possessió de les seues organitzacions. L’única raó de la seua feblesa és una utilització incorrecta de la seua força. N’hi ha prou amb estendre a tot el país l’experiència de Bruchsal i Klingenthal i Alemanya presentarà, un panorama totalment distint. Sota aqueixes circumstàncies, la classe obrera podrà recórrer contra els feixistes a formes de lluita molt més eficaces i directes que la vaga general (una necessitat així podria néixer d’un cert tipus de relacions entre els feixistes i l’estat), el sistema de comitès de defensa constituïts sobre la base del front únic garantiria per avançat l’èxit de la vaga de masses.

La lluita no es detindria en aqueixa etapa. En efecte, ¿què hi ha en el fons de l’organització de Bruchsal i Klingenthal? Cal saber discernir què hi ha d’important en els esdeveniments menors: aquest comitè local de defensa és de fet el comitè local dels diputats obrers; no s’anomena així i no en té consciència, perquè es tracta d’un petit racó d’una província. Ací també, la quantitat determina la qualitat. Traslladeu aquesta experiència a Berlín i tindreu el soviet de diputats obrers de Berlín!

Quan parlem de les consignes del període revolucionari, no s’ha d’entendre en un sentit massa estret. Només es poden crear els soviets en el període revolucionari. Però, quan comença aquest? No és possible esbrinar-ho mirant el calendari. No és possible sentir-ho més que en l’acció. Els soviets han d’ésser creats en el moment en què puguen ésser creats^⁸.

La consigna del control obrer de la producció es remet, en brut, al mateix període que la creació dels soviets. Però tampoc en aquest cas s’ha de raonar de forma mecànica. Unes condicions particulars poden portar a les masses a controlar la producció molt abans que estiguen preparades per a crear els soviets.

Brandler i la seua ombra d’esquerra, Urbahns, avançaven la consigna del control de la producció independentment de la situació política. El que tingué com a únic resultat el descrèdit d’aquesta consigna. En l’actualitat, seria incorrecte rebutjar aquesta consigna, en una situació de crisi política creixent, únicament perquè no hi ha encara una ofensiva de masses. Per a l’ofensiva mateixa es necessiten consignes que precisen les perspectives del moviment. La penetració de les consignes en les masses ha d’ésser precedida, inevitablement, per un període de propaganda.

La campanya pel control obrer pot començar, segons les circumstàncies, no davall l’angle de la producció sinó sota el del consum. La baixada del preu de les mercaderies, promeses pel govern Brüning en el moment en què disminuïa els salaris, no s’ha realitzat. Aquest problema no pot deixar d’afectar les capes més endarrerides del proletariat, que es troben encara molt allunyades de la idea de la presa del poder. El control obrer sobre els costos de producció i sobre els beneficis comercials és l’única forma real de lluitar per la reducció dels preus. Donat el descontent general, la creació de comissions obreres que, amb la participació de les ames de casa, examinen per quina raó augmenta el preu de la margarina, pot marcar el començament efectiu del control obrer sobre la producció. Evidentment, en aquest cas tan sols es tracta d’una de les possibles vies d’aproximació, presa a títol d’exemple. Encara no es planteja la gestió de la producció: l’obrer no hi arribarà immediatament, aquesta idea li resulta encara totalment estranya. Però li resulta més fàcil passar del control sobre el consum al control sobre la producció, i després a la gestió directa, paral·lelament al curs general de la revolució.

Amb la crisi actual, el control sobre la producció en l’Alemanya contemporània implica un control no sols sobre les empreses en actiu, sinó també sobre les empreses que funcionen a baix rendiment i sobre les que estan tancades. Per a això, cal associar al control als obrers que treballaven en aquestes empreses abans del seu pas a l’atur. Cal procedir de la manera següent: tornar a posar en marxa les empreses tancades sota la direcció d’un comitè de fàbrica, basant-se en un plans econòmics. El que planteja de forma immediata el problema de la gestió estatal de la indústria, és a dir, de l’expropiació dels capitalistes per l’estat obrer. Per consegüent, el control obrer no pot ésser una situació prolongada, “normal”, com els convenis col·lectius o la seguretat social. El control obrer és una mesura transitòria, sota condicions d’extrema tensió de la lluita de classes, i que només pot ésser considerada com un pont vers la nacionalització revolucionària de la indústria.

Els brandlerians acusen l’Oposició d’Esquerra d’haver-los arrabassat la consigna del control obrer sobre la producció després d’haver-se rigut d’ella durant diversos anys. L’acusació és realment sorprenent! Fou el partit bolxevic, en 1917, el primer que defensà a gran escala la consigna del control sobre la producció. En Petrograd, el soviet dirigí la campanya sobre aquest punt, com sobre els altres. Com a testimoni i actor d’aquests esdeveniments, puc testificar que no experimentem en absolut la necessitat de sol·licitar les directrius de Brandler i Thalheimer, ni la de recórrer als seus consells teòrics. L’acusació de “plagi” està formulada amb cert grau d’imprudència.

Però no rau ací l’infortuni. La segona part de l’acusació és molt més greu: fins al moment, els “trotskistes” protestaven contra la campanya entorn de la consigna del control sobre la producció, ara defensen aquesta consigna. Els brandlerians veuen ací la prova de la nostra inconsistència! En realitat, no fan més que revelar la seua absoluta incomprensió de la dialèctica revolucionaria continguda en la consigna del control obrer reduint-la a una recepta tècnica per a la “mobilització de les masses”. Quan argumenten amb el fet que ells repeteixen des de fa molts anys aquesta consigna, que només és vàlida per al període revolucionari, es condemnen a si mateixos. El martell que, durant molts anys, ha colpejat la corfa del tronc d’un roure, considera també, en el fons de la seua ànima, que el llenyater que ha abatut l’arbre a destralades li ha plagiat de forma criminal.

