L'espai ens impedeix de dibuixar les institucions gentils que d'una forma més pura o més tèrbola encara existeixen en els pobles salvatges i bàrbars més diversos o les espurnes en la història antiga dels pobles cultes asiàtics.{1} Les unes o les altres es troben per tot arreu. Tan sols un parell d'exemples: abans encara que la gens fos coneguda, l'home que m´`es ha fet per malinterpretar-la, McLennan, en demostrà l'existència i la descrigué del tot correctament entre els calmucs, txerquesos, samoiedes i entre tres pobles indians: els waralis, els magars i els munnipuris. Fa poc M. Kowalewski l'ha descoberta i descrita entre els pstxaves, stxevsures, svanets i altres tribus caucàsiques. Ací únicament referirem breument l'existència de la gens entre els celtes i els germànics.
Les lleis celtes més antigues conservades ens mostren la gens encara en plena vida; a Irlanda encara viu avui si més no forma instintiva en la consciència popular, després que els anglesos l'atacaren amb força; a Escòcia encara a mitjans del segle passat era en ple floreixement i caigué també ací únicament sota les armes, la legislació i els tribunals de justícia dels anglesos.
Les antigues lleis gal·leses, que foren redactades diversos segles abans de la conquesta anglesa, no després del segle XI, mostren encara el conreu comunitari de pobles sencers, si bé també únicament com a resta excepcional d'un costum anteriorment més difós; cada família tenia cinc acres de camps propis; un tros era cultivat en comú i se'n repartia el producte. Que aquestes comunitats rurals representen gentes o subdivisions de gentes, és indubtable davant l'analogia d'Irlanda i Escòcia, si bé un exam més recent de les lleis gal·leses, pel qual em manca el temps (els meus extractes són de l'any 1869), no ho provàs directament. Ço que, però, demostren directament les fonts gal·leses, i amb elles les irlandeses, és que entre els celtes el matrimoni de parella no havia desaparegut encara de cap manera mitjançant la monogàmia. A Gal·les un matrimoni no es feia indissoluble, o millor irrevocable, fins a set anys. Únicament que mancassen tres nits pels set anys, els cónjuges podien separar-se. Llavors es repartia: la dona partia, l'home triava la seua part. Els mobles es repartien d'acord amb certes regles força humorístiques. Si l'home dissolia el matrimoni, havia de tornar a la dona la dot i quelcom més; si era la dona, rebia menys. Dels fills, l'home en rebia dos, la dona tres, i de fet el mitjà. Quan la dona després de la separació es prometia amb un altre home i el primer home la seguia de nou, s'havia d'anar amb ell, àdhuc si tenia un peu en el nou llit matrimonial. Si havien viscut, però, tots dos set anys, eren home i dona, àdhuc sense un matrimoni formal previ. La castedat de la noia abans del matrimoni no se seguia ni es demanava fortament; les condicions d'això són de natura extraordinàriament frívola i de cap manera s'adiuen a la moral burgesa. En cometre una dona un adulteri, es permetia l'home d'apallissar-la (un dels tres casos on s'admetia, altrament era delicte), després però no pot demanar cap satisfacció addicional, car
«per una mateixa falta hi haurà la seua expiació o revenja, però no totes dues alhora».
Els motius pels quals la dona podia sol·licitat la separació, sense perdre cap de les atribucions en el procés, eren d'una mena força àmplia: hi havia prou amb la pudor de l'alè de l'home. El diner de rescat per al dret de primera nit (gobr merch, d'ací el nom mitjaval marcheta, en francès marquette) que pertocava al cap de la tribu o al rei tenia un gran paper en el codi legal. Les dones tenien dret de vot en les assemblees populars. Hi afegim que a Irlanda s'han mostrat relacions semblants; que igualment allà eren molt habituals els matrimonis temporals i a la dona se li garantien en la separació grans avantatges, ajustats a unes normes i fins i tot una indemnització pels seus serveis domèstics; que allà hi ha una «primera dona» al costat de les altres dones i no es fa cap distinció entre fills matrimonials i extramatrimonials en el repartiment de l'herència—ací tenim una imatge del matrimoni de parella front la qual, la forma matrimonial vàlida a Amèrica sembla estricta, però que no pot meravellar en el segle XI entre un poble que en temps de Cèsar encara vivia en el matrimoni grupal.
