(1999)
Per què sobrevisqué el règim estalinista? Quina era la natura de les “democràcies populars” de l'Europa oriental? Què mostrava la llur creació de la natura del règim estalinista? La teoria del capitalisme d'estat es desenvolupà com un intent de respondre aquestes qüestions. Les respostes definien la Rússia estalinista com un país de capitalisme d'estat.
El primer document on Rússia era definida com a capitalista d'estat per l'autor era un document duplicat molt llarg de 142 pàgines escrit el 1948 i titulat La natura de classe de la Rússia estalinista. Amb tot, per entendre la gènesi de la teoria és útil de considerar les “democràcies populars”, els països ocupats per l'exèrcit rus a la fi de la segona guerra mundial. Napoléon deia, “Une armée dehors c'est l'êtat qui voyage” (un exèrcit no és més que l'estat de viatge), i aquesta màxima s'aplica molt bé a lloc com Polònia i Hongria els governs de les quals no eren res més que extensions de l'estat rus. Per tant, l'estudi d'aquestes donà una visió del règim de la “mare pàtria”..
Tot i que era sota el prisma de les “democràcies populars” que hom podia veure clarament la forma de la Rússia estalinista, l'argument es plasmà en forma escrita únicament després que aparegués La natura de classe de la Rússia estalinista. El 1950 es publicà De la natura de classe de les democràcies populars. El seu punt de partida era que si els estats de l'Europa oriental eren realment estats obrers aleshores hauria d'haver-hi hagut una revolució social; contràriament si no havia tingut lloc cap revolució social, aleshores la natura dels estats de l'Europa oriental s'havia d'avaluar de nou.
La discussió es construí al voltant de la teoria de l'estat de Marx i Lenin. Marx repetia freqüentment la idea que la supremacia política de la classe obrera és un prerequisit de la seua supremacia econòmica. Els obrers no poden posseir els mitjans de producció col·lectivament – és a dir, ésser econòmicament la classe dirigent – si no és que l'estat que posseeix i controla els mitjans de producció és a les mans llurs; en altres paraules, si no és que el proletariat té el poder polític.
En aquest respecte el proletariat és fonamentalment diferent de la burgesia. La darrera té una propietat directa de la riquesa; per tant, qualsevol que siga la forma de govern, mentre la burgesia no siga expropiada, no deixa d'ésser la classe dirigent. Un capitalista pot posseir la seua propietat en una monarquia feudal, en una república burgesa, en una dictadura feixista, sota Robespierre, Hitler, Churchill o Attlee. Contra això els obrers són separats dels mitjans de producció i és aquest propi fet ço que els converteix en esclaus assalariats. Si es dóna una situació on l'estat és el dipositari dels mitjans de producció però és del tot aliè a la classe obrera, aquesta no pot ésser la classe dirigent. [38]
Unes poques citacions dels grans pensadors marxistes il·lustren aquests punts. El manifest comunista declara:
...el primer pas en la revolució de la classe obrera és elevar el proletariat a la posició de la classe dirigent, per guanyar la batalla de la democràcia.
El proletariat emprarà la seua supremacia política per arrabassar, gradualment, tot el capital de la burgesia, per centralitzar tots els instruments de producció a mans de l'estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe dirigent... [39]
La revolució proletària és la victòria de “la batalla de la democràcia”. L'estat obrer és “el proletariat organitzat com a classe dirigent”. Com una “revolució social” estalinista imposada pels tancs de l'Exèrcit Vermell completament des de fora pot complir el concepte marxista del paper de la consciència de classe del proletariat en la revolució?
Marx repetí centenars de vegades que la revolució proletària és l'acte conscient de la pròpia classe obrera. Per tant, si acceptàvem que les “democràcies populars” eren estats obrers, ço que Marx i Engels deien de la revolució socialista com “història autoconscient” quedaria refutat. També això seria cert per a l'afirmació d'Engels:
És únicament des d'aquest moment [la revolució socialista] que els homes, amb plena consciència, faran la pròpia història; és tan sols des d'aquest moment que les causes socials posades en moviment per l'home tindran, de forma predominant i constantment creixent, els efectes volguts pels homes. És el salt de la humanitat del reialme de la necessitat cap al reialme de la llibertat. [40]
Rosa Luxemburg, també, es degué d'equivocar en resumir ço que tots els mestres marxistes escrigueren del lloc de la consciència proletària en la revolució:
En totes les lluites de classe del passat, realitzades en interès de minories, i que, per emprar les paraules de Marx, “tot el desenvolupament tenia lloc contra les grans masses populars”, una de les condicions essencials d'acció era la ignorància d'aquestes masses en relació als objectius reals de la lluita, el seu contingut material, i els seus límits. Aquesta discrepància era, de fet, la base històrica específica del “paper dirigent” de la burgesia “il·lustrada”, que es corresponia amb el paper de les masses com a dòcils seguidors. Però, com Marx ja escrivia el 1845, “a mesura que l'acció històrica aprofundeix, el nombre de masses implicades hi ha de crèixer”. La lluita de classe del proletariat és la “més profunda” de totes les accions històriques fins als nostres dies, abasta totes les capes inferiors del poble, i, des del moment que la societat es dividí en classes, és el primer moviment que és d'acord amb els interessos reals de les masses. És per això que la il·lustració de les masses en relació a les llurs tasques i mètodes és una condició històrica indispensable per a l'acció socialista, de la mateixa forma que en períodes anteriors la ignorància de les masses era la condició per l'acció de les classes dominants. [41]
Pablo i Mandel cercaven un desviament per aquest problema quan parlaven d'una “via bismarckiana de desenvolupament” de la revolució proletària, per comparar-la amb la forma de creixement del capitalisme alemany sota el domini polític del canceller del kàiser i de l'antic grup de terratinents – els junkers. Aquests trotskistes volien provar que la revolució social proletària es podia realitzar sense l'acció revolucionària del propi proletariat mitjançant una burocràcia estatal amb “un moment propi”. Aquesta idea, si reeixia, duia a les conclusions més corprenedores. És cert que la burgesia prengué el poder de moltes i diverses formes. De fet sols hi hagué un cas pur on dugueren fins a la fi una lluita revolucionària contra el feudalisme – això fou a França després del 1789. En el cas d'Anglaterra arribaren a un compromís amb els terratinents feudals. A Alemanya i a Itàlia, a Polònia i a Rússia, a Xina i a Sud-Amèrica, arribaren al poder sense una lluita revolucionària. A Amèrica la inexistència gairebé completa de restes feudals permeté la burgesia d'evitar una lluita revolucionària antifeudal.