Per a nosaltres, la consigna del control està lligada al període de dualitat de poder en la indústria, que correspon al pas del règim burgès al règim proletari. No, contesta Thalheimer, dualitat de poder significa “igualtat (!) amb els patrons”; els obrers lluiten per la direcció completa i total de les empreses. Els brandlerians no permetran que siga “castrada” (així està formulat!) aquesta consigna revolucionària. Per a ells, “el control sobre la producció significa la gestió de la producció pels obrers” (17 de gener de 1932). Però, per a què anomenar a la gestió, control? En un llenguatge comprensible per a tots s’entén per control la vigilància i la comprovació del treball d’un organisme per un altre organisme. El control pot ésser molt actiu, autoritari i general. Però continua essent un control. La idea mateixa d’aquesta consigna neix del règim de transició en les empreses, quan el patró i la seua administració no poden ja donar un pas sense l’autorització dels obrers; però, fora de l’empresa, els obrers no han creat encara les premisses polítiques per a les nacionalitzacions, ni han adquirit encara les tècniques de la gestió, ni han creat els òrgans necessaris. No oblidem que no es tracta només de la direcció dels tallers, sinó de la venda de la producció, de les operacions de crèdit, de l’abastiment de la fàbrica de matèries primeres, materials i nou equip.

És la força de la pressió global del proletariat sobre la societat burgesa que determina la correlació de forces en l’empresa. El control només es concep en el cas d’una superioritat indiscutible de les forces polítiques del proletariat sobre les del capital. És incorrecte pensar que en el transcurs de la revolució tots els problemes es resolen per mitjà de la violència: un pot apoderar-se de les empreses amb l’ajuda de la Guàrdia Roja, però per a dirigir-la són necessàries unes noves premisses jurídiques i administratives; també es necessiten coneixements, costums i organismes apropiats. Tot açò fa necessari un període d’aprenentatge. Durant aquest període, al proletariat li interessa deixar la gestió a mans d’un administrador experimentat, forçant-lo a obrir tots els seus llibres de comptabilitat i instaurant un control vigilant sobre totes les seues relacions i actes.

El control obrer comença dins d’una empresa. El comitè de fàbrica és l’òrgan del control. Els òrgans del control en les fàbriques han d’entrar en contacte els uns amb els altres, seguint les relacions econòmiques existents entre les empreses. En aquest estadi, no hi ha encara un pla econòmic global. La pràctica del control obrer no fa més que preparar els elements d’aquest pla.

Al revés, la gestió obrera de la indústria a una escala molt més important comença per dalt, inclús en els seus mateixos inicis, perquè és inseparable del poder i d’un pla econòmic general. Els òrgans de gestió no són ja els comitès de fàbrica, sinó els soviets centralitzats. El paper dels comitès de fàbrica continua essent important, però en el terreny de la gestió de la indústria es tracta d’un paper auxiliar, i no d’un paper dirigent.

A Rússia, l’etapa del control obrer no durà, ja que la intel·lectualitat tècnica, convençuda igual que la burgesia que l’experiència dels bolxevics no duraria més d’algunes setmanes, intentà totes les formes de sabotatge i es negà a tot tipus d’acord. La guerra civil, que transformà els obrers en soldats, donà un colp mortal a l’economia. Per consegüent, l’experiència russa aporta relativament poques coses sobre el control obrer com a règim particular de la indústria. Però, des d’un altre punt de vista, té molt més valor: demostra que, en un país endarrerit, un proletariat jove i inexpert, rodejat per l’enemic, ha assolit resoldre el problema de la gestió de la indústria, malgrat el sabotatge no sols dels propietaris, sinó també del personal tècnic i administratiu. De què no serà capaç la classe obrera alemanya!

El proletariat, com ja hem dit, està interessat que el pas de la producció capitalista privada a la producció capitalista d’estat i després a la socialista es porte a terme amb el menor nombre possible de sacsades econòmiques, evitant tot balafiament inútil del patrimoni nacional. Aquesta és la raó per la qual el proletariat ha de mostrar-se disposat a crear un règim de transició en les fàbriques, els tallers i la banca, quan s’està apropant al poder i fins i tot quan se n’ha apoderat ja després d’una lluita audaç i decidida.

Seran diferents les relacions dins de la indústria, en el moment de la revolució alemanya, de les que es donaren a Rússia? No és fàcil respondre a aquesta pregunta, sobretot per a un observador exterior. El curs real de la lluita de classes pot no deixar lloc al control obrer com a etapa particular. Si la lluita es desenvolupa en una situació molt tensa, marcada per una pressió creixent dels obrers, d’una banda, i per la multiplicació dels actes de sabotatge dels patrons i l’administració, per un altra, seran impossibles els acords, fins i tot els de curta durada. La classe obrera haurà de prendre aleshores en les seues mans simultàniament el poder i la gestió plena i sencera de les empreses. La paràlisi total de la indústria i la presència d’un considerable exèrcit d’aturats fan prou probable aquesta “drecera”.

Al contrari, l’existència de poderoses organitzacions al si de la classe obrera, l’educació dels obrers en un esperit no d’improvisacions sinó d’acció sistemàtica, la lentitud amb què les masses es radicalitzen i s’uneixen al moviment revolucionari, són factors que fan que la balança s’incline a favor de la primera hipòtesi. Seria erroni, doncs, rebutjar a priori la consigna del control obrer sobre la producció.

En tot cas, la consigna de control obrer té per a Alemanya, més que per a Rússia, un sentit diferent del de la gestió obrera. Com moltes altres consignes transitòries, serva una gran importància amb independència de saber en quina mesura serà realitzada i si ho serà o no de forma general.

