Els alemanys eren segons Tàcit un poble força nombrós. Una concepció aproximada de la grandària dels pobles individuals alemanys la trobam a Cèsar; dóna el nombre dels usipeters i tèncters que apareixen a la riba esquerra del Rin de 180.000 caps, dones i criatures inclosos. Per tant uns 100.000 per cada poble individual (1), ja més important, per exemple, que la del conjunt dels iroquesos en la llur època florida, on, sense arribar a 20.000 caps, foren el terror de tot el país, des dels grans llacs fins a Ohio i Potomac. Un sol d'aquests poble ocupa al mapa, quan consideram els establerts a les ribes del Rin, que ens són els més coneguts segons els escrits, i els agrupam, com a mitjana aproximada l'espai d'un districte governamental prussià, per tant uns 10.000 quilòmetres quadrats o 182 milles geogràfiques quadrades. La Germania Magna |Germània Gran| dels romans, però, fins al Vístula, comprén en nombres rodons 500.000 quilòmetres quadrats. En un nombre mitjà de caps dels pobles individuals de 100.000, s'esdevé que el nombre total per la Germania Magna resultaria de cinc milions; per un grup de pobles bàrbars un nombre considerable, per les nostres condicions—10 caps per quilòmetre quadrat o 550 per milla geogràfica quadrada—extremadament petit. D'això, però, no surt el nombre dels alemanys vius de llavors de cap manera. Sabem que els Càrpats fins a la boca del Danubi eren habitats per pobles alemanys de llinatge gòtic, bastarns, peuquins i altres, tan nombrosos que Plini en fa la cinquena tribu principal de tots els alemanys i que, ja a l'any 180 abans de la nostra aparegueren com a mercenaris del rei macedoni Perseu, encara en els primers anys d'August avançaren fins a la zona d'Adrianòpolis. Si els deixam tan sols en un milió, tenim que el nombre probable d'alemanys a l'inici de la nostra era seria si més no de sis milions.
Després de l'establiment a Germània la població s'ha d'haver engrandit amb una velocitat creixent; els avenços industrials abans esmentats ho demostrarien per damunt de tot. Les troballes als aiguamolls d'Schleswig són, segons les monedes romanes corresponents, del segle III. En aquesta època domina per tant ja a la Mar Oriental una indústria metal·lúrgica i tèxtil perfeccionada, un comerç regular amb l'imperi romà i un cert luxe entre els més rics—tot espurnes d'una població més densa. En aquesta època, però, comença també la guerra ofensiva general dels alemanys a tota la línia del Rin, de la muralla fronterera romana i del Danubi, des de la Mar del Nord fins a la Mar Negre—prova directa de l'augment constant del nombre de la població que s'expandia. Tres-cents anys durà la lluita, durant la qual tot el llinatge principal dels pobles gòtics (amb excepció dels gots escandinaus i dels burgundis) es traslladà al sud-est i formà l'ala esquerra de la gran línia ofensiva, en el centre de la qual els alt-alemanys (herminons) avançaren per l'Alt Danubi i a l'ala dreta de la qual hi havia els isquevons, ara anomenats francs, pel Rin; als ingevons correspongué la conquesta de Britània. A la fi del segle V l'imperi romà, afeblit, dessagnat i indefens, restava obert a la penetració alemanya.
