Tony CliffPortugal en la cruïlla |
Una situació revolucionària és per definició molt inestable. No hi ha cap salt inabastable entre una situació revolucionària i una de contra-revolucionària. En aital situació l'atitud dels diferents grups socials, les llurs energies i potències, canvien molt ràpidament. L'experiència de la vida real en una situació revolucionària és molt complicada, amb tants factors que s'entrecreuen que és impossible un pronòstic exacte dels esdeveniments. Amb tot, hi ha un dibuix bàsic força clar del desenvolupament.
Fins ara els capitalistes no han aconseguit de fer-se clarament amb el poder estatal a Portugal, alhora que el proletariat encara no ha pogut reptar-los. El resultat ha sigut un equilibri inestable amb el centre de gravetat situat en el MFA. El Partit Comunista ha sigut capaç de substituir el MFA com a avantguarda dels obrers revolucionaris (mentre el substituïa com a avantguarda a les fàbriques). La dreta també ha retut homenatge al MFA. El MFA s'ha situat per damunt de la nació. La seua mediació entre les classes contendents, juntament amb la feblesa inherent de la classe mitjana, féu veure el moviment com més gran que no ho era. Però la lluita de classes continua, i trenca la falsa unitat del MFA.
Durant mesos molts obrers veien el procés revolucionari com un intent d'imposar la llei i l'ordre propis en una situació caòtica. Els reaccionaris eren considerats un incendiaris que calia tractar més fermament cada vegada que actuaven. Com que no hi hagué cap iniciativa reaccionària important d'ençà de l'11 de març, la massa dels obrers ja no veié cap necessitat de tombar cap a l'esquerra. Les masses necessiten grans esdeveniments per avançar en la llur educació revolucionària.
La classe capitalista també marcà el temps per un espai de mesos. Però això no pot durar gaire. La crisi econòmica i social s'aprofundeix i trenca el MFA – el principal factor que fins ara ha actuat com a tampó i mediador entre classes.
A més de l'amenaçà de la dreta hi ha el fet que les grans companyies internacionals causen un caos econòmic que després atribueixen a l'esquerra, com a Xile fa dos anys.
La classe mitjana, que era disposada a tolerar la revolució mentre era una qüestió de mots elevats, tomba ràpidament cap a la dreta quan queda atrapada entre la crisi econòmica i les reivindicacions obreres.
Això és també cert per la classe mitjana de les forces armades. Els oficials qui donaren suport a la revolució quan era qüestió de posar fi a les guerres impopulars d'Àfrica ara temen que els llurs privilegis i els dels llurs familiars s'acaben. Reben el suport de totes les forces polítiques pro-occidentals, en particular del Partit Socialista de Mario Soares. Malgrat el seu nom, és un partit de classe mitjana que pot rebre molts vots obrers però que no depèn dels obrers quant al finançament i a l'organització.
Les forces dretanoses han gaudit d'enormes èxits en el nord i en el centre del país les darreres setmanes, mentre les manifestacions del Partit Socialista han sigut seguides d'intents d'expulsar els esquerranosos físicament de la zona.
La dreta ha rebut el suport i l'impuls d'un altre factor important – els ex-colons portuguesos d'Angola i l'exèrcit portuguès d'Angola.
Els moviments d'alliberament nacional de les colònies portugueses d'Àfrica jugaren un paper central en la caiguda del feixisme. Ara els antics colons privilegiats d'Angola i l'exèrcit portuguès intervenen com a forces contra-revolucionàries. No hi ha cap dubte que els 300.000 portuguesos que arriben a un ritme de 4.000 diaris d'Angola ajudaran l'extrema dreta. Són disposats a acusar la revolució de fer-los fora d'Angola. La majoria no tindran feina, de forma que la llur amargor i desmoralització serà ben perillosa.
En els darrers dies les notícies de Lisboa assenyalen que el feixista ELP ha sigut molt actiu entre els refugiats d'Angola als camps.
I què hi ha de l'exèrcit portuguès a Angola? El 2 de setembre en una trobada de l'Assemblea de l'Exèrcit votà aclaparadorament contra l'antic primer ministre que té el càrrec de comandant en cap de les forces armades. D'acord amb els comentaris dels diaris de Lisboa, el 70% dels qui votaren contra Gonçalves en l'exèrcit ho feren degut a la presència de 30 oficials representants de l'exèrcit d'Angola, que havien arribat especialment per prendre part en l'Assemblea. A més de la llur influència en el resultat de la votació, els comentaristes diuen que l'exèrcit prova d'indicar que pot comptar amb el suport de la força d'Angola que encara inclou uns 24.000 homes ben ensinistrats i equipats. [88]
La dreta es disposa a desafiar la classe obrera, per tal de restablir la llei i l'ordre capitalistes. I és únicament en la lluita – especialment en una situació amb tants factors contradictoris i desconeguts – que hom pot trobar quin és el balanç real de les forces de classe. La pressió de la dreta serà més i més gran – des de la dreta moderada d'Antunes i Soares fins a l'extrema dreta del CDS, Spínola i l'ELP.
Els obrers, especialment els més ben organitzats de Lisboa i del seu entorn, tendiran a respondre-hi en defensa de les conquestes fetes d'ençà de l'enderrocament del feixisme del 25 d'abril de l'any passat. Saben que aquestes conquestes ara són amenaçades, per molt confusos que siguen degut a les maniobres, discussions, divisions i aliances mòbils en la cúpula de la societat entre els oficials de carrera i els polítics professionals. I els obrers han desenvolupat un poder enorme.
