LA GUERRA és simplement la continuació de la política per mitjans de força. Una proclamació llençada rere les línies enemigues, que expresse les aspiracions dels camperols sense terra, és també un instrument de guerra. Una revolta incitada exitosament rere les línies enemigues pot ésser infinitament més eficaç que un atac frontal. El manteniment de la moral de les tropes és tan important com equipar-les. Protegir-se contra els oficials traïdors és tan important com ensinistrar oficials eficients. En resum, la creació d’un govern obrer i camperol pel qual les masses treballarien i moririen com herois és el millor suport polític de la lluita militar contra l’enemic feixista en una guerra civil.
Amb aquests mètodes, els obrers i camperols de Rússia derrotaren la intervenció imperialista i els exèrcits de guàrdies blancs en vint-i-dos fronts, malgrat el bloqueig econòmic més rígid mai imposat a cap nació. En l’organització i direcció dels exèrcits vermells sota aquestes adverses condicions, Trockij semblava realitzar miracles, però aquests miracles eren compostos de política revolucionària, de capacitats de sacrificis, de treball i heroïsme d’una classe que defensava una llibertat recentment conquerida.
Les polítiques reaccionàries que determinaren les falses polítiques militars del govern lleialista es poden seguir amb un repàs del curs de la lluita militar.
Des del 19 de juliol fins el 4 de setembre del 1936 –set setmanes decisives– el govern de Giral del Front Popular era al capdavant, amb el suport incondicional dels estalinistes i dels socialistes de Prieto (Prieto, de fet, era part oficiosament del ministeri, en adquirir un càrrec en el govern el 20 de juliol).
El govern de Giral disposava d’uns 600 milions de dòlars en or. Recordeu que l’embargament real de la venda de municions a Espanya no s’establí fins el 19 d’agost, quan el Consell de Comerç britànic revocà totes les llicències per l’exportació d’armes i avions a Espanya. Així, el règim de Giral tingué si més no un mes per comprar reserves d’armes –però el maleït fet és que no en comprà gairebé res! La història de l’intent traïdor d’Azaña-Giral per arribar a un compromís amb els feixistes ja s’ha explicat. Un fet més: Franco i els seus amics esperaren sis dies abans de formar un govern propi. Gil Robles revelà més tard que esperaven amb expectació un acord satisfactori amb el govern de Madrid. Llavors les milícies ja havien emergit dels rengles obrers i Giral ja no tenia la capacitat d’acceptar les demandes de Franco.
Les conquestes més importants de les primeres set setmanes foren la marxa exitosa a Aragó de les milícies catalanes, que empraven la socialització de la terra tan com els rifles; i l’atac dels vaixells de guerra lleialistes al transport de les tropes de Franco des de Marroc fins a terra ferma.
‘La lleialtat d’una gran part de la flota impedí decisivament Franco de transportar grans nombres de tropes marroquines a terra ferma en les primeres dues setmanes de la guerra. La patrulla naval del sud va fer el transport per mar extremadament perillós. Franco es va veure forçat a recòrrer al transport aeri, però era una feina lenta. En aquest sentit, de nou, el govern tenia l’oportunitat d’organitzar la defensa i fer reserves’, escrivien llavors dos estalinistes.[1] Allò que no afegien era el fet que els vaixells de guerra eren sota el comandament de comitès electes de mariners que, com les milícies, no tenien cap fe en el govern de Giral i duien a terme les operacions malgrat la passivitat del govern. La importància d’aquest fet es farà evident quan arribam a la política naval dels governs Caballero-estalinistes-Prieto.
Les derrotes terribles de Badajoz i Irún posaren fi al govern de Giral. Per què Irún caigué ho explica un commovedor comunicat de Pierre Van Paasen:
Lluitaren fins al darrer cartutx, els homes d’Irún. Quan ja no tenien més munició, recorregueren a les caixes de dinamita. Quan s’acabà la dinamita, s’hi llençaren endavant a mans nues i s’enfrontaren cos a cos, mentre un enemic seixanta vegades més fort els massacrava amb les baionetes. Una noia detingué dos carros blindats en la badia durant mitja hora amb bombes de glicerina. Quan els marroquins assaltaren la barricada de la qual era l’única defensora viva la feren a bocins. Els homes de Fort Marcial detingueren tres-cents legionaris estrangers a una distància durant mig dia en llençar-hi pedres des del puig on és penjat l’antic fort.
Caigueren perquè el govern de Giral no va fer cap intent de fornir els seus defensors amb munició. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, en haver ja transformat les fàbriques disponibles en tallers de municions, havia enviat diverses càrregues de munició a Irún mitjançant ferrocarrils regulars des de Catalunya a Irún. Però aquell ferrocarril recorre en part per territori francès. I el govern del ‘camarada’ Blum, l’aliat d’Espanya, havia detingut els convois a Behobia, just passada la frontera, durant dies... creuaren el pont cap a Irún quan els feixistes havien guanyat.