Èrem abans davant el bressol de l'antiga civilització grega i romana. Ara som davant el seu taüt. Per totes les terres de la conca mediterrània havia passat el fregall anivellador del domini mundial romà, i això al llarg de segles. Allà on el grec no oferí resistència, totes les llengües nacionals havien hagut de cedir a un llatí corromput; no s'hi donava cap diferència nacional, cap gal, iber, ligur, nòric més, tots eren romans. L'administració romana i el dret romà havien dissolt arreu els antics vincles de llinatge i per tant les darreres restes d'independència local i nacional. La nou vinguda romanitat no n'és cap substitut; no expressava cap nacionalitat, sinó tan sols la manca d'una nacionalitat. Els elements de les noves nacions hi eren a tot arreu; els dialectes llatins de les diferents províncies es diferenciaven més i més, les fronteres naturals, que havien fet abans territoris independents d'Itàlia, Gàl·lia, Espanya, Àfrica, hi eren encara i s'hi feien també notar. Però en lloc no hi havia la força que pogués aplegar aquests elements en noves nacions; enlloc no hi havia encara una espurna de capacitat d'evolució, de resistència, menys encara de creació. La immensa massa humana d'un immens territori tenia tan sols un lligam, que la mantenia unida: l'estat romà, i aquest esdevingué amb el temps en el seu pitjor enemic i opressor. Les províncies havien negat Roma; la pròpia Roma esdevingué una ciutat provincial com les altres—privilegiada, però ja no dominadora, ni ja punt central de l'imperi mundial, ni tampoc més seu de l'emperador i del sots-emperador, que vivien a Constantinoble, Trèveris, Milà. L'estat romà esdevenia una màquina gegantina i complicada, exclusivament per l'expoliació dels sotmesos. Contribucions, serveis estatals i deures de tota mena carregaven la massa de la població fins a una misèria creixent; fins a fer-se insuportable, l'opressió cresqué per la pressió dels governadors, recaptadors, soldats. Ací arribà l'estat romà amb el seu domini mundial: basava el seu dret d'existència en el mateniment de l'ordre dins les fronteres i la protecció contra els bàrbars de fora. Però el seu ordre era pitjor que el desordre més profund, i els bàrbars contra els quals s'esforçava a protegir els ciutadans, els esperaven aquests com a redemptors.
La situació social no era menys desesperada. Ja d'ençà dels darrers temps de la república, el domini romà havia sortit a l'explotació implacable de les províncies conquerides; l'imperi no havia finalitzat aquesta explotació, sinó que al contrari la reforça. Com més s'enfonsava l'imperi, més alts es feien les contribucions i els serveis, i amb menys vergonya robaven i rapinyaven els funcionaris. Comerç i indústria no foren mai cosa dels romans dominadors de pobles; tan sols en l'anorreament de tothom havien excel·lit els d'abans i els de després. Tot el comerç que s'havien trobat i mantingut, s'enfonsà sota la pressió dels funcionaris; si encara restà res, fou en la part oriental, grega, de l'imperi, i resta fora de la nostra consideració. L'empobriment general, el retrocés dels bescanvis, de l'artesania, de l'art, disminució de la població, caiguda de les ciutats, retrocés del cap a un estadi inferior—aquest fou el resultat final del domini mundial romà.
L'agricultura, en tot el món antic la branca més destacada de la producció, ho fou de nou encara més que mai. A Itàlia, d'ençà de la fi de la República, ocupaven gairebé tot el territori immensos complexos d'explotació (latifundis), emprats de dues formes. O bé com a prats pel bestiar, on la població era substituïda per ovins o bovins, la cura dels quals tan sols requeria uns pocs esclaus. O com a vil·les, que ocupaven amb masses d'esclaus en el cultiu d'horts a gran escala, en part pel luxe del posseïdor, en part per proveir els mercats urbans. Els grans prats pel bestiar s'havien conservat i encara ampliat; les vil·les d'explotació i els llurs horts caiguren amb l'empobriments dels llurs posseïdors i la decadència de les ciutats. L'economia latifundista basada en el treball esclau ja no rendia; era, però, llavors l'única forma possible de gran agricultura. El petit cultiu era de nou l'única forma rendible. Una vil·la rera l'altra eren divididen en petites parcel·les i distribuïdes a parcers, que pagaven una suma determinada, o partiarii, més administradors que parcers, que obtenien la sisena part o tan sols la novena del producte anyal del llur treball. Predominantmen, però, aquestes petites parcel·les agràries es lliuraven a colons, que per això pagaven una determinada contribució anual, esdevenien lligats i se'ls podia vendre amb la llur parcel·la; no eren de fet cap mena d'esclaus, però tampoc no eren lliures, no es podien casar amb lliures, i els llurs matrimonis no es consideraven del tot vàlids, sinó, com el dels esclaus, com simples unions (contubernium). Eren els precursors dels serfs mitjavals.