La via “bismarckiana” no era l'excepció per a la burgesia, sinó gairebé la regla. França n'era l'excepció. Si la revolució proletària no s'assoleix necessàriament mitjançant l'activitat de la pròpia classe obrera sinó mitjançant una burocràcia estatal, aleshores la revolució russa seria inevitablement l'excepció, mentre que la via “bismarckiana” seria la regla. La conclusió seria que cap direcció revolucionària independent (dels trotskistes) seria necessària.
És més, l'ascens de la burgesia fou aconseguit amb la mobilització i després l'engany de les masses – ja fos en el cas dels sans-culottes francesos o dels soldats de Bismarck. Si una revolució proletària es pot assolir d'aquesta forma la llei de la menor resistència suposaria que la història triaria la via de la revolució duta a terme per petites minories que enganyassen les grans majories. [42]
El document La natura de classe de les democràcies populars acabava amb assenyalar que tot i que els membres de la Quarta Internacional repetien les conclusions marxistes bàsiques – l'alliberament de la classe obrera sols la pot assolir la pròpia classe obrera, els obrers no poden basar-se en la maquinària estatal burgesa sinó que l'han d'esclafat i establir un nou estat basat en la democràcia proletària (soviets, etc.) - continuaven a anomenar les “democràcies populars” estats obrers.
La raó d'això es trobava en la concepció de Rússia com a estat obrer degenerat. Si Rússia era un estat obrer tot i que els obrers fossen apartats dels mitjans de producció, no tenien res a dir del funcionament de l'economia i de l'estat, i eren subordinats a la més monstruosa maquinària estatal burocràtica i militarista, no hi havia cap raó per la qual les revolucions obreres que establissen nous estats obrers no fossen realitzades sense l'activitat independent i conscient de la classe obrera, sense la classe obrera, sense l'esclafament de les maquinàries estatals burocràtiques i capitalistes ja existents. N'hi hauria prou per a la burocràcia d'ésser capaç d'expropiar la burgesia i alhora de mantindre els obrers “a lloc” per a assolir la transició del capitalisme cap a l'estat obrer.
Si la teoria marxista-leninista de la revolució havia sigut capgirada quan les “democràcies populars” eren considerades com una mena d'estats obrers, què hi quedava de la natura del propi estat obrer? [43]
El punt de partida d'una anàlisi d'aquest tema era un exam crític de la definició de Trockij de Rússia com a estat obrer degenerat. Pot ésser obrer un estat que no és sota control obrer?
En paraules de Trockij trobam dues definicions diferents i força contradictòries de l'estat obrer. D'acord amb una d'elles, el criteri d'un estat obrer és si el proletariat té control directe o indirecte, tant se val com de restringit, damunt el poder estatal: és a dir, si el proletariat pot lliurar-se la burocràcia amb una simple reforma, sense necessitat de revolució. El 1931 escrigué:
El reconeixement de l'actuat estat soviètic com a estat obrer no sols significa que la burgesia no pot conquerir el poder d'altra forma que mitjançant un aixecament armat sinó també que el proletariat de la URSS no ha perdut la possibilitat de sotmetre-hi la burocràcia, o de revisar el partit de nou i d'esmenar el règim de dictadura, sense cap nova revolució, amb els mètodes i el camí de la reforma. [44]
Trockij expressà aquesta idea d'una manera encara més clara en una lletra probablement escrita a la fi del 1928 on l'escrigué com a resposta a la qüestió, “és un fet la degeneració de l'aparell i del poder soviètics”?
No hi ha pas dubte que la degeneració de l'aparell soviètic és considerablement més avançada que el mateix procés en l'aparell del partit. Amb tot, és el partit qui decideix. En l'actualitat, això vol dir l'aparell del partit. La qüestió per tant arriba al mateix punt: és el nucli proletari del partit, auxiliat per la classe obrera, capaç de triomfar per damunt de l'autocràcia de l'aparell del partit que la fusiona amb l'aparell de l'estat? Qualsevol que responga d'antuvi que és incapaç, parla per tant no sols de la necessitat d'un nou partit de nova fundació, sinó també de la necessitat d'una segona revolució proletària.[45]
Més tard a la mateixa lletra Trockij hi diu:
Si el partit és un cadàver, cal construir-hi un nou partit, i cal dir-ho obertament a la classe obrera. Si el termidor [el moviment reaccionari que durant la gran revolució francesa aturà i capgirà el procés revolucionari] es completa, i si la dictadura del proletariat és liquidada, cal desplegar la bandera de la segona revolució proletària. És així com actuaríem si la via de la reforma, la qual defensam, resultàs inútil. [46]
La segona definició de Trockij tenia un criteri fonamentalment diferent. No importa com d'independent siga la maquinària estatal de les masses, i ni tan sols si l'única forma de lliurar-se de la burocràcia és la revolució, mentre que els mitjans de producció siguen de propietat estatal, l'estat continua com a estat obrer amb el proletariat com la classe dirigent.
S'extreuen tres conclusions d'això:
La segona definició de Trockij de l'estat obrer nega la primera.
Si la segona definició és la correcta, El manifest comunista s'equivocava en dir que “el primer pas de la revolució de la classe obrera és elevar el proletariat a la posició de classe dirigent”. És més, ni la Comuna de París ni la dictadura bolxevic eren estats obrers ja que la primera no estatalitzà mai els mitjans de producció del tot, i la segona no ho féu durant cert temps.
Si l'estat és el dipositari dels mitjans de producció i els obrers no el controlen, no posseeixen els mitjans de producció – és a dir, no són la classe dirigent. La primera definició ho admet, la segona ho evita però no ho refuta.
L'assumpció que Rússia era un estat obrer degenerat dugué inevitablement a conclusions en contradicció directa amb el concepte marxista de l'estat. Una anàlisi del paper de ço que Trockij anomenà revolució política i contra-revolució social ho demostra.
Durant les revolucions polítiques burgeses, per exemple les revolucions franceses del 1830 i 1848, la forma de govern canvià en un grau més o menys gran, però el tipus d'estat romangué igual – “òrgans especials d'homes armats, de presons, etc”, independents de la gent i que servien la classe capitalista.
Amb tot, hi ha necessàriament una connexió molt més estreta entre contingut i forma en un estat obrer que en qualsevol altre estat. Per tant, fins i tot si assumim que les revolucions polítiques poden tindre lloc en un estat obrer, quelcom és clar – la mateixa maquinària de l'estat obrer ha de continuar a existir tant després com abans de la revolució proletària. Si Rússia era realment un estat obrer, aleshores si el partit obrer duia a terme una “purga” a gran escala com a revolució política, podria utilitzar i utilitzaria la maquinària estatal existent. D'altra banda, si l'antiga burgesia es restauràs, no podria emprar la maquinària estatal existent, sinó que es veuria obligada a esclafar-la i a construir una altra damunt les seues runes.