Quan està en condicions de crear les formes transitòries de control obrer, l’avantguarda del proletariat uneix a la seua causa les capes més conservadores d’aquest i neutralitza determinats grups de la petita burgesia, sobretot als empleats tècnics, administratius i bancaris. Si els capitalistes i tota la capa superior de l’administració palesen una hostilitat irreductible i recorren al sabotatge de l’economia, la responsabilitat de les mesures severes que es produïsquen per això recaurà, als ulls del poble, no sobre els obrers, sinó sobre les classes enemigues. Aqueixa és la significació política complementària de la consigna del control obrer, a més de la seua significació econòmica i administrativa indicada més amunt. En tot cas, aconsegueixen el súmmum del cinisme polític els que han avançat la consigna de control obrer en un període no revolucionari, conferint-li així un caràcter purament reformista, i ens acusen ara de vacil·lacions centristes perquè ens neguem a identificar control obrer i gestió obrera.

Quan els obrers es troben davant dels problemes del control i la gestió obreres, no voldran ni podran emborratxar-se amb paraules. En les fàbriques estan acostumats a manejar un material molt menys mal·leable que les frases, i comprendran el nostre pensament molt millor que els buròcrates: el vertader esperit revolucionari no consisteix en emprar la violència en tot moment i lloc, i menys encara en emborratxar-se amb paraules sobre la violència. Allà on la violència és necessària, cal utilitzar-la amb audàcia, de forma decidida i fins al final. Però cal conèixer els límits de la violència, cal saber en quin moment cal combinar la violència amb maniobres tàctiques, els colps amb els compromisos. En els aniversaris de Lenin, la burocràcia stalinista repeteix frases apreses de memòria sobre el “realisme revolucionari” per a poder burlar-se d’ell amb major llibertat durant la resta de l’any.

Els teòrics prostituïts del reformisme s’esforcen a veure l’alba del socialisme en els decrets d’excepció contra els obrers. Del “socialisme militar” dels Hohenzollern al socialisme policíac de Brüning!

Els ideòlegs d’esquerra de la burgesia somien amb una societat capitalista planificada. Però el capitalisme ha mostrat ja que, pel que fa a la planificació, només és capaç d’exhaurir les forces productives en benefici de la guerra.

Fent a banda totes aquestes qüestions, només en queda una: ¿com resoldre el problema de la independència d’Alemanya respecte al mercat mundial, donat l’enorme muntant actual de les seues importacions i exportacions?

Proposem començar per l’esfera de les relacions germanicosoviètiques, és a dir, per l’elaboració d’un pla de cooperació entre les economies alemanya i soviètica, en relació amb el segon pla quinquennal i com a complement d’aquest. Podrien llançar-se desenes i centenars de fàbriques a ple rendiment. L’atur en Alemanya podria ésser totalment liquidat (és poc probable que això exigisca més de dos o tres anys) sobre la base d’un pla econòmic que englobés als dos països en tots els terrenys.

Els dirigents de la indústria capitalista alemanya, evidentment, no poden posar a punt un pla semblant, ja que implica la seua pròpia autoliquidació des del punt de vista social. Però el govern soviètic, amb l’ajuda de les organitzacions obreres, en primer lloc dels sindicats, i dels elements progressistes entre els tècnics alemanys, pot i ha d’elaborar un pla real, susceptible d’obrir grandioses perspectives. Com de mesquins semblaran tots aquests “problemes” de reparacions i pfennigs suplementaris en relació amb les possibilitats que obrirà la conjunció dels recursos de matèries primeres, tècnics i d’organització de les economies alemanya i russa.

Els comunistes alemanys desenvolupen una àmplia propaganda al voltant dels èxits que coneix l’edificació de l’URSS. És un treball indispensable. Però, amb aquest propòsit, embelleixen la realitat de forma repulsiva, el que és totalment superflu. I, el que encara és pitjor, són incapaços de lligar els èxits i les dificultats de l’economia soviètica als interessos immediats del proletariat alemany, a l’atur, al descens dels salaris i a l’atzucac general en què es troba l’economia alemanya. No volen ni saben plantejar el problema de la cooperació germanicosoviètica sobre una base que siga rendible des del punt de vista econòmic i profundament revolucionària alhora.

En el començament mateix de la crisi (fa més de dos anys) hem plantejat ja aquest problema a la premsa. Els stalinistes proclamaren immediatament que crèiem en la coexistència pacífica del socialisme i el capitalisme, que volíem salvar el capitalisme. No havien previst ni comprés una sola cosa: un pla econòmic concret de cooperació podria esdevenir un poderós factor de la revolució socialista, a condició de fer-ne matèria de discussió en els sindicats, en els mítings, en les fàbriques, entre els obrers de les empreses encara en activitat, però també de les que estan tancades, a condició de lligar aquesta consigna a la del control obrer sobre la producció, i en un segon moment a la de la conquista del poder. La posada en pràctica d’una cooperació econòmica planificada, real, a nivell internacional, pressuposa l’existència del monopoli del comerç exterior en Alemanya, la nacionalització dels mitjans de producció, la dictadura del proletariat. Així hauria estat possible arrossegar milions d’obrers, els desorganitzats, els socialdemòcrates i els catòlics a la lluita pel poder.

Els Tarnow intenten espantar els obrers alemanys explicant-los que la desorganització de la indústria que en resultaria de la revolució comportaria una desorganització espantosa, la fam, etc. No cal oblidar que aquests mateixos individus han recolzat la guerra imperialista, que únicament podia aportar-li al proletariat patiments, desgràcies i humiliacions. ¿Fer recaure sobre el proletariat els patiments de la guerra agitant la bandera dels Hohenzollern? Sí. Fer sacrificis per la revolució davall la bandera del socialisme? No, mai!