L'actual règim – ja siga el primer, segon, tercer,
quart, cinquè, sisè o qualsevol govern, és la
caricatura més inestable de bonapartisme. No representa un nou
equilibri sinó la fi d'un. És un règim
transitori i breu que durà o bé a la victòria de
la revolució proletària o a la victòria del
feixisme. És un buit entre dues dictadures.
Degut a les divisions i a la indisciplina de l'exèrcit i, com Marx i Engels ens ensenyen, l'estat no és essencialment res més que homes armats i els llurs estris – una sèrie d'aliances governamentals són a l'agenda.
Dos partits juguen un paper clau en decidir l'aliança governamental: el Partit Socialista i el Partit Comunista.
Mario Soares, en una lletra al president Costa Gomes feta pública el 4 de setembre, demanava una garantia que les eleccions per l'Assemblea Legislativa tindrien lloc en 60 dies, i que es formaria un nou govern d'acord amb els resultats electorals. També demanava, entre d'altres coses: que se celebrassen eleccions regionals abans del proper febrer, que el diari la Republica tornàs al seu antic editor del Partit Socialista, i que els bisbes catòlics rebessen de nou el control de l'emissora de ràdio catòlica Radio Renascença.
En l'atmosfera d'anticomunisme histèric, amb l'aprofundiment de la crisi econòmica, i especialment quan alhora els obrers eren forçats a la retirada, que la jerarquia catòlica rebe aire amb el retorn de Radio Renascença, fa clar que unes noves eleccions generals duran a una victòria electoral general de la dreta.
De nou, pel proletariat, el retorn de la Republica i de Radio Renascença ha d'aparèixer com una derrota simbòlica, el tombant definitiu de la destrucció completa de totes les ocupacions de fàbriques i la restauració dels antics propietaris.
La dreta també insistirà en la restauració completa de l'antiga disciplina en les forces armades. Dos oficials dretanosos, el major Melo Antunes i el major Vito Alves, foren restaurats en el Consell Revolucionari Suprem després d'haver sigut expulsats un mes abans. El mateix dia un oficial dretanós destacat i un membre del Consell Revolucionari Suprem, el capità Sausa e Castro, en una entrevista a Le Quotidien de Paris, deia que l'exèrcit havia d'ésser purgat de tots els elements vinculats al Partit Comunista o als grups d'extrema esquerra. L'exèrcit hauria de retornar a la “disciplina i la jerarquia clàssiques. Tots els qui juguen el joc de partits no tenen lloc en l'exèrcit. Han de posar fi a totes aquestes assemblees en l'exèrcit”, deia. Si els comunistes i determinats grups d'extrema esquerra no renuncien a la llur influència en els quarters voluntàriament hauran d'ésser forçats a fer-ho. [89]
Els dirigents del Partit Comunista tenen una elecció ben difícil. El Partit Socialista ofereix al Partit Comunista una nova coalició. Però demana un preu molt alt. La restauració de la Republica i de Renascença als antics propietaris suposa la reconsolidació de l'autoritat burgesa. El Partit Comunista no vol perdre els seus bastions de poder en l'estat i en els mitjans (com Diaria de Noticias, O Seculo), o la seua influència en la ràdio i la televisió.
I si sacrifica Radio Renascença i la Republica (que no controla però que són símbols per tots els obrers més avançats de Lisboa i de Setúbal), els seus militants es trobaran completament aïllats en les fàbriques. Sota aitals condicions, uns quants, si no la majoria, deixaran el partit.
Els dirigents del Partit Comunista naturalment s'ho repensaran molt abans d'acceptar els termes de Soares. Però la pressió que reben de l'estalinisme internacional és extremadament forta, i continuarà a augmentar.
Tan sols cal veure els partits comunistes italià i espanyol qui veuen en Cunhal un boig d'“extrema-esquerra”. Quina millor prova que les lloances que el Partit Comunista Italià rebé del propi Soares? En la conferència de premsa de Roma del 13 de juny Soares deia:
Si els comunistes portuguesos tinguessen la mateixa línia que el Partit Comunista Italià no hi hauria cap problema ni per l'esquerra portuguesa ni per l'esquerra europea. El Partit Comunista d'Italià és un partit autènticament democràtic, pel qui les llibertats polítiques són una gran conquesta per la humanitat.
