Publicat originalment («Wilsons Sozialismus») a Spartacus, n.4, abril del 1917. [1]
Posteriorment a Spartacusbriefe, Berlin 1958, S.305-10.
Segons
Rosa Luxemburg, Gesammelte Werke, Bd.4, Karl Dietz
Verlag, Berlin 2000, S.246-51.
Amb el permís de Karl
Dietz Verlags.
Text original obtingut de Sozialistische
Klassiker.
HTML-indexació, d’Einde
O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive.
Traducció del Marxists’ Internet Archive.
Per cada partit i direcció socialista és actualment la pedra miliar política més important com presenta la qüestió de la pau. Allò diferencial no és evidentment el desig de pau. Això és més aviat únicament una forma vaga i general rera la qual s’hi poden amagar matissos diferents tant de la política burgesa com la de proletària. Tot arriba amb els mètodes polítics amb els quals hom vol introduir la pau, i pels socialistes, el paper que hom asigna al proletariat. Quina és ara en aquest punt diferenciador la política de pau de l’oposició que s’aglutina al voltant de la Societat Obrera?
Si després de tot el que hem sentit d’any en any i de dia en dia dins i fora del Parlament, calgués una nova prova documental de primera mà de la impotència política, manca de criteri i d’esperança d’aquesta denominada oposició, hom hauria de lliurar el manifest oficial de la pau de l’ala kautskiana en un document de format clàssic.
«Ço que demanava l’Oposició era la disposició a una pau en la qual no hi haguessen ni vencedors ni vençuts, una pau d’entesa sense forçament». Ací tenim l’eix del manifest. «Una pau d’entesa!» Aquesta «entesa» és de fet el producte principal del treball intel·lectual kautskià, elaborat durant molt de temps, interromput per la caiguda amb l’esclat de la guerra i afortunadament practicat fins a la «línia mitjana». «Entengueu-vos! Entengueu-vos!» crida amb Kautsky la Societat Obrera a les potències bel·ligerants, just com faria un petit botiguer amic de la pau per fer entrar en raó a un veïnat barallat. Però a quina «entesa» es refereixen en l’actual guerra mundial? A cap altra cosa que a l’«entesa» entre Bethmann, Lloyd George, Sasonov o Miljukov i Ribot sobre la constitució política d’Europa per la propera dècada. A això també s’hi refereix la diplomàcia secreta burgesa, l’art negre dels quaderns dels gabinets, on hom expressa en innombrables resolucions, articles i discursos la més profunda malfiança, el deute amb el qual es mesura l’actual guerra, l’abolició completa de la qual hom demana! I amb aquesta «entesa» s’alcen els socialdemòcrates «opositors», aquesta «entesa» la criden a tort i a dret al proletariat com l’objectiu de la seua política de pau! L’ideal de Haase, Ledebour, Kautsky consisteix únicament en el fet que s’esdevé «sense forçaments», «sense vencedors ni vençuts». Però «vencedors i vençuts» signifiquen en el discurs polític de Haase-Ledebour el mateix que en la jerga del Deutschen Tageszeitung i dels militaristes: governs victoriosos i vençuts. Que el proletariat com a classe, que el socialisme com a política apareguen en tot cas com a veçuts i el capital com a vencedor d’aquesta guerra si la diplomàcia burgesa fa la pau, si el proletariat internacional i per damunt de tot l’alemany no en treu fruits de l’actual derrota per tal de guanyar i donar forma a la pau amb una acció revolucionària de classe; que tota «entesa» de governs burgesos és una conspiració contra el proletariat europeu; que en l’status quo vigent les fronteres estatals, la política interna, així com la situació internacional, depenen completament del capgirament les relacions de classe de la societat com a conseqüència d’aquesta guerra – res tot això han percebut els polítics d’àmplies mires sota la direcció dels llurs profunds teòrics. La llur única preocupació és avui que cap tropa nacional de l’imperialisme vença decisivament sobre les altres; per ells n’hi ha prou amb l’«entesa» dels imperialistes sobre el cadàver del socialisme internacional per retornar a la situació política que hi havia abans de la guerra. Anhelen que Europa retorne a l’status quo i no conceben que aquest status fou el que va permetre la pujada inoïda de l’imperialisme i l’esclat de la guerra mundial.