Es donaven aquestes condicions a Rússia? Posar la qüestió correctament és mig respondre-la. Si la burgesia arribà al poder podria certament emprar la KGB, l'exèrcit regular, etcètera. És certament evident que un partit revolucionari no podria haver emprat ni la KGB, ni la burocràcia, ni l'exèrcit permanent. El partit revolucionaria hauria d'haver esclafat l'estat existent i substituir-lo amb soviets, milícies populars, etc.
Trockij evità en part d'aplicar les lliçons de la teoria marxista de l'estat en dir que el partit revolucionaria començaria amb la restauració de la democràcia en els sindicats i els soviets. [47] Però en realitat no hi havia ni sindicats ni soviets a Rússia on es pogués restaurar la democràcia. Un estat obrer no es restabliria amb la reforma de la maquinària estatal estalinistes, sinó amb el seu esclafament i amb la construcció d'una de nova.
Si el proletariat havia d'esclafar la maquinària estatal existent en arribar al poder, mentre que la burgesia la podia emprar, Rússia no era un estat obrer. Fins i tot si assumim que tant el proletariat com la burgesia haurien requerit d'una “purga de l'aparell estatal” (que implicava necessàriament un canvi prou profund com per transformar-la qualitativament), hem de concloure de nou que Rússia no era un estat obrer.
Creure que el proletariat i la burgesia podien emprar la mateixa maquinària estatal com a instrument d'hegemonia era equivalent a refutar el contingut revolucionari de la teoria de l'estat expressada per Marx, Engels, Lenin i el propi Trockij.
Un tret de Rússia en el qual Trockij insistí per provar que era un estat obrer (tot i que degenerat) era l'absència de propietat privada a gran escala. Amb tot, és un axioma del marxisme que considerar la propietat privada de forma independent de les relacions de producció és crear una abstracció suprahistòrica.
La història humana coneix la propietat privada del sistema esclavista, del sistema feudal i del sistema capitalista, totes elles fonamentalment diferents. Marx ridiculitzà l'intent de Proudhon de definir la propietat privada de forma independent de les relacions de producció:
A cada època història, la propietat s'ha desenvolupat de forma diferent i sota una sèrie de relacions socials completament diferents. Per tant definir la propietat burgesa no és altra cosa que posar de manifest totes les relacions socials de la producció burgesa. Provar de donar una definició de propietat com a relació independent, com a categoria diferenciada – una idea eterna i abstracta – no pot ésser altra cosa que una il·lusió de la metafísica o de la jurisprudència. [48]
El capitalisme com a sistema és la suma total de relacions de producció. Totes les categories que expressen relacions entre persones en el procés de producció capitalista – valor, preu, salaris, etc – constitueixen una part integral d'aquesta. Foren les lleis del moviment del sistema capitalista que definia el caràcter de la propietat privada capitalista en el seu context històric i el diferenciaven d'altres formes de propietat privada. Proudhon, que abstreia la forma de la propietat de les relacions de producció, “amagava totes aquestes relacions econòmiques [les relacions capitalistes de producció] en el concepte jurídic general de ‘propietat’”. Per tant, “Proudhon no podia anar més enllà de la resposta que Brissot, en un treball similar, ja havia donada, abans del 1789, amb les mateixes paraules: ‘La propietat és un robatori’”. [49]
Que una forma de propietat privada pot tindre un caràcter històric diferent que un altre, que pot ésser l'àncora d'una classe diferent que una altra, ho deixà ben clar Marx. Que el mateix pot valdre per a la propietat estatalitzada no és tan evident. Això és perquè la història, en general, observà la lluita de classe en base a la propietat privada. Els casos de diferenciació de classes no basats en la propietat privada no són gaire nombrosos i, en general, no molt ben coneguts. Amb tot hi ha haguts.
Com a exemple, prenguem un capítol de la història d'Europa: l'esglèsia catòlica de l'Edat Mitjana. L'esglèsia tenia una quantat tremenda de terres en les quals hi treballaven centenars de milers de camperols. Les relacions entre l'esglèsia i els camperols eren les mateixes relacions feudals que hi havia entre el senyor feudal i els seus camperols. L'esglèsia com a tal era feudal. Al mateix temps cap dels bisbes, cardenals, etc., tenia drets individuals damunt la propietat feudal. Eren les relacions de producció les que definien el caràcter de classe feudal de la propietat eclesiàstica, tot i el fet que no fos privada.
Un altre tret de la teoria de Trockij de Rússia com a estat obrer degenerat era que el règim estalinista no constituïa una nova classe dirigent. Contràriament jugava el paper de burocràcia, més aviat com la dels dirigents sindicals. Creia que això havia passat perquè a Rússia l'escasedat de mercaderies obligà els compradors a fer cues i la funció de la burocràcia era la del gendarme que controla la cua.
Era aquest el cas? Es limitava la funció de la burocràcia al procés de distribució, o apareixia en el procés de producció en general, del qual el primer no és més que una part subordinada? Aquesta qüestió és d'enorme importància teòrica.
Abans de provar de respondre aquesta qüestió, examinam què pensava Marx de la connexió entre les relacions de producció i de distribució. Marx escrigué:
Per l'individu aïllat, la distribució apareix com una llei establerta per la societat que determina la seua posició en l'esfera de la producció, en la qual hi produeix, i per tant és anterior a la producció. En un començament l'individu no té capital, no té propietat agrària. Des del seu neixement és destinat al treball assalariat per les forces socials de distribució. Però aquesta pròpia condició d'ésser assignat al treball assalariat és el resultat de l'existència de capital i de propietat agrària com a agents independents de producció.
Des del punt de vista de la societat en general, la distribució també sembla anterior i determinant de la producció d'una altra forma, com un fet preeconòmic, per dir-ho així. Un poble conqueridor divideix la terra entre els conqueridors i hi estableix una determinada divisió i forma de propietat agràcia i hi determina el caràcter de la producció; o converteix el poble conquerit en esclaus i així fa del treball esclau la base de la producció. O una nació, mitjançant la revolució, fragmenta grans finques en petites parcel·les de terra i per aquesta nova distribució imparteix a la producció un nou caràcter. O la legislació perpetua la propietat de la terra en grans famílies o distribueix el treball com un privilegi hereditari i això el fixa en castes. En tots aquests casos, i tots són històrics, no és la distribució la que sembla ésser organitzada i determinada per la producció, sinó al contrari, la producció per la distribució.
