DIMECRES, 7 de novembre, em vaig llevar molt tard. El canó de migdia tronava des de Pere i Pau mentre baixava la Nevski. Era un dia humid i fred. Davant del Banc Estatal, hi havia soldats amb les baionetes calades apostats a les portes.
«De quin bàndol sou?» els hi vaig demanar. «El govern?».
«Ja no hi ha govern», em respongué un remugant, «Slava Bogu! Glòria a Déu!». És tot el que en vaig obtindre...
Els tramvies circulaven per la Nevski, amb homes, dones i criatures penjant de cada sortint. Les botigues eren obertes i semblava haver-hi fins i tot menys malestar entre la gentada dels carrers que no pas el dia abans. Tota una collita de noves crides contra la insurrecció havien florit per les parets durant la nit—als camperols, als soldats al front, als obrers de Petrograd. Un deia:
La Duma Municipal informa els ciutadans que la reunió extraordinària del 6 de novembre la Duma formà un Comitè de Seguretat Pública, integrat per membres de les Dumes Central i de Districte, i representants de les següents organitzacions democràtiques revolucionàries: La Cai-i-ka, el Comitè Executiu Panrús de Representants Camperols, les organitzacions de l’Exèrcit, la Centroflot, el Soviet de Petrograd de Representants d’Obrers i de Soldats (!), el Consell de Sindicats, i d’altres.
Els membres del Comitè de Seguretat Pública serviran en l’edifici de la Duma Municipal. Telèfons n. 15-40, 223-77, 138-36.
7 de novembre del 1917.
Tot i que no em vaig adonar llavors, aquesta fou la declaració de guerra de la Duma contra els bolxevics.
Vaig comprar un exemplar de Raboči Put, l’únic diari que semblava en venda, i poc després vaig pagar a un soldat cinquanta copecsn per un exemplar de segona mà de Dien. El diari bolxevic, imprès en fulls grans en l’oficina presa de Russkaja Volia, tenia en enormes titulars: «TOT EL PODER—PELS SOVIETS D’OBRERS, SOLDATS I CAMPEROLS! PAU! PÀ! TERRA!». L’article editorial el signava “Zinoviev”,—company de Lenin en la clandestinitat. Començava:
Tot soldat, tot obrer, tot veritable socialista, tot demòcrata honest se n’adona que hi ha únicament dues alternatives en la situació actual.
O bé—el poder restarà en mans de la colla de burgesos-terratinents, i això voldrà dir tota mena de repressió pels obrers, soldats i camperols, la continuació de la guerra, la inevitable fam i mortandat, etc.
O—el poder es transferirà en les mans dels obrers, soldats i camperols revolucionaris; i en aquest cas això voldrà dir una abolició completa de la tirania terratinent, un atac immediat als capitalistes, una proposta immediata d’una pau justa. Llavors la terra es garantirà als camperols, llavors el control de la indústria es garantirà als obrers, llavors el pà es garantirà als afamats, llavors la fi d’aquesta guerra sense sentit!…
Dien contenia notícies fragmentàries de l’agitada nit. La captura bolxevic de la Central Telefònica, de l’estació de la Bàltica, de l’Agència de Telègrafs; els junkers de Peterhof eren incapaços d’arribar a Petrograd; els cosacs restaven indecisos; detenció de part dels ministres; afusellament del Cap de la Milícia Urbana Meyer; detencions, contra-detencions, batusses entre patrulles oposades de soldats, junkers i Guàrdies Vermells. [1]
En la cantonada amb Morskaya m’hi vaig trobar amb el capità Gomberg, oboronetz menxevic, secretari de la Secció Militar del seu partit. Quan li vaig demanar si realment hi havia hagut una insurrecció, arronsà els muscles amb aspecte de cansat i respongué, «Tchort znayet! El diable ho sap! Bé, potser els bolxevics poden prendre el poder, però no seran capaços de mantindre’l més de tres dies. No tenen homes per dirigir un govern. Potser serà bo de deixar que ho proven – això els provarà, etc...».
L’Hotel Militar, en la cantonada de la Plaça de Sant Isaac era rodejat per mariners armats. En el saló hi havia molts elegants i joves oficials, que anaven i venien, o s’aplegaven; els mariners no els deixaven sortir...
De sobte se sentí el fort carregament d’un rifle a fora, seguit d’uns quants trets. Vaig sortir. Quelcom poc habitual s’esdevenia al voltant del Palau Marinski, on es reunia el Consell de la República Russa. En diagonal a l’ample de la plaça hi formava una línia de soldats, amb els rifles a punt, que miraven al sostre de l’hotel.
«Provacatzia! Disparau-nos!», deixava anar un, mentre un altre corria cap a la porta.
En la cantonada de ponent del palau hi havia un gran carro blindat d’on onejava una bandera vermella, on hi havien pintat de vermell: «S.R.S.D.» (Soviet Rabočikh Soldackikh Deputatov); tots els canons apuntaven cap a Sant Isaac. S’havia aixecat una barricada al llarg de l’entrada a la Novaja Ulitza—caixes, barrils, un bell matalàs, un vagó. Una pila de llenya barrava l’entrada de la riba Moica. S’aixecaven pals curts d’una pila propera en front de l’edifici per formar una barrera...
«És que hi haurà lluita?» vaig demanar-hi.
«Aviat, aviat», respongué un soldat, nerviosament. «Ves-te’n, camarada, si no vols prendre mal. Vindran d’aquella direcció», i assenyalava cap a l’Almirallat.
«Qui vindrà?»
«Això no t’ho podria dir, germà», respongué, i continuà a la feina.
Davant la port del Palau hi havia un grup de soldats i mariners. Un mariner parlava de la fi del Consell de la República Russa. «Hem entrat», deia, «i cobert totes les portes amb camarades. He anat fins el kornilovista contrarevolucionari que seia en la presidència. ‘Ja no hi ha consell’, li dic. ‘Corre ja cap a casa!”».
Reien. En brandar un plec de papers vaig aconseguir de ficar-me per la porta de la gal·leria de premsa. M’aturà un enorme i somrient mariner i, en mostrar-li el passi, digué simplement, «Encara que fossiu sant Miquel en persona, camarada, no passaríeu!». Pel vidre de la porta entreveia el rostre alterat i la gesticulació de mans d’un corresponsal francès, atrapat a dins...
Al davant hi havia un home petit de bigoti gris en uniforme de general, rodejat de soldats. Tenia la cara tota roja.
«Sóc el general Alekseev», cridava. «Com el vostre oficial superior i com a membre del Consell de la República deman que se’m deixe passar». El guàrdia es gratà el cap, mirant-se’l de reull; deixà pas a un oficial que s’atansava, i que s’agità moltíssim en veure qui era i el saludà abans d’adonar-se de què hi feia.
«Vaše Vuisokoprevoskhoditelstvo—Excelència—» quequejà, a la manera de l’antic règim, «l’accés al Palau és estrictament prohibit –no tinc dret—»
Arribà un automòbil, i vaig veure Goc a dins, que reia aparentment molt divertit. Uns pocs minuts més tard un altre, amb soldats armats en el seient del davant, ple de membres arrestats del govern provisional. Peters, membre d’esquerres del Comitè Militar Revolucionària, creuà esperitat la Plaça.
«Creia que havíeu pescat tots aquests cavallers anit», vaig dir, assenyalant-los.
«O,» respongué, amb l’expressió d’un nen decebut. «Els maleïts ximples en deixaren anar la majoria abans que ens fessem a la idea, etc...»
Abaix de l’avinguda Voskressenski una gran massa de mariners s’aplegava, i darrera d’ells hi s’atansaven soldats en marxa fins on arribava la vista.
Vam anar cap al Palau d’Hivern a través de l’Admiralteiski. Totes les entrades de la Plaça del Palau eren custodiades per guàrdies, i un cordó de tropes tancava l’extrem occidental, assetjats per una corrent agitada de ciutadans. Llevat dels soldats de més lluny que semblaven treure fusta del Palau per apilar-la al davant de l’entrada principal, tot era tranquil.
No vam poder esbrinar si els guàrdies eren pro-governamentals o pro-soviètics. Els nostres documents de Smolni no tingueren cap efecte, però, de forma que ens apropàrem a una altra part de la línia amb aires d’importància i mostrant els nostres passaports americans mentre deiem «Afer oficial!», i ens endinsàrem. A la porta del Palau hi havia els mateixos antics šveicari, en uniformes blau amb botons de llautó i els colls de vermell i d’or, que ens tregueren educadament els nostres abrics i barrets, i continuàrem escales amunt. En el fosc i inhòspit passadís, despullat de tapissos, uns pocs assistents es passejaven, i davant de la porta de Kerenski s’hi estava un jove oficial, atusant-se el bigoti. Li vam demanar si podíem entrevistar el ministre-president. Es quadrà i taconejà.
«No, em sap greu», respongué en francès. «Aleksandr Feodorvič és extremadament ocupat en aquests moments, etc...» Ens mirà per un instant. «De fet no hi és, etc...»
«I on és?»
«Ha anat al front.[2] I, sabeu?, no hi havia prou gasolina pel seu automòbil. Vam haver de demanar-ne a l’Hospital Anglès».
«I els ministres hi són?»
«Es troben reunits en una sala –no sé on».
«Venen els bolxevics?».
«És clar. Certament que venen. Esper una trucada en qualsevol moment per dir que venen. Però ens hem preparat. Tenim junkers davant del Palau. A través d’aquella porta».
