19è capítol. Exposicions anteriors de la matèria | Índex | 21. Capítol. Acumulació i reproducció ampliades

CAPÍTOL VINTÈ
Reproducció simple

I. Formulació de la qüestió

Si estudiam la funció anual del capital social – és a dir, el capital total del qual els capitals individuals formen tan sols fragments, el moviment dels quals és el llur moviment individual i, simultàniament, la baula integradora en el moviment del capital total – i les seues conseqüències, és a dir, si estudiam el producte-mercaderia fornit per la societat durant l’any, llavors hauria d’ésser patent com té lloc el procés de reproducció del capital social, quines característiques distingeixen aquest procés de reproducció del procés de reproducció del capital individual, i quines característiques hi són comunes. El producte anual inclou les porcions del producte social que substitueixen el capital, és a dir la reproducció social, com les que passen al fons de consum, que són consumides per treballadors i capitalistes, i per tant tant el consum productiu com l’individual. Inclou també la reproducció (és a dir, el manteniment) de la classe capitalista i de la classe treballadora, i així la reproducció del caràcter capitalista de tot el procés de producció.

És evident la fórmula de la circulació

{M D – M ... P ... M’ // d - m

que hem d’analitzar, i el consum hi juga un paper necessari, ja que en el punt de partida, M’ = M + m, el capital-mercaderia inclou tant el valor de capital constant com el variable i la plus-vàlua. El seu moviment, per tant, inclou tant el consum individual com el productiu. En els circuits D – M ... P ... M’ - D’ i P ... M’ - D’ - M ... P, el moviment del capital és l’inici i la finalització: això inclou el consum, ja que la mercaderia, el producte, ha d’ésser venut. No obstant això, quan se suposa que això succeirà, és indiferent per al moviment del capital individual què se’n farà d’aquest producte. En contrast, durant el moviment de M’ ... M’, les condicions de reproducció social són precisament discernibles del fet que cal mostrar què s’esdevé de cada part del valor d’aquest producte total de M’. Tot el procés de reproducció inclou ací el procés de consum que propicia la circulació, de la mateixa manera que inclou el procés de reproducció del propi capital.

És a dir que per al nostre propòsit actual aquest procés de reproducció s’ha de considerar tant des del punt de mira del valor dels materials com de la substitució dels components individuals de M’'. Ja no podem estar satisfets, com fèiem en l’anàlisi del valor del producte del capital individual, amb l’assumpció que el capitalista individual pot convertir primer els components del seu capital en diners amb la venda de les mercaderies, i després reconvertir-les en capital productiu amb la compra renovada dels elements de la producció en el mercat de mercaderies. Els elements de producció, en la mesura que són d’una natura material, tan sols són una part tan important del capital social com el producte final individual que es canvia per ells i els substitueix. D’altra banda, el moviment de la part del producte-mercaderia social que consum el treballador en esmerçar el salari, i el capitalista en esmerçar la plus-vàlua, no tan sols forma una part integral del moviment del producte total sinó que es barreja amb els moviments dels capitals individuals, i per tant aquest procés no es pot explicar si merament s’assum.

La qüestió, tal com existeix immediatament, és: com el capital consumit en la producció se substitueix en valor a partir del producte anual i com el moviment d’aquests substitució s’entrelliga amb el consum de la plus-vàlua per part dels capitalistes i del salari per part dels treballadors? És, per tant, en primer lloc, la reproducció en una escala simple. D’altra banda, se suposa que els productes es bescanvien pel llur valor i per tant que no hi ha cap revolució en els valors dels components del capital productiu. Quant al fet que els preus difereixen dels valors, això no pot exercir cap influència en els moviment del capital social. En general, hi ha el mateix bescanvi de les mateixes quantitats de productes, encara que els capitalistes individuals s’impliquen en relacions de valor que ja no siguen proporcionals als avançaments respectius i a les quantitats de plus-vàlua produïda individualment per cadascun d’ells. Pel que fa a les revolució de valor, no canvien gens les relacions entre els components de valor del producte anual total, sempre que es distribuesquen universalment i uniforme. Tan sols canviarien merament les grandàries relatives de les porcions de valor que funcionen amb tal o tal qualitat, perquè els altres valors haurien ocupat el lloc dels originaris.

Mentre consideram la producció de valor i el valor del producte del capital individualment, la forma natural del producte-mercaderia era completament indiferent per a l’anàlisi, ja fossen, per exemple, màquines, gra o miralls. No era sempre més que una qüestió d’il·lustració, i qualsevol branca de la producció podria haver servit en aquest sentit igual de bé. Tractàvem amb el propi procés immediat de producció, que es presenta en cada cas com el procés d’un capital individual. Quant a la reproducció del capital, n’hi havia poru amb assumir que la porció del producte-mercaderia que representa valor de capital troba una oportunitat en l’esfera de la circulació per reconvertir-se en els seus elements de producció i així en la forma de capital productiu; de la mateixa manera, n’hi havia prou a assumir que tant el treballador com el capitalista troben en el mercat les mercaderies en les quals esmercen salari i plus-vàlua. Aquesta manera merament formal de presentació ja no és adequada en l’estudi del capital social global i del valor dels seus productes. La reconversió d’una part del valor del producte en capital, i el pas d’una altra part al consum individual tant de la classe capitalista com de la treballadora és un moviment en el valor del producte en si, en el qual el resultat del capital agregat troba expressió, i aquest moviment no és tan sols una substitució de valor, sinó una substitució en material i és per tant tan lligada amb les proporcions relatives dels components de valor del producte social com del valor d’ús, de la forma material.

La (43) reproducció simple, reproducció a la mateixa escala, apareix com una abstracció, en la mesura que, d’una banda, l’absència de tota acumulació o reproducció a una escala ampliada és una assumpció estranya en condicions capitalistes, i d’altra banda les condicions de producció no resten exactament igual en anys diferents (i això s’assum). L’assumpció és que un capital social d’una determinada magnitud produeix la mateixa quantitat de valor-mercaderia enguany com l’any anterior, i forneix la mateixa quantitat de necessitats, encara que les formes de les mercaderies puguen canviar en el procés de reproducció. Amb tot, en la mesura que hi ha acumulació, la reproducció simple sempre n’és una part, i se la pot per tant considerar individualment, i és un factor real d’acumulació. El valor de producte anual pot disminuir, encara que la quantitat de valor d’ús es mantinga constant, o el valor pot restar igual encara que la quantitat de valors d’ús puga disminuir; o la quantitat de valor i de valors d’ús reproduïts pot disminuir simultàniament. Tot això es redueix a una reproducció que té lloc sota condicions més favorables que abans o sota unes de més difícils, la qual cosa pot conduir a una reproducció imperfecta – defectiva. Tot això tan sols pot afectar l’aspecte quantitatiu dels diversos elements de la reproducció, i no el paper que juguen com a capital en reproducció o com a ingressos reproduïts en el procés global.

II Els dos departaments de la producció social (44)

El producte total, i per tant la producció total, de la societat es divideix en dos departaments principals:

I. els mitjans de producció, les mercaderies que tenen una forma tal que han d’entrar en el consum productiu, o si més no ho poden fer.

II els mitjans de consum, que tenen una forma tal que entren en el consum individual de les classes capitalista i treballadora.

En cadascun d’aquests departaments totes les branques de producció diferents conformen un únic gran sector de la producció, el dels mitjans de producció en un cas, i en el dels mitjans de consum en l’altre. El capital agregat emprat en cadascun d’aquests dos sectors de producció constitueix un gran departament diferenciat del capital social.

El capital de cada departament es divideix en dos components

En primer lloc el capital variable. Aquest, pel que fa al valor, és igual al valor de la força de treball emprada en aquesta branca de la producció, que és igual a la suma dels salaris pagats. Pel que fa al material, consisteix en la pròpia força de treball, és a dir en el treball viu posat en moviment per aquest valor de capital.

En segon lloc, el capital constant, és a dir, el valor de tots els mitjans de producció emprats en la producció d’aquesta branca. Aquests, al seu torn, es divideixen en capital fix: màquines, eines de treball, edificis, bestiar de càrrega, etc., i en capital circulant constant: els materials de producció com ara matèries primeres i auxiliars, productes semielaborats, etc.

El valor del producte global anual creat amb l’ajut d’aquest capital en cadascun dels dos departaments consisteix en una porció que representa el capital constant c consumit en el procés de producció i transferit únicament al producte d’acord amb el seu valor, i d’una altra porció afegida pel treball global de l’any. Aquesta darrera porció es divideix alhora en la reposició del capital variable avançant v i el valor addicional que forma la plus-vàlua p. I de la mateixa manera que el valor de qualsevol mercaderia individual, el del producte global anual de cada departament consisteix en c + v + p.

El valor de c, que és el capital constant consumit en la producció, no coincideix amb el valor del capital constant utilitzat en la producció. Els materials de producció són de fet completament consumits i el llur valor, doncs, es transfereix completament al producte. Però tan sols una part del capital fix emprat es consum totalment, i així passa el seu valor el producte. Una altra part del capital fix, maquinària, edificis, etc., continua a existir i a actuar, com abans, encara que amb un menor valor degut al desgast. Aquesta part continuadament funcional del capital fix no existeix per a nosaltres si consideram el valor del producte. És una porció del valor de capital, que existeix independentment i al costat d’aquest valor-mercaderia de nova producció. Això ja era evident quan es consideraven els productes de capitals individuals (Llibre I, capítol VI, pàgines 192). De moment, però, hem d’abstreure l’aproximació emprada allà. Vam veure en considerar el valor del producte del capital individual que el valor que s’extrau del capital fix mitjançant el desgast es transfereix al producte creat durant el temps de desgast, amb independència de si cap part d’aquest capital fix se substitueix en espècie durant aquest temps a partir del valor així transferit. Per contra, ací, quan es considera el producte social global i el seu, som obligats, si més no de moment, a abstraure la porció de valor que es transfereix del capital fix al producte anual per desgast, si no és que que se la substitueix per capital fix durant l’any. En una de les seccions posteriors d’aquest capítol discutirem aquest punt en particular.

__________

Basarem el nostre estudi de reproducció simple en l’esquema següent, en el qual c = capital constant, v = capital variable, p és la plus-vàlua i s’assum una relació ^p / v del 100%. Els números poden significar milions de marcs, francs o lliures esterlines.

que existeixen en mitjans de producció.

que existeixen en mitjans de consum

Recapitulació del producte-mercaderia total anual:

Valor total = 9.000, excloent-hi el capital fix que persisteix en forma natural, d’acord amb la nostra assumpció.

Si hem d’examinar ara les transformacions necessàries d’acord amb la reproducció seimple, en la qual tota la plus-vàlua es consum improductivament, i deixam de banda de moment la circulació monetària que comporta, obtindrem d’entrada tres pistes principals.

Primer. Els 500 v, els salaris dels treballadors, i els 500 p, la plus-vàlua dels capitalistes, del departament II s’ha d’esmerçar en mitjans de consum. Però el llur valor existeix en mitjans de consum per valor de 1.000, que es troben en mans dels capitalistes del departament II, que substitueixen els 500v avançats i representen els 500p. Els salaris i la plusvàlua del departament II es bescanvien dins d’aquest departament per productes del mateix departament. Per això, surten del producte total (500 v + 500 p), II = 1,000 per als articles de consum.

Segon. Els 1.000 v + 1.000 p del departament I s’han d’esmerçar similarment en articles de consum, és a dir en productes del departament II, per la qual cosa s’han de bescanviar pel romanent d’aquests productes igual a la part del capital constant 2000 c de II, per la qual aquest departament rep a canvi una quantitat igual de mitjans de producció, producte de I, en la qual s’incorpora el valor de 1.000 v + 1.000 p. Així cauen fora de la circulació 2000 IIc i (1.000 v + 1.000 m) I.

Tercera Queden 4,000 Ic. Consisteixen en mitjans de producció que tan sols es poden emprar en el departament I per substituir-hi el capital constant, i per tant es troben en intercanvi mutu entre els capitalistes d’I, de la mateixa manera que (500 v + 500 m), II ho fan entre els treballadors i capitalistes, o entre els capitalistes individuals de II.

Això de moment ens servirà millor per entendre ço que segueix.

III. El recanvi entre els dos departaments: I(v+p) per II c (45)

Començam amb el gran bescanvi entre les dues classes. (1.000 v + 1.000 p) I - aquests valors, que consisteixen en les mans dels seus productors en mitjans de producció en forma natural, es bescanvien per 2000 II c, valors que consisteixen en mitjans de consum en forma natural. El capitalista de la classe II reconverteix així el seu capital constant = 2.000 de la forma de mitjans de consum en mitjans de producció de mitjans de consum, en una forma en la qual pot funcionar una vegada més com a factor del procés laboral i amb l’objectiu de l’ampliació del valor com a valor de capital constant. D’altra banda, per l’equivalent de la força de treball en I. (1000 I v) i el valor dels capitalistes I (1000 I, m) es realitza en el consum de recursos, tant de la seva forma natural aplicada pels mitjans de producció com d’una forma natural que es pot consumir com a ingrés.

El volum de negocis en ambdós sentits, però, conclou amb una circulació de diners, que és igualment complexa de comprendre, però de vital importància, ja que la part variable del capital sempre ha de reaparèixer en forma de diners, que constitueix la forma monetària que el treballador empra. El capital variable, avançat en forma de diners, ha d’ésser disponible per a la societat per tal que funcionen les diferents empreses, independentment de si pertanyen a la categoria I o II. El capitalista compra la força de treball abans d’entrar en el procés de producció, però la paga únicament en les dates preestablertes, una vegada que l’ha esmerçada en la producció de valor d’ús. De la mateixa forma que la resta del valor del producte li pertany, també ho fa la part que és tan sols un equivalent del treball investit en el pagament de diners, el valor de capital variable present en part del producte. En aquesta part de valor hi ha fins i tot el valor subministrat pels treballadors com a equivalent dels salaris. No obstant, és la reconversió de mercaderia en diners, la seua venda, ço que forneix al capitalista el seu capital variable de nou com a capital monetari, amb el qual pot comprar nova força de treball.

En el departament I, la totalitat del capital global, que és de 1.000 £ v (ho dic en lliures esterlines tan sols per indicar que hi ha valor en forma monetària) = 1.000 pagades als treballadors per la part ja existent com a valor v del producte d’I, és a dir dels mitjans de producció. Els treballadors utilitzen aquestes 1.000 £ per comprar als capitalistes de II per valor de 1.000 £, i per aquest mateix valor els mitjans de consum dels capitalistes de II es converteixen en diners. Els mitjans de producció per valor de 1.000 dels capitalistes d’I, que suposen per a ells un valor de capital variable = 1.000 v, i que existeix com a part del seu producte en la forma natural de mitjans de producció, una vegada convertits en diners i de nou en mans dels capitalistes, fan de nou com a diners la funció de capital, que es converteix en força de treball, l’element més essencial del capital productiu. D’aquesta manera, flueix de tornada el seu capital variable en forma de diners, com a resultat de la realització d’una part del seu capital-mercaderia.

Pel que fa als diners, però, és necessari avançar-los d’alguna manera per a la conversió de la part p del capital-producte d’I per la segona meitat del capital constant de II. En realitat, aquesta circulació inclou nombroses compres i vendres dels capitalistes individuals dels dos departaments, derivades globalment d’aquests capitalista, tal com hem establert amb la massa de diners llençades a la circulació pels treballadors. Aviat pot un capitalista del departament II comprar als capitalistes del departament I amb els diners procedents del capital avançat per a la producció, com investir en fons de consum efectiu destinats a la compra en el departament II. Determinats lliuraments de diners, bé per al capital avançat, bé per a l’esmerçament d’ingressos, s’han de considerar, tal com s’ha mostrat anteriorment per als departaments I i II, sota qualsevol circumstància, com un donatiu de capital productiu a les mans dels capitalistes. Suposam – la proporció és força irrellevant per al nostre propòsit – que la meitat dels diners dels capitalites de II es dedica a substituir el capital constant amb la compra de nous mitjans de producció, mentre l’altra meitat es destina al consum de la següent manera: el departament II compra per 500 £ mitjans de producció de forma prèvia, incloent-hi les 1000 £ retornades dels treballadors, de forma que substitueix en 3/4 el seu capital constant en espècie, rebudes les 500 £ del departament II, de mitjans de consum de II, i per tant de la mateixa de la part existent del seu capital en la circulació de mercaderies m – d – m, producte que es realitza en el seu fons de consum. En aquest segon procés, el retorn de 500 lliures esterlines de II de nou en mans dels capitalistes com a diners, posseïdes al costat del seu capital productiu. D’altra banda, més de la meitat del producte s’emmagatzema en capital-mercaderia M abans de vendre’l, i generar uns diners en efectiu de 500 lliures esterlines per a la compra de mitjans de consum a II per aquest mateix valor, que serviran alhora a II per a la compra de mitjans de producció d’I, de forma que tot el seu capital constant (1,000 + 500 + 500 = 2000) se substitueix en espècie, mentre que tota la plus-vàlua ho fa en articles de consum. El conjunt suposa un volum de vendes de mercaderies d’una quantitat de 4.000 lliures esterlines, que requereix una circulació de 2.000 lliures, valor que es deu únicament al fet que el producte anual es distribueix en un nombre reduït de grans contingents. L’important ací és únicament el fet que II no tan sols reprodueix el capital constant a través d’una forma de mitjans de consum, que adquireixen de nou la forma de mitjans de producció, sinó que també les 500 lliures avançades en la compra de mitjans de producció, han de circular, abans del seu retorn, no tan sols amb la forma de capital variable, sinó que es reprodueixen en forma de mitjans de producció, una vegada adquireixen la forma de diners, com a capital monetari, al seu torn directament convertibles en força de treball, mentre les 500 lliures hi han de fluir de nou, abans de vendre la part de la plus-vàlua, anticipant la despesa en la compra de mitjans de consum. Reflueix de nou, però no pel curs previ de la despesa, sinó per la posterior venda del producte-valor corresponent.

En ambdós casos, no tan sols el capital constant de II es converteix de nou des de la forma de producte a la forma natura de mitjans de producció, l’única que pot servir com a capital, i també ho és el capital variable en forma de diners, que poden assumir la forma d’ingressos per a l’adquisició de mitjans de vida. Però també el flux de 500 £ de II retorna en forma de capital monetari, que s’avança per a la compra de mitjans de producció, compensant el valor de capital constant – disponible en mitjans de consum – que s’ha venut, i les 500 lliures anticipades en la compra de mitjans de consum. Si els diners avançats per II a expenses de la part constant del seu producte mercaderia, i els diners avançats per I a expenses de la porció de plus-vàlua del seu producte-mercaderia, hi flueixen de nou, això és únicament pel fet que una classe de capitalistes llença 500 lliures a la circulació per damunt del capital constant que existeix en la forma de mercaderies en II, i l'altra llença una quantitat igual per damunt de la plus-vàlua que existeix en la forma de mercaderies en I. Finalment, els dos departaments s'han pagat mútuament a través del bescanvi d'equivalents en la forma de les mercaderies respectives. Els diners que van llençar a la circulació per damunt del valor de les quantitats de producte com a mitjà de venda d’aquestes mercaderies, tornen de la circulació en proporció a la quantitat que cadascun d’ells va llençar a la circulació. Cap dels dos no s’ha fet ni un penic més ric. II posseïa un capital constant de 2.000 en forma de mitjans de consum + 50 en diners, i ara té 2.000 en mitjans de producció i 500 en diners com abans, i I disposa com abans d’un valor de 1.000 (de mitjans de producció, ara transformats en fons de consum) + 500 en efectiu. En general, concloem: dels diners que el capitalistes industrials llencen a la circulació per acomplir la circulació de les pròpies mercaderies, bé siga a expenses de la part constant del valor-mercaderia o a expenses de la plus-vàlua existent en les mercaderies fins a cobrir els ingressos, en retorna la mateixa quantitat a les mans dels capitalistes respectius, d’acord amb la que havien avançat per a la circulació monetària.

Pel que fa a la reconversió del capital variable de classe I a la forma monetària, aquest, després que els capitalistes d’I l’hagen investit en salaris, existeix per a ells primera en forma de mercaderies en la qual els treballadors li han lliurat. Paguen aquest capital en forma monetària a aquests treballadors com a preu de la llur força de treball. Fins a aquest punt els capitalistes han pagat la part constituent del valor del llur producte-mercaderia que és igual al capital variable esmerçat en forma de diners. Per aquesta raó també són els propietaris d’aquesta part de les mercaderies produïdes. No obstant això, la part de la classe treballadora que ocupen no els compra els mitjans de producció que creen, ja que aquests treballadors compren els mitjans de consum produïts en II. Així els diners avançats en el pagament del capital variable no tornen directament als capitalistes d’I. Passen a través de les compres dels treballadors a les mans dels capitalistes que produeixen les mercaderies necessàries i a l’abast dels treballadors, és a dir a mans dels capitalistes de II, i no és fins que aquests esmercen els diners en la compra de mitjans de producció que retornen per aquesta marrada, a les mans dels capitalistes d’I.

D’això es dedueix que en la reproducció simple, la suma de valors v + p del capital-mercaderia d’I (i per tant la part proporcional corresponent de tot el producte-mercaderia d’I) ha d’ésser igual al capital constant IIc, que és igualment una part proporcional del producte-mercaderia total de II o I(v+p) = Iic.

IV Bescanvi dins del Departament II. Mitjans de vida necessari i mitjans de luxe

Del valor del producte-mercaderia del departament II roman encara l’estudi dels components v + p. Aquesta anàlisi no té res a veure amb la qüestió més important que ens ocupa ara: en quina mesura la divisió del valor del producte-mercaderia de cada capitalista individual en c + v + p, fins i tot si comporta diferents formes d’aparença, s’aplica també al valor del producte anual total. Aquesta qüestió es resol, d’una banda, mitjançant la conversió d’I(v+p) per IIc, i de l’altra en la recerca posterior de la reproducció d’Ic en el producte-mercaderia anual d’I. Com que II(v+p) existeix en la forma natural de mitjans de consum, com que el capital variable avançat als treballadors en pagament de la força de treball l’han d’esmerçar en mitjans de consum, i com que el component p del valor de mercaderies, suposant una reproducció simple, s’esmerça a la pràctica com a ingrés en mitjans de consum, és prima facie evident que els treballadors de II recompren, amb els salaris rebuts dels capitalistes de II, una part del llur propi producte, corresponent a la quantitat del valor monetari rebut com a salaris. Així, la classe capitalista de II reconverteix a la forma monetària el capital monetari avançat en el pagament de força de treball, exactament com si haguessen pagat als treballadors en mers símbols de valor. Un colp aplicats aquests símbols de valor mitjançant la compra d’una part de les mercaderies que han produït, però que pertanyen als capitalistes, aquests símbols tornarien a les mans dels capitalistes, per bé que aquests símbols no representen merament valor sinó que en posseeixen, en materialitzar or o argent. Aquesta mena de reflux de capital variable avançat en forma de diners mitjançant un procés en el qual la classe treballadora apareix com la compradora i la classe capitalista com la venedora, l’examinarem amb detall més endavant. Ací, però, hi ha un altre punt que cal abordar en aquest reflux del capital variable cap al seu punt de partida.

La categoria II de la producció anual de mercaderies consisteix en les indústries més diverses, però pel que fa als seus productes es pot dividir en dues grans subdivisions

a) els mitjans de consum que entren en el consum de la classe obrera i, en la mesura que són mitjans de vida necessaris, encara que siga amb diferències de qualitat i valor respecte dels treballadors, també la part del consum de la classe capitalista. Tots els mitjans d’aquesta subdivisió els podem resumir pels nostres propòsits amb el títol de mitjans necessaris de consum, amb independència si un producte d’aquest tipus, com el tabac, siga o no des del punt de mira fisiològic un mitjà necessari per al consum o no, ja que n’hi ha prou que siga tracta habitualment com a tal.

b) els mitjans de consum de luxe que entren només en el consum de classe capitalista, i que tan sols es poden bescanviar per despesa de plus-vàlua, que no correspon mai al treballadors. En la primera secció és evident que el capital variable avançat en la producció de mercaderies que hi pertanyen ha de refluir en forma monetària directament cap a aquella part de la classe capitalista de II (és a dir, els capitalistes de IIa) que produeix els queviures. Els vénen als seus propis treballadors per la quantitat de capital variable que els han pagat en salaris. Aquest flux de retorn és directe en tota aquesta sots-divisió de la classe capitalista de II per moltes que siguen les transaccions entre els capitalistes de les diverses indústries involucrades, de forma que serà distribuït d’acord amb el retorn proporcional dels fluxos de capital variable. Aquests són processos de circulació els fons dels quals són aportats directament pels diners esmerçats pels treballadors. La situació és diferent en el cas del sots-departament IIb. Tota la part del valor produït que tractam ací , II b (v + m), que existeix en la forma natural d’articles de luxe, és a dir articles que la classe treballador pot comprar tan poc com els que tenen la forma de mitjans de producció, tot i que tant els articles de luxe com els mitjans de producció siguen obra d’aquests treballadors. El flux de retorn pel qual el capital variable avançat en aquests sots-departament torna als productors capitalistes en forma monetària no pot ésser directe, sinó que ha d’ésser mediat com en el cas d’I v

Prenguem per exemple, com abans, per a la classe global de II: v = 500; p = 500; però que el capital variable i la plus-vàlua corresponent es reparteixen com segueix:

Sots-departament a: Mitjans de vida necessaris: v = 400, p = 400; per tant una quantitat de mercaderies en mitjans de consum necessaris per valor de 400 v + 400 = 800, o II a (400 v + 400 p ).

Sots-departament b: Mitjans de luxe per valor de 100 v + 100 p = 200, o II b (100 v + 100 p ).

Els treballadors de II b han rebut en diners, en pagament de la força de treball, diguem unes 100 lliures esterlines; compren, doncs, als capitalistes de II a mitjans de consum per un import de 100. Aquesta classe capitalista compra així per 100 les mercaderies de II b, amb la qual cosa els reflueix als capitalistes de II b el capital variable en forma monetària.

En II a ja existeixen 400 v de nou en forma monetària en les mans dels capitalistes mitjançant bescanvi amb els propis treballadors; de la part del producte corresponent a la plus-vàlua, a més, una quarta part es transfereix als treballadors de II b i a canvi es retiren II b (100 v ) en mercaderies de luxe.

Si ara assumim un repartiment proporcionalment idèntic de la despesa d’ingressos en mitjans de vida necessaris i mitjans de luxe entre els capitalistes de II a i II b – suposam que tots dos esmercen ³ / 5 en mitjans de vida necessaris, ² / 5 en mitjans de luxe, de forma que els capitalistes de la sots-classe II dipositen els ingressos de plus-vàlua de 400 p en ³ / 5 del propi producte, mitjans de vida necessaris, i per tant 240; i en ² / 5 = 160 en mitjans de luxe. Els capitalistes de la sots-classe II b reparteixen igualment la plus-vàlua: ³ / 5 = 60 en mitjans necessaris i ² / 5 = 40 en mitjans de luxe: aquests darrers produïts i reposats dins de la pròpia sots-classe.

Els 160 de mitjans de luxe, rebuts per (II a) m, flueixen als capitalistes de II com segueix: dels (II a) 400 p, com vam dir, 100 es bescanvien en forma de mitjans de vida necessari per un import igual a (II b) v , que existeixen en mitjans de luxe, i uns altres 600 en mitjans de vida necessaris per (II b) 60 p en mitjans de luxe. El recompte global fa, doncs:

II a: 400 v + 400 p ; II b: 100 v + 100 p .

Primer 400 v (a) els consumeixen els treballadors de II a, en constituir una part del llur producte (mitjans de vida necessaris); els treballadors compren als productors capitalistes del llur propi departament. Aquestes recuperen així 400 lliures esterlines en diners, que és el valor de capital variable de 400 pagat en salaris als treballadors respectius; amb ells poden comprar de nou força de treball.

