Michel Pablo

La revolució àrab

(1958)

  Aquest no pretén ésser un report complet i exhaustiu de la revolució àrab. És més aviat una introducció a la qüestió i una discussió preliminar centrada més específicament en la revolució àrab d'Orient Mitjà i en la revolució algeriana.

La revolució àrab fa part de la revolució colonial d'aquest període de postguerra i de vegades esdevé el tret dominant d'aquesta. Inclou els països de religió musulmana, de civilització musulmana, i de llengua àrab d'Àfrica i d'Orient Mitjà, i en particular Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan, els països de la península aràbiga, i Síria, Líban, Jordània i Irac. Fins a cert punt Iran també s'hauria d'incloure malgrat la seua llengua pre-islàmica, com un cas particular de la revolució de l'Orient Mitjà; en total, uns 70 milions d'àrabs i de pobles “arabitzats”, o una sisena part de la població musulmana de tot el món.

És una qüestió d'unitat nacional, desenvolupada històricament com a tal, els elements diversos de la qual, malgrat els llurs rerefons diferents en l'aspecte purament racial,[1] són conscients d'ésser àrabs i de pertànyer per damunt de tot a la nació àrab.

Aquesta comunitat nacional àrab o més aviat “arabitzada” està, però, àmpliament difosa geogràficament des de l'Atlàntic fins al Golf de Pèrsia i la Mar Càspia i és salpicada amb nombroses minories nacionals: kurds, assiris, hebreus, grecs, turcs, armenis, perses, berbers, i negres arabitzats de nombroses races africanes diferents, etc., part dels quals, però, malgrat els orígens nacionals, la religió, i certes costums diferents, en l'actualitat són fortament arabitzats, i a la pràctica fan part de la nació àrab.

Des del punt de vista de la religió similarment, hi ha una diversitat de sectes i de creences: mahometans: sunnites, xiites, alauites, drusos, ismailites, etc. Cristians: ortodoxos, catòlics, protestants, gregorians, jacobites, maronistes, nestorians, etc. Aquest mosaic religió és especialment complex per exemple a Líbia i a Síria.

Mentre que el Magreb, en haver viscut aïllat durant molt de temps, ha aconseguit de romandre relativament aïllat dels conflictes teològics mahometans, a la resta del món musulmà les sectes abunden (Muhammada en preveia 72!) i tot i que són completament d'acord en l'estricta observància de l'Alcorà, hi ha moltes interpretacions diferents de la importància de les tradicions i fins i tot del sentit del destí del Profeta i dels seus successors.

Així des d'una base nacional que és indubtablement àrab o arabitzada, s'hi aixeca una diversitat d'estructures ètniques i culturals reals, que són el resultat, entre d'altres coses, del passat extraordinàriament turbulent d'aquests països, la majoria dels quals han patit l'ocupació successiva dels egipcis, dels fenicis, dels perses, dels grecs, dels àrabs, dels mongols, i dels turcs, abans d'ésser sotmesos a la dels imperialisme europeus en els segles XIX i XX.

Com que el capitalisme tan sols ha fet una penetració tardana i lleugera en aquests països, les estructures econòmiques seculars, així com les socials, culturals i ètniques, tot i que afectades i àdhuc en certs llocs enderrocades, no han sigut amb tot eliminades, i en l'actualitat s'entrelliguen amb la reconstrucció que té lloc en els països àrabs.

Des del punt de vista marxista l'argument bàsic a favor de l'existència d'una nació àrab malgrat aquests factors és l'existència d'una consciència nacional comuna en la immensa majoria dels habitants d'aquests països, desenvolupada a través de la història d'aquests pobles, una història marcada per una llengua comuna, una situació geogràfica comuna, i un sistema social i cultural comú.

Un breu resum històric d'aquesta qüestió ens mostrarà millor com de fundat és aquest argument.

FORMACIÓ HISTÒRICA DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL ÀRAB

La consciència nacional àrab aparegué aviat, ja en el segle XIX, és a dir, en el mateix moment que es formaven les nacions capitalistes modernes a Europa, després del declivi dels imperis feudals d'Occident i l'otomà a Orient.

Fou la caiguda de l'imperi otomà així com els objectius i les empreses imperialistes dels grans països capitalistes d'europa d'aquell període (Anglaterra, França, Alemanya) qui desvetllaren el nacionalisme àrab a la fi del segle passat.

En els centres comercials i culturals àrabs del període – Beirut, Aleppo, Damasc, Bagdad, Alexandria, Cairo, així com a Constantinoble i a les ciutats perses, de vegades a Kabul o fins i tot a Delhi – els intel·lectuals avançats, tenyits del liberalisme europeu d'aleshores, desitjaven de veure com Occident contribuïa a l'alliberaments dels àrabs del jou del despotisme i de l'opressió turques.

Però l'atitud d'Occident aviat duria la decepció i el liberalisme d'aquests precursos es convertí en un nacionalisme àrab més decidit, com el dels principals promotors del moviment Salafi (crida als antics), un moviment de reforma i bressol de les aspiracions àrabs i musulmanes dels anys 1890.

Durant un temps el moviment reformista dels “Joves Turcs” posà fi al desvetllament específicament àrab per absorvir-lo en el marc més general d'un “liberalisme otomà” que reivindicava la igualtat de totes les nacions oprimides de l'Imperi Turc.

Però ja en el 1910 l'“otomanisme” i la “fraternitat otomano-àrab” arribà a la fi, ja que els ideòlegs “Joves Turcs” de l'aleshores ascendent burgesia turca no podien ni volien trencar genuïnament el sistema feudal i l'opressió nacional que l'Imperi Otomà havia creades. D'aleshores ençà, els àrabs lluitaren per organitzar-se de forma independent, primer en l'àmbit cultural i després políticament, però sempre sota la principal inspiració dels intel·lectuals, especialment els sirio-libanesos: el Club Literari (al Muntada al-Arabi) a Constantinoble (1909), un centre de discussió, membres del qual, Al-Khali, un musulmà libanès, Haidar, un musulmà de Baalbec, i Sal·lum, un cristià d'Homs, foren penjats per traïdors pels turcs durant la primera guerra mundial; la Societat Qahtan (per Qahtan, l'ancestre llegendari de la raça), una societat secreta més o menys afiliada al Club Literari, que aspirava a la creació d'un estat dual turc-àrab d'acord amb el model austro-hongarès; Al Faat, la Societat de Joves Àrabs fundada el 1913-1914 a París, amb branques a Beirut i Damasc; el “Partit de la Descentralització”, fundat al Cairo per siris, libanesos i palestins el 1912, amb comitès a Síria i a Irac i que apareixien com els portantveus de les aspiracions àrabs; i el Partit dels Joves Algeriana, també format el 1912.

Tot just abans de la guerra del 1914, el moviment nacional àrab s'havia convertit en un moviment de masses a Síria, Líban, Irac i Egipte. La guerra accelerà l'evolució, ja que els anglesos s'andonaren que el suport nacionalista àrab era essencial en la lluita contra els turcs i els llurs aliats alemanys. A la primavera del 1913, els militants d'Al-Fatat i d'Al-Ahd, la primera sorgida de l'elit feudal i intel·lectual dels països sirians i la segona representada principalment pels oficials mesopotàmics de l'exèrcit turc, elaborà el “Protocol de Damasc” que defensava la independència dels països àrabs situats entre les mars Mediterrània i Vermella. Aviat serien delmats per la brutal repressió del turc paixà Jemal.

Aquesta repressió, però, havia d'aixecar el fervor nacionalista i de provocar l'actuació dels principals caps d'Aràbia, com l'emir Feisal, fill de Hussein, i posterioment fundador de la dinastia haiximita, emir de la Meca, que en assabentar-se a Damasc el 6 de maig del 1916 de les darreres execucions de patriotes àrabs, donà la senyal de la revolta armada contra els turcs amb el crit de “La mort s'ha fet dolça, àrabs!” I fou el mateix Feisal qui, en haver cregut les promeses de paraula que li feren anglesos i francesos durant la guerra del 1914-1918, presentà “el problema àrab i la seua solució” a la Conferència de Pau en els següents termes:

Però com era d'esperar, hi prevalgué fou ço darrer que prevalgué i que dividí l'Orient Mitjà segons l'Acord secret de Sykes-Picot (maig del 1916) en dues esferes d'influència, una anglesa i l'altra francesa, i que establí el sistema infame dels “mandats”.

Pels àrabs el 1920 fou l'any de la catàstrofe – Amal Nakba.

Així els estats àrabs d'Orient Mitjà doren creats “com per obra d'un trencaclosques”, l'esforç colonialista per excel·lència vers la “balcanització”.

Sota el sotrac d'aquesta decepció, la febre revolucionària àrab s'abatí ací i allà, però arreu el desvetllament nacional explotava amb una força més gran, com a Egipte i a Irac en els anys 1920, i més tard a Marroc.[3] L'evolució gradual de Turquia sota el “kemalisme” i d'Iran sota Reza, el fundador de la dinastia Pahlavi, estimulà el nacionalisme àrab. A Egipte, es creava el “Wafd”, el Partit de la Independència, i es dedicà a una lluita contra el rei instal·lat pels anglesos el 1922, que volien mantindre la llur tutela factual en el país. La mateixa lluita tenia lloc a Irac, on els britànics insistien a mantindre una estructura administrativa artificial per tal d'aturar les forces que treballaven per la independència real del país.

Atorgaren la major part del poder polític dels sunnites per formar una aristocràcia feudal i comercial, resistiren les apiracions d'autonomia dels kurds i dels assiris, i assignaren certs districtes a caps xiites. Pel que fa a la natura del sistema parlamentari que més tard emmascararia aquest règim, Nuri-es-Sa'id, “l'anglès”, el definia de la forma més apropiada amb aquestes paraules:

La selecció de candidats a les eleccions es diposa per incloure tots els antics primers ministres, tots els ministres que han tingut càrrecs més de dues vegades, els membres del buró de l'Assemblea, alts funcionaris retirats, caps de comunitats, caps tribals, etc. Representen gairebé el 60% de la Cambra; la resta depèn majoritàriament de la decisió del govern.