Quan s’afirma en les discussions que “els nostres obrers alemanys” no acceptaran mai “semblants sacrificis”, s’adula i calumnia alhora als obrers alemanys. Aquests, malauradament, són massa pacients. La revolució socialista no exigirà del proletariat alemany la centèsima part de les víctimes que ha devorat la guerra dels Hohenzollern, Leipart i Wels.

A quin caos es refereixen els Tarnow? La meitat del proletariat alemany ha estat tirat al carrer. Fins i tot en el cas que la crisi disminuís d’ací a un o dos anys, ressorgiria d’ací a cinc anys, amb formes encara més terribles, per no parlar del fet que les convulsions que acompanyen l’agonia del capitalisme sols poden portar a una nova guerra. A quin caos tenen por els Hilferding? Si la revolució socialista tingués com a punt de partida una indústria capitalista en plena expansió (el que, en general, no és possible) la substitució de l’antic sistema econòmic podria provocar, efectivament, durant els primers mesos o inclusivament els primers anys, una baixada momentània de l’economia. Però, de fet, el socialisme en l’Alemanya actual hauria de partir d’una economia en què les forces productives únicament treballen a mig rendiment. La regularització de l’economia disposaria, doncs, des del principi, d’un 50 % de reserves, el que és més que suficient per a compensar les vacil·lacions dels primers passos, atenuar les sacsades fortes del nou sistema i preservar-lo d’una caiguda momentània de les forces productives. Utilitzem amb totes les reserves el llenguatge de les xifres: en el cas d’una economia capitalista que funcione al 100%, la revolució socialista hauria de tornar a caure en un primer moment al 75%, i fins i tot al 50%; al contrari, en el cas d’una economia que sols funciona al 50% de les seues capacitats, la revolució podria pujar al 75% i fins i tot al 100%, per a conèixer aviat un desenvolupament sense precedents.

Mobilitzar d’un sol colp la majoria de la classe obrera alemanya per a una ofensiva és una tasca difícil. Després de les derrotes de 1919,1921 i 1923, després de les aventures del “tercer període”, els obrers alemanys, que estan sòlidament subjectes per poderoses organitzacions conservadores, han vist com es desenvolupaven en ells centres d’inhibició. Però aquesta solidesa organitzativa dels obrers alemanys que, fins al present, ha impedit qualsevol penetració del feixisme en les seues files, obre amplíssimes possibilitats per als combats defensius. Cal tenir present en l’ànim el fet que la política de front únic és molt més eficaç en la defensa que en l’atac. Les capes conservadores o endarrerides del proletariat són arrossegades amb més facilitat a una lluita per defensar allò que adquireix que per conquistar noves posicions.

Els decrets d’excepció de Brüning i l’amenaça provinent de Hitler són, en aquest sentit, un senyal d’alarma “ideal” per a la política de front únic. No es tracta d’una defensa en el sentit més elemental i evident del terme. És possible, sota aquestes condicions, guanyar per al front únic la gran majoria de la classe obrera. A més, els objectius de la lluita no poden deixar d’atreure la simpatia de les capes inferiors de la petita burgesia, incloent-hi els botiguers dels barris i districtes obrers.

Tanmateix totes les dificultats i perills, la situació actual en Alemanya presenta enormes avantatges per al partit revolucionari; dicta de manera imperativa un pla estratègic clar: de la defensiva a l’ofensiva. Sense renunciar ni un sol instant al seu objectiu principal, que continua essent la presa del poder, el Partit Comunista ocupa, per les seues accions immediates, una posició defensiva. Ha arribat el moment de donar el seu significat real a la fórmula “classe contra classe”!

La resistència dels obrers a l’ofensiva del capital i de l’estat provocarà inevitablement una ofensiva redoblada del feixisme. Per tímids que hagen estat els primers passos de la defensa, la reacció de l’adversari tancarà ràpidament les files del front únic, ampliarà les seues tasques, farà necessària l’aplicació de mètodes més decidits, tirarà fora del front les capes reaccionàries de la burocràcia, reforçara la influència dels comunistes, fent saltar les barreres entre els obrers, i prepararà, d’aquesta manera, el pas de la defensiva a l’ofensiva.

Si el Partit Comunista ganya la direcció en els combats defensius (amb una política correcta, no pot haver-hi cap dubte) en cap cas haurà d’exigir a les direccions reformistes i centristes el seu acord per al pas a l’ofensiva. Són les masses que decideixen: a partir del moment en què se separen de la direcció reformista, un acord amb aquesta perd tot sentit. Perpetuar el front únic demostraria una incomprensió total de la dialèctica de la lluita revolucionària i portaria a transformar-lo de trampolí en obstacle.

Les situacions polítiques més difícils són, en cert sentit, les més fàcils: no admeten més que una sola solució. Quan s’assenyala una tasca pel seu nom, ja ha estat resolta en principi: del front únic per a la defensa a la conquista del poder sota la bandera del comunisme.

Quines són les possibilitats d’èxit? La situació és difícil. L’ultimatisme ultraesquerrà és un suport per al reformisme. El reformisme és un suport per a la dictadura burocràtica de la burgesia. La dictadura burocràtica de Brüning agreuja l’agonia econòmica del país i alimenta el feixisme.

La situació és força difícil i molt perillosa, però en absolut desesperada. No importa com de poderós siga l’aparell stalinista, que es beneficia d’una autonomia usurpada i dels recursos materials de la revolució d’octubre, no és omnipotent. La dialèctica de la lluita de classes és més forta. Només cal saber ajudar-la en el moment oportú.

