Tony CliffPortugal en la cruïlla |
Les masses d'obrers no s'esperaren a què el govern o els dirigents sindicals els diguessen que havien de fer, sinó que immediatament i efectiva entraren en l'arena història. La caiguda del feixisme elevà les llurs expectatives. Les revolucions són impacients, i les masses revolucionàries són impacients. Els bandejats cercaven canvis radicals en les llurs vides, horitzonts més amples.
La revolucions trenquen el mur entre les lluites econòmiques parcials i la lluita política general. Cada tipus de lluita encoratja recíprocament l'altra.
Les setmanes i mesos posteriors al 25 d'abril del 1974 provaren fins l'extrem com s'equivocaven els qui veien un mur xinès entre la lluita parcial per reformes econòmiques i la lluita política per la revolució, i com l'encertava Rosa Luxemburg quan assenyalava que en un període revolucionari la lluita econòmia creix en una de política i a l'inrevès:
El moviment no va sols en una direcció, d'una lluita econòmica a una de política, sinó també en la direcció oposada. Qualsevol acció política important de masses, després d'arribar al seu pic, resulta en una sèrie de vagues econòmiques massives. I aquesta regla s'aplica no tan sols a cada vaga massiva, sinó a la revolució en general. Amb la difusió, la clarificació i la intensificació de la lluita política no tan sols la lluita econòmica no retrocedeix, sinó que al contrari difon i al mateix temps s'organitza i s'intensifica. Hi ha una influència recíproca entre les dues lluites. Cada nou atac victoriós de la lluita política té un poderós impacte en la lluita econòmica, ja que alhora que amplia el camp obrer per millorar les llurs condicions i reforça el llur impuls per fer-ho, estimula el llur esperit de lluita. Després de cada ona ascendent d'acció política, hi resta un sediment fèrtil d'on brollen un miler de lluites econòmiques. I també és cert el contrari. La lluita econòmica constant dels obrers contra el capital els fa de suport en cada pas de la batalla política. La lluita econòmica constitueix, per dir-ho així, el reservori permanent de la força de la classe obrera de la qual la lluita política sempre treu forces renovades. La lluita econòmica incansable del proletariat du en tot moment a conflictes forts aïllats ací i allà a partir dels quals exploten lluites polítiques imprevistes a una escala immensa.
En una paraula, la lluita econòmica és el factor que fa avançar el moviment d'un focus polític a un altre. La lluita política fertilitza periòdicament el sòl per la lluita econòmica. Causa i efecte s'intercanvien a cada segon. Així trobam que els dos elements, l'econòmic i el polític, no tendeixen a separar-se entre ells durant el període les vagues massives a Rússia, i encara menys es neguen mútuament, com suggeririen esquemes pedants.[9]
Després del 25 d'abril del 1974 la tasca immediata era recuperar-se d'anys de repressió feixista i unir els obrers dividits per un munt de sindicats en una mateixa empresa, i en una munt d'empreses i de petites unitats de producció per tota la indústria.
La classe obrera portuguesa prengué la tasca de la unificació amb les pròpies mans. S'elegiren comitès obrers en fàbriques de tot Portugal per dirigir les lluites de base, no tan sols a nivell local sinó també en indústries senceres i en monopolis.
En la indústria electrònia s'ha format una coalició que consta de delegats obrers de totes les empreses electròniques – Plesseys, STC, ITT, etc. Moltes fàbriques i seccions obreres produeixen regularment diaris i butlletins per les bases. En certs casos, com en la indústria llanera i tèxtil, els ports, i les indústries de l'acer, aquests diaris són produïts pels obrers d'indústries senceres.
No són sindicats alternatius, sinó que es composen de delegats elegits per les bases sindicals de les plantes, i que són nomenats per donar una direcció responsable i democràtica a la fàbrica. Els comitès de fàbrica coordinen les lluites de forma quotidiana i totes les decisions polítiques es prenen mitjançant reunions massives. Les negociacions amb la direcció es reporten a les bases.