L'antic esclavatge era així superat. Ni ja al camp en la gran agricultura ni en les manufactures urbanes donaven un rendiment, que valgués la pena—el mercat pels llurs productes es tancava. La petita agricultura, però, i la petita artesania, a les quals la gegantina producció de l'època florida de l'imperi s'havia reduït, no tenien cap espai per a gaires esclaus. Tan sols pels esclaus domèstics i de luxe dels rics hi havia encara lloc en la societat. Però l'esclavatge en extinció era encara prou estès com per fer semblar tot treball productiu com un signe d'esclavatge, indigna de romans lliures—i això ho era ja tothom ara. Per tant hi ha d'una banda un nombre creixent d'emancipats excedentaris, on els esclaus són una càrrega, i de l'altra el creixement dels colons, de lliures pidolaires (similars als poor whites dels estats ex-esclavistes d'Amèrica). El cristianisme és completament innocent de l'extinció progressiva de l'antic esclavatge. Durant segles participà en l'esclavatge en l'imperi romà i posteriorment no prohibí el comerç d'esclaus dels cristians, ni el dels alemanys del nord ni encara el dels venecians a la Mediterrània, ni tampoc del posterior comerç de negres.(2) L'esclavatge ja no rendia, i per això morí. Però l'esclavatge moribund deixà darrera seu l'agulló enverinat en el rebuig del treball productiu dels lliures. Aquest fou el cul de sac on es perdé el món romà: l'esclavatge era impossible econòmica, el treball dels lliures era moralment rebutjat. L'un ja no podia ésser la forma fonamental de la producció social, i l'altra encara tampoc. Tan sols ho podia remeia una revolució completa.
En les províncies no anava millor. La majoria de notícies que tenim són de Gàl·lia. Al costat dels colons s'hi donaven encara petits pagesos lliures. Contra els abusos de funcionaris, jutges i usurers es posaven sovint sota la protecció, el patronat d'un poderós; i de fet no foren tan sols individus que ho feien, sinó comunitats senceres, de forma que els emperadors del segle IV pronunciaren més d'una prohibició en contra. Però què els hi era als que cercaven protecció? El patró posava com a condició que li traspassassen la propietat dels llurs trossos de terra, i a canvia els assegurava l'usdefruit de per vida—un truc que la santa església seguí i imità ferventment en els segles IX i X per l'engrandiment del regne de déu i de les seues pròpies possessions agràries. Llavors certament, cap a l'any 475, el bisbe Salvià de Marsella encara lluità contra aquest robatori i conta que l'opressió dels funcionaris romans i dels grans terratinents havia esdevingut tan feixuga, que molts «romans» ja fugien a les zones ocupades pels bàrbars i els ciutadans romans allà establert no tenien més por a res que a passar de nou sota el domini romà. Que llavors els pares com a conseqüència de la misèria venien els fills com a esclaus, ho demostra una llei decretada en contra.
Així, per haver alliberat els romans del llur propi estat, els bàrbars alemanys els prengueren dos terços de tota la terra i se'ls repartiren. La divisió es féu segons l'ordenament gentil; davant el nombre relativament petit dels conqueridors quedaren franges força grans sense repartir, en part possessió de tot el poble, en part de les tribus i gentes individuals. En cada gens se sortejà la terra de conreu i de pastura entre les llars individuals a parts iguals; no sabem si amb el temps s'hi donaren nous repartiments, i en tot cas això es perdé aviat en les províncies romanes, i les parts individuals esdevingueren propietat privada inalienable, al·lous. Boscos i prats restaren sense repartir i en profit comú; aquest profit, així com la mena de conreu del sòl repartit era regulat segons els antics costums i els acords de la col·lectivitat. A mesura que la gens s'establia progressivament en els llurs pobles i alemanys i romans es barrejaven més i més, retrocedia el caràcter de parentiu del grup en bé del territorial; la gens es fonia en la comunitat de marca, on altrament encara sovint resten prou espurnes del parentiu originari dels membres. Així l'ordenament gentil, si més no en els països on es mantingué la comunitat de marca—França del Nord, Anglaterra, Alemanya i Escandinàvia—es transformà inadvertidament en un ordenament local i adoptà així la capacitat d'adaptació a l'estat. Però conservà amb tot el caràcter democràtic espontani que marca tot l'ordenament gentil, i en mantingué un tros fins i tot en la degeneració posteriorment imposada i així un arma a les mans dels oprimits, que viu fins els temps més recents.