La gens irlandesa (sept, la tribu es diu clainne, clan) es confirma i es descriu no tan sols en els antics codis jurídics, sinó també entre els juristes anglesos del segle XVII enviats amb la missió de convertir la terra dels clans en domini del rei anglès. La terra era fins a aquests darrers temps propietat comuna del clan o de la gens, en la mesura que no hagués sigut convertit en domini privat dels caps. Quan moria un membre de la gens, es desfeia per tant una llar, i el cap (caput cognationis l'anomenaven els juristes anglesos) feia un nou repartiment de la terra de tota la regió entre les llars restants. Això en general es faria segons les regles vigents a Alemanya. Encara avui es troben camps rurals—fa uns quaranta o cinquanta anys força nombrosos—repartits segons l'anomenat rundale. Els pagesos, parcers individuals de les terres anteriorment tingudes en comú per la gens i després robada pels conqueridors anglesos, pagen la renda segons el seu tros, però barreges les terres de conreu i de prats de tots els trossos, i les reparteixen segons la situació i en qualitat de «gewanne», com en diuen els del Mosel·la i cadascú rep la seua part en cada gewann; les terres d'aiguamolls i de prats són explotades en comú. No fa encara cinquanta anys es repartien de nou de tant en tant, moltes vegades anualment. La carta cadastral d'un d'aquests pobles-rundale s'assembla del tot a una comunitat rural alemanya del Mosel·la o del Hochwald. També en les «factions» |«faccions»| viu encara la gens. Els pagesos irlandesos sovint es divideixen en faccions, que aparentment es base en diferències del tot absurdes o sense sentit, del tot incomprensibles pels anglesos i no semblen tindre cap altre objectiu que les estimades i solemnes picabaralles d'una facció contra l'altra. Són reviviscències artificials, mostres pòstumes de les gentes dispersades, que testimonien el sentit gentil heretat a la seua manera. Contràriament sovint a altres llocs els membres de la gens encara viuen plegats en l'antic territori; així encara als anys trenta la gran majoria d'habitants dels comtat de Monaghan tan sols tenien quatre cognoms, és a dir que procedien de quatre gentes o clans.(1)
A Escòcia la caiguda de l'ordre gentil data de la derrota de l'aixecament del 1745. Quina anella d'aquest ordre representava especialment el clan escocès, és quelcom que encara continua per investigar; que, però, n'és una, és indubtable. En les novel·les de Walter Scott veiem viu aquest clan alt-escocès. És, diu Morgan,
«una imatge mestra excel·lent de la gens en la seua organització i en el seu esperit, un exemple fort del domini de la vida gentil en els gentils... En les llurs batalles i les llurs revenges de sang, en el repartiment de la terra segons els clans, en l'explotació comuna de la terra, en la fidelitat dels membres del clan envers el cap i entre ells trobam els trets de la societat gentil que es verifiquen a tot arreu... La descendència equival al dret patern, de forma que els fills de l'home romanen en el clan, mentre que els de la dona passen al clan del pare».
Què a Escòcia, però, hi dominava abans el dret matern, ho demostra el fet que en la família reial dels pictes, segons Beda, s'hi donava la successió femenina. Fins i tot s'havia mantingut un tros de la família punalua, tant entre els gal·lesos, com en els escocesos, fins a l'edat mitjana en el dret de la primera nit, que el cap del clan o el rei com a darrer representant dels anteriors marits comunitaris amb qualsevol muller podia exercir, si no era que s'havia comprat la redempció.{2}
Que els alemanys fins a les migracions dels pobles s'organitzaven en gentes, és indubtable. No poden haver ocupat el territori entre el Danubi, el Rin, el Vístula i els mars del nord fins uns pocs segles abans de la nostra era; els cimbres i els teutons eren encara en plena migració, i els sueus no trobaren assentament gairebé fins l'època de Cèsar. D'ells diu Cèsar explícitament, que s'havien establert segons les gentes i els grups de parentiu (gentibus cognationibusque), i en boca d'un romà de la gens Júlia aquest mot gentibus té un significat determinat que no demana demostració. Això val per tots els alemanys; el propi assentament en les províncies romanes conquerides {3} sembla encara realitzat d'acord amb les gentes. En el dret públic alamà consta que el poble s'assentà en les terres conquerides al sud del Danubi segons els llinatges (genealogiae); genealogia s'empra completament en el mateix sentit que després la comunitat de marca o de poble. Recentment de Kowalewski ha arribat el parer que aquestes genealogiae foren les grans comunitats domèstiques, sota les quals es repartí la terra i de les quals es desenvoluparen més tard les comunitats rurals. El mateix es podria dir llavors de les fara, expressió amb la qual entre els burgundis i els longobards—per tant entre una tribu gòtica i una d'herminònica o alt-alemanya—designa força, si no genuïnament, el mateix que la genealogia en el codi alamà. Ço que realment resta és si era una gens o una comunitat domèstica, i cal encara estudiar-ho.