«Hi podem anar?»
«No. Certament no. No és permès». De colp i volta es creuà de mans i s’allunyà. Ens giràrem cap a la porta prohibida, col·locada en una partició temporal que dividia la sala i la tancava de l’exterior. A l’altra banda se sentien veus, i algú que reia. Tret d’això els amplis espais de l’antic Palau eren silenciosos com tombes. Un vell šveicar se’ns apropà. «No, barin, no heu d’entrar-hi».
«Per què és tancada la porta».
«Per mantindre els soldats a dins», respongué. Després d’uns minuts va dir que ens portaria una tassa de te i tornà a la sala. Vam obrir la porta.
Just a dins hi havia una parella de soldats que hi feien guàrdia, però que no van dir res. Al final del passadís hi havia una gran i ornamentada sala amb cornisses daurades i amb enormes vidres, i més enllà uns de més petites, revestits de fusta fosca. A totes dues bandes del terra emparquetat hi havia fileres de matalassos i mantes, on hi jeien ací i allà soldats; a tot arreu hi havia una capa de capses de cigarretes, migues de pa, roba i ampolles buides de cares marques franceses. Més i més soldats, amb les jarreteres vermelles de les escoles de junkers, es movien en una atmosfera aturada de fum de tabac i humanitat sense rentar. Un tenia una ampolla de borgonya blanc, evidentment manllevada dels cellers de Palau. Ens miraven amb astorament mentre passàvem, sala rere sala, fins que finalment sortírem a una sèrie de grans salons d’estat, que a través d’amples i bruts vidres donaven cap a la plaça. Els murs eren coberts amb grans teles amb enormes marcs daurats –escenes històriques de batalles... «12 d’octubre del 1812» i «6 de novembre del 1812» i «16/28 d’agost del 1813». — Un tenia un tall en el cantó superior dret.
La plaça era tota una gran caserna, i evidentment ho havia estat des de feia setmanes, per l’aspecte del terra i de les parets.Hi havia metralladores muntades en les finestres, rifles estacats entre els matalassos.
Mentre miràvem els quadres un alè alcohòlic m’assaltà per la banda de l’orella esquerra, i una veu deia en un francès dens però fluid, «veig, per la forma que admirau els quadres, que sou forasters». Era un home baix i rabassut amb un cap que resultà calb quan es tregué el barret.
«Americans? Encantat. Sóc l’stabs-capità Vladimir Arcibašev, absolutament al vostre servei». No semblava que se li acudís que hi hagués res d’estrany en quatre forasters, un d’ells una dona, que rondaven per les defenses d’un exèrcit que esperava un atac. Començà per queixar-se de la situació de Rússia.
«No tan sols aquests bolxevics», deia, «sinó que les tradicions elegants de l’exèrcit rus s’han trencat. Guaitau. Tots són estudiants de les escoles d’oficials. Però són cavallers? Kerenski obrí les escoles d’oficials a les classes, a qualsevol soldat que pogués passar un exam. Naturalment hi ha molts, molts, contaminats de revolució, etc...».
Sense més canvià de qüestió. «Tinc moltes ganes d’anar-me’n de Rússia. M’he fet a la idea d’unir-me a l’exèrcit americà. Us plauria d’anar a veure el vostre cònsol i arranjar-ho? Us donaré la meua adreça». Malgrat les nostres protestes l’escrigué en un tros de paper, i semblà sentir-se millor tot d’una. La tinc encara—«Oranien-baumskaia Škola Praporščikov 2nd, Staraia Peterhof».
«Teníem una revista aquest matí», continuà, mentre ens guiava per les sales i ens ho explicava tot. «El Batalló Femení decidí de restar lleial al govern».
«Són les soldats a palau?»
«Sí, són en les sales de darrera, on no hi prendran mal si hi ha problemes». Sospirà. «És una gran responsabilitat», deia.
Durant un instant miràrem per la finestra, a la plaça de davant del palau, on tres companyies de junkers amb abrics llargs formaven amb armes, arengats per un oficial alt i d’aspecte enèrgic que vaig identificar amb Stankievic, comissari militar en cap del govern provisional. Després d’uns minuts dues de les companyies es dugueren les armes als muscles d’un colp, feren tres forts crits, i desfilaren cap enfora de la plaça, per desaparèixer sota l’arc vermell cap a una ciutat silenciosa.
«Van a prendre la Central Telefònica», deia un. Tres cadets eren davant nostres, i començàrem a conversar. Deien que havien entrat en l’acadèmia com a tropa, i donaren els llurs noms—Robert Olev, Aleksei Vasilienko i Erni Sachs, un estonià. Però ara ja no volien ésser oficials, perquè els oficials eren molt impopular. No semblaven saber què fer i era ben clar no eren gens feliços.
Però aviat començaren a exclamar-se. «Si els bolxevics venen els mostrarem com lluitar. No gosen lluitar, són covards. Però si fóssim superats en nombre, bé, tothom es queda una bala per ell mateix, etc.».
En aquell moment hi hagué un bescanvi de trets de rifle no gaire lluny. Fora, a la plaça, tota la gent començava a còrrer, es deixaven caure de boca terrossa, i els izvostciki, que restaven a les cantonades, gal·lopaven en totes direccions. A dins tot era un brogit, els soldats corrien amunt i avall, esgrimint pistoles, rifles i cridant, «Ja venen! Ja venen!» — Però en uns minuts tot es calmà de nou. Els izvostciki tornaren, la gent ajaguda d’alçava de nou. A través de l’arc vermell apareixien els junkers, que marxaven una mica fora de pas, i amb un d’ells recolzat en dos camarades.
Es feia tard quan deixàrem el palau. Els centinel·les de la plaça havien desaparegut tots. El gran semicercle d’edificis governamentals semblava abandonat. Anàrem cap a l’Hotel France per sopar, i just en mig de la sopa el cambrer, amb el rostre molt pàlid, se’ns atansà i insistí que ens traslladàssem al menjador principal que hi havia al darrera de la casa, perquè anaven a treure els llums del cafè. «Hi haurà força trets», deia.
Quan sortírem de nou a la Morskaia era força fosc, tret d’una làmpada tremolosa a la cantonada del Nevksi. Sota ella hi havia un gran automòbil blindat, amb el motor engegat i fumejant. Un nen petit hi havia pujat al costat i mirava el canó d’una metralladora. Hi havia soldats i mariners al voltant, que esperaven evidentment quelcom. Caminàrem de nou cap a l’arc vermell, on un grapat de soldats s’aplegava davant d’un Palau d’Hivern ben il·luminat i parlaven a veus.
«No, camarades», deia un. «Com podem disparar-los? El Batalló de Dones és a dins –diran que hem disparat contra dones russes».
Quan arribàrem de nou a la Nevski un altre carro blindat aparegué per la cantonada, i un home va treure el cap de la torreta.
«Som-hi!» cridà. «Anam i atacam!».
El conductor de l’altre carro sortí, i cridà per tal que el sentissin per damunt de motor que rogia. «El Comitè diu que esperam. Tenen artilleria darrera les fustes, etc.».
Ací els tramvies havien deixat de circular, poca gent passava, i no hi havia llums; però uns pocs blocs més enllà podíem veure els tramvies, la multitud, els aparadors il·luminats i els rètols elèctrics de les sales cinematogràfiques – la vida seguia com d’habitud. Teníem tiquets pel bal·let al Teatre Marinski – tots els teatres eren oberts – però hi havia massa excitació a fora, etc.
En la foscor ensopegàrem amb una pila de llenya que feia de barricada en el Pont de la Policia, i davant del Palau Stroganov vam distingir uns soldats que movien una metralladora de tres polzades. Homes amb diferents uniformes anaven i venien desenfeinats, i parlaven pels descosits, etc.
Fins a la Nevski tota la ciutat semblava de passeig. A cada cantonada immenses multituds s’aplegaven al voltant d’un nucli de discussió abraonada. Piquets d’una dotzena de soldats amb les baionetes calades restaven en les cruïlles, vells de rostre vermell amb rics abrics de pell els hi brandaven els punys enlaire, dones elegantment vestides cridaven insults; els soldats es defensaven feblement, tot remugant, etc. Carros blindats anaven i venien pel carrer, i duien els noms dels primers tsars –Oleg, Rurik, Svetoslav– complementats amb enormes lletres vermelles «R. S. D. R. P.» (Rossiskaja Partia)[1]. A la Mikhailovski va aparèixer un home amb un plec de diaris, i fou immediatament assaltat per gent frenètica, que li oferia un ruble, cinc rubles, deu rubles, tot disputant amb els altres com animals. Era Raboci i Soldat, que anunciava la victòria de la revolució proletària, l’alliberament dels bolxevics encara empresonats, la crida a l’exèrcit del front i de la reraguarda –eren quatre pàgines, amb lletres enormes, i que no contenien cap notícia, etc.
En la cantonada de la Sadovaia s’havien aplegat uns dos mil ciutadans, que miraven al terrat d’un alt edifici, on un petita espurna vermella flamejava.
«Mirau!» deia un camperol alt, que hi assenyalava. «És un provocador. Ara mateix calarà foc a la gent, etc.». Aparentment ningú no pensava d’anar a investigar.
