Als membres de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Europa i dels Estats Units
El 4 de setembre del 1870, quan els obrers parisencs proclamaren la república, que fou aclamada gairebé immediatament per tot França, sense ni una sola veu dissident – un grapat d'advocats caçadors de càrrecs, amb Thiers com a estadista i Trochu com a general, s'apoderà de l'Hôtel de Ville (Casa de la Ciutat). Aleshores eren imbuïts d'una fe fanàtica en la missió de París com a representant de França en totes les èpoques de crisi històrica, i per legitimar els llurs títols usurpats com a governadors de França pensaren que hi havia prou amb assegurar-se el llur mandat com a representants de París. En la nostra segon comunicat quant a la darrera guerra, cinc dies després de l'ascens d'aquests homes, us diguérem qui eren. I amb tot, en la confusió de la sorpresa, amb els dirigents reals de la classe obrera encara tancats en les presons de Bonaparte i amb els prussians que ja marxaven cap a París, París acceptà aquesta assumpció de poder amb la condició expressa que servís a l'únic objectiu de la defensa nacional. París, però, no es podria defensar sense armar la seua classe obrera, sense organitzar-la com a força objectiva, i preparar-ne la base per la guerra. Però un París en armes, era una revolució en armes. Una victòria de París contra l'agressor prussià seria una victòria dels obrers francesos contra els capitalistes francesos i els llurs paràsits estatals. En aquest conflicte entre el deure nacional i els interessos de classe el govern de defensa nacional no dubtà ni un moment a transformar-se en el govern de rendició nacional.
El primer pas que feren fou enviar Thiers a fer una gira per totes les corts europees, per demanar que hi mediassen a canvi d'abandonar la república per un rei. Quatre mesos després de l'inici del setge, quan van creure que havia arribat el moment oportú per dir la primer paraula de capitulació, Trochu, en presència de Jules Favre i d'altres dels seus col·legues, es dirigí a l'assemblea de mairés (batlles) de París així:
«La primera qüestió que em posaren els meus col·legues el mateix vespre del 4 de setembre fou aquesta: pot París, amb cap possibilitat d'èxit, suportar un setge de l'exèrcit prussià? No vaig vacil·lar en respondre negativament. Molts dels meus col·legues presents confirmaran la certesa de les meues paraules i la persistència de la meua opinió. Els hi vaig dir, en aquests mateixos termes, que sota l'estat actual de les coses, l'intent de París de resistir un setge de l'exèrcit prussia seria una follia. Sens dubte, vaig afegir, seria una follia heroica, però no res més... Els esdeveniments» (ajudats per ell mateix) «no han desmentit la meua predicció».
Aquest petit i net discurs de Trochus fou posteriorment publicat pel mairé senyor Corbon.
Així: Des del principi, des de la proclamació de la república, els col·legues de Trochus sabien que el «pla» de Trochus suposava la capitulació de París. Si la defensa nacional ha sigut quelcom més que un pretext pel domini personal de Thiers, Favre i companyia – els alçats del dia 4 haurien abdicat el dia 5, haurien conduït el poble parisenc al «pla» de Trochus i els haurien cridat a capitular o [1] a posar els seus destins en les seues mans. Per comptes d'això els infames impostors recorregueren a la «follia heroica» de París amb uns cossos famolencs i exànims, i a amagar-se darrera de manifests grandiloqüens, com ara: «Trochu, el governador de París, mai no capitularà!» i Jules Favre, el ministre d'exteriors, «no cedirà ni un pols de territori ni una pedra de les nostres fortaleses». En una lletra a Gambetta el mateix Jules Favre afirma que es «defensen» no contra els soldats prussians, sinó contra els obrers parisencs. Durant tota la resta del setge, els degolladors bonapartistes, als quals Trochu els hi havia confiat sàviament el comandament de l'exèrcit de París, bescanviaven en la llur correspondència íntima acudits quant a la befa de la defensa. Hom veu per exemple la correspondència d'Alphonse-Simon Guiod, comandant suprem de l'artilleria de l'exèrcit de París, gran creu de la Legió d'Honor, a Susane, general de divisió d'artilleria, una correspondència publicada per la Comuna. Finalment el 28 de gener del 1871 caigué la màscara de l'heroïsme. Amb tota la mascara de l'heroïsme abandonada, el govern de defensa nacional en la capitulació es revelà com el govern de França pels presoners de Bismarck – un paper tan baix que el propi Louis-Napoléon al Sedan, no gosà d'acceptar. Després del 18 de març amb la precipitada fugida a Versailles, els «capitulards» deixaren en les mans de París l'evidència documental de la llur traïció, per destruir, com la Comuna diu en el seu manifest a les províncies,
«aquells individus que no dubtaren de deixar que París fos converitda en un munt de ruines banyades en un mar de sang».