Aquest sistema corrupte comportà lluites ferotges, com les de les revoltes imperialistes del 1921 i les convulsions internes que feren perillar la cohesió de l'estat iraquià.

*

A Líban, a Síria, i a Palestina, la lluita contra els “mandats” entre les dues guerra també estimulà el nacionalisme àrab i apropà l'hora de la independència formal.

El cas de Palestina, el país més àrab de tot el “Creixent Fèrtil”, mereix una atenció especial. La Declaració de Balfour del 1918 reconeixia el dret dels hebreus de fundar una “Llar Nacional” en aquest país àrab sota mandat. A mesura que la comunitat hebrea creixia en tamany – 190.000 el 1929 – el sionisme polític es féu més virulent, contra el qual els àrabs, especialment a partir d'aquella data, han reaccionat violentament. Ja que veien en ell un obstacle com més anava més seriós pel llur propi desenvolupament polític, un perill per la pròpia independència econòmica, i una política d'expansió territorial dels hebreus en perjudici llur.

Cal assenyalar, però, que fins i tot aleshores els àrabs haurien acceptat de negociar amb els hebreus com a ciutadans de l'estat de Palestina, per aprovar la llur possessió de terres, per respectar la llur autonomia cultural i potser fins i tot la llur auto-administració local, en resum els hi haurien atorgat un estatus de minoria nacional; però provaven d'evitar més immigració i la compra de noves terres, activitats febrilment impulsades per l'Agència Sionista.

El moviment antisionista (que aviat esdevindria antibritànic per la pròpia força de les circumstàncies) dels àrabs palestins data dels anys 1930 i cresqué en força per arribar al seu clímax amb l'esclat de la segona guerra mundial. El sionisme, un instrument dels imperialistes, esdevingué així un poderós reactiu per fomentar el nacionalisme àrab. En els anys 1930, Palestina, juntament amb Síria, esdevingué el principal centre a partir del qual les idees de la unitat del món àrab radiaven amb forces renovades. Un diari palestí, Al-Arabi, publicà el seu catecisme el 1932 sota la direcció espiritual de Xakib Aslan i d'Abd-er-Rahman Azzam:

Amb l'objectiu de reforçar la unitat cultural, es realitzaren plans per establir una Universitat Àrab a Jerusalem, així com una Acadèmia Àrab – la mare de la que s'establí a Egipte a la fi del 1933.

L'autumni del 1932, el Comitè Executiu del Congrés Àrab, que es reuní a Jerusalem el 1931, preparà un nou congrés per estudiar l'eliminació de duanes i la unificació dels sistemes monetaris i dels servies postals dels països àrabs.

El període del 1930 al 1933 (durant el qual morí el rei Feisal d'Irac) fou marcat per altres projectes diversos per realitzar la unificació àrab, tots els quals foren sabotejats per l'imperialisme i els seus agents nadius. Quan l'esclat de la segona guerra mundial la dominació imperialista dels països àrabs ja afluixava però encara era lluny d'ésser abolida. A Palestina, però, s'havia fet una veritable guerra contra els britànics des del 1936 mentre que els francesos tenien grans dificultats per mantindre les llurs posicions a Síria.

La nova guerra coronà el procés cap a la independència formal dels estats de l'Orient Mitjà que es beneficiaren de la guerra inter-imperialista, del declivi del poder d'Anglaterra i de França, i de les dissensions entre ells.

Els esdeveniments més destacables d'aquest període foren: la revolució iraquiana contra els anglesos el maig del 1941; l'evacuació de Líban de Síria pels francesos el novembre del 1943; la Conferència d'Alexandria el setembre del 1944, que posà els fonaments de la Lliga d'Estats Àrabs (Egipte, Irac, Síria, Líban, Transjordània, Aràbia Saudita, Iemen). Però el patrocini interessat de Londres i l'antagonisme entre les famílies reials saudita i haiximita també eren presents en el naixement de la Lliga Àrab.

I és per això que l'aspiració cap a la unitat àrab es retirà des del “respecte de la independència i de la sobirania de l'Estat Àrab” fins a simplement “voler afirmar i consolidar aquests lligams”, com la Carta de la Lliga proclamava.

D'ençà del 1945 els estats àrabs del Proper Orient han esdevingut formalment independents i membres de les Nacions Unides. [4]

D'altra banda, els països àrabs de l'Àfrica del Nord encara hagueren d'esperar l'hora de la independència. Líbia s'independitzà el 1952, seguida de Sudan i després de Marroc i de Tunísia (1956). A Àfrica tan sols hi queda per alliberar Algèria i les regions del Sahara unides a França, i el Sahara espanyol.

Després de la fi de la guerra començà una nova fase de la revolució àrab, destinada a aconseguir la independència real de l'imperialisme; suposa problemes socials i econòmics fonamentals que sorgeixen de la gran ampliació de la revolució àrab.

THE ECONOMIC AND SOCIAL
STRUCTURES OF THE ARAB COUNTRIES

Aquesta és, a grans trets, la descripció acostumada que tenim dels països àrabs i que essencialment es correspon a la realitat actual. Però en aquest esquema general, les estructures individuals i concretes són necessàriament difuminades, igual que les línies essencials de l'evolució actual. Per tant la necessitat d'una anàlisi més profunda.

1) EL PROBLEMA DE LA TERRA

En general, i malgrat el progrés indubtable fet amb la industrialització que ha fet grans passes, especialment durant la darrera guerra, els països àrabs encara es caracteritzen pel predomini aclaparador d'una economia agrícola dominada per relacions que són en essencia feudals a l'Orient Mitjà, i capitalistes en les grans finques de propietat colonial dels països del Magreb.

La burgesia parasitària i usurera de les ciutats té un interès directe en mantindre les actuals condicions del país ja que són aquestes condicions les que li permeten sovint de posseir terres – que lloga per obtindre'n la renda – i de gestionar, com sempre, les finances dels fel·lahin que sempre van curts de diners i aclaparats pels deutes. Tan sols hi ha nuclis en formació – però que creixen contínuament malgrat tot – d'una burgesia pròpiament industrial, l'interès de la qual és vinclar el poder dels feudalistes i dels burgesos usurers, per realitzar certes reformes, i per elevar el nivell de vida dels camperols, per crear així el mercat interior que li és indispensable per desenvolupar-se.

És en aquests nuclis de la burgesia industrial, així com en els cercles intel·lectuals o, àdhuc, militats – lligats ideològicament a la burgesia industrial – els qui, a països com a Egipte, Tunísia, Marroc, Síria i Irac, han dirigit realment la revolució àrab en el període de postguerra. (Deixam a banda el cas especial de la revolució algeriana que estudiarem més tard).

Aclarim més, mitjançant dades essencials, l'actual estructura econòmica i social dels districtes rurals dels països àrabs:

D'un 5 a un 45% de la terra és cultivable i un percentatge encara menor ha sigut cultivat, entre un 2 i un 33%, però en general menys del 10%. El principal problema de l'aigua i de la irrigació pesa molt en l'explotació de la terra. En sis països – Líban, Síria, (Turquia), Transjordània, Irac i Iran – menys d'una vuitena part de les terres cultivades són irrigades. A Irac, són irrigades 2.620 milles quadrades per comptes de les 19.100 que ho podrien ésser, i a Síria, 1.250.00 acres de 8.750.000.

L'àrea limitada de la terra cultiva, agreujada per les dificultats d'irrigació, ocupada amb una població agrícola que constitueix la majoria aclaparadora d'una població total sempre creixent, davalla la terra disponible per càpita a un nivell comparable al d'Índia, és a dir de 1,48 acres.

Aquesta proporció extremadament baixa de terra cultivada, així com el rendiment molt baix de les collites, són deguts a relacions socials obsoletes més que no pas a obstacles naturals insuperables.

L'Islam prohibeix la tinença de terres a renda fixa; ha estipulat una porció de la collita i ha permès els impostos més dràstics. És més, les lleis de l'herència disposades per l'Alcorà han afavorit la divisió de les finques fins a un grau extrem, ja que cada fill hereta dues parts i cada filla una.

A més, el principi del control estatal sota l'Imperi Otomà pesà greument damunt la terra durant molt de temps. Al principi permeté la creació de feus carregats amb una renda i això afavorí l'absentisme dels “senyors”, les deficiències en el cultiu, l'estagnació, i en conseqüència la diversificació extrema dels sistemes de tinença.

Els drets del cultivador musulmà de la terra (arrendatari o propietari) són en general – ja en el Magreb o a l'Orient Mitjà – confirmats per la costum, la tradició i l'arbitrarietat dels caps familiars o tribals, que fixen les rendes i que periòdicament redistribueixen les terres dins el col·lectiu familiar o tribal (sistema de mutxaa).

Això manté el cultivador en una situació d'incertesa pel que fa als seus drets i al futur del seu tros. Aquesta incertesa es reflecteix al seu torn en una pobre rutina de cultiu del sòl.

Amb una certa simplificació, és possible de distingir, a Orient Mitjà, al costat de les terres “mulk”, que es corresponen a les possessions camperoles individuals dels països europeus, els feus i les tinences que predominen. Originalment propietat de l'estat, o més aviat sobirania suea, les terres “miri” han passat als senyors feudals, pels serveis prestats, en la forma de “mulk”, o bé en la forma d'arrendaments a un termini més o menys llarg, i, en tot cas, són sub-arrendades pels senyors feudals als camperols. Les “matruki” són terres reservades a l'ús públic i les “waqf” representen la propietat a mans mortes, donatius religiosos o caritatius.