La massiva façana del Smolni era del tot il·luminada mentre hi passàrem, i des de cada carrer hi convergien corrents d’ombres atrafegades que hi entraven. Automòbils i motocicletes anaven i venien; un enorme automòbil blindat de color d’elefant, amb dues banderes vermelles que voleiaven a la torreta, hi passava amb la sirena encesa. Feia fred, i a la porta exterior els guardes vermells havien fet un foc. A la porta interior també hi havia llum, la de les llinternes amb els quals els centinel·les repassaven les nostres passes i ens miraven de cap a peus. S'havien tret les cobertes de lona de les quatre metralladores que hi havia a cada banda, i els cinyells de munició hi penjaven com serps. Un ramat gris de carros blindats s’hi estava sota els arbres del pati, amb motors engegats. Les llargues, nues i escassament il·luminades sales rogien amb el tro de passades, crides, xiscles, etc. Hi havia una atmosfera de temeritat. Una multitud s’aplegava sota les escales, treballadors amb bruses negres i gorres rodones de pell negra, molts d’ells amb armes penjades a l’esquena, soldats en abrics gastats i embrutats i amb la gorra plana de pell grisa, el xapki, un dirigent o així -Lunac’arskij, Kamenev- nerviós al mig d’un grup on parlaven tots alhora, amb rostres preocupats, i amb portafolis sota els braços. La reunió extraordinària del Soviet de Petrograd havia conclòs. Vaig aturar Kamenev -un home petit i de ràpida moviments, amb un rostre ampli i viu col·locat prop dels muscles. Sense cap prefaci em llegí en un ràpid francès una còpia de la resolució tot just aprovada:
El Soviet de Representants d’Obrers i de Soldats de Petrograd, saluda la victoriosa revolució del proletariat i la guarnició de Petrograd, i insisteix particularment en la unitat, l’organització, la disciplina i la cooperació completa mostrada per les masses en aquest aixecament; rarament mai no s’ha vessat tanta poca sang, i rarament mai cap insurrecció no havia reeixit tan bé.
El Soviet expressa la seua ferma convicció que el govern obrer i camperol, com a govern dels soviets, que crearà la revolució, i que garantirà al proletariat industrial el suport de tota la massa de camperols pobres, marxarà fermament cap al socialisme, l’únic mitjà pel qual el país pot estalviar-se les misèries i els horrors inoïts de la guerra.
El nou govern obrer i camperol proposarà immediatament una pau justa i democràtica a tots els països bel·ligerants.
Suprimirà immediatament la gran propietat agrària, i transferirà la terra als camperols. Establirà el control obrer sobre la producció i distribució de productes manufacturats, i establirà un control general sobre els bancs, que es transformaran en monopoli estatal.
El Soviet de Representants d’Obrers i de Soldats de Petrograd crida als obrers i camperols de Rússia a donar suport amb tota l’energia i devoció a la revolució proletària. El Soviet expressa la seua convicció que els obrers urbans, aliats dels camperols pobres, garantiran un ordre revolució complet, indispensable per la victòria del socialisme. El Soviet és convençut que el proletariat dels països de l’Europa occidental ens ajudaran a conduir la causa del socialisme a una victòria real i duradora.
«Ho considerau ja guanyat doncs?».
Alçà els muscles. «Hi ha molt a fer. Una quantitat horrible. És tan sols el començament, etc.».
A sota vaig trobar Riazanov, vicepresident dels Sindicats, amb una mirada fosca i tocant-se la barba grisa. «És una bogeria! Una bogeria!» cridà. «La classe obrera europea no es mourà! Tota Rússia—» Mogué la mà distraïdament i se n’anà corrents. Riazanov i Kamenev s’havien oposat els dos a la insurrecció, i sentiren el fuet de la terrible llengua de Lenin, etc.
Havia sigut una sessió històrica. En nom del Comitè Revolucionari Militar Trockij havia declarat que el govern provisional ja no existia.
«La característica dels governs burgesos», deia, «és enganyar el poble. Nosaltres, els soviets de representants d’obrers, de soldats i de camperols, anam a provar un experiment únic en la història; anam a fundar un poder que no tindrà cap objectiu que satisfer les necessitats dels soldats, obrers i camperols».
Lenin havia aparegut, rebut amb una poderosa ovació, i havia profesitzar una revolució social mundial, etc. I Zinoviev, cridant, «avui hem pagat el nostre deute al proletariat internacional, i hem inflingit un colp terrible a la guerra, un terrible colp a tots els imperialistes i particularment a Wilhelm el Botxí, etc.
Llavors Trockij digué que s’havien enviat telegrames al front anunciant la victoriosa insurrecció, però que no se n’havia rebut resposta. Es deia que marxaven tropes contra Petrograd - calia enviar una delegació a dir-los la veritat.
Crits, «us anticipau a la voluntat del Congrés Panrús dels Soviets!».
Trockij, fredament, «la voluntat del Congrés Panrús dels Soviets l’ha anticipada l’aixecament dels obrers i soldats de Petrograd!».
Així entràrem a la gran sala de reunions, empesos per la gent cridanera de la porta. En les files de seients, sota els canelobres blancs, amuntegats en els corredors i en les bandes de la sala, colgats de cada finestral, i fins i tot en el graó de la plataforma, els representants dels obrers i dels soldats de tot Rússia esperaven amb un silenci nerviós o una exultació salvatge la campanya del president. No hi feia gens de calor si no era la calor sofocadora de cossos humans sense rentar. Un feixuc núvol blau de fum de cigarretes s’alçava des de la massa i penjava en el dens aire. De tant en tant, algú amb autoritat pujava a la tribuna i demanava als camarades de no fumar; llavors tothom, inclosos els fumadors, repetien la crida «No fumau, camarades!» i continuaven fumant. Petrovski, delegat anarquista de la fàbrica Obukhov, em cedí un seient al seu costat. Sense afaitar i brut, patia de tres nits sense dormir treballant en el Comitè Revolucionari Militar.
En la plataforma seien els dirigents de l’antiga Cai-i-ka—per darrera vegada dominant als turbulents soviets, que havien governat des dels primers dies, i que ara s’alçaven contra ells. Era la fi del primer període de la revolució russa, que aquests homes havien provat de guiar per camins segurs, etc. Els tres més grans no hi eren: Kerenski, fugit al front a través d’una contrada que s’alçava plena de dubtes; C’eidze, la vella àliga, qui s’havia retirat orgullós a les seues pròpies muntanyes georgianes, per emmalaltir de consumpció; i l’elevat Ceretelli, també mortalment afectat, qui, amb tot, tornaria i deixaria anar la seua preciosa eloqüència per una causa perduda. Goc hi seia, Dan, Lieber, Bogdanov, Broido, Filipovski -amb rostres pàl·lids, ulls enfonsats i indignats. Sota d’ells hi havia la segona siezd dels soviets de tot Rússia, que bollia i es removia, i per damutn dels llurs caps el Comitè Revolucionari Militar actuava en calent, amb l’amenaça de la insurrecció a les mans i colpejant amb un braç llarg, etc. Eren les 10.40 del vespre.
Dan, una figura d’un rostre suau i que calbejava, amb un uniforme estrafet de cirurgià militar, feia sona la campana. Es féu un silenci ràpid i intens, trencat per les disputes de la gent que hi havia a la porta, etc.
«Tenim el poder a les mans», començava tristament, s’aturava un moment, i després continuava amb una veu fluixa. «Camarades! En reunir-se el Congrés dels Soviets en unes circumstàncies tan inusuals i en un moment tan extraodinari comprendreu per què la Cai-i-ka considera innecessari adreçar-vos un discurs polític. Això quedara encara molt més clar si recordau que sóc membre de la Cai-i-ka, i que en aquest precís moment els nostres camarades partit es troben bombardejats en el Palau d’Hivern, sacrificats per executar el deure que els encomanà la Cai-i-ka.» (Remor confusa).
«Declar oberta la primera sessió del Segon Congrés dels Soviets de Representants d’Obrers i de Soldats!».
L’elecció del presídium tingué lloc en mig d’un estira-i-arronsa. Avanessov anuncià que per acord dels bolxevics, dels social-revolucionaris d’esquerres i dels menxevics internacionalistes, es decidia constituir el presídium de forma proporcional. Diversos menxevics colpejaren el terra amb els peus per protestar. Un soldat barbut els cridà, «recordau que ens féreu als bolxevics quan nosaltres èrem la minoria!» Resultat - 14 bolxevics, 7 social-revolucionaris, 3 menxevics i 1 internacionalista (grup de Gorkij). Hendelmann, pels social-revolucionaris de dretes i de centre, va dir que refusava de prendre part en el presídium; el mateix va dir Kintchuk, dels menxevics; i els internacionalistes menxevics que, fins que no es verificassen una sèrie de circumstàncies, ells tampoc no entrarien en el presídium. Aplaudiments escadussers i protestes. Una veu, «renegats, i vosaltres us díeu socialistes!». Un representant dels delegats ucraïnesos demanà, i rebé, un lloc. Llavors l’antiga Cai-i-ka baixà les escales, i el seu lloc l’ocuparen Trockij, Kamenev, Lunac’arskij, madam Kollontai, Nogin, etc. La sala s’alça, atronadora. Com havien pujat aquests bolxevics, des d’una menyspreada i perseguida secta feia poc de quatre mesos al lloc suprem, al capdavant de la gran Rússia en plena marea d’insurrecció!