En el concepte més superficial de la distribució, aquesta apareix com a distribució de productes i fins a aquest punt encara com una forma encara més separada i quasi-independent de la producció. Però més que no pas que la distribució siga distribució de productes, la primera és una distribució, i la segona, ço que és a la pràctica una altra denominació del mateix fet, és una distribució dels membres de la societat entre les diverses formes de producció (la subjecció dels individus a determinades condicions de producció). La distribució de productes és manifestament un resultat d'aquesta distribució, que està lligada al procés de producció i que determina la pròpia organització d'aquest. [50]
Aquest extracte de Marx, l'essencia del qual és repetida una vegada i una altra per tota la seua obrera, és suficient com a punt de partida per l'anàlisi del lloc de la burocràcia estalinista en l'economia.
Administrava la burocràcia tan sols la distribució dels mitjans de consum entre la gent, o també administrava la distribució de persones en el procés de producció? Exercia la burocràcia un monopoli sols en el control de la distribució, o també en el controls dels mitjans de producció? Racionava tan sols els mitjans de consum o també distribuïa tot el temps de treball de la societat entre acumulació i consum, entre la producció dels mitjans de producció i la dels mitjans de consum? No determinaven les relacions de producció dominants a Rússia les relacions de distribució que n'eren part? Aquestes qüestions foren respostes amb una ullada al registre històric.
L'anàlisi de Marx del capitalisme implica una teoria de les relacions entre els explotadors i els explotats, i entre els propis explotats. Els dos trets principals del sistema capitalista de producció són la separació dels obrers dels mitjans de producció i la transformació de la força de treball en una mercaderia que els obrers han de vendre per tal de viure, i la reinversió de la plus-vàlua – l'acumulació de capital – que és forçada pels capitalistes individuals per la llur lluita competitiva entre ells. Tots dos trets caracteritzaven la Unió Soviètica durant el prime Pla Quinquenal (1928-32). La col·lectivització de l'agricultura d'aquests anys era estretament anàloga a l'expropiació de la pagesia anglesa – els tancs que Marx analitzà al Capital en el capítol de L'acumulació primitiva del capital. En tots dos casos els productors directes foren privats de la terra i per tant forçats a vendre la llur força de treball.
Però es trobava l'economia russa sota la pressió d'acumular capital? Quant a això vaig escriure el següent:
L'estat estalinista és en la mateixa posició en relació al temps total de treball de la societat russa que el propietari d'una fàbrica ho és en relació al treball dels seus empleats. En altres paraules, la divisió del treball és planificada. Però què determina la divisió real del temps total de treball de la societat russa? Si Rússia no hagués de competir amb altres països, aquesta divisió seria del tot arbitrària. Però com que no és el cas, les decisions d'Stalin es basen en factors fora del seu control, és a dir en l'economia mundial, en la competència mundial. Des d'aquest punt de vista l'estat rus és en una posició similar als propietaris d'una empresa capitalista individual en competència amb altres empreses.
La taxa d'explotació, és a dir, la relació entre la plus-vàlua i els salaris (s/v) no depèn de la voluntat arbitrària del govern estalinista sinó que la dicta el capitalisme mundial. Això val també per a la millora de la tècnica, o, per emprar ço que és pràcticament una frase equivalent en terminologia marxiana, la relació entre capital constant i variable, és a dir, entre la maquinària, la construcció, els materials, etc., d'una banda, i els salaris de l'altra (c/v). Això val també, per tant, per a la divisió del temps total de treball de la societat russa entre la producció de mitjans de producció i de mitjans de consum. Per tant, quan Rússia és considerada en l'economia internacional, els trets bàsics del capitalisme es poden discernir: “anarquia en la divisió social del treball i despotisme dins el taller són condicions mútues l'una de l'altra”. [51]
Fou durant el primer Pla Quinquenal que el sistema de producció de la URSS es convertí en capitalista. Ara, per primera vegada, la burocràcia cercava de crear un proletariat i d'acumular capital ràpidament. En altres paraules, cercava de completa la missió històrica de la burgesia tan ràpidament com fos possible. Una ràpida acumulació de capital basada en un baix nivell de producció, en una petita renda nacional per càpita, suposà una forta pressió pel consum de les masses i pel llur nivell de vida. Sota aquestes condicions, la burocràcia, es transformà en una personificació del capital, per la qual l'acumulació de capital és l'essència i la finalitat de tot, i s'adreça a eliminar totes les restes del control obrer. Hagué de substituir la convicció en el procés de treball per coerció, d'atomitzar la classe obrera, i de sotmetre tota la vida socio-política a un món totalitari.
Era obvi que la burocràcia, en el procés d'acumulació de capital i d'opressió dels obrers, no trigaria a fer ús de la seua supremacia social en les relacions de producció per tal d'aconseguir avantatges propis en les relacions de distribució. Així la industrialització i la revolució tècnica de l'agricultura (“col·lectivització”) en un país endarrerit en una situació de setge transformà la burocràcia, d'una capa sota el control i la pressió directes i indirectes del proletariat, en una classe dirigent.
El desenvolupament històric dialèctic, ple de contradiccions i de sorpreses, comportà que el primer pas que la burocràcia prengué amb la intenció subjectiva d'accelerar la construcció del “socialisme en un sol país” esdevingué el fonament de la construcció del capitalisme d'estat. [52]
Durant el primer i segon Plans Quinquenals el consum se subordinà completament a l'acumulació. Així el percentatge de béns de consum en la producció total caigué del 67,2% el 1927-29 al 39,0% el 1940; en el mateix període el percentatge de béns de producció s'elevà del 32,8% al 61,0%. Això contrasta amb el període del 1921-28 quan, malgrat la deformació burocràtica, el consum no se subordinà a l'acumulació, sinó que tingué lloc un creixement més o menys equilibrat de la producció, del consum i de l'acumulació.
Aquesta anàlisi de Rússia com a estat capitalista burocràtica seguia la teoria de Trockij de la revolució permanent en prendre el sistema mundial capitalista com a marc de referència bàsic. És un pas endavant a partir de l'anàlisi de Trockij del règim estalinista que dóna a La revolució traïda i a altres llocs, que provava de tindre present la pressió del món capitalista en el sistema de producció i en les relacions de producció dominants a la URSS. L'explicació de Trockij no revelava la dinàmica del sistema; es limitava a les formes de propietat per comptes de tractar de les relacions de producció. No aportava una economia política del sistema. La teoria del capitalisme burocràtic d'estat provar de fer totes dues coses.