Les “miri” són característiques d'Irac, les “matruki” d'Iran; i durant un llarg període les “waqf” representaren una desena part de les terres cultivades a Egipte.

Al Magreb, les grans finques agrícoles, establertes en les millors terres, són generalment a mans dels colons capitalistes i d'una pocs grans terratinents nadius. Es cultiven d'acord amb els mètodes moderns, gràcies a l'ús d'una força de treball nadiua barata i abundant, els camperols sense terres. Pel que fa a les terres que resten per a la població nadiua, aquestes es divideixen en terres “mulk”, les terres familiars indivisibles – característiques de les regions de muntanya (cada possessió de la família té dret sobre el producte d'acord amb l'àrea) – cultivades pels membres de la família o per arrendataris que han de donar la cinquena (khammes) en el cas de la terra que pertany als semi-nòmades dels oasis del Sahara, de les terres col·lectives de les comunitats camperoles o de les tribus ramaderes; i de terres “habous” públiques o privades que equivalen als “waqf” egipcis. La darrera categoria encara és particularment important avui dia a Tunísia.

En general, hi ha un predomini social a tot arreu dels terratinents així com dels “notables” de la tribu o de la comunitat i dels llurs aliats mercaders i usurers burgesos de les ciutats; en les llurs mans es concentra el poder econòmic, el poder financer, i l'autoritat civil; d'altra banda, els petits propietaris, i especialment tots els tinents precaris, que, per aquesta mateixa raó, no veuen la necessitat ni tenen la possibilitat de cultivar a llarg termini.

La renda de les terres sovint la demanen en metàl·lic els propietaris que viuen a la ciutat. Per tal de subsistir, els camperols han de recòrrer regularment al crèdit – com un avenç en metàl·lic o similar – de fórmula variable però amb un interès del 100% o més pels “mercaders” o bé a un prèstec dels propietaris capitalistes, que actuen com a gestors dels llurs “clients”, que paguen els llurs impostos i que s'encarreguen de les llurs extraordinàries depeses familiars, etc.

Són únicament els camperols de les regions de muntanya com les d'Algèria o de Marroc – on el sistema és de propietat familiar i comunitària indivisible i on hi preval un gran esperit d'ajut mutu – els qui escapen d'aquestes condicions del camperol àrab. Però d'altra banda, la població d'aquestes regions creix constantment en una àrea pobre i limitada, ja del tot esmicolada, ocupada, i superpoblada. És això el que ha provocat una emigració a una escala fins ara desconeguda.

A Egipte, abans de la reforma agrícola del 1952, la terra cultivada era dividida entre unes 5.600.000 feddans [5] de terres de propietat privada, 592.000 feddans de terres waqf i 2.500.000 de feddans de terres estatals o de terres d'ús públic. Les petites possessions de menys de 5 feddans per família suposaven un 37% del total; però aquesta era a mans del 94% dels propietaris. Les possessions mitjanes d'entre 5 i 10 feddans representaven un 31,6% de la propietat privada, a mans del 5,3% dels propietaris. Les grans finques de més de 50 feddans i que representaven més d'un 31% de la propietat privada (sense comptar les terres waqf) eren propietat de menys del 0,5% dels propietaris.

S'estima, però, que és impossible de subsistir amb menys de dos feddans. Ara bé, abans del 1952 hi havia més dos milions i mig de propietaris amb menys de 2 feddans, i la tendència, davant el creixement de la població, anava cap a una reducció fins i tot d'aquesta superfície. I la part de collita de promig anava a mans del terratinent era el 80% de la producció!

A Líban hi predominen les finques ben petites d'entre 1,2 i 12 acres, però fa uns anys, un 2% dels propietaris encara posseïen el 40% de la terra.

A Síria, abans de la recent reforma agrària, les grans finques de més de 250 acres, que contrasten potser encara més que en Egipte amb les petites de menys de 25 acres, suposaven més del 15% de l'àrea cultivable. En el nord del país, els grans terratinents posseïen de 80 a 90% de la terra; i de 60 a 75% en la regió de Damasc[6].

A Irac, “la propietat és en general infeudada, el sistema és obscur, i el tret més destacat és el desenvolupament dels latifundis. Sota el règim turc, fora de les àrees urbanes, tota la terra era miri”, [7] i aquesta fou expropiada de formes diverses pels feudalistes i els “notables”.

Abans de la recent reforma agrària, vora un miler de terratinents posseïen uns 20 milions d'acres d'un total de 30 milions d'acres de terra arable. Determinats “notables” posseïen finques de 100.000 acres treballades per veritables serfs que rebien tan sols un 30% de la collita. [8]

A Jordània les petites possessions de menys de 25 acres hi predominen. D'un 30% a un 40% dels camperols probablement són sense terres. El sistema latifundista, concentrat a mans d'uns centenars de terratinents, encara creix.

A Iran, un 85% dels treballadors agraris no posseeixen la terra que treballen: pertany o bé a l'estat o un nombre limitat de grans terratinents.

Al Magreb la situació és la següent:

A Tunísia, d'uns 22 milions d'acres de terra “productiva”, es cultiven realment uns 9.300.000 acres, els colons fins fa poc encara posseïen 1.900.000 acres de la millor terra. La resta es divideix entre uns pocs grans propietaris feudals nadius de terres habus i d'una plèade de petits propietaris nadius.

A Algèria, de gairebé 30.000.000 d'acres de terra arable, 10 milions dels quals són cultivats, 25.000 colons europeus en posseeixen o en tenen la concessió d'una mica més de 7 milions d'acres de les millors terres. El 1950 les terres posseïdes pels colons europeus representaven un 38% de la terra cultivable. S'estima d'altra banda que les terres rurals posseïdes pels musulmans consisteixen en unes 600.000 possessions de les quals un 70% no són viables (menys de 25 acres).

Hi ha per tant una població agrícola de gairebé 700.000 famílies camperoles sense terra (de tres a quatre milions de persones).

A Marroc, 12.200.000 dels 37 a 50 milions d'acres de terra arable (i 10 milions d'acres forestals) eren realment cultivats el 1953 (uns 10 milions per cereals). Sis mil colons europeus posseïen uns 2.500.000 acres de terra arable (amb 900 finques de més de 750 acres), de les quals 1.500.000 acres es treballaven realment. Els rendiments, però, són sovint tres vegades més grans que els de les finques marroquines.

Els pocs milers de grans feudalistes marroquins posseeixen un quart de les terres cultivades de Marroc, és a dir, 4.500.000 acres. Uns 1.300.000 marroquins cultiven gairebé 10.000.000 d'acres de terra. El 1954 s'estimava que hi havia 500.000 famílies camperoles sense terra.[9] Una quarta part de la terra cultivada pels marroquins es troba en forma de terres col·lectives.

*

A tot arreu, tant a l'Orient Mitjà com al Magreb, hi ha un proletariat rural immens al costat d'una massa de camperols empobrits i de nòmades, [10] un excedent de població sense cap possibilitat d'obtindre un lloc de feina realment productiva.

Les condicions de vida d'aquesta població es troben entre les més miserables del món: una renda anual per càpita – i de vegades per família sencera, com a Egipte – per sota dels 50 dòlars; un analfabetisme complet; nombroses calamitats degudes a la desnutrició i a les condicions laborals i climàtiques (tuberculosi, malària, tracoma – que no respecta els ulls ni tan sols d'un Ibn Saud – esquistosomiasi, ancilostomiasi, etc.), tot plegat mina uns organisme ja afeblits.

I mentre la tendència de l'evolució és cap a una concentració i modernització de les grans finques, la població camperola excedent, que no és emprada econòmicament i que en conseqüència no és econòmicament viable pel cultiu de la terra, augmenta, perquè el progrés aconseguit de totes formes en la higiene, la sedentarització dels nòmades, i l'augment de la productivitat de la terra, no creixen en proporció.

Així es dibuixa clarament la importànica primària, al costat de la lluita nacional per la independència real de l'imperialisme, de la qüestió agrària en aquests països. Aquest problema, a més, sols es pot resoldre satisfactoriament amb una reforma agrària completa en el marc d'una política revolucionària general que done al camperol prou terra i que augmente la seua productivitat. Recuperar noves terres mitjançant diferents projectes hidràulics, eliminar malalties i l'alfabetisme, augmentar la productivitat de la terra, i, mitjançant grans passes fetes en l'agricultura, donar suport al desenvolupament indispensable de la industrialització dels països àrabs, demana quelcom més que una reforma agrària, exigeix una política estatal global.

La reforma agrària dels països àrabs hauria d'adreçar-se a donar la terra als qui realment la treballen, és a dir, als petits terratinents, els arrendataris i els obrers agrícoles, eliminant totes les incerteses que ara pesen tan feixugament damunt la petita explotació, expropiant sense compensacions les terres del grans propietaris nadius i colons així com els waqf i les terres habus, i ampliant les terres existents mitjançant projectes hidràulics i d'altres sempre que siga possible i necessari.

Pel que fa a la forma que ha prendre aquesta reforma agrària, aquesta ha de tindre present tant els costums comunitaris que encara caracteritzen la família i la societat tribal àrabs (tot i que en declivi per la penetració del capitalisme) i les exigències d'un cultiu de regadiu també de base comunitària.

Això suposa que és possible de preveure a gran escala per aquests països una reforma agrària que des d'un començament cree col·lectius comunitaris o tribals (que s'aplegaran més tard en col·lectius més grans) i convertir els millors latifundis del feudalistes nadius i dels colons en explotacions estatals, gestionades per col·lectius de treballadors agrícoles o arrendataris que ara les treballen.

De fet, el nivell de vida dels arrendataris o del treballadores agrícoles àrabs és en l'actualitat tan baix (potser horrorífic seria millor paraula) que qualsevol millora econòmica apreciable, incloses per exemples les salarials, podria inspirar aquestes masses una major productivitat en una granja col·lectiva on fossen els gestors.