L’ordre del dia, va dir Kamenev era, primer, organització del poder; segon, guerra i pau; i tercer, assemblea constituent. Lozovski, aixecat, anuncià que per acord de l’oficina de totes les faccions, es proposava de sentir i discutir el report del Soviet de Petrograd, i després deixar pas als membres de la Cai-i-ka i dels diferents partits, i finalment passar a l’ordre del dia.
Però sobtadament un nou so es va fer sentir, més profund que el de la gentada, persistent i intraquil·litzador - el soroll sec dels canons. La gent mirava preocupada a través de les finestres empanyades, i els hi entrà una mena de febra. Martov, cridant a l’audiència, proclamava durament, «La guerra civil comença, camarades! La primera qüestió ha d’ésser una solució pacífica de la crisi. Per principis i des d’un punt de mira polític hem de discutir urgentment els mitjans per evitar una guerra civil. Els nostres germans cauen pels carrers! En aquest moment, quan abans de l’obertura del Congrés dels Soviets la qüestió del poder es resol mitjançant un complot militar organtizat per un dels partits revolucionaris -» per un moment no es va poder fer sentir per damunt del soroll. «Tots els partits revolucionaris han d’encarar el fet! La primera vopros (qüestió) davant del Congrés és la qüestió del poder, i aquesta qüestió ja es tracta per la força de les armes als carrers!— Hem de crear un poder que siga reconegut per tots els demòcrates. Si el Congrés desitja ésser la veu de la democràcia revolucionària no s’ha de seure amb els braços plegats davant la guerra civil que es prepara, el resultat de la qual pot ésser un esclat perillós de la contra-revolució, etc. La possibilitat d’un resultat pacífic rau en la formació d’una autoritat democràtica unificada, etc. Hem d’elegir una delegació per negociar amb els altres partits i organitzacions socialistes, etc.
Ressonaven sempre els canons a través de les finestres, i els delegats, es cridaven els uns als altres, etc. Així, amb l’esclat de l’artilleria, a les fosques, amb odi i por, i una gosadia temerària, neixia una nova Rússia.
Els social-revolucionaris d’esquerres i els socialdemòcrates unificats donaren suport a la proposta de Martov. Fou acceptada. Un soldat anuncià que el Soviet Panrús de Camperols havia refusat d’enviar delegats al Congrés; proposà que s’hi enviàs un comitè amb una invitació formal. «Hi ha delegats presents», va dir. «Propòs que se’ls hi done vot». Acceptat.
Kharas’, que duia les divises de capità, s’adreçà apassionadament a l’audiència. «Els hipòcrites polítics que controlen aquest Congrés», cridà, «ens deien que havíem de tractar la qüestió del poder - i ja l’han tractada a la nostra esquena, abans de l’obertura del Congrés! Es dispara contra el Palau d’Hivern, i és amb aquests atacs que es claven els claus del taüt del partit polític que s’ha arriscat a aquesta aventura!». Remor. Li seguia Gharra: «Mentre som ací discutint propostes de pau, hi ha una batalla als carrers, etc. Els social-revolucionaris i els menxevics refusen d’implicar-se en els esdeveniments, i criden a totes les forces públiques a resistir l’intent de presa del poder, etc.». Kuc’in, delegat del 12è Exèrcit i representant dels trudovics: «Em van enviar ací tan sols amb finalitats informatives, i retornaré de seguida al front, on tots els comitès d’exèrcit consideren que la presa del poder pels soviets, a tan sols tres setmanes de l’Assemblea Constituent, és una punyalada en l’esquena de l’Exèrcit i un crim contra el poble- !». Crits de «Mentida! Mentider!» - Quan es va poder fer sentir una altra vegada, «Posau fi a aquesta aventura a Petrograd! Crit a tots els delegats a deixar aquesta sala per tal de salvar el país i la revolució!». Mentre recorria el passadís en mig d’un soroll aclaparador, la gent li tallava el pas, l’amenaçava, etc.... Llavors Khinc’uk, un oficial amb un llarg abric bru, va parlà suaument i persuasiva: «Parl pels delegats del Front. L’exèrcit es troba imperfectament representat en aquest Congrés i, encara més, l’Exèrcit no considera necessari el Congrés dels Soviets en aquest moment, a tres setmanes tan sols de l’obertura de la Constituent -» crits i colps, que cada vegada es fan més violents. «L’Exèrcit no considera que el Congrés del Soviets tinga l’autoritat necessària -». Els soldats començaren a aixecar-se per tota la sala.
«Per qui parlau? Qui representau?», cridaren.
«El Comitè Central Executiu del Soviet del Cinquè Exèrcit, el segon F- regiment, el primer N- regiment, el tercer S - de rifles, etc.».
«Quan fóreu elegit? Representau els oficials, no els soldats! Què hi diuen els soldats?». Xiulets i protestes.
«Nosaltres, el grup Front, refusam tota responsabilitat en els esdeveniments, i consideram necessari mobilitzar totes les forces revolucionaris conscients pel salvament de la revolució! El grup Front deixarà el Congrés, etc. El lloc de lluita és fora en els carrers!».
Una immensa protesta ressona. «Parlau per l’estat major - no per l’exèrcit!».
«Crit a tots els soldats raonables a abandonar aquest Congrés!».
«Kornilovista! Contra-revolucionari! Provocador!» li escridassen.
De part dels menxevics, Khinc’uk anuncià llavors que l’única possibilitat d’una solució pacífica era començar negociacions amb el govern provisional per la formació d’un nou govern que trobàs suport en tots els estrats de la societat. No va poder continuar durant uns moments. Després d’elevar la veu va llegir la declaració menxevic:
«Com que els bolxevics han fet una conspiració militar amb l’ajut del Soviet de Petrograd, sense consultar les altres faccions i partits, trobam impossible restar en el Congrés, i per tant ens retiram, convidant els altres grups a seguir-nos i a reunir-nos per discutir la situació!».
«Desertor!». A intervals entre unes protestes gairebé contínues, Hendelmann, pels social-revolucionaris, es podia sentir denunciant el bombardeig del Palau d’Hivern, etc. «Ens oposam a aquesta mena d’anarquia, etc.».
Amb prou feines havia baixat quan un jove de rostre agut, amb uns ulls brillants, saltà a la plataforma, i alçà dramàticament la mà:
«Camarades!, va cridar i hi hagué un silenci. «La meua familia (nom) és Peterson - parl pel Segon Letó de Rifles. Heu sentit les declaracions de dos representants dels comitès d’exèrcit; aquestes declaracions tindrien un valor si els autors haguessen estat representants de l’Exèrcit—» Fort aplaudiment. «Però no representen els soldats!» Brandant el puny. «El Dotzè Exèrcit ha insistit de fa temps en la reeleció del Gran Soviet i del Comitè d’Exèrcit, però de la mateixa forma que la vostra pròpia Cai-i-ka, el nostre comitè refusà de convocar una reunió dels representants de les masses fins a la fi de setembre, de forma que els reaccionaris poguessen elegir els llurs propis falsos delegats per aquest Congrés. Us dic ara el que han dit els soldats letons moltes vegades, ‘No més resolucions! No més xerrameca! Volem fets - el Poder ha d’anar a les nostres mans!’ Que aquests delegats impostors abandonen el congrés! L’exèrcit no és amb ells!».
La sala s’omplí d’ovacions. En els primers moments de la sessió, colpits per la rapidesa dels esdeveniments, confosos pel so de canons, els delegats havien dubtat. Durant una hora una martellada rera una altra havia caigut des d’aquella tribuna, aplegant-los però alhora tombant-los. Es trobaven sols llavors? S’aixecava Rússia contra ells? Era cert que l’Exèrcit marxava contra Petrograd? Llavors havia parlat aquest jove soldat d’ulls clars, i en un instant saberen la veritat, etc. Aquesta era la veu dels soldats - els milions d’agitar obrers i camperols uniformats eren homes com ells, i els pensaments i sentiments eren els mateixos -
Més soldats - Gz’els’ak; pels delegats del front, anunciava que tan sols havien decidit abandonar el Congrés per una petita majoria, i que els membres bolxevics no havien ni tan sols pres part en la votació, ja que defensaven la divisió per partits polítics, i no per grups. «Centenars de delegats del front», deia, «són elegits sense la participació dels soldats perquè els comitès d’exèrcit ja no són els representants reals de la base, etc». Lukianov cridava que oficials com Kharas’ i Khinc’uk no podien representar l’exèrcit en aquest congrés, - si no tan sols l’alt comandament. «Els habitants reals de les trinxeres volen amb tot el cor el pas del poder a mans dels soviets, i n’esperen molt!» - La marea canviava.
Llavors arribà el torn d’Abramovic, per la Bund, l’òrgan dels socialdemòcrates jueus - els ulls li parpallejaven rere uns vidres gruixuts, tremolant de ràbia.
«El que té lloc a Petrograd és una calamitat monstruosa! La Bund s’uneix a la declaració dels menxevics i dels social-revolucionaris i abandonarà el Congrés!» Alçà la veu i la mà. «El nostre deure envers el proletariat rus no ens permet de restar ací i ésser responsables d’aquests crims. Com que l’atac al Palau d’Hivern no cesa, la Duma municipal conjuntament amb els menxevics i els social-revolucionaris, i el Comitè Executiu del Soviet de Camperols, ha decidit morir amb el govern provisional, i anam amb ells! Desarmats exposarem el pit a les metralladores dels terroristes, etc. Convidam tots els delegats d’aquest Congrés-». La resta es va perdre en una tempesta de xiulets, amenaces i malediccions que s’alçaren a un nivell infernal quan cinquanta delegats s’alçaren i se n’anaren, etc.