Quan el vincle de sang es perdé avit, fou la conseqüència del fet que també en la tribu i en el poble sencer els seus òrgans degeneraren després de la conquesta. Sabem que el domini damunt els sotmesos és incompatible amb l'ordenament gentil. Això ho veiem en una gran mesura. Els pobles alemanys, senyors de les províncies romanes, havien d'organitar aquesta conquesta llur. Però hom no podia integrar les masses romanes en les corporacions gentils ni tampoc dominar-les mitjançant això. Al capdavant de les corporacions administratives romanes locals, existents encara al principi en bona part, calia que hom posàs un substitut en el lloc de l'estat romà, i aquest no podia ésser cap altre que el seu estat. Els òrgans de l'ordenament gentil s'hagueren de transformar en òrgans estatals, i això, per la pressió de les circumstàncies, força ràpidament. El representant més proper del poble conqueridor era, però, el comandant militar. La seguretat del territori conquerit de dins i de fora demanava el reforçament del seu poder. Havia arribat el moment de la transformació de la comandància en reialesa: així es féu.
Fixam-nos en el regne franc. Hi correspongué al poble victoriós dels salis no tan sols els amplis dominis estatals romans, sinó també encara totes les franges de terra encara no repartides com a possessió de les grans i petites comunitats territorials i de marca, especialment tots els complexos forestals més grans. Ço primer que féu el rei dels francs, convertit de simple comandant suprem de l'exèrcit en un veritable príncep territorial, fou convertir aquesta propietat nacional en bé reial, robar-ho al poble i lliurar-ho o deixar-ho a la seua mainada. Aquesta mainada, originàriament el seu seguici militar personal i la resta de sots-comandants de l'exèrcit, cresqué aviat no tan sols amb romans, és a dir gals romanitzats, que es feren imprescindibles per les seues nocions d'escriptura, ordenament, coneixement de les llengües territorials romàniques i de la llengua escrita llatina, com també del dret territorial, sinó també d'esclaus, serfs i emancipats, que formaren la seua cort i entre els qui triava els seus favorits. A tots aquests els lliurà primer trossos de les terres nacionals, després en la forma de beneficis, majoritàriament primer en vida del rei, i es posaren els fonaments d'una nova noblesa a expenses del poble.
Amb això no hi hagué prou. L'àmplia extensió del regne no es podia governar amb els mitjans de l'antic ordenament gentil; el consell dels caps, si no havia decaigut feia temps, tampoc no es podia reunir i fou aviat substituït per la cort permanent del rei; l'antiga assemblea popular restà per les aparences, però en tot cas fou més i més una simple assemblea de sots-comandants d'exèrcit i dels grans nouvinguts. El pagesos lliures i propietaris de terres, la massa del poble franc amb les permanents guerres civils i de conquesta, aquestes especialment sota Carles el Gran, foren tan completament afeblides i enfonsades com abans els pagesos romans en els darrers temps de la república. Ells, que originàriament havien constituït l'exèrcit sencer i després de la conquesta de França en foren el nucli, eren a principis del segle IX tan empobrits, que amb prou feines un de cada cinc homes podia anar-hi. El lloc de l'exèrcit de pagesos lliures convocat directament pel rei l'ocupà un exèrcit aplegat amb els homes a servei dels grans nouvinguts, entre ells també pagesos sotmesos, els descendents dels qui no havien tingut anteriorment cap senyor més que el rei i abans cap, ni tan sols un rei. Sota els descendents de Carles s'esdevingué la ruïna de l'estament pagès franc per les guerres internes, afebliment del poder reial i la corresponent usurpació dels grans, als qui s'afegiren encara els comtes comarcals establerts per Carles i que aspiraven a fer hereditaris els càrrecs, i finalment per la incursió dels normands. Cinquanta anys després de la mort de Carles el Gran el regne franc restava indefens als peus dels normands, com quatre-cents anys abans l'imperi romà ho feia als peus dels francs.