El govern de Giral deixà pas al govern ‘real i complet’ de Front Popular de Caballero-Prieto-Stalin. Sens dubte, tenia la confiança d’una gran part de les masses. Les milícies i els comitès de mariners n’obeïren les ordres des del principi.
Hi havia tres campanyes militars principals que el govern havia
d’emprendre. Hi havia, és clar, altres tasques, però
aquestes eren les més importants, les més urgents, i
essencialment les més simples.
La base militar de Franco durant els primers sis mesos era el Marroc espanyol. Des d’allà havia de dur els seus moros i legionaris i les reserves militars.
Els primers èxits de l’armada lleialista sota els comitès de mariners en castigar les línies de comunicació amb Marroc foren seguits d’altres. El 4 d’agost, el creuer lleialista Libertad torpedinà efectivament la fortalessa feixista de Tarrifa, a Marroc. Era un colp mortal a Franco. Tan mortal que fou respost amb el primer acte obert italià d’intervenció: un avió italià procedí a bombardejar el Libertad. Quan els vaixells de guerra lleialistes se situaren en posició de torpedinar a gran escala Ceuta, al Marroc, mentre els transports feixistes eren carregats, el vaixell militar alemany Deutschland s’afanyà a interposar-se entre els lleialistes i Ceuta per impedir l’atac. Una setmana més tard un creuer espanyol aturà el buc de càrrega alemany Kamerun, en descobrí carregaments d’armes per Franco, i l’impedí de desembarcar a Cadis. Després Portugal passà obertament als feixistes, en permetre que Kamerun descarregàs en un port espanyol i enviar per ferrocarril les municions a Franco. Els comandants navals alemanys reberen ordres de disparar contra qualsevol vaixell espanyol que provàs d’aturar els enviaments alemanys de munició. Les operacions navals lleialistes, si haguessen continuat, haurien sigut fatals per Franco, i els seus aliats s’haurien d’haver desemmascarat completament per salvar-lo.
En aquest punt es formà el govern de Caballero i Prieto, ara en la col·laboració més estreta amb els estalinistes, i sempre ‘home de França’, esdevingué el cap del ministeri naval. Posà fi a les operacions navals davant Marroc i l’estret de Gibraltar, i va fer retornar les forces lleialistes que havien assaltat Mallorca.
La tasca de l’hora era impedir que els moros i legionaris desembarcassen a Algeciren i constituïssen l’exèrcit que aviat faria una marxa paorosa des de Badajoz directament cap a Toledo i, a través de Toledo i Talavera de la Reina, a les portes de Madrid. La primera línia en aquesta tasca pertanyia a l’armada. No se l’usà amb aquest objectiu.
Per comptes d’això, a mitjans de setembre, gairebé tota la flota –inclòs el vaixell de guerra Jaime I, els creuers Cervantes i Libertad, i tres destructors– rebé l’ordre d’abandonar Màlaga i fer la volta a la península fins a la costa biscaïna! Deixaven darrera el destructor Ferrandiz i el creuer Gravina. El 29 de setembre, dos creuers feixistes enfonsaren el Ferrandiz, després d’haver torpedinat i foragitat el Gravina. Quines consideracions determinaren que les forces navals anassen a la costa biscaïna, mentre els comunicats de notícies reportaven –per citar un únic exemple– que un palangraner armat que amagava tropes marroquines de Ceuta i escortat pel Canarias, el Cervera i un destructor i un torpedinador creuaven l’estret aquell vespre. El convoi desembarcà les tropes a Algeciras sense impediment. Transportava des de Marroc un subministrament de canons i d’altres armes i abastiment abundant de munició. (New York Times, 29 de setembre) Quines consideracions? Certament no militars, ja que les forces enviades a Biscaia eren més que suficients per aturar totes soles el convoi armat dels feixistes; i certament barrar les comunicacions amb Marroc era la principal tasca de l’armada.
L’expert militar americà, Hanson W. Baldwin, que escrivia (en el New York Times del 21 de novembre) de la qüestió naval d’Espanya deia:
L’armada espanyola s’ha negligit en gran mesura, particularment en els turbulents anys recents de la història de la república, i mai no se l’ha dirigit o tripulat adientment. Però amb tripulacions eficients i ben ensinistrades, el grapat de creuers i destructors d’Espanya podria ésser una força a tindre present, particularment en l’estreta conca de la Mediterrània, on vaixells ben manetgats podrien haver tallat des de fa temps la línia de comunicació del general Franco amb el seu reservori de força humana a Àfrica...