Segon una part dels 400 p (a), igual als 100 v (b), i per tant ¹ / 4 de la plus-vàlua (a), es realitza en articles de luxe com segueix: els treballadors (b) reben dels capitalistes del llur departament (b) en salaris 100 lliures esterlines; compren per tant ¹ / 4 de p (a), és a dir mercaderies, que consisteixen en mitjans de vida necessaris; els capitalistes d’a compren amb aquests diners articles de luxe pel mateix import de valor = 100 v (b), és a dir la meitat de tota la producció de luxe. Així, els capitalistes de b recuperen el llur capital variable en forma monetària, i poden començar de nou la reproducció mitjançant la renovació de la compra de força de treball, ja que tot el capital constant de classe sencera de II ja s’ha reposat mitjançant el bescanvi de I (v+p) per II c . Aquesta força de treball dels luxe és per tant únicament comprable de nou perquè la part del propi producte creada com a equivalent dels llurs salaris, és retirada pels capitalistes de II a per als llurs fons de consum, és a dir, mobilitzada. (El mateix val per a la venda de la força de treball sota I; ja que IIc, es bescanvia per I (v+p), que consisteix tant en mitjans de luxe com en mitjans de vida necessaris i es renova a través de I (v+m), que constitueixen els mitjans de producció tant dels mitjans de luxe com dels mitjans de vida necessaris).

Tercera. Arribam al bescanvi entre a i b, en la mesura que és tan sols bescanvi de capitalistes de tots dos sots-departaments. Fins ara s’ha dipositat el capital variable (400 v ) i una part de la plus-vàlua (100 m ) en a i el capital variable (100 v ) en b. Prenem, a més, com a relació mitjana de la despesa capitalista d’ingressos en totes dues classes ² / 5 per al luxe i ³ / 5 per als requeriments vitals necessaris. A banda dels 100 ja esmerçats en luxe, a tota la subclasse li correspon encara 60 pers a luxe i en la mateixa proporció, és a dir 40, a b.

(II a) p es reparteix doncs en 240 per a mitjans de vida i 160 per a mitjans de luxe = 240 + 160 = 400 p (II a).

(II b)p es reparteix en 60 per a mitjans de vida i 40 per a luxe: 60 + 40 = 100 p (II b). Aquests 40 els consum aquesta classe en el propi producte ( ² / 5 de la seua plus-vàlua); els 60 els rep en mitjans de vida a través del bescanvi de 60 del seu producte excedentari per 60 p (a).

Tenim doncs per a tota la classe capitalista de II (de la qual v + p en el sotsdepartament a existeix en mitjans necessaris de vida, i en el b en mitjans de luxe):

II a (400 v + 400 p ) + II b (100 v + 100 p ) = 1.000; mitjançant el moviment així realitzat: 500 v (a + b) {realitzades en 400 v (a) i 100 p (a)} + 500 p (a + b) {realitzat en 300 p (a) + 100 v (b) + 100 p (b)} = 1.000.

Per a i b, cadascú considerat separadament, obtenim la realització:

a) v / ( 400v(a) ) + p / (240p(a) + 100p(a) + 60p(b)) = 800

b) v / ( 100p(a) ) + p / (60p(a) + 40p(a) + ...) = (200 / 1000)

La simplicitat ens fa assumir la mateixa relació entre el capital variable i el constant (ço que, de passada, no és necessari), per arribar a 400 v (a), un capital constant = 1.600 i a 100 v (b), un capital constant = 400, i tenim per a els dos sotsdepartaments de II, a i b:

IIa)1.600c+400v+400p=2.400

IIb) 400c+100v+100p= 600

i plegats:

2.000c+500v+500p= 3.000

Corresponentment, dels 2.000 II c en mitjans de consum, que es bescanvien per 2.000 I (v+p) , es substitueixen 1.600 en mitjans de producció de mitjans de vida necessaris i 400 en mitjans de producció de mitjans de luxe.

Els 2.000 I (v+p) es reparteixen així en (800 v + 800 p ) I per a = 1.600 de mitjans de producció de mitjans de vida necessaris i (200 v + 200 p )I per b = 400 mitjans de producció per a mitjans de luxe.

Una part important, no tan sols dels mitjans de treball pròpiament dits, sinó també de les matèries primeres i auxiliars, etc., és equivalent per a tots dos departaments. Però pel que fa a la substitució de les diferents parts de valor del producte global I (v+p), aquesta divisió és completament indiferent. Tant els esmentats 800 I v com els 200 I v es realitzen perquè els salaris s’esmercen en 1.000 II c de mitjans de consum, i així el capital monetari avançat per això es reparteix uniformement en el retorn entre els productors capitalistes I, per als quals el capital variable avançat és substituït de nou en diners pro rata: d’altra banda, pel que fa la realització dels 1.000 I p, els capitalistes retiren també uniformement (en proporció a la mida de la p respectiva) de la segona meitat de II c = 1.000, 600 II a i 400 II b en mitjans de consum; de manera que substitueixen el capital constant de II a:

480 ( ³ / 5 ) de 600 c (II a) i 320 ( ² / 5 ) de 400 c (II b) = 800;

que reposa el capital constant de II b:

120 ( ³ / 5 ) de 600 c (II a) i 80( ² / 5 ) de 400 c (II b) = 200.

Suma =1.000.

Ço que és ací arbitrari, tant per a I com a per a II, és la relació del capital variable amb el constant, així com la identitat d’aquestes relacions per a I i II i per als seus sotsdepartaments. Pel que fa a aquesta identitat, tan sols s’hi ha assumit per simplificació, i l’assumpció de relacions diferents no canviaria gens les condicions del problema i la seua solució. Però ço que deriva com a resultat necessari, en la suposició de reproducció simple, és:

Primer, que el nou producte-valor del treball anual generat sota la forma natural de mitjans de producció (divisible en v + p) és igual al valor de capital constant c del valor-producte generat mitjançant l’altra part del treball anual, reproduït en forma de mitjans de consum. Si fos inferior a II c , II no podria substituir completament el seu capital constant; si fos superior, restaria un excedent inutilitzat. En tots dos casos es perd la suposició: reproducció simple.

Segon, que en el cas del producte anual reproduït sota la forma de mitjans de consum, el capital variable v avançat en forma monetària per aquests receptors, en la mesura que són treballadors de luxe, tan sols es realitzable en la part dels mitjans de vida necessaris que incorpora prima facie la mateixa plus-vàlua dels productors capitalistes: que per tant v, disposada en la producció de luxe, és igual a la part corresponent en abast de valor de p, produïda sota la forma de mitjans de vida necessaris, i per tant ha d’ésser més petita que aquesta p global – és a dir (II a) p -, i que tan sols mitjançant la realització d’aquesta v en aquesta part de p retorna als productors capitalistes d’articles de luxe el capital variable avançat en forma monetària. És doncs un fenomen del tot anàleg a la realització de I (v+p) en II c : tan sols que en el cas segon (II b) v es realitza en una part d’igual abast de valor de (II a) p . Aquesta relació roman qualitativament determinant en cada repartiment del producte global anual, en la mesura que entra realment en el procés de reproducció anual mitjançant la circulació. I (v+p) tan sols es pot realitzar en II c com II c tan sols es pot renovar en la funció de component del capital productiu mitjançant aquesta realització; igualment (II b) v tan sols és realitzable en una part de (II a) p , i (II b) v tan sols és reconvertible així de nou a la forma de capital monetari. És evident que això val tan sols en la mesura que tot és realment un resultat del propi procés de reproducció, i per tant en la mesura que, per exemple, els capitalistes de II b no adquireixen v altrament, mitjançant crèdit. Quantitativament, però, les substitucions de les diferents parts del producte anual es troben en les proporcions que hem assenyalat, únicament en la mesura que el nivell i les relacions de valor de la producció romanen estacionàries i en la mesura que aquestes relacions estrictes no són alterades mitjançant el comerç exterior.

Si hom hagués de dir ara, a la manera d’A. Smith, que I (v+p) es resol en II c i II c es resol en I (v+p) , o, com deia més sovint de manera més absurda, que I (v+p) constitueix un component del preu (o valor, ell en deia value in exchange) de II c , i II c constitueix el component complet del valor I (v+p) , hom podria i hauria de dir igualment que (II b) v es resol en (II a) p , o (II a) p en (II b) v , o que (II b) v constitueix un component de la plus-vàlua de II a, i a l’inrevés: la plus-vàlua es resol en salaris, o capital variable, i el capital variable constitueix un «component» de la plus-vàlua. Aquesta absurditat es troba de fet en A. Smith, ja que en ell el salari és determinat pel valor dels mitjans de vida necessaris, i aquests valors de mercaderia es determinen alhora de nou pel valor dels salaris que contenen (capital variable) i per la plus-vàlua. És tan absorbit pels segments en els quals es divideix el producte-valor d’una jornada de treball segons bases capitalistes – és a dir en v + p -, que oblida completament que en el bescanvi simple de mercaderies és completament indiferent que els equivalents existents en formes naturals diferents consistesquen en treball pagat o impagat, ja que en tots dos casos produir-los costa la mateixa quantitat de treball; i que és igualment indiferent que la mercaderia d’A siga un mitjà de producció i la de B un mitjà de consum, i que després de la venda una mercaderia haja de funcionar com a component de capital, i l’altra, per contra, entre en el fons de consum i secundum Adam es consumesca com a ingrés. L’ús que el comprador individual fa de la seua mercaderia no pertoca al bescanvi de mercaderies, en l’esfera de la circulació, i no afecta el valor de la mercaderia. Això no altera de cap manera que en l’anàlisi de la circulació del producte global social anual, el destí determinat d’ús, el moment de consum dels diferents components de cada producte, haja d’entrar en consideració.

En la substitució constatada de (II b) v per una part de valor equivalent de (II a) p i en les substitucions ulteriors entre (IIa) p i (II b) p no s’assum de cap manera que ni els capitalistes individuals de II a i de II b, ni les totalitats respectives repartesquen en la mateixa relació la plus-vàlua entre objectes de consum necessari i mitjans de luxe. Un pot esmerçar més en aquest consum, l’altre més en l’altre. D’acord amb la reproducció simple tan sols s’assum que una suma de valor igual a la de tota la plus-vàlua, es realitzarà en fons de consum. Els límits hi són doncs determinats. Dins de cada departament un pot oferir més en a, l’altre més en b; això es pot compensar mútuament, de forma que les classes capitalistes a i b, considerats globalment, participen tots dos en la mateixa relació. Les relacions de valor – les participacions proporcionals en el valor global del producte de II per a les dues menes de productors a i b – són per tant una relació quantitativa determinada entre les branques de producció que ofereixen cada producte – són però necessàriament donades en cada cas concret; únicament que la relació que figura com a exemple és hipotètica; si s’assumís una altra, no s’alterarien gens els moments qualitatius; tan sols les determinacions quantitatives s’hi alterarien. Però si apareix per qualsevol circumstància una alteració real en la mida proporcional d’a i de b, s’alterarien així també corresponentment les condicions de la reproducció simple.

__________

De la circumstància que (II b) v es realitza en una part equivalent de (II a) p , se segueix que en relació al creixement de la part de luxe del producte anual, com que llavors una quota creixent de la força de treball s’absorbeix en la producció de luxe – que en la mateixa relació la reconversió del capital variable avançat en (II b) v com a capital monetari, funciona de nou com a forma monetària de capital variable, i per tant l’existència i reproducció de la part de la classe treballadora ocupada en II b – suplir-los els mitjans de consum necessaris – es condiciona a la prodigalitat de la classe capitalista, de la substitució d’una part important de la plus-vàlua per articles de luxe.

Cada crisi disminueix el consum de luxe momentàniament; alenteix, endarrereix la reconversió de (II b) v en capital monetari, la permet tan sols parcialment i llença al carrer doncs una part dels treballadors de luxe, mentre que d’altra banda condueix a una aturada i redueix la venda de mitjans necessaris de consum. I sense considerar gens que els treballadors improductius acomiadats simultàniament, que rebien pel llur servei una part de la despesa de luxe (aquests mateixos treballadors són pro tanto article de luxe) i que participen precisament d’una manera prou forta en el consum de mitjans de vida necessaris, etc. Inversament en el període de prosperitat, i especialment durant l’època de bombolles especulatives – en la qual ja cau per altres raons el valor relatiu dels diners, expressat en mercaderies (sense cap mena de revolució real de valors), i per puja tant el preu de les mercaderies, independentment del llur propi valor. No tan sols puja el consum de mitjans de vida necessaris; la classe treballadora (en la qual entren ara activament tota el seu exèrcit de reserva) assum també una participació momentània en el consum d’articles de luxe que habitualment no li són a l’abast, a banda també de les classe d’articles de consum necessari que constitueixen habitualment de forma majoritària mitjans de consum «necessaris» tan sols per a la classe capitalista, la qual cosa promou alhora la pujada de preus.

És una mera tautologia dir que les crisis les provoquen la manca de consum amb capacitat de pagament o de consumidors amb capacitat de pagament. El sistema capitalista no coneix cap altres menes de consum que el de pagament, excepció feta de la sub forma pauperis o el de l’«estafador». Que les mercaderies són invendibles no vol dir res més que no s’hi troba cap comprador amb capacitat de pagament, per tant consumidors (en tant que les mercaderies es compren en darrera instància per a un destí productiu o un consum individual). Però si hom vol donar a aquesta tautologia una aparença de fonament més profund, hom diu que la classe treballadora rep una part massa petita del seu propi producte, i que el mal es podria pal·liar tan bon punt rebessen una porció més gran, i els salaris consegüentment hi creixessin, tan sols caldria remarcar que les crisis es preparen justament cada vegada mitjançant un període en el qual els salaris pugen generalment i la classe treballadora rep una porció realment més gran de la part destinada al consum del producte anual. Aquest període hauria – des del punt de mira d’aquests cavalles de sentit comú sa i «senzill» (!) - d’allunyar contràriament les crisis. Sembla, doncs, que la producció capitalista inclou condicions independents de bona o mala voluntat, permeten una relativa prosperitat de la classe treballadora tan sols momentàniament, i de fet sempre tan sols com a ocell de tempesta d’una crisi. (46)

Hom ha vist abans que la relació proporcional entre la producció de mitjans de consum necessaris i la producció de luxe condiciona el repartiment de II (v+p) entre II a i II b – i per tant també entre (II a) c i (II b) c . Afecta doncs els caràcter i la relació quantitativa de la producció fins a l’arrel i és un moment essencialment decisiu de la formació global.

La reproducció simple és la qüestió que s’adreça al consum com a objectiu, per bé que l’aplegament de plus-vàlua apareix com a motiu impulsor del capitalista individual; però la plus-vàlua – siga quina siga la mida proporcional – ha de servir-hi finalment tan sols per al consum individual del capitalista.

Com que la reproducció simple és part, i part important també, de la reproducció anual a escala ampliada, roman aquest motiu en companyia i en contrast amb el motiu de l’enriquiment com a tal. La qüestió apareix en realitat de forma més desenvolupada perquè els participants (partners) en el botí – de la plus-vàlua dels capitalistes – li semblen consumidors independents.

V. La mediació del recanvi per la circulació monetària

Fins ara s’ha desenvolupat i analitzat la circulació entre les diferents classes de productors segons l’esquema següent.

Primer entre classe I i classe II:

I. 4000 _c + 1000 _v + 1000 _p

II. 2000 _c + 500 _v + 500 _p.

Feta és doncs la circulació de II c = 2.000, que és substituïda per I (1.000 v + 1.000 p ).

Resta – si deixam a banda de moment els 4.000 I c - encara la circulació de v + p dins de la classe II. Ara es reparteix II (v+p) entre les subclasses II a i II b com segueix:

Segon II. 500 v + 500 p = a (400 v + 400 p ) + b (100 v + 100 p ).

Els 400 v (a) circulen dins de la pròpia subclasse; els treballadors amb ells pagats compren doncs mitjans de vida necessaris produïts per elles mateixos als propis ocupadors, els capitalistes de II a.

Com que els capitalistes de totes dues subclasses esmercen de la plus-vàlua ³ / 5 en productes de II a (mitjans de vida necessaris) i ² / 5 en productes de II b (mitjans de luxe), ³ / 5 de la plus-vàlua d’a, per tant 240, es consumen dins de la mateixa subclasse II a; de manera similar ² / 5 de la plus-vàlua de b (produïda i disponible en mitjans de luxe) ho és dins de la subclasse II b.

Resten, doncs, per bescanviar encara entre II a i II b:

de la banda de II a: 160 p ,

de la banda de II b: 100 v + 60 p . Aquestes s’eliminen mútuament. Els treballadors II b compren amb els 100 rebuts en salari monetari de II a mitjans de vida necessaris per un import de 100. Els capitalistes de b compren per un import de ³ / 5 de la llur plus-vàlua = 60 en tot cas mitjans de vida necessaris de II a. Els capitalistes de II a reben doncs els diners necessaris, com s’ha assumit abans, ² / 5 de la llur plus-vàlua = 160 p en mercaderies de luxe produïdes per II b (100 v , que passen a les mans dels capitalistes de II b per reposar el producte pagat en salaris, i 60 p ). L’esquema per això és doncs:

on els elements entre parèntesi circulen i es consumen tan sols dins de la pròpia subclasse.

El reflux directe del capital monetari avançat en capital variable, que té lloc tan sols per al departament dels capitalistes de IIa, que produeixen mitjans de vida necessaris, és tan sols un fenomen modificat per condicions especials de la substitució general anteriorment esmentada, segons la qual els diners avançats en la circulació retornen ells mateixos en el curs normal de la circulació de mercaderies. De passada s’hi segueix que, quan darrera del productor de mercaderies en general hi ha un capitalista monetari, que avança de nou al capitalista industrial capital monetari (en el sentit més estricte del mot, per tant valor de capital en forma monetària), el punt de reflux pròpiament dit d’aquests diners és la butxaca d’aquest capitalista monetari. D’aquesta manera, per bé que els diners circulen més o menys per totes les mans, la massa de diners circulants pertany al departament de capital monetari que s’organitza i concentra en forma de bancs, etc; la manera com aquest avança el seu capital condiciona el reflux final continu en forma monetària, per bé que això es realitza de nou mitjançant la reconversió de capital industrial en capital monetari.

Per a la circulació de mercaderia cal sempre doblement: mercaderies, que es llencen a la circulació, i diners, que es llencen a la circulació. «El procés de circulació... no s’extingeix, com el bescanvi immediat de productes, en el canvi de posició o de mans dels valors d’ús. Els diners no s’esvaeixen perquè finalment abandonen la sèrie de metamorfosis d’una mercaderia. Cauen constantment damunt de posicions de la circulació ocupades per les mercaderies», etc. (Llibre I. Cap. III, p. 92.)

Per exemple, en la circulació entre II c i I (v+m) assumim que per a aquesta circulació s’han avançat 500 lliures esterlines en diners de II. En el nombre inacabable de processos de circulació en el qual es dissol la circulació entre els grans grups socials de productors, tan aviat uns d’aquests, tan aviat uns de cada grup, apareix primer com a comprador – per tant llença diners a la circulació. Això es condiciona, deixant completament de banda circumstàncies individuals, per la diferenciació de períodes de producció i per tant del recanvi dels diferents capitals-mercaderia. Per tant II compra amb 500 lliures esterlines mitjans de producció d’I del mateix import de valor, però aquest compra de II mitjans de consum per 500 lliures esterlines; els diners reflueixen, doncs, cap a II; el darrer no s’enriqueix de cap manera amb aquest reflux. Llençava primer diners per 500 lliures esterlines a la circulació i en retira mercaderies pel mateix import de valor, ven després mercaderies per 500 lliures esterlines i retira diners pel mateix import de valor; li reflueixen així les 500 lliures esterlines. De fet II ha llençat a la circulació diners per 500 lliures esterlines i mercaderies per 500 lliures esterlines = 1000 lliures esterlines; retira de la circulació mercaderies per 500 lliures esterlines i diners per 500 lliures esterlines. La circulació requereix per al recanvi de 500 lliures esterlines de mercaderies (I) i 500 lliures esterlines de mercaderies (II) tan sols 500 lliures esterlines de diners; qui avança, doncs, els diners en la compra de mercaderies alienes, els rep de nou amb la venda de les pròpies. Per tant, si I hagués comprat primer de II mercaderies per 500 lliures esterlines, i després hagués venut a II mercaderies per 500 lliures esterlines, retornarien les 500 lliures esterlines a I per comptes de II.

En la classe I els diners investits en salaris, és a dir el capital variable avançat en forma monetària, no retorna directament en aquesta forma, sinó indirectament, per una volta. En II, per contra, les 500 lliures esterlines de salaris retornen directament des dels treballadors als capitalistes, i com que aquest retorn és sempre directe, es repeteix compra i venda entre les mateixes persones, de forma que es confronten mútuament com a compradors i venedors de mercaderies constantment. El capitalista II compra la força de treball en diners; incorpora així la força de treball al seu capital, però tan sols per aquest acte de circulació, que per a ell tan sols és la transformació de capital monetari en capital productiu, i es confronta com a capitalista industrial al treballador com a treballador assalariat seu. Però llavors el treballador que, en primera instància, apareixia com a venedor, marxant de la pròpia força de treball, apareix en segona instància com a comprador, com a posseïdor de diners, confrontat al capitalista com a comprador de mercaderies; per tant li reflueixen els diners esmerçats en salaris. En la mesura que la venda d’aquestes mercaderies no incloga ensarronades, etc., sinó que es bescanvien equivalents en mercaderies i diners, no és en ell mateix un procés amb el qual el capitalista s’enriquesca. No paga al treballador dues vegades, primer en diners i després en mercaderies; els seus diners li retornen en la mesura que el treballador se’ls gasta en mercaderies.

El capital monetari transformat en capital variable – per tant en diners avançats en salaris – juga, però, un paper cabdal en la mateixa circulació monetària, perquè – com que la classe treballadora ha de viure de la mà a la boca i no pot donar doncs als capitalistes industrials cap gran crèdit – cal avançar des d’innombrables punts localment diferents de la societat simultàniament capital variable en diners en certs terminis breus, com setmanes, etc. - en períodes que es repeteixen de manera relativament ràpida (com més breus són aquests períodes, més petita és relativament la suma monetària global llençada d’un colp a la circulació a través d’aquest canal) -, tant se val quins siguen els diferents períodes de recanvi dels capitals en les diferents branques industrials. En cada país de producció capitalista constitueix el capital monetari així avançat una porció proporcionalment decisiva de la circulació global, encara més quan els mateixos diners – abans del seu retorn al punt de partida – s’escolen per múltiples canals i funcionen com a mitjà de circulació per a innombrables altres negocis.

__________

Consideram ara la circulació entre I (v+m) i II c des d’un altre punt de mira.

Els capitalistes d’I dediquen 1.000 lliures esterlines per al pagament de salaris, amb els quals els treballadors compren mitjans de vida per 1.000 lliures esterlines als capitalistes de II i aquests amb els mateixos diners mitjans de producció dels capitalistes d’I. Als darrers els retorna el capital variable en forma monetària, mentre que els capitalistes de II han reconvertit la meitat del llur capital constant de la forma de capital-mercaderia a la de capital productiu. Els capitalistes de II avancen 500 lliures esterlines més per rebre els mitjans de producció d’I; els capitalistes d’I esmercen els diners en mitjans de consum de II; aquestes 500 lliures esterlines reflueixen així als capitalistes de II; els avancen de nou per tal de reconvertir la darrera quarta part del capital constant, transformat en mercaderies, en la seua forma natural productiva. Aquests diners corren de nou cap a I i retiren una altra vegada de II mitjans de consum pel mateix import; per tant reflueixen les 500 lliures esterlines a II; aquests capitalistes són en possessió ara, com a abans, de 500 lliures esterlines en diners i 2.000 lliures esterlines en capital constant, que són substituïdes de nou des de la forma de capital-mercaderia a la de capital productiu. Amb 1.500 lliures esterlines de diners ha circulat una massa de mercaderies de 5.000 lliures esterlines; és a dir 1) I paga el treballador 1.000 lliures esterlines per una força de treball pel mateix abast de valor; 2. el treballador compra amb les mateixes 1.000 lliures esterlines mitjans de vida de II; 3. II compra amb els mateixos diners mitjans de producció d’I, restaurant així 1.000 lliures esterlines de capital variable en forma monetària; 4. II compra amb 500 lliures esterlines mitjans de producció d’I; 5.I compra amb les mateixes 500 lliures esterlines mitjans de consum de II; 6. II compra amb les mateixes 500 lliures esterlines mitjans de producció d’I; 7. I compra amb les mateixes 500 lliures esterlines mitjans de vida de II. A II reflueixen 500 lliures esterlines, quan havia llençat 2.000 lliures esterlines de mercaderies a la circulació i per les quals no retira de la circulació cap equivalent en mercaderies. (47)

La substitució es desplega doncs com segueix:

1. I paga 1.000 lliures esterlines en diners per força de treball, i per tant per una mercaderia = 1.000 lliures esterlines.

Segon. El treballador compra amb salaris un import monetari de 1000 lliures esterlines de mitjans de consum de II; per tant mercaderies = 1.000 lliures esterlines.

Tercera. II compra amb les 1.000 lliures esterlines gastades pels treballadors mitjans de producció del mateix valor a I; per tant mercaderies = 1.000 lliures esterlines.

Així les 1.000 lliures esterlines han retornat a I com a forma monetària del capital variable.

Quart. II compra 500 lliures esterlines de mitjans de producció d’I; per tant mercaderies = 500 lliures esterlines.

Cinquè. I compra amb les mateixes 500 lliures esterlines mitjans de consum de II; per tant mercaderies = 500 lliures esterlines.

6. II compra amb les mateixes 500 lliures esterlines mitjans de producció d’1; per tant mercaderies = 500 lliures esterlines.

Setè. I compra amb les mateixes 500 lliures esterlines mitjans de consum de II; per tant mercaderies = 500 lliures esterlines.

Suma dels valors de mercaderies recanviats = 5.000 lliures esterlines.

Les 500 lliures esterlines, que II avançava en la compra, li són retornades.

El resultat és:

Primer. I posseeix capital variable en forma monetària d’un abast de 1.000 lliures esterlines, que avança originàriament a la circulació; ha esmerça a més per al seu consum individual 1.000 lliures esterlines – en el se propi producte-mercaderia; és a dir que ha esmerçat els diners rebuts per la venda de mitjans de producció per un import de valor de 1.000 lliures esterlines.

D’altra banda hi ha la forma natural, en la qual s’ha de reposar el capital variable existent en forma monetària – és a dir, la força de treball -, que es manté, reprodueix i torna a ésser disponible a través del consum, com l’únic article comercial del seu posseïdor, que l’ha de vendre si vol viure. Per tant també es reprodueix la relació de treballadors assalariats i capitalistes.

Segon. El capital constant de II es reposa en natura, i les 500 lliures esterlines avançades pel mateix II a la circulació, li retornen.

Per al treballador d’I la circulació és la senzilla de M – D – M.

1) M (força de treball) - 2) D (1.000 lliures esterlines, forma monetària del capital variable d’I) - 3) M (mitjans de vida necessaris per import de 1.000 lliures esterlines); aquestes 1.000 lliures esterlines es monetaritzen pel mateix import de valor que el capital constant de II que existeix en la forma de mercaderies – mitjans de vida.

Per als capitalistes de II hi ha el procés: M – D, conversió d’una part del llur producte-mercaderia en forma monetària, des de la qual es reconverteix en component del capital productiu – és a dir en una part dels mitjans de producció que els són necessaris.

En l’avançament de D (500 lliures esterlines) que fan els capitalistes de II per a la compra de l’altra part de mitjans de producció, s’anticipa la forma monetària de la part de II c que encara existeix en forma de mercaderies (mitjans de consum); en l’acte D – M, on II compra amb D i I ven M, els diners (II) es converteixen en una part del capital productiu, mentre que M (I) passa per l’acte M – D, en el qual es converteix en diners, que no representa, però, cap component de valor de capital per a I, sinó plus-vàlua monetaritzada, que tan sols esmerça en mitjans de consum.