Els monuments lingüístics ens deixen el dubte de si tots els alemanys tenien una expressió comuna per la gens i quina. Etimològicament es correspon al grec genos, al llatí gens. el gòtic kuni, el mig-alt-alemany künne, i s'empren en el mateix sentit. S'origina dels temps del dret matern que el nom per weib |dona| derive de la mateixa arrel: grec gyne, eslau zena, gòtic qvino, antic nòrdic kona, kuna.—Entre els longobards i els burgundis troba, com s'ha dit, les fara, que Grim deriva d'una arrel hipotètica, fisan, engendrar. Si potser m'estimaria més la derivació més a l'abast de faran, fahren |viatjar|, migrar, caminar, com a denominació d'un grup força compate de parents que integren un col·lectiu nòmada, denominació que en el curs d'una migració de molts segles, primer cap a l'est, després cap a l'oest, progresivament passa a designar la comunitat de llinatge.—A més tenim el gòtic sibja, l'anglo-saxó sib, l'antic alt-alemany sippia, sippa, parent. En nòrdic antic tan sols hi ha el plural sifjar, els parents; el singular tan sols com a nom d'una deessa, Sif.—I finalment hi ha encara una altra expressió a la «Cançó d'Hildebrand», on Hildebrand demana Hadubrand,
«qui és el teu pare entre els homes del poble... o quin llinatge és el teu» (eddo huêlihhes cnuosles du sîs).
Si hi ha hagut un nom alemany comú per la gens, en gòtic hauria sigut kuni; d'això en diu no tan sols la identitat amb les expressions corresponents de les llengües emparentades, sinó també la circumstància que d'ell derive el mot kuning, König |rei|, que originàriament significava cap de gens o de tribu. Sibja, Sippe, sembla fora de lloc, si més no sifjar en nòrdic antic significava no tan sols parentiu de sang, sinó també d'afinitat, i per tant com a mínim inclou els membres de dues gentes; per tant així no pot ésser la pròpia expressió de la gens.
Com entre els mexicans i els grecs, també entre els alemanys l'ordre de combat, tant en l'esquadró de cavalleria com en la columna en punta de la infanteria, s'organitzava segons corporacions gentils; quan Tàcit diu: segons famílies i parentius, s'explica aquesta expressió indeterminada pel fet que a la seua època la gens a Roma havia deixat feia molt d'ésser una unió viva.
És decisiu un fragment de Tàcit, on es diu: el germà de la mare considera el seu nebot com el seu fill, i qualcuns tenen el lligam de sang entre l'oncle i el nebot materns per més sagrat i estret que l'entre pare i fill, de forma que quan hom exigeix hostatges, el fill de germana ofereix una garantia més gran que el propi fill a qui el vol lligar. Ací tenim un tros viu de la gens organitzada segons el dret matern, i per tant originària, i que de fet caracteritza particularment l'alemanya.(2) Si els membres d'aquestes gens oferien el propi fill com a penyora d'un compromís i queia com a víctima del trencament del pare, aquest se les arreglava tot sol. Però si era el fill de la germana, qui queia víctima, es violava el dret gentil més sagrat; el parent gentil més obligat que tots a la protecció del nen o del jove tenia la responsabilitat de la seua mort; o bé no se li permetia d'empenyorar-lo, o havia de mantindre el tracte. Si no tinguessen cap espurna de l'ordenament gentil entre els alemanys, n'hi hauria prou amb aquest fragment.{4}
Encara més decisiu, perquè és uns 800 anys posteriors, és un fragment de la cançó en nòrdic antic de l'ocàs dels déus i de la caiguda del món, la «Völuspâ». En aquesta «profecia de la vident», on, com s'ha demostrat amb Bang i Bugge, s'hi barregen també elements cristians, es diu en la descripció de l'època de corrupció i perversió generals que du a la gran catàstrofe:
Broedhr munu berjask
munu
systrungar
ok at bönum verdask,
sifjum
spilla.