Si jutjam pels relativament foscos reports, la majoria de vaixells –malgrat els esforços dels oficials– continuaven a fugir cap a l’Espanya vermella, groga i malva o bé onejaven banderes vermelles en els pals...
...però de totes formes el paper de l’armada en la guerra civil ha sigut fins ara menor. Els enfrontaments ocasionals en els quals han participat en els vaixells han sigut en la majoria de casos d’una qualitat d’òpera bufa i han testimoniat la poca vàlua com a mariners i tiradors de les tripulacions.
Les operacions lleialistes del 27 de setembre a Zumaga, prop de Bilbao, demostraven, però, un foc acurat. El punt real, però, era que la qüestió es reduïa a un simple equipament dels vaixells lleialistes amb tripulacions capaces. Toulon, Brest i Marsella eren plenes de milers de mariners socialistes i comunistes, veterans de l’armada, inclosos canoners i oficials ensinistrats. Podien haver fet quelcom més que tripular la flota, i haurien pogut construir altres vaixells en les principals drassanes, a Cartagena, en mans lleialistes.
En tornar eventualment de la costa nord, la flota restà ancorada lluny de l’estret, a Cartagena –i allà s’hi va estar, llevat d’uns pocs viatges inútils per la costa. Que existia al capdavall, hom ho recordà el 22 de novembre, quan submarins forasters entraren en el port de Cartagena i llençaren torpedos, un dels quals danyà el Cervantes. El mateix dia el Ministeri de Marina anunciava la reorganització de la flota per combatre les temptatives de bloqueig... i això fou el darrer que se sentí del projecte. Els transports de Franco es mogueren a voluntat de Ceuta a Algeciras, duguent-hi les desenes de milers de tropes i armaments que requerien.
En una lletra a Montseny, on demanava que els ministres anarquistes lluitassen públicament contra les falses polítiques governamentals, Camillo Berneri deia de l’armada: ‘La concentració de les forces que arriben des de Marroc, el pirateig a les Canàries i a les Balears, la presa de Màlaga, són les conseqüències d’aquesta inactivitat. Si Prieto és incapaç i inactiu, per què tolerar-lo? Si Prieto és lligat a una política que paralitza la flota, per què no denunciar aquesta política?’
Per què Prieto i el bloc governamental seguien aquesta política suïcida? Era simplement un factor de la política general basada en garantir la bona voluntat d’Anglaterra i França. Allò que aquests cercaven és clar. Una política naval lleialista agressiva, com els incidents d’agost davant Marroc havien mostrat, haurien precipitat l’estadi decisiu de la guerra civil. Hauria amenaçat d’esclafar Franco immediatament. Alemanya i Itàlia, amb el prestigi esmerçat en donar suport a Franco, potser s’haurien vist arrossegades a fer passes desesperades en defensa seua, com ara, el recurs obert a emprar les armades italiana i alemanya en l’agranament dels lleialistes dels estrets. Però Anglaterra i França no podien tolerar el control italo-alemany dels estrets (que podien retindre més endavant). Que la guerra oberta no començàs així no era, és clar, cap certesa. Especialment abans del 9 de novembre del 1936, quan Alemanya i Itàlia no havien reconegut formalment el règim de Burgos, i Alemanya i Itàlia podien haver-se retirat abans de precipitar la guerra. Si els revolucionaris haguessen sigut al capdavant i realitzat a fons l’agost i el setembre una campanya naval sistemàtica, i haguessen aconseguit de tallar Marroc d’Espanya, el més probable és que Itàlia i Alemanya s’haguessen retirat amb tota la gràcia possible. L’imperialisme anglo-francès, però, no era interessat en una victòria lleialista si no en mantindre una crisi bèl·lica mentre resistien en els llurs interessos imperialistes en la Mediterrània. I tenien via lliure gràcies a l’orientació anglo-francesa del govern lleialista. Cada mes que passava, per tant, implicaven Alemanya i Itàlia més fondament, es feia més i més probable una explosió internacional si l’armada lleialista s’activava. Simplement deixà d’existir com a arma lleialista.
Vet ací el primer exemple terrible de com una política antirevolucionària collava la lluita militar.