Des del principi, les reivindicacions polítiques i econòmiques s'han lligades estretament als comitès obrers. El saneamento (purgues) vol dir quelcom més tancar els policies secretes. Realitzat de forma efectiva i profunda, suposa destruir virtualment l'estructura de l'estat burgès. Com que l'estat corporatiu suposa el control en tots els nivells de la vida social, bancs, esglèsies, escoles, universitats, oficines i direccions d'empreses, un saneamento complet suposaria la destrucció de tota la jerarquia social des del consell de directors fins als encarregats.
En les grans empreses, especialment les multinacionals, les reivindicacions econòmiques van de la mà amb les lluites per la purga de tots els membres de la direcció i de l'administració que d'una forma o una altra eren connectats amb el règim feixista: “En determinats llocs això suposa l'acomiadament de tots ells”. [10]
Tan sols durant el maig del 1974 més de 200.000 obrers dels sectors clau del tèxtil, de les drassanes, del transport, de l'hosteleria i de la restauració, de l'electrònica, de la posta i de la banca, eren en vaga per millorar salaris i condicions laborals alhora que pel saneamento.
A Lisnave 8.400 obrers anaren a la vaga, i ocuparen les drassanes de Margueira i Rocha do Conde de Orbidos. Les principals reivindicacions eren un salari mínim de 130 lliures mensuals i una setmana laboral de 40 hores.
En el tèxtil, uns 6.000 obrers de Lanificions de Corvithia, Tordozendo i Unhais de Serra decidiren de començar una vaga el 12 de maig per tal de defensar la llur reivindicació per un augment mensual de 13 lliures. La vaga es difongué a diverses fàbriques de Porto, Castanheira de Pera, Castelo Branco, Cebolais de Lima, Lisboa, Portalegre, Mira d’Aire i Arelar.
Uns 1.600 miners de Panasqueira començaren una vaga el 13 de maig. Les reivindicacions eren d'un salari mensual mínim de 100 lliures, una paga extraordinària anual pel valor d'un salari mensual, assistència mèdica lliure, la purga de tota la gent vinculada amb el règim feixista i vacances d'un mes. La vaga acabà el 20 de maig i totes les reivindicacions obreres foren admeses.
Els obrers de Firestone de Lisboa, Alcochete, Porto i Coimbra començaren una vaga el 13 maig i ocuparen les plantes. Demanaven la purga dels elements de l'administració connectats amb el règim feixista i tornaren a la feina el 20 de maig. [11]
A la fi del juny s'havien fet avenços importants. El saneamento, per bé que de cap manera complet, havia permès el bandejament dels dretanosos més compromesos i prominents de l'administració, dels diaris, de les emissores de ràdio i televisió, de les estructures de govern local, de les esglèsies i de les fàbriques de tot Portugal, i la purga més decidida i profunda es realitzà en les fàbriques on la repressió que seguí l'onada de vagues anterior al cop era encara fresca en la memòria de la classe.
Per les multinacionals la legislació d'un salari mínim nacional pel govern el juny, i la militància amb la qual la classe obrera lluitava per aplicar-ho i es desenvolupava una organització d'empresa, suposava la fi de l'era de la superexplotació de treball barat i reprimit. Companyies com Plesseys, Timex i ITT començaren a repatriar capital, i provaren de tancar part de les llurs operacions per anar-se'n. Moltes de les petites i mitjanes empreses han fet fallida i tancaren o simplement foren abandonades pels llurs propietaris.
La lluita contra els tancament començà el juny del 1974. El setembre del 1975 hi havia 300.000 sense feina únicament en el sector industrial. Els fets durs del capitalisme de Portugal continuen a obligar la classe obrera a defendre's.
Moltes fàbriques han sigut preses pels obrers, i els comitès obrers, que foren elegits poc després del 25 d'abril del 1974, han començat a dirigir-les. Però els caps no abandonen sense lluita. Provaren d'aplicar la Llei de Vagues contra els obrers. A Charminha, una petita fàbrica de roba als afores de Lisboa, provaren de pagar salaris amb xecs sense fons. El gestor austríac fugí del país, i els obrers, majoritàriament dones, establiren una cooperativa per vendre el llur treball a la gent. A Eurofil, que fa plàstics, fibres, corda i sacs, etc., i que tenia un 40% de treball eventual, la direcció provà de declarar la fallida de la companyia. Els obrers ocuparen la fàbriques i continuaren la producció. Han fet fora els caps i demanen la nacionalització sense compensació sota control obrer.