En la circulació D – M ... P ... M’ - D’, el primer acte D – M és d’un capitalista, i el darrer M’ - D’ d’un altre (o de part); que la M per la qual els D se substitueixen per capital productiu represente per al venedor de M (que la bescanvia aquesta M per diners) un component del capital constant, un component del capital variable o plus-vàlua, és completament indiferent per a la circulació de mercaderies.

Pel que fa a la classe I en relació amb els components v + p del seu producte de mercaderia, retira més diners de la circulació que no pas hi havia llençat. Primer, hi retornen les 1.000 lliures esterlines de capital variable; en segon lloc ven (vegeu més amunt l’intercanvi n. 4) per 500 lliures esterlines mitjans de producció: així es monetaritza la meitat de la seua plus-vàlua; després (intercanvi n. 6) ven de nou per 500 lliures esterlines mitjans de producció, l’altra meitat de la plus-vàlua, i així treu de la circulació tota la plus-vàlua en forma monetària; per tant successivament 1. capital variable reconvertit en diners = 1.000 lliures esterlines; 2. la meitat de la plus-vàlua es monetaritza = 500 lliures esterlines; 3. l’altra meitat de la plus-vàlua = 500 lliures esterlines; per tant suma: 1.000 v +1.000 p monetaritzades = 2.000 lliures esterlines. Encara que I (a banda de les reposicions considerades més endavant, que permeten la reproducció d’I c) llença tan sols 1.000 lliures esterlines a la circulació, n’ha retirat el doble. Naturalment s’esvaeix la m monetaritzada (convertida en D) de nou en altres mans (II), tan bon punt aquests diners es mobilitzen en mitjans de consum. Els capitalista d’I han retirat tan sols una quantitat de diners com el valor de les mercaderies llençades; que aquest valor siga una plus-vàlua, és a dir que no coste res als capitalistes, no altera absolutament res quant al valor mateix d’aquestes mercaderies; així doncs, en la mesura que es tracta de l’abast de valor en la circulació de mercaderies, és completament indiferent. La monetarització de la plus-vàlua desapareix naturalment, com totes les altres formes per les quals passa el capital avançat en els seus recanvis. Dura justament tan sols en la mesura que ho fa l’interval entre la transformació de les mercaderies d’I en diners i la subsegüent transformació dels diners d’I en mercaderies de II.

Si s’assumeixen recanvis més breus -o, des del punt de mira de considerar la circulació simple de mercaderies, la velocitat del cicle de diners circulants és més ràpid-, n’hi hauria prou amb encara menys diners per tal de fer circular els valors-mercaderies reposats; la suma la determina sempre -donat el nombre de bescanvis successius- per la suma de preus, o la suma de valors, de les mercaderies circulants. Quina proporció d’aquesta suma de valor consisteix d’una banda en plus-vàlua i d’una altra en valor de capital, és completament indiferent.

Si en el nostre exemple els salaris en I es paguen quatre vegades l’any, de forma que 4 * 250 = 1.000, llavors n’hi haurà prou amb 250 lliures esterlines per a la circulació I v - ¹ / 2 II c i per a la circulació entre el capital variable I v i la força de treball. De manera similar, si la circulació entre I m i II c es realitzàs en quatre recanvis, tan sols caldrien 250 lliures esterlines, i per tant en total una suma monetària, o un capital monetari, de 500 lliures esterlines per a la circulació de mercaderies per import de 5.000 lliures esterlines. La plus-vàlua es monetaritzaria doncs, per comptes de dues vegades successives a la meitat, per quatre vegades successives d’¹ / 4.

Si, per comptes de II, en la transacció n. 4, I aparegués com a comprador, i esmerçàs, doncs, 500 lliures esterlines en diners en mitjans de consum pel mateix abast de valor, llavors II en la transacció n. 5 compra mitjans de producció amb les mateixes 500 lliures esterlines; 6. I compra mitjans de consum amb les mateixes 500 lliures esterlines; 7. II compra amb les mateixes 500 lliures esterlines mitjans de producció; les 500 lliures esterlines retornen així finalment a I, com abans ho feien a II. La plus-vàlua s’hi monetaritza mitjançant els diners esmerçats pels mateixos productors capitalistes en el consum individual, que representen rendes anticipades, ingressos anticipats de la plus-vàlua encara continguda en mercaderies per vendre. La monetarització de la plus-vàlua no s’esdevé pel retorn de les 500 lliures esterlines; ja que, al costat de les 1.000 lliures esterlines en les mercaderies I v, I llençà a la circulació, en la conclusió de la transacció n. 4, 500 lliures esterlines en diners, i això eren diners addicionals i no – pel que sabem – el resultat de mercaderies venudes, de manera que si aquests diners retornen a I, li retornen tan sols els seus diners addicionals, sense monetaritzar plus-vàlua. La monetarització de la plus-vàlua d’I té lloc tan sols mitjançant la venda de les mercaderies I p , que l’incorporen, i dura tan sols mentre que els diners obtinguts de la venda de mercaderies no s’esmercen de nou en mitjans de consum.

I compra a II amb diners addicionals (500 lliures esterlines) mitjans de consum; aquests diners els esmercen I, que té doncs un equivalent en mercaderies de II; aquests diners retornen per primera vegada amb la compra de II a I de 500 lliures esterlines en mercaderies; retorna doncs com a equivalent de les mercaderies comprades a I, però aquestes mercaderies no li costen res, constitueixen doncs plus-vàlua per a I, i així monetaritzen la seua pròpia plus-vàlua amb diners llençats per ella mateixa a la circulació; similarment en la segona compra (n. 6) obté el seu equivalent en mercaderies de II. Suposam que II no compra ara (n. 7) mitjans de producció de I, de forma que I hagués pagat de fet 1000 lliures esterlines per mitjans de consum – consumint tota la plus-vàlua com a ingrés -, és a dir 500 en les seues mercaderies d’I (mitjans de producció) i 500 en diners; tindria contràriament encara 500 lliures esterlines en les seues mercaderies d’I (mitjans de producció) en estoc i s’hauria desprès contràriament de 500 lliures esterlines en diners.

Si, contràriament, II reconverteix tres quarts del seu capital constant de la forma de capital-mercaderia a la de capital productiu; un quart, per contra, romandrà en la forma de capital monetari (500 lliures esterlines), de fet com a diners aturats o diners amb funció interrompuda o en espera. Si aquesta situació duràs més temps, II hauria de reduir el nivell de reproducció en un quart. - Les 500 en mitjans de producció, però, que I té a l’abast, no són plus-vàlua existent en forma de mercaderia; es troben en el lloc de les 500 lliures esterlines avançades en diners, de les quals I disposava al costat de la seua plus-vàlua de 1.000 lliures esterlines en forma de mercaderies. Com a diners es troben en una forma sempre realitzable; com a mercaderies són momentàniament invendibles. Ço que és clar és que la reproducció simple – on cada element del capital productiu tant de II com d’I s’ha de reposar – tan sols és possible si retornen els 500 ocells daurats que volaren inicialment.

Si un capitalista (tenim davant nostre tan sols capitalistes industrials, representants equivalents de tots els altres) gasta diners en mitjans de consum, ho esdevenen tot per ell, hi posa tota la pell. Poden fluir-hi de nou si en pesca de la circulació a canvi de mercaderies – per tant a canvi del seu capital-mercaderia. Com el valor de tot el seu producte-mercaderia anual (que per a ell = capital-mercaderia), cadascun dels seus elements, és a dir el valor de cada mercaderia individual, és divisible en valor de capital constant, valor de capital variable i plus-vàlua. La monetarització de cada mercaderia individual (constituïda com a elements de producte-mercaderia) és per tant alhora la monetarització d’una certa quota de la plus-vàlua continguda en tot el producte mercaderia. És per tant literalment correcte en el cas presentat, que el capitalista mateix llençà els diners a la circulació – i, de fet, en esmerçar-los en mitjans de consum -, per la qual cosa monetaritza la seua plus-vàlua, és a dir, la realitza. No es tracta naturalment de monedes idèntiques, sinó d’un import en diners sonants, igual a (o igual a la part de) la que havia llençat a la circulació per a la satisfacció de necessitats personals.

A la pràctica això passa d’una manera doble: si l’empresa ha obert dins de l’any en curs, caldrà una bona estona, en el millor dels casos uns mesos, abans que el capitalista puga emprar diners dels ingressos empresarials per al seu consum personal. No suspèn per això en cap moment el seu consum. S’avança ell mateix (que siga de la pròpia butxaca o,. per crèdit, de butxaca aliena, és ací una circumstància del tot indiferent) diners de la plus-vàlua anticipada; però en fer-ho avança també mitjans de circulació per a la realització posterior de la plus-vàlua a realitzar. Si l’empresa, per contra, ja fa temps que funciona amb regularitat, es reparteixen pagaments i ingressos en diferents terminis durant l’any. Quelcom, però, continua ininterrompudament, el consum dels capitalistes, que anticipa i compta amb un abast d’acord amb una certa proporció dels ingressos habituals o previstos. Amb cada porció de mercaderies venudes, es realitza una part de la plus-vàlua feta anualment. Però si durant tot l’any tan sols es venen les mercaderies produïdes necessària per reposar el valor de capital constant i variable que contenen; o si cauen els preus fins al punt que, en la venda de tota el producte-mercaderia anual, es realitza únicament el valor de capital avançat que contenen, llavors apareix clar el caràcter anticipatori dels diners esmerçats sobre la plus-vàlua futura. En el cas que el nostre capitalista falle, els seus creditors i la justícia investigaran si les despeses privades anticipades eren en una proporció correcta respecte de l’abast del seu negoci i als ingressos de plus-vàlua habituals o que s’hi correspondrien normalment.

En relació a tota la classe capitalista, però, la proposició segons la qual els diners requerits per a la realització de la plus-vàlua (o també per a la circulació del capital, constant i variable), que ha de llençar a la circulació, no tan sols sembla paradoxal, sinó com a com a condició necessària de tot el mecanisme: com que ací hi ha tan sols dues classes: la classe treballadora, que tan sols disposa de força de treball; la classe capitalista, que és possessió monopolista tant dels mitjans socials de producció com dels diners. La paradoxa seria si la classe treballadora hagués d’avançar en primera instància per mitjans propis els diners necessaris per a la realització de la plus-vàlua continguda en les mercaderies. El capitalista individual realitza aquest avançament, però, sempre tan sols en la forma en la qual actua com a comprador, gastant diners en la compra de mitjans de consum o investint diners en la compra d’elements del seu capital productiu, siga de força de treball, siga de mitjans de producció. Lliura diners sempre tan sols a canvi d’un equivalent. Avança tan sols diners a la circulació de la mateixa manera que avança mercaderies. Actua doblement com a punt de partida de la llur circulació.

El procés real l’enfosqueixen dues circumstàncies.

Primer. L’aparença de capital comercial (la primera forma del qual sempre són diners, ja que el comerciant no genera com a tal cap «producte» o «mercaderia») i de capital monetari, com a objectes de la manipulació d’una mena particular de capitalistes, en el procés de circulació del capital industrial.

Segon. La divisió de la plus-vàlua – que de primera mà cal troba sempre en les mans dels capitalistes industrials – en categories diferents, que apareixen com a portadores, al costat dels capitalistes industrials, dels terratinents (pel lloguer del sòl), de l’usurer (per l’interès), etc., és a dir del govern i dels seus funcionaris, rendistes, etc. Aquests cavallers apareixen com a compradors respecte els capitalistes industrials i, com a tals, com a monetaritzadors de les llurs mercaderies; pro parte llencen també «diners» a la circulació, i d’ells en rep. Sempre s’oblida de quina font els obtingueren originàriament i de la qual sempre en reben de nou.

VI. El capital constant del departament I (48)

Roman encara per investigar el capital constant del departament I = 4.000 I c . Aquest valor és igual al valor, que reapareix al producte-mercaderia d’I, dels mitjans de producció consumits en la producció d’aquesta massa de mercaderies. Aquest valor reaparegut, que no es produeix en el procés de producció d’I, sinó que entra en l’any precedent com a valor constant, com a valor donat dels seus mitjans de producció, existeix ara en la part total de la massa de mercaderies d’I, que no és absorbida en la categoria II; i de fet, el valor d’aquesta massa de mercaderies roman així en les mans dels capitalistes d’I, = ² / 3 del valor del llur producte-mercaderia anual total. Per al capitalista individual, que produeix un mitjà de producció particular, podríem dir: ven el seu producte-mercaderia, el converteix en diners. En convertir-ho en diners, reconverteix també la part de valor constant del seu producte en diners. Amb aquesta porció de valor transformada en diners compra llavors a d’altres venedors de mercaderies els seus mitjans de producció de nou o converteix la part de valor constant del seu producte en una forma natural amb la qual pot funcionar de nou com a capital constant productiu. Ara, per contra, aquesta assumpció esdevé impossible. La classe capitalista I abasta la totalitat dels capitalistes que produeixen mitjans de producció. A més, el producte-mercaderia de 4.000, que li roman a les mans, és una part del producte social, que no es pot bescanviar per cap altra, ja que no existeix cap altra part del producte anual. Amb l’excepció d’aquests 4.000 ja s’ha disposat de tota la resta; una part l’ha absorbit el fons social de consum, i una altra part ha de substituir el capital constant del departament II, que ha ha bescanviat tot allò que pot disposar en bescanvi amb el departament I.

La dificultat es resol de forma força senzilla si hom recorda que tot el producte-mercaderia d’I consisteix en la seua forma natural en mitjans de producció, és a dir dels elements materials del mateix capital constant. Es mostra ací el mateix fenomen que prèviament hi havia sota II, tan sols que sota un altre aspecte. Sota II tot el producte-mercaderia consisteix en mitjans de consum; una part, mesurada a través del salari i la plus-vàlua continguts en aquest producte-mercaderia, podien consumir-la els seus propis productors. Ací, sota I, tot el producte-mercaderia consisteix en mitjans de producció, edificis, maquinària, naus, matèries primeres i auxiliars, etc. Una part d’ells, la que substitueix en aquesta esfera el capital constant emprat, pot funcionar doncs en la seua forma natural de nou com a component del capital productiu. En la mesura que entra en circulació, circula dins de la classe I. Sota II es consum una part del producte-mercaderia in natura pels seus propis productors de manera individual, sota I, per contra, es consum una part del producte in natura pels seus productors capitalistes de manera productiva.

En la part de producte-mercaderia d’I = 4.000 c reapareix el valor de capital constant consumit en aquesta categoria, i de fet en una forma natural amb la qual pot funcionar seguidament de nou com a capital constant productiu. Sota II, la part del producte-mercaderia de 3.000 de valor igual al salari més plus-vàlua (=1.000), va directament al consum individual dels capitalistes i treballadors de II, mentre que paral·lelament el valor de capital constant d’aquest producte-mercaderia (= 2.000) no pot entrar de nou en el consum productiu dels capitalistes de II, sinó que s’ha de reposar amb el bescanvi amb I.

Sota I, contràriament, la part del seu producte-mercaderia de 6.000 de valor igual al salari més plus-vàlua (= 2.000) no pot entrar en el consum individual dels seus productors i no pot fer-ho per la seua forma natural. Cal bescanviar-la més aviat primer amb II. La part de valor constant d’aquest producte = 4.000 es troba inversament en una forma natural que – considerada tota la classe capitalista I – pot funcionar-hi directament de nou com a capital constant. En altres mots: tot el producte del departament I consisteix en valors d’ús que, per la llur forma natural – en el sistema de producció capitalista – poden servir tan sols com a elements de capital constant. D’aquest producte de valor de 6.000 se substitueix, doncs, en un terç (2.000) el capital constant del departament I i els altres ² / 3 el capital constant del departament I.

El capital constant I consisteix en una massa de grups diferents de capital, investits en les diferents branques de producció de mitjans de producció, tant en la siderúrgia, tant en la mineria de carbó, etc. Cadascú d’aquests grups de capital o cadascú d’aquests capitals grupals socials es compon de nou en una massa més o menys gran de capitals individuals de funcionament independent. En primer lloc el capital de la societat, per exemple 7.500 (que poden significar milions, etc.) es descompon en diferents grups de capital; el capital social de 7.500 es descompon porcions particulars, que s’investeixen en una branca particular de la producció; la part investida en cada branca particular de la producció del valor social de capital consisteix, en part per la forma natural, en part per l’esfera particular de la producció, en part per la força de treball qualificada necessària i corresponent del sector, modificada diversament mitjançant la divisió del treball, segons les menes de treball específic que s’han d’oferir en cada esfera individual de la producció. La part del capital social investida en cada branca particular de la producció consisteix de nou en la suma dels capitals individuals, funcionalment independents, que hi ha investits. Això val evidentment per a tots dos departaments, per a I i per a II.

Pel que fa al valor de capital constant que reapareix sota I en forma del seu producte-mercaderia, ho fa en part en l’esfera particular de la producció (o fins i tot en les empreses individuals), de la qual sorgeix com a producte, i també de nou com a mitjà de producció; per exemple, gra en la producció de gra, carbó en la producció de carbó, ferro en forma de màquines en la producció de ferro, etc.

Però en la mesura que els productes parcials, en els quals consisteix el valor de capital constant d’I, no retornen directament a l’esfera particula o individual de producció, canvien tan sols de lloc. Passen en forma natural d’una esfera de la producció del departament I a una altra, mentre que el producte d’una altra esfera de la producció del departament I es reposa in natura. És un mer canvi de posició d’aquests productes. Entren tots de nou com a factors, reposant el capital constant d’I, tan sols que en un grup d’I per comptes d’un altre. En la mesura que s’hi dóna bescanvi entre els capitalistes individuals d’I, és bescanvi d’una forma natural de capital constant per una altra forma natural de capital constant, una mena de mitjans de producció per una altra mena de mitjans de producció. És bescanvi mutu de diferents porcions individuals de capital constant d’I. Els productes, en la mesura que no serveixen directament com a mitjans de producció en la pròpia branca de producció, s’allunyen del lloc de producció cap a un altre i ho fan mútuament. En altres mots (similarment com passava sota II per a la plus-vàlua): cada capitalista sota I retira en la proporció que és copropietari d’aquest capital constant de 4.000, els mitjans de producció corresponents necessaris d’aquesta massa de mercaderies. Si la producció fos social, per comptes de capitalista, és clar que aquests productes del departament I es repartirien no pas menys constantment de nou com a mitjans de producció entre les branques de producció d’aquest departament, amb vista a la reproducció, una part directament romandria en l’esfera de la producció que la va generar com a producte, i una altra part, per contra, s’allunyaria cap a altres llocs de producció, i així hi hauria una anada i tornada constants entre els diferents llocs de producció d’aquest departament.

VII. Capital variable i plus-vàlua en tots dos departaments

El valor global dels mitjans de consum produïts anualment és, doncs, igual al valor de capital variable de II reproduït durant l’any més la plus-vàlua de II de nova producció (és a dir, igual al valor produït sota II durant l’any) més el valor de capital variable d’I reproduït durant l’any i la plus-vàlua d’I de nova producció (per tant, més el valor produït durant l’any sota I).

Sota l’assumpció d’una reproducció simple el valor global dels mitjans de consum produïts és, doncs, igual al producte-valor anual, és a dir igual al valor produït durant l’any mitjançant el treball social, i ho ha d’ésser perquè en la reproducció simple tot aquest valor es consum.

La jornada laboral social total es descompon en dues parts: 1. treball necessari; que genera en el curs de l’any un valor de 1.500 v ; 2. treball excedentari; genera un valor addicional o plus-vàlua de 1.500 p . La suma d’aquest valor = 3.000, és igual al valor dels mitjans de consum produïts anualment de 3.000. El valor total dels mitjans de consum produït durant l’any és, doncs, igual al valor total produït per la jornada laboral social total durant l’any, igual al valor del capital variable social més la plus-vàlua social, igual al producte anual nou total.

Però sabem que, per bé que aquestes dues quantitats de valor coincideixen, de cap manera el valor total de les mercaderies de II, els mitjans de consum, es produeixen en aquest departament de la producció social. Coincideixen perquè el valor de capital constant que reapareix sota II és igual al valor de nova producció (valor de capital variable més plus-vàlua) sota I; per tant I (v+p) pot comprar la part del producte de II que representa el valor de capital constant per al seus productors (en el departament II). Es mostra per tant per tant per què, encara que per als capitalistes de II el valor del llur producte es divideix en c + v + p, socialment considerat el valor d’aquest producte es divisible en v + p. Aquest és precisament el cas únicament perquè II c és ací igual a I (v+p) i perquè aquests dos components del producte social es bescanvien mútuament mitjançant el bescanvi de les formes naturals, de manera que després d’aquesta transacció II c existeix de nou en mitjans de producció, i I (v+p) paral·lelament en mitjans de consum.

I és aquesta circumstància la que impulsà A. Smith a sostindre que el valor del producte anual es resol en v + p. Això val 1. tan sols per a la part del producte anual consisteix en mitjans de consum, i 2. no val en el sentit aquest valor total es produeix en II i que el seu valor de producte és isugal al valor de capital variable avançant sota II més la plus-vàlua produïda sota II. Sinó tan sol en el sentit que II (c+v+p) = II (v+p) + I (v+p) o perquè II c = I (v+p) .

Se segueix a més:

Encara que la jornada laboral social (és a dir, el treball esmerçat durant tot l’any pel conjunt de la classe treballadora), com qualsevol jornada laboral individual, tan sols es divideix en dues parts, és a dir en treball necessari més treball excedentari, encara que, per això, el valor produït per aquesta jornada labora es divideix en tot cas tan sols en dues parts, és a dir en valor de capital variable, és a dir la part de valor amb la qual el treballador compra els seus propis mitjans de reproducció, i la plus-vàlua, que el capitalista pot esmerçar en el seu propi consum individual, - amb tot, considerat socialment, una part de la jornada laboral social s’esmerça exclusivament en la producció de capital constant fresc, és a dir de productes que es destinen exclusivament al procés laboral com a mitjans de producció i per tant per a funcionar en el procés de valorització que l’acompanya com a capital constant. Segons la nostra assumpció, tota la jornada laboral social es presenta en un valor monetari de 3.000, dels quals tan sols ¹ / 3 = 1.000 es produeix en el departament II, que produeix mitjans de consum, és a dir les mercaderies en les quals es realitza finalment el valor global de capital variable i la plus-vàlua global de la societat. Segons aquesta assumpció, doncs, ² / 3 de la jornada laboral social s’empren en la producció de capital constant nou. Encara que des del punt de mira dels capitalistes i dels treballadors individuals del departament I aquests ² / 3 de la jornada laboral social serveixen merament per a la producció de valor de capital variable més plus-vàlua, com tot el darrer terç de la jornada laboral social del departament II, aquests ² / 3 de la jornada laboral social, socialment considerada – i igual considerada des del valor d’ús del producte – tan sols suposen la reposició del capital constant destinat al procés de consum productiu o el ja consumit. També considerats individualment, aquests ² / 3 de la jornada laboral, que produeixen de fet un valor total que és tan sols igual al valor de capital variable més la plus-vàlua per als seus productors, no produeixen, però, cap mena de valor d’ús en el qual poder esmerçar el salari o la plus-vàlua; el seu producte és un mitjà de producció.

Primerament cal remarcar que cap part de la jornada laboral social, siga sota I o sota II, serveix per a produir el valor del capital constant emprat que funciona en aquestes dues grans esferes de la producció. Produeixen tan sols valor afegit, 2.000 I (v+p) + 1.000 II (v+p) , addicional al valor de capital constant = 4.000 I c + 2.000 II c . El valor nou, produït en la forma de mitjans de producció, no és encara capital constant. Tan sols té la determinació de funcionar-hi en el futur.

El producte global de II – els mitjans de consum – considerat en el seu valor global, concret, en la seua forma natural, és producte del terç de la jornada laboral social lliurat per II, és producte de treballs en les formes concretes de treball de teixir, de treball de coure, etc., que s’empren en aquest departament, d’aquest treball que funciona com a element subjectiu del procés laboral. Pel que fa, per contra, a la part de valor constant d’aquest producte de II, reapareix així tan sols en un nou valor d’ús, en una nova forma natural, la forma de mitjans de consum, mentre existia abans en la forma de mitjans de producció. El seu valor ha estat transferit mitjançant el procés laboral de la seua antiga gorma natural a la seua forma natural nova. Però el valor d’aquests ² / 3 del valor de producte = 2.000 no s’ha produït en el procés de valorització d’enguany de II.

Exactament com considerat des del punt de mira del procés laboral, el producte de II és el resultat de treball viu de nou funcionament i dels mitjans de producció suposats que se li donen, en els quals es realitza en les condicions materials, des del punt de mira del procés de valorització el valor de productes de II = 3.000 es compon d’un valor nou (500 v + 500 m = 1.000) produït pel ¹ / 3 recentment afegit de la jornada laboral social i d’un valor constant de ² / 3 d’una jornada laboral social transcorreguda abans del procés de producció ací considerat. Aquest part de valor dels productes de II es presenta en una part del producte. Existeix en una quantitat de mitjans de consum per valor de 2.000 = ² / 3 d’una jornada laboral social. Aquesta és la nova forma d’ús amb la qual reapareix. El bescanvi d’una part dels mitjans de consum = 2.000 II c per mitjans de producció d’I = I (1.000 v + 1.000 m ), és per tant de fet bescanvi de ² / 3 de la jornada laboral global, que no constitueix cap part del treball d’enguany, sinó que n’és anterior, amb ² / 3 de la jornada laboral afegida enguany. ² / 3 de la jornada laboral social d’enguany no es poden emprar en la producció de capital constant, però alhora constitueixen valor de capital variable més plus-vàlua per als propis productors, si no és que s’han de bescanviar amb una part de valor dels mitjans de consum consumits anualment, en els quals s’incorporen ² / 3 d’una jornada laboral esmerçada i realitzada abans d’enguany. És un bescanvi de ² / 3 de la jornada laboral d’enguany per ² / 3 de jornada laboral esmerçada abans, bescanvi entre temps de treball d’enguany i un d’anterior. Això ens aclareix doncs l’enigma de per què el producte de valor de tota la jornada laboral social es pot resoldre en valor de capital variable més plus-vàlua, encara que ² / 3 d’aquesta jornada laboral no s’esmerce en la producció d’objectes en els quals es puga realitzar capital variable o plus-vàlua, sinó més aviat en la producció de mitjans de producció per a la reposició del capital emprat durant l’any. S’explica així senzillament que ² / 3 del valor de producte de II, en els quals els capitalistes i els treballadors d’I realitzen el valor de capital variable més la plus-vàlua que ha produït (i que fan ² / 3 del valor de producte anual global), considerats segons el valor, són el producte de ² / 3 d’una jornada laboral social anterior a enguany.

La suma del producte social d’I i de II, dels mitjans de producció i mitjans de consum, és considerada de fet des del seu valor d’ús, segons la forma concreta i natural, el producte del treball d’enguany, però tan sols en la mesura que aquest treball es considera treball útil i concret, i no com a esmerçament de força de treball, considerat com a treball generador de valor. I també el primer és cert tan sols en el sentit que els mitjans de producció s’han transformat ells mateixos en producte nou, únicament pel treball viu que els tenyeix, que s’hi ha afegit. Paral·lelament, el treball d’enguany no s’hauria pogut convertir en producte sense mitjans de producció que hi són independents, sense mitjans de treball i materials de producció.

VIII. El capital constant en tots dos departaments

Pel que fa al valor de producte global de 9.000 i a les categories en les quals es divideix, no ofereix aquesta anàlisi cap dificultat superior a la del valor de producte d’un capital individual, sinó que més aviat són idèntiques.

En el producteanual social total s’hi contenen tres anys de jornades laborals socials. L’expressió de valor de cadascuna d’aquestes jornades laborals és = 3000; per tant l’expressió de valor del producte total = 3 * 3.000 = 9.000.

A més, d’aquest temps de treball del producte que analitzam són anteriors al procés de producció anual: en el departament I ⁴ / 3 de la jornada laboral (producte-valor de 4.000) i en el departament II II ² / 3 de la jornada laboral (producte-valor de 2.000). Plegades, 2 jornades laborals, amb un producte-valor de 6.000. Per tant, figuren 4.000 I c + 2.000 II c = 6.000 c com a valor reaparegut de mitjans de producció o de valor de capital constant en tot el valor de producte de la societat.