La mateixa orientació anglo-francesa explica el fracàs de la lluita terrestre a Algeciras, el port espanyol en el qual desembarcaven les forces feixistes procedents de Marroc. Màlaga era estratègicament situada com a punta de llança d’aquest moviment. De fet, la pròpia Màlaga fou deixada indefensa. Principalment defensada per forces cenetistes, que demanaren debades des d’agost fins a febrer l’equipament necessari, Màlaga fou envaïda per una força terrestre italiana, mentre la flota que la podia haver aturat restava ancorada a Cartagena. Màlaga caigué el 8 de febrer. Des de dos dies abans, les milícies no havien rebut instruccions de la superioritat militar i després, el dia abans de caure Màlaga, descobriren que la comandància havia sigut abandonada sense dir paraula als milicians que la defensaven. No era una derrota militar, sinó una traïció. La traïció basal no era la deserció en el darrer minut de l’estat major sinó la política que dictava la inactivitat de l’armada i el desús de Màlaga com a base contra Algeciras.[2]
Si no per terra o per mar, hi havia encara una altra forma d’atacar la base marroquna de Franco. Citam Camillo Berneri:
La base militar feixista d’operacions es troba a Marroc. Hauríem d’intensificar la propaganda a favor de l’autonomia marroquina en qualsevol sector d’influència panislàmica. Madrid hauria de fer declaracions inequívoques que anuncien l’abandonament de Marroc i la protecció de l’autonomia marroquina. França contempla amb preocupació la possibilitat de repercussions i insurrecció al nord d’Àfrica i a Síria; Anglaterra veu l’agitació per l’autonomia egípcia reforçada així com la dels àrabs a Palestina. Cal fer realitat la majoria d’aquestes pors amb l’adopció d’una política que amenaça de desencadenar la revolta en el món islàmic.
Per aquesta política calen diners i velocitat per enviar agitadors i organitzadors a tots els centres de l’emigració àrab, a totes les zones frontereres del Marroc francès. (Guerra di Classe, 24 d’octubre del 1936).
Però el govern lleialista, lluny d’elevar les pors franceses i angleses amb la incitació de la insurrecció en el Marroc espanyol, procedí a oferir-los concessions a Marroc! El 9 de febrer del 1937, el ministre d’exterior del Vayo lliurà a França i Anglaterra una nota, el text exacte de la qual no fou mai relevat, però que més tard es difongué, sense cap desmentiment del govern, com a integrada pels següents punts:
Proposava basar la seua política europea en una col·laboració amb Gran Bretanya i França, i així el govern espanyol oferia la possibilitat de modificar la situació africana.
En desitjar una ràpida fi a la guerra civil, ara susceptible de perllongar-se amb l’ajut alemany i italià, el govern es disposava a fer certs sacrificis en la zona espanyola de Marroc, si els governs britànic i francès prenien passes per impedir la intervenció italo-alemanya en els afers espanyols.
El primer indici de l’existència
d’aquesta vergonyosa nota arribà un mes després
del seu curs, en la premsa francesa i anglesa, el 19 de març,
quan Eden en va fer referència de passada. Els ministres de la
CNT juraven que no se’ls havia consultat en aquest despatx.
Berneri se’ls hi dirigia esmoladament: ‘Sou en un govern
que ha ofert a França i a Anglaterra avantatges a Marroc,
mentre que, des de juliol del 1936, hauria sigut obligatori per
nosaltres proclamar oficialment l’autonomia política de
Marroc.. ha arribat l’hora de fer públic que vosaltres,
Montseny i els altres ministres anarquistes, no sou d’acord amb
la natura i el propòsit d’aquestes propostes... No cal
dir que hom no pot garantir els interessos anglesos i francesos en
Marroc i alhora agitar-hi per una insurrecció...ction there...
Però aquesta política ha de canviar. I per canviar-la,
cal fer una clara i forta declaració d’intencions –ja
que a València hi actuen influències per fer la pau amb
Franco’. (Guerra di Classe, 14 d’abril
del 1937). Però els dirigents anarquistes restaven en silenci,
i Marroc continuava imperturbat en poder de Franco.[3]
Repassau la premsa espanyola, la francesa o l’americana d’agost-novembre del 1936 i notau el fort contrast entre les derrotes lleialistes en el front central i occidental i les victòries del front d’Aragó. Les tropes de la CNT, la FAI i el POUM predominaven a Aragó. Obeïen les ordres militars dels oficials burgesos enviats pel govern però els mantenien sota control. A finals d’octubre, després d’haver capturat els alts que rodejaven Monte Aragón i Estrecho Quinto, eren en posició de prendre Osca, el corredor cap a Saragossa.
La importància de prendre Saragossa es pot copsar aviat amb una ullada al mapa. Es troba en el camí de Catalunya i Aragó cap a Navarra, el cor del moviment feixista. Amb la presa de Saragossa, la reraguarda de l’exèrcit feixista que encarava la província basca perillaria, com també la reraguarda de les forces que convergien a Madrid des del nord. Una ofensiva en aquest front, per tant, hauria permès que la iniciativa en la lluita militar passàs als lleialistes. A més, Saragossa havia sigut un dels grans baluarts de la CNT, i tan sols havia caigut als feixcistes per la traïció descarada del governador civil, un membre del partit d’Azaña i nomenat per ell.