Avui en dia, molta gent “d’esquerra” mostra un gran pessimisme quant a la sort d’Alemanya. En 1923, diuen, quan el feixisme era encara molt dèbil i el Partit Comunista tenia una gran influència als sindicats i comitès de fàbrica, el proletariat no assolí la victòria: ¿com podria assolir-ne una avui, quan el partit s’ha debilitat i el feixisme és incomparablement més fort?

Aquest argument, a primera vista convincent, és en realitat totalment fal·laç. En 1923, es detingué davant del combat: davant de l’espectre del feixisme, el partit es negà a lluitar. Quan no hi ha lluita no pot haver-hi victòria. Són precisament la força del feixisme i la seua pressió les que exclouen tota possibilitat de negar-se al combat. Cal lluitar. I si la classe obrera alemanya es llença al combat, pot vèncer. Ha de vèncer.

Encara ahir declaraven els grans caps: “No ens fa por que els feixistes arriben al poder, s’esgotaran ràpidament per si sols, etc.” Aquesta idea ha predominat en les altes esferes del partit durant diversos mesos. Si hagués posat arrels definitivament, hauria significat que el Partit Comunista intentava anestesiar el proletariat abans que Hitler li tallés el cap. Ací és on rau el perill principal. En l’actualitat, ningú defensa ja aquesta idea. Hem aconseguit una primera victòria. La idea que el feixisme ha d’ésser aixafat abans de l’arribada al poder ha penetrat en les masses obreres. És una victòria important. Tota l’agitació futura ha de partir d’ací.

Les masses obreres estan abatudes. L’atur i la necessitat les dobleguen. Però encara més la confusió de la direcció, els embolics que ha provocat, els girs. Els obrers comprenen que és impossible deixar que Hitler arribe al poder. Però com? No hi ha cap solució a la vista. Els dirigents no serveixen per a res, sinó al contrari, són un obstacle. Però els obrers volen lluitar.

Hi ha un fet sorprenent que no ha estat apreciat, en la mesura que podem jutjar-ho des de lluny, en el seu just valor: els miners d’Hirsch-Duricker han declarat que cal substituir el sistema capitalista pel socialista! Açò significa que demà estaran d’acord en crear els soviets com a forma d’organització de tota la classe. És possible que ja estiguen d’acord avui: seria prou amb preguntar-los-hi! Aquest símptoma, per si sol, és cent vegades més important que totes les valoracions impressionistes d’aqueixos senyors, homes de lletres i bons parladors, que es lamenten desdenyosament de les masses.

Efectivament, s’observa en les files del Partit Comunista certa passivitat, malgrat la cridadissa de l’aparell. Per què, puix? Els comunistes de base acudeixen cada vegada més rarament a les reunions de cèl·lula, on se’ls plena de frases buides. Les idees que vénen de dalt no poden ésser aplicades ni en la fàbrica ni al carrer. L’obrer té consciència de la contradicció irresoluble que hi ha entre el que necessita ell quan està enfront de les masses i el que se li ofereix en les reunions oficials del partit. L’atmosfera artificial creada per un aparell vociferant, fanfarró i que no suporta les objeccions, esdevé insuportable als membres normals del partit. D’aquí el buit i la fredor de les reunions. Açò reflecteix no un rebuig de la lluita, sinó un desarrelament polític i una protesta sorda contra una direcció omnipotent però estúpida.

Aquest desarrelament en les files del proletariat estimula els feixistes. Continuen la seua ofensiva. El perill creix. Però, precisament, aquesta aproximació del perill feixista sensibilitzarà de manera extraordinària els obrers d’avantguarda i crearà una atmosfera favorable per a avançar propostes clares i senzilles que desemboquen en l’acció.

Referint-se a l’exemple de Brunswick, Münzenberg escrivia al novembre de l’any passat: “Avui en dia, no pot haver-hi cap dubte que aquest front únic sorgirà un dia espontàniament davall la creixent pressió del terror i els atacs feixistes.” Münzenberg no ens explica per què el Comitè Central, del que forma part, no ha fet dels esdeveniments de Brunswick el punt de partida d’una política audaç de front únic. Poc importa: Münzenberg, encara que reconega amb això la seua pròpia inconsistència, té raó en el seu pronòstic.

L’aproximació del perill feixista no pot sinó provocar la radicalització dels obrers socialdemòcrates i fins i tot de capes importants de l’aparell reformista. L’ala revolucionària del SAP, sens dubte, donarà un pas cap avant. En aquestes condicions, un gir de l’aparell comunista és més o menys inevitable, inclús al preu de ruptures i escissions internes. Cal preparar-se per a una evolució d’aquest tipus.

És inevitable un gir dels stalinistes. Certs símptomes donen ja la mesura de la força de la pressió exercida per la base: certs arguments no són ja represos, la fraseologia es fa cada dia més confusa, les consignes cada vegada més ambigües; al mateix temps, s’expulsa del partit als que han comés la imprudència de comprendre les tasques abans que el Comitè Central. Són símptomes que no enganyen, però per ara no són més que símptomes.

En diverses ocasions ja en el passat, la burocràcia stalinista ha fet malbé centenars de tones de paper en una polèmica contra el “trotskisme” contrarevolucionari, per a donar finalment un gir de 180 graus i intentar realitzar el programa de l’Oposició d’Esquerra; sovint, certament, amb un retard fatal.