Però cal que aclarim que únicament damunt l'esquena del gegant, Lev Trockij, amb la seua teoria de la revolució permanent, la seua oposició a la doctrina del “socialisme en un sol país”, i la seua lluita heroica contra la burocràcia estalinista, hom podia adquirir un mínim de comprensió de l'ordre estalinista.
Fou l'oportunitat de guaitar el règim estalinista anys després de la mort de Trockij ço que féu possible de desenvolupar la teoria del capitalisme burocràtic d'estat. Fou la transformació de l'Europa oriental en satèl·lits d'Stalin la que em dugué a qüestionar si la descripció de Trockij de Rússia com a estat obrer degenerat era adequada.
Hom tendeix a veure el futur en les trampes del passat. Durant molts anys la lluita contra l'explotació prengué la forma d'una lluita contra els posseidors de la propietat privada – la burgesia. Per tant, quan Lenin, Trockij i la resta de dirigents bolxevics deien que si l'estat obrer de Rússia romania aïllat es condemnaria, preveien aquesta condemna com definitiva – la restauració de la propietat privada. La propietat estatal era vista com el fruit de la lluita obrera. D'ací sols hi havia un pas cap a la conclusió de Trockij que si la propietat estatal existia a Rússia era gràcies a la por de la burocràcia de la classe obrera, i això suposava que la burocràcia no era lliure de dur a terme una contra-revolució que restauràs el capitalisme, la propietat privada i el dret d'herència.
L'experiència anterior fou el principal obstacle per Trockij per a copsar el fet que una reacció triomfant no suposaria inevitablement un retorn al punt original de partida. El capitalisme podia sorgir d'un declivi, en forma espiral, on els elements del passat pre-revolucionari i revolucionari es combinarien. L'antic contingut de la classe capitalisme podia aleshores sorgir camuflat amb una nova coberta “socialista”, i per tant servia com a confirmació addicional de la llei del desenvolupament combinat – una llei desenvolupada en gran part per Trockij.
En resum, cal dir que, mentre que Trockij contribuí incomparablement més que cap altre marxista a una comprensió del règim estalinista, la seua anàlisi patua una seriosa limitació – una adhesió conservador al formalisme. Això és per la seua natura contradictori amb el marxisme que subordina la forma al contingut.
L'assumpció que el règim estalinista era inherentment superior al capitalisme, que era més progressiu, es resum en l'afirmació de Trockij que a Rússia les forces productives es desenvolupaven d'una forma molt més dinàmica en relació a l'“estagnació i el declivi de gairebé tot el món capitalista”. [53] És clar que per a un marxista el progrés relatiu d'un règim damunt un altre s'expressa per damunt de tot en la seua capacitat de desenvolupar més les forces productives.
En línia amb l'afirmació de Trockij que el règim soviètic demostrava la capacitat de desenvolupar ràpidament les forces productives més enllà de la capacitat del capitalisme, Ernest Mandel escrigué el 1956:
La Unió Soviètica manté un ritme més o menys continu de creixement econòmic, pla rere pla, dècada rera dècada, sense el progrés del passat afectàs les possibilitats del futur... són absents totes les lleis de desenvolupament de l'economia capitalista que provoquen una reducció de la velocitat del creixement econòmic . [54]
En el mateix any, el 1956, Isacc Deutscher profesitzà que en deu anys el nivell de vida de la URSS superaria el de l'Europa occidental!
Una anàlisi del caràcter de capitalisme estatal del règim rus assenyalava una direcció del tot oposada: la burocràcia era, i esdevindria com més anava, més un fre pel desenvolupament de les forces productives. El document del 1948 La natura de classe de la Rússia estalinista havia assenyalat que, mentre el paper de la burocràcia fou industrialitzar Rússia per elevar la productivitat del treball, en el procés entrà en fortes contradiccions:
La tasca històrica de la burocràcia és elevar la productivitat del treball. En fer-ho la burocràcia entre en profundes contradiccions. Per tal d'elevar la productivitat del treball més enllà d'un cert punt el nivell de vida de les masses ha d'augmentar, ja que els obrers desnutrits, mal allotjats i gens formats no són capaços d'una producció moderna. [55]
Fins a un punt la burocràcia podia elevar la productivitat del treball amb la coerció, però això no podia funcionar indefinidament. El fracàs en elevar els nivells de vida podia haver dut ja a un declivi en la taxa de creixement de la productivitat, i a un “desenvolupament inestable de la producció”. [56]
El 1964 una actualització de 100 pàgines per a una nova edició del llibre del capitalisme d'estat de Rússia sota el títol Rússia: una anàlisi marxista assenyalava que l'economia soviètica heretada d'Stalin es paralitzava més i més per elements de crisi, i que esdevenia més i més un pes mort pel desenvolupament de la producció:
El mètode d'Stalin d'adreçar-se a cada nou fracàs o dificultat era augmentar la pressió i el terrorisme. Però aquest mètode rígid esdevingué no tan sols més i més inhumà sinó també més i més ineficient. Cada nova fuetada augmentada la resistència obstinada, encara que muda, del poble... la rígida opressió estalinista es convertí en un fre de tot progrés industrial modern. [57]
El llibre feia un exam detallat de com el règim estalinista esdevingué un pes mort en totes les branques de l'economia. Quant a l'agricultura es deia:
El llegat que Stalin deixà en el camp és una agricultura enfonsada en el llot de l'estagnació que ha durat més d'un quart de segle. La producció de gra el 1949-53 era sols un 12,8% més gran que la del 1910-14 mentre que en la mateixa època la població augmentà un 30%. La productivitat del treball en l'agricultura soviètica no ha arribat ni a una cinquena part de la dels Estats Units.
L'estagnació esdevingué una amenaça pel règim per una sèrie de raons. Primer que tot, després que la desocupació amagada del camp fos eliminada en general, es féu impossible de dur força de treball a la indústria al nivell anterior sense augmentar la productivitat laboral a l'agricultura. En segon lloc, es féu també impossible més enllà d'un cert punt de treure capital de l'agriculatura per ajudar al creixement de la indústria. El mètode d'Stalin d'“acumulació primitiva de capital” d'ésser un accelerador, passà a fre, i desaccelerà tota l'economia. [58]
I de la indústria? Tot i que havia crescut massivament durant més de tres dècades i mitja, la taxa de creixement baixava. La productivitat, que havia crescut més rapidament que a Occident en els anys 1930, ara es fixava en un nivell considerablement inferior que el principal rival de Rússia, els Estats Units:
A la fi del 1957 el nombre d'obrers industrials a la URSS era un 12% més gran que als Estats Units... Amb tot, fins i tot d'acord amb les estimacions soviètiques, el producte industrial de la URSS el 1956 era la meitat que els dels Estats Units. [59]
Degut a la crisi de l'agricultura, el baix nivell de productivitat en la indústria ja no es podia compensar amb un creixement massiu del nombre d'obrers industrials. Així la burocràcia russa havia de posar atenció creixent a la proliferació del malbarament i de la baixa qualitat del producte dins l'economia russa.