A Tintura Portugalia, la xarxa més gran de tinters de Portugal, els caps respongueren la llista de les reivindicacions obreres amb una llista d'acomiadaments i un tancaments. Els obrers ocuparen la fàbrica i començaren a treballar-hi. Els caps, que afirmaven que la companyia encarava una situació financera crítica, amb tot encetaren una campanya molt costosa de rumors i de mentides contra els obrers en la premsa i la ràdio nacionals. Els llurs plans foren afonats pels obrers de la ràdio que boicotejaren la campanya i emeteren la versió obrers de la lluita.
Una nova onada de fortes lluites contra els tancaments ha agranat Portugal d'ençà de gener. En les primeres sis setmanes d'enguany hi ha hagut més de 250 lluites en aquest tema.
Les vagues ja no són la principal tàctica emprada en aquestes lluites. Contràriament, un nombre creixent de fàbriquen han sigut ocupades. Algunes, com la cadena de supermercats Nutripol, funcionen sota control obrer, i en un cert nombre de casos els obrers han demanat la nacionalització – a la CUF, un extens conglomerat que ara ha sigut nacionalitzat, i la fàbrica de Nefil Furniture on un portant-veu del comitè obrer explicava la tàctica així:
No tenim cap il·lusió en la gestió obrera sota el capitalisme. L'empram com a arma, com a solució d'emergència. Començàrem a dirigir la fàbrica perquè ho havíem de fer per tal de sobreviure un cop la direcció abandonà la fàbrica el 27 de desembre... Ara pensam en reivindicar que el govern nacionalitze l'empresa – sota control obrer. No volem una nacionalització falsa que tan sols ajude els patrons.
En la fàbrica propietat de la ITT de Standard Electrica a Tascais s'anunciaren 150 acomiadaments d'una força de treball total de 1.800, mentre que la resta havien de passar a una jornada laboral escurçada. Hi hagué una reunió massiva immediata, a on assistiren delegats d'altres fàbriques d'electrònica, i que adoptà les següents reivindicacions: que el govern faça accionar per aturar els acomiadaments i que tots els obrers acomiadats siguen readmesos; l'abandonament immediat de totes les tropes dels territoris d'ultramar; legislació governamental per controlar els beneficis fets per les multinacionals; la creació de nous llocs de treball; i que es prenguen passos per alliberar Portugal del domini imperialista.
En la primera setmana de maig del 1975, 150.000 obrers anaren a la vaga per millorar pagues i condicions. Eren principalment de la indústria química i de la indústria hotelera i de la restauració que, com a Gran Bretanya, es troben entre els sectors pitjor pagats de la classe obrera.
De nou, 280.000 teixidors de llana i d'obrers de roba s'han implicat recentment en aturades. Demanen una setmana laboral de 40 hores, descans els dissabtes pels teixidors de llana i vacances pels obrers de la roba, i un salari mínim de 20 lliures mensuals.
Una gran part d'aquests obrers treballen per companyies multinacionals (tant Courtalds com ICI tenen interessos a Portugal). Treballen amb matèries primeres d'importació i una proporció elevada dels béns manufacturats amb el llur treball barat és després exportada a Europa. Els obrers han realitzat manifestacions de diversos milenars a Oporto i la vila tèxtil de Covilha. [12]
El 25 de juny 3000 obrers de TAP, les aerolínies portugueses, rodejaren les principals oficines administratives i deixaren tancats dins els directors de la companyia, en demanda de l'adopció de la reivindicació salarial que defensen des de fa 15 mesos. [13]
Per copsar com de lluny anà la lluita
obrera, hom ha d'esmentar que s'estima que més de 300
establiments han sigut presos pels obrers! [14]
Una de les principals batalles de la classe obrera – important econòmicament, políticament i ideològicament – fou el control dels mitjans.
Primer la batalla pel Jornal do Comercio.