En Xina, el gir es féu massa tard, i en una forma tal que donà el colp de gràcia a la revolució (la insurrecció de Cantó!). En Anglaterra, el “gir” fou a iniciativa de l’adversari, és a dir, del Consell General, que trencà amb els stalinistes quan ja no en tingué necessitat. En l’URSS, el gir de 1928 arribà encara a temps per a salvar la dictadura de la catàstrofe imminent. No és difícil explicar les diferències entre aquests tres importants exemples. En Xina, el Partit Comunista, jove i inexpert, seguia cegament la direcció de Moscou; de fet, la veu de l’Oposició d’Esquerra no tingué temps d’arribar fins a Xina. És el mateix que succeí en Anglaterra. En l’URSS, l’Oposició d’Esquerra estava present i desenvolupava una campanya contínua contra la política respecte als kulaks. En Xina i Anglaterra, Stalin i companyia corrien riscos a distància; a l’URSS, el perill planava sobre els seus propis caps.

L’avantatge polític de la classe obrera alemanya ha tingut ja com a conseqüència el fet que tots els problemes han estat plantejats obertament i en el moment adequat; l’autoritat de la direcció de la Internacional Comunista està considerablement delmada; l’oposició marxista actua sobre el terreny, en la mateixa Alemanya; l’avantguarda del proletariat compta amb milers d’elements experts i crítics, que són capaços d’elevar la seua veu i que comencen ja a fer-se escoltar.

L’Oposició d’Esquerra és numèricament feble en Alemanya, però la seua influència política pot resultar decisiva després d’un gir històric brusc. De la mateixa manera que el guardaagulles pot, movent oportunament una palanca, canviar de via a un tren amb una pesada càrrega, la dèbil oposició pot, recolzant-se amb fermesa i seguretat en la palanca ideològica, obligar el tren del Partit Comunista alemany, i sobretot el pesant comboi del proletariat alemany, a canviar de direcció.

Els esdeveniments demostren, cada dia més, la correcció de les nostres posicions. Quan el sostre es posa a tremolar damunt del seu cap, els buròcrates més obtusos deixen de preocupar-se del seu prestigi. I els consellers secrets salten aleshores per la finestra tan sols amb els calçons posats. La pedagogia dels fets serà una ajuda per a la nostra pròpia crítica.

Aconseguirà el Partit Comunista alemany donar aquest gir a temps? Ara sols es pot parlar de manera condicional. Sense el frenesí del “tercer període”, el proletariat alemany estaria ja en el poder. Si el Partit Comunista hagués acceptat el programa d’acció presentat per l’Oposició d’Esquerra després de les últimes eleccions al Reichstag, la victòria hauria estat assegurada. En l’actualitat no és possible parlar amb seguretat de la victòria. Però es pot qualificar d’oportú el gir que permetrà als obrers alemanys entrar en la lluita abans que el feixisme s’apodere de l’aparell de l’estat.

Per tal d’arrencar aquest gir és necessari un esforç immens. És precís que els elements d’avantguarda del comunisme, en l’interior i l’exterior del partit, no temen actuar. Cal lluitar obertament contra l’ultimatisme estret de la burocràcia, a l’interior del partit i davant de les masses obreres.

“Però no és açò una ruptura de la disciplina?”, dirà un comunista vacil·lant. No hi ha dubte., és una ruptura de la disciplina stalinista. Cap revolucionari seriós trencarà la disciplina, inclús la formal, si no hi ha per a això raons imperioses. Però aquell que, emparant-se en la disciplina, tolera una política el caràcter desastrós de la qual és evident, aqueix no és un revolucionari, sinó un pobre home, un canalla fugisser. Seria un crim per part dels comunistes oposicionistes embarcar-se com Urbahns i companyia en la creació d’un nou partit comunista, abans fins i tot d’haver fet esforços seriosos per a canviar l’orientació de l’antic partit. No és difícil crear una petita organització independent. Però crear un nou partit comunista és una tasca gegantina. Hi ha els quadres necessaris per a semblant tasca? Si és que sí, ¿què han fet per a influir en les desenes de milers d’obrers que són membres del partit oficial? Si aquests quadres es creuen capaços d’explicar als obrers la necessitat d’un nou partit, llavors deuen, abans que res, posar-se a si mateixos a prova, treballant en la regeneració del partit existent.

Plantejar avui el problema d’un tercer partit significa oposar-se en vigílies d’una gran decisió històrica, als milions d’obrers comunistes que, encara que descontents amb la seua direcció, continuen units al seu partit per un instint de conservació revolucionari. Cal trobar un llenguatge comú amb aquests milions d’obrers comunistes. Malgrat els insults, les calúmnies i les persecucions, cal arribar fins a la consciència d’aquests obrers, mostrar-los que volem el mateix que ells, que no tenim altres interessos que els del comunisme, que el camí que indiquem és l’únic correcte.

Cal desemmascarar sense pietat als capituladors d’ultraesquerra; cal exigir als “dirigents” una resposta clara a la pregunta: què fer ara? I proposar la resposta pròpia per tot el país, en cada regió, en cada ciutat, en cada barri, En cada fàbrica.

Cal crear cèl·lules de bolxevics-leninistes en l’interior del partit. Han d’inscriure en la seua bandera: canvi d’orientació i reforma del règim del partit. Allà on s’asseguren una base sòlida han de passar a l’aplicació en la pràctica de la política de front únic, fins i tot a una escala local poc important. Els expulsarà la burocràcia? Amb seguretat, però, en les condicions actuals, el seu regne no durarà molt.

En les files dels comunistes i de tot el proletariat es necessita una discussió pública, sense cites trucades, sense calúmnies verinoses, un intercanvi honest d’opinions: és així com a Rússia, durant tot l’any 1917, polemitzàrem amb tots els partits i al si del nostre mateix partit. A través d’aquesta àmplia discussió, cal preparar un congrés extraordinari del partit amb un únic punt en l’ordre del dia: “I ara?”