Diverses de les causes del malbaratament s'enumeren en el llibre: el compartimentalisme que duia les empreses a produir mercaderies internament per comptes de produir-les més barat en un altre lloc [60]; l'acumulació de subministres pels gestors i obrers [61]; la tendència dels gestors a resistir-se a la innovació tecnològica [62]; l'èmfasi en la quantitat a expenses de la qualitat [63]; l'abandó del manteniment [64]; la proliferació de la “paperassa” [65]; el fracàs en establir un mecanisme eficient i racional de preus que els gestors requerien si volien mesurar l'eficiència relativa de les diferents fàbriques. [66] La conclusió era:
Si pel terme “economia planificada”, entenem una economia on tots els elements que la componen són ajustats i regulats a un sol ritme, en el qual les friccions són mínime, i que, per damunt de tot, la previsió domina en la presa de les decisions econòmiques, aleshores l'economia russa és qualsevol cosa menys planificada. Per comptes d'un pla real, es desenvolupen mètodes estrictes de dictat governamental per cobrir les mancances econòmiques creades per les decisions i activitats d'aquest propi govern. Per tant, per comptes de parlar d'una economia planificada soviètica, seria molt més encertat parlar d'una economia dirigida burocràticament. [67]
És clar que moltes altres persones oferiren descripcions de les deficiències de la indústria russa. Ço que caracteritzava el relat anterior era la forma amb la qual el malbarament i la ineficiència eren vistes com a producte de la natura capitalista d'estat del sistema. Les causes bàsiques de l'anarquia i del malbarament a la indústria russa eren atribuïdes a l'acumulació capitalista en una economia aïllada – alts objectius de producció juntament amb poca inversió.
Com els dos braços d'un trencanous això pressionava els gestors, els animava a mentir, a inventar potencialitats de producció, a inflar les necessitat d'equipament i de subministraments, a jugar segur amb l'acumulació de recursos, i a actuar en general de forma conservadora. Això dugué al malbaratament, i per tant una més gran manca de subministraments i a pressions creixents des de dalt damunt el gestor, que de nou havia de mentir, i per tant seguir un cercle viciós.
Els objectius alts i els subministraments baixos també duien a un creixement departamentalisme, on cada sector es preocupava de si mateix per comptes de l'economia en general – de nou un cercle viciós. El mateix problema dugué els gestors a prioritzar. Però aquest sistema de prioritat i de mètodes de “campanya” mancaven d'un marc clar quantitatiu i això duia a malbaratament i a distorsions. Per combatre aquestes trets sorgiren una multitud de sistemes de control que eren també malbaratadors i que mancats de sistematització i d'harmonia encara augmentaven més els problemes. D'ací tant la necessitat d'un més gran control, de piràmides de paper i d'una plètora de buròcrates. De nou un cercle viciós. El cercle viciós sorgia del conflicte entre uns objectius de pla excessivament ambiciosos i una baixa inversió, mutatis mutandis, per efecte del deficient mecanisme de preus. Això al seu torn animava encara més el departamentalisme, les campanyes de prioritat i una plètora de controls.
Rera de tots aquests problemes hi havia els imperatius capitalistes – la competència mundial pel poder i la tremenda despesa militar necessària per sobreviure.
La baixa productivitat era provocada no tan sols per la mala gestió des de dalt, sinó també per la resistència obrera des de baix. Era impossible de valorar exactament fins a quin punt aquesta baixa productivitat era el resultat de mala gestió i de la corrupció des de dalt o de la resistència obrera. Els dos aspectes, naturalment, no es poden separar. El capitalisme en general, i la seua forma burocràtica estatal en particular, s'ocupava de la retallada de despeses i de l'elevació de l'eficiència més que no pas de satisfer les necessitats humanes. La seua racionalitat era bàsicament irracional, ja que alienava l'obrer, el convertia en una “cosa”, un objecte manipulat, per comptes d'un subjecte que dóna forma a la seua vida d'acord amb els propis desitjos. És per això que els obrers sabotejaven la producció. [68]
El capítol dels obrers russos acabava amb aquestes paraules:
Una preocupació central dels dirigents russos de l'actualitat és com desenvolupar la productivitat dels obrers. Mai l'atitud dels obrers davant la feina no havia significat tant per a la societat. En l'esforç de convertir els obrers en un resort de la màquina productiva dels buròcrates, assassinaren en ell ço que més necessitaven, la capacitat productiva i creadora. L'explotació racionalitzada i accentuada crea un terrible obstacle a l'augment de la productivitat del treball.
Com més preparada i integrada siga la classe obrera, menys resistirà no sols l'alienació i l'explotació, sinó que també mostrarà un odi creixent pels seus explotadors i opressors. Els obrers han perdut el respecte per la burocràcia com a administradors tècnics. Cap classe dirigent no pot romandre gaire temps davant l'odi popular. [69]
El capitalisme burocràtic d'estat entrava en una crisi general més i més profunda. Com explicava Marx, quan un sistema social esdevé un fre pel desenvolupament de les forces productives, l'època de la revolució s'inicia.
Una autòpsia revela la profunda malaltia que afectava la persona quan vivia. Així el moment de la mort d'un ordre social pot ésser el seu moment de la veritat. Quan l'autumni i l'hivern del 1989 els règims de l'Europa oriental instal·lats per l'exèrcit d'Stalin començaren a caure, seguits del col·lapse del “comunisme” a la pròpia URSS, es feia fàcil un clar judici de la natura del règim estalinista.
La percepció del règim estalinista com a socialista, o fins i tot com a “estat obrer degenerat” - és a dir, com a estadi de transició entre el capitalisme i socialisme – assumia que era més progressiu que el capitalisme. Per un marxista això suposa primer que tot que és capaç de desenvolupar les forces productives d'una forma més eficient que el capitalisme. Sols cal que recordem les paraules de Trockij:
El socialisme ha demostrat el seu dret a la victòria, no en les pàgines de Das Kapital, sinó en una arena industrial que comprèn una sisena part de la superfície terrestre – no en la llengua de la dialèctica, sinó en la llengua de l'acer, del ciment i de l'electricitat. [70]
De fet era la llengua del desenvolupament industrial ço que explicava els esdeveniments de l'Europa oriental i de la URSS. Però ço que havia passat no era cap victòria sinó una desacceleració del creixement econòmic a les darreries dels anys 1970 i a principis dels 1980 que dugué a l'estagnació i a un creixement de la distància entre aquests països i l'Occiden avançat.