«Els germans es barallaran i s'assassinaran mútuament, seran fills de germanes qui destruiran la parentela».
Systrungr significa el fill de la germana materna, i que aquests obliden mútuament els lligams de sang, és pel poeta un crim encara pitjor que el delicte del fraticidi. El crim rau en el systrungar, que remarca el parentiu per la banda materna; si pre comptes d'això digués syskina-börn, fills o filles dels germans o germanes, o syskina-synir, fills de germans o germanes, la segona línia no suposaria vers la primera cap agreujament, sinó un cert alleujament. Per tant fins i tot en temps dels vikings, on apareix la «Völuspâ», el record del dret matern no s'havia esborrat encara a Escandinàvia.
A banda d'això el dret matern en l'època de Tàcit, si més no {5} entre els alemanys qui coneixia de més a prop {6} ja havia cedit al dret patern: els fills heretaven del pare, on no hi havia cap fill, el germà o l'oncle per part paterna o materna. L'admissió del germà matern en l'herència es vincula a la conservació del costum abans esmentat i prova a més com de jove era encara llavors el dret patern entre els alemanys. També fins ben entrada l'edat mitjana s'hi troben espurnes de dret matern. Llavors encara sembla que hom no tenia massa confiança en la paternitat, especialment entre els serfs; per tant quan un senyor feudal d'una ciutat reclamava un serf fugitiu, els calia a les ciutats com ara Augsburg, Basilea i Kaiserslautern que la servitud del fugitiu fos jurada per sis dels seus parents de sang més propers, i de fet exclusivament de la banda materna (Maurer, «Städteverfassung», I, S. 381).
Una resta addicional del dret matern abans d'extingir-se, la dóna la consideració gairebé inconcebible pels romans per part dels alemanys envers el gènere femení. Les joves de les famílies nobles es tenien pels ostatges més vinculants en els tractats amb els alemanys; el pensament que les llurs dones i filles poden caure presoneres i esclaves, els hi terrible i els esperona més que cap altra cosa l'empenta en el combat; hi veuen quelcom de sagrat i de profètic en la dona, escolten el seu consell també en els afers més importants, com a Veleda, la sacerdotessa brúctera del Lippe, l'ànima impulsora de tot l'aixecament batau, on Civilis al capdavant d'alemanys i belgues sacsejà tot el domini romà a les Gàl·lies. A la causa sembla indiscutible el domini de la dona; ella, juntament amb els ancians i els infants ha de fer certament també tota la feina, mentre l'home caça, beu o vagareja. Així ho diu Tàcit; però com que no diu qui conrea el camp i declara determinantment que els esclaus tan sols lliuren tributs, i cap treball forçat, resulta que la massa d'homes adults devia fer la poca feina que el cultiu de la terra exigia.
La forma de matrimoni era, com ja s'ha dit abans, el matrimoni de parella en progressió contínua cap a la monogàmia. No era encara monogàmia estricta, ja que es permetia la poligínia dels caps. En general hom curava força la castedat de les noies (al contrari dels celtes), i igualment Tàcit parla amb una escalfor particular de la indissolubilitat del lligam matrimonial entre els alemanys. Tan sols l'adulteri de la dona dóna una base al trencament. Però els seus escrits hi deixen moltes llacunes i a més fan massa la impressió de mirall de virtut davant els llicenciosos romans. Quelcom és segur: mentre els alemanys foren cavallers virtuosos excepcionals en els llurs boscos, no els calgué gaire contacte amb el món exterior, per baixar al nivell de la resta d'homes mitjans europeus; la darrera espurna de rigidesa moral desaparegué en mig del món romà encara més aviat que la llengua alemanya. Hom ho llig ja a Gregori de Tours. Que en els originaris boscos alemanys no podia dominar la refinada exuberància de la sensualitat que a Roma, és evident, i per tant als alemanys els hi resten també en aquest sentit encara avantatges envers el món romà, sense que per això els hi haguem d'atribuir una temperança en les coses de la carn que mai ni enlloc ha dominat en tot un poble.