Però per suportar aital sortida, hi havia membres dirigents del govern de defensa que tenien, d'altra banda, altres raons més privades.
Poc després de la signatura de l'armistici Millière, un dels representants de París a l'Assemblea Nacional, jara afusellat per ordres expresses de Jules Favre, publicà una sèrie de documents legals autèntics que demostraven que Jules Favre, que vivia en concubinatge amb la dona d'un alcohòlic resident a Algiers, havia fet, a banda de tota una nodrida sèrie de falsificacions, en nom dels fills del seu adulteri, una gran herència que l'havia fet ric i que, després de què els hereus legítims emprenguessen accions legals, tan sols evità l'acusació per la seua connivència amb els tribunals bonapartistes. Com que de tots aquests secs documents legals no es podia lliurar amb cap potència retòrica, Jules Favre, per primera vegada en la vida, es tingué la llengua, tot esperant silenciosament l'esclat de la guerra civil, per tal de denunciar, aleshores, frenèticament el poble de París com una banda de convictes fugats en completa revolta contra la família, la religió, l'ordre i la propietat. I aquest mateix falsificador tan bon punt hagué arribat al poder, després del 4 de setembre, alliberà amb simpatia Pic i Taillefer, convictes, encara en temps de l'imperi, de falsificació en l'escandalós afer del diari L’Étendard. Un d'aquests individus, Taillefer, que havia gosat de tornar a París sota la comuna, fou de nou empresonat; i aleshores Jules Favre exclamava, des de la tribuna de l'Assemblea Nacional, que París alliberava tots els presos!
Ernest Picard, el Karl Vogt [2] del govern de defensa nacional, qui s'autoproclamà ministre d'interior de la república després d'haver maldat debades per esdevindre ministre d'interior de l'imperi – és el germà d'un tal Arthur Picard, expulsat de la Borsa de París per estafa (Report de la Prefectura de París del 31 de juliol del 1867) i culpable, segons pròpia confessió, del robatori de 300.000 francs, mentre era director d'una de les branques de la Société générale, Rue Palestro Nr.5 (Report de la Prefectura de Policia de l'11 de desembre del 1868). Aquest Arthur Picard fou nomenat per Ernest Picard redactor de la seua publicació L’Électeur libre. Mentre que la marxa habitual dels corredors de borsa seguia les mentides oficials d'aquesta publicació financera, Arthur anava i venia de l'oficina a la Borsa, mentre comptava amb els desastres de l'exèrcit francès. Tota la correspondència financera d'aquest valuós parell de germans caigué a mans de la Comuna.
Jules Ferry, abans del 4 de setembre un advocat sense un cèntim, aplegà com a mairé de París durant el setge, una fortuna gràcies a la fam. El dia que va haver de fer un report de la seua mala administració fou el dia del seu processament.
Aquests homes que tan sols podien trobar els seus bitllets d'eixida [1*] en les ruines de París; eren precisament els individus que volia Bismarck. Un joc de mans – i Thiers, fins aleshores el recurs secret del govern, ara apareixia al capdavant, amb els homes dels bitllets d'eixida com els seus ministres.
Thiers, aquest gnom monstruós, ha captivat la burgesia francesa durant gairebé mig segle, perquè és l'expressió intel·lectual més aconseguida de la seua pròpia corrupció de classe. Abans d'estadista, va demostrar ja la seua capacitat de mentir com a historiador. La crònica de la seua vida pública és la història de les malaurances de França. Refusat, abans del 1830, pels republicans, arribà al ministeri sota Louis-Philippe en trair el seu protector Laffitte. Es congracià amb el rei en provocar aldarulls contra el clergat, durant els quals l'esglèsia de Saint-Germain l’Auxerrois i el palau de l'arquebisbe foren saquejats, i en actuar com a espia ministerial durant la detenció de la duquesa de Berry. La seua obra fou la massacre de republicans a la Rue Transnonain, la seua obra següent les infames lleis de setembre contra la premsa i el dret d'associació. El 1840, en reaparèixer com a cap del govern, sorprengué França amb el seu pla de fortificar París. Als republicans, qui denunciaren aquest pla com un intent sinistre contra la llibertat de París, els hi respongué des de la tribuna de la Cambra de Diputats:
«Com? Díeu que qualsevol treball de fortificació pot arribar a fer perillar la llibertat? Primer de tot calumniau qualsevol govern en suposar que podria intentar un dia de mantindre's en el poder amb el bombardeig de París... però aleshores aquell govern seria vent vegades més impossible després d'aquesta victòria que no abans».