I no tan sols era la importància exterior, sinó també el propi ordre social interior o gairebé millor, el desordre. Els pagesos lliures francs eren en una situació similar a la dels llurs predecessors, els colons romans. Arruïnats per la guerra i els saquejos, hagueren de posar-se sota la protecció dels grans nouvinguts o de l'església, ja que el poder reial era massa feble per protegir-los; però aquesta protecció calia comprar-la cara. Com abans els pagesos gals, hagueren de traspassar la propietat dels llurs trossos de terra al senyor protector i les mantenien sota formes diverses i variables en arrendament, però sempre a canvi de la prestació de serveis i favors; una vegada reduïts a aquesta forma de dependència, perderen de mica en mica també la llibertat personal; en poques generacions la majoria ja eren serfs. Com de ràpid es produí l'enfonsament de l'estament pagès lliure ho demostra el llibre cadastral d'Irminon de l'abadia de Saint-Germam-des-Prés, llavors propera, i ara a París. En les àmplies possessions de terra escampades llavors pels voltants d'aquesta abadia, s'hi trobaven encara en vida de Carles el Gran, 2.788 llars, gairebé totes franques amb noms alemanys. Entre ells 2.080 colons, 35 lites, 220 esclaus i tan sols 8 posseïdors lliures! La pràctica declarada implia per Salvià, segons la qual el senyor protector es feia cedir la propietat del tros de terra del pagès i la retornava de per vida únicament en usdefruit, esdevingué ara pràcticada arreu per l'església contra els pagesos. Els serveis personals, ara més i més habituals, tenien com a model les angàries romanes, serveis obligatoris a l'estat, com en els serveis dels membres de les marques alemanys per construir ponts i camins i altres objectius comuns. L'aparença per tant era que la massa de la població retornava de nou completament després de quatre-cents anys a l'inici.
Però això tan sols demostra dos aspectes; primer, que la constitució social i la distribució de la propietat en l'imperi romà decadent es corresponia plenament al nivell de la producció en l'agricultura i la indústria, i eren per tant inevitables; i segon, que aquest nivell de producció durant els següents quatre-cents anys ni havia davallat essencialment ni pujat tampoc essencialment, i per tant havia originat amb la mateixa necessitat la mateixa distribució de la propietat i les mateixes classes de població. La ciutat havia perdut en els darrers segles de l'imperi romà el seu domini anterior damunt el camp i en els primers segles del domini alemany no el recuperà. Això suposa un nivell de desenvolupament inferior tant de l'agricultura com de la indústria. Aquesta situació general produeix necessàriament grans terratinents dominadors i petits pagesos dependents. Com de poc era possible empeltar d'una banda l'economia latifundista romana amb esclaus i de l'altra el més recent gran cultiu amb treball prestat en aquesta societat ho demostren els enormes experiments de Carles el Gran, que passaren, però, gairebé desapercebuts amb les famoses vil·les imperials. Foren continuats tan sols pels monestirs i eren tan sols fructífers per ells; els monestirs foren corporacions socials anormals, basats en el celibat; podien realitzar obres excepcionals, però per això mateix restaven també excepcions.
I tot i així, hom durant aquests quatre-cents anys avançà de nou. Trobam també a la fi gairebé les mateixes classes principals de nou que al principi, però amb tot esdevingueren uns altres els homes que constituïen aquestes classes. Havia desapareguda l'antic esclavatge, desapareguts els lliures empobrits i pidolaires, que refusaven el treball com esclau. Entre els colons romans i els nous sotmesos s'hi trobava el pagès franc lliure. El «record inútil i l'esforç va» de la romanitat decadent eren morts i soterrats. Les classes socials del segle novè s'havien format, no de la corrupció d'una civilització que s'ensorrava, sinó dels dolors del part d'una de nova. La nova generacions, tant senyors com sirvents, era una generació d'home, en comparació amb els seus predecessors romans. La relació dels terratinents poderosos i dels pagesos sirvents, que per aquests havia sigut la forma inevitable de la caiguda de l'antic món, era ara per cadascú el punt d'inici d'un nou desenvolupament. I després, per improductius que semblen també aquests quatre-cents anys, deixaren un gran producte: les nacionalitats modernes, la nova organització i constitució de la humanitat europea occidental per les generacions venidores. Els alemanys havien reviscolat de fet Europa, i per això no acabà la dissolució dels estats del període alemany amb una subjugació normanda-sarraïna, sinó amb una construcció dels beneficis i proteccions (encomanacions) que dugué al feudalisme {1} i amb un creixement de la població tan poderós, que amb prou feines dos-cents anys més tard les fortes sagnies de la croades se suportaren sense problemes.