De l'ordenament gentil sorgeix l'obligació d'heretar tant les enemistats del pare com les relacions d'amistat; també el preu de rescat, la sanció per comptes de la revenja de sang per assassinat o lesions. Aquest preu de rescat, que encara no fa una generació es considerava una institució específicament alemanya, és ara comprovada entre centenars de pobles com una forma atenuada genèrica de l'ordre gentil en relació a la revenja de sang. La trobam, com el deure d'hospitalitat, entre d'altres en els indians americans; la descripció de l'hospitalitat segons Tàcit («Germania», c. 21) equival, gairebé en els detalls individuals, a la que dóna Morgan dels seus indians.
La disputa encesa i interminable de si els alemanys de Tàcit havien repartit definitivament ja o no les terres de conreu i com s'han d'interpretar els fragments corresponents, ja s'ha superada. D'ençà que s'ha demostrat el cultiu comú de les terres agrícoles mitjançant la gens i més tard per la comunitat familiar comunista, que Cèsar encara testimonia entre els sueus, i l'assignació conseqüent de la terra a famílies individuals amb nous repartiments periòdics gairebé en tots els pobles, d'ença que s'ha comprovat que aquesta redistribució periòdica de les terres agrícoles a Alemanya s'ha mantingut fragmentàriament fins els nostres dies, no cal dir-hi cap més mot. Quan els alemanys passaren del conreu comunitari de la terra, que Cèsar atribueix explícitament als sueus (no s'hi donen entre ells camps repartits o privats, diu), al conreu individual amb redistribució anual dels camps en els 150 anys que el separen de Tàcit, això és realment prou progrés; la transició d'aquell estadi a la plena propietat privada de la terra durant aquell curt període de temps i sense cap interferència aliena suposa una simple impossibilitat. Llig per tant a Tàcit únicament allò que diu amb mots secs: canvien (o reparteixen de nou) la terra cultivada cada any, i resten a més prou terres comunes. Aquest és l'estadi de l'agricultura i de l'apropiació de la terra que es correspon amb l'ordenament gentil dels alemanys d'aleshores.{7}
Deix inalterat el paràgraf anterior, tal com es troba en les edicions anteriors. Entretant la qüestió ha fet diverses voltes. D'ençà que Kowalekski (vegeu abans la p. 44) ha demostrat l'existència de la comunitat domèstrica patriarcal, molt extesa, però no general, com a estadi intermedi entre la família comunista de dret matern i la moderna aïllada, ja no es qüestiona, com encara entre Maurer i Waitz, la propietat comuna o privada de la terra, sinó la forma de la propietat comuna. Que en temps de Cèsar entre els sueus no tan sols hi havia propietat comuna, sinó també cultiu comú en benefici comú, resta ja sense cap dubte. Si la unitat econòmica era la gens o la comunitat domèstica o un grup comunista de parentiu situat entre les dues, o bé si hi apareixen segons les condicions del sòl tots tres grups, és quelcom que encara es discutirà molt de temps. Ara, però, sosté Kowalewski que la situació descrita per Tàcit no pressuposava la comunitat de marca o de poble, sinó la comunitat domèstica; a partir d'aquesta darrera més tard es desenvolupà com a conseqüència del creixement de la població, la comunitat de poble.
Segons això els assentaments dels alemanys en el territori que ocupaven en temps dels romans, així com del romà on posteriorment s'instal·laren, no consistien en pobles, sinó en grans comunitats familiars, integrades per diverses generacions, prenien una franja de terra per cultivar-la i feien servir els erms fronterers com a marca comuna amb els veïns. El fragment de Tàcit del bescanvi de les terres cultivades s'hauria d'entendre llavors de fet en el sentit agrònom: la comunitat rompria cada any una altra granja i deixaria els camps de l'any anterior en guaret o si no de nou com completament silvestres. Davant la migrada població que hi havia encara, sempre hi havia prou terra erma per fer innecessària qualsevol disputa per la possessió de la terra. Segles després, quan el nombre de caps de les llars assolí aital grau que l'economia comuna sota les condicions de producció d'aleshores ja no era possible, que es dissolgueren; els camps i prats fins llavors comuns s'haurien repartit de la forma coneguda entre les llars particulars que es constituïen, inicialment de forma temporal, posteriorment per sempre, mentre el bosc, el prat i les aigües restaven comuns.