Els oposicionistes d’esquerra no són intermediaris entre la socialdemocràcia i el Partit Comunista. Són els soldats del comunisme, els seus agitadors, els seus propagandistes, els seus organitzadors. Cal girar-se cap al partit! Cal explicar-li les coses! Cal convèncer-lo!

Si el Partit Comunista es veu obligat a aplicar la política de front únic, açò permetrà, gairebé amb seguretat, rebutjar l’ofensiva dels feixistes. I una victòria seriosa sobre el feixisme obrirà la via a la dictadura del proletariat.

Però el fet d’haver pres el capdavant de la revolució no bastarà per a resoldre totes les contradiccions que porta amb si el Partit Comunista. La missió de l’Oposició d’Esquerra no haurà acabat en absolut. En cert sentit, no farà més que començar. La victòria de la revolució proletària a Alemanya ha de tenir com a primera tasca la liquidació de la dependència burocràtica de l’aparell stalinista.

Demà, després de la victòria del proletariat alemany, i fins i tot abans, saltaran els grillons que paralitzen la Internacional Comunista. La indigència de les idees del centrisme burocràtic, les limitacions nacionals del seu horitzó, el caràcter antiproletari del seu règim, tot açò apareixerà a la llum de la revolució alemanya que serà incomparablement més viva que la de la revolució d’octubre. Les idees de Marx i de Lenin triomfaran inevitablement al si del proletariat alemany.

Un mercader portà un dia els bous a l’escorxador. El carnisser avançà amb un ganivet en la mà.

“Tanquem les nostres files i enfilem a aquest botxí amb les nostres banyes”, va suggerir un dels bous.

“Però, en què és pitjor el carnisser que el mercader que ens ha portat fins ací amb el seu garrot?”, li respongueren els bous, que havien rebut la seua educació política en el pensionat de Manuilski.

“No”, respongueren els bous, ferms en els seus principis, al seu conseller, “tu eres el guardaflancs d’esquerra dels nostres enemics, tu mateix eres un socialcarnisser”. I es negaren a tancar files.

“Posar l’anul·lació de la pau de Versalles obligatòriament, absolutament i immediatament en primer pla, abans que el problema de l’alliberament del jou de l’imperialisme dels altres països oprimits per ell, és nacionalisme petitburgès (digne dels Kautski, els Hilferding, els Otto Bauer i companyia), i no internacionalisme revolucionari.”^⁹

El que es necessita és l’abandó total del comunisme nacional, la liquidació pública i definitiva de les consignes de “revolució popular” i d’“alliberament nacional”. No “A baix el tractat de Versalles!”, sinó “Visquen els Estats Units Soviètics d’Europa!”.

El socialisme únicament és realitzable sobre la base dels avanços més recents de la tècnica moderna i de la divisió internacional del treball.

L’edificació del socialisme a l’URSS no és un procés nacional que puga bastar-se a si mateix, forma part integrant de la revolució internacional.

La conquista del poder pel proletariat alemany i europeu és una tasca incomparablement més real i immediata que la construcció d’una societat socialista, tancada sobre si mateixa i autàrquica, dins de les fronteres de l’URSS.

Defensa incondicional de l’URSS, primer estat obrer, contra els enemics interiors i exteriors de la dictadura del proletariat!

Però la defensa de l’URSS no ha de portar-se a terme amb els ulls embenats. Control del proletariat internacional sobre la burocràcia soviètica! Posada al nu sense pietat de les seues tendències thermidorianes i nacionalreformistes, la generalització de les quals és la teoria del socialisme en un sol país.

El retorn a l’escola estratègica dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista.

L’abandó de l’ultimatisme envers les organitzacions obreres de masses: la direcció comunista no pot ésser imposada, ha d’ésser guanyada.

L’abandó de la teoria del socialfeixisme, que ajuda la socialdemocràcia i el feixisme.

L’explotació conseqüent de l’antagonisme entre la socialdemocràcia i el feixisme: a) per a una lluita més efectiva contra el feixisme; b) per a oposar els obrers socialdemòcrates a la seua direcció reformista.

Són els interessos vitals de la democràcia proletària, i no els principis de la democràcia formal, els que han de servir com a criteri per a valorar els canvis de règim polític de la dominació de la burgesia.

Defensa, amb audàcia i entrega, de les organitzacions del proletariat contra els feixistes.

“Classe contra classe!” Açò significa que totes les organitzacions del proletariat han d’ocupar el seu lloc dins del front únic contra la burgesia.

El programa pràctic del front únic ha d’ésser definit per mitjà d’un acord entre les organitzacions davant de les masses. Cada organització continua davall la seua bandera i serva la seua direcció. En l’acció, cada organització respecta la disciplina del front únic.

“Classe contra classe!” Cal desenvolupar una campanya d’agitació incansable perquè les organitzacions socialdemòcrates i els sindicats reformistes trenquen amb els seus pèrfids aliats burgesos del “Front de Ferro” i tanquen files amb les organitzacions comunistes i amb totes les altres organitzacions del proletariat.

“Classe contra classe!” Propaganda i preparació organitzativa dels soviets obrers com a forma superior del front únic proletari.

Total independència política i organitzativa del Partit Comunista en tot moment i sota qualssevol circumstàncies.

Cap barreja de programes o de banderes. Cap transacció sense principis. Llibertat total de crítica enfront dels aliats del moment.

No cal dir que l’Oposició d’Esquerra recolza la candidatura de Thaelmann al lloc de president.

Els bolxevics-leninistes han d’ocupar llocs avançats en la mobilització dels obrers, sota la bandera de la candidatura comunista oficial.

Els comunistes alemanys no han d’inspirar-se en el règim intern actual del Partit Comunista de la Unió Soviètica, que reflecteix la dominació d’un aparell sobre la base d’una revolució victoriosa, sinó en el règim del partit que conduí a la revolució.