Kamenev dringà la campanya, cridant, «asseieu-vos i continuarem la feina». I Trockij, alçat amb un rostre pàlid i cruel, que deixava anar la seua rica veu amb un menyspreu fred, «tots aquests compromisaris anomenats socialistes, aquests espantats menxevics, social-revolucionaris, bundistes - que se’n vagen! No ssón més que brutícia que serà agranada als fems de la història!».
Riazanov, pels bolxevics, afirmà que a petició de la Duma municipal el Comitè Revolucionari Militar havia enviat una delegació per oferir negociacions al Palau d’Hivern. «D’aquesta forma hem fet tot el possible per evitar un vessament de sang, etc.».
Hi sortírem corrents, aturant-nos un moment en la sala on el Comitè Revolucionari Militar treballava a una velocitat furiosa, empassant-se i digerint correus exhaustos, despatxant comissaris armats amb poder de vida i mort per tots els racons de la ciutat, en mig del brogit dels telègrafs. La porta s’obrí, una bafarada d’aire estantís i de fum de cigarreta hi sortí, i per un instant vam distingir homes despentinats abocats damunt un mapa sota una llum elèctrica, etc. El camarada Josephov-Dukhvinski, un jove somrient amb una mopa de cabells d’un groc pàlid, i ens va fer uns passis.
Quan eixirem a la freda nit, tot el davant de l’Smolni era un enorme parc d’automòbils que arribaven i sortien, per damunt de soroll dels quals es podia sentir el colp lent i allunyat dels canons. Un gran camió hi era aturat, amb el motor engegat. Uns homes hi pujaven farcells, i uns altres en treien, amb les armes l acostat.
«A on anau?» vaig cridar.
«Cap al centre - per tot - a tot arreu!» respongué un petit treballador, remugant, amb un gran gest exultant.
Els vam mostrar els nostres passis. «Pujau!» ens convidaren. «Però probablement hi haurà trets -». Ens enfilàrem; tancaren la porta, i el camió arrencà tirant-nos cap enrera; passàrem el gran foc de la porta, i després el foc de l’exterior, que feia lluir vermells els rostres dels treballadors amb rifles que s’hi aplegaven al voltant, i avançàrem a tota velocitat per l’avinguda Suvorovski, passant de banda a banda, etc. Un home va desfer el llaç d’un farcell i començà a llençar plecs del paper a l’aire. El vam imitar, deixant pel fosc carrer una cua de papers blancs. Els darrers vianants s’aturaven per recollir-los; les patrulles al voltant dels focs de les cantonades corrien amb les armes alçades per collir-ne. De vegades homes armats ens aturaven, cridaven «S’toi!» i alçaven les armes, però els nostre xofer tan sols remugà quelcom d’inintel·ligible i continuàvem, etc.
Vaig agafar un full, i sota les llums del carrer vaig llegir:
ALS CIUTADANS DE RÚSSIA!
El govern provisional ha estat destituït. El poder estatal ha passat a les mans de l’òrgan del Soviet de Representants d’Obrers i de Soldats de Petrograd, el Comitè Revolucionari Militar, que es troba al capdavant del proletariat i de la guarnició de Petrograd.
La causa per la qual el poble lluitava: proposta immediata d’una pau democràtica, abolició dels drets de propietat dels terratinents sobre el camp, control obrer de la producció, creació d’un govern soviètic - aquesta causa s’ha aconseguit amb garanties.
VISCA LA REVOLUCIÓ DELS OBRERS, SOLDATS I CAMPEROLS!
Comitè Revolucionari Militar
Soviet de Representants d’Obrers i de Soldats de Petrograd
Proclamació de la caiguda del govern provisional emesa pel Comitè Revolucionari Militar la nit del 7 de novembre (del nostre calendari), que ajudàrem a distribuir des d’un camió just després de la rendició del Palau d’Hivern.
Un home amb rostre mongol que seia al costat meu, amb una gorra de pell de cabra d’estil caucasià, m’agafà, «Vigilau! Ací els provocadors disparen sempre des de les finestres!» Giràrem cap a la Plaça Znamenski, fosca i gairebé deserta, rodejàrem la brutal estàtua de Trubetskoij i ens deixarem caure per l’àmplia Nevksi, amb tres homes alçats amb els rifles a punt, que observaven per les finestres. Rere nostre el carrer era viu amb gent que anava i venia. Ja no podíem sentir el canó, i com més a prop èrem del Palau d’Hivern més tranquils i deserts eren els carrers. La Duma municipal era del tot il·luminada. Més enllà distingiem una massa fosca de gent, i una fila de mariners, que ens cridaren furiosament per aturar-nos. Frenàrem, i saltàrem a fora.
Era una escena astorada. Just a la cantonada del Canal Ekaterina, sota un arc de llum, un cordó de mariners armats creuava la Nevksi, bloquejant el pas a una multitud de gent que anava en columna de quatre. N’hi havia uns tres-cents o quatre-cents, homes amb abrics elegants, dones ben vestides, oficials - gent de tota mena i condició. Entre ells reconguèrem molts dels delegats del Congrés, dirigents dels menxevics i dels social-revolucionaris; Avksentiev, el magre president de barba vermella dels soviets de camperols, Sarokin, el portantveu de Kerenski, Khinc’uk, Abramovic; i al capdavall el vell Schreider de barba blanca, batlle de Petrograd, i Prokopovic, ministre de subministraments del govern provisional, arrestat aquell matí i després alliberat. Vaig veure Malkin, reporter del Russian Daily News. «Vaig a morir al Palau d’Hivern», cridava alegrement. La processió restava en silenci, però des del davant arribava una forta discussió. Schreider i Prokopovic s’adreçaven al gran mariner que semblava comandar.
«Demanam de passar», cridaven. «Vegeu, aquests camarades venen del Congrés dels Soviets! Mirau-los els tiquets! Anam al Palau d’Hivern!».
El mariner era del tot intrigat. Es gratà el cap amb una mà enorme, amb una cara de disgust. «Tinc ordre dels Comitè de no deixar ningú anar al Palau d’Hivern», remugà. «Però enviaré un camarada a trucar a Smolni, etc.».
«Insistim en passar! Som desarmats! Marxarem tant si ens ho permeteu com si no!» cridà el vell Schreider, molt excitat.
«Tinc ordres» - va repetir el mariner secament.
«Disparau-nos si voleu! Passarem! Endavant!» venien de totes bandes. «Som disposats a morir, si teniu cor per disparar a russos i camarades! Despullam els nostres pits a les vostres armes!».
«No», va dir el mariner, amb aspecte terc, «no us puc deixar passar».
«Què faràs si anam endavant? Dispararau?».
«No, no vaig a disparar gent que no tenen armes. No dispararem gent russa desarmada, etc.».
«Aniram endavant! Què podeu fer?».
«Farem quelcom», replicà el mariner, evidentment perdut. «No us deixarem passar. Farem quelcom».
«Què fareu? Què fareu?».
Un altre mariner intervingué, molt irritat. «Us bufetejarem!», cridà, enèrgicament. «I si cal també us dispararem. Anau a casa i deixau-nos en pau!».
A això hi hagué un gran clam de ràbia i resentiment, Prokopovic havia pujat a una mena de camps i, agitant el paraigües, va fer un discurs:
«Camarades i ciutadans!», va dir. «S’utilitza la força contra nosaltres! No podem deixar la nostra sang innocent en mans d’aquests ignorants! És per sota de la nostra dignitat deixar-nos disparar ací al carrer per caragirats» (a què es referia per «caragirats» mai no ho vaig descobrir). «Tornam a la Duma i discutim els millors mitjans per salvar el país i la revolució!».
A la qual cosa, amb un silenci digne, la processió va fer mitja volta i tornà Nevksi amunt, sempre en columne de quatre. I aprofitant aquesta distracció ens colàrem entre els guardes i ens dirigírem cap al Palau d’Hivern.
Era absolutament fosc, i res no es movia tret de piquets de soldats i de guàrdies vermells. Davant de la catedral de Kazan una metralladora de tres polzades era en mig del carrer, encara remoguda pel retrocés dels darrers trets. Els soldats eren a cada portal parlant a grans veus i fitant cap al Pont de la Policia. Vaig sentir una veu que deia: «És possible que haguem fet mal fet, etc.». A les cantonades les patrulles aturaven tots els vianants - i la composició d’aquestes patrulles era interessant, ja que en comandament de les tropes regulars hi havia invariablement un guàrdia vermell, etc. Els trets havien cesat.
Tan bon punt arribàrem a la Morskaia, qualcú ens cridava: «Els iunkers ens han dit que volen que anam i que els treguem!». Unes veus començaren a donar ordres, i en la foscor vam poder distingir una massa que avançava, silenciosa sinó fos pel ressò de passes i el dringar de les armes. Ens apropàrem a les primeres files.
Com un riu negre, que omplia tot el carrer, sense cap cançons ni proclames passàrem per sota de l’Arc Vermell, on l’home que tenia just al davant em digué a veu baixa: «Guaitau, camarades! No us refiau. De segur que dispararan, segur!». A obert començàrem a còrrer, ajaguts i aplegats, i arribàrem de seguida a col·locar-nos rere el pedestal de la columna d’Alexandre.
