II. Els avantatges i els inconvenients d’una «bona dictadura» segons el senyor Cambó
El leader regionalista, com d’habitud, comença per fer una reverència davant els principis democràtics per tal de ventar-los tot seguit una solemne puntada de peu. Ell creu en una «resurrecció de l’esperit democràtic, àdhuc en els països on més pregona pugui ésser la crisi» (p. 149); però no estima «cosa fàcil ni planera restaurar el prestigi dels Parlaments» (p. cit.) i «mentre no sigui donada als governs democràtics una estructura que els permeti una acció prompta i intensa, no es podrà considerar clos el període dels governs dictatorials, que en aquelles qualitats recullen llur actiu i troben llur justificació» (p. 150). Després d’encendre un ciri a déu i un altre al diable, el nostre autor enumera amb veritable fruïció els avantatges del règim dictatorial: la dictadura dóna «un rendiment molt més copiós i molt més ràpid que un Parlament» (p. 150); «energia que s’esmerça, iniciativa que es pren, pot traduir-se íntegrament en resultat» (p. 151); una dictadura «pot instaurar més fàcilment que un règim democràtic una política econòmica» (p. 152); «per fer sortir el país d’una crisi monetària, el règim de dictadura, legal o extralegal, tàcita o expressa, és indispensable» (p. cit); un règim de dictadura «pot, si vol, establir un pla racional d’obres públiques» (p. 153), «manté l’ordre públic amb més facilitat que un Govern parlamentari», «moralitza l’administració pública» (p. 154), etc., etc.
No us imagineu, tanmateix, que el senyor Cambó sigui un partidari de les dictadures, res d'això! No sols afirma reconèixer-ne els inconvenients, sinó que admet àdhuc que «la millor de les dictadures» en comporta que compensen -que tal volta superen!- els avantatges enumerats més amunt» (pàgina 157). En realitat, però, el balanç es salda amb un actiu evidentment favorable a la dictadura. Mentre que els avantatges enumerats pel nostre autor tenen un caràcter ben efectiu, ben real, els inconvenients pertanyen a la categoria d’aquests «imponderables» que es feren tan famosos durant els darrers temps de la dictadura espanyola. Compareu: d’una banda conservació de l’ordre, política econòmica ferma, obres públiques, rapidesa de procediment, etc.; de l’altra, «destrucció del civisme (p. 159), foment de l’egoisme (p. 160), floreixement de la immoralitat (p. 161) i de l’esperit de covardia» (p. 163), «disminució de vocacions polítiques» (p. 165), «puix que el règim de dictadura es basa sempre en l’aparició d’una forta personalitat...». «En la dictadura l’essencial no és el règim, sinó l’home que l’encarna» (p. 169), etc., etc.
És indubtable que tot burgès de bon sentit, en comparar els aspectes negatius i positius de la dictadura, segons el senyor Cambó, no li serà difícil pronunciar-se: els «imponderables» passaran a un segon terme davant els avantatges ben reals que ofereix als seus interessos el règim de dictadura extralegal.
Si durant els períodes de relativa estabilitat capitalista la burgesia pot «camoufler» la seva dictadura efectiva servint-se de les institucions parlamentàries, si no té cap inconvenient a parlar de civisme i de democràcia, en les circumstàncies creades després de la guerra i de la revolució russa, quan veu trontollar les bases del règim i amenaçats els seus privilegis, manifesta molt menys escrúpols i té una tendència accentuada a prescindir de tots els convencionalismes exteriors.
Per això el senyor Cambó podrà mistificar certs lectors petit-burgesos, suggestionats encara per la fraseologia democràtica, però el lector que assenyaladament li interessa, el lector burgès, no dubtarà ni un instant sobre les veritables intencions de l’autor, que consisteixen a demostrar, sota l’aparença de la crítica de les dictadures, els avantatges d’aquest règim d’excepció.
Entre els inconvenients de les dictadures enumerats pel nostre autor n’hi ha tres sobre els quals creiem necessari deturar-nos breument: la immoralitat, la covardia i el que ell anomena «la disminució de les vocacions polítiques».