Mentre, a Roma, Soares es trobava amb Berlinger, el secretari general del Partit Comunista Italià. Quan se li demanava si Berlinger li havia promès solidaritat, Soares responia, “això se'n després de la nostra conversa”. [90]
L'11 de juliol els partits comunistes espanyol i italià publicaren la següent declaració, que sens dubte és una crítica indirecta del Partit Comunista Portuguès:
El socialisme no es pot establir en els nostres països sense el desenvolupament i la completa conquesta de la democràcia... [aquesta es basa en] l'afirmació de les llibertats personals i col·lectives; són garantides pels principis de l'estat de dret, la seua articulació democràtica, la pluralitat de partits en una veritable dialèctica, l'autonomia sindical, la llibertat religiosa, la llibertat d'expressió, cultura, art i ciència. [91]
En una trobada del 12 de juliol a Livorno, Berlinger i Carillo, el secretari general del Partit Comunista d'Espanya, criticaven el MFA. Berlinger deplorà la política del MFA per reduir “la participació de tota expressió de la voluntat popular – en primer lloc els partits, que són l'única garantia de la renovació de la societat portuguesa i de la seua defensa contra qualsevol intent de retorn reaccionari”. Carrillo deia:
Cal que mostram la nostra preocupació i angúnia. Si el trencament de l'aliança formada el 25 d'abril al voltant del MFA es confirma, si el procés democràtic fos definitivament interromput, això comprometria seriosament el destí de la revolució, i danyaria per damunt de tot el poble portuguès en general i la causa de la democràcia en tot Europa. [92]
El 29 de juliol Pavolini, editor del diari del Partit Comunista Italià L’Unità, atacà el Partit Comunista Portuguès per donar suport a les propostes del MFA de reduir el paper dels partits: “creiem que les llibertats polítiques bàsiques, la llibertat de reunió i d'associació, la llibertat de premsa, informació i cultura, no haurien d'ésser simplement ‘tolerades’ sinó sostingudes i defensades com a veritable bandera del moviment dels obrers socialistes”. [93]
El Partit Comunista Portuguès hauria pogut suportar la pressió de l'estalinisme internacional si no fos pel fet que la seua pròpia base – inclòs l'exèrcit – ha sigut seriosament colpida.
El Partit Comunista en l'actualitat encara és organitzativament fort. Però és completament aïllat políticament. Això s'ha demostrat pel relatiu fracàs de la vaga de mitja hora de la Intersindical del 19 d'agost – qualques dels sectors obrers més forts (Republica, A Capital, ràdio RCP, ràdio RR, el metro, TAP, TLP, etc) la ignoraren; per la facilitat amb la qual es tancà la 5 Divisió; pel sentiment de la direcció, per bé que breu, que calia un front unit amb l'esquerra revolucionària; per la seua pèrdua de les eleccions sindicals en els Sindicats de Periodistes, de Farmàcia, d'Oficines i de Banca (nota el Sindicat de la Banca era sinònim de Partit Comunista, i fou la plataforma de llençament emprada pel Partit Comunista per controlar la Intersindical).
Entre les unitats armades de l'exèrcit el Partit Comunista sembla molt més feble que l'esquerra revolucionària.
La policia militar (el sector més radicalitzat de l'exèrcit a banda de la RAL) votà unànimament una resolució quant a Angola la darrera setmana que s'hi referia al “social-imperialisme”.
Hi havia més tropes en la manifestació revolucionària del 20 d'agost – on el Partit Comunista no participava – que en la manifestació del Front Unit del 27 d'agost on el Partit Comunista hi participava.
Dins la classe hi ha certs sectors claus on el Partit Comunista sembla haver perdut completament – Republica, la Posta, telefonia. En altres sectors (Lisnave, Setenave) fa la impressió que hi ha una competència contínua entre el Partit Comunista i l'esquerra revolucionària, amb una influència que canvia de dia en dia. Fins i tot en lloc com CUF, on el Partit Comunista ha sigut molt fort, l'esquerra revolucionària hi té una certa influència.
Però, és clar, hi ha tota mena de fàbriques, no gaire implicades en les mobilitzacions del darrer estiu (quan el Partit Comunista controlava el Ministeri de Treball i condemnava totes les vagues), on la influència del Partit Comunista és inatacable.
Però l'aïllament del Partit Comunista es presenta amb problemes insuperables.
Una coalició amb el Partit Socialista amenaçaria el Partit Comunista amb, primer de tot, la pèrdua de gran part del seu control damunt la maquinària estatal, els mitjans, etc., i, en segon lloc, la pèrdua del control de molts dels seus militants de base en benefici de l'esquerra revolucionària.
Era en part per tal de protegir el seu flanc esquerra, i en part per aconseguir una mobilització al carrer que podia defensar la seua posició en l'estat, que el Partit Comunista acceptà el Front Unit el 25 d'agost.
Però el front era incòmode per l'estalinisme internacional i pels aliats del Partit Comunista en el cos d'oficials.
Així després de la ziga vingué la zaga.
Les zigues-zagues en política han d'ésser molt desmoralitzadores pels militants del partit. És clar que la història de l'estalinisme ha sigut una història de zigues-zagues – però cada tres o quatre anys, no cada tres o quatre dies.
Així era clar el 27 d'agost, a la manifestació del Front Unit que bona part del nucli del Partit Comunista amb prou feines s'havien mentalitzat per cridar consignes revolucionàries. Després de tot, feia tan sols sis setmanes, totes les manifestacions del Partit Comunista havien sigut per la “batalla de la producció”. Ara deien que Portugal encara era un país capitalista. Però davant el paper del Partit Socialista i de la seua agitació en el nord, ells (els estalinistes més durs) escridassaven Costa Gomes quan suggeria una “obertura a les altres forces polítiques” (és a dir, al Partit Socialista).
I amb tot en 24 hores Cunhal feia signes amistosos cap al Partit Socialista. De nou O Seculo (diari controlat pel Partit Comunista) publicava una edició especial de migdia el dilluns 25 d'agost per saludar el Front Revolucionari com una “ocasió històrica”. Tot i així una setmana més tard el Partit Comunista pretenia que el Front mai no havia existit realment.
A curt termini, si més no, el llur aïllament semblarà pitjor que mai. Els grups centristes que empraven com a coberta d'esquerres (MES, LCI, possiblement l'FSP) s'han vist forçat a unir-se al PRP en la denúncia de la traïció del Partit Comunista.