Encara a finals de setembre continuava una vaga general d’obrers a Saragossa, per bé que els seus dirigents eren assassinats amb una tortura lenta per refusar de desconvocar-la. Un fort atac a Saragossa s’hauria vist acompanya d’un aixecament dels obrers de dins, com sostenien els anarquistes.
Per prendre les ciutats ben fortificades d’Osca i Saragossa, però, calien avions i artilleria pesada.
Però des de setembre en endavant s’hi desenvolupà un boicot sistemàtic, perpetrat pel govern, contra el front d’Aragó. L’artilleria i els avions que arribaven des de l’exterior, a partir d’octubre, eren enviats únicament als centres controlats pels estalinistes. Fins i tot en qüestió de rifles, metralladores i munició, s’imposava un boicot. Les plantes de municions de Catalunya, dependents del govern central quant a finançament, eren obligades a lliurar el producte a destinacions triades pel govern. La premsa de la CNT, la FAI i el POUM acusava que la discriminació descarada contra el front d’Aragó era dictada pels estalinistes i recolzada en representants soviètics. (Els amics de Caballero ara ho admeten). Els plans del govern per liquidar les milícies en un exèrcit burgès no es podien realitzar mentre les milícies cenetistes tinguessen el prestigi d’una cadena de victòria a favor llur. Per tant, el front d’Aragó havia de retrocedir. Aquesta situació, entre d’altres, arrossegà els dirigents de la CNT al govern central. Les dues figures principals de l’anarquisme espanyol, García Oliver i Buenaventura Durruti, transferiren l’activitat a Madrid, i Durruti hi dugué la flor i nata de les tropes del front d’Aragó. Però el boicot del front d’Aragó continuava malgrat totes les concessions anarquistes. Ja que era fonamental per l’estratègia del bloc burgès-estalinista d’ensorrar el prestigi i el poder de la CNT, costàs el que costàs. Sis mesos de queixes i reivindicacions de la premsa anarquista i del POUM per una ofensiva en el front d’Aragó, tropaven amb el silenci de mort de la premsa burgesa-estalinista. Llavors els estalinistes procediren a difamar l’activitat dels milicians cenetistes en aquell front, i a adduir aquell fet com a prova de la necessitat d’un exèrcit burgès. La contraproposta de la CNT-POUM per un comandament unificat i un exèrcit disciplinat sota control obrer fou derrotada.
Durant molts mesos els estalinistes negaren al món exterior el sabotatge del front d’Aragó. Però quan es va fer massa conegut el fet, els estalinistes presentaren una al·legació: s’hi havia enviat un munt d’armes al front d’Aragó, però els ‘trotskistes’ les desviaven a través de la terra de ningú als feixistes. (Daily Worker, 5 d’octubre del 1937). Com tots els muntatges estalinistes aquest duia la falsedat inherent a la cara. El POUM –els pretesos trotskistes– tenien com a molt deu mil homes en aquest front. La força dominant allà era la CNT. Eren aquests tan cecs –amb una premsa que clamava per armes– per no veure què feia el POUM? O és que aquesta història era simplement una preparació pel dia que els estalinistes acusassen la CNT de connivència amb el POUM en el desviament d’armes als feixistes?
El penós armament del front d’Aragó l’ha descrit l’escriptor anglès, George Orwell, que hi lluità en el batalló de l’ILP. La infanteria ‘era molt pitjor armada que els Cossos d’Instrucció d’Oficials de l’escola pública anglesa amb rifles màuser gastats que habitualment s’encasquellaven després de cinc trets; aproximadament hi havia una metralladora per cada cinquanta homes; i una pistola o revòlver per cada trenta. Aquestes armes, tan necessàries en la lluita de trinxeres, no eren enviades pel govern i tan sols es podien comprar il·legalment i amb la més gran de les dificultats’.
‘Un govern que envia nois de quinze anys al front amb rifles de quaranta anys i manté els seus homes més grans i les armes noves en la reraguarda’, concloïa Orwell, ‘és manifestament més temerós de la revolució que dels feixistes. D’ací la feble política bèl·lica dels darrers sis mesos, i per tant el compromís amb el qual la guerra finalitzarà amb gairebé tota seguretat’. (Controversy, agost del 1937).
Aixó, el govern renuncià a l’oportunitat que
aportava Aragó per prendre la iniciativa i dur la guerra a
territori feixista.
Bilbao, i les ciutats industrials i mines de ferro i de carbó que la rodegen, constituïen una àrea de concentració industrial únicament superada per Catalunya. Pels objectius bèl·lics, era encara superior a l’àrea catalana, que havia de construir les plantes metal·lúrgiques del no res quan la guerra civil començà. Bilbao hauria d’haver esdevingut el centre de la font més gran de municions d’Espanya. Des d’aquesta base material, els exèrcits septentrionals haurien avançat cap al sud a Burgos i cap a l’est contra Navarra, per realitzar una convergència amb les tropes del front d’Aragó. L’estratègia dictada era d’allò més elemental.
