III. La demagògia i les dictadures
La demagògia -segons el nostre autor- no sols és una altra de les causes de les dictadures, sinó que «les ha precedit en tots els temps» (p. 129). Per a ell, el demagog és el que té «un concepte simplista de la vida» (p. 130), és a dir, el que no es deixa subornar per les mistificacions de la ideologia burgesa, destinades a «camoufler» el joc de la lluita de classes, el que «no admet composicions, ni col·laboracions, ni oportunisme, ni conquestes parcials, ni mitges tintes» (p. 132), que no s'interessa «pel millorament gradual de la situació de la classe obrera» (p. 133), que «té com a obsessió la revolta social que porti per la violència i tot d’un cop la instauració de la tirania proletària» (pp. 133-134), és a dir, el que tot i acceptant no sols el millorament de la situació de la classe obrera, sinó lluitant per obtenir-lo, sap que el proletariat no podrà assolir la seva emancipació més que enderrocant la dictadura burgesa i instaurant la seva pròpia, que el camí que condueix a la victòria no és planer, i que abans d’arribar-hi, li caldrà, sense perdre mai de vista l’objectiu final, acceptar compromisos temporals i suportar desfetes. Però aquests compromisos no estan dictats per una política de col·laboració sistemàtica amb la burgesia, sinó per la correlació de forces de les classes en lluita, de la manera com els exèrcits enemics firmen l’armistici o la pau per tal de reprendre el combat quan les condicions siguin més favorables.[60] En una paraula, per al senyor Cambó el demagog és el que té la gosadia d’alçar-se contra els privilegis de la classe que ell representa i defensa, i contra el sistema del qual el famós advocat no té cap motiu per estar malcontent. Per això les lluites violentes de classe que a Espanya i a Itàlia acabaren amb la desfeta del proletariat, cosa que preparà el terreny a les dictadures i en fou una de les causes fonamentals, són considerables per ell com a simples excessos demagògics.
Hem demostrat ja en un altre indret d’aquest llibre que aquests grans moviments -producte directe de la crisi capitalista de postguerra i de la situació revolucionària que en resultà- no tingueren res de demagògic, puix que el fi que perseguien no solament no era irrealitzable, sinó que responia plenament a les condicions objectives existents.
Si, en el curs d’aquests darrers anys, hi ha hagut una demagògia no ha estat precisament la del proletariat revolucionari, sinó, ben al contrari, la dels seus enemics de classe. Com ja hem vist en el capítol dedicat al feixisme italià, un dels mitjans de què es valgué Mussolini per conquistar les masses petit burgeses i àdhuc per atreure’s -d’altra banda sense gens de fortuna- la classe obrera, fou una demagògia desenfrenada. I si prenem un exemple que ens és més pròxim, el del nostre país, ¿qui eren els demagogs: els obrers que aspiraven a la victòria -les condicions objectives de la qual eren indiscutibles- o els qui, en prendre el poder per mitjà d’un «pronunciamiento» prometien salvar el país de la crisi econòmica i liquidar el caciquisme, aleshores que ni l’una ni l’altra d’aquestes finalitats no podien ésser assolides, per la raó ben senzilla que un govern representant de les classes privilegiades no podia fer res contra les causes directes de la primera i del segon: la crisi crònica del capitalisme i l’existència d’una gran propietat agrària en la qual predominen relacions semifeudals?
El senyor Cambó, com d’habitud, ha pres els efectes per les causes, els fets secundaris pels essencials.