De fet cap govern no hauria gosat de bombardejar París des dels forts, llevat d'un govern que hagués lliurat prèviament aquests forts als prussians.
Quan el rei Bomba provà de fer-ho el gener del 1848 a Palermo, Thiers, aleshores ja feia temps apartat del govern, s'aixecà de nou en la Cambra:
«Sabeu, senyors meus, què passa a Palermo. Tots vosaltres us agitau amb terror» (en el sentit parlamentari), «quan sentiu que una gran ciutat ha sigut bombardejada – per qui? Era un exèrcit enemic que exercís els seus drets de guerra? No, senyors meus, pel seu propi govern. I per què? Perquè la malaurada ciutat reclamava els seus drets. I per reclamar els seus drets fou bombardejada durant quaranta-vuit hores... Permeteu-me que faça una crida a l'opinió d'Europa. És un servei a la humanitat elevar, i fer que ressone, des de la que és potser la més gran tribuna d'Europa, uns mots» (ja veieu, mots!) «d'indignació contra aquests actes. Quan el regent Espartero, qui havia fet serveis al seu país» (cosa que Thiers mai no ha fet), «es disposava a bombardejar Barcelona, per tal de reprimir la seua insurrecció, sorgí des de totes les regions del món un crit general d'indignació».
Divuit mesos més tard Thiers era entre els més ferotges defensors del bombardeig de Roma per un exèrcit francès. De fet l'error del rei Bomba sembla haver consistir únicament en això, que limità el seu bombardeig a quaranta-vuit hores.
Uns pocs dies després de la revolució de febrer, víctima del llarg exili de càrrecs, al qual Guizot l'havia condemnat, i en olorar en l'aire la flaire d'una imminent commoció popular, Thiers, en aquell estil pseudo-heroic que li valgué el malnom de Mirabeau-mouche (Mirabeau-mosca) declava en la Cambra de Diputats:
«Jo sóc del partit de la revolució, no sols a França, sinó a Europa. Vull que el govern de la revolució continue a mans d'homes moderats;... però si el govern caigués en mans d'individus ardents, àdhuc en les dels radicals, no abandonaria per això la meua causa. Sempre seré del partit de la revolució».
La revolució de febrer arribà. Per comptes de substituir el govern Guizot pel de Thiers, com s'esperava el petit home, Louis-Philipe deixà pas a la república. En el primer dia de la victòria s'amagà degut a l'odi que inspirava als treballadors. Amb tot amb el seu coratge llegendari seguí tímidament en l'escenari públic fins que les massacres de juny li netejaren el camí. Aleshores esdevingué la ment directora del «Partit de l'Ordre» i de la seua república parlamentària, aquell anònim interregne on totes les faccions rivals de la classe dirigent conspiraven per esclafar el pobles, i cadascuna conspirava per restaurar la seua pròpia monarquia. Aleshores com ara Thiers denunciava els republicans com l'únic obstacle per la consolidació de la república; aleshores parlava a la república com el botxí a Don Carlos: «Us assassinaré però pel vostre bé». Ara com aleshores haurà d'exclamar un dia després de la seua victòria: «L’Empire est fait!» – L'Imperi s'ha fet. Malgrat les seues homilies hipòcrites de la necessitat de les llibertats i el seu odi personal envers Louis Bonaparte, qui l'utilitzà i se'n desféu del parlamentarisme, més enllà de la seua atmosfera fictícia, el petit home és conscient d'esvair-se en no res – té una mà en totes les infàmies del Segon Imperi, des de l'ocupació de Roma per les tropes franceses fins a la guerra amb Prússia, que incità amb les seues ferotges invecives contra la unitat d'Alemanya, no com a fustigador del despotisme prussià, sinó com un intent d'imposar la voluntat de França en una Alemanya desunida. Orgullós de blandir amb els seus petits braços davant Europa l'espasa del primer Napoléon, del qual n'havia esdevingut enllustrador, la seua política exterior sempre acabà amb la més gran humiliació per França – des de la convenció de Londres del 1840 fins a la capitulació de París el 1871, i l'actual guerra civil, on llença els presoners de Sedan i Metz contra París amb el permís especial de Bismarck. Malgrat el seu talent versàtil, aquest home s'ha reduït en vida a la rutina més fossilitzada. És evident que per ell les corrents profundes de la societat moderna han restat sempre amagades; però fins i tot els canvis