Per Rússia sembla que aquest desenvolupament s'ha comprovat històricament del tot. Per Alemanya i en segona línia la resta de països germànics, no es pot negar que aquesta suposició aclareix millor en molts aspectes les fonts i resol més fàcilment les dificultats que fins l'actual, que retrau la comunitat rural fins a Tàcit. Els documents més antics, com ara el Codex Laureshamensis, s'aclareixen en general molt millor amb l'ajut de la comunitat domèstica que amb la comunitat de poble o marca. D'altra banda s'obren noves dificultats i noves qüestions per resoldre. Ací tan sols poden dur-la noves recerques; amb tot no puc negar que l'estadi intermig de la comunitat domèstric també té moltes probabilitats a favor seu per Alemanya, Escandinàvia i Anglaterra.
Mentre que a Cèsar els alemanys en part han arribat ja a assentaments sòlids per primera vegada, en part encara les cerquen, en temps de Tàcit ja duen un segle sencer de sedentarització; per tant l'avenç en la producció del sosteniment vital és indiscutible. Viuen en cases de blocs; la llur roba és encara originària dels boscos; un gran mantella de llana, pells d'animals, per les dones i caps roba interior de lli. La llur alimentació és de llet, carn, fruits silvestres i, com afegeix Plini, farines de civada (encara avui plat nacional cèltic a Irlanda i Escòcia). La llur riquesa consisteix en el bestiar: aquest però és de raça deficient, el boví és petit, de poca presència i sense banyes; els cavalls són petits ponis, i gens ràpids. La moneda és rara i poc emprada, únicament romana. L'or i la pla no es treballaven i no se'ls estimaven, el ferro era rar i sembla que si més no en les tribus del Rin i del Danubi gairebé únicament d'importació, i mai produït per ells. L'escriptura rúnica (imitació dels caràcters grecs o llatins) es coneixia tan sols com a escriptura secreta i s'emprava únicament en les pràctiques religioses. Les ofrenes humanes eren encara en ús. En breu, hi tenim un poble que acaba de passar de l'estadi intermig de la barbàrie a l'estadi superior. Mentre, però, les tribus amb frontera immediata amb els romans per la fàcil introducció dels productes industrials romans no desenvoluparen una indústria metal·lúrgica i tèxtil independents, se'n constituí una al nord-est, a la Mar Oriental, sense cap dubte. Les peces d'armament—una llarga espasa de ferro, una cota de malles, un elm d'argent, etc.—trobades als aiguamolls de Schleswig, juntament amb monedes romanes del segle II—i els objectes de metall alemanys dispersats per les migracions de pobles constitueixen un tipus de perfecció del tot particular, fins i tot quan originàriament imiten patrons romans. L'emigració al civilitzat imperi romà posaren fi a aquesta indústria pròpia, llevat d'Anglaterra. Com d'uniformement aparegué i evolucionà aquesta indústria, ho mostren per exemple els passadors de bronze; els de Burgúndia, de Romania, del litoral del Mar d'Azov podrien procedir del mateix obrador que els anglesos i suecs i són igualment d'origen indubtablement germànic.
A l'estadi superior de la barbàrie es correspon també l'ordenament. En general hi havia segons Tàcit el consell dels caps (principes), que decidia qüestions menors, però que preparava els més importants per decidir-los a l'assemblea popular; això mateix existeix en l'estadi inferior de la barbàrie, si més no entre els americans que coneixem, únicament per la gens, però no encara per la tribu o la lliga de tribus. Els caps (principes) es diferencien encara fortament dels comandants militars (duces), del tot com entre els iroquesos. Els primers viuen ja en part dels presents honoraris en ramats, gra, etc., dels membres de la tribu; són, com a Amèrica, majoritàriament triats de la mateixa família; la transició al dret patern afavoreix, com a Grècia i Roma, la conversió progressiva de l'elecció en un sistema hereditari i per tant la constitució d'una família noble en cada gens. Aquesta antiga noblesa tribal, per dir-ne així, desaparegué majoritàriament sota les migracions dels pobles o bé no gaire després. Els comandants militars eren triats sense considerar-ne el llinatge, simplement segons la capacitat. Tenien poc poder i havien d'actuar exemplarment; el poder disciplinari pròpiament dit en l'exèrcit l'atribueix Tàcit explícitament als sacerdots. El poder real resta en l'assemblea popular. El rei o cap de tribu presideix; el poble decideix—no: amb remor; sí: amb aclamació i dringar d'armes. És igualment l'assemblea judicial; s'hi presenten i s'hi resolen causes, s'hi decreten penes de mort, i de fet tan sols existeix la mort per la covardia, la traïció al poble i la luxúria contranatura. També en les gentes i d'altres subdivisions judica la col·lectivitat sota la presidència del cap, que, com en tot tribunal alemany originari, tan sols pot dirigir el procés i les investigacions; a tot arreu i des de sempre les sentències són de la col·lectivitat.