«A quants de vosaltres han matat?» li vaig demanar.
«No ho sé. Uns deu, etc.».
Després d’uns minuts amagat, els centenars d’homes semblaven més segurs i sense cap ordre començaren a avançar de nou. Ara, a la llum que eixia de les finestres del Palau d’Hivern, podia veure que els primers dos-cents o tres-cents homes eren guàrdies vermells, amb tan sols uns pocs soldats entre mig. Vem pujar la barricada de llenya, i en saltar a l’altra banda donàvem un crit triomfant mentre quèiem en una pila de rifles llençats pels iunkers que s’hi havien estat. A totes dues bandes de l’entrada les portes eren del tot obertes, i deixaven passar la llum, i de tota la pila no arribava ni el més lleuger so.
Enduts per l’onada encesa d’homes fórem agranats cap a l’entrada de la dreta, que donava a una gran cambra nua d’alt sostre, el celler de l’ala est, del qual eixia un laberint de corredors i d’escales. Hi havia una sèrie d’enormes caixes, sobre les quals caigueren furiosament els guàrdies vermells i soldats, esberlant-les amb les culates dels rifles, i arreplegant catifes, cortines, llins, plates de porcellana, vaixelles de vidre, etc. Un home començà a carregar al muscle un rellotge de bronze; un altre trobar un plomall de plomes d’estruç, que es col·locà al barret. El saqueig tot just havia arrencat quan qualcú cridà, «Camarades! No tocau res! No us endugueu res! Això és propietat del poble!». Immediatament vint veus cridaven, «Aturau-vos! Retornau-ho tot! No prengueu res! Propietat del poble!». Moltes mans deixaren anar les despulles. El damascs i els tapissos eren arrencat de els armes dels qui els havien agafat; dos homes retornaren el rellotge de bronze a lloc. Ràpidament les coses eren aplegades de nou a les caixes, i centineles autoproclamats hi feren guàrdia. Era tot completament espontani. A través dels corredors i de els escales els crits es podien sentir cada vegada més febles en la distància: «disciplina revolucionària! propietat del poble, etc.».
Retornàrem fins a l’entrada esquerra, en l’ala oest. Allà també s’havia establert l’ordre. «Netegeu el palau», bramava un guàrdia vermell, que treia el cap per una porta interior. «Som-hi, camarades, mostrau que no sou ni lladres ni bandits. Tothom fora del palau tret dels comissaris, fins que es posen centineles».
Dos guàrdies vermells, un soldat i un oficial, s’alçaven amb revòlvers a les mans. Un altre soldat seia a la taula rere d’ells, amb ploma i paper. Crides de «Tothom fora! Tothom fora!» es sentien lluny i a prop, i l’exèrcit començava a sortir per la porta, amb empentes, renecs i discussions. A mesura que apareixia un home el prenia el comitè autonomenat, que li regirava les butxaques i el mirava sota l’abric. Tot allò que no era clarament de la seua propietat li era pres, l’home a la taula ho anotava en el paper, i ho duien a una petita cambra. La varietat més sorprenent d’objectes fou així confiscada; estatuetes, ampolles de tinta, coixins amb el monograma imperial, espelmes, petites pintures a l’oli, paper secant d’escriptori, espases amb empunyadures d’or, pastilles de sabó, robes de tota mena, llençols. Un guàrdia vermell duia tres rifles, dos dels quals havia arrabassat a uns iunkers; un altre tenia quatre portafolis amb documents escrits. Els culpables o bé es rendien calladament o es defensaven com infants. El comitè els explicava que robar no era propi de campions dels poble; sovint els qui havien enxampat es giraven i començaven a ajudar en el registre de la resta dels camarades.[3]
Els iunkers sortien en grups de tres o quatre. El comitè els registrava amb un excés de cel, i acompanya l’escorcollament amb comentaris com «a, provocadors! Kornilovistes! Contra-revolucionaris! Assassins del poble!». Però no s’hi feia violència, per bé que els iunkers eren terroritzats. També tenien les butxaques plenes de petits botins. L’escrivà ho anotà tot amb cura, i ho apilaren en la petita cambra, etc. Els iunkers foren desarmats. «I ara, prendre mai més les armes contra el poble?» els demanaren veus tronadores.
«No», responien els iunkers, un a un. I després d’això els deixaven anar en llibertat.
Vam demanar si podíem anar a dins. El comitè tenia dubtes, però el gran guàrdia vermell va respondre fermament que era prohibit. «Qui sou, a més», va demanar. «Com sé que tots vosaltres no sou kerenskistes?» (érem cinc, dues dones).
«Pazhal’st’, touaris’c’i! Pas, camarades!». Un soldat i un guàrdia vermell van aparèixer per la porta, apartant la multitud, i uns altres guàrdies amb les baionetes calades. Després d’ells seguia una sola fila de mitja dotzena d’homes vestits de civil - els membres del govern provisional. Primer passà Kis’kin, amb el rostre contret i pàlid, i després Rutenberg, que mirava callat el terra; Teresc’enko era el següent, que fitava agudament al seu voltant; ens mirà amb una atenció freda, etc. Passaren en silenci; els victoriosos insurrectes s’aplegaven per veure’ls, però tan sols remugaven irritats. Tan sols vam saber després com la gent del carrer volia linxar-los, i que es dispararen trets - però els mariners els dugueren sans i estalvis a Pere-Pau, etc.
De mentres, sense obstacles, entràrem al palau. Hi havia encara moltes anades i tornades, d’exploracions d’apartaments desconeguts en l’enorme edifici, de recerques per les guarnicions ocultes de iunkers que no existien. Anàrem escales amunt i vagàrem cambra rera cambra. Aquesta part del palau també havia estat visitada per altres destacaments de la banda del Neva. Les pintures, estàtues, tapissos i catifes dels grans apartaments d’estat eren intactes; en les oficines, però, s’havien regirat totes les taules i els armaris, els papers eren escampats pel terra, i s’havien tret els llençols i els mantes dels llits dels dormitoris. El botí més preuat era la roba, que la gent treballadora necessitava. En una cambra on s’emmagatzemava mobiliari vam tropar amb dos soldats que arrencaven l’elaborat cuir espanyol que cobria les cadires. Ens explicaren que era per fer-ne botes, etc.
Els antics sirvents del palau en uniformes blaus i vermells s’hi estaven nerviosament dempeus, per la força del cosum de repetir, «No hi podeu anar, barin! És prohibit—» Vam penetrar directament fins a la cambra d’or i malaquita amb brocats porpres, on els ministres havien tingut sessió tot aquell dia i nit, i on els s’veitzari els havien traït als guàrdies vermells. La llarga taula coberta amb un mantell verd era tal com l’havien deixat, arrestats. Davant de cada seient buit hi havia ploma, tinta i paper; els papers duien escrits començaments de plans d’acció, esborranys grollers de proclames i manifests. La majoria eren ratllats, a mesura que la futilitat se’n feia evident, i la resta dels fulls eren coberts amb dibuixos geomètrics d’una ment absent, mentre els autors sentien sense parar-hi esment com ministre rere ministre proposava plans quimèrics. Vaig prendre una d’aquestes pàgines escrits, amb l’escriptura de Konovalov, que deia, «El govern provisional crida a totes les classes a donar suport al govern provisional—».
Durant tot aquest temps, cal recordar, per bé que el Palau d’Hivern era rodejat, el govern era en comunicació constant amb el front i amb la Rússia provincial. Els bolxevics havien capturar el ministeri de guerra a primera hora del matí, però no sabien de l’oficina telegràfica militar de l’àtic, ni de la línia telefònica privada que la connectava amb el Palau d’Hivern. En aquell àtic un jove oficial va seure tot el dia, inundant el país amb una corrent de crides i proclamacions; i quan va sentir que el Palau havia caigut, es posà el barret i caminà tranquilament fins la sortida, etc.
Interessats com érem, durant un temps considerable no ens vam adonar d’un canvi en l’atitud dels soldats i dels guàrdies vermells que ens envoltaven. Mentre anàvem de cambra en cambra un petit grup ens va seguir, fins el moment que arribàrem a la gran gal·leria pictòrica on havíem passat la vesprada amb els iunkers, quan un centenar d’homes ens sortiren al pas. Un soldat gegant ens aturà, amb el rostre enfosquit per una callada suspicàcia.
«Qui sou?», escridassà. «Què hi féu ací?». Els altres s’aplegaren lentament al voltant, mirant-nos i començant a remugar. «Provocatori!». Vaig sentir algú que deia. «Assaltants!». Vaig mostrar-los els nostres passis del Comitè Revolucionari Militar. El soldat els prengué agrament, els va mirar del dret i del revés sense comprendre’n res. Evidentment no sabia llegir. Me’ls retornà i escopí al terra.
|
|
|
Facsímil del començament d’una proclama, escrita amb llapis per A. I. Konovalov, ministre de comerç i indústria del govern provisional, i després barrada quan es va fer evident el caràcter desesperat de la stuació. La figura geomètrica de sota fou probablement dibuixada desvagadament mentre els ministres esperaven la fi. |
|---|
«Sóc el comissari», em va dir. «Qui sou? Què és això?». Els altres es retiraren, a l’espera. Li vaig mostrar els papers.