Naturalment, el cas concret és diferent per cada país i sovint fins i tot per tal o tal regió.

2) BURGESIA, PROLETARIAT I INDUSTRIALITZACIÓ

Encara en una època força recent la burgesia àrab es composava essencialment de mercaders i de rendistes que acumulaven gran part dels llurs beneficis a partir de la població agrícola d'una forma o d'una altra. Aquests estrats consumien, redistribuïen, o exportaven el producte de la terra, acumulaven el gra en forma d'or, o l'invertien en finques reials o en latifundis sub-arrendats o cultivats per treballadors agrícoles, d'acord amb una línia d'explotació capitalista [11].

Aquests estrats similarment es dedicaven a l'explotació usurera dels camperols, lligats amb ells “per un sistema complex de deutes, de relacions comercials, o clientelars”. Els mercaders que jugaven un paper important en el comerç (teixits, cereals) o en el transport, eren un tret característic també de la composició bàsica de la burgesia àrab de les ciutats del Magreb.

Aquesta estructura de la burgesia àrab, essencialment parasitària, encara predomina en l'actualitat.

Però les transformacions econòmiques que tingueren lloc als països àrabs com a resultat de la penetració imperialista, l'obertura de camps petroliers, i el procés lent però continu d'industrialització, han donat lloc, al costat d'aquests estrats, a nuclis d'una burgesia industrial pròpiament dita i en conseqüència a un proletariat modern.

A l'Orient Mitjà, a més de les bases i instal·lacions comercials com el canal de Suez, són els camps petroliers els qui han tingut la major influència en la transformació econòmica i social dels països d'aquesta regió. En l'actualitat hi ha 600 pous petroliers en l'Orient Mitjà que aporten una quarta part de la producció total del món occidental, mentre que les reserves d'aquesta àrea s'estimen en dos terços del total de les reserves “atlàntiques”.[12] La producció total de l'Orient Mitjà és valorada en més d'un miler de milions de dòlars per any. La renda obtinguda pel petroli constitueix la major part, si no tot, del pressupost dels estats àrabs productors de petroli. Tan sols una molt petita part d'aquesta tenda, però, és emprada en l'actualitat en benefici de l'economia nacional.

Amb tot, les necessitats tècniques de l'explotació del petroli i els beneficis que sorgeixen d'aquesta explotació han enderrocat completament la vida tradicional de tota la franja “pèrsica” d'un país com Aràbia, per exemple, on l'esclavitud encara hi predominava no fa gaire: la desnomadització i la proletarització, la construcció de carreteres, la urbanització.

És més, s'ha desenvolupat una indústria moderna en diversos graus en els diferents països de l'Orient Mitjà, especialment d'ençà de la primera guerra mundial i encara més d'ençà de la segona: indústries extractives (diferents de la del petroli que és completament a mans dels imperialistes) o de processament.

De lluny la principal indústria és la indústria textil, especialment a Egipte (que, a més del cotó, processa lli, raió i seda natural en fàbriques molt grans així com en nombrosos tallers artesanals). Després hi van Líban i Síria. A Irac, la indústria textil es troba en els seus estadis inicials, i sols s'hi processen cotó i raió.

Després venen les indústries alimentària, metal·lúrgica, química i de la construcció, totes de desenvolupament recent i concentrades principalment a Egipte, amb unes poques instal·lacions a Líban i a Síria. Com a regla general, aquestes indústries, inclosa la indústria textil, no cobreix ni tan sols encara, malgrat el llur progrés constant, la demanda interna, i en conseqüència és molt excepcional que hi haja excedent per exportar.

El llur desenvolupament és important, però, per les seues conseqüències socials, que reforcen la formació d'una burgesia industrial real i d'un proletariat modern.

Els contingents d'aquest són encara febles numèricament; però, sovint concentrats i amb una posició econòmica clau en aquests països, creixen de forma contínua: una avantguarda d'uns 200.000 obrers petroliers a Iran, en els protectorats dels Golf Pèrsic, a Aràbia Saudita, a Irac, a Síria, i al Sahara; els obrers de les indústries textil i de la construcció al Cairo, Damasc, i Bagdad; els obrers del transport, de les drassanes dels diferents ports des d'Alexandria fins a Lattaquieh.

Egipte tot sol – de lluny el país àrab més industrialitzat – té 1.300.000 obrers en l'actualitat, però la majoria d'ells (90%) són obrers no qualificats dispersos entre diferents milers de petits tallers; sols 65 fàbriques tenen més de 500 obrers.

En el Magreb, l'economia és dominada per l'agricultura colonial l'objectiu de la qual és l'exportació. Amb tot,

Abans de la guerra cap dels països de l'Àfrica del Nord tenia

Aquesta situació ha canviat molt d'ençà de la darrera guerra. La industrialització aleshores semblava essencial pel propi esforç bèl·lic. Del 1943 endavant, en els tres països de l'Àfrica del Nord aïllats de la metròpoli, hi hagué aviat una manca de les mercaderies manufacturades més essencials. Fou necessari per tant improvisar tota una sèrie de noves indústries: alimentària, metal·lúrgica, mobiliària, química i del vidre, indústries de construcció, etc.

Una sèrie d'aquestes indústries, incapaces de fer front a la competència amb les indústries millor equipades de la metròpoli, quebraren tan bon punt finalitzà la guerra. Però l'impuls donat a la industrialització aconseguí de mantindre's amb tot, gràcies a les noves inversions de capital que arribaven des de França o del capital internacional, degut precisament a la importància estratègica dels països del Magreb, que afavoria les intal·lacions a gran escala i de gran despesa. La indústria es beneficià enormement d'aquestes inversions (públiques o privades).

A més del capital local invertit en les empreses alimentàries i textils,

Així hi floriren diverses fàbriques: metal·lúrgiques, textil, químiques, etc. Part d'aquestes fàbriques (indústries alimentàries) són en el lloc de producció, però la majoria d'elles s'han erigit prop dels ports i han donat lloc a gran barris industrials (les famoses “bidonvilles” entre ells).

Ni a l'Orient Mitjà ni al Magreb ha comportat el procés d'industrialització que ara té lloc cap transformació qualitativa de l'estructura econòmica tradicional d'aquests països subdesenvolupats dominats per l'agricultura i el comerç.

Tècnicament, el desenvolupament a gran escala de la indústria és afectat per l'absència d'una indústria pesada que pogué equipar eficientment i econòmicament les indústries lleugeres i en conseqüència de reduir el cost exorbitant de les mercaderies fetes per la indústria local que, per tal de sobreviure, han d'ésser protegides amb duanes no menys exorbitants.

Econòmicament, l'estructura feudal de les regions rurals i el paper usurer de la burgesia comercial de les ciutats impedeix la creació d'un gran mercat intern capaç d'absorvir el desenvolupament de la indústria.

Financerament, el desenvolupament de la indústria és obstaculitzat per la manca de recursos suficients per l'acumulació primitiva del capital, ja que el capital nadiu prefereix els beneficis ràpids i substanciosos de les operacions mercantils i prestamistes i el capital foraster vol invertir únicament amb cura, també amb l'esperança de beneficis ràpids, mentre que l'estat, a mans dels feudo-capitalistes nadius o de l'imperialisme, al seu torn afavoreix aquesta activitat especulativa i absorbeix, pel fenomen ben conegut d'aquests països, amb un funcionariat tan nombrós com incompetent i parasitari, una proporció elevada dels recursos que altrament serien disponibles pel desenvolupament de l'economia nacional. [16]

És més, degut a la pròpia natura dels països subdesenvolupats, una immensa força productiva, representada pel potencial de treball de la llur població, roman en la major part sense cap feina productiva possible: dues terceres parts dels 18 milions de fel·lahin d'Egipte, 7 de cada 9 persones de la població nadiua algeriana, etc.

Així les condicions socials i econòmiques del règim feudal-capitalista d'aquests països, encara econòmicament dominats – amb excepcions molt rares – per l'imperialisme, constitueixen una obstacle principal per la industrialització d'aquests països i fan absolutament insostenible qualsevol perspectiva d'atrapar els països industrials en un futur previsible.

I amb tot les condicions naturals no són de cap manera desfavorables per una ràpida industrialització dels països àrabs.

Tot i que el problema de l'energia hidràulica o de l'energia basada en el carbó és de difícil solució per tots aquests països, d'altra banda la majoria d'ells es pot beneficiar, a més de l'energia solar de demà, de l'extraordinària abundància del petroli, recursos que, combinats en un conjunt inter-àrab, serien del tot suficients per les necessitats de la llur industrialització.

Els recursos minerals, tot i que pobrement estudiats i mal coneguts, semblen abundants:

A l'Orient Mitjà: llim bituminós en la vall de Yarmouk a Síria, grans dipòsits de sals en tot el desert sirià, en la Mar Morta, [17] en les costes de la Mar Vermella, etc; menes de ferro a l'est d'Assuan a Egipte, i a Líban; carbó, coure i plom a Iemen; or a Mahad Dahab a Aràbia Saudita; fosfats a Egipte i al desert libi, etc.

A l'Àfrica del Nord: fosfats a Tunísia i especialment a Marroc que produeixen gairebé una tercera part de la producció mundial; dipòsits de ferro, especialment a Algèria, com els de Bone (centre d'Uenza), el treball dels quals s'avalua ara amb una producció estimada de 400.000 a 500.000 tones de ferro per any; dipòsits de plom i zinc a Algèria, Tunísia i Marroc; manganès, cobalt i altres minerals rars a Marroc; immensos recursos minerals de moltes menes al Sahara; petroli, gas, la conca carbonífera de Colomb-Bechar, els dipòsits de ferro de Gara Djebilet i Fort Gouraud, de coure a Akjoujt, diversos dipòsits minerals a Hoggar, etc.