D'ençà dels temps de Cèsar s'havien constituït lligues de pobles; en qualques d'elles ja s'hi donaven reis; el comandament suprem de l'exèrcit, com entre els grecs i els romans, aspirava ja a la tirania i de tant en tant l'aconseguia. Ara, aquests afortunats usurpadors no eren de cap manera senyors sense límits; però començaven ja a trencar les cadenes de l'ordenament gentil. Mentre que abans els esclaus emancipats ocupaven una posició d'ordre inferior, ja que no podien pertànyer a cap gens, aquests protegits sota els nous reis sovint assolien rang, riqueses i honors. Igualment passà després de la conquesta de l'imperi romà pels comandaments militars ara esdevinguts reis de grans terres. Entre els francs els esclaus i els emancipats del rei tenien un gran paper, primer a la cort, després a l'estat; en gran part la nova noblesa prové d'ells.
Una institució afavorí l'arribada de la reialesa: les mainades. Ja hem vist entre els pells-roges americans com al costat de l'ordenament gentil es formen societats privades per la realització de la guerra per compte propi. Aquestes societats privades ja eren entre els alemanys unions permanents. El comandant militar que s'hagués guanyat una fama s'envoltava d'una banda de joves ambiciosos, obligats a una fidelitat personal, com ell a tots. El comandant els mantenia i obsequiava, els ordenava jeràrquicament; una guàrdia personal i tropa disposada per expedicions curtes, un cos d'oficials competents per les més grans. Per febles que hages sigut aquestes mainades i per més que ho hagin hagut de demostrar després, com ara Odoacre a Itàlia, constitueixen amb tot ja l'embrió de la decadència de l'antiga llibertat popular i ho confiraren durant i després de les migracions dels pobles. Ja que primer afavorien l'arribada del poder reial. En segon lloc, però, tan sols es podien mantindre unides mitjançant guerres i saquejos continus. El saqueig esdevingué l'objectiu. Si el cap de la mainada no trobava res a l'entorn, se n'anava amb els seus homes a altres pobles, on hi hagués guerra i possibilitat de botí; els auxiliars alemanys que lluitaren en gran nombre sota la bandera romana fins i tot contra els alemanys, es componien en part d'aquestes mainades. Els landsquenets, vergonya i maledicció dels alemanys, hi tenia posada la primera pedra. Després de la conquesta de l'imperi romà aquests mainatges del rei constituïren al costat dels esclaus i romans de palau, el segon element principal de la noblesa posterior.
En general s'hi dona per tant en les tribus alemanyes confederades en pobles el mateix ordenament que es desenvolupa entre els grecs de l'època heroica i els romans de l'anomenat període monàrquic: l'assemblea popular, el consell de caps gentils, el comandant militar, que ja aspira a un veritable poder reial. Era l'ordenament més perfecte que podia desenvolupar l'ordre gentil; era l'ordenament típic de l'estadi superior de la barbàrie. Quan la societat passà les fronteres dins les quals s'acomodava aquest ordenament, l'ordre gentil s'esfondrà, es destruí, i l'estat ocupà el seu lloc.