I si Soares no baixa les seues exigències considerablement, no és impossible que el Partit Comunista es veja forçat de nou a provar un Front Unit amb els revolucionaris. Malgrat el tamany de l'aparell del Partit Comunista i la força dels seus quadres, pot caure fàcilment entre els dos extrems i no reeixir en els intents d'existir com a aparell suspès en l'aire.
Si el Partit Comunista col·laboràs amb el Partit
Socialista, i tots dos reben el suport dels generals de l'exèrcit,
aleshores la perspectiva de Portugal és d'ofensiva dretanosa,
de la mena duta a terme a Alemanya el 1918-19. Si el Partit Comunista
roman fora del govern, aleshores la perspectiva és d'una
ofensiva dretanosa similar a la d'Espanya del 1936-39. És clar
que poden haver-hi moltes permutacions. Per exemple, el Partit
Comunista pot unir-se al govern un temps i després ésser
expulsat per la dreta. O pot renunciar al govern per por de perdre la
seua base popular en benefici de les organitzacions revolucionàries.
També és possible que el Partit Comunista, mentre es
fora del govern, prove d'emprar la pressió popular únicament
per influir la cúpula dirigent. Hi ha una àmplia
varietat de possibilitats davant els dirigents del Partit Comunista
per maniobrar i fer zigues-zagues. En tots casos els dirigents
mantindran les masses en la ignorància de les llurs veritables
intencions, amb la convicció de fer una maniobra intel·ligent.
Però les maniobres i els trucs en política,
especialment en una revolució, són molt perillosos: no
aconsegueixen d'enganyar l'enemic però amenacen d'enganyar les
masses.
Com que l'actual sistema de govern és una transició cap a una de les dues dictadures, la classe obrera necessita urgentment construir una organització democràtica representativa que incloga tota la classe obrera, és a dir, soviets (consells). Els partits, inclosos els grans, tan sols poden abastar una minoria del proletariat. Això podria restar una afirmació abstracta si hom no mostràs com es poden crear soviets a partir de les lluites immediates i, primer de tot, de la necessitat dels obrers de defensar-se de la reacció.
Els consells han de generalitzar-se, d'integrar tota la classe
obrera i no tan sols l'avantguarda. El PRP-BR mereix un crèdit
real per cridar a la formació de Consells Revolucionaris de
Treballadors, Soldats i Mariners. La manifestació dels CRTSM
del 17 de juny d'unes 40.000 persones fou prou bona. Però això
era tan sols l'avantguarda – és a dir, els obrers,
soldats i mariners que haurien d'ésser militants del partit
revolucionari. Els consells reals han d'organitzar molta més
gen amb una desigualtat més gran en el nivell de
consciència.
El col·lapse del MFA com a força unificadora, i les fortes amenaces de la reacció, farà possible i urgent elevar la qüestió del front unit antifeixista – com a transició als soviets.
El problema del Front Unit – tot i les diferències profundes entre els partits polítics que l'integren, i la inevitable divisió entre ells – té les arrels en la necessitat de defensar les organitzacions obreres contra l'atac de la reacció.
“Per dur a terme una guerra per l'enderrocament de la burgesia internacional”, escrivia Lenin a L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, “cal renunciar d'antuvi a tot canvi de tàctica o a qualsevol utilització d'un conflicte d'interessos (fins i tot temporal) entre els propis enemics, o a qualsevol conciliació o compromís amb possibles aliats (ni que siga temporal, inestable, vacil·lant o condicional) – no és això extremadament ridícul”. És:
...necessitat, necessitat absoluta del Partit Comunista, que l'avantguarda del proletariat, el seu sector amb consciència de classe, realitze canvis de tàctica, adopte conciliacions i compromisos amb els diversos grups de proletaris, amb els diversos partits d'obrers i de petits patrons. És tot una qüestió de saber com aplicar aquestes tàctiques per tal d'elevar – no davallar – el nivell general de consciència de classe del proletariat, l'esperit revolucionari, la capacitat de lluitar i guanyar. [94]
I Lenin mostrava a la pràctica com hom hauria de dur a terme la política del front unit sense caure ni en compromisos sense principis ni en sectarismes dogmàtics. La prova clàssica fou el 26 d'agost del 1917 quan el general Kornilov, comandant en cap de l'exèrcit rus, llençà les tropes contra Petrograd, per tal d'esclafar el govern de Kerenski, els soviets i tots els partits – no tan sols els bolxevics revolucionaris, sinó també els menxevics i social-revolucionaris reformistes. El Partit Bolxevic era semi-legal, reprimit i perseguit pel govern Kerenski. Els seus dirigents eren difamats com a agents alemanys. Però els bolxevics no vacil·laren a fer una aliança pràctica amb els llurs carcellers i difamadors – Kerenski, Ceretelli i companyia – per combatre Kornilov.
Els escrits de Lenin durant aquells dies crucials són de lluny els més clars i aguts. En una lletra al Comitè Central dels Bolxevics hi escriu:
La revolta de Kornilov és del tot inesperada (inesperada en aquest moment i d'aquesta forma) i prova un capgirament complet dels esdeveniments.
Com tot capgirament, demana una revisió i un canvi de tàctiques. I com amb tota revisió, hem d'ésser extremadament cursos de no perdre els principis.
No hi ha d'haver cap ocultació dels desacords fonamentats, cap afebliment de la crítica de la posició de l'aliat temporal, cap menysteniment de les diferències:
Fins i tot ara no hem de donar suport al govern Kerenski. Això va contra els principis. Se'ns pot demanar: no aneu a lluitar contra Kerenski? I és clar que sí! Però no és el mateix; hi ha una línia divisora...