En realitat, els dos primers són una conseqüència del tercer. Allí on no hi ha vida pública i, per tant, manca el control, la covardia i la immoralitat[64] són fenòmens lògics. Aquests dos inconvenients, però, són propis, en major o menor escala, del règim de dominació capitalista, encara que sigui sota la forma política de dictadura atenuada o «camouflée» (democràcia). Sota el capitalisme, les possibilitats d’intervenció de la immensa majoria de ciutadans, com ja hem vist en un altre indret d'aquest llibre, són extremadament limitades, la dependència econòmica d’aquesta majoria pel que fa a una minoria que disposa dels mitjans de producció i del poder estatal, creà les condicions favorables a una submissió que té molt de comú amb la covardia, i, finalment, no gosaríem d’afirmar que la immoralitat sigui major en els règims de dictadura capitalista descarada que en els de democràcia burgesa: al capdavall el nombre de representants del poder que hom té a corrompre en les dictadures és menor que en el règim parlamentari. La corrupció dels parlaments és un fet universalment conegut.
El règim polític que ofereix el màxim de garanties contra la immoralitat, i sota el punt de mira de la participació dels ciutadans a la vida pública, és la democràcia obrera, o dictadura del proletariat. Desaparegut amb la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció l’interès personal, desapareix una de les causes fonamentals de la immoralitat; els organismes de l’estat no són posats al servei dels interessos particulars, sinó dels interessos socials. És evident que la corrupció és possible, però ultra que té un caràcter distint del de la immoralitat del règim burgès, que, en realitat, és una herència llegada per aquest darrer i que les seves proporcions són infinitament menors, la dictadura del proletariat disposa de mitjans molt més eficaços per combatre-la. Aquests mitjans són fornits, com hem vist més amunt, per la democràcia obrera, infinitament més ampla i efectiva que la democràcia burgesa, i que, gràcies al sistema dels soviets o d’altres organitzacions de massa que poden sorgir en el foc de la revolució, té la possibilitat de garantir la participació de la immensa majoria de la població en la gestió pública i en el seu control.
Mentre que la dictadura burgesa, àdhuc en les seves formes més democràtiques, és un poder polític exercit de fet per la minoria al servei de la minoria, la dictadura proletària és un poder exercit per la majoria al servei de la majoria. Per això, mentre que la primera, com diu el senyor Cambó, «el primer que fa és reprimir que se’l pugui combatre amb armes d’ideal i d’intel·ligència» (p.171), aixafar tota iniciativa, la segona té tot l’interès a estimular l’activitat intel·lectual i la iniciativa, puix que la participació intel·ligent i efectiva de les masses constitueix la raó mateixa de la seva existència. Una dictadura que, instaurada per les masses treballadores, s’orientés en el sentit de la dominació oligàrquica o personal, afeblís les posicions polítiques del proletariat i de les masses treballadores del camp, es veuria fatalment condemnada a la degeneració i prepararia el terreny a la restauració burgesa.
«En la dictadura -diu el nostre preopinant- l’essencial no és el règim, sinó l’home que l’encarna» (p. 169). En la dictadura proletària l’essencial no és l’home que l’encarna, sinó el règim, la institució. Per això, quan parlem de «dominació oligàrquica o personal» ens referim a una dominació exercida contra la voluntat de les masses i sense la sanció llur. L’essencial essent el règim, no pot excloure’s la hipòtesi d’una dictadura temporal, exercida, en circumstàncies excepcionals, per una persona investida de la confiança dels organismes de la dictadura proletària. Aquesta hipòtesi, però, és improbabilíssima, puix que els organismes de govern i de control de la dictadura proletària, que es recolzen en les grans masses, ofereixen, àdhuc en circumstàncies assenyaladament difícils, prou garanties per a la seguretat del règim.
64. El nostre autor, tement, sens dubte, que aquest argument pugui impressionar el bon burgès, s’apressa a afegir: «És cert que l’acció enèrgica d’un dictador, coratjós i honrat, pot crear una coacció supletòria. Jo en conec magnífics exemples» (p. 162).