Tan sols queda demanar-s'hi què n'ha de fer el proletariat en la famosa «entesa» dels gabinets europeus, quina hi ha d’ésser la seua política activa? Ei, això no se’ls hi oblida pas! «Sostenim que en tots els països bel·ligerants ha arribat l’ocasió pels partits socialistes de demanar urgentment als propis governs els objectius pels quals es fa la guerra», i a més «demanar» que aquests objectius no suposen per cap dels pobles implicats una humiliació o un perjudici. No és ara clar que ens cal urgentment d’alçar la Internacional Socialista dels morts? No és clar que ha de realitzar una missió de gran importància? Hom pensa: des de fa tres anys la Internacional segueix les passes de l’imperialisme rampant. Els imperialistes provoquen esclats de fúria bèl·lica fins a un extrem que l’orgia òbviament tan sols clourà en un esgotament intern, en un nou període de preparació pel proper ball. I just en aquest moment ha arribat per la Internacional proletària «l’ocasió» d’alçar-se de nou, i per fer què? De molestar els imperialistes fins que declaren els llurs objectius bèl·lics! Ara mateix, digueu d’una vegada, digueu-ho finalment, què voleu pròpiament, quin és el vostre desig, senyor diplomàtic! Obriu la boca finalment, deixau-nos-ho sentir, Herr von Bethmann – vós, Mister Lloyd George – vós, Monsieur Ribot! Parlau del cel si us plau, i llavors veurem com conciliarem els vostres desitjos entre ells! Aquesta és la tasca de la Internacional Socialista en la conclusió de la pau, aquesta és la política independent de la classe proletària, aquest és el compliment de les resolucions del Congrés d’Stuttgart sobre l’obligació dels partits obrers de finalitzar la guerra tan ràpidament com siga possible! La Internacional convertida en gosset d’aigües, que es gira d’un govern imperialista a l’altre, per tal de fer-los declarar la voluntat – un abandonament tan patent i ximple del socialisme com a política independent en la qüestió de la pau que hom amb prou feines podia haver predit. I de fet és precisament el mateix paper que també Scheidemann i el seu Vorwärts assignaren durant els blufs de pau del govern alemany a la Internacional Socialista.
Sí, ja sé, ja sé! Els partits socialistes haurien de fer encara més: primer de tot han de veure, «vigilar-hi», que tot desig dels gabinets burgesos no comporte «cap humiliació ni perjudici» de cap mena als bel·ligerants, és a dir, que la Internacional Socialista hauria de fer de vigilant del famós status quo de les relacions europees de possessió – el mateix status quo que era en el seu moment un producte i una expressió d’innombrables «forçaments i humiliacions» a Europa i en totes les cinc parts del món. I en segon lloc la Internacional Socialista demana per damunt de tot: «acords internacionals sobre la decisió de tots els conflictes entre els estats mitjançant tribunals arbitraris i sobre una restricció general de l’armament».
Tots els bons esperits lloen Déu Nostre Senyor! Després de gairebé tres anys d’un dissabte de bruixes imperialista, el primer gest de la qual arribà just dos dies abans de l’esclat de la guerra a Bèlgica per damunt de tots els «acords internacionals» de la diplomàcia burgesa, després de quasi tres anys d’una guerra que cada dia trencava a canonades noves cadenes d’aquests «acords», després d’un curs de guerra que es propaga com el foc en una abast sempre més gran – en els Estats Units, arreu, fins i tot en els estats més petits d’Europa –‚ també després que les darreres garanties, que semblaven segures abans de la conflagració, en forma d’estats neutralitzats com Bèligca i Suïssa, fossen esmicolades per aquesta guerra, o que en qualsevol moment se puga produir un capgirament espectacular i sense precedents de la tècnica bèl·lica que proporcione una nova base material desconeguda per la prolongació de la lluita, després que el militarisme assolís en les lleis de servei obligatori per primera vegada en tots els grans estats un poder i un domini absolut sobre la societat, com hom no haja conegut mai de cap exemple de la història universal – després de tot plegat s’alcen els Kautsky, els Haase, els Ledebour, es treuen les lleganyes dels ulls i pronuncien, justament d’acord amb l’esquema F, allò que pronunciaven abans de la guerra: «Ah, bo, imperialisme, guerra mundial, militarisme! Ara – llavors hem de ‘demanar’ acords internacionals sobre tribunals arbitrals i desarmament!» – passes que creuen certament les fronteres d’allò que es correspon simplement a un estovament polític del cervell.