Els capitalistes bascos, però, eren els amos de la regió biscaïna. Com a esfera d’influència anglesa durant segles no tenia cap entusiasme per unir-se a Franco i als seus aliats italo-alemanys. Tampoc, però, no tenia la burgesia basca cap intenció de lluitar fins a la mort contra Franco. Gràcies al suport dels partits socialista i comunista, els capitalistes bascos no havien vist les fàbriques preses pels obrers després del 19 de juliol. Però no tenien cap garantia que una victòria lleialista damunt Franco no fos seguida també per la presa de les fàbriques.
La qüestió de la propietat determinà la conducta militar del govern regional basc. Això ja es veia a mitjans de setembre del 1936 quan els feixistes avançaren cap a Sant Sebastià. Abans que l’atac fos completament llançat, Sant Sebastià s’hi rendí. Abans que la burgesia basca es retiràs, evacuaren de la ciutat els milicians de la CNT que volien destruir l’equipament fabril i d’altres materials útils, per impedir que caiguessen en mans dels feixistes. Com a precaució addicional, cinquanta guàrcies armats bascos hi foren deixats enrera per protegir els edificis. Així, la ciutat fou lliurada intacta a Franco. La burgesia raonava; la propietat destruïda es perd per sempre; però si eventualment fem la pau amb Franco, ens retornarà la nostra propietat...
Quan això s’esdevingué, el 22 de setembre del 1936, vaig escriure: ‘El front nord ha sigut traït’. Els ministres anarquistes ja havien revelat que aquesta era l’opinió del govern Caballero. Ço que retardà l’assoliment de la traïció directa durant sis mesos, però, fou l’estupidesa dels oficials de Franco que prengueren Sant Sebastià. Els cinquanta guàrdies que foren deixats per protegir els edificis foren afusellats; els propietaris burgesos que hi havien restat per fer la pau amb Franco foren empresonats, alguns executats. Els habitants foren terroritzats. El front basc es redreçà –per un temps.
El desembre, però, el govern basc sentia de nou el moment per un armistici. En una època que Madrid encara refusava tota negociació per bescanviar presoners, els bascs negociaren un acord:
El fet que el grup basc negociàs a Sant Sebastià es conegué únicament ahir. L’autor s’assabentà, però, que la delegació que havia abandonat Bilbao feia més d’una setmana... continuà a Barcelona però la seua missió allà acabà insatisfactòriament. Els delegats bascos expressaren la decepció amb l’estat de coses de la capital catalana... i es pensa que també s’ofengueren per l’atitud dels catalans envers l’església.
En qualsevol cas el resultat ha sigut que han decidit de sondejar els dirigents de Sant Sebastià amb l’esperança d’arranjar una mena de compromís i potser en darrer terme una treva.
Se sap que durant el darrer mes o dos el front nord ha estat tranquil, amb molta confraternització entre les línies oposades. (Hendaye frontier dispatch, New York Times, December 17, 1937.)
Any doubt as to the substance of this report was dispelled the same day by ‘Augur’, the ‘unofficial’ voice of the British Foreign Office. ‘The British have been working to promote local armistices between the rebels and loyalists. The offer of the Basque regional government at Bilbao to conclude a Christmas truce was directly due to discreet intervention by British agents who hope this may lead to a complete suspension of hostilities.’ The French, added ‘Augur’, ‘are exercising similar influence in Barcelona where their success is less marked because the desires of President Companys to end the bloodshed have been overawed by the communists and anarchists’. (New York Times, December 17, 1936.)
Nothing of this, of course, appeared in the Loyalist press, where the censorship was now in full blast. Such circumstantial accounts, particularly one bearing the name of ‘Augur’, appearing in papers of the stature of the New York Times and the Times of London, required at the last, a formal denial, if denial could be made. Neither the government nor the Stalinist press, however, dared deny the facts: for they were true.
The Basque bourgeoisie simply had no basic stake in fighting fascism. If the struggle involved serious sacrifice, they were ready to withdraw. One of the factors which gave them pause, however, was the growing CNT movement in the Basque regions. Here the Stalinists and right-wing socialists, sitting in the regional government with the bourgeoisie (the CNT had been dropped when the Defence junta gave way to the government), facilitated the betrayal. On the flimsiest pretext imaginable—the Basque government invited the CNT militiamen to join in celebrating Easter Week and the CNT Regional Committee and press indignantly denounced the religious ceremonial—the whole regional committee and the editorial staff of CNT del Norte were imprisoned March 26, and the printing presses turned over to the Stalinists! Systematic persecution of the CNT thereafter paved the way for going over to Franco.