«Sou forasters?» em va demanar ràpidament en francès. «Això és molt perillós...». Llavors es girà a la multitud, brandant-hi els nostres documents. «Camarades!», va cridar. «Aquesta gent són camarades forasters – d’Amèrica. Han vingut ací per poder parlar als llurs compatriotes de la valentia i la disciplina revolucionària de l’exèrcit proletari!».
«Com ho sabeu?», li respongué el soldat gran. «Us dic que són provocadors! Diuen que venen ací a observar la disciplina revolucionària de l’exèrcit proletari, però han vagat lliurement pel palau, i com sabem si no tenen les butxaques plenes de botí?».
«Pravilno!» rogiren els altres, que empenyien.
«Camarades! Camarades!» els interpel·là l’oficial, amb el front ple de suor. «Sóc comissari del Comitè Revolucionari Militar. Confíeu en jo? Bé, us dic que aquests passis són signats amb els mateixos noms que signaren el meu!».
Ens conduí fora del palau per una porta que donava al quai del Neva, abans de la qual hi havia el comitè habitual que registrava butxaques - «Us heu escapat de ben poc», continuava remugant, torçant el rostre.
«Què passà amb el Batalló de Dones», vam demanar.
«O – les dones!» Reia. «Totes foren aplegades en una cambra del darrere. Vam esmerçar un bon temps per decidir què fer-ne – moltes eren histèriques, etc. Així que finalment vam fer-les marxar cap a l’Estació de Finlàndia i les posàrem en un tren per Levashovo, on tenen un campament, etc.[4]
Vam sortit a la freda i nerviosa nit, que ressonava amb foscos exèrcits en moviment, elecritzada de patrulles. De l’altra banda del riu, on s’alçava la massa encara més fosca de Pere-Pau, arribava una forta remor... Underfoot the sidewalk was littered with broken stucco, from the cornice of the Palace where two shells from the battleship Avrora had struck; that was the only damage done by the bombardment&….
It was now after three in the morning. On the Nevsky all the street-lights were again shining, the cannon gone, and the only signs of war were Red Guards and soldiers squatting around fires. The city was quiet—probably never so quiet in its history; on that night not a single hold-up occurred, not a single robbery.
But the City Duma Building was all illuminated. We mounted to the galleried Alexander Hall, hung with its great, gold-framed, red-shrouded Imperial portraits. About a hundred people were grouped around the platform, where Skobeliev was speaking. He urged that the Committee of Public Safety be expanded, so as to unite all the anti-Bolshevik elements in one huge organisation, to be called the Committee for Salvation of Country and Revolution. And as we looked on, the Committee for Salvation was formed—that Committee which was to develop into the most powerful enemy of the Bolsheviki, appearing, in the next week, sometimes under its own partisan name, and sometimes as the strictly non-partisan Committee of Public Safety&….
Dan, Gotz, Avkesntiev were there, some of the insurgent Soviet delegates, members of the Executive Committee of the Peasants’ Soviets, old Prokopovitch, and even members of the Council of the Republic—among whom Vinaver and other Cadets. Lieber cried that the convention of Soviets was not a legal convention, that the old Tsay-ee-kah was still in office&…. An appeal to the country was drafted.
We hailed a cab. “Where to?” But when we said “Smolny,” the izvoshtchik shook his head. “Niet!” said he, “there are devils&….” It was only after weary wandering that we found a driver willing to take us—and he wanted thirty rubles, and stopped two blocks away.
The windows of Smolny were still ablaze, motors came and went, and around the still-leaping fires the sentries huddled close, eagerly asking everybody the latest news. The corridors were full of hurrying men, hollow-eyed and dirty. In some of the committee-rooms people lay sleeping on the floor, their guns beside them. In spite of the seceding delegates, the hall of meetings was crowded with people, roaring like the sea. As we came in, Kameniev was reading the list of arrested Ministers. The name of Terestchenko was greeted with thunderous applause, shouts of satisfaction, laughter; Rutenburg came in for less; and at the mention of Paltchinsky, a storm of hoots, angry cries, cheers burst forth&…. It was announced that Tchudnovsky had been appointed Commissar of the Winter Palace.
Now occurred a dramatic interruption. A big peasant, his bearded face convulsed with rage, mounted the platform and pounded with his fist on the presidium table.
“We, Socialist Revolutionaries, insist upon the immediate release of the Socialist Ministers arrested in the Winter Palace! Comrades! Do you know that four comrades who risked their lives and their freedom fighting against tyranny of the Tsar, have been flung into Peter-Paul prison—the historical tomb of Liberty?” In the uproar he pounded and yelled. Another delegate climbed up beside him, and pointed at the presidium.
“Are the representatives of the revolutionary masses going to sit quietly here while the Okhrana of the Bolsheviki tortures their leaders?”
Trotzky was gesturing for silence. “These ‘comrades’ who are now caught plotting the crushing of the Soviets with the adventurer Kerensky—is there any reason to handle them with gloves? After July 16th and 18th they didn’t use much ceremony with us!” With a triumphant ring in his voice he cried, “Now that the oborontsi and the faint-hearted have gone, and the whole task of defending and saving the Revolution rests on our shoulders, it is particularly necessary to work—work—work! We have decided to die rather than give up!”
Followed him a Commissar from Tsarskoye Selo, panting and covered with the mud of his ride. “The garrison of Tsarskoye Selo is on guard at the gates of Petrograd, ready to defend the Soviets and the Military Revolutionary Committee!” Wild cheers. “The Cycle Corps sent from the front has arrived at Tsarskoye, and the soldiers are now with us; they recognise the power of the Soviets, the necessity of immediate transfer of land to the peasants and industrial control to the workers. The Fifth Battalion of Cyclists, stationed at Tsarskoye, is ours&….
Then the delegate of the Third Cycle Battalion. In the midst of delirious enthusiasm he told how the cycle corps had been ordered three days before from the South-west front to the “defence of Petrograd.” They suspected, however, the meaning of the order; and at the station of Peredolsk were met by representatives of the Fifth Battalion from Tsarskoye. A joint meeting was held, and it was discovered that “among the cyclists not a single man was found willing to shed the blood of his brothers, or to support a Government of bourgeois and land-owners!”
Kapelinski, for the Mensheviki Internationalists, proposed to elect a special committee to find a peaceful solution to the civil war. “There isn’t any peaceful solution!” bellowed the crowed. “Victory is the only solution!” The vote was overwhelmingly against, and the Mensheviki Internationalists left the Congress in a Whirlwind of Jocular insults. There was no longer any panic fear&…. Kameniev from the platform shouted after them, “The Mensheviki Internationalists claimed ‘emergency’ for the question of a ‘peaceful solution,’ but they always voted for suspension of the order of the day in favour of declarations of factions which wanted to leave the Congress. It is evident,” finished Kameniev, “that the withdrawal of all these renegades was decided upon beforehand!”
The assembly decided to ignore the withdrawal of the factions, and proceed to the appeal to the workers, soldiers and peasants of all Russia:
The Second All-Russian Congress of Soviets of Workers’ and Soldiers’ Deputies has opened. It represents the great majority of the Soviets. There are also a number of Peasant deputies. Based upon the will of the great majority of the workers’, soldiers and peasants, based upon the triumphant uprising of the Petrograd workmen and soldiers, the Congress assumes the Power.
The Provisional Government is deposed. Most of the members of the Provisional Government are already arrested.
The Soviet authority will at once propose an immediate democratic peace to all nations, and an immediate truce on all fronts. It will assure the free transfer of landlord, crown and monastery lands to the Land Committees, defend the soldiers rights, enforcing a complete democratisation of the Army, establish workers’ control over production, ensure the convocation of the Constituent Assembly at the proper date, take means to supply bread to the cities and articles of first necessity to the villages, and secure to all nationalities living in Russia a real right to independent existence.
The Congress resolves: that all local power shall be transferred to the Soviets of Workers,’ Soldiers’ and Peasants’ Deputies, which must enforce revolutionary order.
The Congress calls upon the soldiers in the trenches to be watchful and steadfast. The Congress of Soviets is sure that the revolutionary Army will know how to defend the Revolution against all attacks of Imperialism, until the new Government shall have brought about the conclusion of the democratic peace which it will directly propose to all nations. The new Government will take all necessary steps to secure everything needful to the revolutionary Army, by means of a determined policy of requisition and taxation of the propertied classes, and also to improve the situation of soldiers’ families.
The Kornilovitz—Kerensky, Kaledin and others, are endeavouring to lead troops against Petrograd. Several regiments, deceived by Kerensky, have sided with the insurgent People.
Soldiers! Make active resistance to the Kornilovitz—Kerensky! Be on guard!
Railway men! Stop all troop-trains being sent by Kerensky against Petrograd!
Soldiers, Workers, Clerical employees! The destiny of the Revolution and democratic peace is in your hands!
Long live the Revolution!
It was exactly 5:17 A.M. when Krylenko, staggering with fatigue, climbed to the tribune with a telegram in his hand.
“Comrades! From the Northern Front. The Twelfth Army sends greetings to the Congress of Soviets, announcing the formation of a Military Revolutionary Committee which has taken over the command of the Northern Front!” Pandemonium, men weeping, embracing each other. “General Tchermissov has recognised the Committee—Commissar of the Provisional Government Voitinsky has resigned!”