Cal que lluitam, lluitam contra Kornilov, justament com ho fan les tropes de Kerenski, però no donam suport a Kerenski. Al contrari, denunciam la seua feblesa. Aquesta és la diferència. És una diferència més aviat subtil, però és del tot essencial i no ho hem d'oblidar.
Què constituïa aleshores el canvi de la tàctica bolxevic davant la revolta de Kornilov?
Canviam la forma de lluita contra Kerenski. Sense relaxar el mínim la nostra hostilitat envers ell, sense retirar ni un sol mot dit contra ell, sense renunciar a la tasca d'enderrocar-lo, diem que hem de considerar l'actual situació. No enderrocarem Kerenski tot just ara. Avanárem la tasca de lluitar contra ell d'una forma diferent, és a dir, assenyalarem a la gent (que lluita contra Kornilov) la feblesa i vacil·lació de Kerenski. Això s'ha fet també en el passat. Ara, però, s'ha convertit en una cosa de gran importància, i en això consisteix el canvi.
El canvi en la tàctica dels bolxevics davant la revolta de Kornilov s'expressava en posar en el centre de l'agitació del partit una sèrie:
...de “demandes parcials” que s'han de presentar a Kerenski: arrest de Miliukov, armament dels obrers de Petrograd, agrupar les tropes de Kronstadt, Vyborg i Helsingfors cap a Petrograd, dissoldre la Duma, arrestar Rodzianko, legalitzar la transferència de les finques als camperols, introduir el control obrer damunt el gra i les fàbriques, etc., etc. Hem de presentar aquestes demandes, no tan sols a Kerenski i no tant a Kerenski com als obrers, soldats i camperols que duen a terme la lluita contra Kornilov. Hem de mantindre el llur entusiasme, animar-los a combatre els generals i oficials que han pres part per Kornilov, animar-los a demanar el traspàs immediat de la terra als camperols, suggerir-los que cal arrestar Rodzianko i Miliukov, dissoldre la Duma, tancar el Rech i altres diaris burgesos, i investigar-los.
En tots els canvis tàctics Lenin mai no oblidà d'insistir en què mai cap aspecte secundari havia de superar el central: la presa del poder pel proletariat.
Seria errnoni de creure que ens hem allunyat de la tasca de la conquesta del poder pel proletariat. No. Ens hi hem apropat, no directament, sinó lateralment. De moment hem de fer campanya no tan directament contra Kerenski, com indirectament, és a dir per demanar una veritable guerra revolucionària més i més activa contra Kornilov. El desenvolupament d'aquesta guerra tot sols ens pot dur al poder, però hem de parlar d'això en la nostra propaganda tan poc com siga possible. [95]
I així, davant l'amenaça de Kornilov, s'hi organitzaren comitès de defensa revolucionària, on els bolxevics entraven com a minoria. Això no impedí que els bolxevics, com els més coherents, assumissen un paper dirigent.
El front unit contra Kornilov donà una nova alenada de vida als soviets que havien quedat adormits sota la direcció menxevic i social-revolucionària, especialment d'ençà dels dies de juliol quan comença una persecució massiva contra els bolxevics.
I sens dubte, en una situació revolucionària, un front unit bé pot dur al soviet. Com Trockij assenyalava clarament, “de la mateixa forma que el sindicat és la forma rudimentària del front unit en la lluita econòmica, el soviet és la forma superior del front unit, sota les condicions on el proletariat entra en l'època de la lluita pel poder”. [96]
De quin forma exacte, amb quins partits, es construirà el
front unit a Portugal, no ho podem saber per endavant. Calen canvis
ràpids de tàctica, inclosa la del front unit, en una
situació que canvia fàcilment. Però hi ha
quelcom absolutament clar, si estudiam l'experiència històrica
del proletariat internacional. Un dels principals aspectes connectats
íntimament amb el del front unit, i que hi du directament, és
la qüestió de l'armament dels obrers, de la creació
de milícies obreres.
Els obrers s'han de protegir. Ja en el nord la necessitat força a patrullar els carrers, a defensar els centres obrers dels atacs reaccionaris. Aquesta necessitat també apareixerà a Lisboa i a Setúbal. Per què no es demana a l'administració de l'empresa que un cert nombre d'obrers siguen alliberats de la feina per fer tasques de patrulla pagades per la direcció?
Mentre es construeix la milícia obrera cal dur a terme una propaganda per l'armament general dels obrers revolucionaris.
Al mateix temps no es pot tindre una milícia
obrera alhora que un exèrcit regular per molt de temps. De
forma que cal elevar la reivindicació per la llur fusió.
Això implica l'elecció de tots els oficials de les
forces armades, l'elecció democràtica de comitès
de soldats en cada unitat, centralitzats en una elecció
nacional de delegats de soldats a un consell nacional. Com que el
proletariat no pot conquerir el poder estatal sense les armes, la
consigna d'“armar els obrers” i la consigna de “construir
els consells d'obrers, soldats i mariners” són lligades
indissolublement.
Les revolució de fet comencen com a actes espontanis sense la direcció del partit. La revolució francesa començà amb la presa de la Bastilla. Ningú no ho organitzà. Hi havia un partit al capdavant del poble en la rebel·lió? No. Fins i tot els futurs dirigents dels jacobins, per exemple Robespierre, no s'oposaven encara a la monarquia i no eren organitzats en un partit. El 14 de juliol del 17890 fou un acte espontani de les masses.