A més, de la jornada laboral anual social afegida de nou en el departament I, ¹ / 3 és treball necessari, o treball que reposa el valor de capital variable 1.000 I v i que paga el preu del treball emprat sota I. Igualment en II, ¹ / 6 de la jornada laboral social és treball necessari amb un import de valor de 500. Per tant 1.000 I v + 500 II v = 1.500 v , l’expressió de valor de la meitat de la jornada laboral social, és l’expressió de valor de la primera meitat de la jornada laboral global afegida enguany, consistent en treball necessari.

Finalment, sota I hi ha ¹ / 3 de la jornada laboral global, un producte de valor = 1.000, de treball excedentari; sota II hi ha ¹ / 6 de la jornada labora, un producte de valor = 500, de treball excedentari; conjuntament fan l’altra meitat de la jornada laboral global afegida. Per tant la plus-vàlua global produïda = 1.000 I p +500 II p = 1.500 p.

Així:

La part de capital constant del valor-producte social (c):

2 de les jornades laboral esmerçades abans del procés de producció, expressió de valor = 6.000.

Treball necessari esmerçat durant l’any (v):

La meitat de la jornada laboral esmerçada en la producció anual, expressió de valor = 1.500.

Treball excedentari esmerçat durant l’any (p):

La meitat de la jornada laboral esmerçada en la producció anual, expressió de valor 1.500.

Producte-valor del treball anual (v + p) = 3.000.

Valor-producte global (c + v + p) = 9.000.

La dificultat consisteix, doncs, no en l’anàlisi del mateix valor-producte social. S’origina de la comparació dels components de valor del producte social amb els seus components materials.

La porció de valor constant, que únicament reapareix, és igual al valor de la part d’aquest producte que consisteix en mitjans de producció, i que s’incorpora en aquest part.

El nou producte-valor de l’any = v + p és igual al valor de la part d’aquest producte que consisteix en mitjans de consum, i que s’hi incorpora.

Però, amb excepcions que hi són indiferents, mitjans de producció i mitjans de consum són menes totalment diferents de mercaderies, productes de forma natural o d’ús completament diferent, i per tant també productes de menes de treball concret totalment diferent. El treball que empra màquines en la producció de mitjans de vida és completament diferent del treball que fa màquines. Tota la jornada laboral anual global, d’expressió de valor = 3.000, sembla esmerçar-se en la producció de mitjans de consum = 3.000, que no reapareixen en cap part de valor constant, ja que aquestes 3.000 = 1.500 v + 1.500 p es dissolen tan sols en valor de capital variable + plus-vàlua. D’altra banda, el valor de capital constant = 6.000 reapareix en una mena de productes completament diferents als mitjans de consum, els mitjans de producció, mentre que cap part de la jornada laboral social sembla esmerçar-se en la producció d’aquests nous productes; tota aquesta jornada laboral sembla més aviat consistir tan sols en menes de treball que resulten no en mitjans de producció, sinó en mitjans de consum. El misteri ja s’ha resolt. El producte-valor del treball anual és igual al valor-producte del departament II, el valor total dels mitjans de consum de nova producció. Però aquest valor de producció és ² / 3 més gran que la part del treball anual esmerçada dins de la producció de mitjans de consum (departament II). Tan sols ¹ / 3 del treball anual s’hi esmerça en la producció llur. ² / 3 d’aquest treball anual s’esmercen en la producció de mitjans de producció, per tant en el departament I. El producte-valor generat durant aquest temps sota I, igual al valor de capital variable més plus-vàlua produïts sota I, és igual al valor de capital constant de II que reapareix en mitjans de consum. Poden bescanviar-se, doncs, mútuament i reposar-se in natura. El valor total dels mitjans de consum és, per tant, igual a la suma del nou producte-valor sota I + II, o II (c+v+p) = I (v+p) + II (v+p) , i així igual a la suma del valor de nova producció del treball anual en forma de v + p.

D’altra banda el valor total de mitjans de producció (I) és igual a la suma del valor de capital constant que reapareix en la forma de mitjans de consum (II), i per tant igual a la suma del valor de capital constant que reapareix en el producte total de la societat. Aquest valor total és igual a l’expressió de valor de ⁴ / 3 de la jornada laboral transcorreguda abans del procés de producció sota I, i ² / 3 del procés de producció sota II, i per tant, plegades, a dues jornades laborals globals.

La dificultat ve doncs, amb el producte anual social, del fet que la part de valor constant es presenta en una mena de producte completament diferent – mitjans de producció – que el nou valor afegit v + p, que es presenta en mitjans de consum. Així hi ha l’aparença que – considerat segons el valor – en ² / 3 de la massa de producte regenerada en una forma nova, com a producte nou, no s’esmerça cap treball per part de la societat en la seua producció. Això no es troba en el capital individual. Cada capitalista individual empra una determinada mena de treball concret, que els mitjans de producció de la seua propietat converteixen en producte. Si el capitalista és un constructor de màquines, que esmerça durant l’any un capital constant = 6.000 c , un variable = 1.500 v , de plus-vàlua = 1.500 p ; el producte = 9.000, direm que és un producte de 18 màquines, de les quals cadascuna = 500. El producte total consisteix ací en la mateixa forma, la de les màquines. (Si en produeix diverses menes, cadascuna es compta separadament). El producte-mercaderia total és el producte del treball esmerçat durant l’any en la construcció de màquines, combinació de la mateixa mena de treball concret amb els mateixos mitjans de producció. Les diferents parts del valor de producte es presentenm doncs en la mateixa forma natural: en 12 màquines 6.000 c , en 3 màquines 1.500 v , en 3 màquines 1.500 p . És ací clar que el valor de les 12 màquines = 6.000 c no és perquè en aquestes 12 màquines s’haja incorporat merament treball anterior a la construcció de màquines i no treball esmerçat. El valor de mitjans de producció per a 18 màquines no s’ha convertit tot sol en 12 màquines, sinó que el valor d’aquestes 12 màquines (que consisteixen elles mateixes en 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p) és igual al valor total del valor de capital constant contingut en les 18 màquines. El constructor de màquines ha de vendre, doncs, 12 de les 18 màquines per tal de reposar el capital constant esmerçat que ha requerit per a la reproducció de 18 màquines noves. Contràriament, seria inexplicable la qüestió que, encara que el treball emprat consistí merament en construcció de màquines, done com a resultat: d’una banda 6 màquines = 1.500 v + 1.500 p , d’altra banda ferro, coure, cargols, cintes, etc. per un import de valor de 6.000 c , és a dir els mitjans de producció de les màquines en la forma natural, que el capitalista individual que construeix màquines, com és sabut, no produeix ell mateix, sinó que els ha de reposar mitjançant el procés de circulació. I tot i així sembla, a primera ullada, que la reproducció del producte anual social es completa d’aquesta manera absurda.

El producte del capital individual, és a dir de cada fracció del capital social, de funcionament independent i dotada de vida pròpia, té qualsevol forma natural. L’única condició és que ha de tindre realment una forma d’ús, un valor d’ús, que el segella com a un membre capaç de circular del món de les mercaderies. És del tot indiferent i accidental que puga entrar de nou com a mitjà de producció en el mateix procés de producció del qual ha sorgit com a producte, i per tant que siga la part d’un valor de producte que representa la part constant de capital, que posseesca una forma natural amb la qual puga funcionar de fet, de nou, com a capital constant. Si no, aquesta part del valor de producte es convertirà mitjançant la compra-venda de nou a la forma d’elements materials de producció i així reproduirà el capital constant en la seua forma natural capaç de funcionar.

Altrament val amb el producte del capital global social. Tots els elements material de la reproducció han de constituir en la forma natural respectiva part d'aquest producte. La porció de capital constant consumida tan sols pot ésser reposada per la producció global en la mesura que la part de capital constant que reapareix en el producte ho fa en la forma natural dels nous mitjans de producció, que poden realment funcionar com a capital constant. La reproducció simple pressuposa que el valor de la part de producte que consisteix en mitjans de producció ha d'ésser igual a la part de valor constant del capital social.

A més: considerat individualment, el capitalista produeix en el seu valor-producte mitjançant el nou treball afegit tan sols el seu capital variable més la plus-vàlua, mentre que la part de valor constant és transferida mitjançant el caràcter concret del nou treball afegit al producte.

Considerat socialment, la part de la jornada laboral social que produeix el mitjans de producció, que hi afegeix valor nou i hi transfereix el valor dels mitjans de producció consumits en la producció, no produeix res més que capital constant, destinat a reposar ço consumit en la forma dels vells mitjans de producció, tant el capital constant consumit sota I com sota II. Produeix tan sols producte destinat a caure en el consum productiu. El valor global d'aquest producte és doncs tan sols valor que funciona com a capital constant de nou, que tan sols pot recomprar capital constant en la forma natural, i que per això, considerat socialment, no es resol ni en capital variable ni en plus-vàlua. - D'altra banda la part de la jornada laboral social que produeix els mitjans de producció, no produeix cap part del capital social substitutori. Produeix tan sols productes que, en la forma natural, són destinats a realitzar el valor de capital variable i la plus-vàlua sota I i sota II.

Si hom parla des d'una consideració social, i per tant considera el producte global social, que inclou tant la reproducció del capital social com el consum individual, hom no ha de caure, a la manera copiada per Proudhon de l'economia burgesa, i considerar la qüestió com si una societat de mode de producció capitalista, en bloc, considerada en la totalitat, perdés el seu caràcter específic, històric, econòmic. Al contrari. Hom ha de tractar llavors amb el capitalista global. El capital global apareix com el capital accionarial de tots els capitalistes individuals. Aquesta societat d'accions té en comú amb moltes altres societats d'accions que cadascú sap que hi afegeix, però no què en retira.

IX. Retrospectiva d'A. Smith, Storch i Ramsay

El valor global del producte social suposa 9.000 = 6.000 c + 1.500 v + 1.500 p , amb altres mots que 6.000 reprodueixen el valor dels mitjans de producció i 3.000 el valor dels mitjans de consum. El valor dels ingressos socials (v + p) suposa doncs tan sols ¹ / 3 del valor de producte global i tan sols per import de valor d'aquest terç pot la globalitat dels consumidors, tant treballadors com capitalistes, retirar del producte global social i incorporar als llurs fons de consum. Paral·lelament 6.000 = ² / 3 del valor de producte són valor de capital constant, que cal reposar in natura. Mitjans de producció d'aquest import s'han de reincorpora doncs al fons de producció. Això és ço que Storch veia com a necessari, sense poder demostrar-ho:

“Il est clair que la valeur du produit annuel se distribue partie en capitaux et partie en profits, et que chacune de ces parties de la valeur du produit annuel va régulièrement acheter les produits dont la nation a besoin, tant pour entretenir son capital que pour remplacer son fonds consommable ... les produits qui constituent le capital d'une nation, ne sont point consommables .” (Storch, "Considérations sur la nature du revenu national", Paris 1824, p. 134, 135, 150.)

A. Smith, però, ha expressat aquest fabulós dogma, que s'ha cregut fins avui, no tan sols en la forma ja esmentada, segons la qual el valor de producte social global es resol en ingrés, en salari més plus-vàlua, o com ell ho expressa, en salari més profit (interès) més renda del sòl. Sinó també en la forma encara més popular, que els consumidors en darrera instància (ultimately) han de pagar tot el valor de producte als productors. Aquest és fins avui un dels llocs comuns millor creguts o més aviat una de les veritats eternes de l'anomenada ciència de l'economia política. Això s'il·lustra de la següent manera plausible. Assumim qualsevol article, com ara una camisa de lli. Primer el filador del fil de lli ha de pagar al pagès de lli tot el valor del lli, per tant llavors de lli, mitjans d'adobament, forratge per al bestiar, etc., al costat de la part del valor que el capital fix del pagès de lli, com edificis, estris del camp, etc., traspassa al producte; el salari pagat en la producció del lli; la plus-vàlua (benefici, renda del sòl) incorporada en lli; finalment els costos de transport del lli des del seu lloc de producció a la filadora. Llavors el teixidor ha de reintegrar al filador del fil de lli no tan sols aquest preu del lli, sinó també la part de valor de la maquinària, edificis, etc., en breu del capital fix, que s'ha traspassat al lli, a més de tots els materials auxiliars consumits en el procés de filar, salari del filador, plus-vàlua, etc., i això val també amb l'emblanquinador, els costos de transport de la peça acabada de lli, finalment el fabricant de lli ha pagat tot el preu de tots els productors anteriors, que li han lliurat tan sols la seua matèria primera. En les seues mans troba ara una nova addició de valor, mitjançant el valor de la part del capital constant que es consum en forma de mitjans de treball, materials auxiliars, etc., en la fabricació de la camisa, en part pel treball esmerçat, que reposa el valor del salari de qui fa la camisa més la plus-vàlua del fabricant de la camisa. Tot el producte-camisa costa ara finalment 100 lliures esterlines, i això és la porció de tot el valor-producte anual que la societat ha esmerçat en la camisa. Els consumidors de camises paguen les 100 lliures esterlines, i per tant el valor tant de tots els mitjans de producció continguts en la camisa com el salari més la plus-vàlua del pagès del lli, del filador, del teixidor, de l'emblanquinador, del fabricant de camises així com els costos globals de transport. Això és completament correcte. De fet això ho veu qualsevol infant. Però llavors diu encara més: això val pel valor de totes les altres mercaderies. Hauria de dir: això val pel valor de tots els mitjans de consum, amb el valor de les parts del producte social que entren en el fons de consum, i per tant amb la part del valor-producte social que pot esmerçar-se com a ingrés. La suma de valor de totes aquestes mercaderies és certament igual al valor de tots els mitjans de producció que s'hi han consumit (part constant del capital) més el valor que ha creat el treball que s'hi ha afegit (salari més plus-vàlua). La globalitat dels consumidors poden pagar doncs tota aquesta suma de valor perquè de fet cada mercaderia individual consisteix en c + v + p, però la suma de valor de totes les mercaderies que entren en el fons de consum, considerades en el màxim, tan sols poden ésser iguals a la part del valor del producte social que es resol en v + p, és a dir igual al valor que el treball esmerçat durant l'any ha afegit als mitjans de producció disponibles – el valor de capital constant. Però pel que fa al valor de capital constant, hem vist que es reposa d'una manera doble a partir de la massa del producte social. Primer, mitjançant el besxanvi dels capitalistes II, que produeixen els mitjans de consum, amb els capitalistes d'I, que produeixen els mitjans de producció. I ací hi ha l'origen de la frase que ço que per a un és un capital, per a un altre és un ingrés. Però la cosa no va així. Els 2.000 II c , que existeixen en mitjans de consum per valor de 2.000, constitueixen per a la classe capitalista de II valor de capital constant. No el poden, doncs, consumir els mateixos, per bé que el producte s'ha de consumir segons la seua forma natural. D'altra banda, 2.000 I (v+p) són el salari més la plus-vàlua de les classes capitalista i treballadora d'I. Existeixen en la forma natural de mitjans de producció, de coses que, pel propi valor, no es poden consumir. Tenim ací doncs una suma de valor de 4.000, de la qual, tan abans com després del bescanvi, la meitat reposa tan sols capital constant i la meitat constitueix tan sols ingressos. - En segon lloc, però, el capital constant del departament I es reposa in natura, en part pel bescanvi entre els capitalistes d'I, en part mitjançant la reposició in natura en cada negoci individual.

La frase que el valor del producte total anual l'han de pagar finalment els consumidors, seria tan sols, doncs, correcta si sota consumidors s'incloguessen dues menes completament diferents, consumidors individuals i consumidors productius. Però que una part del producte s'ha de consumir productivament, no vol dir res més que ha de funcionar com a capital i que no es pot consumir com a ingressos.

Si dividim el valor del producte global = 9.000 en 6.000 c + 1.500 v + 1.500 p i considerem les 3.000 (v+p) tan sols en la qualitat d'ingressos, sembla contràriament que el capital variable s'esvaeix i que el capital, considerat socialment, consisteix tan sols en capital constant. Ja que ço que apareixia originàriament com a 1.500 v, s'ha resolt en una part dels ingressos socials, en salaris, ingressos de la classe treballadora, i el seu caràcter de capital, doncs, s'esvaeix. De fet aquesta és la conclusió que extreu Ramsay. Segons ell, considerat socialment, el capital consisteix tan sols en capital fix, però sota capital fix entén capital constant, la massa de valor existent en mitjans de producció, bé siguen aquests mitjans de producció mitjans de treball o materials de treball, com matèries primeres, productes mig fabricats, materials auxiliars, etc. Anomena circulant al capital variable:

“Circulating capital consists only of subsistence and other necessaries advanced to the workman, previous to the completion of the produce of their labour ... Fixed capital alone, not circulating, is properly speaking a source of national wealth ... Circulating capital is not an immediate agent in production, nor essential to it at all, but merely a convenience rendered necessary by the deplorable poverty of the mass of the people ... Fixed capital alone constitutes an element of cost of production in a national point of view.” (Ramsay, lcp 23 - 26 passim.)

Ramsay explica el capital fix, terme amb el qual entén el constant, de manera més estreta com segueix:

“The length of time during which any portion of the product of that labour" (nämlich labour bestowed on any commodity) "has existed as fixed capital, ie in a form in which, though assisting to raise the future commodity, it does not maintain labourers .” (p.59).

Ací hom veu de nou el trastorn que introdueix A. Smith en soterrar la diferència de capital constant i variable en la diferència de capital fix i circulant. El capital constant de Ramsay consisteix en mitjans de treball, el circulant en mitjans de vida; tots dos són mercaderies d'un valor donat; l'un pot produir tan poca plus-vàlua com l'altre.

X. Capital i ingressos: capital variable i salari (49)

Tota la reproducció anual, tot el producte d'enguany és producte de treball útil del mateix any. Però el valor d'aquest producte global és més gran que la part de valor en la qual s'incorpora el treball anual, com a força de treball esmerçada durant aquest any. El producte-valor d'enguany, el valor creat de nou durant el mateix en forma de mercaderies, és més petit que el valor-producte, el valor global de la massa de mercaderies confeccionada durant tot l'any. La diferència que obteníem quan substraiem del valor global del producte anual el valor que s'hi ha afegit mitjançant el treball de l'any en curs, no és valor realment reproduït, sinó tan sols valor que reapareix en una nova forma de presència; valor que es transfereix al producte anual des d'un valor prèviament existent, que segons la durada dels components de capital constant que participen en el procés laboral social d'enguany, poden ésser d'una data posterior o anterior, de valor que pot originar-se d'un mitjà de producció que arribà al món l'any anterior o fa una sèrie d'anys. És sota totes les circumstàncies valor transferit de mitjans de producció d'anys anteriors al producte de l'any en curs.

Si prenem el nostre esquema, tenim després dels bescanvis dels elements fins ara considerats entre I i II i dins de II:

I. 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p (els darrers 2.000 realitzats en mitjans de consum II c ) = 6.000.

II. 2.000 c (reproduïts mitjançant el bescanvi amb I (v+p) ) + 500 v + 500 p = 3.000.

Suma de valor = 9.000.

El valor produït de nou durant l'any es conté tan sols en v i p. La suma del producte-valor d'aquest any és per tant igual a la suma de v + p, = 2.000 I (v+p) + 1.000 II (v+p) = 3.000. Totes les parts de valor restants del valor del producte d'enguany són tan sols valor transferit, de valor anterior, de mitjans de producció consumits en la producció anual. Més enllà del valor de 3.000 el treball de l'any en curs no ha produït cap més valor; aquest és tot el producte-valor anual.

Ara bé, com hem vist, els 2.000 I (v+p) de la classe II reposen els 2.000 II c en forma natural de mitjans de producció. Dos terços del treball anual, esmerçat en la categoria I, han produït doncs capital constant nou de II, tant en tot el seu valor com en la seua forma natural. Considerat socialment, doncs, dos terços del treball esmerçat durany l'any han creat valor de capital constant nou, realitzat en la forma natural adient al departament II. La major part del treball anual social s'esmerça doncs en la producció de capital constant nou (en valor de capital existent en mitjans de producció) per reposar el valor de capital constant esmerçat en la producció de mitjans de consum. Ço que distingeix ací la societat capitalista del salvatge no és, com opina Senior (50), el privilegi i la característica del salvatge d'esmerçar el seu treball en certs períodes, de manera que no li genere cap ingrés, és a dir fruits resolubles (bescanviables) en mitjans de consum, sinó que la distinció consisteix en:

a) La societat capitalista empra més del seu treball anual disponible en producció de mitjans de producció (ergo de capital constant), que no es resolen en ingressos sota la forma de salaris ni de plus-vàlua, sinó que tan sols poden funcionar com a capital.

b) Si el salvatge fa arcs, fletxes, martells de pedra, destrals, cistells, etc., sap ben perfectament que no ha emprat el temps dedicat a la confecció de mitjans de consum, i que ha cobert doncs necessitats seues en mitjans de producció i res més. A més, el salvatge comet un pecat econòmic greu a través de la seua completa indiferència contra el balafiament de temps i dedica, per exemple, moltes vegades, com relata Tyler, tot un mes en la confecció d'una fletxa. (51)

La concepció actual amb la qual una part dels economistes polítics cerquen de lliurar-se de la dificultat teòrica, és a dir de la comprensió de les connexions reals – que, ço que per a un és capital, per a un altre és ingrés, i a l'inrevés – és parcialment correcta, i esdevé completament falsa (conté doncs un malentès complet de tot el procés de bescanvi, que té lloc amb la reproducció anual, i per tant també un malentès sobre el fonament material d'allò que és parcialment correcte), tan aviat com se la pren universalment.

Aplegam ara les relacions materials en les quals es basa la correcció partcial d'aquesta posició, amb la qual cosa es mostrarà alhora la concepció falsa d'aquestes relacions.

Primer. El capital variable funciona com a capital en mans del capitalista i funciona com a ingrés en mans del treballador.

El capital variable existeix primerament en les mans del capitalista com a capital monetari; funciona com a capital monetari, en comprar amb ell força de treball. En la mesura que persisteix en les seues mans en forma monetària, no és més que un valor donat existent en forma monetària, i per tant una magnitud constant i no variable. És tan sols capital variable potencial – fins i tot amb la seua capacitat de transformació en força de treball. Esdevé capital realment variable tan sols després d'haver-se despullat de la forma monetària, després d'haver-se transformat en força de treball i de funcionar com a component del capital productiu en el procés capitalista.

Els diners, que funcionaven primerament com a forma monetària de capital variable per al capitalista, funcionen ara en les mans del treballador com a forma monetària del seu salari, que es converteix en mitjans de vida; per tant com a forma monetària dels ingressos, que retira a partir de la venda sempre repetida de la seua força de treball.

Ací tenim tan sols el simple fet que els diners del comprador, ací del capitalista, passen de les seues mans a les mans del venedor, ací el venedor de la força de treball, el treballador. No és que el capital variable funcione doble, com a capital per al capitalista i com a ingrés per al treballador, sinó que els mateixos diners, són primer en les mans del capitalista com a forma monetària del seu capital variable, que existeix així com a capital variable potencial i que, en la mesura que el capitalista els transforma en força de treball, serveixen en les mans del treballador com a equivalent de la força de treball venuda. Però que els mateixos diners en les mans del venedor serveixen a una finalitat útil diferent que en les mans del comprador, és un fenomen que pertany a tota compra i venda de mercaderies.

Economistes apologètics presenten la qüestió falsament, com es mostra millor si mantenim els ulls exclusivament tan sols en l'acte de circulació D - T (= D - M), bescanvi de diners per força de treball des de la banda del comprador capitalista, T - D (= M - D), bescanvi de la mercaderia força de treball per diners des de la banda del venedor, el treballador, sense preocupar-nos de moment de la seqüència ulterior. Diuen: els mateix diners realitzen ací dos capitals; el comprador – capitalista – substitueix el seu capital monetari per força de treball, que incorpora al seu capital productiu; d'altra banda el venedor – treballador – substitueix la seua mercaderia – la força de treball – per diners, que esmerça com a ingressos, amb els quals és capaç de vendre sempre novament la seua força de treball i així mantindre's; la seua força de treball és per tant el seu propi capital en forma de mercaderia de la qual extrau constantment els seus ingressos. De fet, la força de treball és la seua propietat (sempre renovada, reproductiva), no el seu capital. És l'única mercaderia que pot vendre constantment i ho ha de fer per viure, i actua com a capital (variable) tan sols quan arriba a les mans del comprador, el capitalista. Que un home siga constantment forçat a vendre sempre de nou la seua força de treball, és a dir ell mateix, a una tercera persona demostra segons aquests economistes que és un capitalista, perquè ha de vendre constantment “mercaderia” (ell mateix). En aquest sentit també l'esclau és un capitalista, per bé que és venut per una tercera persona d'un colp per sempre com a mercaderia; ja que la natura d'aquesta mercaderia – l'esclau laboral – comporta que no tan sols el seu comprador el faça treballar de nou cada dia, sinó que li done també els mitjans de vida que li permeten de poder treballar sempre de nou. - (Comparam ací Sismondi i Say en les lletres a Malthus.)

Segon. En el bescanvi de 1.000 I v + 1.000 I p per 2.000 II c ço que és capital constant per a un (2.000 II c ), esdevé capital variable i plus-vàlua, i per tant ingressos en general, per l'altre; i ço que és capital variable i plus-vàlua (2.000 I (v+p) , per tant ingressos en general per a l'un, esdevé capital constant per a l'altre.

Consideram primer el bescanvi de I v per II c , i de fet inicialment des del punt de mira del treballador.

El treballador global d'I ha venut la seua força de treball al capitalista global per 1.000; rep aquest valor en diners, pagats en forma de salari. Amb aquests diners compra de II mitjans de consum pel mateix import de valor. El capitalista de II el confronta tan sols com a venedor de mercaderies i no pas res més, encara quan el treballador compra del seu propi capitalista, com per exemple abans (p. 380) en la substitució de 500 II v . La forma de circulació a través de la qual passa la seua mercaderia, la força de treball, és la circulació de mercaderies simple, adreçada a la mera satisfacció de necessitats, al consum, M (força de treball) - D - M (mitjans de consum, mercaderies de II). El resultat d'aquest acte de circulació és que el treballador s'ha mantingut com a força de treball per al capitalista d'I, i per continuar com a tal, ha de repetir constantment de nou el procés T(M) – D – M. El seu salari es realitza en mitjans de consum, s'esmerça com a ingrés, i si prenem la classe treballadora en la seua totalitat, s'esmerça constantment com a ingrés.

Consideram ara el mateix bescanvi de I v per II c des del punt de mira del capitalista. El producte-mercaderia total de II consisteix en mitjans de consum; per tant, en coses destinades a entrar en el consum anual, i així doncs a servir en la realització d'ingressos d'algú, en el cas ací considerat per al treballador global d'1. Per al capitalista global de II, però, és una part del seu producte-mercaderia, = 2.000, ara en la forma de valor de capital constant del seu capital productiu convertida en mercaderia, que s'ha de reconvertir des d'aquesta forma mercaderia a la forma natural, amb la qual pot actuar de nou com a part constant del capital productiu. Ço que el capitalista de II ha assolit fins ara és que ha reconvertit la meitat (= 1.000) del seu valor de capital constant reproduït en forma de mercaderia (mitjans de consum) a través de la venda al treballador d'I en forma monetària. Per tant, no és tampoc el capital variable I v , que s'ha transformat en aquesta primera meitat del valor de capital constant II c , sinó els diners, que funcionaren per a I com a capital monetari bescanviat per força de treball, els que tenen en possessió del venedor de la força de treball, per qui no representen cap capital sinó ingressos en forma monetària, és a dir que s'esmercen com a mitjans de compra de mitjans de consum. Els diners = 1.000, que reflueixen als capitalistes de II des dels treballadors d'I, no poden funcionar d'altra banda com a element constant del capital productiu de II. Són tan sols encara la forma monetària del seu capital-mercaderia, encara no substituïda per components fixos o circulants de capital constant. II compra doncs amb els diners lliurats pels treballadors d'I, els compradors de les seues mercaderies, mitjans de producció d'I per 1.000. Per tant el valor de capital constant de II es renovat en la meitat de l'import global en la forma natural, amb la qual pot funcionar de nou com a element del capital productiu de II. La forma de circulació seria així M – D – M: mitjans de consum per valor de 1.000 - diners = 1.000 – mitjans de producció per valor de 1.000.