A la URSS la taxa annual de creixement del producte nacional brut era el següent: el primer Pla Quinquennal (per bé que com a afirmació exagerada), 19,2%; en el 1950-59, 5,8%; 1970-78, 3,7%; el 1980-82 baixà a 1,5%; durant els seus darrers tres o quatre anys hi hagué una taxa negativa de creixement. [71]
Si la productivitat del treball havia sigut més dinàmica a l'Europa oriental i a la URSS que a Occident, hom no pot entendre per què els dirigents d'aquests països s'enamoraren eventualment del mercat. Aleshores de nou, la reunificació d'Alemanya hauria d'haver vist el floreixement de la indústria de l'Alemanya oriental en relació a la de l'Alemanya occidental. De fet l'economia de l'Alemanya oriental s'ha enfonsat d'ençà de la unificació. El nombre d'obrers amb feina a l'Alemanya oriental el 1989 era de deu milions, mentre que ara és de sols sis milions. La productivitat del treball a l'Alemanya oriental és de sols un 29% en relació al nivell occidental. [72] Així el nivell de productivitat de l'Alemanya oriental, per bé que el més alt de l'Europa orienta, era encara baix comparat amb l'Alemanya occidental i les altres economies avançades amb les quals ara havia de competir.
Si a la URSS hi hagués hagut un estat obrer, per bé que degenerat, és obvi que si el capitalisme l'assaltava els obrers haurien sortit en defensa del llur estat. Trockij sempre considerava axiomàtic que els obrers de la Unió Soviètica sortirien al seu ajut si era atacada pel capitalisme, per molt corrupte i depravada que fos la burocràcia que la dominava. Una de les analogies preferides de Trockij era la que feia entre la burocràcia soviètica i la burocràcia sindical. Hi ha diferents formes de sindicats – militants, reformistes, revolucionaris, reaccionaris, catòlics – però tots ells són organitzacions de defensa de la porció dels obrers del pastís nacional. Trockij defensava que, per molt reaccionaris que fossen els buròcrates que dominassen els sindicats, els obrers sempre “donarien suport als llurs passos progressius i... els defensarien front la burgesia”.
Quan s'arribà a l'ensulsiada del 1989 els obrers de l'Europa oriental no defensaren “el llur” estat. Si els estats estalinistes eren estats obrers hom no pot explicar per què els seus únics defensors foren les forces de la policia secreta de la Securitate de Romania, l'Stasi de l'Alemanya oriental, etcètera, o per què la classe obrera soviètica donà suport a Ieltsin, el representant més destacat del mercat.
Si el règim de l'Europa oriental i de la URSS era post-capitalista i el 1989 hi hagué una restauració del capitalisme, com és que la restauració tingué lloc amb una facilitat tan astoradora? Els esdeveniments no quadren amb l'afirmació de Trockij que la transició d'un ordre social a un altre ha d'acompanyar-se d'una guerra civil. Trockij escrigué:
Les tesis marxistes en relació al caràcter catastròfic de la transferència de poder de les mans d'una classe a les mans d'una altra no sols valen pels períodes revolucionaris, quan la història es mou bojament cap endavant, sinó també pel període de contra-revolució, quan la societat es replega. Qui afirme que el govern soviètic ha evolucionat gradualment de proletari a burgès, únicament rebobina, per dir-ho així, el film del reformisme. [73]
Les revolucions del 1989 a l'Europa oriental es destacaren per l'absència de conflicte i de violència socials a gran escala. Llevat de Romania no hi hagué cap conflicte armat. De fet hi hagué menys xocs violents a l'Alemanya oriental, a Txecoslovàquia i a Hongria que entre la policia i els miners en vaga a la Gran Bretanya de Thatcher.
La transicó d'un ordre social cap a un altre s'acompanya necessàriament de la substitució d'un aparell estatal per un altre. Les maquinàries estatals amb prou feines es tocaren el 1989. A Rússia l'exèrcit soviètic, la KGB i la burocràcia estatal encara són a lloc. A Polònia els militars contribuiren a promoure el canvi. El general Jaruzelski, l'arquitecte del cop del 1981, i el ministre d'interior i principal administrador de la llei marcial, el general Kiszcak, jugaren un paper clau en la taula de negociacions amb Solidaritat, i la formació del govern de coalició de Mazowiecki.
Si hagués tingut lloc una contra-revolució, si hagués tingut lloc una restauració del capitalisme, hi hauria hagut una substitució completa d'una classe dirigent per una altra. Per comptes d'això vam veure la continuïtat del mateix personal en la cúpula de la societat. Els membres de la nomenklatura que dirigiren l'economia, la societat i l'estat sota el “socialisme” ara fan el mateix sota el “mercat”. Mike Haynes, en el seu molt bon article Classe i crisi: la transició a l'Europa oriental, escriu:
Ço que ha aconseguit de fer [l'estat] ha sigut desviar parcialment la base institucional del sue poder d'una “butxaca estatal” a una “butxaca privada”. En el procés hi hagut un cert moviment ascendent i noves entrades ocasionals. També hi ha hagut un canvi en l'equilibri de poder entre els sectors de la classe dirigent. Però, contràriament als qui afirmen que ço principal fou la substitució del sistema socialista de producció... per una societat capitalisme, no hi ha cap prova d'un canvi social fonamental en la natura de la classe dirigent. Ço que sobta és l'escasedat dels canvis que han tingut lloc. Destituir un general i promoure un coronel amb prou feines constituïa una revolució socialista més que no pas la venda d'una empresa estatal als seus gestors o la seua renacionalització amb un grup similar de gent en el control. Més aviat suggereix que ço principal ha sigut la transformació interna en un sistema de producció, en aquest cas un canvi en la forma del capitalisme d'un capitalisme estatal fort a una barreja de les formes estatal i de mercat.[74]
Chris Harman encertadament descrigué el desenvolupament com “un desplaçament cap al costat” - un canvi d'una forma de capitalisme a una altra, del capitalisme burocràtic d'estat al capitalisme de mercat.