Una de dues. O bé aquests individus creuen amb tota honestedat i puresa de cor en la possibilitat que l’imperialisme actual després de l’actual guerra mundial siga capaç de comprometre’s mitjançant «acords» de la diplomàcia burgesa sobre tribunals d’arbitratge i desarmament. Així les llurs visió històrica i maduresa política serien per sota del nivell del sentit comú burgès, i no caldria prendre’ls gaire seriosament. O, però, ni tan sols ells es prenen les pròpies frases i les repeteixen únicament per les conseqüències previsibles que tindria l’abandonament d’aquesta miserable xerrameca. En tot cas, una cosa és clara: aquesta «acció per la pau» de la «Societat Obrera» no és res més que una còpia literal de la famosa acció per la pau del president dels Estats Units. Wilson també convocava la pau. Wilson també volia «entesa», Wilson també demanava el reconeixement dels objectius bèl·lics, Wilson també era contrari a qualsevol «forçament», Wilson apel·lava també a «acords internacionals» sobre tribunals d’arbitratge i limitació de l’armament. I a l’acció de Wilson assenyala fins i tot el manifest de Haase, Ledebour, Kautsky com a moment decisiu, un pas que fa patent a la Internacional Proletària que ha arribat «l’hora».
Ací s’hi desplega, però, un dels acudits més reeixits de la història mundial: la «Societat Obrera» amb prou feines ha realitzat una còpia acurada del programa de la pau del president americà, ja que aquest, quan just havia obert la boca per pronunciar una tercera declaració de pau, en un moment es regirà i declarà sobtadament: «Senyors meus, m’ho he repensat: ja no faig més la pau, faig la guerra!». El pacifisme burgès, sota la falda del qual s’hi aplega l’«oposició» moderada, ha caigut una vegada més pel terra i amb ell els Haase, Kautsky, Ledebour. Un nou recrudiment de la guerra, una nova expansió d’armament, una nova edició de les massacres – i justament per l’apòstol de la pau Wilson –‚ vet ací els «acords de desarmament» diplomàtics i els «tribunals d’arbitratge» internacionals, en els quals hi basava com una sòlida roca la política de pau de la Societat Obrera!
Però la còpia tardana de les declaracions wilsonianes de pau és en la Societat Obrera quelcom més que impotència política: és – ço que ni Kautsky, ni Haase, ni Ledebour no poden evidentment copsar – un clar abandonament del socialisme. La política socialista de pau és avui continguda en el següents simples mots: Treballadors! O bé els governs burgesos fan la pau, com van fer la guerra, i resten així com a poder dominant en la sortida de la guerra, i preparen després irremeiablement un nou armament, una nova guerra i una nova ruina, la reacció, la barbàrie. O bé us aplegau en un moviment revolucionari de masses, en lluita pel poder polític, per tal de dictar després la vostra pau, a fora i a dins. O bé l’imperialisme i l’enfonsament més ràpid o més lent de la societat o la lluita pel socialisme que n’és l’única salvació. Quelcom de tercer, quelcom de mitjà, no s’hi val.
1. Aquest article no va signat. Segons testimoni del professor Rudolf Lindau, un membre fundador del KPD, Rosa Luxemburg n’és l’autora.