Començà l'abril del 1974, just després del cop, i continuà durant cinc llargs mesos. Els obrers presentaren a l'administració reivindicacions salarials, de condicions laborals i, per damunt de tot, l'expulsió de la companyia dels feixistes partidaris de l'anterior règim. Periodistes, impressors i obrers d'oficines eren unànims en un punt – totes les reivindicacions eren negociables llevat de l'expulsió del director, Carlos Machado. Era acusat pels obrers de reaccionari i incompetent, i d'explotar els obrers.
El refús de l'administració d'acomiadar Carlos Machado dugué els obrers a la vaga i a ocupar el Jornal do Comercio.
Durant l'ocupació els obrers publicaren un “diari de vaga” malgrat que l'exèrcit els digué de no fer-ho. Després de l'eixida del diari de vaga l'exèrcit tancà el Jornal do Comercio. S'organitzaren piquets i els obrers dissenyaren formes de comunicar-se amb la gent i d'obtindre fons, mitjançant trobades, espectacles i la publicació d'un llibret de la vaga. La llur unitat i consciència de classe estimulà l'acció solidària de molts sectors de la classe obrera, inclosa una vaga de solidaritat de 24 hores de tots els diaris de Lisboa i Porto llevat d'O Seculo. Obrers de nombroses companyies contribuiren amb un dia de paga al fons de la vaga, i els mitjans obrers de masses cediren espai per temps per publicitar la llur lluita. [15]
El 29 d'agost l'exèrcit ocupà el Jornal do Comercio.
La vaga finalitzà quan, el 28 de setembre, durant el cop dretanós avortat, el propietari del diari, que era profundament implicat, fugí del país. Els obrers del diari el prengueren.
Una segona batalla dels mitjans es lluità a la Republica.
L'afer de la Republica començà a principis del 1975 quan els impressors es preocuparen per la caiguda de les vendes del diari. Es temien acomiadaments i demanaren de discutir la protecció dels llocs de treball. Demanaren informació de la situació general inclosa la línia política del diari.
L'editor, Paul Rego, refusà del tot qualsevol discussió. Per comptes d'això començà l'acomiadament d'obrers. Uns 17 periodistes, que d'una forma o d'una altra s'oposaven a ço que passava, foren expulsats.
Paul Rego és un home interessant. És un dels principals dirigents del Partit Socialista. Eren ministre d'Informació en el govern d'Spínola, càrrec des d'on suspengué la publicació de quatre diaris; un d'ells, la pròpia Republica. També multà el diari. Per això no era gaire popular, per dir-ho finament, entre els seus obrers.
Sota la direcció de Rego el diari canvià d'una situació de “diari d'informació” independent i no partidista, com era en el registre, a un diari més i més vinculat estretament amb el Partit Socialista. Anà fins al punt d'excloure les manifestacions de qualsevol altra organització política, o els hi donava un espai molt petit durant les campanyes de les eleccions generals. L'arrogància de Rego dugué els obrers a la vaga el 2 de maig.
Després de llargues negociacions, el 7 de maig s'arribà a un acord entre la direcció i els obrers. Contenia, a requesta dels impressors, el següent paràgraf: “El diari no serà un diari partidista, en el sentit que no reflectirà el predomini d'un partit particular en la seua columna. Tots els partits progressius tindran una tractament idèntic, amb un espai que dependrà tan sols de la importància dels fets relacionats amb cada partit”.
Rego trencà l'acord. Quan els obrers amenaçaren de prendre'l, Rego demanà el MFA d'aturar-los.
Quan el COPCON anà a lliurar-li les claus per reobrir la Republica, Rego els demanà que anassen amb ell per ajudar-lo a expulsar uns 15 obrers, un nombre que suggeria que era decidit a acomiadar tot els 15 membres del comitè obrer.
El major del COPCON s'adonà que allò no podia seguir així. Anà fins la Republica, cercà un membre del Partit Socialista del comitè obrer i li donà les claus per reobrir.
Tota la campanya internacional de la premsa capitalista que descrivia la batalla al voltant de la Republica com una batalla entre el Partit Comunista i el Partit Socialista és un munt de fems. De fet els militants del Partit Comunista eren una minoria en el comitè obrer de la Republica – dos de 15. La Republica en general reflecteix molt les idees de l'extrema esquerra i molt sovint és ben crítica amb el Partit Comunista.
Una altra batalla molt important pel control dels mitjans era sostinguda per Radio Renascença.