Quin fou, però, el misteriós mitjà màgic amb el qual els alemanys inspiraren a l'Europa moribunda una nova força vital? Fou un poder meravellós innat al llinatge nacional alemany, com ens prediquen els nostres historiadors xovinistes? De cap manera. Els alemanys foren, particularment llavors, una tribu ària dotada de moltes qualitats i en ple desenvolupament vital. Però no foren les llurs propietats nacionals específiques allò que ha rejovenit Europa, sinó simplement la llur barbàrie, el llur ordenament gentil.
La llur capacitat i valor personals, el llur sentit de la llibertat i l'instint democràtic, que veia en tots els afers públics els seus propis afers, en breu, totes les propietats que el romà havia abandonat i les úniques capaces de formar del llot del món romà nous estats i de fer crèixer noves nacionalitats—què eren sinó els trets característics dels bàrbars de l'estat superior, fruït del seu ordenament gentil?
Quan modelaren la forma antiga de la monogàmia, alleujaren el domini masculí en la família, donaren a la dona una posició superior a la coneguda en el món clàssic, què els capacitava per fer-ho, sinó la llur barbàrie, els llurs usos gentils, l'herència encara viva dels temps del dret matern?
Quan si més no en tres dels països més importants, Alemanya, França del Nord i Anglaterra, salvaren un tros del genuí ordenament gentil en la forma de les comunitats de marques i les empeltaren en l'estat feudal i per tant donaren a la classe oprimida, els pagesos, fins i tot sota la servitud més feixuga de l'edat mitjana, una comunitat local i un mitjà de defensa, com no s'hi troba del tot ni als antics esclaus ni als moderns proletaris—a què es degué sinó a la llur barbàrie, al llur sistema d'assentaments segons el llinatge, exclusivament bàrbar?
I finalment, quan pogueren perfeccionar i fer exclusiva la forma de subjecció més lleu, ja emprada en la pàtria, en la qual ja s'hi havia convertit l'esclavatge en l'imperi romà; una forma que, com Fourier remarcar per primera vegada, als subjugats els donava el mitjà d'alliberar-se progressivament com a classe (fournit aux cultivateurs des moyens d'affranchissement collectif et progressif |fonrí als cultivadors mitjans d'emancipació col·lektiva i progressiva|); una forma que així se situa per damunt de l'esclavatge, on sols era possible l'emancipació individual i sense transició (l'abolició de l'esclavatge per una rebel·lió victoriosa no es coneix en l'antiguitat)—mentre que de fet els serfs de l'edat mitjana aconsegueixen de mica en mica la llur emancipació com a classe—, a què ho hem d'agraïr sinó a la llur barbàrie, en virtut de la qual no havien arribat encara a un esclavatge perfecte ni a l'antic esclavatge del treball ni tampoc a l'esclavatge domèstic oriental?
Tota la força i l'energia vitals que els alemanys implantaren en el món romà, era barbàrie. De fet són tan sols els bàrbars els capaços de rejovenir un món que pateix la caiguda de la civilització. I l'estadi superior de la barbàrie a què arribaren i en què es formaren els alemanys abans de les migracions dels pobles, fou precisament el més vàlid per aquest procés. Això ho aclareix tot.
(1) Aquest nombre obtingut es confirma mitjançant un fragment de Diodor sobre els celtes de Gàl·lia: «A Gàl·lia habiten nombroses poblacions d'importància desigual. Entre els més grans el nombre d'homes voreja els 200.000, entre els més petits 50.000». (Diodor Sícul, V, 25.) Per tant de mitjana 125.000; els pobles individuals gals són, pel llur estadi superior de desenvolupament, més nombrosos probablement que els alemanys. <=
(2) Segons el bisbe Liutprand de Cremona al segle X a Verdun, per tant al sacre imperi alemany, la branca principal de la indústria era la fabricació d'eunucs, que amb grans beneficis eren exportats a Espanya pels harems moros. <=
Variants textuals
{1} (1884) acaba ací el paràgraf <=