Notes d'Engels
(1) A la quarta edició. Durant uns dies passats a Irlanda, m'he adonat de nou fins a quin punt el poble rural viu encara amb les concepcions de l'època gentil. El propietari de la terra, del qual n'és parcer el pagès, es considera encara com una mena de cap de clan, que administra la terra en interès de tothom, a qui el pagès paga tribut en forma de renda, però de qui ha de rebre assistència en cas de necessitat. I igualment tot benestant té el deure d'assistir als seus veïnes més pobres, quan es troben necessitats. Aquest ajut no és una almoina, és allò que es correspon de dret als més pobres de part dels membres del clan més rics o del cap de clan. Hom comprèn les queixes del economistes polítics i juristes per la impossibilitat d'inculcar al pagès irlandès la noció de la propietat burgesa moderna; una propietat que únicament té drets, però cap obligació, no pot entrar en el cap dels irlandesos. Hom comprèn, però, també com els irlandesos, que de sobte han anat a caure a les grans ciutats angleses i americanes amb aquestes innocents concepcions gentils, enmig d'una població amb conviccions morals i jurídiques del tot diferents, es desorienten totalment en la moral i el dret, perden els límits i hagen de caure en una desmoralització massiva. <=
(2) Provinent dels temps del dret matern, la natura particularment estreta del lligam entre l'oncle matern i el nebot, que es troba en nombrosos pobles, tan sols la coneixen els grecs en la mitologia dels temps heroics. Segons Diodor (IV, 34) Meleagre assassina els fills de Testi, el germà de la seua mare Altea. Aquesta veu en aquest fet una violació tan imperdonable, que maleeix l'assassí, el seu propi fill, i li desitja la mort. «Els déus escoltaren, com ho relata, les seues súpliques i posaren fi a la vida de Meleagre». Segons el propi Diodor (IV, 44) desembarquen els argonautes sota Heracles a Tràcia i hi troben que Fineu impulsat per la seua nova esposa maltractava vergonyosament els seus dos fills concebuts per la seua difunta esposa, la Boreada Cleopatra. Però entre els argonautes també hi havia els Boreades, germans de Cleopatra, germans materns dels maltractats. Intervenen de seguida pels llurs nebots, els alliberen i assassinen els guardians. <=
Variants textuals
follows: The same right - in North America it comes in the extreme northwest often forwards - applied also with the Russians, where the large princess Olga abolished it in the tenth century
{1} (1884) hi manca el següent text fins els mots: ací tan sols unes breus notes... <=
{2} (1884) segueix: el mateix dret—a Nord-amèrica arriba sovint des de l'extrem nord-oest—s'hi dóna també entre els russos, on la gran princesa Olga l'aboleix en el segle desè.
The communist households body owner families, similarly the slawischen family municipalities in the Serbian-Croatian areas, existing in France, particularly in Nivernais and the Franche Comté up to the revolution, are likewise remainders of earlier gentiler organization. They became extinct not yet completely, one see e.g. with Louhans (Saône et Loire) still another quantity of large, peculiar built farmhouses with common central hall and sleep chambers of ring around, of several generations the same family inhabited
A França, particularment a Nivernais i al Franc-Comtat fins a la revolució, hi ha famílies que viuen en llars comunistes, similars a les comunitats familiars eslaves de les zones serbo-croates, que són igualment restes d'una organització més gentil anterior. No s'extingiren encara completament, hom veu per exemple a Louhans (Saône-et-Loire) encara una gran quantitat de masies de construcció peculiar amb una sala central comuna i dormitoris disposats en anell al voltant, on habiten diverses generacions de la mateixa família. <=
{3} El següent text fins el paràgraf: com entre els mexicans i els grecs... (S. 132) és de la versió ampliada d'Engels del 1891. El 1884 es llegia: existeixen encara segons les gentes. En el dret públic alamà del segle VIII la genealogia té la mateixa constitució legal que la comunitat de marca; de forma que tenim un poble alemany, i de fet com ja els sueus, organitzat en llinatges, gentes, i on cada gens té assignada una àrea determinada. Entre els burgundis i els longobards la gens es diu fara, i la denominació dels membres de la gens (faramanni) s'empra en el dret públic burgundi com a sinònim de burgundi, en contraposició als ciutadans romans, que no eren inclosos naturalment en les gentes burgúndies. La divisió de la terra s'hi dóna també a Burgúndia segons les gentes. Així es resol la qüestió dels faramanni, en la que s'hi han trencat el cap els juristes alemanys durant cent anys. Aquest nom fara per la gens difícilment es pot atribuir en general als alemanys, per bé que el trobam tant en un poble gòtic com en un altre de descendència herminònica (alt-alemanya). Les arrels lingüístiques emprades en alemany pel parentiu són força nombroses i s'usen igualment per expressions que indiquen una relació amb la gens. <=
{4} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: a la resta hi havia el dret matern... (S. 134) <=
{5} (1884) hi manca: si més no <=
{6} (1884) hi manca: els més propers coneguts <=
{7} (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: mentre que a Cèsar... (S. 137) <=