Finalment, si la URSS i els països de l'Europa oriental haguessen tingut un ordre econòmic i social post-capitalista, com era possible que s'hi implantàs una economia capitalista de mercat? Hom pot implantar un injert de llimoner en un taronger, o a l'inrevès, perquè tots dos pertanyen a la mateixa família – els cítrics; hom no pot implantar un injert de patata en un taronger. Mike Haynes descriu l'implant existós del capitalisme de mercat en l'economia estalinista:
És precisament pel fet que totes dues bandes de la transició mostren els mateixos trets estructurals que l'oportunisme individual a l'escala que l'hem analitzat ha sigut possible. No miram simplement societats de classes, sinó societats de classes arrelades en un sistema comú de producció que ha canviat més de forma que d'essència. A menys que s'entenga això es fa impossible d'entendre com, a banda de la renovació en la cúpula, les mateixes persones, les mateixes famílies, les mateixes xarxes socials encara gaudesquen de les llurs fortunes en els anys 1990 de la forma que ho feien en els 1980. És cert que quan conversen i fan vida social poden aprofitar l'ocasió per pensar en els amics absents però això no els farà perdre de vista ço més important – que són al capdamunt malgrat la transició. Sota d'ells hi ha la mateixa classe obrera, que encara du la càrrega de les llurs riqueses, privilegis i incompetència de la mateixa forma que ho feia en el passat.[75]
La gent que eren les víctimes reals de l'antic ordre ara són les víctimes reals del nou.[76]
Si l'expansió del règim capitalista d'estat a l'Europa oriental qüestionà la teoria de l'estat obrer degenerat, el col·lapse del règim estalinista responia aquella qüestió de forma inequívoca. En tots dos casos la teoria del capitalisme burocràtic d'estat es demostrava com una alternativa viable.
La feina de Trockij d'anàlisi de la degeneració de la revolució russa i de l'ascens de l'estalinisme com a producte de la pressió del capitalisme internacional en un estat obrer d'un país endarrerit fou un esforç pioner. Trockij jugà un paper crucial en oposar-se a la doctrina d'Stalin del “socialisme en un sol país”. El seu enfoc profundament marxista i materialista històric del règim estalinista fou crucial pel desenvolupament de la teoria del capitalisme burocràtic d'estat. Cal defendre l'esperit del trotskisme alhora que es refusen part de les seues paraules.
La meua crítica de la teoria de Trockij s'adreçava a tornar al marxisme clàssic. El desenvolupament històric – especialment després de la mort de Trockij – demostrava que la posició de l'“estat obrer degenerat” no era compatible amb la tradició marxista clàssica que identificava el socialisme amb l'autoemancipació de la classe obrera. Per preservar l'esperit dels escrits de Trockij del règim estalinista, la lletra dels seus escrits havia d'ésser sacrificada. La fi del socialisme fals a la URSS i a l'Europa oriental obre oportunitats a la redescoberta de les idees revolucionàries reals de Lenin i Trockij, el llegat real de la revolució d'octubre. Malgrat l'anomenada “caiguda del comunisme”, els mots de conclusió del meu El capitalisme d'estat a Rússia són tan certs com quan foren escrits:
El capítol final tan sols el poden escriure les masses, mobilitzades, conscients dels objectius socialistes i dels mètodes per assolir-los, i dirigides per un partit marxista revolucionari.
La definició del règim estalinista com a capitalisme d'estat seguia la teoria de la revolució permanent de Trockij en prendre el sistema capitalista mundial com a marc bàsic de referència:
...quan Rússia s'observa en l'economia internacional els trets bàsics del capitalisme es poden discernir: “anarquia en la divisió social del treball i despotisme en el taller són condicions mútues...” [77]
La teoria era capaç d'explicar la subjecció de la classe obrera de Rússia a la dinàmica de l'acumulació capitalista quan posava el règim estalinista en el seu context mundial, el sistema internacional d'estats dominats per la competència militar.
Capítol següent:
L'economia
de guerra permanent
38. Ibid., p.61.
39. K. Marx i F. Engels, The Communist Manifesto (Peking 1990), p.59.
40. F. Engels, Anti-Dühring (Moscow 1975), p.336.
41. R. Luxemburg, Gesammelte Werke, vol.3 (Berlin n.d.), pp.63-64.
42. Per una elaboració d'aquest argument veieu T. Cliff, Neither Washington nor Moscow, op. cit., pp.65-66.
43. Ibid., pp.66-67.
44. L. Trotksy, Problems of the Development of the USSR: A Draft of the Theses of the International Left Opposition on the Russian Question (New York 1931), p.36.
45. New International, April 1943.
46. Ibid.
47. Veieu, per exemple, L. Trotsky, The Revolution Betrayed (New York 1974), p.289.
48. K. Marx, The Poverty of Philosophy (London n.d.), pp.129-130.
49. Ibid., p.161.
50. K. Marx, A Contribution to the Critique of Political Economy (Chicago 1918), pp.285-286.
51. T. Cliff, State Capitalism in Russia (London 1988), pp.221-222.
52. Ibid., pp.165-166.
53. L. Trockij, The Revolution Betrayed, op. cit., p.6.
54. E. Mandel, in Quatrième Internationale, no.14, 1956.
55. T. Cliff, The Class Nature of Stalinist Russia (London 1948), pp.134-135.
56. Ibid.
57. T. Cliff, Russia: A Marxist Analysis (London 1964), pp.197-198.
58. Ibid., p.198.
59. Ibid., p.240.
60. Ibid., p.287
61. Ibid., p.256.
62. Ibid., p.256.
63. Ibid., p.254.
64. Ibid., p.257.
65. Ibid., pp.248-249.
66. Ibid., pp.250-254.
67. Ibid., pp.273-274.
68. Ibid., p.283.
69. Ibid., pp.309-310.
70. L. Trockij, The Revolution Betrayed, op. cit., p.8.
71. La renda nacional del bloc del Comecon augmentà anualment com segueix: 1951-55, 10,8%; 1956-60, 8,5%; 1961-65, 6,0%; 1966-70, 7,4%; 1971-75, 6,4%; 1976-1980, 4,1%; 1981-85, 3%; 1986-88, 3%. Statisticheskii ezhegodnik stran – Chlenov soveta ekonomicheskoi vzaimopomoshchi (Moscou 1989), p.18.
72. Financial Times, 12 de maig del 1992.
73. L. Trockij, Writings 1933-34, op. cit., pp.102-103.
74. M. Haynes, Class and Crisis: the Transition in Eastern Europe, International Socialism 54, Spring 1992, pp.46-47.
75. Ibid., p.90.
76. Ibid., p.69.
77. T. Cliff, State Capitalism in Russia, op. cit., pp.221-222.