So. Lenin and the Petrograd workers had decided on insurrection, the Petrograd Soviet had overthrown the Provisional Government, and thrust the coup d’etat upon the Congress of Soviets. Now there was all great Russia to win—and then the world! Would Russia follow and rise? And the world—what of it? Would the peoples answer and rise, a red world-tide?
Although it was six in the morning, night was yet heavy and chill. There was only a faint unearthly pallor stealing over the silent streets, dimming the watch-fires, the shadow of a terrible dawn grey-rising over Russia&….
[1] Events Of November 7th From 4 A. M. until dawn Kerensky remained at the Petrograd Staff Headquarters, sending orders to the Cossacks and to the yunkers in the Officers’ Schools in and around Petrograd—all of whom answered that they were unable to move.
Colonel Polkovnikov, Commandant of the City, hurried between the Staff and the Winter Palace, evidently without any plan. Kerensky gave an order to open the bridges; three hours passed without any action, and then an officer and five men went out on their own initiative, and putting to flight a picket of Red Guards, opened the Nicolai Bridge. Immediately after they left, however, some sailors closed it again.
Kerensky ordered the print-shop of Rabotchi Put to be occupied. The officer detailed to the work was promised a squad of soldiers; two hours later he was promised some yunkers; then the order was forgotten.
An attempt was made to recapture the Post Office and the Telegraph Agency; a few shots were fired, and the Government troops announced that they would no longer oppose the Soviets.
To a delegation of yunkers Kerensky said, “As chief of the Provisional Government and as Supreme Commander I know nothing, I cannot advise you; but as a veteran revolutionist, I appeal to you, young revolutionists, to remain at your posts and defend the conquests of the Revolution.”
Orders of Kishkin, November 7th:
“By decree of the Provisional Government…. I am invested with extraordinary powers for the reestablishment of order in Petrograd, in complete command of all civil and military authorities….”
“In accordance with the powers conferred upon me by the Provisional Government, I herewith relieve from his functions as Commandant of the Petrograd Military District Colonel George Polkovnikov….”
Appeal to the Population signed by Vice-Premier Konovalov, November 7th:
“Citizens! Save the fatherland, the republic and your freedom. Maniacs have raised a revolt against the only governmental power chosen by the people, the Provisional Government….
“The members of the Provisional Government fulfil their duty, remain at their post, and continue to work for the good of the fatherland, the reestablishment of order, and the convocation of the Constituent Assembly, future sovereign of Russia and of all the Russian peoples….
“Citizens, you must support the Provisional Government. You must strengthen its authority. You must oppose these maniacs, with whom are joined all enemies of liberty and order, and the followers of the Tsarist ré#233;gime, in order to wreck the Constituent Assembly, destroy the conquests of the Revolution, and the future of our dear fatherland….
“Citizens! Organise around the Provisional Government for the defence of its temporary authority, in the name of order and the happiness of all peoples….”
Proclamation of the Provisional Government.
“The Petrograd Soviet…. has declared the Provisional Government overthrown, and has demanded that the Governmental power be turned over to it, under threat of bombarding the Winter Palace with the cannon of Peter-Paul Fortress, and of the cruiser Avrora, anchored in the Neva.
“The Government can surrender its authority only to the Consituent Assembly; for that reason it has decided not to submit, and to demand aid from the population and the Army. A telegram has been sent to the Stavka; and an answer received says that a strong detachment of troops is being sent….
“Let the Army and the People reject the irresponsible attempts of the Bolsheviki to create a revolt in the rear….”
About 9 A. M. Kerensky left for the Front….
Toward evening two soldiers on bicycles presented themselves at the Staff Headquarters, as delegates of the garrison of Peter-Paul Fortress. Entering the meeting-room of the Staff, where Kishkin, Rutenburg, Paltchinski, General Bagratouni, Colonel Paradielov and Count Tolstoy were gathered, they demanded the immediate surrender of the Staff; threatening, in case of refusal, to bombard headquarters…. After two panicky conferences the Staff retreated to the Winter Palace, and the headquarters were occupied by Red Guards….
Late in the afternoon several Bolshevik armoured cars cruised around the Palace Square, and Soviet soldiers tried unsuccessfully to parley with the yunkers….
Firing on the Palace began about 7 o’clock in the evening….
At 10 P. M. began an artillery bombardment from three sides, in which most of the shells were blanks, only three small shrapnels striking the facade of the Palace….
[2]Kerensky In Flight Leaving Petrograd in the morning of November 7th, Kerensky arrived by automobile at Gatchina, where he demanded a special train. Toward evening he was in Ostrov, Province of Pskov. The next morning, extraordinary session of the local Soviet of Workers’ and Soldiers’ Depulies, with participation of Cossack delegates—there being 6,000 Cossacks at Ostrov.
Kerensky spoke to the assembly, appealing for aid against the Bolsheviki, and addressed himself almost exclusively to the Cossacks. The soldier delegates protested.
“Why did you come here?” shouted voices. Kerensky answered, “To ask the Cossacks’ assistance in crushing the Bolshevik insurrection!” At this there were violent protestations, which increased when he continued, “I broke the Kornilov attempt, and I will break the Bolsheviki!” The noise became so great that he had to leave the platform….
The soldier deputies and the Ussuri Cossacks decided to arrest Kerensky, but the Don Cossacks prevented them, and got him away by train…. A Military Revolutionary Committee, set up during the day, tried to inform the garrison of Pskov; but the telephone and telegraph lines were cut….
Kerensky did not arrive at Pskov. Revolutionary soldiers had cut the railway line, to prevent troops being sent against the capital. On the night of November 8th he arrived by automobile at Luga, where he was well received by the Death Battalions stationed there.
Next day he took train for the South-West Front, and visited the Army Committee at headquarters. The Fifth Army, however, was wild with enthusiasm over the news of the Bolshevik success, and the Army Committee was unable to promise Kerensky any support.
From there he went to the Stavka, at Moghilev, where he ordered ten regiments from different parts of the Front to move against Petrograd. The soldiers almost unanimously refused; and those regiments which did start halted on the way. About five thousand Cossacks finally followed him….
[3]Looting Of The Winter Palace I do not mean to maintain that there was no looting, in the Winter Palace. Both after and before the Winter Palace fell, there was considerable pilfering. The statement of the Socialist Revolutionary paper Narod, and of members of the City Duma, to the effect that precious objects to the value of 500,000,000 rubles had been stolen, was, however, a gross exaggeration.
The most important art treasures of the Palace—paintings, statues, tapestries, rare porcelains and armorie,—had been transferred to Moscow during the month of September; and they were still in good order in the basement of the Imperial Palace there ten days after the capture of the Kremlin by Bolshevik troops. I can personally testify to this….
Individuals, however, especially the general public, which was allowed to circulate freely through the Winter Palace for several days after its capture, made away with table silver, clocks, bedding, mirrors and some odd vases of valuable porcelain and semi-precious stone, to the value of about $50,000.
The Soviet Government immediately created a special commission, composed of artists and archæologists, to recover the stolen objects. On November 1st two proclamations were issued:
“We urgently ask all citizens to exert every effort to find whatever possible of the objects stolen from the Winter Palace in the night of November 7-8, and to forward them to the Commandant of the Winter Palace.
“Receivers of stolen goods, antiquarians, and all who are proved to be hiding such objects will be held legally responsible and punished with all severity.
“Commissars for the Protection of Museums and
Artistic Collections,
“G. Yatmanov, B. Mandelbaum”
“To
Regimental And Fleet Committees
“In the night of November 7-8, in the Winter Palace, which is the inalienable property of the Russian people, valuable objects of art were stolen.
“We urgently appeal to all to exert every effort, so that the stolen objects are returned to the Winter Palace.
“Commissars….
“G.
Yatmanov, B. Mandelbaum.”
About half the loot was recovered, some of it in the baggage of foreigners leaving Russia.
A conference of artists and archæologists, held at the suggestion of Smolny, appointed a commission of make an inventory of the Winter Palace treasures, which was given complete charge of the Palace and of all artistic collections and State museums in Petrograd. On November 16th the Winter Palace was closed to the public while the inventory was being made….
During the last week in November a decree was issued by the Council of People’s Commissars, changing the name of the Winter Palace to “People’s Museum,” entrusting it to the complete charge of the artistic-archæological commission, and declaring that henceforth all Governmental activities within its wall were prohibited….
[4]Rape Of The Women’s Battalion Immediately following the taking of the Winter Palace all sorts of sensational stories were published in the anti-Bolshevik press, and told in the City Duma, about the fate of the Women’s Battalion defending the Palace. It was said that some of the girl-soldiers had been thrown from the windows into the street, most of the rest had been violated, and many had committed suicide as a result of the horrors they had gone through.
The City Duma appointed a commission to investigate the matter. On November 16th the commission returned from Levashovo, headquarters of the Women’s Battalion. Madame Tyrkova reported that the girls had been at first taken to the barracks of the Pavlovsky Regiment, and that there some of them had been badly treated; but that at present most of them were at Levashovo, and the rest scattered about the city in private houses. Dr. Mandelbaum, another of the commission, testified drily that none of the women had been thrown out of the windows of the Winter Palace, that none were wounded, that three had been violated, and that one had committed suicide, leaving a note which said that she had been “disappointed in her ideals.”
On November 21st the Military Revolutionary Committee officially dissolved the Women’s Battalion, at the request of the girls themselves, who returned to civilian clothes.
In Louise Bryant’s book, “Six Red Months in Russia,” there is an interesting description of the girl-soldiers during this time.