El mateix val per la revolució russa del 1905 i del la revolució del febrer del 1917. La revolució del 1905 començà amb un xoc cruent entre l'exèrcit i la policia tsaristes, d'una banda, i les masses obreres, homes, dones i criatures, de l'altra, dirigides pel sacerdot Gapon (qui era en realitat un agent provocador del tsar). S'organitzaren els obrers sota una direcció clara i decisiva amb una política socialista pròpia? No, certament. Duien icones, demanaven al benvolgut “pare” – el tsar – que els ajudàs contra els explotadors. Aquest fou el primer pas d'una gran revolució. Dotze anys després, el febrer del 1917, les masses, ara amb més experiència, i amb un nombre més gran de revolucionaris entre ells que en la revolució anterior, de nou s'alçaren espontàniament. Cap historiador ha sigut capaç d'assenyalar cap organitzador de la revolució de febrer, simplement no era organitzada.
Amb tot, després de l'estimulació d'un aixecament espontani, les revolucions avancen d'una forma diferent. A França hi hagué una transició d'un govern semi-republicà de la Gironda fins a un de revolucionari, que annihilà completament les relacions de propietat feudals. Això no fou realitzat per masses desorganitzades sense la direcció de cap partit, sinó sota la direcció decisiva del partit jacobí. Sense aital partit al capdavant, aquest important pas, que demanava una lluita a tota ultrança contra els girondins, hauria sigut impossible. El poble de París podia aixecar-se espontàniament, sense direcció, contra el rei després de dècades d'opressió. Però la majoria eren massa conservadors, i mancats d'experiència històrica i de coneixement, per distingir, després de tan sols dos o tres anys de revolució, entre els qui volien dur la revolució a l'extrem i els qui desitjaven un compromís. La situació històrica requeria una lluita fins a la fi i contra el partit de compromís, els aliats d'ahir. La direcció conscient d'aquesta decisió la oferí el partit jaconí, que fixà la data i organitzà l'enderrocament de la Gironda el 10 d'agost del 1792 fins al darrer detall. Similarment la revolució d'octubre no fou un acte espontani, sinó que fou organitzat en tots els seus detalls importants, inclosa la data, pels bolxevics. Durant les zigues-zagues de la revolució – entre el febrer i l'octubre, la manifestació d'abril, la manifestació de juny, els dies de juliol i la posterior retirada ordenada, el revulsiu del cop de Kornilov – els obrers i soldats s'apropaven a la influència i a la direcció del partit bolxevic. Aital partit era essencial per elevar la revolució des de les etapes inicials a la victòria final.
L'espontaneïtat és inevitablement irregular i desigual, i aleshores que totes les revolucions de la història han començat espontàniament, cap no ha acabat així.
Perquè la classe obrera prenga i sostinga el poder, cal un partit obrer revolucionari. Això no vol dir que una revolució, l'enderrocament de l'antic ordre, no puga esdevindre si no és sota la direcció d'un partit revolucionari. El propi cop del 25 d'abril ho demostra clarament. Sense cap partit l'enderrocament d'un antic règim pot certament tindre lloc.
Tampoc no hi ha cap màgia en aquests partits. Els tradicionals partits obrers, socialdemòcrates i “comunistes”, han sigut durant dècades un fre, i no un motor, de la revolució socialista. “El proletariat pot tolerar durant molt de temps una direcció [de partit] que haja patit una completa degeneració interna”, escrigué una vegada Trockij, “però que no haja tingut encara l'oportunitat d'expressar aquesta degeneració en mig de grans esdeveniments. Cal un gran xoc històrica per revelar clarament la contradicció”.
El xoc pot produir escepticisme de tota la noció del partit revolucionari. Es pot suposar que hi ha diversos substituts, ja siguen oficials esquerranosos, l'acció espontània de la classe obrera o el que siga. Però no hi ha cap substitut possible. Moltes menes d'institucions no-partidistes poden jugar un paper en el procés revolucionari, com ara els consells obrers, que puguen jugar un paper gairebé imprescindible, però sense un partit revolucionari, la classe obrera, com a classe, no pot governar.
Un partit revolucionari és diferent en la natura, i no simplement en la política, dels partits reformistes. Els partits reformistes són sempre substitucionalistes. Votau-nos i farem tal o tal per vosaltres és l'estratègia invariable. En el cas dels partits social-demòcrates és gairebé l'única crida política que fan als llurs partidaris en circumstàncies “normals”.
Hi ha també un cosa semblant al substitucionisme revolucionari. Un exemple clàssic és el blanquisme. El 12 de maig del 1839 Blanqui dirigí els seus 1.200 partidaris armats de París en els carrers per enderrocar la monarquia. La seua proclama deia:
A les armes ciutadans!
L'hora fatal ha sonat pels opressors...
El govern provisional ha triat els dirigents militars que duran la lluita.
Aquesta gent prové de les vostres files; seguiu-los – us duran a la victòria.
Endavant! Visca la República.
Aquest cop fou força existós al principi. Havia sigut molt ben preparat, en un sentit tècnic. Els edificis governamentals clau foren ocupats. Però tota l'operació s'havia preparat en secret. No se n'havia fet cap preparació política. Les grans masses de la població treballadora de París no sabien res del pla de Blanqui. Ho ignoraven completament, no tan sols el pla tècnic, que havia d'ésser secret, sinó també els objectius polítics i socials del moviment. Romangueren inactius. El govern hi respongué, recolzat en tropes lleials, i l'aixecament fou esclafat.