més palpables en la superfície eren horrorosos per un cervell (amb tota la vitalitat que tenia) que se li ha refugiat en la llengua. Així, mai no es cansà de denunciar com a sacrilegi qualsevol desviació de l'antic sistema proteccionista francès. Quan era ministre de Louis-Philippe veia en el ferrocarril una quimera, titllava de profanació qualsevol intent de reformar el podrit sistema militar francès. Mai en tota la seua llarga carrera política no ha sigut culpable de cap mesura – ni la més petita – que fos d'utilitat pràctica. Thiers tan sols era coherent en l'avarícia de riqueses i en l'odi envers els homes que les produeixen. En haver arribat al govern per primera vegada sota Louis-Philippe, pobre com Job, en sortí milionari. El seu darrer govern sota el mateix rei (del 1 de març del 1840) el dugué a ésser denunciat a la Cambra dels Diputats i es conformà a respondre amb llàgrimes – una mercaderia que dispensa tan lliurement com Jules Favre, o qualsevol altre cocodril. A Bordeus el 1871 [3] la seua primera mesura per salvar França d'una imminent ruina financera fou dotar-se de tres milions anyals; la primera i la darrera paraula de la «república econòmica», la visió de la qual havia ofert als seus electors parisencs el 1869. Un dels seus antics col·legues de la Cambra de Diputats del 1830, capitalista i, amb tot, membre devot de la Comuna de París, el senyor Beslay, s'adreçà fa poc a Thiers públicament:
«L'esclavitud del treball pel capital sempre ha sigut la pedra de toc de la vostra política, i des del dia que vau veure la República del Treball instal·lada a la Casa de la Vila de París, mai no heu deixat de cridar a França: ‚són criminals!‘»
Mestre dels petits tripijocs estatals, virtuós del perjuri i de la traïció, artista de tota petita estratagema, en els ardits i baixes perfídies de la guerra parlamentària; sense cap escrúpol, quan es veu fora del govern, és fanàtic de la revolució, i l'ofega en sang quan és al capdavant de l'estat; amb prejudicis de classe en el lloc d'idees, i vanitat en el lloc del cor; la seua vida privada és tan infame com la vida pública n'és odiosa – fins i tot ara quan juga el paper del Sul·la francès, no es pot lliurar de l'abominació dels seus fets pel ridícul de la seua ostentació.
La capitulació de París, amb la rendició als prussians no tan sols de París, sinó de tot França, tancà les llargues intrigues sedicioses amb l'enemic, que els usurpadors del 4 de setembre havien començat, com el propi Trochu deia, aquell mateix dia. D'altra banda iniciaren la guerra civil que ara anaven a emprendre, amb l'ajut de Prússia, contra la República i París. La trampa la posaven ja en els propis termes de la capitulació. Aleshores més d'una tercera part del territori era a mans de l'enemic, la capital restava aïllada de les províncies, totes les comunicacions s'havien desorganitzat. Era impossible en aquelles circumstàncies elegir una representació real de tot França, si no s'hi dedicava molt de temps. Davant això la capitulació estipulava que s'elegiria una Assemblea Nacional en vuit dies; de forma que en molts llocs de França la notícia dels immediats comicis arribà a les vespres. Aquesta assemblea, a més, per un article explícit de la capitulació, seria elegida amb l'únic objectiu de decidir la pau o la guerra, i, eventualment, concloure un tractat de pau. La població no podia més que sentir que els termes de l'armistici feien la continuació de la guerra impossible, i que per ratificar la pau imposada per Bismarck els pitjors homes de França serien els millors. Però no contents amb aquestes precaucions, Thiers fins i tot abans que l'armistici es conegués a París, es disposà a fer una gira electoral per les províncies, per tal de retornar a la vida el partit legitimista que ara, al costat dels orleanistes, ha pres el lloc de l'aleshores impossible bonapartisme. No els hi tenia por. Impossibilitats per governar la França moderna i, per tant, menyspreables com a rivals, quin partit no era més adient com a eina de la contra-revolució que el partit l'acció del qual, en mots del propi Thiers (Cambra dels Diputats, gener del 1833),
«sempre s'ha limitat a tres recursos: invasió forastera, guerra civil i anarquia?»