The Loyalist government was aware of the danger, aware of Bilbao’s failure to transform her plants for munitions purposes, aware of the criminal inactivity of the Basque front which enabled Mola to shift his troops southward to join the encirclement of Madrid. Why did the government do nothing about it? Of course, the cabinet sent numerous emissaries to Bilbao, flattered the Basques, went out of the way to please them, sent generals to collaborate with the Basque leaders—Llano de Encomienda, just freed by a court martial in Barcelona from charges of complicity in the uprising became commander-in-chief of the North!—but these measures naturally proved fruitless. There was only one way to save the northern front: by confronting the Basque bourgeoisie with a powerful united front of the proletarian forces in the region, ready to take power if the bourgeoisie faltered, and to prepare for this by ideological criticism of the Basque capitalists. That way, however, was alien to this government which, above all, feared to arouse the masses to political initiative.
But there was one sector of the northern front which was active,
Asturias. We have seen how, within forty-eight hours of news of the
rising, five thousand Asturian miners had arrived in Madrid. Within a
few weeks, they had cleared out the fascists, except in
well-fortified Oviedo, which had been the seat of a strong praetorian
garrison since the crushing of the Asturian Commune of October 1934.
Every miner in Asturias would have given his life to take Oviedo.
Armed with little more than rifles and crude dynamite bombs, the
miners besieged Oviedo, soon taking its suburbs. The fall of Oviedo
would have freed them for an offensive against Old Castille.
Spokesmen for the Asturians begged in Valencia for a few planes and
the necessary artillery to batter down Oviedo’s defences. They
were sent away empty-handed. What was their crime? The Asturian
workers abolished private property in land, collectivized housing and
industry. The strong CNT movement, hand in hand with the UGT—here
revolutionary in tendency, as was demonstrated by its organ, Avance,
under the editorship of Javier Bueno—exclusively controlled
production and consumption. It was known that they intended, when
Oviedo was theirs, to proclaim there again, as in 1934, the Commune
of Asturias . . . The government invited them to shed their blood
everywhere except for the commune. Tens of thousands of them, for
want of any other course, joined the Loyalists on all the fronts.
Their fighting prowess became legendary. But enough of them remained
before Oviedo, penning in the garrison, until the very end...
With Morocco and its communications lines with the mainland undisturbed, with the northern front quiescent thanks to Basque passivity, and with governmental sabotage of the Aragon front, Franco was in a position to dictate the course of the war, to choose his points of offensive at will. He never once lost the initiative to the Loyalists, who had to accept battle when and as the enemy willed.
Thus Franco was enabled to throw his main forces against Madrid. By October the encirclement of Madrid was well on the way. Franco wanted the nation’s capital in order to provide his German and Italian allies with a plausible basis for recognizing his regime. And, indeed, by all accounts, German and Italian recognition were extended on November 9, 1936, in the belief that Madrid was about to fall and that recognition would provide the added incentive to make its fall speedy. By all accounts, too, Franco made his major strategical blunder here, when he attempted, in his haste to take Madrid by frontal attack instead of completing its encirclement by cutting the Valencia road. The fascists stubbornly clung to this strategy for months, giving the Loyalists the opportunity to fortify the area sufficiently to withstand the flank attacks when they came in February and March.
The significant fact to note in the defence of Madrid was the use of revolutionary-political methods. If Madrid fell, the jig was up for the Stalinists. In Spain, their prestige was bound up with the Fifth Regiment of Madrid—in reality an army of over a hundred thousand men—and the Defence junta which from October 11 was responsible for Madrid’s defence and which was Stalinist-controlled. Internationally, the prestige of the Comintern and the Soviet Union would have collapsed irrevocably with the fall of Madrid. The retreat to Valencia and Catalonia would have found a new relationship of forces, with the Stalinists taking a back seat. Out of that new phase might have come a resort to a revolutionary war against fascism, which would have put an end to all the schemes of Eden, Delbos and Stalin. Madrid absolutely had to be held. In dire necessity, the Stalinists abandoned purely bourgeois methods—but only for a time and only within the confines of Madrid.
Methods of defence which, in other cities, were proposed by the local POUM, FAI and CNT organizations and denounced as adventuristic, as alienating the liberal bourgeoisie, were sanctioned here by the Stalinists themselves, on November 7, when the fascist drive reached the city’s suburbs. A CNT leaflet of that week is worth quoting:
Yesterday we warned the people of Madrid that the enemy was at the gates of the city, and we advised them to fill bottles with petrol and attach fuses to them to be lighted and thrown onto rebel tanks when they enter the city.