A aquests recursos minerals de l'Orient Mitjà i de l'Àfrica del Nord cal afegir les matèries primeres dels recursos vegetals i animals: cotó, sucre de canya i remolatxa, diversos olis, llana, etc.

En relació a les condicions financeres de la industrialització dels països àrabs, es satisfan completament amb l'existència de recursos petroliers combinats amb un excedent de força de treball actualment desaprofitat de la població d'aquests països. Teòricament, els beneficis colossals de la producció de petroli [18] haurien d'ésser suficients per finançar la industrialització d'una República Federal Àrab unificada. Però la major part d'aquests beneficis retorna a les companyies imperialistes forasteres i a les oligarquies dirigents (governs, reis, xeics).[19]

Els ingressos fabulosos del xeic de Kuwait i del tresor reial d'Aràbia Saudita són ben coneguts: més de 500 milions de dòlars i 300 milions de dòlars respectivament per any! El xeic de Kuwait n'empra un terç per la seua família (70 persones) i un altre terç és invertit en “empreses internacionals de primer ordre per un comitè d'inversions” establert pel xeic a Londres, el famós consell d'inversions de Kuwait! Únicament un terç s'utilitza en l'anomenat “interès general”.

Pel que fa als ingressos petroliers d'Aràbia Saudita, 50 milions de dòlars són emprats en mantindre els 300 membres de la família reial i els 24 palaus de 'mil i una nits' (respecte a tan sols 13 milions de dòlars emprats en l'agricultura entre 1952 i 1954, s'empraren els 80 milions de dòlars en l'exèrcit el 1955).

A Irac, d'altra banda, el 70% dels ingressos del petroli els emprà un “Consell de Desenvolupament” per millorar l'economia nacional, especialment l'agricultura, principalment en les obres per controlar les crescudes del Tigris i de l'Èufrates amb objectius d'irrigació.

La set imperialista pel petroli també afecta el consum intern, en part degut a les dificultats que hi ha per refinar una certa quantitat del cru a lloc, però principalment per la imposició d'un preu molt més alt que el preu de producció de l'Orient Mitjà ja que és calculat d'acord amb el preu del petroli americà.

En resum, l'expropiació sense compensació dels imperialistes i dels feudalistes és una condició primordial si es vol que els immensos recursos petroliers àrabs facen una contribució efectiva al ràpid desenvolupament de l'economia nacional d'aquests països.

Hi ha un altre recurs molt important en aquests països que tot sol podria resoldre si més no en part el difícil problema de l'acumulació primitiva de capital necessària per un inici ràpid i a gran escala de la industrialització; aquest recurs és la mobilització productiva de la força de treball de milions d'homes i dones que avui dia es trobem parcialment o totalment desocupats. Aquesta força, dedicada a obres d'irrigació, de reforestació, i de diferents construccions civils, així com en la indústria local, en el marc d'una economia planificada i de control estatal, podria fer ràpidament disponibles unes considerables forces productives, que començarien per augmentar substancialment la producció agrícola. La mobilització efectiva d'aquest recurs és igualment una qüestió del sistema social.

FULL DE BALANÇ DE L'ACTUAL DIRECCIÓ BURGESA DE LA REVOLUCIÓ ÀRAB

Són aquestes dades les que cal tindre present quan es jutja el paper jugar per la direcció burgesa o petit-burgesa de la revolució àrab en aquest període de postguerra, per fer-ne un balanç, per avaluar-ne la perspectiva.

Els esdeveniments més destacats de la revolució àrab i d'Orient Mitjà en general, en el nou estadi obert amb la fi de la segona guerra mundial, són: l'experiment de Mossadegh a Iran; la revolució política egípcia del 1952 i l'ascens al poder del nasserisme; l'alliberament de Tunísia i de Marroc; la revolució algeriana del novembre del 1954; la formació de la RAU; les revolucions libanesa i iraquiana del 1958.

En tots aquests esdeveniments una direcció burgesa o petit-burgesa de la revolució ha afermat la seua autoritat, encapçalant la lluita nacional anti-imperialista. En certs casos, el paper polític dirigent que han jugat partits i personalitats burgeses – d'origen social burgès o decididament lligades ideològicament a la burgesia – és perfectament clar: Mossadegh a Iran, l'Istiqlal a Marroc; el Neo-Destour i Bourguiba a Tunícia; diverses formacions burgeses i petit-burgeses a Líban i Síria. En altres casos, com a Egipte i a Irac, la direcció de la revolució fou presa per un grup d'oficials bonapartistes, l'essència i l'orientació social dels quals s'hauria de copsar millor. Aquest és més concretament el cas del nasserisme.

Els esdeveniments ha demostrat completament, em sembla, la correcció de les tesis essencials del marxisme revolucionari en el desenvolupament de la revolució colonial del nostre temps i el paper de la burgesia nadiua. Han confirmat a la burgesia la possibilitat de lluitar, fins a un cert punt, contra l'imperialisme, i això confirma la necessitat d'un front unitat nacional anti-imperialista que aplegue totes les classes, en el cas dels països colonials i semi-colonials.

Però els esdeveniments han demostrat igualment les limitacions de la burgesia nadiua en tots els camps essencials: la independència real de l'imperialisme; la unificació nacional; la reforma agrària; la industrialització; l'emancipació de la dona. Degut al fet que la burgesia nadiua, inclòs el nucli de la burgesia industrial, és en tots aquests països alhora que econòmica feble, massa lligada econòmicament amb l'imperialisme, amb els feudalistes, i amb els altres estrats explotadors nadius (la burgesia mercantil i usurera), temen de basar-se massa fermament en les masses camperoles i obreres, els fets ha mostrat que aquesta burgesia no pot assolir ni completar les tasques essencials esmentades de la revolució democràtica-burgesa. [20]

El fracàs de Mossadeght en la nacionalització del petroli a Iran; el full de balanç del règim d'Istiqlal a Marroc i del règim de Neo-Destour de Tunísia; el full de balanç actual de la revolució iraquiana – tota aquesta experiència es presenta per mostrar clarament les limitacions de la direcció revolucionària que és darrera anàlisi burgesa. (Tractarem separadament el cas de l'actual revolució algeriana).

Aquestes limitacions són encara més flagrants en el sentit que les condicions internacionals del període de postguerra han donat realment a les burgesies nacionals dels països colonials i semi-colonials possibilitats i sortides excepcionals, a causa de l'antagonisme entre Orient i Occident i les força noves possibilitats de l'ajut diplomàtic, militar, financer, comercial i tècnic a disposició de la URSS i dels altres estats obrers. [21]

Degut a aquestes noves circumstàncies, la burgesia nacional té la possibilitat d'impulsar la seua independència relativa de l'imperialisme molt més que en el passat, i alhora defensar-se victoriosament de possibles agressions imperialistes, com fou el cas de l'expedició anglo-francesa del 1956 a Suez, i de nou els esdeveniments que seguiren la revolució del 1958 a Irac.

Però la natura de classe de la burgesia nacional impedeix que s'aprofite d'una situació tan excepcional per lliurar-se radicalment de les conseqüències econòmiques de l'imperialisme i dels feudalistes, l'existència dels quals és un dels principals obstacles per l'extensió del mercat intern i per una industrialització ràpida i a gran escala. Les posicions econòmiques de l'imperialisme no han sigut eliminades a enlloc dels països àrabs, Egipte inclòs – tot al contrari.

En el cas de determinades expropiacions i estatalització, que tingueren lloc sota la pressió de les masses i d'urgents necessitats polítiques i econòmiques – com les del canal de Suez i altres empreses a Egipte – els imperialistes han rebut fortes compensacions, que carreguen l'economia nacional amb pesos que redueixen precisament els possibles recursos que es podrien destinar a la industrialització.

El cas del petroli, que és determinant pel futur econòmic i per la industrialització dels països àrabs, és característic de la feblesa general de la burgesia enfrontada a l'imperialisme. Les noves relacions de forces establertes entre els dos haurien d'ésser capaces de dur la burgesia a negociar els termes dels contractes amb les companyies petrolieres en un sentit més favorable. Aquest procés ja ha començat. [22]

Però l'estadi de l'estatalització sense indemnització d'aquestes companyies, una precondició essencial per assegurar l'acumulació primitiva necessària per iniciar la industrialització a gran escala en els països àrabs, no arribarà sense la pressió revolucionària de les masses àrabs i sense una direcció que vaja molt més enllà del marc burgès.

La tasca de la unificació de la nació àrab no és menys compromesa sota l'actual direcció burgesa o petit-burgesa de la revolució àrab, la unificació àrab és una tasca massa progressiva per no subordinar-la al caràcter del règim sota el qual serà possible d'aconseguir.

La unificació de la nació àrab constituïria el marc més propici pel floreixement econòmic, social i polític de la revolució àrab. Des d'aquest punt de vista, les formes polítiques amb les quals es realitza aquest procés són menys importants que el propi contingut. Si per exemple la unificació àrab pogués aconseguir-se en el marc d'un sol estat centralitzat, governat per Nasser, per anti-democràtic que aquest estat fos, hom no seria capaç d'ésser contrari a aquesta unificació. Hom hauria de satisfer-se únicament amb continuar la lluita per les llibertats democràtics i pel socialisme en aquest estat.

Però improbable a la pràctica que el nasserisme unifique la nació àrab ni sota la forma un estat inter-àrab centralitzat, ni sota una confederació de repúbliques àrabs. Qualsevol forma d'associació dels estats àrabs com a formes de transició cap a la unificació en un sol estat centralitzat en una república federal efectiva[23] s'han de considerar progressius i rebre suport si es proven de realitzar.