Però M – D – M és ací moviment de capital. M, venuda al treballador, es converteix en D, i aquest D es transforma en mitjans de producció; hi ha una reconversió a mercaderies en els elements materials que formen aquesta mercaderia. D'altra banda, així com el capitalista de II funciona respecte d'I tan sols com a comprador de mercaderies, el capitalista I ho fa respecte de II tan sols com a venedor de mercaderies. I havia comprat amb 1.000 diners, destinats a funcionar com a capital variable, força de treball per valor de 1.000; havia adquirit doncs un equivalent per les 1.000 v despeses en forma monetària; els diners pertanyen ara al treballador, que els esmerça en compres de II; aquests diners, que flueixen a la caixa de II, tan sols poden retornar a I mitjançant la venda de mercaderies pel mateix import de valor.

Inicialment, I tenia una suma monetària determinada de 1.000, destinada a funcionar com a part variable de capital; funciona com a tal mitjançant el canvi en força de treball pel mateix import de valor. El treballador li ha lliurat, però, com a resultat del procés de producció una massa de mercaderies (mitjans de producció) per valor de 6.000, dels quals ¹ / 6 o 1.000 són un equivalent de la part de capital variable avançada en diners. Així el valor de capital variable ja no funciona com abans en la seua forma monetària, sinó que ara ho fa en la seva forma de mercaderia com a capital variable; tan sols ho pot fer com a conseqüència del bescanvi per força de treball viva, i tan sols en la mesura que aquesta funciona en el procés de producció. Com a diners el valor de capital variable era tan sols capital variable potencial. Però es troba en una forma directament bescanviable per força de treball. Com a mercaderia aquest mateix valor de capital variable és tan sols encara valor monetari potencial; no recupera de nou la forma monetària originària més que amb la venda de la mercaderia, ací doncs quan II compra a I mercaderies per 1.000. El moviment de circulació és ací: 1.000 v (diners) - força de treball per valor de 1.000 - 1.000 en mercaderies (equivalent de capital variables) - 1.000, (diners); per tant D - M ... M - D (= D - T ... M - D). El procés de producció situat entre M ... M no pertany a l'esfera de la circulació; no apareix en el bescanvi mutu dels diferents elements de la reproducció anual, encara que aquest bescanvi inclou la reproducció de tots els elements de capital productiu, tant dels seus elements constants com dels variables, la força de treball. Tots els portadors d'aquests bescanvis apareixen tan sols com a compradors o venedors, com a totes dues coses; els treballadors apareixen així tan sols com a compradors de mercaderies; els capitalistes alternadament com a compradors i venedors; i dins de certs límits tan sols com a compradors unilaterals de mercaderies o com a venedors unilaterals de mercaderies.

Resultat: que I posseeix la part de valor variable del seu capital de nou en la forma monetària, l'única a partir de la qual és convertible directament en força de treball, és a dir que la posseeix de nou en l'única forma amb la qual se la pot avançar realment com a element variable del seu capital productiu. D'altra banda, per poder aparèixer de nou com a comprador de mercaderies, el treballador ha d'aparèixer ara com abans, de nou, com a venedor de mercaderies, com a venedor de la seua força de treball.

En relació al capital variable de la categoria II (500 II v ) el procés de circulació entre capitalistes i treballadors de la mateixa classe de producció es fa de forma immediata, en la mesura que el consideram com a efectuat entre el capitalista global de II i el treballador global de II.

El capitalista global de II llença d'entrada 500 v en la compra de força de treball pel mateix import de valor; el capitalista global és ací comprador, el treballador global, venedor. Després apareix el treballador amb els diners lliurats per la seua força de treball com a comprador d'una part de les mercaderies que ha produït ell mateix. Ací el capitalista és doncs venedor. El treballador ha substituït al capitalista els diners pagats en la compra de la seua força de treball amb una part del capital mercaderia produït de II, és a dir 500 v en mercaderies; el capitalista posseeix ara en forma de mercaderia el mateix v, del qual disposava abans del bescanvi en força de treball en forma monetària; el treballador d'altra banda ha realitzat el valor de la seua força de treball en diners i realitza aquests diners de nou en gastar-los com a ingrés per pugnar el seu consum en compra d'una part dels mitjans de consum produïts per a ell mateix. Això és el bescanvi dels ingressos del treballador en diners per una porció de les mercaderies que ell mateix ha reproduït en forma de mercaderia, els 500 v del capitalista. Així retornen aquests diners al capitalista II com a forma monetària del seu capital variable. Un valor d'ingrés equivalent en forma monetària substitueix ací valor de capital en forma de mercaderia.

El capitalista no s'enriqueix d'aquesta manera pel fet els diners que havia pagat al treballador amb la compra de la força de treball els recupere mitjançant la venda d'una massa equivalent de mercaderies al treballador. Pagaria de fet al treballador dues vegades si primer li pagués 500 en la compra de la seua força de treball i, a més, encara, li donàs de bades la massa de mercaderies per valor de 500 que ha deixat produir al treballador. Contràriament, si el treballador no li hagués de produir res més que un equivalent en mercaderies de 500 pel preu de la seua força de treball de 500, el capitalista seria després de l'operació precisament en el mateix punt que abans. Però el treballador ha reproduït un producte de 3.000; ha mantingut la part de valor constant del producte, és a dir el valor dels mitjans de producció que s'hi han consumit = 2.000 mitjançant la seua transformació en producte nou; ha afegit a més a aquest valor donat un valor de 1.000 (v+p). (La concepció que el capitalista s'enriqueix en el sentit que guanya mitjançant el reflux 500 en diners, la desenvolupà Destutt de Tracy, com veurem més àmpliament en la secció XIII d'aquest capítol).

Mitjançant la compra de mitjans de consum per valor de 500 per part del treballador II, retornen al capitalista II el valor de 500 II v , del qual disposava abans encara en mercaderies, en diners, la forma amb la qual els avançà originàriament. Resultat immediat de la transacció, com en qualsevol altre venda de mercaderies, és la conversió d'un valor donat de la forma de mercaderia a la forma monetària. Tampoc del reflux així realitzat dels diners al seu punt de partida no hi ha res d'específic. Si el capitalista II hagués comprat per 500 en diners mercaderies del capitalista I i venut després per la seua banda mercaderies per import de 500 a I, li retornarien en tot cas 500 en diners. Els 500 en diners haurien servit tan sols per al bescanvi d'una massa de mercaderies de 1.000 i segons la llei general anterior els diners haurien retornat a qui els llençà a la circulació per al bescanvi d'aquesta massa de mercaderies.

Però els 500 en diners que reflueixen al capitalista II són alhora capital variable potencial renovat en forma monetària. Per què això? Els diners, i per tant també el capital monetari, són tan sols capital variable potencial perquè i en la mesura que són substituïbles en força de treball. El retorn de les 500 lliures esterlines en diners al capitalista II s'acompanya del retorn de la força de treball II al mercat. El retorn de tots dos pols oposats – per tant també la reaparició dels 500 en diners, no tan sols com a diners, sinó també com a capital variable en forma monetària – és condicionat per un mateix procediment. Els diners = 500 flueixen de nou al capitalista II, perquè ha venut al treballador II mitjans de consum per un import de 500, i per tant perquè el treballador ha esmerçat el seu salari en haver-se mantingut ell i al costat de la família i per tant també la seua força de treball. Per tal de continuar vivint i poder aparèixer de nou com a comprador de mercaderies, ha de vendre de nou la seua força de treball. El retorn de 500 en diners al capitalista II és doncs simultàniament retorn, o continuació, de la força de treball com a mercaderia comprable per 500 en diners i per tant retorn dels 500 en diners com a capital variable potencial.

En relació a la categoria II b que produeix mitjans de luxe val pel seu v - (II b) v – el mateix amb I v . Els diners, que renoven als capitalistes II b el llur capital variable en forma monetària, reflueixen en un desviament a través de les mans dels capitalistes II a. Però de totes maneres hi ha una diferència segons si el treballador compra directament els seus mitjans de vida directament dels productors capitalistes als qual venen la seua força de treball, que si els compren a una altra categoria de capitalistes, a través dels quals els diners refluiran als primers tan sols després d'un desviament. Com que la classe treballadora viu la mà a la boca, compra en la mesura que pot comprar. Altrament és entre el capitalistes, per exemple en el canvi de 1.000 II c per 1.000 I v . El capitalista no viu de la mà a la boca. La valorització més elevada possible del seu capital és la seua força motivadora. Així, si apareixen circumstàncies de qualsevol mena que li fan semblar al capitalista II més avantatjós, per comptes de renovar immediatament el seu capital constant, de retindre'l, parcialment si més no, en forma monetària per més temps, llavors el reflux dels 1.000 II c (en diners) a I s'endarrerirà; i també doncs la restauració de 1.000 v en forma monetària i el capitalista I podrà tan sols continuar treballant a la mateixa escala si té a disposició uns diners de reserva, com en termes general cal capital de reserva en diners per poder continuar treballant ininterrompudament, sense considerar com de més ràpid o de més lent va el reflux de valor de capital variable en diners.

Si hom ha d'investigar el bescanvi dels diferents elements de la reproducció anual en curs, també ha d'investigar el resultat del treball anual passat, del treball d'anys que ja han arribat a la conclusió. El procés de producció, del qual resultat aquest producte anual, queda darrera nostra, és passa, transferit al seu producte, i més és així el procés de circulació que precedeix o corre paral·lel al procés de producció, el canvi de capital variable potencial en real, és a dir la compra i la venda de força de treball. El mercat laboral ja no constitueix cap part del mercat de mercaderies, com abans es presentava. El treballador no ha venut ja tan sols la seua força de treball, sinó que a més de la plus-vàlua ha ofert un equivalent del preu de la seua força de treball en mercaderies; d'altra banda té el seu salari a la butxaca i el presenta durant el bescanvi tan sols com a comprador de mercaderies (mitjans de consum). D'altra banda, però, el producte anual ha de contindre tots els elements de la reproducció, ha de restaurar tots els elements del capital productiu, i primer de res el seu element més important, el capital variable. I hem vist de fet que, en relació al capital variable com a resultat del bescanvi, es presenta: com a comprador de mercaderies, mitjançant l'esmerçament del seu salari i mitjançant el consum de les mercaderies comprades manté i reprodueix el treballador la seua força de treball com a única mercaderia que té per vendre: com els diners avançats en la compra d'aquesta força de treball per part del capitalista li retornen, torna també la força de treball, com a mercaderia canviable, al mercat laboral; com a resultat, ací especialment en 1.000 I v , mantenim: 1.000 v en diners de la banda del capitalista I – oposadament: força de treball per valor de 1.000 de la banda del treballador I, de forma que pot començar de nou tot el procés de reproducció I. Aquest és un resultat del procés de canvi.

D'altra banda l'esmerçament del salari del treballador I mogué mitjans de consum per import de 1.000 c de II, convertint-los així de la forma mercaderia a la forma monetària; d'aquesta forma monetària II els ha reconvertit en la forma natural del seu capital constant, mitjançant la compra de mercaderies = 1.000 v d'I, de manera que hi reflueix el seu valor de capital variable de nou en forma monetària.

El capital variable d'I passa per tres transformacions que no apareixen en el bescanvi del producte anual o fan tan sols sense importància.

Primer. La primera forma, 1.000 I v en diners, es reposa en força de treball pel mateix import de valor. Aquest bescanvi no apareix ella mateixa en el bescanvi de mercaderies entre I i II, però el seu resultat apareix en el fet que la classe treballadora d'I es contraposa amb 1.000 de diners al venedor de mercaderies de II, exactament com la classe treballadora de II amb 500 de diners confrontar al venedor de mercaderies de 500 II v en forma de mercaderies.

Segon. La segona forma, l'única amb la qual el capital variable varia realment, funciona com a variable, on la força creadora de valor apareix en el lloc del valor donat pel qual es bescanvia, pertany exclusivament al procés de producció, que ens queda al darrera.

Tercera. La tercera forma amb la qual el capital variable es verifica com a tal en el resultat del procés de producció, és el producte-valor anual, per tant en I = 1.000 v + 1.000 p = 2.000 I (v+p) . Per comptes del seu valor originari = 1.000 en diners apareix un valor doblat = 2.000 en mercaderies. El valor de capital variable de 1.000 en mercaderies constitueix així també tan sols la mateixa del producte-valor creat pel capital variable com a element del capital productiu. Els 1.000 I v en mercaderies són equivalent exacte dels 1.000 v en diners avançats originàriament, destinats a la part variable del capital global; en forma de mercaderia són, però, tan sols diners potencials (no esdevenen reals més que a través de la venda), i per tant encara menys capital monetari variable directe. Finalment n'esdevenen mitjançant la venda de les mercaderies 1.000 I v a II c i mitjançant la reaparició immediata de la força de treball com a mercaderia comprable, com a material que pot substituir 1.000 v en diners.

Durant totes aquestes transformacions el capitalista I reté constantment el capital variable en la mà; 1. inicialment com a capital monetari; 2. després com a element del seu capital productiu; 3. encara després com a part de valor del seu capital-mercaderia, per tant en valor-mercaderia; 4. finalment de nou en diners, que es confronten de nou amb la força de treball, amb la qual són bescanviables. Durant el procés laboral el capitalista té el capital variable en la mà com a força de treball activa, creadora de valor, però no com a valor d'una quantia concreta; ara bé, com que sempre paga únicament al treballador després d'haver actuat la seua força per un temps determinat, més curt o més llarg, també té a la mà valor addicional que ha creat per a ella mateixa més plus-vàlua, abans de pagar-li.

Com que el capital variable sempre roman en qualsevol forma en la mà del capitalista, no es pot dir de cap manera que es converteix en ingrés per a ningú. 1.000 I v en mercaderies es reposa més aviat en diners mitjançant la seua venda a II, del qual substitueix la meitat del seu capital constant in natura.

Ço que es resol en ingrés, no és el capital variable d'I, 1.000 v en diners; aquests diners han deixat de funcionar com a forma monetària del capital variable d'I tan aviat com se substitueixen en força de treball, tal com els diners de qualsevol altre comprador de mercaderies ha deixat de representar res que li pertoque, tan aviat com els ha substituït en mercaderia d'un venedor. Les conversions per les quals passen els diners rebuts com a salari en les mans de la classe treballadora, no són cap conversió del capital variable, sinó de valor de la força de treball transformat en diners; exactament com la conversió del producte-valor generat pel treballador (2.000 I (v+m) ) és tan sols la conversió de mercaderies que pertanyen a un dels capitalistes, sense afectar al treballador. El capitalista, però – i més encara el seu intèrpret teòric, l'economista política – pot desfer-se tan sols amb dificultat de la idea que els diners pagats al treballador són sempre encara seus, que són diners del capitalista. Si el capitalista és un productor d'or, llavors la part de valor variable – és a dir l'equivalent en mercaderies que li reposa el preu de compra del treball – apareix directament en forma monetària, de manera pot funcionar de nou com a capital monetari variable sense el desviament d'un reflux. Però pel que fa al treballador en II – en la mesura que exceptuam el treballador de luxe –, els 500 v existeixen ells mateixos en mercaderies destinades al consum del treballador que, considerat com a treballador global, compra de nou directament al mateix capitalista global al que ha venut la seua força de treball. La part de valor variable del capital II consisteix segons la seua forma natural en mitjans de consum, en gran part destinats al consum de la classe treballadora. Però no és el capital variable que és esmerçat d'aquesta forma pel treballador; és el salari, els diners del treballador, el que precisament per aquesta seua realització en aquests mitjans de consum restaura el capital variable de 500 II v per al capitalista de nou en la seua forma monetària. El capital variable II v es reprodueix en mitjans de consum, com el capital constant 2.000 II c ; tan poc com l'un es dissol l'altre en ingressos. Ço que es dissol en ingressos és en tots dos casos el salari.

Tot i així, que mitjançant l'esmerçament del salari com a ingrés en un cas de 1.000 II c , i igualment en aquest desviament 1.000 I v i idènticament 500 II v , per tant capital constant i variable (en aquest cas en part directament i en part per reflux indirecte) es reconstituesquen com a capital monetari, és un fet important en el bescanvi del producte anual.

XI. Substitució del capital fix

Una gran dificultat en la representació dels bescanvis de la reproducció anual és la següent. Prenguem la forma més simple en la qual es presenta la qüestió, de manera que tenim:

(I.) 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p +
(II.) 2.000 c + 500 v + 500 p = 9.000,

i que es resol finalment en:

4.000 I c + 2.000 II c + 1.000 I v + 500 II v + 1.000 I p + 500 II p = 6.000 c + 1.500 v + 1.500 p = 9.000. Un part de valor del capital constant, en la mesura que aquest precisament consisteix en mitjans de treball estrictes (com un departament diferenciat dels mitjans de producció), es transfereix dels mitjans de treball al producte laboral (la mercaderia); aquests mitjans de treball continuen a funcionar com a elements del capital productiu, i de fet en la llur antiga forma natural; és el seu desgast, la pèrdua de valor, que pateixen més i més durant el període determinat de funcionament continuat, que reapareix com a element de valor de les mercaderies que ells mateixos produeixen, transferit d'instrument de treball en producte laboral. En relació a la reproducció anual entren en consideració ací doncs d'entrada únicament aquells components del capital fix la vida dels quals dura més d'un any. Si es gasten completament dins de l'any, han d'ésser reposats i renovats també completament mitjançant la reproducció anual, i en el punt de la qüestió pertinent no hi tenen res a veure d'entrada. En màquines i en d'altres formes de durada llarga del capital fix pot passa – i sovint passa – que certes parts s'han de reposar amb pell i carn dins de l'any, per bé que tot l'edifici o els cos mecànic siguen de vida llarga. Aquestes parts components cauen en la mateixa categoria d'elements del capital fix que cal reposar dins de l'any.

Aquest element de valor de les mercaderies no s'ha de confondre de cap manera amb els costos de reparació. Si la mercaderia es ven, es monetaritza aquest element de valor, es transforma en diners com els altres; després de la seua transformació en diners, però, apareix la diferència respecte d'altres elements de valor. Les matèries primeres i els materials auxiliars consumits en la producció de mercaderies han d'ésser reposats in natura per tal que la reproducció de mercaderies comence (en general, el procés de producció de mercaderies hauria d'ésser continu); la força de treball que s'hi esmerça ha d'ésser igualment reposada mitjançant força de treball fresca. Els diners obtinguts de les mercaderies han d'ésser substituïts doncs constantment per aquests elements del capital productiu, de nou de forma monetària a forma de mercaderia. No altera gens la qüestió que, per exemple, es compren matèries primeres i materials auxiliars en certs terminis en quantitats més elevades – de forma que constituesquen estocs de producció –, de forma que no s'haguen de comprar durant un cert temps aquests mitjans de producció, i per tant també – mentre duren – els diners provinents de la venda de mercaderies – en la mesura que serveixen a aquest objectiu – es poden aplegar, i aquesta part del capital constant apareix així temporalment com a capital monetari suspès en la seua funció activa. No és cap capital d'ingrés; és capital productiu, suspès en forma monetària. La renovació de mitjans de producció ha de fer-se constantment, per bé que la forma d'aquesta renovació – en relació a la circulació – puga ésser diferent. La nova compra, l'operació de circulació amb la qual es renova o substitueix, pot realitzar-se en terminis més llargs: llavors un gran investiment monetari es fa d'una vegada, compensat amb l'estoc productiu corresponent; o en breus terminis successius: llavors s'acceleren dosis més petites successives d'esmerçament monetaris, petits estocs de producció. Això no altera gens la qüestió. Igualment amb la força de treball. On la producció es condueix continuadament a la mateixa escala durant l'any: substitució constant de la força de treball consumida per nova; on el treball és estacional o diferents porcions de treball s'apliquen en períodes diferents, com en l'agricultura, hi correspon una compra de força de treball, ara més petita, ara més gran. Per la seva banda, els diners obtinguts de la venda de mercaderies, en la mesura que monetaritzen la porció de valor de mercaderia que és igual al desgast del capital fix, no es reconverteixen en la part integral de capital productiu de la qual reposen la pèrdua de valor. Queden al costat del capital productiu i persisteixen en la seua forma monetària. Aquesta precipitació de diners es repeteix fins que el període de reproducció consistent en un nombre més o menys gran d'anys ha transcorregut, durant el qual l'element fix del capital constant continua a funcionar en el procés de producció sota l'antiga forma natural. Tan bon punt l'element fix, edificis, maquinària, etc., s'ha esgotat, ja no pot funcionar en el procés de producció, el seu valor existeix a banda, completament convertit en diners – la suma de precipitacions de diners, els valors que s'han transferit gradualment del capital fix a les mercaderies en la producció de les quals ha intervingut, i que mitjançant la venda de les mercaderies es tradueix a la forma monetària. Aquests diners serveixen llavors per reposar in natura el capital fix (o elements, ja que els diferents elements tenen diferents durades vitals) i així renovar realment aquest component del capital productiu. Aquests diners són per tant forma monetària d'una part del valor de capital constant, de la part fixa. Aquest formació de tresor és doncs ella mateixa un element del procés de reproducció capitalista, reproducció i emmagatzematge – en forma monetària – del valor de capital fix o dels seus elements individuals, fins al moment que s'esgota el capital fix i consegüentment tot el seu valor s'ha transferit a les mercaderies produïdes i cal reposar-lo in natura. Aquests diners perden però únicament la forma de tresor i apareixen de nou activament en el procés de reproducció del capital mediat per la circulació, tan aviat com es reconverteixen en nous elements del capital fix que substitueixen els difunts.

Així com la circulació simple de mercaderies no és idèntica amb el mer bescanvi de productes, tampoc la conversió del producte-mercaderia anual es pot resoldre en simples bescanvis directes i mutus dels diferents components. Els diners hi juguen un paper específic, especialment en la manera que s'expressa la reproducció del valor del capital fix. (Cal investigar més detingudament com seria de diferent en el cas que la producció fos comuna i no posseís la forma de producció de mercaderies).

Retornam ara a l'esquema fonamental, de manera que tenim per a la classe II: 2.000 + 500 v + 500 p . Tots els mitjans de consum produïts en el curs de l'any són ací d'un valor igual a 3.000; i cadascun dels diferents elements de mercaderia en els quals consisteix la suma de mercaderies es descompon en valor en ² / 3c + ¹ / 6v + ¹ / 6m , o percentualment en 66 ² / 3c + 16 ² / 3v + 16 ² / 3m . Les diferents menes de mercaderies de la classe II poden contindre capital constant en diferents proporcions; igualment la part fixa del capital constant hi pot ésser diferent; igualment la durada de vida de les parts de capital fix, i per tant també el desgast anual o la part de valor que es transfereix pro rata a les mercaderies en la producció de les quals participen. Això és ací indiferent. En relació al procés social de reproducció es tracta tan sols de la reposició entre les classes II i I. II i I es confronten ací tan sols en relacions socials de masses; la mida proporcional de la part de valor c del producte-mercaderia de II (en la qüestió ara considerada l'únic rellevant) és per tant la relació mitjana en la qual s'apleguen totes les branques de producció que s'inclouen sota II.

Cadascuna de les menes de mercaderia (i són en la major part de les mateixes menes de mercaderies), el valor global de les quals es rubrica sota: 2.000 c + 500 v + 500 p , és així igual al valor en = 66 ² / 3 % c + 16 ² / 3 % v + 16 ² / 3 % p . Això val per cada 100 de mercaderies, tant si figuren sota c, com sota v o sota p.

Les mercaderies en les quals s'incorporen 2.000 c, es poden dividir en valor en:

1. 1.333 ¹ / 3c + 333 ¹ / 3v + 333 ¹ / 3p = 2.000 c ,

similarment 500 v en:

2. 333 ¹ / 3c + 83 ¹ / 3v + 83 ¹ / 3p = 500 v ,

finalment 500 p en:

Tercera 333 ¹ / 3c + 83 ¹ / 3v + 83 ¹ / 3p = 500 p .

Si afegim ara en 1, 2 i 3, totes les c, tenim 1.333 ¹ / 3c + 333 ¹ / 3c + 333 ¹ / 3c = 2.000. Igualment 333 ¹ / 3v + 83 ¹ / 3v + 83 ¹ / 3v = 500, i al mateix temps sota p; l'addició global dóna un valor total de 3.000 com abans.

Tot el valor de capital constant contingut en la massa de mercaderies de II per valor de 3.000 és contingut doncs en 2.000 c , i ni 500 v ni 500 p en contenen cap àtom. El mateix val per v i per p, d'altra banda.

En altres mots: tota la quota de la massa de mercaderies de II que representa valor de capital constant i que per tant hi és reconvertible, siga en la forma natural o en la monetària – existeix en 2.000 c . Tot allò referent al bescanvi del valor constant de les mercaderies de II es restringeix doncs al moviment de 2.000 II c ; i aquest bescanvi tan sols es pot fer amb I (1.000 v + 1.000 p .)

Similarment, per a la casse I, tot allò relacionat amb la reposició del valor de capital constant s'ha de limitar a la consideració de 4.000 I c .

1. Substitució de la porció de valor gastada en forma monetària

Assumim ara inicialment:

la substitució de les mercaderies 2.000 II c per mercaderies del mateix valor I (1.000 c + 1.000 p ) suposaria que 2.000 II c es bescanvien completament in natura de nou pels components naturals del capital constant de II, produïts per I; però el valor de mercaderia de 2.000, en els quals existeixen aquests darrers, conté un element per al desgast de valor del capital fix, que no es reposa immediatament in natura, sinó que es converteix en diners, que s'amuntega progressivament com a suma total fins que arriba el termini de renovació del capital fix en la seua forma natural. Cada any és any de defunció per capital fix, que cal reposar en tal o tal negoci individual o en tal o tal branca de la indústria; en el mateix capital individual és tal o tal part de capital fix (ja que les parts tenen durades diferents de vida). Consideram la reproducció anual – fins i tot en una escala simple, és a dir abstreta de tota acumulació –, no començam així ab ovo; és un any en el decurs de molts, no pas el primer any d'existència de la producció capitalista. Els diferents capitals, investits en les múltiples branques de producció de la classe II, són per tant de diferents edats, i així com anualment persones que actuen en aquestes branques de la producció es moren, també anualment quantitats de capital fix assoleixen el final vital i cal renovar-les in natura a partir dels fons monetaris acumulats. En la mesura que el bescanvi de 2.000 II c per 2.000 I (v+p) inclou el bescanvi de 2.000 II c a partir de la seua forma de mercaderia (com a mitjans de consum) a elements naturals, que consisteixen no tan sols en matèries primeres i auxiliars, sinó igualment d'elements naturals de capital fix, màquines, edificis, etc. El desgast, que cal reposar en diners per valor de 2.000 II c, no es correspon doncs de cap manera amb l'abast del capital fix en funcionament, ja que anualment cal reposar-ne una part in natura; però es pressuposa que s'han acumulat en anys anteriors els diners necessaris en aquest abast en les mans dels capitalistes de la classe II. Aquesta pressuposició val, però, tant per l'any en curs com pels precedents.