No és que els obrers de París d'aleshores fossen incapaços d'una acció revolucionària. Ben al contrari. El 1830 i de nou el 1848 enderrocaren el règim. Però en tots dos casos un ferment polític entre ells precedí la insurrecció.
Ara tothom, si més no de paraula, reconeix la necessitat de la preparació política, però de fet el substitucionisme encara és dominant en l'esquerra revolucionària. Cal insistir i tornar a insistir que, en paraules de Marx, “l'emancipació de la classe obrera ha d'ésser l'acte de la pròpia classe obrera”. Un partit revolucionari no pot substituir mai la classe obrera. Uns altres partits ho poden fer i ho han de fer. Els llurs objectius, ben diversos, inclouen sempre mantindre els obrers políticament passius – com a electors o com participants de manifestacions ben controlades i planificades des de dalt.
Però el refús del substitucionalisme de cap manera implica el refús de la necessitat d'un partit obrer revolucionari. La classe obrera és el producte de la societat capitalista. La seua consciència i militància són necessàriament desiguals. Per actuar, fins i tot en lluites sectorials, necessita organització. Ja que per actuar com a classe per l'objectiu més enlairat de tots, la presa del poder i la reconstrucció socialista de la societat, els obrers més conscients i confiats s'ha d'unir. Són els dirigents reals o potencials dels llurs companys. Units poden, sota circumstàncies favorables, aplegar les masses. Aquesta unió dels obrers avançats és el partit obrer revolucionari. En temps de crisi els obrers, com altres sectors de la societat, responen a una direcció o a una altra. Els problemes aguts s'han de resoldre i es resoldran – d'una forma progressiva o d'una forma revolucionària. En absència del partit revolucionari dirigit pels obrers més avançats, les masses de la classe obrera seguiran o es comprometran amb una direcció. El buit s'ha d'omplir, i si els obrers avançats manquen de cohesió i de confiança per dirigir, si no són capaços d'actuar com a partit, aleshores el buit sempre s'omplirà amb una força substitucionalista basada en l'apatia i en la confusió.
És clar que el partit revolucionari també necessita de tradició i de teoria. En altres paraules els seus quadres han d'assumir les lliçons de les lluites obreres del passat nacionals i internacionals. Per arribar a una capa més àmplia d'obrers avançats aquesta tradició ha d'ensenyar-se fins a cert punt. Després de tot, els quadres de la classe burgesa, els buròcrates, els oficials d'exèrcit, els gestors, els advocats, etcètera, són subjectes d'un intens procés educatiu que és tan ideològic com tècnic.
Però és molt perillós veure la feina del partit com principalment docent. La feina principal és dirigir. Per fer-ho efectiu els militants han d'escoltar, han d'ésser sensibles als ànims canviats dels llurs companys treballadors, han de conèixer com lligar les aspiracions dels obrers a l'objectiu polític central. En poques paraules han d'aprendre dels llurs companys treballadors tant – o més – com n'han d'ensenyar. Repetim, la feina és dirigir, i per dirigir cal que entengueu a qui dirigiu. La direcció és un procés bidireccional.
El mateix val pels dirigents del partit. Tan sols els utòpics gens pràctics poden suposar que la direcció del partit és innecessària. De la mateixa forma que la classe obrera en general és dirigida pels militants més conscients i confiats, dins el partit la diferenciació és inevitable. La tasca de la direcció del partit és generalitzar l'experiència dels militants del partit i dirigir-los com dirigeixen als companys treballadors. És la mateixa relació bidireccional dins el partit.
Molts esquerranosos veuen el partit com el substitut de la classe, o primordialment com el mestre de la classe. Igualment, molts veuen la direcció del partit com la dipositària de la doctrina, de la teoria, de la pràctica i del coneixement organitzatius. És clar que ha d'ésser totes tres coses en un cert grau. Però principalment ha d'ésser l'alumne més apte, l'oïda més sensible i la voluntat més ferma.
La teoria i la tradicció molt sovint esdevenen un dogma inert. De fet, ho han d'esdevindre si no romanen sempre connectades a la lluita viva, a la creativitat i a la iniciativa de la classe obrera. La citació tan repetida com poc entesa d'Engels, “la nostra teoria no és un dogma sinó una guia d'acció”, resum la relació correcta entre teoria i pràctica.
Lenin s'estimava repetir, “la teoria, amic meu, és grisa, però verd és l'etern arbre de la vida”. La realitat viva és sempre més rica en desenvolupaments, en probabilitats, en complicacions, que cap concepte o pronòstic teòric, i Lenin per tant ridiculitzava tots els qui convertien el marxisme en una icona: “una icona és quelcom per pregar, quelcom per persignar-s'hi, quelcom per agenollar-s'hi; però una icona no té cap efecte en la vida pràctica i en la política pràctica”. [97]
Una direcció revolucionària necessita alhora una comprensió de la lluita en general, i la capacitat de presentar les consignes correctes a cada passa. Això no es deriva simplement del programa del partit. Ha d'adir-se amb les circumstàncies, especialment amb els ànims i els sentiments de les masses, de forma que es puga emprar per dur endavant els obrers. Les consignes han d'ésser apropiades, no tan sols a la direcció general del moviment revolucionari, sinó també al nivell de consciència de les masses. Tan sols a través de l'aplicació de la línia general del partit es manifesta el seu valor real.
