Aquesta resolució diu:
"Aquest Congrés declara que defensa el ple dret de cada nació a l'autodeterminació [Selbstbestimmungsrecht] i expressa la seva simpatia vers els obrers de totes els països que actualment pateixen sota el jou militar, nacional o d'altres absolutismes. Aquest Congrés crida els obrers de tots aquests països a unir-se als rengles dels obrers amb consciència de classe [Klassenbewusste — els que comprenen llurs interessos de classe] de tot el món per tal de lluitar plegats per la derrota del capitalisme internacional i per la conquesta dels objectius de la socialdemocràcia internacional”.(1)
Com ja ho hem assenyalat, els nostres oportunistes — Semkovskij, Liebman i Iurkevic — simplement desconeixen aquesta resolució. Però Rosa Luxemburg la coneix i cita tot el text, que conté la mateixa expressió que contenia el nostre programa, és a dir, “autodeterminació”.
Com s'ho fa Rosa Luxemburg per desfer-se d'aquest obstacle en el camí de la seva “original” teoria?
Oh, molt senzillament... tot l'èmfasi rau en la segona part de la resolució... el seu caràcter de declaració... hom tan sols s'hi pot referir per error!
La feblesa i la profunda confusió de la nostra autora són simplement sorprenents. Habitualment sols els oportunistes parlen dels punts coherents per la democràcia i el socialisme del nostre programa com de simples declaracions, i covardament eviten de debatre-ls obertament. Aparentment hi ha una raó per la que Rosa Luxemburg cau aquesta vegada en la companyia deplorable dels Semkovskij, Liebman and Iurkevic. Rosa Luxemburg no gosa de dir obertament si considera la resolució anterior correcta o errònia. Remena i embolica com si tractés amb un lector poc atent o mal informat, que oblidàs la primera part de la resolució quan comença a llegir la segona, o que mai no ha sentit parlar de la discussió que hi hagué en la premsa socialista abans dels Congrés de Londres.
Rosa Luxemburg s'erra greument, però, si s'imagina que, als ulls dels obrers amb consciència de classe de Rússia, pot passar per damunt de la resolució de la Internacional sobre un tema d'importància fonamental, sense ni provar d'analitzar-la críticament.
El punt de vista de Rosa Luxemburg fou proclamat durant la discussió que tingué lloc abans del Congrés de Londres, principalment en les columnes de Die Neue Zeit, òrgan dels marxistes alemanys; en essència aquest punt de vista fou derrotat en la Internacional ! Aquesta és la clau, que el lector rus ha de conservar particular en ment.
El debat girà en torn de la qüestió de la independència de Polònia. Es presentaren tres punts de vista:
1. El del “Frassi”, en nom del qual hi parlà Haecker. Volien que la Internacional inclogués en el seu propi programa la demanda d'independència per a Polònia. La moció no fou adoptada i aquest punt de vista fou derrotat a la Internacional.
2. El punt de vista de Rosa Luxemburg, és a dir, els socialistes polonesos no han de demanar la independència per a Polònia. Aquest punt de vista s'oposava completament a la proclamació del dret d'autodeterminació de les nacions. Fou igualment derrotat a la Internacional.
3. El punt de vist que elaborà en aquell moment K. Kautsky, que s'oposà a Rosa Luxemburg i demostrà que el seu materialisme era extremadament “parcial”; d'acord amb Kautsky, la Internacional no podia en aquell moment fer de la independència de Polònia un punt del seu programa; però els socialistes polonesos tenien tot el dret a defensar aquesta reivindicació. Des del punt de vista dels socialistes era sens dubte un error ignorar les tasques d'alliberament nacional en una situació on hi havia una opressió nacional.
La resolució de la Internacional reprodueix les propostes més essencials i fonamentals d'aquest punt de vista: d'una banda, el reconeixement absolutament directe i inequívoc del ple dret d'autodeterminació de les nacions; de l'altra, la crida igualment inequívoca als obrers per la unitat international en llur lluita de classe.
Pensem que aquesta resolució és absolutament correcte, i que, pels països de l'Europa oriental i de l'Àsia d'inicis del segle XX, és aquesta resolució, amb les seves dues parts enteses plegades, la que ens dóna l'única orientació correcta de la política de la classe proletària en la qüestió nacional.
Tractem els tres punts de vista esmentats amb un detall més gran.