En el canvi entre I (1.000 v + 1.000 p ) i 2.000 II c cal remarcar primerament que la suma de valor I (v+p) no conté cap element de valor constant, ni per tant tampoc cap element de valor pel desgast que cal reposar, és a dir pel valor que s'ha transferit del component fix del capital constant a les mercaderies, que existeixen en la forma natural v + p. Aquest element existeix per contra en II c , i és precisament una part d'aquest element de valor degut al capital fix, que no es converteix immediatament de forma monetària a forma natural, sinó que ha de persistir inicialment en forma monetària. Es presenta així doncs en el bescanvi de I (1.000 v + 1.000 p ) per 2.000 II c la dificultat que els mitjans de producció d'I, en la forma natural dels quals existeixen els 2.000 (v+p), s'han de reposar per tot l'import de valor de 2.000 amb un equivalent en mitjans de consum de II, mentre que d'altra banda els mitjans de consum de 2.000 II c no es poden substituir per tot l'import de valor en mitjans de producció d'I (1.000 v + 1.000 p ), perquè una part alíquota del valor – igual al desgast a reposa o a la pèrdua de valor del capital fix – s'ha de precipitar abans en diners que ja no funcionaran com a mitjà de circulació dins del període de reproducció anual en curs que consideram exclusivament. Els diners que monetaritzen l'element de desgast, però, que es dipositen en el valor de mercaderies de 2.000 II c, són diners que tan sols poden procedir d'I, ja que II no ha de pagar per ells mateixos, sinó que paga precisament amb la venda de les seues mercaderies, i això amb l'assumpció que amb I (v+p) compra tota la suma de mercaderies 2.000 II c; la classe I ha de monetaritzar doncs amb aquesta compra el desgast per a II. Però segons la llei anteriorment desenvolupada, els diners avançats en la circulació retornen al productor capitalista, que posteriorment llença a la circulació la mateixa quantitat en mercaderies. En la compra de II c és evident que I no pot donar a II mercaderies per valor de 2.000 i encara a més una suma monetària addicional tot d'un colp (sense que a ell mateix no li retornen mitjançant l'operació de bescanvi). Altrament, compraria la massa de mercaderies II c per damunt del seu valor. Si II, de fet, bescanvia I (1.000 v + 1.000 p ) en contrapartida de les seues 2.000 c, ja no té res més a exigir d'I, i els diners que circulen en aquest bescanvi retornen a I o a II segons qui de tots dos els haja llençat a la circulació, és a dir de quin dels dos haja aparegut inicialment com a comprador. Alhora, en aquest cas II hauria reconvertir el seu capital de mercaderia per tot l'abast de valor en la forma natural de mitjans de producció, mentre que l'assumpció és que una part alíquota, després de la venda, no es reconvertiria de nou durant el procés de reproducció anual en curs de diners a la forma natural del component fix del seu capital constant. Podia derivar-se tan sols un balanç en diners per a II, si II vengués per valor de 2.000 a I, però compràs a I per valor inferior a 2.000, per exemple per tan sols 1.800; llavors I hauria de satisfer el saldo de 200 amb diners que no li refluirien, ja que no hauria retirat de la circulació els diners que hi havia avançat en les mercaderies per valor de 200. En aquest cas tenim un fons monetari per a II a compte del seu desgast de capital fix; tenim, però, de l'altra banda, d'I, una sobreproducció de mitjans de producció per valor de 200, i així es destruiria tota la base de l'esquema, és a dir reproducció a escala constant, on s'assum una completa proporcionalitat entre els diferents sistemes de producció. La dificultat seria tan sols bandejada amb una de molt menys manegable.

Com que aquest problema ofereix dificultats pròpies i fins ara no ha estat tractat en general pels economistes polítiques, considerarem la sèrie segons totes les solucions possibles (si més no, aparentment, possible) o més aviat posicionaments del mateix problema.

Inicialment hem suposat abans que II ven a I mercaderies per valor de 2.000, però que tan sols compra d'I 1.800. En el valor de mercaderia 2.000 II c es contenen 200 per la reposició del desgast, que s'han d'acumular en diners; així es descomposa el valor de 2.000 II c en 1.800, que s'han de bescanviar per mitjans de producció d'I, i en 200 de reposició del desgast, que es mantenen en diners (després de la venda de 2.000 c a I). O en relació al seu valor serien 2.000 II c = 1.800 c + 200 c (d), on d = déchet.

Tenim doncs a considerar

I compra amb 1.000 lliures esterlines, que flueixen als treballadors en pagament de la força de treball en forma de salaris, 1.000 II c de mitjans de consum; II compra amb les mateixes 1.000 lliures esterlines els 1.000 I v de mitjans de producció. Als capitalistes d'I els retorna doncs el capital variable en forma monetària, i poden emprar-lo doncs de nou l'any següent per comprar força de treball pel mateix import de valor, és a dir per substituir in natura la part variable del llur capital productiu. - II compra a més amb les 400 lliures esterlines avançades mitjans de producció I p , i I p compra amb les mateixes 400 lliures esterlines mitjans de consum II c . Les 400 lliures esterlines llençades per II a la circulació retornen als capitalistes de II d'aquesta manera, però tan sols com a equivalent de les mercaderies venudes. I compra mitjans de consum per les 400 lliures esterlines avançades; II compra d'I mitjans de producció per 400 lliures esterlines, amb la qual cosa aquestes 400 lliures esterlines reflueixen a I. El recompte fins ara és el següent:

I llença a la circulació 1.000 v + 800 p en mercaderies; llença a més en circulació en diners: 1.000 lliures esterlines en salaris i 400 lliures esterlines per al canvi amb II. Després d'haver completat el canvi, I té: 1.000 v en diners, 800 p substituïts en 800 II c (mitjans de consum) i 400 lliures esterlines en diners.

II llença a la circulació 1.800 c en mercaderies (mitjans de consum) i 400 lliures esterlines en diners; després d'haver completat el canvi té: 1.800 en mercaderies d'I (mitjans de producció) i 400 lliures esterlines en diners.

Tenim encara per la banda d'I 200 p (en mitjans de producció), per la banda de 200 c (d) (en mitjans de consum).

Segons l'assumpció, I compra amb 200 lliures esterlines els mitjans de consum c (d) per un import de valor de 200; aquestes 200 lliures esterlines, però, II les reté, ja que 200 c (d) representa desgast, i per tant no se substitueixen directament per mitjans de producció. Per tant 200 I p no es poden vendre; ¹ / 5 <1. i 2 edició: ¹ / 10 > de la plus-vàlua a substituir no es pot realitzar, no es pot convertir des de la seua forma natural de mitjà de producció a la de mitjà de consum.

Això contradiu no tan sols la presuposició de reproducció a escala simple; no és en si i per a si cap hipòtesi per explicar la monetarització de 200 c (d); vol dir més aviat que no és explicable. Com que no es pot demostrar com 200 c (d) es monetaritzen, s'assum que I té l'obligació de monetaritzar-les, precisament perquè I no es troba en la posició de monetaritzar la seua pròpia resta de 200 p. Concebre això com una operació normal del mecanisme de bescanvi és exactament el mateix que si hom assumís que anualment plouen 200 lliures esterlines del cel per monetaritzar regularment les 200 c (d).

L'absurditat d'aquesta hipòtesi no sorgeix però de manera tan immediata als ulls quan I p , per comptes d'aparèixer en la seua presència primitiva – és a dir com a component del valor dels mitjans de producció, i per tant com a component del valor de mercaderies que els llurs productors capitalistes han de realitzar amb la venda en diners -, apareix en les mans de tenedors dels capitalistes, per exemple, com a renda en les mans dels propietaris del sòl o com a interès en les mans del prestador de diners. Però si la part de la plus-vàlua de les mercaderies que el capitalista industrial ha de lliurar com a lloguer o interès a d'altres co-propietaris de la plus-vàlua no és realitzable per un temps mitjançant la venda de mercaderies, també cessarà el pagament de lloguers o interès, i així els terratinents o receptors d'interès no poden aparèixer a través d'esmerçaments com a dei ex machina amb la monetarització voluntària de determinades parts de la reproducció anual. El mateix val per les despeses similars dels treballadors dits improductius, càrrecs estatals, metges, advocats, etc., i els qui en la forma de “gran públic” ofereixen als economistes polítics el “servei” d'explicar allò que deixen inexplicat.

Tampoc no se sosté quan, per comptes de bescanvi directe entre I i II – entre els dos grans departaments dels mateixos productors capitalistes – el comerciant és arrossegat com a mitjancer i amb els seus “diners” ajuda per damunt de totes les dificultats. En el cas concret, per exemple, les 200 I p han de passar finalment i efectiva als capitalistes industrials de II. Poden passar per les mans d'una sèrie de mercaders, i el darrer es trobaria – segons la hipòtesi – en el mateix cas respecte de II en el qual els productors capitalistes d'I es trobaven en el començament, és a dir no poden vendre les 200 I p a II; i la suma comercial aturada no pot renocar el mateix procés amb I.

Hom hi veu, a banda del nostre propi objectiu, que és necessària la consideració del procés de reproducció en la seua forma fonamental – en la qual es bandegen tots els detalls enfosquidors –, per tal de resoldre els falsos subterfugis que ofereixen l'aparença d'explicació “científica”, quan el procés de reproducció social es fa objecte d'anàlisi en la seua forma concreta i complexa.

La llei segons la qual, en el decurs normal de la reproducció (siga a escala simple o ampliada) els diners avançats a la circulació pels productors capitalistes han de retornar al seu punt de partida (amb independència de si els diners els pertanyen o els an manllevat) exclou així en tot cas la hipòtesi que 200 II c (d) es monetaritzen pels diners avançats d'I.

2. Substitució del capital fix in natura

Després del bandejament de la hipòtesi abans considerada romanen tan sols aquelles possibilitats que, a banda de la substitució de la part del degast en diners, inclouen també l'acompliment de la substitució del capital fix completament gastat in natura.

Hem assumit fins ara:

a) que les 1.000 lliures esterlines, pagades en salaris d'I, les esmercen els treballadors en II c pel mateix import de valor, és a dir que compren articles de consum.

Que les 1.000 lliures esterlines les avança I en diners, és tan sols una constatació del fet. Els salaris es paguen amb diners dels respectius productors capitalistes; aquests diners els esmercen els treballadors en mitjans de vida i serveixen als venedors de mitjans de vida alhora com a mitjans de circulació en el recanvi del llur capital constant de capital-mercaderia en capital productiu. Passa de fet a través de molts canals (botiguers, propietaris de cases, recaptadors d'impostos, treballadors improductius com metges, etc., que el mateix treballador requereix) i flueix doncs tan sols una part directament de les mans dels treballadors d'I als capitalistes de la classe II. El flux pot aturar-se més o menys, i caldran doncs noves reserves monetàries de la part del capitalista. Tot això no entrar en consideració en aquesta forma fonamental.

b) que eventualment I avançava 400 lliures estelines addicionals en diners per compres de II, que li reflueixen, mentre que en un altre moment II avança 400 lliures esterlines per a la compra d'I, que li reflueixen. Aquesta assumpció cal fer-la ja que inversament seria arbitrària la suposició que unilateralment la classe capitalista I o, sinó, la classe capitalista II avança a la circulació els diners necessaris per al bescanvi de mercaderies. Com que en la sots-secció anterior s'ha mostrat que cal refusar com a absurda la hipòtesi I, segons la qual I avançaria diners addicionals a la circulació per tal de monetaritzar 200 II c (d), restaria evident tan sols la hipòtesi aparentment encara més absurda que II mateix llença a la circulació els diners amb els qual es monetaritza la component de valor que ha de reposar el desgast del capital fix. Per exemple, la part de valor que la màquina de filar del senyor X perd en la producció, i que reapareix com a part de valor del fil; ço que la seua màquina de filar perd d'una banda en valor o desgast, s'hauria d'acumular de l'altra com a diners. X pot ara per exemple comprar cotó per 200 lliures esterlines d'Y i avançar així la circulació de 200 lliures esterlines en diners; Y li compra amb les mateixes 200 lliures esterlines fil, i aquestes 200 lliures esterlines serveixen ara a X com a fons per a la compensació del desgast de la màquina de filar. Això es reduiria tan sols a què X, a banda del seua producció i del producte i vendra corresponents, reté 200 lliures esterlines in petto per pagar ell mateix per la pèrdua de valor de la màquina de filar, és a dir que a més de la pèrdua de valor de la seua màquina de filar de 200 lliures esterlines ha d'afegir unes altres 200 lliures esterlines de diners de la seua butxaca, i per tal de finalment trobar-se en la situació de comprar una nova màquina de filar.

L'absurditat és, però, tan sols aparent. La classe II consisteix en capitalistes el capital fix dels quals es troba en terminis completament diferents de la seua reproducció. Per a uns ha arribat el termini en el qual han d'ésser reposats totalment in natura. Per a altres es troben més o menys allunyats d'aquest estadi; tots els membres del darrer departament tenen en comú que el seu capital fix no es reprodueix realment, és a dir no es renova in natura o mitjançant la reposició d'un nou exemplar de la mateixa mena, sinó que el seu valor s'acumula successivament en diners. La primera part es troba completament (o parcialment, això és indiferent) en la mateixa situació que en l'erecció del seu negoci, quan entrava amb un capital monetari en el mercat per tal de convertir-lo d'una banda en capital constant (fix i circulant), de l'altra però en força de treball, en capital variable. Co llavors han d'avançar ara el capital monetari de la circulació, per tant el valor del capital fix constant així com del capital circulant i del variable.

Per tant, si s'assum que de les 400 lliures esterlines, que la classe capitalista II llença a la circulació en bescanvi amb I, la meitat procedeixen d'aquests capitalistes de II, que han de renovar in natura, mitjançant les llurs mercaderies, no tan sols els mitjans de producció corresponents al capital circulant sinó també, mitjançant els llurs diners, el capital fix, mentre que l'altra meitat dels capitalistes de II substitueixen in natura amb els llurs diners tan sols la part circulant del seu capital constant, però no renoven in natura el seu capital fix, llavors no hi ha contradicció en l'afirmació que les 400 lliures esterlines que retornen (que retornen tan aviat com I compra mitjans de consum) es reparteixen ara diferentment entre aquests dos departaments de II. Retornen a la classe II, però no retornen a les mateixes mans, sinó que es reparteixen dins d'aquesta classe, van d'una part a l'altra.

Una part de II, a banda de la part de mitjans de producció coberta finalment mitjançant les seues mercaderies, ha de convertir 200 lliures esterlines en diners en nou elements de capital fix in natura. Els diners esmerçats així – com al començament del negoci – li flueixen successivament en una sèrie d'anys des de la circulació com a component de valor de desgast de les mercaderies produïdes per aquest capital fix.

L'altra part de II, contràriament, no retira cap mercaderia d'I per les 200 lliures esterlines, sinó que li paguen amb els diners amb els quals la primera part de II havia comprat elements de capital fix. La primera part de II posseeix el seu valor de capital fix de nou en una forma natural renovada, l'altra és encara ocupada en aplegar-lo en forma monetària, per a la substitució posterior del seu capital fix in natura.

L'estatus a partir del qual hem d'avançar, després dels bescanvis anteriors, és la resta de les mercaderies mútuament bescanviades: en I - 400 p , en II - 400 c . (52) Assumim que II avança 400 en diners pel bescanvi d'aquestes mercaderies per import de 800. Una meitat dels 400 (= 200 ) ha de dipositar-se en tota circumstància per la part de II c , els 200 en diners acumulats com a valor de desgast i això s'ha de reconvertir de nou en la forma natural del seu capital fix.

Exactament com el valor de capital constant, el valor de capital variable i la plus-vàlua – en els quals és divisible el valor del capital-mercaderia tant de II com d'I – es pot representar en certes quotes proporcionals de mercaderies de II o d'I, respectivament, de manera que dins del mateix valor de capital constant hi ha de nou la part de valor que no s'ha de substituir encara en la forma natural de capital fix, sinó que s'atresora gradualment de moment encara en forma monetària. Una determinada quantitat de mercaderies de II (en el nostre cas, per tant, la meitat de la resta = 200) és ací tan sols encara vehicle d'aquest desgast de valor, que s'ha de precipitar mitjançant el bescanvi en diners. (La primera meitat dels capitalistes de II, que renova el capital fix in natura, pot realitzar-se amb la part de desgast de la massa de mercaderies, de la qual ací tan sols figura encara la resta, ja que una part del seu valor de desgast s'ha realitzat així; romanen però 200 de diners encara per realitzar).

Pel que fa a la segona meitat (= 200) de les 400 lliures esterlines llençades per II a la circulació en aquesta operació final, compra d'I components circulants del capital constant. Una part d'aquestes 200 lliures esterlines poden llençar-se a la circulació a partir de totes dues parts, ja que el component fix de valor no es renova in natura.

Amb les 400 lliures esterlines s'extrauen doncs d'I: 1) mercaderies per un import de 200 lliures esterlines, que consisteixen tan sols en elements de capital fix, 2) mercaderies per un import de 200 lliures esterlines, que substitueixen tan sols elements naturals de la part circulant del capital constant de II. I ha venut ara tot el seu producte-mercaderia anual, en la mesura que ho fa a II: el valor d'una cinquena part, però, 400 lliures esterlines, existeix ara en la seua mà sota forma monetària. Aquests diners són però plus-vàlua monetaritzada, que cal esmerçar com a ingressos en mitjans de consum. I compra doncs amb les 400 tot el valor de mercaderia de II = 400. Els diners reflueixen doncs cap a II, en llençar aquestes mercaderies.

Assumirem ara tres casos: anomenam així la part dels capitalistes de II que reposen el capital fix in natura: “secció 1” i la que acumula del valor de desgast del capital fix en forma monetària: “secció 2”. Els tres casos són els següents: a) que dels 400 que existeixen en mercaderies sota II encara com a romanent han de reposar una quota per a la secció 1 i secció 2 (diguem ¹ / 2 ) amb certes quotes de la part circulant del capital constant; b) que la secció 1 ja ha venut totes les seues mercaderies, mentre la secció 2 té encara 400 per vendre; c) que la secció 2 ho ha venut tot excepte les 200, que porten el valor de desgast.

Obtenim llavors les següents distribucions:

a) Del valor-mercaderia = 400 c , que II encara té a les mans, la secció 1 posseeix 100 i la secció 2 300; d'aquestes 300, 200 representen el desgast. En aquest cas de les 400 lliures esterlines en diners que ara I ha retornat per accedir a les mercaderies de II, la secció 1 disposa originàriament 300, és a dir 200 en diners, amb els quals retria elements de capital fix in natura, i 100 en diners per permetre el bescanvi de mercaderies amb I; d'altra banda la secció 2 avançà dels 400 tan sols ¹ / 4 , és a dir 100, en tot cas per permetre el seu bescanvi de mercaderies amb I.

De les 400 en diners la secció 1 havia avançat doncs 300 i la secció 1 100.

Retornen però d'aquestes 400:

En la secció 1: 100, per tant tan sols ¹ / 3 dels diners avançats. Posseeix però però per a les altres ² / 3 capital fix renovat per valor de 200. Per a aquests elements de capital fix per valor de 200, ha donat diners a I, però cap mercaderia subsegüent. En relació a aquestes, es confronta a I tan sols com a comprador, i no posteriorment de nou com a venedor. Aquests diners no poden doncs refluir a la secció 1; altrament hauria rebut els elements de capital fix d'I regalats. - En relació amb el darrer terç dels diners que ha avançat, la secció 1 apareix primer com a compradora de components circulants del seu capital constant. Amb els mateixos diners I li compra la resta de les seues mercaderies per valor de 100. Els diners li (secció 1 de II) retornen així, perquè apareix com a venedor de mercaderies exactament després d'haver aparegut abans com a comprador. Si no reflueix, llavors II (secció 1) hauria donat a I, per mercaderia d'un import de 100, primer 100 en diners i després encara addicionalment 100 en mercaderies, de manera que les hauria regalades.

Paral·lelament, reflueixen a la secció 2, de les 100 investides en diners, 300 en diners; 100, perquè com a comprador llença 100 de diners a la circulació i els recupera com a venedor; 200, perquè funciona tan sols com a venedor de mercaderies per un import de valor de 200, no pas com a comprador. Els diners no poden doncs reflueix cap a I. El desgast de capital fix és saldat doncs pels diners llençats a la circulació per II (secció 1) en la compra d'elements de capital fix; però arriben a les mans de la secció 2 no com a diners de la secció 1, sinó com a diners que pertanyen a la classe I.

b) Sota aquesta assumpció es reparteix la resta de II c de manera que la secció 1 posseeix 1200 en diners i la secció 2 2400 en mercaderies.

La secció ha venut totes les seues mercaderies, però 200 en diners són una forma convertida del component fix del seu capital constant, que ha de renovar in natura. Apareix doncs ací tan sols com a comprador i rep per comptes dels seus diners mercaderies d'I en elements naturals de capital fix pel mateix import. La secció 2, com a màxim (si I no avança gens de diners per al recanvi de mercaderies entre I i II) llença a la circulació tan sols 200 lliures esterlines, ja que per a la meitat del seu valor-mercaderia és tan sols venedor envers I, no comprador d'I.

Li retornen de la circulació 400 lliures esterlines; 200, perquè les avançà com a comprador i les rep de nou com a venedor de 200 en mercaderies; 200, perquè ven mercaderies per valor de 200, sense retirar de nou un equivalent de mercaderies d'I. -

c) La secció 1 possseeix 200 en diners i 200 c en mercaderies; la secció 2 200 c (d) en mercaderies.

La secció 2 sota aquesta pressuposició no ha d'avançar res en diners, perquè, en relació a I, ja no actua en general com a comprador, sinó tan sols encara com a venedor, i per tant s'ha d'esperar fins que li compren.

La secció 1 avança 400 lliures esterlines en diners, 200 pel bescanvi mutu de mercaderies amb I, 200 com a mer comprador d'I. Amb aquestes darreres 200 lliures esterlines compra els elements de capital fix.

I compra amb 200 lliures esterlines en diners 200 de mercaderies de la secció 1, de forma que li retornen 200 lliures esterlines en diners que havia avançat per a aquest bescanvi de mercaderies; i I compra amb les altres 200 lliures esterlines – que en tot cas ha rebut de la secció 1 – 200 de mercaderies de la secció 2, el desgast de capital fix de la qual es precipita en diners.

La qüestió no s'altera de cap manera sota l'assumpció que en el cas c) la classe I per comptes de la II (secció 1) avança els 200 en diners per al bescanvi de les mercaderies existents. Si I compra primerament per 200 mercaderies de II, secció 2 – s'assum que aquesta tan sols té aquest romanent de mercaderies per vendre –, de forma que les 200 lliures esterlines no retornen a I, ja que II, secció 2, no apareix de nou com a comprador; però II, secció 1, té llavors diners per 200 lliures esterlines per a comprar i substituir així encara 200 de mercaderies, i per tant en total 400 de les 1200 lliures esterlines en diners retornen llavors a I des de II, secció 1. Si I les posa de nou per comprar 200 de mercaderies de II, secció 1, li retornen tan aviat com II, secció 1, liquida la segona meitat de les 400 mercaderies. La secció 1(II) ha esmerçat 200 lliures esterlines en diners com a mera compradora d'elements de capital fix; per tant no li retornen, però serveixen per monetaritzar les 200 c de mercaderies romanents de II, secció 2, mentre que els diners posats per a I per al bescanvi de mercaderies, 200 lliures esterlines, reflueixen, no via II, secció 2, sinó via II, secció 1. Per les seues mercaderies de 400 li retorna un equivalent de mercaderies d'un import de 400; per les 200 lliures esterlines de diners avançades per al bescanvi de les 800 en mercaderies li retorna un altre equivalent – i així tot és en ordre.

__________

La dificultat que es donava en la reposició:

la reposició de la resta:

I. ..... 400 p
II. (1) 200 diners + 200 c mercaderies + (2) 200 c mercaderies o, per fer encara més clara la qüestió:

I. 200 p + 200 p .
II. (1) 200 diners + 200 c mercaderies + (2) 200 c mercaderies.

Com que en II, secció 1, es bescanvien 200 c en mercaderies per 200 I p (mercaderies), i com que tots els diners que circulen en aquest bescanvi de 400 en mercaderies entre I i II retornen a qui els ha avançat, I o II, aquests diners, com a element de bescanvi entre I i II, no són de fet cap element del problema que ací ens ocupa. O expressat altrament: suposam que en el bescanvi entre 200 I p (mercaderies) i 200 II c (mercaderies de II, secció 1), els diners funcionen com a mitjà de pagament, no com a mitjà de compra i per tant tampoc com a “mitjà de circulació” en sentit estricte, llavors és clar que, en ésser les mercaderies 200 I p und 200 II c (secció 1) del mateix import de valor i en intercanviar-se els mitjans de producció per valor de 200 per mitjans de consum per valor de 200, els diners hi funcionen tan sols idealment, i que ni aquesta ni aquella part han de llençar a la circulació gens de diners per al pagament de balanços. El problema no apareix doncs purament més que quan afecta les mercaderies 200 I p i el llur equivalent, les mercaderies 200 II c (secció 1), des de totes dues bandes, I i II.

Després del bandejament d'aquests dos imports de mercaderies del mateix valor (I i II), que se salden mútuament, roman així la resta del bescanvi, en la qual el problema es presenta purament, és a dir:

I. 200 p mercaderies.
II. (1) 200 c diners + (2) 200 c mercaderies.

Ací és clar: II, secció 1, compra amb 200 de diners els components del seu capital fix 200 I p ; per tant es renova el capital fix de II, secció 1, in natura i la plus-vàlua d'I, per valor de 200, es converteix des de la forma mercaderia (mitjans de producció, i de fet elements de capital fix) en forma monetària. Amb aquests diners I compra mitjans de consum de II, secció 2, i el resultat és per a II, que per a la secció 1 es renova in natura un component fix del seu capital constant; i per a la secció 2 un altre component (que reposa el desgast del capital fix) es precipita en diners; i això continua anualment fins que també aquest component in natura s'ha de renovar.

La precondició és ací evident, que aquest component fix del capital constant II, que es reconverteix en diners segons tot el seu valor i que per tant es renova cada any in natura (secció 1), hauria d'ésser igual al desgast anual de l'altre component fix del capital constant II, que encara continua a funcionar en la seua antiga forma natural, i el desgast del qual, la pèrdua de valor, es transfereix a mercaderies en la producció de les quals actua, s'ha de reposar primerament en diners. Un balanç així semblaria doncs com la llei de la reproducció a escala constant; en altres mots diria que en la classe I, productora de mitjans de producció, el repartiment proporcional del treball ha de romandre constant, ja que ofereix components del capital constant del departament II que d'una banda són circulants i de l'altra fixos.

Abans d'investigar-ho més detingudament, primer hem de veure com a es presenta la qüestió si l'import romanent de II c (1) no és igual al romanent de II c (2); pot ésser més gran o més petit. Posam successivament tots dos casos.

Primer cas:

I. 200 p .
II. (1) 220 c (en diners) + (2) 200 c (en mercaderies).

Així II c (1) compra amb 200 lliures esterlines en diners les mercaderies 200 I p , i I compra amb els mateixos diners les mercaderies 200 II c (2), per tant el component de capital fix que s'ha de precipitar en diners; així, aquest es monetaritza. Però 20 II c (1) en diners no és reconvertible en capital fix in natura.

Aquesta mala situació sembla remediable si posam el romanent de I p , per comptes de 200, en 220, de forma que de les 2.000 I, per comptes de 1.800, tan sols 1.780 siguen disposades pel bescanvi anterior. En aquest cas doncs:

I. 220 p .
II. (1) 220 c (en diners) + (2) 200 c (en mercaderies).

II c , part 1, compra amb 220 lliures esterlines en diners les 220 I p , i I compra llavors amb 200 lliures esterlines les 200 II c (2) en mercaderies. Però llavors romanen 20 lliures esterlines en diners per la banda d'I, una porció de plus-vàlua que pot retindre tan sols en diners, sense poder esmerçar-les en mitjans de consum. La dificultat, doncs, es transfereix tan sols de II c (part 1) a I p .

Assumim ara d'altra banda que II c , part 1, és més petita que II c (part 2), de manera que:

Segon cas:

I. 200 p (en mercaderias).
II. (1) 180 c (in Geld) + (2) 200 c (in Ware).

II (secció 1) compra per 180 lliures esterlines en diners les mercaderies 180 I p ; I compra amb aquests diners mercaderies pel mateix valor de II (secció 2), per tant 180 II c (2); romanen 20 I p invendibles d'una banda i igualment 20 II c (2) de l'altra; mercaderies per valor de 40 inconvertibles en diners.