El partit i la seua direcció ha de mantindre un contacte directe amb les masses. L'única política revolucionària real és la política oberta i conseqüent que evita caure en “trucs” per entabanar les masses. Així la premsa del partit ha de jugar un paper central en la idea de la política del partit. Era així amb els bolxevics. Al començament del juliol del 1917, el Partit Bolxevic publicava 41 diaris i revistes, 27 en rus i la resta en les llengües de les diverses minories (cinc letones, una lituana, dues armènies, dues estonianes, una polonesa, una georgiana, una adzerbaijana). D'aquestes 17 eren diaris (14 en rus), vuit publicacions apareixien tres vegades a la setmana, cinc dues a la setmana, set eren setmanaris, tres cada quinzena i una era mensual. El mot – inclòs el mot escrit – és així d'important en la revolució. No hi hagué cap període en la vida de Lenin on escrigués més o millor que en els mesos de febrer a l'octubre del 1917.
Pel partit revolucionari amb pronunciar els mots correctes no n'hi ha prou. El partit ha d'ésser capaç de traduir els mots en fets. Per això ha de tindre una implantació profunda i àmplia en el proletariat – ha d'ésser un partit de masses. Era el cas del Partit Bolxevic. El juliol del 1917 a Petrograd els bolxevics tenien 36.000 militants (Petrograd tenia la mateixa població que Lisboa ara). És clar que el PRP-BR el 25 d'abril del 1974 era tan sols una petita organització i esdevindre un partit de masses no és gens fàcil, especialment quan el PRP ha d'enfrontar-se no tan sols al Partit Comunista (i en menos grau al Partit Socialista) en els cercles obrers sinó també amb altres petites organitzacions d'extrema esquerra (bàsicament els maoïstes). Amb tot, ací de nou l'experiència bolxevic és força útil. En els mesos revolucionaris del 1917 el Partit Bolxevic cresqué molt ràpidament de fet. Així, per exemple, a Saratov al principi del març hi havia 60 militants del partit i a la fi de juliol hi havia 3.000; a Kiiv les xifres corresponents eren de 200 i 4000; a Ekaterinburg de 40 i 2800; a Moscou de 600 i 15.000; a Petrograd de 2.000 a 36.000.
Fàcil o difícil, d'una forma o d'una altra, l'èxit de la revolució a Portugal exigeix que brolle un partit proletari revolucionari de masses.
Construir el partit de masses, fer de la publicació del partit un organitzador central, fer del partit i de tots els seus militants un participant actiu de la lluita de classes són parts integrals de dur el proletariat cap a la victòria. La política i l'organització no es poden separar de cap manera.
A diferència de les sectes que s'apropien del mantell de la direcció sense parar gens d'atenció a ço que realment els obrers pensen, senten i fan, el partit revolucionari, per damunt de tot, s'ha de relacionar amb els obrers en lluita. El paper central del partit és “oferir una visió completa a l'activitat revolucionària creativa de les masses, qui participen ben poc en aquesta activitat en temps de pau, però qui es situen al capdavant en les èpoques revolucionàries”. [98]
És especialment durant els períodes revolucionaris que els obrers mostren les tremendes capacitat creatives que tenen. Com assenyalava Lenin, “les capacitats organitzadores del poble, particularment del proletariat, però també de la pagesia, es revelen un milió de vegades més forta, completa i productiva en períodes de turbulències revolucionàries que en els períodes anomenats de progrés històric en calma”. [99]
Una victòria de la revolució proletària a Portugal obrirà un nou capítol en la història mundial. L'impacte en la veïna Espanya serà decisiu. Fins i tot abans de la caiguda del feixisme la classe obrera d'Espanya mostra una militància fantàstica. Les xifres oficials del 1974 registren 1.196 disputes industrials que afecten 669.861 obrers, i aquestes són les xifres conservadores publicades pel govern espanyol. Si les multinacionals perden les fàbriques de Portugal hi ha moltes possibilitats que les perden també a Espanya.
Portugal, la baula més feble de la cadena capitalista d'Europa, pot esdevindre la pista de llençament per la revolució socialista de tot el continent.
Les apostes són extremadament altes tant per la classe obrera com per la classe capitalista. L'OTAN, la CIA, el MI6, la CEE, el Departament d'Estat i l'Oficina d'Exteriors, els dirigents conservadors i social-demòcrates s'han unit tots junts en una santa aliança per defensar la “democràcia”. El proletariat internacional hauria de tancar files amb els llurs germans i germanes portugueses per fer que Portugal no es convertesca en un altre Xile, i que la lluita culmine en el poder obrer i el socialisme.
88. Guardian, 5 September 1975.
89. Guardian, 9 September 1975.
90. Le Monde, 15/16 June 1975.
91. Le Monde, 13/14 July 1975.
92. Le Monde, 15 July 1975.
93. L’Unità , 28 July 1975.
94. V.I. Lenin, Collected Works, vol.31, pp.70-74.
95. V.I. Lenin, Collected Works, vol.25, pp.285-289.
96. L. Trotsky, Fascism, Stalinism and the United Front, International Socialism 38/39 (first series), August/September 1969.
97. V.I. Lenin, Collected Works, vol.30, p.356.
98. V.I. Lenin, Collected Works, vol.8, p.563.
99. V.I. Lenin, Collected Works, vol.10, p.259.