La liquidació de l’omnipotència de l’aparell dins del Partit Comunista alemany és una qüestió de vida o mort.

Els obrers comunistes han d’aconseguir en primer lloc una discussió seriosa i honesta dins del partit sobre els problemes d’estratègia i de tàctica. La veu de l’Oposició d’Esquerra (els bolxevics-leninistes) ha d’ésser escoltada pel partit. Després d’una discussió general dins del partit, les decisions han d’ésser preses per un congrés extraordinari, elegit lliurement.

La política correcta del Partit Comunista envers el SAP és la següent: crítica sense concessions (però honesta, és a dir, corresponent als fets) del caràcter bastard de la direcció; actitud atenta i fraternal respecte a l’ala esquerra; estar disposat a arribar a acords polítics amb el SAP i a crear llaços polítics més estrets amb l’ala revolucionària.

Canvi total d’orientació en la política sindical: lluita contra la direcció reformista sobre la base de la unitat dels sindicats.

Portar a terme sistemàticament la política de front únic en les empreses. Acords amb els comitès de fàbrica reformistes sobre la base d’un programa precís de reivindicacions.

Lluita per la disminució dels preus. Lluita contra el descens dels salaris. Situar aquesta lluita en la perspectiva de la campanya pel control obrer de la producció.

Campanya a favor de la cooperació amb l’URSS, sobre la base d’un pla econòmic únic.

Elaboració pels òrgans de l’URSS, amb la col·laboració de les organitzacions del proletariat alemany interessades, d’un pla que tinga valor d’exemple.

Campanya pel pas d’Alemanya al socialisme sobre la base d’un pla d’aquest tipus.

Els que afirmen que la situació és desesperada menteixen. Cal eliminar els pessimistes i escèptics de les files del proletariat com si tinguessen la pesta. Els recursos interns del proletariat alemany són inexhauribles. Aconseguiran obrir-se camí.

2 L’article està modestament signat amb les inicials E. H.. Cal reproduir-les per als nostres descendents. Les generacions d’obrers de diversos països no han treballat per a res. El grans pensadors i combatents revolucionaris no han passat per aquest món sense deixar-hi empremta. E. H. existeix, vigila i indica al proletariat alemany el camí a seguir. Les males llengües afirmen que E. H. està emparentat amb E. Heilmann, que s’ha deshonorat durant la guerra per un xovinisme particularment crapulós. És difícil de creure: un esperit tan brillant! [Trotski]

3 Entre els metafísics (gent que pensa de forma antidialèctica), la mateixa abstracció té dues, tres o potser més funcions, sovint totalment oposades. La “democràcia” en general y el “feixisme” en general, como ja ho hem vist, no es diferencien res l’un de l’altre. Però això no impedeix que puga existir encara sobre la terra “la dictadura democràtica de obrers i camperols” (per a Xina, Índia, Espanya). ¿Dictadura del proletariat? No. ¿Dictadura capitalista? No. ¿Llavors, què? Democràtica! S’hi descobreix que sobre la terra encara hi ha una democràcia en estat pur, per damunt de les classes. I, malgrat tot això, el XI Plenari ha explicat que la democràcia no es diferencia en res del feixisme. ¿Es que, en aqueix cas, la “dictadura democràtica” es distingeix en alguna cosa de… la dictadura feixista?

Únicament un individu molt innocent podria esperar dels stalinistes una resposta honesta i seriosa a aquesta qüestió de principis. De fet, no haurà més que injúries suplementàries, això és tot. I, no obstant, el futur de la revolució a l’Orient està lligat a aquest problema. [Trotski]

4 Malauradament la revista Die Permanente Revolution ha publicat un article que, malgrat que certament no és de la redacció, defensa un candidat obrer únic. No hi ha dubtes que el bolxevics leninistes alemanys refusaran semblant posició. [Trotski]

5 Per a una anàlisi detallada d’aquest capítol de diversos anys de la història de la Internacional Comunista veure les nostres obres: La revolució proletària i la Internacional Comunista (Crítica del programa de la Internacional Comunista), La revolució permanent, Qui dirigeix avui la Internacional Comunista?[Trotski]

6 En l’actualitat, Roy està condemnat a molts anys de càrcer pel govern MacDonald. La premsa de la Internacional Comunista no se sent, ni tan se vol, obligada a protestar: hom pot arribar a una estreta aliança amb Chiang Kai-chek, però en cap cas s’ha de defensar el brandlerià indi Roy contra el botxins imperialistes. [Trotski]

7 Determinats ultraesquerrans (el grup italià dels bordiguistes, com és ara) creuen que el front únic únicament és acceptable per a les lluites econòmiques. Avui en dia, més que al passat, és impossible separar les lluites econòmiques de les lluites polítiques. El exemple d’Alemanya, on els acords salarials ha estat suprimits i on els salaris són reduïts mitjan decrets governamentals, hauria de fer comprendre aquesta veritat fins i tot a un nen de bolquers. Senyalem, de passada, que, en l’actual moment, els stalinistes reviuen molts vells prejudicis dels bordiguistes. No pot hom astorar-se que el grup Prometeu, que no aprèn res i que no ha progressat ni un centímetre, es trobe avui, al moment dels zigzags ultraesquerrans de la Internacional Comunista, molt més a prop dels stalinistes que de no de nosaltres. [Trotski]

8 Recordem que a Xina els stalinistes s’oposaren a la creació de soviets en el moment dels ascens revolucionari. Quan, durant l’onada de reflux, decidiren organitzar l’insurrecció de Cantó, cridaren les masses a la creació del soviet el mateix dia de la insurrecció![Trotski]