La causa immediata de l’adveniment de les dictadures fou la desfeta del proletariat,[61] la demagògia un dels mitjans de què es valgué la burgesia per trobar la base social que li facilitaria l’aixafament de la classe obrera i la instauració de la dictadura descarada. Aquesta base social fou la petita burgesia. I en això la burgesia veié just. Per què? Perquè la demagògia és pròpia precisament de la petita burgesia. «Un que fou ric i ha perdut la fortuna, un advocat sense plets, i un metge sense malalts, un intel·lectual «incomprès» són, generalment, els pitjors demagogs» -diu el senyor Cambó (p. 131)-. Té raó. Aquesta demagògia, però, no prové, com afirma el nostre autor, únicament del «despit» o «de la manca de cultura», sinó de la situació creada a la petita burgesia per l’economia capitalista. Lenin, que ha dedicat un dels seus millors treballs a analitzar i combatre l’extremisme petit burgès, ha caracteritzat magistralment la tendència demagògica d’aquesta classe. El petit burgès, que sofreix, sota el capitalisme, una opressió constant, que es troba sovint «en condicions d’existència extraordinàriament feixugues», «passa fàcilment al revolucionarisme extremista, però és incapaç de manifestar fermesa, esperit de disciplina i organització. El petit burgès «enfuriat» pels horrors del capitalisme és un fenomen social propi, com l’anarquisme, de tots els països capitalistes. La inconsistència d’aquest revolucionarisme, la seva esterilitat, la seva propietat de convertir-se ràpidament en resignació, apatia i àdhuc en un sobtat engrescament per qualsevulla tendència burgesa «de moda» és un fet universalment conegut».[62]
No jugant un rol independent en el sistema econòmic, col·locada entre les dues classes fonamentals de la societat capitalista, la petita burgesia vacil·la constantment entre la burgesia i el proletariat. En el període de «demagògia» -segons el senyor Cambó- i, en realitat, de lluita revolucionària de classes que precedí la instauració de les dictadures als països llatins, la petita burgesia, que, inorganitzada, indefensa, es trobava en condicions d’existència potser encara més insuportables que les de la classe obrera, girà els ulls esperançada devers el proletariat. Però tantost tingué la sensació que aquest darrer havia estat vençut en la lluita, caigué en l’apatia o girà els ulls devers el capitalisme, es passà al feixisme, en constituí la seva base essencial, com fou assenyaladament el cas d’Itàlia, Alemanya, Àustria i Txecoslovàquia. Aquest moment psicològic fou el que va saber aprofitar la classe capitalista, posant en joc la demagògia i atraient-se així la petita burgesia.[63]
Aquestes són les causes i les arrels socials de la demagògia i no les que arbitràriament li atribueix el senyor Cambó. És que per la seva posició social el nostre autor es troba en la impossibilitat psicològica de comprendre tant la pseudodemagògia de les masses obreres que aspiren a capgirar l’ordre social existent com la demagògia veritable del petit burgès «enfuriat» de què parlava Lenin.
Quins motius determinen, segons el senyor Cambó, la victòria de les revolucions? «Per fer una revolució -diu- cal comptar o amb la força o amb l’opinió, no d’una classe, sinó de totes les classes: triomfà la revolució francesa perquè l’esperit revolucionari havia envaït fins el palau del rei» (pàg. 139). El triomf de la revolució russa l’explica per l’obra «insensata» dels intel·lectuals, dels burgesos i àdhuc dels aristòcrates contra l’autocràcia.
Aquesta concepció és falsa de dalt a baix. Per a fer una revolució cal comptar no amb l’opinió de totes les classes, puix que les revolucions es fan sempre contra una classe, sinó de la majoria de les classes explotades o oprimides i amb una avantguarda disciplinada i organitzada capaç de portar aquestes classes a la victòria. La revolució francesa triomfà perquè la persistència de les formes econòmiques i polítiques feudals constituïen un obstacle al desenvolupament del capitalisme, el qual era, en aquella època, un element de progrés. Tot el que hem dit sobre la revolució russa ens estalvia de refutar l’explicació estrafolària que dels seus orígens dóna el nostre autor.
60. «El deure d'un partit veritablement revolucionari -deia Lenin- no consisteix a proclamar una renúncia impossible a tota mena de compromís, sinó a saber, a través de tots els compromisos, en la mesura en què aquests siguin inevitables, guardar la fidelitat als seus principis, a la seva classe, a la seva finalitat revolucionària, a la preparació de la revolució i a l’educació de les masses que cal menar a la victòria.»
61. L’autor de Les Dictadures diu que els «moviments extremistes» (és a dir, els moviments revolucionaris de la classe obrera per la seva emancipació) «quan són forts i donen la sensació de què van a triomfar, un moviment instintiu del statu-quo amenaçat provoca l’adveniment d’un règim molt més allunyat de l’ideal revolucionari que aquell que imprudentment intentaven derrocar» (pàg. 139). És aquesta una veritat incontestable. Ara que d’aquesta veritat el senyor Cambó i nosaltres en traiem conseqüències diametralment oposades. Per a ell, és més raonable que les masses obreres no cometin la «imprudència» d’intentar derrocar el règimen en el qual ell es troba tan confortablement instal·lat. Per a nosaltres, és més raonable que el proletariat no cometi la «imprudència» (com la cometé a Itàlia per exemple) de deixar passar un moment excepcionalment favorable per prendre el poder i sàpiga aprofitar-se de la lliçó, si no ha estat capaç de donar el cop decisiu, per tal de preparar millor un segon atac contra la fortalesa enemiga.
62. Lenin, L’extremisme, malaltia infantil del comunisme, volum VII de la primera edició de les obres completes, p. 125.
63. En Puig i Ferreter ha donat en Servitud pàgines magnífiques sobre l'estat d'esperit de la petita burgesia catalana durant aqueix període.