Les actuals dificultats dins la RAU entre Egipte i Síria, així com l'atitud de reserva de totes dues bandes entre la RAU i Irac pel que fa a l'extensió de la unificació al darrer país; l'hostilitat de Burguiba envers la RAU; les dissensions fins i tot en el Magreb – tot això són indicatius massa importants de la incapacitat orgànica, i no simplement conjunctural, de qualsevol de les burgesies àrabs – fins i tot de les relativament més dinàmiques – per establir-se com l'element assimilador i unificador dels països àrabs en general.

Les diferents fraccions de les classes dirigents feudo-capitalistes són massa heterogènies des del punt de vista de l'estructura econòmica i social, totes dues lligades d'una forma massa diferent amb l'imperialisme, massa particularistes, per polaritzar-se per pròpia voluntat i moviment al voltant d'un sol eix en un sol marc nacional. Únicament un poder polític fort dotat d'un gran dinamisme econòmic seria capaç de trencar les tendència particularistes i centrífugues i dur a terme la unificació, que és per damunt de tot l'aspiració revolucionària comuna de les masses àrabs. [24]

El nasserisme no té aquest objectiu. El nasserisme representa d'una forma excel·lent un poder bonapartista que explota la força del moviment de masses d'Egipte i dels països àrabs, així com l'antagonisme entre Orient i Occident, en benefici final de l'estrat social – encara limitat però contínuament reforçat – de la burgesia industrial nacional. Aquesta burgesia, capitalista per excel·lència, no té en l'actualitat prou força per governar mitjançant un partit parlamentari i un govern democràtics. Per imposar el seu govern li cal un estat fort capaç de fer cara tant a l'imperialisme com als estrats feudo-burgesos econòmicament endarrerits, sense ésser superada per l'esquerra pel moviment revolucionari autònom de les masses.

El poder militar dels oficials “anti-imperialistes” i “nacionals” - sorgeix principalment de la burgesia mitjana de les ciutats i del camp, fills dels terratinents mitjans, homes de negocis, o funcionaris – que aspiren en termes socials difusos a “modernitzar” el país, a “atrapar” Occident, etc. - aquest poder és, per aquest estrat de la burgesia, un somni fet realitat com a eina polític.

Bàsicament el bonapartisme nasserista treballa a favor del desenvolupament del capitalisme, tant pel fet que part de l'administració de l'estat, en enriquir-se en les seues funcions, es fa capitalista, és a dir, propietari de capital, i mitjançant l'acció estatal en general, que prova de realitzar una acumulació primitiva del capital i que contribueix al desenvolupament industrial capitalista [25] contra les limitacions que aquest desenvolupament rebia en el passat per l'omnipotència de l'imperialisme i del feudalisme.

La política inter-àrab del nasserisme en provar de crear un mercat inter-àrab més gran on els obstacles imperialistes i feudals siguen si més no en part eliminats, i en provar d'atreure en aquest sentit altres fraccions de la burgesia àrab per aquesta empresa, és també purament capitalista en la seua essència econòmica.

Hem vist ja els límits de la lluita anti-imperialista de la burgesia nacional així com els de la seua lluita per la unificació nacional i la industrialització. Ens queda demostrar els límits de la seua lluita contra els feudalistes, que clarament apareixen en l'extrema timidesa de les reformes agràries realitzades d'ençà de la guerra per la burgesia nacionañl.

A Egipte, les reformes agràries fins ara han beneficiat menys d'un 10% de la immensa massa de fel·lahin, mentre que han acordat indemnitzacions generoses als propietaris “expropiats”. [26]

L'extensió de la reforma agrària que ara té lloc a Síria estableix el sostre de la propietat privada que resta als feudalistes en 200 acres de terres irrigades, a més de 100 acres en cas de tindre fills, més 750 acres de terres no-irrigades. La resta de la seua terra ha de passar a mans de l'estat, el propietari és indemnitzat d'acord amb el preu de la terra valorat en deu vegades la renda anual mitjana (que és sovint, com a Egipte, quatre vegades més grans que la renda d'una àrea igual a Europa).

Pel que fa a la terra distribuïda als camperols, es constituirà en parcel·les de 20 acres de terra irrigada o de 75 acres de terra no-irrigada, pagables en 40 anys amb una taxa d'interès d'1,5%. Aquesta reforma tampoc no afectarà a la fi dels cincs anys necessaris per a la seua aplicació, més que a una part infinitessimal dels més de tres milions de camperols sense terres de Síria.

Pel que fa a la reforma agrària d'Irac, que en un sentit precipità l'ampliació de la reforma agrària a Síria, és encara més moderada “si tenim present que Irac posseeix tres vegades més terra cultivable que Síria”! - com certs defensors àrabs de la reforma argumenten de forma ben paradoxal (cf. the Oct 1958 Arab Review, publicat per la Unió d'Estudiants Àrabs d'Anglaterra).

Aquesta reforma, també a realitzar en cinc anys, proposa que el límit superior de la propietat privada siga inferior a 618 acres de terra irrigada i a 1230 acres de terra no-irrigada. En tots aquests casos, la classe d'antics grans terratinents serà succeïda per un estrat de camperols rics que, lliures de problemes financers – si més no per les indemnitzacions estatals – no tindran cap dificultat per dominar econòmicament, d'una forma o una altra, els petits camperols que han esdevingut propietaris de petites parcel·les, en un clima implacable, sense material adequat ni ajut tècnic de l'estat.

Pel que fal als països alliberats del Magreb – Tunísia i Marroc – a banda d'expropiacions limitades, amb indemnització, d'unes poques finques colonials, no s'ha realitzat cap intent seriós de reforma agrària.

Sota aquestes condicions es pot afirmar sense cap exageració que el problema crucial, el problema agrari, roman essencialment intacte en els països àrabs, i que és una il·lusió esperar una solució radical de l'actual direcció de la revolució àrab.

Pel que fa a l'emancipació de la dona, la condició de la qual en aquests països, com a resultat de les prescripcions islàmiques i del passat feudal, es troba entre les més anacròniques i feixugues del món, la solució d'aquesta tasca també està lligada amb la transformació social i econòmica radical d'aquests països, que no es pot assolir sota l'actual règim feudo-capitalista. [27]

PER UNA NOVA DIRECCIÓ ÀRAB MARXISTA I REVOLUCIONÀRIA

Per impulsar i completar les tasques democràtiques-burgeses de la revolució àrab, pròpiament dita, i per iniciar la reconstrucció socialista de la nació àrab, és necessari de fer sorgir una nova direcció per a la revolució, que represente el proletariat i les masses de camperols pobres dels països àrabs. En altres paraules, una direcció marxista revolucionària.

Cal admetre, però, que aquesta tasca va molt retrasada en els horaris de la història, i que s'ha complicat terriblement en els països àrabs com a tot arreu, per la política exterior canviant de la burocràtica soviètica. Degut a la llur política profundament oportunista i col·laboracionista de classe, els partits comunistes, dòcils instruments en els països àrabs com a tot arreu, han sabotejat en realitat la creació de partits autònoms de classe que estimulen l'organització i l'acció autònomes del proletariat i dels camperols pobres.

Naturalment que aquesta política necessària de classe no suposa minimitzar de cap manera l'aliança amb la burgesia nacional en la lluita efectiva contra l'imperialisme i els feudalistes. Però aquesta aliança igualment necessària ha de prendre la forma d'un front unit entre organitzacions autònomes de classe amb una concepció d'acció efectiva, d'objectius precisos, on cadascú dels participants del front conserve plenament la pròpia fisionomia política i el ple dret de crítica dels seus aliats conjuncturals. Aquesta és la política leninista del front unit. En els països colonials i dependents, davant el paper dual de la burgesia nacional, aquesta política inclou la crítica ideològica implacable de les limitacions inevitables de la burgesia nacional, i la no menys inevitable lluita de classe contra ella, per tal de completar la revolució democràtica-burgesa i d'iniciar les tasques socialistes pròpiament dites.

Per comptes de seguir aquesta línia, els partits comunistes dels països àrabs foren obligats pel Kremlin d'arrenglerar-se de vegades amb la posició de la burgesia metropolitana, de vegades amb la burgesia nacional, traïnt així tant la lluita per la independència nacional com la lluita per l'alliberament socil.

Cada que el Kremlin cercava l'aliança o la neutralització d'una burgesia metropolitana, sacrificava cínicament a aquest objectiu els interessos de la lluita anti-imperialista i de la revolució social en els països dependents d'aquesta metròpoli. Abans i durant la segona guerra mundial, per tal de mantindre la seua aliança amb Gran Bretanya i França, el Kremlin força els partits comunistes àrabs a suspendre la llur lluita per independència nacional, i fins i tot dretament a sabotejar aquesta lluita per tal de no irritar els seus aliats imperialistes. Després de la guerra, en un altre estadi, quan el moviment per la independència nacional esdevingué malgrat tot irresistible, per tal de guanyar-se el favor de la burgesia nacional en la seua pròpia lluita contra les potències atlàntiques, el Kremlin obligà els partits comunistes d'ací i d'allà d'arrenglerar-se completament amb les posicions de la burgesia nacional, de suspendre i fins i tot de sabotejar obertament la lluita autònoma de classe per la revolució social en aquests països.

Cal recordar el sabotatge de la lluita anti-imperialista al qual es dedicaren els partits comunistes sirià, iraquià, egipci durant la guerra, una lluita sacrificada a l'altar de l'aliança del Kremlin amb Gran Bretanya, França i els Estats Units? Cal recordar com, amb la pretesa “plena comprensió” dels “lligams històrics” entre els llurs països respectius i França, els partits comunistes de Marroc, Algèria i Tunísia de fet sabotejaren durant molt de temps la lluita per la independència nacional d'aquests països i que després s'arrossegaren fins al taló de les direccions nacionalistes que prengueren la iniciativa d'aquella lluita? Cal recordar el suport gairebé incondicional que els PC d'Egipte i de Síria donaren a Nasser del 1955 ençà, després del gran acord d'armament entre Egipte i Txecoslovàquia, un suport que arribà fins a l'extrem de l'autoliquidació i del sabotatge obert de tota política de classe en aquests països?