Aquesta emissora de ràdio sempre havia sigut a mans de l'Esglèsia Catòlica. Fins i tot després de la caiguda del feixisme sostenia un biaix fortament dretanós. Per exemple, quan l'arribada de Soares i Cunhal a l'aeroport després de la caiguda del règim feixista, Radio Renascença refusà d'emetre les llurs manifestacions. En els següents mesos hi hagué una sèrie de topades entre els obrers i la direcció, en general provocades per l'acomiadament de treballadors.
El 19 de febrer del 1975 començà una vaga general per tota Radio Renascença. Però l'11 de març, quan esclatà el cop dretanós, els obrers decidiren de tornar a la feina, i posaren a l'emissora a disposició de la classe obrera.
Els obrers esperaven que, com que el llur patró era un dels més reaccionaris de Portugal, ara guanyarien. Però no fou el cas. El 14 de març el govern anomenà un comitè mixt per dirigir l'emissora, amb un delegat del Ministeri de Treball, el govern, els tècnics, etc..
Els obrers se sentien tan decebuts que el 27 de maig ocuparen l'emissora de Lisboa. L'emissora de Porto romangué a mans de la jerarquia eclesiàstica.
El 17 de juliol el govern digué els obrers que l'emissora seria retornada a l'Esglèsia. Els obrers refusaren d'abandonar l'emissora. Durant els tres dies següents tingueren lloc una sèrie de manifestacion en suport dels obrers de Radio Renascença.
Aleshores el Consell Revolucionari Suprem del MFA contradigué la decisió del govern.
Els obrers prengueren el control complet de l'emissora. La llur direcció era majoritàriament de l'esquerra revolucionària. La programació de l'emissora la realitzaa una assemblea general. S'emeten regularment reports de lluites de tot el món. Les lluites en les fàbriques, dels comitès, etcètera reben una especial atenció.
La importància ideològica/política del Jornal
do Comercio, Republica i Radio
Renascença és que totes dues forces contendents –
l'esquerra revolucionària i la burgesia reaccionària –
els veuen com a símbols del llur poder.
A mesura que una fàbrica rera l'altra eren ocupades per la força de treball, i s'hi elegien comitès obrers per dirigir-les, hi havia un nombre creixent d'exemple d'obrers que es mobilitzaven en el veïnat per tal de prendre el control d'altres àrees que els hi afectaven la vida com ara la sanitat, el transport, l'educació i l'habitatge.
Poc després del cop del 25 d'abril, les famílies que vivien en les barraques del Bairro da Boavista als afores de Lisboa ocuparen un edifici que havia restat buit durant tres anys. Aquest edifici, com molts altres dels afores de Lisboa, era part del pla especulador per reallotjar les famílies que vivien en el centre de la ciutat en propietats d'alt valor especulatiu que serien demolides per permetre la construcció de blocs alts que donarien cabuda a les seus d'un banc o a un hotel de primera classe.
Una companyia de l'exèrcit, quan era el fresc el record dels fets del 25 d'abril, fou enviada per forçar les famílies a tornar a les barraques de llauna. L'oficial encarregat, membre de les joventuts del Moviment de les Forces Armades, es trobà amb una oposició decidida per part de tota la comunitat, seguí la pràctica rutinària de qualsevol operació de les guerres colonials d'Àfrica i anà directament a ço que pensava que era el punt més feble, una vella vídua que tot just havia entrat amb els seus sis fills a un pis de dues cambres amb llum, aigua i retret. Hi respongué: “serà millor que em dispares ara mateix. Tota la meua vida he desitjat un pic. A la fi hi moriré en un”. L'oficial restà mut per un moment. Fora els homes, les dones i les criatures que s'hi havien reunit per resistir qualsevol desallotjament parlaven amb els soldats: “aquest podria ésser el vostre barri! Recordau que vosaltres també sou poble! Gireu les armes contra els especuladors, i no contra els vostres germans i germanes!” L'oficial ho entengué i, amb tota la companyia, abandonà l'edifici. L'ocupació havia sigut “legalitzada” pel MFA.