Com sabem, Karl Marx i Friedrich Engels consideraren el deure de tota la democràcia de l'Europa occidental, i més encara, de la socialdemocràcia, de donar un suport actiu a la reivindicació polonesa d'independència. Pel període dels anys 1840 i 1860, el període de les revolucions burgeses a Àustria i a Alemanya, i el període de la “reforma agrària” a Rússia [l'abolició de la servitud el 1861], aquest punt de vista era força correcte i l'únic que era coherentment democràtic i proletari. En la mesura que les masses populars de Rússia i de la majoria dels països eslaus encara anaven a les palpentes i en la mesura que no hi havia moviments democràtics independents i de masses en aquells països, el moviment d'alliberament [1863-64] del poble de Polònia agafava una importància immensa i destacada des del punt de vista, no tan sols de la democràcia russa, o de l'eslava, sinó de tota la democràcia europea.(2)
Però mentre el punt de vista de Marx era força correcte pels anys quaranta, cinquanta i pel tercer quart del segle dinou, deixà de ser-ho amb l'arribada del segle vint. Els moviments democràtics independents, i fins i tot un moviment proletari independent, han sorgit a la majoria de països eslaus, fins i tot a Rússia, un dels països eslaus més endarrerits. La Polònia aristocràtica ha desaparegut, i ha donat pas a una Polònia capitalista. Sota aquestes circumstàncies Polònia no podia fer més que perdre la seva excepcional importància revolucionària.
L'intent del PSP (el Partit Socialista Polonès, l'actual “Frassi”) del 1896 de “fixar” per sempre el punt de vista que Marx havia defensat en una època diferent era un intent d'emprar la lletra del marxisme contra l'esperit del marxisme. Els socialdemòcrates polonesos eren força encertats en atacar el nacionalisme extrem de la petita burgesia polonesa i en assenyalar que la qüestió nacional era de segona importància pels obrers polonesos, per tal de crear per primera vegada un partit purament proletari a Polònia per tal de proclamar l'extremada importància del principi que els obers polonesos i els russos havien de mantindre l'aliança més estreta en llur lluita de classes.
Però això implicava que a principis del segle vint la Internacional podia considerar el principi de l'autodeterminació política de les nacions, o el dret de secessió, com innecessari per l'Europa oriental i Àsia? Això hauria estat un gran absurd, i admetre alhora (teòricament) que s'havia consumat la reforma democràtica burgesa dels estats turc, rus i xinès; de fet hauria estat (a la pràctica) una defensa de l'oportunisme vers l'absolutisme.
No. En una època en la que les revolucions democràtiques burgeses han començat, en aquest període de desvetllament i intensificació dels moviments nacionals i de la formació de partits proletaris independents, la tasca d'aquests partits en relació a la política nacional ha d'ésser doble: reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacions, ja que la reforma democràtica burgesa no s'ha completat i ja que la democràcia de la classe treballadora lluita coherentment, seriosament i sincerament (i no a la forma liberal dels Koskoskin) per la igualtat de drets de les nacions; així doncs, per una estreta i sòlida aliança en la lluita de classe dels proletaris de totes les nacions de cada estat, malgrat tots els canvis històrics i totes les modificacions frontereres fetes per la burgesia.
És aquesta doble tasca del proletaria la que formula la resolució del 1896 de la Internacional. Aquesta és la substància, el principi, de la resolució adoptada per la Conferència dels Marxistes Russos que tingué lloc l'estiu del 1913. Algunes persones afirmen que veuen una “contradicció” en el fet que mentre el punt 4 d'aquesta resolució, que reconeix el dret d'autodeterminació i de secessió, sembla “concedir” el màxim al nacionalisme (quan en realitat, el reconeixement del dret de totes les nacions a l'autodeterminació suposa un màxim de democràcia i un mínim de nacionalisme), el punt 5 adverteix els obrers contra les consignes nacionalistes de la burgesia de cap nació i demana la unitat i la cohesió dels obrers de totes les nacions en organitzacions proletàries internacionalment unificades. Però això és una “contradicció” tan sols per les ments extremadament superficials, ja que, per exemple, no poden copsar per què la unitat i la solidaritat de classe del proletariat suec i noruec guanyà quan els obrers suecs defensaren la llibertat de Noruega de separar-se i de formar un estat independent.
(1) Veieu el report oficial alemany del Congrés de Londres: Verhandlungen und Beschlüsse des internationalen sozialistischen Arbeiterund Gewerkschafts-Kongresses zu London, vom 27. Juli bis 1. August 1896, Berlin, l897, S. 18. S'ha publicat un pamflet rus on es contenen les decisions dels congressos de la Internacional en la que la paraula “autodeterminació” es tradueix incorrectament com a “autonomia”.
(2) Seria un bon treball de recerca històrica la comparació de la posició d'un noble rebel polonès del 1863 amb la d'un demòcrata revolucionari de Rússia, Cernijsevskijm que (com Marx), fou capaç d'apreciar la importància del moviment polonès, i amb la del petit-burgès ucraïnès Dragomanov, que escrigué molt més tard i que expressà les idees d'un camperol, tan ignorant i lent, i tan vinculat al seu pilar de fems, que el seu odi legítim a la noblesa polonesa li privà de veure la importància d'aquesta lluita per la democràcia de tota Rússia. (Cf. Dragomanov La Polònia històrica i la democràcia gran russa). Dragomanov es mereixia del tot els fervents petons que li llençà posteriorment el senyor P. B. Struve, que en aquell temps esdevingué un nacional-liberal.
Capítol vuitè. L'utòpic Karl Marx i la pragmàtica Rosa Luxemburg.