És cert que aquest suport incondicional al nasserisme sembla haver sigut parcialment abandonat en nou capgirament dels PC de Síria, Egipte i Irac, que critiquen Nasser, prenen posicions contràries a l'extensió de la RAU a Irac, i beneixen la sobirania de cada estat àrab, i ara la d'Irac primer que tot.

Naturalment, qui és el principal responstable d'aquesta política, a primer cop d'ull estranya, és també el propi Kremlin, que probablement considera perillós de reforçar més encara Nasser, per por que abandone el suport del Kremlin i es passe al bàndol occidental. La política de ziga-zagues i extremadament oportunista – determinada pels objectius canviats de la política exterior del Kremlin i no per necessitat imperatives ben enteses de les revolucions anti-imperialista i social en els països colonials i depedents – l'aplica el Kremlin mitjançant un grapat d'homes dels partits comunistes, ja que la majoria dels llurs militants i fins i tot quadres no tenen cap consciència del paper de simple peons que els llurs partits juguen en el tauler d'escacs de la política exterior del Kremlin. Podria ésser ben bé, en el cas d'un moviment revolucionari molt fort de les masses, que part d'aquests partits superassen els límits d'acció assenyalats pel Kremlin, com fou el cas del PC algerià quan s'uní – tard i contra la línia del PC francès – a la revolució algeriana dirigida pel FLN; i això podria ésser el cas demà del PC a Irac.

En general, però, aquests partits, amb l'excepció dels PC d'Irac i ara de nou de Síria, en l'actualitat es troben en general desacreditats i aïllats de les àmplies masses àrabs. Això posa la qüestió de la creació de la nova direcció revolucionària marxista dels països àrabs, amb la perspectiva de treballar no essencialment en els PC sinó d'altres formes específiques de cada país.

La tasca primordial de tots els països àrabs consisteix actualment en agrupar-se, d'acord amb el programa integral del marxisme revolucionari, és a dir, de la Quarta Internacional, un nucli de quadres àrabs que al mateix temps siguin dins el moviment real de masses dels llurs països respectius, i que comencen a elaborar una plataforma, un programa de transició, que tinga present les peculiaritats del país. Aquesta programa concret de transició ha d'unir les reivindicacions anti-imperialistes i les nacional-democràtiques amb les consignes socialistes pròpiament dites, per tal de mostrar a cada país la via específica concreta que du de l'actual situació fins a la solució radical i socialista, en el context àrab. La preparació d'aquest programa ha d'anar de la mà amb la definició i la propaganda del partit de transició que treballarà per aquest programa.

La lluita per la solució socialista és inseparable de la lluita per la formació del partit revolucionari marxista de masses, l'eina indispensable de la victòria socialista. Però la creació del partit revolucionari marxista de masses en cada cas passa per etapes concretes de transició.

D'aquesta forma pot ésser que els marxistes revolucionaris de països com Marroc o Tunísia arriben a la conclusió que la formació del partit revolucionari marxista pren la forma de la creació d'un partit laborista basat en els sindicats, [28] donada la força del moviment sindical i les tendències a una politització espontània que ha mostrat (Tunísia) i que continua a mostrar en l'actualitat (Marroc). Aquesta via pot, a més, resultar d'un interès més general, ja que el moviment sindical és cridat a jugar un paper idèntic, també de natura pionera políticament, en tota una sèrie de països.

Un partit així haurà d'elaborar un programa general tan avançat com siga possible, i especialment un programa d'acció transicional, que done una resposta concreta a les tasques sense resoldre de la independència genuïna de l'imperialisme, de la unificació àrab, de la reforma agrària, del desenvolupament econòmic i industrial, i de l'emancipació de la dona.

En el cas més específic d'Algèria, és obvi que tant la tendència marxista revolucionària com les forces essencials d'un partit laborista de masses de demà emergirà de la diferenciació social i política inevitable dins l'actual FLN. El FLN, des del seu començament com a front unit nacional anti-imperialista, pateix constantment una diferenciació mitjançant l'aprofundiment, l'experiència, i fins i tot les dificultats, de la revolució. La seua base és essencialment plebeia, composada de treballadors rurals de les grans finques colonials, de camperols pobres de les regions de muntanya i dels oasis, de khames, [29] de nòmades del Sahara, d'artesans, de petits comerciants, i d'obrers de les ciutats d'Algèria i de l'emigració proletària de França. La seua direcció es composa d'elements que ha sorgit d'aquests medis, barrejats amb elements intel·lectuals i uns pocs i rars representants dels estrats de la mitjana burgesia.

La desproporció, més gran que enlloc, entre els elements plebeus i petit-burgesos i especialment burgesos, que és favorable a la importància numèrica i social dels primers, provoca que la revolució algeriana siga molt més profunda i de difícil “aburgesament”, “aburguibament”, que la revolució tunisina o fins i tot que la marroquina.

Amb tot cal no minimitzar el fet que, per la manca d'una clara ideologia marxista revolucionària, fins i tot els elements petits-burgesos més ben intencionats i més pro-plebeus cauen sota l'òrbita d'una política que, finalment, és burgesa.

El perill sempre segueix a l'espera en la direcció del FLN: parl, és clar, no dels elements obertament pro-burgesos si no directament burgesos, com Ferhat Abbas, sinó dels seus intel·lectuals d'esquerres i dels seus dirigents militars d'extracció camperola. Aquest és encara més el cas ja que la revolució algeriana pateix el pes de: el règim de de Gaulle amb les seues “obertures econòmiques i socials”, la seua ambiguïtat per Algèria, i també la seua accelerada repressió; la pressió de les burgesies tunisina i marroquina, atretes per la perspectiva de co-explotar les riqueses del Sahara juntament amb l'imperialisme; la prostració del moviment obrer francès; i també – cal dir-ho – la ineficiència del programa política i de la direcció general de la revolució algeriana.

No és qüestió de qüestionar les conquestes enormement positives del FLN, l'iniciador de la revolució i l'organitzador fins ara d'una ferotge i noresmenys que astoradora resistència contra l'esforç bèl·lic extraordinàriament poderós d'un imperialisme exasperat i salvatge. És més aviat qüestió d'entendre que el propi aprofundiment de la revolució sota les noves condicions on s'hi troba, exigeix que el seu programa social es faça més específic, i que l'estructura i funcionament del FLN es faça més democràtica, de forma que la base plebeia de la revolució s'associe més amb ella i per tant ho tribe raons, perspectives i justificacions pel seu llarg combat i pels immensos sacrificis.

*

La creació de nuclis marxistes revolucionaris a casa país àrab, dins el moviment real de masses, ha d'anar de la mà amb la llur unió inter-àrab, per tal de formar en realitat el nucli inicial del partit marxista revolucionari de masses àrab del demà. La Quarta Internacional està diposada i fermament decidida a ajudar, amb un gran esforç en tots els camps, per l'assoliment d'aquesta tasca. Els seus militants col·laboren estretament i fraternalment, sense el minor desig d'imposar les llurs idees burocràticament, amb tot els camarades àrabs que són marxistes revolucionaris o que es giren cap al marxisme revolucionari, amb independència d'un acord complet amb la totalitat de les posicions de la Quarta Internacional per tal d'ajudar-los a agrupar-se organitzativament tant en els països respectius com en un pla inter-àrab, per elaborar la llur plataforma, tant inter-àrab com de cada país, i per publicar un òrgan marxista revolucionari inter-àrab teòric.

Aquesta és una gran i urgent tasca. El futur de la revolucionar àrab en depèn. Del fons d'aquella revolució ja han sorgit figures admirables i heroiques que cerquen d'una forma més o menys confoses el seu futur socialista, el seu únic futur.

En el llinatge d'una revolució proletària com l'egipci Mustafà Khamis[30] o un dels primers gloriosos mujaidins de la revolució algeriana, Larbi Ben M'Hidi, [31] els marxistes revolucionaris àrabs sabran com dur a terme la revolució, per la qual els fel·lahins i els proletaris han acceptat tants sacrificis, cap al seu objectiu victoriós: la República Socialista Àrab.

Novembre del 1958

NOTES

[1] Fins i tot a Aràbia, no hi ha, des d'un punt de vista estricta, una raça àrab d'acord amb les definicions científiques modernes; més aviat hi ha una barreja de tres grans tipus racials: camita, mediterrània i armenoide (segons Bertram Thomas). A Irac la població bàsica és “nabatea” o “caldea”, i “aramea” o “siríaca” a Síria-Líban. Ètnicament, Egipte és copte. De Líbia fins a Marroc el Magreb és berber; els propis berbers no són una raça sinó un 'complex ètnic'

[2] R Puron: El Proper Orient, Éditions Payot, Paris.

[3] Hi hagué també un moviment reivindicatiu a Algèria als anys 1920, dirigit per l'emir Khaled; i a París el 1923 es creà l'Etoile Nord-Africaine.

[4] Llevat d'Aden, a la Costa dels Pirates, Bahrein, i Kuwait a Aràbiua, que són territoris controlats o protegits per Gran Bretanya; Palestina i Jordània no obtingueren fins el 1948 i 1949 respectivament l'estatus formal d'independent.

[5] Un feddan és igual a 478 iardes quadrades.

[6] Aquesta propietat era cultivada per arrendament. “Els trossos confiats als tinents són entre 17,5 i 150 acres en el secà, d'acord amb la qualitat del sòl i l'aridesa del clima, i la proporció que es guardaven per ells mateixos varia de la mateix forma de la meita fins a quatre cinquenes parts. Els contractes realitzats per un any o per la duració de la rotació de collites no ofereixen cap garantia al tinent. És lligat amb el propietari únicament pels seus deutes”. (La Mediterrània i l'Orient Mitjà, de P Birot i Jean Bresch. Presses Universitaires de France, Paris.)