No ens serviria fixar el romanent I = 180; de fet, no roman cap excedent en I, però ara com abans roman un excés de 20 en II c (secció 2) invendible, no convertible en diners.

En el primer cas, on II (1) és més gran que II (2), roman de la banda de II c (1) un excés en diners, no reconvertible en capital fix, o quan es fixa el romanent I p = II c (1), aquest excés en diners de la banda de I p , no és reconvertible en mitjans de consum.

En segon cas, on II c (1) és més petit que II c (2), roman un dèficit en diners de la banda de 200 I p i II c (2), i un excés igual de mercaderies de totes dues bandes, o si es fixa el romanent I p = II c (1), un dèficit en diners i un excés en mercaderies de la banda de II c (2).

Si fixem el romanent I p sempre igual a II c (1) – ja que les comandes determinen la producció, i no s'altera gens la reproducció, si enguany es produeixen més components de capital fix, i el següent més components de capital circulant del capital constant de II i I – , llavors en el primer cas I p és reconvertible en mitjans de consum, tan sols si I compra amb ells una part de la plus-vàlua de II, i aquesta doncs, per comptes de consumir-los, els acumula com a diners; en el segon cas tan sols es pot remediar si I esmerça ella mateixa els diners, una hipòtesi que havíem refusat.

Si II c (1) és més que gran que II c (2), cal la importació de mercaderies alienes per a la realització de l'excedent monetari en I p . Si II c (1) és més que petit que II c (2), cal inversament l'exportació de mercaderies de II (mitjans de consum) per a la realització de la part de desgast II c en mitjans de producció. En tot dos casos cal, doncs, comerç exterior.

Si s'assum també que, per a la consideració de la reproducció a escala constant, cal suposar que la productivitat de totes les branques industrials, i per tant també les relacions proporcionals de valor dels llurs productes-mercaderies, romanen constants, encara els dos casos darrerament esmentats, on II c (1) és més gran o més petit que II c (2), ofereixen sempre interès per a la producció a escala ampliada, on han d'aparèixer incondicionalment.

3. Resultats

En relació a la reposició del capital fix cal remarcar generalment: Si – totes les altres circumstàncies, i per tant no tan sols l'escala de producció, sinó especialment també la productivitat del treball es pressuposen constants – una part més gran de l'element fix de II c pereix que no pas l'any anterior, i per tant també una part més gran s'ha de renovar in natura, llavors la part de capital fix que es troba en camí d'expirar, i que fins al seu termini de mort cal reposar mentrestant en diners, s'ha de reduir en la mateixa proporció segons l'assumpció que la suma (també la suma de valors) de la part de capital fix que funciona en II roman constant. Això comporta, però, les circumstàncies següents. Primer : si una part més gran del capital-mercaderia d'I consisteix en elements de capital fix de II c , llavors una part corresponentment més petita en components circulants de II c , ja que la producció global d'I per a II c roman inalterada. Si creix una part, disminueix l'altra i a l'inrevés. D'altra banda, però, la producció global de la classe II roman també de la mateixa mida. Com és possible això amb una reducció de les llurs matèries primeres, productes mig fabricats, materials auxiliars? (és a dir, dels elements circulants del capital constant de II). Segon : La major part de capital fix II c reconstituït sota forma monetària flueix cap a I, de manera que es reconverteix de la forma monetària a la forma natural. Flueixen doncs cap a I més diners, a banda dels diners circulants entre I i II pel mer bescanvi de mercaderies; més diners, que no mitjancen el bescanvi mutu de mercaderies, sinó que tan sols apareixen unilateralment amb funció de mitjà de compra. Alhora, però, la massa de mercaderies de II c , que és la portadora del recanvi de valor del desgast, disminueix proporcionalment, de manera que també ho fa la massa de mercaderies de II que no s'ha de canviar per mercaderies d'I sinó tan sols per diners d'I. Més diners haurien fluït de II a I com a mers mitjans de compra, i hi hauria menys mercaderies de II en relació a les quals I hauria funcionat com a mer comprador. Una part més gran de I p – ja que I v ja s'ha convertit en mercaderies de II – no seria substituïble en mercaderies de II, sinó que persistiria en forma monetària.

El cas invers, en el que en un any la reproducció de caducitats del capital fix de II és menor i paral·lelament la part desgastada major, no requereix més discussió.

I així hi hauria crisi – crisi de producció – malgrat una reproducció a escala constant.

Amb un mot: si en la reproducció simple i amb circumstàncies constants, i per tant particularment amb una capacitat productiva constant, la mida global i la intensitat del treball – no s'assum una proporció constant entre capital fix que caduca (que cal renovar) i el que continua en funcionament en l'antiga forma natural (merament amb l'addició de valor al producte per compensar-ne el desgast) –, en el cas que la massa de components circulants a reproduir romanga constant, però la massa de components fixos que cal reproduir cresca; hauria doncs de créixer la producció global d'I o, amb independència de les relacions monetàries, hi hauria un dèficit de reproducció.

En un altre cas: suposam que la mida proporcional del capital fix que cal reproduir in natura disminueix, i per tant en la mateixa proporció augmenta el component del capital fix de II que encara cal substituir amb diners, llavors roman inalterada la quantitat de components circulars del capital constant de II reproduïts per I, mentre que es redueixen per contra els fixos que cal reproduir. Per tant o bé hi ha una reducció de la producció global d'I o, altrament, hi ha excedent (com abans dèficit) i un excedent no monetaritzable.

Aquest mateix treball certament pot en el primer cas, amb una productivitat creixent, per extensió o intensitat, oferir més quantitat de producte, i així cobriria el dèficit en el primer cas; aquest canvi no tindria lloc, però, sense un desplaçament de treball i capital d'una branca de la producció d'I a una altra, i qualsevol desplaçament similar provocaria pertorbacions momentànies. En segon lloc, però (en la mesura que l'extensió i intensificació del treball augmenten) I hauria de bescanviar més valor contra menys valor de II, i per tant hi hauria una depreciació del producte d'I.

Inversament en el segon cas, on I ha de contraure la seua producció, la qual cosa significa crisi per als treballadors i capitalistes que ocupa, o fornir un excedent, que de nou és crisi. En si i per si aquest excedent no és cap mal sinó un avantatge; però és un mal en la producció capitalista.

El comerç exterior podria ajudar en tots dos casos, en el primer cas, per substituir les mercaderies d'I mantingudes en forma monetària en mitjans de consum, en el segon cas, per disposar de l'excedent de mercaderies. Però el comerç exterior, en la mesura que no substitueix mers elements (tampoc segons el valor), transfereix tan sols les contradiccions a una esfera més estesa, i els obre un terreny de joc més gran.

Una vegada bandejada la forma capitalista de eproducció la qüestió es redueix a la mida de la part de capital fix (que ací funciona en la generació de mitjans de consum) que expira i que cal substituir in natura, que varia en els diferents anys successius. Si en un any és força grossa (per damunt de la mortalitat mitjana, com en els éssers humans), llavors serà en el següent certament inferior. La quantitat necessària de matèries primeres, productes mig fabricats i materials auxiliars per a la producció anual de mitjans de consum – si les circumstàncies romanen constants – no disminuiria per això; la producció global de mitjans de producció hauria d'augmentar doncs en un cas, i en l'altra disminuir. Això tan sols es pot remeiar mitjançant una sobreproducció relativa duradora; d'una banda cal produir una certa quantitat de capital fix superior a la directament necessària; d'altra banda i particularment hi ha d'haver un estoc de matèries primeres, etc., per damunt dels requeriments anuals immediats (això val particularment per als mitjans de vida). Aquesta mena de sobreproducció equival al control de la societat damunt dels mitjans objectius de la pròpia reproducció. Dins de la societat capitalista, però, és un element anàrquic.

Aquest exemple del capital fix – en una escala constant de reproducció – és colpidor. La desproporció en la producció de capital fix i circulant és una de les raons preferides dels economistes per explicar les crisis. Que aquesta desproporció pot i ha de sorgir amb el mer manteniment del capital fix – els és quelcom nou; que pot i ha de sorgir amb l'assumpció d'una producció normal ideal, amb la reproducció simple del capital social ja en funcionament.

__________

XII. La reproducció del material monetari

Fins ara s'ha deixat de banda completament un element, la reproducció anual d'or i argent. Com a mers materials per a articles de luxe, daurats, etc., hi hauria tan poques raons per esmentar-los com qualsevol altre producte. Paral·lelament juguen un important paper com a material monetari i per tant com a diners potencials. Com a material monetari assumirem ací la simplificació que tan sols ho és l'or.

La producció anual global d'or suposaria, segons diverses estimacions, 800.000-900.000 lliures = vora 1.100 o 1.250 milions de marcs. Segons Soetbeer (53) per contra seria de tan sols 170.675 quilograms per valor de vora 476 milions de marcs en la mitjana dels anys 1871-75. D'aquests forneixen: Austràlia vora 167 milions de marcs, els Estats Units 166, Rússia 93. La resta es reparteix entre els diferents països per imports inferiors als 10 milions de marcs. La producció anual d'argent, durant el mateix període, comportà una mica menys de 2 milions de quilograms per valor de 354 ¹ / 2 milions de marcs, de les quals en nombres aproximats Mèxic fornia 108 milions, els Estats Units 102, Sud-amèrica 67, Alemanya 26.

Dels països de producció predominantment capitalista tan sols els Estats Units són productors d'or i argent; els països capitalistes europeus obtenen gairebé tot el seu or i en general la major part del seu argent d'Austràlia, Estats Units, Mèxic, Sud-amèrica i Rússia.

Disposarem, però, les mines d'or en un país de producció capitalista, la reproducció anual del qual analitzam ací, i ho fem per les raons següents:

La producció capitalista no existeix en general sense comerç exterior. Però si assumim una reproducció anual normal a una escala constant, també assumim que el comerç exterior reposa mitjançant articles d'una altra forma natural o d'ús alguns d'interiors, sense afectar les relacions de valor, i tampoc les relacions de valor amb les dues categories, mitjans de producció i mitjans de consum, es bescanvien mútuament, i similarment tampoc les relacions de capital constant, capital variable i plus-vàlua, en els quals es descompon el valor de producte de cadascuna d'aquestes categories. La implicació del comerç exterior en l'anàlisi del valor de producte reproduït anualment pot tan sols doncs embolicar el problema, sense aportar-hi cap element nou, o oferir-ne la solució. Cal abstreure'l del tot per aquest motiu; per tant ací cal considerar també l'or com a element directe de la reproducció anual, i no com un element de mercaderia importat des de fora mitjançant el bescanvi.

La producció d'or pertany, com la producció de metalls en general, a la classe I, la categoria que abasta la producció de mitjans de producció. Assumirem que el producte anual d'or és = 30 (per conveniència; de fet la xifra és molt més elevada que el nostre esquema); que aquest valor es descompon en 20 c + 5 v + 5 p ; 20 c és bescanvia per altres elements de I c i això es considerarà després < nota 55 >; però els 5 v + 5 p (1) se substitueixen per elements de II c , és a dir mitjans de consum.

Pel que fa a les 5 v, cada empresa productora d'or comença a comprar així la força de treball; no ho fa amb l'or que ella mateixa ha produït, sinó amb una quota de l'or emmagatzemat en el país. Els treballadors retiren per aquestes 5 v mitjans de consum de II, i aquesta compra amb aquests diners mitjans de producció d'I. Diguem que II compra d'I 2 d'or com a material-mercaderia, etc. (component del seu capital constant), de forma que 2 v retornen al productor d'or d'I en diners, que ja pertanyien abans a la circulació. Si II no compra més material d'I, llavors I compra de II llençant el seu or com a diners a la circulació, ja que l'or pot comprar qualsevol mercaderia. La diferència és tan sols que I no apareix ací com a venedor, sinó tan sols com a comprador. Els miners d'or d'I sempre es poden desfer de la llur mercaderia, que es troba sempre en forma directament bescanviable.

Assumim que un filador tèxil ha pagat 5 v als seus treballadors, que li lliuren – a banda de la plus-vàlua – un filat en producte = 5; els treballadors compren per 5 de II, aquest compra 5 en diners fil d'I, i així retornen 5 v en diners al filador. En el cas suposat, paral·lelament d'I g (com denominarem els productors d'or) avança 5 v als seus treballadors en diners, que ja pertanyien anteriorment a la circulació; aquests gasten els diners en mitjans de vida; retornen però dels 5 tan sols 2 des de II cap a I. Però I g pot començar de nou exactament com el filador el procés de reproducció; ja que els seus treballadors li han ofert 5 en or, dels quals n'ha venut 2, i 3 els posseeix en or, de manera que tan sols ha d'encunyar-los (54) o convertir-los en bitllets, i per tant directament, sense més intervenció de II, tot el seu capital variable el té de nou en forma monetària a les mans.

Ja amb aquest primer procés de reproducció anual, però, ha comportat una alteració en la quantitat de massa monetària pertanyent realment o virtual a la circulació. Hem assumit que II c ha comprat 2 v (I g) com a material, i 3 han estat dipositats per I g dins de II de nou com a forma monetària de capital variable. Així 3 masses monetàries extretes de la nova producció d'or han romàs dins de II i no refluït cap a I. Segons la pressuposició II ha satisfet el seu requeriment de material d'or. Les 3 romanen com a tresor d'or en les seues mans. Com que no poden constituir cap element del seu capital constant, i com que a més II ja té d'entrada capital monetari suficient per a compra de força de treball; com que a més, amb l'excepció de l'element de desgast, aquestes 3 g addicional no han de realitzar cap funció dins de II c , contra una part de la qual foren bescanviades (tan sols poden servir per cobrir l'element de desgast por tanto, si II c (1) és més petit que II c (2), que seria accidental); i com que d'altra banda, però, precisament amb excepció de l'element de desgast, tot el producte-mercaderia de II se substitueix pels mitjans de producció I (v+p) – així aquests diners s'han de transferir completament de II c a II p , amb independència de si existeixen ara en mitjans de vida necessaris o en mitjans de luxe, i paral·lelament el valor de mercaderia corresponent s'ha de transferir de II p in II c . Resultat: una part de la plus-vàlua s'acumula com a tresor monetari.

En el segon any de reproducció, si continua a emprar-se la mateixa proporció d'or produït anualment com a material, 2 reflueixen de nou cap a I g i 3 es reposen in natura, és a dir s'alliberen a II com a tresor, etc.

En relació amb el capital variable en general: el capitalista d'I g, com qualsevol altre, ha d'avançar constantment en diners aquest capital per a la compra de treball. En relació a aquest v no és ell, sinó els seus treballadors, qui han de comprar de II; pot donar-se el cas que mai aparega com a comprador, i que per tant hi llence or sense la iniciativa de II. En la mesura, però, que II li compra material, i ha de convertir el seu capital constant II c en or material, una part de (I g) v li reflueix de II de la mateixa manera que els altres capitalistes d'I; i en la mesura que aquest no és el cas, reposa el seu v en or directament a partir del seu producte. En la relació, però, que el v avançat com a diners no reflueix de II, una part de la circulació ja disponible (diners rebuts d'I i no retornats a I) es converteix en tresor en II i per aquesta raó una part de la seua plus-vàlua no s'esmerça en mitjans de comunicació. Com que constantment noves mines d'or entren en funcionament o es reobren d'antigues, una determinada proporció dels diners investits per I g en v constitueixen sempre part de la massa monetària existent abans de la nova producció d'or, que llença Ig mitjançant els llurs treballadors a II, i si no és que retorna de II a I g hi constitueix un element d'atresorament.

Però pel que fa a (I g) p, I g pot aparèixer sempre com a comprador; llença la seua p com a or a la circulació i n'extrau mitjans de consum II c; ací l'or s'utilitza en part com a material, i així funciona com a element real de la component constant c del capital productiu de II; i quan aquest no és el cas, esdevé de nou element d'atresorament com a la part de II c que roman en diners. Es mostra – a banda també de l'I c (55) que hem de considerar més tard –, com fins i tot en la reproducció simple, quan excloem també l'acumulació en el sentit propi del mot, és a dir reproducció a escala ampliada, s'inclou necessàriament per contra una acumulació monetària o atresorament. I com que això es repeteix de nou anualment, s'explica així l'assumpció amb la qual iniciàvem la consideració de la producció capitalista: que en el començament de la reproducció es troba en mans dels capitalistes I i II una massa de mitjans monetaris corresponent a l'abast de les mercaderies. Aquesta acumulació té lloc fins i tot abans de deduir la pèrdua de diners circulants per la depreciació de l'or.

S'entén per si mateix que com més avançada és la maduresa de la producció capitalista més elevada és la massa monetària acumulada per totes bandes, i més petita doncs la proporció que afegeix a aquesta massa anualment la nova producció d'or, per bé que la quantitat absoluta d'aquesta addició pot ésser important. En general tornarem encara una vegada més a l'objecció realitzada contra Tooke: com és possible que cada capitalista retire una plus-vàlua en diner del producte anual, és a dir retire més diners de la circulació dels que llença, ja que en darrera instància la mateixa classe capitalista s'ha de considerar com la font final dels diners en circulació?

Remarcarem seguidament, en resum allò ja desenvolupat (capítol XVII):

1. L'única assumpció conseqüent: que en general hi ha prou diners per a reposar els diferents elements de la massa de reproducció anual –, que de cap manera no s'afecta pel fet que una part del valor-mercaderia consisteix en plus-vàlua. Suposam que tota la producció pertany als mateixos treballadors, que el llur treball excedentari fos doncs tan sols treball excedentari per a ells mateixos, no per als capitalistes, llavors la quantitat de valor-mercaderia circulant seria la mateixa, i sota circumstàncies altrament iguals, hi hauria la mateixa massa monetària en circulació. Es demanaria doncs en tots dos casos tan sols això: D'on venen els diners per reposar aquest valor-mercaderia global? - I de cap manera: D'on venen els diners per a la monetarització de la plus-vàlua?

Certament, per retornar-hi una vegada més, cada mercaderia individual consisteix en c + v + p, i així doncs per a la circulació de la massa global de mercaderies cal una determinada suma monetària per a la circulació del capital c + v i d'altra banda una altra suma monetària per a la circulació dels ingressos dels capitalistes, de la plus-vàlua p. Com per als capitalistes individuals, també per a la classe sencera els diners amb els quals avancen capital es diferencien dels diners amb els quals esmercen els ingressos. D'on provenen aquests darrers diners? Senzillament de la massa monetària que es troba en les mans de la classe capitalista, i per tant en general de la massa monetària global que es troba dins de la societat, una part de la qual circula els ingressos dels capitalistes. Hom ja ha vist abans com cada capitalista que erigeix un nou negoci recupera els diners esmerçats en el seu manteniment en mitjans de consum, que repesca com els diners que serveixen a la monetarització de la plus-vàlua, tan aviat com el negoci entra en funcionament. Però generalment tota la dificultat es correspon a dues fonts:

Primer: consideram merament la circulació i el recanvi de capital, i per tant també el capitalista com tan sols personificació del capital – no com a consumidor i home de carn i pell capitalista – , de manera que el veiem constantment llençant plus-vàlua a la circulació com a component del seu capital-mercaderia, però no veiem mai els diners com a forma d'ingressos en les seues mans; no el veiem mai llençant diners a la circulació per al consum de la plus-vàlua.

Segon: si la classe capitalista llença una certa suma monetària en forma d'ingressos a la circulació sembla com si pagassen un equivalent per a aquesta part del producte global anual i deixés de representar així plus-vàlua. El producte excedentari, però, en el qual es representa la plus-vàlua, no costa res a la classe capitalista. Com a classe el posseeix i el gaudeix debades, i això no ho pot canviar la circulació monetària. El canvi que aquesta realitza consisteix simplement en el fet que cada capitalista, per comptes de consumir el seu producte excedentari in natura, la qual cosa majoritàriament no pot fer, retira mercaderies de tota mena de la circulació segons la plus-vàlua que s'ha apropiat de l'estoc global del producte excedentari social anual i se les apropia. Però el mecanisme de la circulació ha mostrat que, si bé la classe capitalista llença diners a la circulació per a l'esmerçament d'ingressos, alhora retira diners de la circulació i pot començar de nou doncs el mateix procés constantment; que, considerada com a classe capitalista, roman com abans en possessió de la suma necessària per a la monetarització de la plus-vàlua. Si, així, no tan sols la plus-vàlua, en forma de mercaderies, és retirada pels capitalistes del mercat de mercaderies per als seus fons de consum sinó que alhora els diners, amb els quals compren aquestes mercaderies, els hi retornen, és evident que han retirat les mercaderies sense equivalent de circulació. No els costen res, per bé que les paguen amb diners. Si compri amb una lliura mercaderies i el venedor de mercaderies em retorna la lliura a canvi de producte excedentari, que no m'ha costat res, he rebut evidentment les mercaderies debades. La repetició constant d'aquesta operació no canvia res, ja que retir constantment mercaderies i romanc constantment en possessió de lliures, encara que em desprenga momentàniament per aconseguir les mercaderies. El capitalista rep constantment diners com a monetarització de la plus-vàlua, que no li ha costat res.

Hem vist que en A. Smith el valor social global de producte es resol en ingressos, en v + p, de manera que el valor constant de capital es fa igual a zero. Se segueix doncs necessàriament que els diners requerits per a la circulació dels ingressos anuals són també suficients per a la circulació del producte anual global; que, per tant, en el nostre cas, els diners necessaris per a la circulació de mitjans de consum per valor de 3.000 són suficients per a la circulació de producte anual global per valor de 9.000. Aquesta és de fet l'opinió d'A. Smith, i la repeteix Th. Tooke. Aquesta falsa representació de la relació de la massa monetària requerida per a la monetarització dels ingressos amb la massa monetària que circula el producte social global és un resultat necessari de la forma i manera de representar irreflexiblement, sense comprendre'ls, els diferents elements materials i de valor de producte global anual que es reprodueixen i reposen anualment. Ja s'ha contradit doncs.

Escoltem els mateixos Smith i Tooke.

Smith diu, Llibre II, cap. 2:

“La circulació de qualsevol país s'ha de dividir en dues parts: la circulació dels comerciants entre ells i la circulació entre comerciants i consumidors. Si bé les mateixes peces de moneda, de paper o metall, tan aviat es poden emprar en una circulació com en l'altra, cadascuna de les dues funciona simultàniament amb l'altra, i cadacuna requereix doncs una determina suma monetària de tal o tal mena per continuar en funcionament. El valor de les mercaderies que circulen entre els diferents comerciants no pot excedeix mai el valor de les que circulen entre els comerciants i els consumidors; tot allò que compren els comerciants es destina en darrer terme a la venda als consumidors. La circulació entre els comerciants, en tant que es fa a l'engròs, requereix generalment una suma ben elevada per a cada transacció particular. La que es fa entre els comerciants i els consumidors, per contra, com que es fa generalment al detall, requereix sovint no pas més que sumes petites, un xíling o fins i tot mig penic. Però les sumes petites circulen molt més ràpidament que les grans... Encara que la compra anual de tots els consumidors és igual si més no {aquest “si més no” és bo!} en valor a la de tots els comerciants, es poden realitza generalment amb una quantitat molt més petita de diners”, etc.

A aquest passatge d'Adam Th. Tooke remarca (“An Inquiry into the Currency Principle”, London 1844, p. 34 - 36 passim):

“No hi pot haver cap dubte que la distinció feta ací és substancialment correcta... El bescanvi entre comerciants i consumidors, inclòs el pagament de salaris, que constitueix l'ingrés principal (the principal means) dels consumidors... Totes les transaccions entre comerciants i comerciants, per les quals cal entendre totes les vendes del productor o importador, a través de tots els nivells de processos intermediaris de manufactura o similars fins al comerciant al detall o al comerciant exportador, es resolen en moviment o transferències de capital. Ara bé, les transferències de capital no suposen necessàriament, ni realment ho comporten en la gran majoria de transaccions, un traspàs de diners, és a dir, de billets de banc o monedes – vull dir físicament, no per ficció – en el moment de la transferència... La quantitat total de les transaccions entre comerciants i comerciants ha d'ésser determinada i limitada, en darrera instància, per la quantitat de les fetes entre comerciants i consumidors”.

Si se separa la darrera frase, hom podria creure que Tooke constata merament que hi ha una relació entre els bescanvis de comerciant a comerciant i els de comerciant a consumidor, en altres mots, entre el valor dels ingressos globals anuals i el valor del capital amb el qual es produeixen. Aquest no és però el cas. Es reconeix explícitament de l'opinió d'A. Smith. Una crítica particular de la seua teoria de la circulació és doncs supèrflua.

Segon. Cada capital industrial llença al començament tot d'una diners en circulació per a tot el seu component fix, que recupera tan sols gradualment en una sèrie d'anys mitjançant la venda del seu producte anual. Llença doncs inicialment més diners a la circulació que no pas en retira. Això es repeteix cada vegada amb la renovació del capital global in natura; es repeteix cada any per a un nombre determinat d'empreses, el capital fix de les qual cal renovar in natura; es repeteix parcialment en cada reparació, en cada renovació segmentada del capital fix. Per tant, mentre d'una banda es retiren més diners de la circulació que els que s'hi llencen, de l'altra banda és a l'inrevés.

En totes les branques industrials el període de producció (en distinció del període de treball) de les qual abasta un temps llarg, s'hi llencen diners constantment de part dels productors capitalistes a la circulació, en part com a pagament de la força de treball emprada, en part en la compra dels mitjans de producció consumits; es retiren així del mercat de mercaderies directament mitjans de producció, i en part indirectament mitjans de consum, pels treballadors que esmercen els llurs salaris, i en part directament pels consum que de cap manera suspenen els capitalistes mateixos, sense que aquests capitalistes llencen inicialment de manera simultània un equivalent en mercaderies al mercat. Durant aquest període els diners llençats a la circulació serveixen per a la monetarització de valor de mercaderia, inclosa la plus-vàlua que s'hi conté. Força important esdevé aquest moment en la producció capitalista desenvolupada en empreses de llarga durada, com les realitzades per societats d'accions, etc., com ara la construcció de ferrocarrils, canals, drassanes, grans edificis municipals, vaixells de ferro, drenatge de terra a gran escala, etc.

Tercer. Mentre els altres capitalistes, a banda de l'investiment en capital fix, retiren més diners de la circulació que els que hi llencen amb la compra de força de treball i d'elements circulants, els capitalistes productors d'or i argent, a bada del metall noble que fan servir com a matèria primera, llencen tan sols diners a la circulació, mentre que retiren tan sols mercaderies. El capital constant, amb l'excepció de la part desgastada, la major part del variable i tota la plus-vàluia, amb excepció de l'acumulada en les pròpies mans com a tresor, es llença com a diners a la circulació.

Quart. D'una banda circulen de fet tota mena de coses com a mercaderies, si bé no es produeixen durant l'any, Terrenys, cases, etc, i d'altres productes amb períodes de producció que s'estenen per més d'un any, bestiar, fusta, vi, etc. Per aquests i altres fenòmens és important d'establir que, a banda de la suma de diners requerida per a la circulació immediata, hi ha sempre una certa quantitat in latentem, que no es troba en una situació funcional si bé pot entrar-hi amb un cert impuls. També circular el valor d'aquests productes sovint de manera parcial i gradual, com el valor de cases en el lloguer d'una sèrie d'anys.

D'altra banda no tots els moviments del procés de reproducció els mitjança la circulació monetària. El procés global de producció, tan aviat com s'han procurat els seus elements, hi queda exclòs. A més, tot producte que consum directament el productor – siga individualment, siga productiva, cas al qual pertany també el cobrament en espècies del treballador rural.

La massa monetària, doncs, que circula el producte anual es troba en la societat, després d'haver-s'hi acumulat i acumulat. Pertany no al producte-valor d'enguany, amb potser l'excepció de l'or que reposa les monedes desgastades.

En aquesta exposició s'assum una circulació exclusiva de moneda de metall noble, i amb aquesta de nou la forma més simple de compres i vendes en metàl·lic; encara que els diners poden funcionar també en base a la mera circulació metàl·lica com a mitjà de pagament i històricament han funcionar realment així, i és damunt d'aquesta base que s'han desenvolupat un sistema de crèdit i determinats aspectes del seu mecanisme.