Però els legitimistes creien sincerament en l'arribada de l'ansiat regne enyorat. Hi havia l'impuls de la invasió forastera que ocupava França; hi havia la caiguda d'un imperi, i el captiveri de Bonaparte; i ells eren igual com sempre. La roda de la històrica evidentment havia retrocedit fins a aturar-se en la Chambre introuvable (la cambra dels terratinents) del 1816. En les assemblees de la república entre el 1848 i el 1851 havien sigut representats pels llurs campions parlamentaris educats i preparats, i ara era la base del partit la que hi entraria – tots els Pourceaugnacs de França.
Tan bon punt aquesta Assemblea de Ruraux (petits terratinents) es reuní a Bordeus, Thiers els deixà clar que els preparatius de la pau s'havien de disposar tot seguit, sense ni tan sols la cerimònia d'un debat parlamentari, ja que les úniques condicions sota les quals Prússia els hi permetria d'obrir la guerra, seria contra la república i contra el seu baluart, París. La contra-revolució de fet no tenia temps a perdre. El Segon Imperi havia més que doblat el deute nacional, i saquejat totes les grans ciutats amb grans deutes municipals. La guerra havia perjudicat greument les garanties, i havia castigat implacablement els recursos de la nació. Per completar la ruina l'usurer prussià reivindicava el manteniment de mig milió de soldats en territori francès, una indemnització de cinc milers de milions i un interès del 5 per cent pels impagaments. Qui havia de pagar la factura? Era tan sols amb l'enderrocament de la república que els expropiadors de la riquesa podrien passar a les espatlles dels productores el cost d'una guerra que ells, els expropiadors, havien iniciada. I així la ruina immensa de França impulsava a aquests representants patriòtics de la terra i del capital, davant els ulls i el patrocini de l'invasor, a convertir la guerra exterior en una guerra civil, en una revolta dels esclavitzadors.
Hi havia en el camí d'aquesta conspiració un gran obstacle – París. Desarmar París era la primera condició per l'èxit. París per tant fou cridat per Thiers a lliurar les armes. Aleshores París s'afartà per les manifestacions frenèticament anti-republicanes de l'Assemblea Rural i dels propis equívocs de Thiers de l'estatus legal de la república; amb l'amenaça de decapitar i descapitalitzar (décapiter et décapitaliser) París; el nomenament d'embaixadors orleanistes; la llei Dufaure de comerç i de lloguer d'habitatges, que suposava la ruina del comerç i de la indústria de París; la contribució de Pouyer-Quertier de dos cèntims per cada exemplar de qualsevol publicació imaginable; les sentències de mort contra Blanqui i Flourens; la supressió de les publicacions republicanes; el trasllat de l'Assemblea Nacional a Versailles; la renovació de l'estat de setge declarat per Palikao, i caducat el 4 de setembre; el nomenament del decembritzador Vinoy com a governador, del gendarme Valentin com a prefecte de policia i del general jesuita d'Aurelle de Paladine com a comandant en cap de la Guàrdia Nacional de París.
I ara hem de fer una qüestió al senyor Thiers i als homes de la defensa nacional, els seus subordinats. Se sap que a través de l'acció del seu ministre de finances, el senyor Pouyer-Quertier, Thiers ha contret un prèstec de dos milers de milions. Ara bé, és cert o no:
1. que la qüestió fou gestionada de forma que un part considerable de centenars de milions passà al benefici privat de Thiers, Jules Favre, Ernest Picard, Pouyer-Quertier, i Jules Simon?, i
2. que no es pagaria res en metàl·lic fins després de la «pacificació» de París?
En tot cas hi ha d'haver hagut quelcom d'incòmode en la qüestió, ja que Thiers i Jules Favre, en nom de la majoria de l'Assemblea de Bordeus, sol·licitaren desvergonyidament l'ocupació immediata de París per les tropes prussianes. Aquesta, però, no era la jugada de Bismarck com, sorneguerament i en públic, deia als meravellats filisteus de Frankfort en retornar a Alemanya.
1*. A Anglaterra hom atorga després del compliment de la major part de la condemna uns certificats de llibertat provisional als criminals comuns, que resten així sota control de la policia. Aquests papers reben el nom de tickets-of-leave i els llurs posseïdors el de ticket-of-leave-men. [Nota d'Engels a l'edició alemanya del 1871.]
[1] (1876) fehlt: entweder sofort zu kapitulieren oder
[2] En la versió anglesa Joe Miller, en la francesa Falstaff
[3] (1871 und 1876) fehlt: 1871