[7] Ibid.

[8] Una llei del 1933 donava al propietari el dret de mantindre l'arrendatari en la terra fins que li pagàs els deutes.

[9] En 45 anys les condicions miserables han dut un milió de persones del camp cap a les ciutats on formen el semi-proletariat de les “bidonvilles” (les ciutats de bidons).

[10] Els darrers, la majoria pastors, tot i que davallen amb seguretat i de forma inevitable, encara constitueixen un component apreciable de la població total àrab, potser vora un 10%: 300.000 a Síria, la majoria dels sis milions d'habitants d'Aràbia Saudita, dos milions a Iran, més de la meitat de la població del Sahara (on hi ha 1,7 milions d'habitants).
La conversió dels nòmades a una vida sedentària, que ara té lloc tant a l'Orient Mitjà com al Magreb, és el resultat de la creació dels diversos estats independents, que trenquen el desert i tallen les àrees de pastures, així com de la introducció del comerç i del transport motoritzat de l'època capitalista, que fan la vida de vagareig pel desert alhora difícil i obsoleta.
“La sedentarització s'acompanya més que mai de profunds canvis socials i econòmics. Els caps tribals es transformen en grans terratinents de diverses formes: distribució dictatorial de les terres arables, venda d'aigua, i crèdits, “mentre que els altres esdevenen simples camperols, o fins i tot, en perdre tot el bestiar, van a inflar el nombre de khammes dels oasis, o es transformen en proletaris per aplegar-se a les ciutats o als camps petrolífers com a Aràbia i ara al Sahara.

[11] 'A Síria, Jordània, Irac, i fins i tot a Líban, llevat de les grans muntanyes, una bona part de les grans finques és a mans de les famílies burgeses que compraren les terres 'mulk' i que adquiriren l'usufructe de les finques “miri” (valoritzades a Irac amb la desviació de les aigües) d'acord amb participacions en les comunitats agrícoles d'estructura muchaa. Les posaren sota el control de gestors, les parcel·laren entre els tinents [...] les engrandiren amb obres d'irrigació, compraren equipaments, i introduiren el cultiu industrial amb l'objectiu d'especular”. (La Mediterrània i l'Orient Mitjà, de P Birot i Jean Dresch.)

[12] Estimada en 16.100 milions de tones. Aràbia Saudita tota sola té reserves petrolieres més grans que els Estats Units (gràcies en particular pels estrats submarins).

[13] La Mediterrània i l'Orient Mitjà, ja citada.

[14] Ibid.

[15] Ibid.

[16] La carrera funcionarial en els països subdesenvolupats (així com el petit comerç) és una forma d'escapar de la pobresa a la qual és condemnada la majoria de la població d'aquests països. A Egipte el 1951 hi havia 550.000 funcionaris, dels quals 200.000 no tenien cap tasca específica.

[17] Quaranta mil milions de tones de sals minerals; reserves inesgotables de potassa.

[18] Era de 150 milions de tones o més del 20% de la producció mundial (sense comptar la URSS) el 1954. A més s'estima que el petroli de l'Orient Mitjà haurà de cobrir com a mínim la meitat del consum mundial, la qual cosa s'ha de doblar en els propers deu anys – ço augmentarà la producció de l'Orient Mitjà fins a 800 milions de tones.

[19] En l'actualitat, cada tona de petroli produïda a l'Orient Mitjà suposa pels governs afectats una participació mitjana dels beneficis equivalent a 5,5$.

[20] És a dir les tasques pròpies de la revolució social burgesa que, en el passat, en els països europeus, permeteren d'enderrocar el feudalisme i d'instal·lar el capitalisme modern.

[21] Egipte: el volum de comerç entre Egipte i la URSS augmentà més de 11 vegades entre 1953 i 1957. Per tota una sèrie de mercaderies, la URSS és ara el principal subministrador d'Egipte. Així, el 1957, entre les importacions egípcies la URSS suposava: 43% de blat; 37% d'oli; 37% de fusta; 50% de xapa de fusta; 27% dels tractors. La URSS, a més, compra ara més d'un 30% del cotó egipci, i també arròs.
Síria: Les importacions sirianes del 1957 de la Unió Soviètica representaven, en valor:

[22] En la forma de companyies “integrades” que són establertes pel capital japonès i italià en certs casos, la participació en els beneficis d'acord amb fórmules més avantatjoses que el tradicional “cinquanta-cinquanta”, i el dret de participar en els beneficis que s'obtenen no sols de la producció, sinó també del refinat, del transport, i de la venda de petroli. És en aquests termes que Aràbia Saudita recentment volia arribar a un contracte amb l'Standard Oil d'Indiana.

[23] Entre la República Unida del Magreb i la República Àrab Unida dels Estats d'Orient Mitjà, per exemple.

[24] La unificació nacional àrab també ha d'incloure l'autonomia real i fins i tot l'autodeterminació per les diferents comunitats ètniques que hi ha en certs estats, per exemple els kurds d'Irac. Hauria de resoldre a més, a l'Orient Mitjà, la qüestió de l'estat d'Israel i dels refugiats àrabs. Aquesta gent, uns 800.000 en nombre, encara viuen desarrelats i desocupats en camps, generalment en tendes. La única solució correcta del llur problema dolorós i explosiu és la reinstal·lació a Palestina, el país àrab per excel·lència. L'actual estat d'Israel hauria d'ésser absorbit com a minoria nacional que gaudís d'un règim d'autogovern i de plenes llibertats culturals en una República Àrab Unida del Mitjà Orient.

[25] Empíricament el nasserisme troba la seua vocació de règim polític en el desenvolupament de la burgesia industrial. Fins i tot del 1952 ençà l'esforç d'Egipte en la industrialització s'ha accelerat, malgrat els resultats pràctica encara limitats (sols 200 milions de lliures egípcies de capital industrial el 1956).
La política de l'estat nasserista és més i més marcada per la tendència a la industrialització: empreses mixtes, amb forta participació de l'estat; un “Comitè de Producció” que té la tasca d'accelerar el desenvolupament de la indústria; el “Comitè del Pla” del 1956; un pla quinquenal en preparació, que hauria de començar el 1959.
El pla ha de moure 256 milions de lliures esterlines – una suma modesta, després de tot – de les quals 36 milions són atorgades per la Unió Soviètica, 44 milions per Alemanya Occidental, 8 milions per Alemanya Oriental, i 10 milions per Japó.
Amb tot, la mobilització del capital local a favor de la indústria, inclòs el donat als terratinents en la forma de pagaments per les llurs terres expropiades a la reforma agrària, ha sigut fins ara un fracàs.

[26] La llei del 1952 limita la propietat de terres cultivades a 200 feddans, pels dos primers fills es té dret a 50 feddans extres per cadascú (300 feddans = 311 acres). Les propietats sense cultivar no són afectades per la reforma agrària. Així es pogueren recuperar 666.000 feddans incultes, a més de 180.000 feddans que pertanyien a la família reial. El juliol del 1956, 500.000 individus dividits en 65.000 famílies es beneficiaren de parcel·les dels 260.000 feddans que havien sigut confiscats. La reforma agrària total afectarà un total de 1.500.000 fel·lahin, d'entre més de 18.000.000. Les indemnitzacions pagades als antics propietaris s'establiren en deu vegades el valor de renda de les seues terres, a més dle preu de les instal·lacions, maquinària, i arbres. Es paga en bons del tresor amb un 3% pagables en 30 anys. El juliol del 1956, 5.000 milions de francs d'aquests bons ja havien sigut lliurats, i els interessos satisfets.
La terra venuda és pagable en 30 anys, a un preu igual a 30 vegades la taxa impositiva, més un 3% d'interès, més un 15% de despeses de l'explotació. El conjunt es pagable amb la collita anual. En teoria, les parcel·les no poden fragmentar-se, ni tan sols en l'herència.
Els propietaris fel·lahin cultiven la terra de forma col·lectiva – en cooperatives obligatòries – reben una part de la collita d'acord amb l'àrea posseïda. L'aspecte més important de la reforma és la davallada autoritària de la taxa de renda anteriorment exorbitant, que passa de 40 i 50 lliures egípcies per feddan abans de la reforma a 18 i 21.

[27] La participació de les dones en la revolució àrab de Marroc, Tunísia, Egipte, i ara Algèria, ha afeblir en part però de cap manera trencat el jou mitjaval que encara pateixen.
Únicament les dones musulmanes de les regions de muntanya o de les tribus nòmades han servat ací i allà una certa llibertat, de vegades possiblement per l'herència de les institucions matriarcals dels temps antics (les dones de Cabília, però especialment les dones de la cultura berber txauia dels Aures, les dones tuareg del desert, etc.).

[28] Obrer i proletari, en la seua ideologia i programa; obrer i camperol en la nomenclatura popular.

[29] Arrendataris d'acord amb la cinquena part.

[30] Dirigent del sindicat de treballadors del gran molí textil de Krafel-Dawar dels suburbis d'Alexandria, que el 12 d'agost del 1932 aplegà davant les oficines dels gestors, per demanar un augment salarial i l'acomiadament d'un membre de la secretaria de la companyia i del cap de l'oficina laboral, “en nom de Mohammed Naguib i de la revolució!”. Condemnat a mort per un tribunal marcial i executat, per haver refusat de “denunciar els qui el nomenaren”, en el darrer moment cridà “Llarga vida a la revolució!” i murumurà “no moriré”.

[31] Després de setmanes de tortures, Been M'Hidi, un lluitador heroic de la primera hora de la revolució algeriana, encara tingué forces per mostrar el seu odi per l'exèrcit imperialista de botxins, i el coratge de proclamar a la cara dels seus torturadors. “Guanyarem perquè la nostra causa és just, i perquè les vostres tortures són impotents contra la nostra fe en una Algèria independent”.