Aquesta assumpció no es fa merament per consideracions de mètode, el pes del qual ja s'ha mostrat pel fet que Tooke i la seua escola així com els llurs oponents eren forçats constantment en les llurs controvèrsies en la discussió de la circulació de bitllets bancaris a reprendre de nou la hipòtesi de la circulació purament metàl·lica. Foren forçats a fer-ho post festum, i ho feren doncs, però, força superficialment, i de fet necessàriament perquè el punt de partida tan sols jugava el paper de punt d'incident en l'anàlisi.

Però la consideració més simple de la circulació monetària presentada en forma natural originària – i això és ací moment immanent del procés de reproducció anual – mostra:

a) Assumida la producció capitalista desenvolupada, per tant el domini del sistema de treball assalariat, juga evidentment el capital monetari un paper principal en la mesura que és la forma amb la qual s'avança el capital variable. En la mesura que es desenvolupa el sistema de treball assalariat es converteixen tots els productes en mercaderies, i tots plegats – amb certes excepcions importants – han de passar la transformació en diners com una fase del seu moviment. La quantitat de diners circulants ha d'ésser suficient per a aquesta monetarització de les mercaderies, i la major part d'aquesta quantitat s'ofereix en forma de salaris, de diners, avançats com a forma monetària de capital variable en el pagament de la força de treball per part dels capitalistes industrials, que en les mans dels treballadors – per norma general – funcionen tan sols com a mitjà de circulació (mitjà de compra). Això s'oposa completament a l'economia natural, que predomina a la base de tot sistema de subjecció (servitud inclosa) i encara més en les comunitats més o menys primitives, ja s'hi donen o no relacions de subjecció o d'esclavitud.

En el sistema esclavista el capital monetari investit en la compra de força de treball juga el paper de forma monetària del capital fix, que és gradualment reposat en el decurs del període de vida activa de l'esclau. Entre els atenesos, doncs, el guany realitzat per un propietari d'esclaus directament mitjançant l'aplicació industrial del seu esclau o indirectament mitjançant el seu lloguer a un altre aplicador industrial (per exemple, per al treball en mines), era considerat igualment tan sols com a interès (al costat d'amortització) del capital monetari avançat, exactament com en la producció capitalista el capitalista industrial compta una part de la plus-vàlua més el desgast del capital fix com a interès i substitució del seu capital fix; això també és la regla entre els capitalistes que lloguen el capital fix (cases, màquines, etc.). Els mers esclaus domèstics, tan els que serveixen en la realització de serveis necessaris o merament en la demostració de luxe, no s'hi consideren, en correspondre's a la nostra classe servidora. Però també el sistema esclavista – en la mesura que és la forma dominant del treball productiu en agricultura, manufactura, navegació, etc., com en els estats desenvolupats de Grècia i en Roma – manté un element d'economia natural. El mercat d'esclaus manté ell mateix una oferta constant de la seua força de treball-mercaderia mitjançant la guerra, la pirateria, etc., i aquesta rapinya no és mitjançada per la seua banda per un procés de circulació, sinó per una apropiació natural de força de treball aliena mitjançant la força física directa. Fins i tot en els Estats Units, després de convertir l'àrea situada entre els estats de treball assalariat del nord i els estats esclavistes del sud en una àrea de cria d'esclaus per al sud, on l'esclau llençat al mercat d'esclaus esdevenia ell mateix un element de la reproducció anual, això no resultà suficient fins molt més tard, de manera que el comerç d'esclaus africans continuà tant com fou possible per a omplir els mercats.

b) Els fluxos i refluxos de diners que tenien lloc espontàniament damunt la base de la producció capitalista en la reposició del producte anual; els avançaments d'un sol colp de capitals fixos fins a tot l'abast de valor i l'extracció successiva d'aquest valor de la circulació en el curs dels anys, en altres mots, la llur reconstitució gradual en forma monetària mitjançant l'atresorament anual, un atresorament que difereix en essència completament de l'atresorament fonamentat en la producció anual d'or nou; les diferents durades dels temps d'avançament de diners, segons la durada dels períodes de producció de les mercaderies, i per tant també de quan cal acumular prèviament de nou abans de poder retirar-los de la circulació mitjançant la venda de mercaderies; les diferents durades del període d'avançament existeixen ja amb les diferents distàncies de les fonts de producció respecte del mercat de destí; igualment la diferenciació en quantitat i període de reflux segons la situació o mida relativa dels estocs de producció en diferents negocis i entre diferents capitalistes individuals del mateix ram de negoci, per tant els terminis de compra d'elements del capital constant – tot això durant l'any de reproducció: tots aquests diferents moments del moviment espontani es fan sentir merament per l'experiència per tal de donar lloc a un ús metòdic dels mitjans auxiliars del sistema de crèdit així com també a la pesca real dels capitals manllevables disponibles.

A això cal afegir encara la diferència dels negocis la producció dels quals es fa sota condicions altrament normals de manera continuada en la mateixa escala, i aquells que en diferents períodes de l'any empren força de treball en abast diferent, com l'agricultura.

XIII. La teoria de la reproducció de Tracy (56)

Com a exemple de la irreflexivitat confusa i alhora fatxenda dels economistes polítics en la consideració de la reproducció social, serveix el gran lògic Destutt de Tracty (vg. Llibre I, p. 47, Nota 301), al qual el mateix Ricardo prenia seriosament i anomenava a very distinguished writer. ("Principles", p. 333.)

Aquest autor distingit dóna les següents explicació quant al procés de reproducció i circulació social global:

“Hom em demanarà com aquests empresaris industrials fan profits tan grans i del qui els poden retirar. Responc que ho fa pel fet que venen tot el que produeix més car que no pas els costa de produir-ho; i ho venen

Primer entre ells per tota la part de consum destinada a la satisfacció de les llurs necessitats, que paguen amb una part dels beneficis;

Segon als treballadors assalariats, tan als qui contracte com als qui contracten els capitalistes ociosos; d'aquests treballadors assalariats recuperen d'aquesta manera tot el salari, excepte uns pocs estalvis;

Tercera als capitalistes ociosos, que paguen amb la porció d'ingressos que no havien donat encara als treballadors assalariats que ocupen directament; de forma que tota la renda que paguen anualment, els retorna d'una manera o altra.” (Destutt de Tracy, “Traité de la volonté et de ses effets”, Paris 1826, p. 239.)

per tant els capitalistes s'enriqueixen primer en beneficiar-se mútuament amb el bescanvi de la part de plus-vàlua que destinen al consum privat o com a ingressos. Per tant, si aquesta part de la plus-vàlua, és a dir del benefici, = 400 lliures esterlines, aquesta suma de 400 esdevé 500, ja que cada participant de 400 ven als altres la seua part un 25% més cara. Però com que tots els fan el mateix, el resultat seria el mateix que si s'ho haguessen venut mútuament pel valor correcte. Ara necessiten, per a la circulació d'un valor de mercaderia, una suma monetària de 500, i això semblaria més aviat un mètode per empobrir-se que per enriquir-se ja que els obliga a mantindre improductivament una gran part de la riquesa global en la forma inútil de mitjans de circulació. Tot es redueix al fet que la classe capitalista, malgrat l'elevació generalitzada de preus nominals de les llurs mercaderies té tan sols un estoc de mercaderies d'un valor de 400 lliures esterlines que ha de repartir-se en el consum privat, però es fan el favor mutu de circular 400 lliures esterlines en valor-mercaderia amb una massa monetària requerida per a un valor-mercaderia de 500.

Tot això deixant de banda que ací s'assum “una part dels beneficis” i per tant en general un estoc de mercaderies, que representa el benefici. Destutt vol explicar-nos, però, precisament d'on provenen aquests beneficis. La massa monetària que és necessària per fer-lo circular és una qüestió del tot subordinada. La massa de mercaderies que representa el benefici sembla originar-se doncs en el fet que els capitalistes no tan sols es venen entre ells aquesta massa de mercaderies, encara que això ja és força rellevant, sinó que tot s'ho venen entre ells més car. Sabem ara doncs una font de l'enriquiment dels capitalistes. Sembla com el secret de “l'inspector Bräsig”, segons el qual la gran misèria prové de la gran pauvreté.

Segon. Els mateix capitalistes venen a més

"als treballadors assalariats, tan als qui contracte com als qui contracten els capitalistes ociosos; d'aquests treballadors assalariats recuperen d'aquesta manera tot el salari, excepte uns pocs estalvis".

El reflux del capital monetari, en la forma amb la qual els capitalistes han avançat el salari als treballadors, cap als capitalistes, constitueix segons el senyor Destutt la segona font d'enriquiment d'aquests capitalistes.

Si per tant la classe capitalista paga, per exemple, 100 lliures esterlines als treballadors en salari i després aquests treballadors compren a la mateixa classe capitalista mercaderies pel mateix valor de 100 lliures esterlines, i per tant la suma de 100 lliures esterlines, que els capitalistes havien avançat com a compradors de força de treball, els retorna en la venda de mercaderies per 100 lliures esterlines al treballador, s'enriqueixen així els capitalistes. Sembla, des del punt de mira del sentit comú, que els capitalistes mitjançant aquest procediment tan sols es trobarien de nou en possessió de 100 lliures esterlines, com les que ja disposaven abans del procediment. Al començament del procediment posseeixen les 100 lliures en diners, compren per aquestes 100 lliures força de treball. Amb aquesta el treball comprat produeix mercaderies per valor de 100 lliures esterlines en diners, que pel que saben fins ara són 100 lliures. Mitjançant la venda de mercaderies per 100 lliures esterlines als treballadors els capitalistes obtenen de nou 100 lliures esterlines en diners. Els capitalistes posseeixen doncs de nou 100 lliures esterlines en diners, els treballadors, però, mercaderies per 100 lliures esterlines, que ells mateixos han produït. Com s'han enriquit els capitalistes amb això, no és evident. Si les 100 lliures esterlines en diners no els haguessen retornat, ells no haurien tingut les primeres 100 lliures esterlines en diners per pagar el treball als treballadors i en segon lloc per donar-los el producte d'aquest treball, mitjans de consum per 100 lliures esterlines. El reflux podria explicar doncs com a molt per què els capitalistes no es fan més pobres mitjançant l'operació, no de cap manera perquè es fan més rics.

Una altra qüestió és certament com els capitalistes posseeixen les 100 lliures esterlines, i per què els treballadors, per comptes de produir mercaderies per compte propi, són forçats a bescanviar la força de treball per aquestes 100 lliures esterlines. Però això és quelcom que per a un pensador del calibre de Destutt és evident.

Destutt mateix no és del tot satisfet amb aquesta solució. No ens ha dit que hom s'enriqueix quan hom lliura una suma monetària de 100 lliures esterlines i rep de nou després una suma monetària de 100 lliures esterlines, i per tant no pel reflux de 100 lliures esterlines, que tan sols mostra per què les 100 lliures esterlines no s'han perdut. Ens ha dit que els capitalistes s'enriqueixen,

“en vendre tot el que han produït més car que no pas els ha costat”.

Per tant, els capitalistes s'han d'enriquir també en la transacció amb els treballadors, en vendre'ls més car. Perfecte!

“Paguen salaris... i tot els flueix de nou mitjançant la despesa de tots aquests individus, que els paguen” {els productes} “més car que no els ha costat” {als capitalistes} “mitjançant aquest treball assalariat” (p. 240.)

per tant els capitalistes paguen 100 lliures esterlines en salaris als treballadors, i després venen als treballadors el propi producte per 120 lliures esterlines, de forma que els retornen no tan sols les 100 lliures esterlines, sinó que encara en guanyen 20? Això és impossible. El treballador tan sols pot pagar amb els diners que ha rebut en forma de salari. Si reben un salari de 100 lliures esterlines dels capitalistes, tan sols poden comprar per 100 lliures esterlines i no per 120. Per tant la cosa no va d'aquesta manera. Hi ha, però, encara una altra via. Els treballadors compren als capitalistes mercaderies per 100 lliures esterlines, però reben de fet tan sols mercaderies per valor de 80. Els estafen doncs directament 200 lliures esterlines. I els capitalistes s'enriqueixen directament per 20 lliures esterlines, perquè la força de treball la paguen de fet amb un 20% menys del seu valor o han fet una reducció dels salaris nominals d'un abast del 20% de manera indirecta.

La classe capitalista s'enriquiria amb el mateix objectiu si pagués d'entrada als treballadors uns salaris de 80 lliures esterlines, i oferís per aquestes 80 lliures esterlines en diners de fet un valor-mercaderia de 80. Aquesta sembla – considerada tota la classe – la via normal, ja que segon el mateix senyor Destutt la classe treballadora ha de rebre un “salari suficient” (p. 219), ja que aquests salari ha d'ésser si més no suficient per mantindre'n l'existència i la capacitat de treball, “de procurar-ne la subsistència més estricta”. (p. 180.) Si els treballadors no rebessen aquest salari suficient això seria, segons el mateix Destutt, “la mort de la indústria” (p. 208), i per tant no sembla que això siga cap mitjà d'enriquiment per als capitalistes. Però siga quin siga el nivell dels salaris que la classe capitalista paga a la classe treballadora, tenen un cert valor, per exemple 80 lliures esterlines. Si així la classe capitalista paga 80 lliures esterlines als treballadors, ha d'oferir-los un valor-mercaderia de 80 lliures esterlines per aquestes 80, i el reflux de 80 lliures esterlines no l'enriqueix. Si els paga 100 lliures esterlines en diners i els ven per 100 lliures esterlines un valor-mercaderia de 80, els paga en diners un 25% més que el salari normal i els ofereix per això un 25% menys en mercaderies.

En altres mots: el fons del qual la classe capitalista en general extrau el benefici es constitueix de deduccions de salaris normals, mitjançant el pagament de la força de treball per sota del seu valor, és a dir per sota del valor dels mitjans de vida que són necessaris per a la reproducció normal com a treballadors assalariats. Si els pagassen salaris normals, com seria el cas segons Destutt, no hi hauria cap fons de benefici, ni per als industrials ni tampoc per als capitalistes ociosos.

El senyor Destutt ha reduït doncs tot el secret de com s'enriqueix la classe capitalista: mitjançant deduccions de salari. Els altres fons de plus-vàlua, dels quals parla sota 1 i sota 3, no existirien llavors.

En tots els països on el salari monetari dels treballadors es redueix al valor dels mitjans de consum necessaris per a la llur subsistència, no hi ha cap fons de consum ni cap fons d'acumulació per als capitalista, i per tant tampoc cap fons d'existència de la classe capitalista, ni per tant cap classe capitalista. I de fet aquest seria el cas segons Destutt en tots els països rics desenvolupats de civilització antiga, ja que

“en les nostres societats d'arrels antigues el fons del qual s'extrauen els salaris... és d'un mida gairebé constant”. (p. 202.)

Fins i tot amb la deducció de salaris, no hi ha enriquiment dels capitalista quan paga primer al treballador 100 lliures esterlines en diners i li ofereix després 80 lliures esterlines en mercaderies per aquestes 100 lliures en diners – per tant de fet circula mercaderies per valor de 80 lliures esterlines mitjançant una suma monetària un 25% superior de 100 lliures esterlines, sinó que el capitalista s'enriqueix del producte del treballadors que s'expressa en la plus-vàlua – la part del producte que representa la plus-vàlua – o també encara del 25% de la part del producte que s'apropia, que el treballador hauria de rebre en forma de salari. En la manera ximple amb la qual Destutt explica la qüestió, la classe capitalista no guanyaria res en absolut. Paga 100 lliures esterlines en salaris i dóna al treballador per aquestes 100 lliures esterlines del seu propi producte un valor-mercaderia de 80 lliures. Però en l'operació immediata ha d'avançar de nou pel mateix procediment 100 lliures esterlines. Faria així doncs únicament un gaudi inútil, en avançar 100 lliures esterlines en diners i oferir-ne 80 en mercaderies, per comptes d'avançar 80 lliures en diners i oferir-hi 80 en mercaderies. És a dir, avançaria constantment de manera inútil a la circulació un capital monetari un 25% superior al capital variable, la qual cosa és un mètode del tot particular d'enriquir-se.

Tercera. La classe capitalista ven finalment

“als capitalistes ociosos, que paguen amb la part dels ingressos que no han lliurar encara als treballadors assalariats que ocupen directament; de manera que tota la renta que els paguen anualment” (als ociosos) “els reflueix d'aquesta manera o de l'altra”.

Hem vist abans que els capitalistes industrials

“amb una part dels beneficis pague tota la part del consum destinat a la satisfacció de llurs necessitats”.

Posam doncs que els llurs beneficis són = 200 lliures esterlines. Destinen 100 lliures al consum individual. Però l'altra meitat = 100 lliures esterlines, no els pertany, sinó que és dels capitalistes ociosos, és a dirs els rendistes del sòl i els capitalistes que presten a interès. Han de pagar doncs 100 lliures esterlines a aquesta societat. Volem ara dir que d'aquests diners els darrers empren 80 lliures esterlines per al propi consum i que 20 lliures esterlines per a la compra de serveis, etc. Compren així doncs amb les 80 lliures esterlines mitjans de consum dels capitalistes industrials. Per tant aquests, si bé se separen d'un producte de 80 lliures, reben de nou 80 lliures en diners o ⁴ / 5 de les 100 lliures que havien pagar als capitalistes ociosos en nom de rendes, interessos, etc.. A més, la classe servil, els treballadors salarials directes dels capitalistes ociosos, han rebut dels llurs senyorius 20 lliures esterlines. Compren doncs en tot cas dels capitalistes industrials 20 lliures esterlines en mitjans de consum. Així, mentre s'alienen de producte per 20 lliures esterlines, els reflueixen 20 lliures esterlines en diners o la darrera cinquena part de les 100 lliures esterlines en diners, que havien pagat als capitalistes ociosos com a rendes, interessos, etc.

Al final de la transacció els capitalistes industrials han recuperat les 100 lliures esterlines en diners, que havien dedicat al pagament de rendes, interessos, etc., als capitalistes ociosos, mentre que la meitat del llur producte excedentari = 100 lliures esterlines, traspassa de les mans llurs als fons de consum dels capitalistes ociosos.

Per tant, per a la qüestió que ací es tracta, és evidentment del tot superflu portar a consideració el repartiment de les 100 lliures esterlines entre els capitalistes ociosos i els llurs treballadors assalariats directes. La qüestió és simple: les llurs rendes, interessos, en breu la porció de plus-vàlua = 200 lliures esterlines que els correspon, la paguen els capitalistes industrials en diners, en 100 lliures esterlines. Amb aquestes 100 lliures esterlines compren mitjans de consum directe o indirecte als capitalistes individuals. El paguen doncs 100 lliures esterlines de diners en retorn i els retiren mitjans de consum per 100 lliures esterlines.

Així té lloc el reflux de les 100 lliures esterlines en diners pagades pels capitalistes industrials als capitalistes ociosos. És aquest reflux monetari, com imagina Destutt, un mitjà d'enriquiment dels capitalistes industrials? Abans de la transacció tenien una suma de valor de 200 lliures esterlines; 100 lliures esterlines en diners i 100 lliures esterlines en mitjans de consum. Després de la transacció posseeixen tan sols la meitat de la suma de valor originària. Tenen de nou les 100 lliures esterlines en diners, però han perdut les 100 lliures esterlines en mitjans de consum, que traspassen a les mans dels capitalistes ociosos. Són doncs 100 lliures esterlines més pobres, per comptes de 100 lliures esterlines més rics. Si per comptes de tindre el desviament de pagar primer 100 lliures esterlines i de rebre després aquestes 100 lliures esterlines en pagament de 100 lliures de mitjans de consum, pagassen directament rendes, interessos, etc., en forma natural del llur producte, no els fluirien les 100 lliures esterlines en diners des de la circulació, perquè no hi haurien llençat les 100 lliures esterlines en diners. Per la via del pagament en espècie la qüestió es presentaria de manera senzilla, en el sentit que conservarien del productes excedentari per valor de 200 lliures esterlines la meitat i l'altra meitat sense equivalent aniria cap als capitalistes ociosos. El mateix Destutt no hauria pogut sentir la temptació de declarar això un mitjà d'enriquiment.

La terra i el capital que els capitalistes industrials han manllevat dels capitalistes ociosos i pels quals han de pagar una part de la plus-vàlua en forma de rendes del sòl, interessos, etc., els són naturalment profitosos, ja que són en general una de les condicions tant de la producció com del producte, així com de la part del producte que constitueix el producte excedentari o la que representa la plus-vàlua. Aquest benefici deriva de l'ús de la terra i el capital manllevats, però no del preu que paga per ells. Aquest preu en constitueix més aviat una deducció. O caldria sostindre que el capitalista industrial no es faria més ric, sinó més pobre, si pogués retindre per a ell mateix l'altra meitat de la plus-vàlua, per comptes de cedir-la. Però a aquesta confusió condueix el fet que hom barrege els fenòmens de la circulació, com el reflux monetari, amb el repartiment del producte, que és merament mitjançat per aquests fenòmens de circulació.

I amb tot el mateix Destutt és prou astut per remarcar:

“D'on provenen els ingressos d'aquests individus ociosos? No venen de la renda que li paguen des dels llurs beneficis els qui posaren a treballen en primer terme els capitals, és a dir pels qui contractaren amb els llurs fons en primer un treball que produeix més que no costa, en un mot, els industrials? A aquests hom ha de retornar sempre per trobar la font de tota riquesa. Són ells els qui en realitat mantenen els treballadors assalariats ocupats pels primers.” (p. 246.)

Per tant, ara, el pagament d'aquestes rendes, etc., són una deducció del benefici dels industrials. Abans els eren un mitjà per enriquir-se.

Però una consolació roman per al nostre Destutt encara. Aquests valents industrials tracten els industrials ociosos com es tracten entre ells i tracten els treballadors. Els venen totes les mercaderies més cares, per exemple un 20%. Ara bé, hi ha dues possibilitats. Els ociosos tenen a banda de les 100 lliures esterlines, que reben anualment dels industrials, encara altres mitjans monetaris, o no en tenen. En el primer cas els industrials venen les llurs mercaderies i valors de 100 lliures esterlines per un preu de, posam, 120 lliures. Els flueixen doncs de la venda de mercaderies no tan sols 100 lliures esterlines, que havien pagat als ociosos, sinó a més encara 20 lliures esterlines, que constitueixen realment un valor nou per a ells. Com es troba ara el recompte? Han lliurat debades mercaderies per 100 lliures esterlines, ja que les 100 lliures esterlines amb les quals les pagaren en part eren diners propis. Les pròpies mercaderies les han pagades doncs amb diners propis. Així doncs, una pèrdua de 100 lliures esterlines. Però han rebut a banda 20 lliures esterlines d'excedent de preu. Per tant, un guany de 20 lliures esterlines; amb la pèrdua de 100 lliures esterlines això fa una pèrdua de 80, no pas un plus, sinó que roman un minus. L'ensarronada exercida als ociosos disminueix la pèrdua dels industrials, però de cap manera ha convertit una pèrdua de riquesa en mitjà d'enriquiment. Aquest mètode, però, no pot ésser indefinit, ja que és impossible que els ociosos puguen pagar anualment 120 lliures en diners, quan ingressen anualment tan sols 100 lliures en diners.

D'ací l'altre mètode: els industrials venen mercaderies d'un valor de 80 lliures esterlines per 100 lliures esterlines en diners, que han pagat els ociosos. En aquest cas, com abans, es desprenen debades de 80 lliures esterlines, en la forma de rendes, interessos, etc. Mitjançant aquesta ensarronada han disminuït el tribut als ociosos, però existeix com abans, i els ociosos són en posició, segons la mateixa teoria, segons la qual els preus depenen de la bona voluntat del venedor, de demanar artificialment 120 lliures esterlines en rendes, interessos, etc., per la llur terra i capital, per comptes de 100 lliures com fins ara.

Aquest desenvolupament brillant és digne del pensador profund que d'una banda escriu segons A. Smith, que

“El treball és la font de tota riquesa” (p. 242),

que els capitalistes industrials

“empren el llur capital en pagar treball que es reprodueix amb benefici” (p.246),

i de l'altra banda concloure, que aquests capitalistes industrials

“alimenten tota la resta d'éssers humans, són els únics que augmenten la riquesa pública i generen tots els nostres mitjans de gaudi” (p. 242),

que no s'alimenten els capitalistes dels treballadors, sinó els treballadors dels capitalistes, i de fet per la raó brillant que els diners amb els quals paguen als treballadors, no romanen en les llurs mans, sinó que constantment retornen als capitalistes en pagament de les mercaderies produïdes pels treballadors.

“Reben tan sols amb una mà allò que han de retornar amb l'altre. El llur consum cal veure'l doncs com generat per aquells que els contracten” (p. 235.)

Segons aquesta representació exhaustiva de la reproducció i del consum socials, mitjançat per la circulació monetària, Destutt continua:

“Això és el que completa aquest perpetuum mobile de la riquesa que, malgrat que poc conegut” {mal connu - de ben segur!}, “s'ha denominat amb raó circulació; ja que és de fet un cicle i sempre torna al punt de partida. Aquest punt és aquell on es realiza la producció”. (p. 239, 240.)

Destutt, that very distinguished writer, membre de l'Institut de France et de la Société Philosophique de Philadelphie, i de fet en certa mesura una llumenera entre els economistes vulgars, demana al lector finalment d'admirar la meravellosa claredat amb la que ha expressat el curs del procés social, el flux de llum que ha abocat sobre l'objecte, i fins i tot és prou condescendent com per compartir amb el lector d'on prové tota aquesta llum. Això s'ha de citar en l'original:

“On remarquera, j'espère, combien cette manière de considérer la consommation de nos richesses est concordante avec tout ce que nous avons dit à propos de leur production et de leur distribution, et en même temps quelle clarté elle répand sur toute la marche de la société . D'où viennent cet accord et cette lucidité ? De ce que nous avons rencontré la vérité. Cela rappelle l'effet de ces miroirs où les objets se peignent nettement et dans leurs justes proportions, quand on est placé dans leur vrai point-de-vue, et où tout paraît confus et désuni, quand on en est trop près ou trop loin.” (p. 242, 243.)

Voilà le crétinisme bourgeois dans toute sa béatitude!

Notes

(42) Del manuscrit II. <=

(43) Del manuscrit VIII. <=

(44) En essència, del manuscrit II. L'esquema del manuscrit VIII. <=

(45) A partir d'ací de nou el manuscrit VIII. <=

(46) Ad notam per a qualsevol defensor de la teoria rodbertiana de les crisis. FE <=

(47) La presentació hi difereix quelcom respecte de l'anterior (p. 374). Allà també I llençava una suma independent de 500 a la circulació. Ací II ofereix tan sols el material monetari addicional per a la circulació. Això no canvia gens el resultat final. - FE <=

(48) A partir d'ací del manuscrit II. <=

(49) A partir d'ací en el manuscrit VIII. <=

(50) “Quan el salvatge fabrica l'arc, exerceix una indústria, però no practica cap abstinència” (Senior, “Principes fondamentaux de l'Écon. Pol.”, trad. Arrivabene, Paris 1836, p. 342, 343.) - “Com més avança la societat, més abstinència requereix” (Ibid., p. 342.) - Comp. "Das Kapital", Buch I, Kap. XXII, 3, p. 619. <=

(51) EB Tyler, "Forschungen über die Urgeschichte der Menschheit", übersetzt von H. Müller, Leipzig, ohne Datum, S. 240. <=

(52) Els nombres no coincideixen amb el supòsit anterior. Això és indiferent, ja que tan sols les proporcions són pertinents. - FE <=

(53) Ad. Soetbeer, "Edelmetall-Produktion", Gotha 1879, [S. 112] <=

(54) “Una quantitat considerable d'or natural (gold bullion)... és emprat pels miners d'or directament en la moneda de San Francisco”. - “Reports of HM Secretaries of Embassy and Legation”, 1879, Part III, p.337. <=

(55) La investigació sobre l'intercanvi d'or de nova producció dins del capital constant del departament I no es troba en el manuscrit. - FE <=

(56) Del manuscrit II. <=