En un país on més de 2 milions de persones viuen en barris marginals i de barraques, ja no es permet que els habitatges resten buits. Són ocupats. Els partits esquerranosos, els sindicats i les assemblees de veïns de base àmplia són darrera d'un moviment gràcies al qual centenars d'habitatges i d'edificis sense ús o amb un ús inadequat han sigut ocupats i transformats en infermeries, centres socials, clíniques, centres per la gent gran i una multitud d'altres usos adaptats a les necessitats de la comunitat.
El 9 de març una assemblea general de veïns de Porto decidí d'ocupar un complex de quatre edifics de 24 pisos propietat del Ministeri de Justícia, que els havia mantingut buits durant 15 anys.
A Cascais, un suburbi de Lisboa, obrers locals ocuparen un club esportiu d'elit i crearen un comitè local de veïns per fer-ne un centre de dia.
A Areiras de Cima una mansió que pertanyia a un terratinent absent fou presa el 27 de març pels veïns. Crearen un comitè per transformar-la en una clínica, bressola, cinema i centre cultural.
A Lisboa obrers de l'Institut Portuguès de Reumatologia es reuniren en un edifici del centre de la ciutat, buit durant nou anys, i en ell hi establiren un centre de teràpia adient per una malaltia que fins ara ha rebut un tractament inadequat a Portugal.
Un altre edifici de Lisboa, el dilapidat Hotel Frankfort, buit durant dos anys, fou l'objectiu dels obrers de Lisboa que l'ocuparen el 7 d'abril. Organitzaren grups d'obrers per netejar-lo, fer-hi reparacions i per custodiar-lo a les nits. Emeteren un comunicat on afirmaven els objectius de l'ocupació. Volien crear “una bressola, una biblioteca, una cantina i sales públiques on els obrers puguen discutir, llegir i en diferents formes crear una més clara consciència de classe, una més clara consciència política i un més clar esperit de cooperació”.
A Corroios, un altre hotel de luxe fou ocupat el 7 de març per veïns. Un membre del comitè d'ocupació comentava:
Els treballadors dedicaran el llur temps a transformar aquest hotel de luxe pels rics en un lloc de gaudi pels propis obrers – en una cantina del poble, en un centre d'atenció pels infants i la gent gran. Els obrers volen demostrar als explotadors i a ells mateixos que són capaços de resoldre els propis problemes.
No tan sols edificis buits, sinó serveis locals, especialment clíniques i hospitals, han sigut requisats pel comitès de veïns, que a través d'ells dirigeixen els serveis de sanitat adaptats a les necessitats de la comunitat local. [16]
Un grup d'obrers de Mafra decidí d'ocupar un gran edifici perquè sentien la necessitat de tindre un lloc on poder deixar les criatures en les hores de feina. Els obrers distribuiren pamflets a la població, per explicar l'objectiu de l'ocupació, i per demanar el poble de participar en la pròpia ocupació i en organitzar la bressola.
Un comitè veïnal d'Ajuda ocupà una mansió que pertany a la família Azevedo e Silva, propietaris d'una empresa de material elèctric. Durant els darrers cinc anys part de la mansió havia sigut emprada com a dipòsit de l'empresa i l'altra meitat no s'utilitzava per res. La mansió va a utilitzar-se com a bressola pels xiquets que viuen en la zona. Els obrers demanen la retirada immediata de tots el material que encara hi és a la mansió i l'expropiació immediata sense compensació.
Els residents d'Alhandra han ocupat la mansió d'un hissendat local i les terres del voltant per establir una bressola que necessitaven molt i una escola de primària pels nens del veïnat. Un comitè de voluntaris ha sigut enviat per dirigir la bressola, que ja té cura de 57 infants. [17]
9. R Luxemburg, Ausgewählte Reden und Schriften (Berlin, 1955), vol.1, pp.201-202.
10. Antonio Martins dos Santos, un càrrec del Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de Lisboa, entrevistat al Socialist Worker, 27 de juliol.
11. Our Common Struggle 1, 1974.
12. Our Common Struggle 8, June 1975.
13. Our Common Struggle 9, July-August 1975.
14. Morning Star, 21 August 1975.
15. Our Common Struggle 2, October 1974.
16. Our Common Struggle 7, April 1975.
17. OurCommon Struggle 8, June 1975.