Today we suggest other precautions. Every house and apartment in the district known to be inhabited by fascist sympathizers should be thoroughly searched for arms. Parapets and barricades should be set up in all streets leading to the city’s centre.
Every house in Madrid in which anti-fascists live must constitute itself a fortress, and every obstacle should be offered as invaders try to pass through the capital’s streets. Fire on them from the upper stories of buildings, against which the fire of their machine-guns will be ineffective. Above all we must purge Madrid of the fifth column of hidden fascists.
One of Mola’s boasts—that four columns were converging on Madrid, with a fifth secretly forming inside had given the workers the splendid slogan: smash the fifth column. Gone now were the governmental—and Stalinist—strictures against ‘illegal searches’, ‘unauthorized seizures and arrests’, etc., etc. Over five hundred Assault Guards were arrested and imprisoned in those days as fascist suspects—the first and last time the Stalinists sanctioned such a purge of bourgeois elements. The Stalinists were on record for ‘all power to the government of the people’s front’, and, therefore, hostile to workers’ committees in the factories and districts. For once, however, desperation caused them to abandon this. The Stalinist-controlled Fifth Regiment issued a manifesto which, among other things, called for the masses to elect street and house committees for vigilance against the fifth column within the city![4] Workers’ committees went through the streets, impressing all able-bodied men into building barricades and trenches. The defence junta organized separate councils for food, munitions, etc., each of which swelled daily into a mass organization. Women’s committees organized kitchens and laundries for the militiamen. Means were found in this non-industrial city to begin—this too on initiative from below—the manufacture of ammunition. The Stalinists did not forget to continue their persecution of the POUM, but even this slowed down and the POUM militants were given room to function in the defence of the city. Those were glorious months, though laden with death: November, December, January. What was this? ‘The people in arms.’
The Stalinists were even so desperate as to welcome the triumphal entry into Madrid of the picked troops from the CNT Aragon front columns, whose heroic conduct destroyed the slanderous myth, already being propagated by the Stalinists, about the Aragon militias. Shortly after bringing these troops, however, the greatest military figure produced by the war, the anarchist Durruti, was killed and the spotlight was turned on Miaja.
But the political methods pursued on the southern, northern and Aragon fronts, remained the same. The incessant campaign of the CNT, the POUM, and sections of the UGT for an offensive on all fronts as the best way to help Madrid, and the only way to lift the siege of the city, was ignored.
Nor did the ‘people in arms’ remain the defenders of Madrid. By January the immediate danger was over, and the Stalinist-bourgeois bloc reverted to ‘normal’. The house-to-house searches for fascists and arms by the workers’ committees were discouraged and then suppressed. Soldiers replaced workers at the street barricades. The work of the women’s committees was taken over by the army. Mass initiative was no longer invited. The current ran now the other way, although the siege of Madrid had not been lifted. POUM, a weekly, was permanently suspended in January. In February, the junta seized the POUM radio and the presses of El Combatiente Rojo. The Stalinist, José Cazorla, the junta’s police commissioner, organized the repression both legally and illegally. If his arrests of workers were not sanctioned by the Popular Tribunals, he took, ‘said acquitted parties to secret jails or sent them into communist militia battalions in advanced positions to be used as “fortifications”.’ Simultaneously, the bars were let down on the right, and Cazorla released many fascists and reactionaries. These charges were made by Rodrigues, Special Commissioner of Prisons (Solidaridad Obrera, April 20, 1937), and the CNT demand for an investigation was refused. The dissolution of the junta completed the move to bourgeois-bureaucratic methods of conducting the defence of Madrid.
The sole military victory of the Caballero cabinet was the Guadalajara defeat of the Italian divisions in March—an unexpected victory as was indicated by the lack of preparations of reserves and materials to complete the rout of the Italians. The failure to co-ordinate the Madrid fighting with offensives on the other fronts, for the political reasons we have outlined, thus by default made Madrid the key front and simultaneously made impossible lifting of the siege of Madrid.
1. Spain in Revolt, by Gannes and Repard, p.119.
2. On February 21 Under-Secretary of War, José Asenio, was dismissed, and soon arrested together with Colonel Villalba, for the betrayal of Malaga. War Commissar Bolivar, a Stalinist, who had joined Villalba in abandoning headquarters, was not arrested. Nor was a word breathed—until the National Committee of the CNT got really desperate for the moment—at the Stalinists’ assaults—that Antonio Guerra, Stalinist representative in the Military Command of Malaga, stayed behind and went over to the fascists (CNT Boletin Valencia, August 26, 1937). The day Gijon fell—eight months later—the government announced it would try the Malaga traitors—Asensio, his chief of staff, Cabrera, and another general. Why try these and not those guilty at Bilbao, Santander, etc., etc.? Because Malaga fell under Caballero, while the far more brazen betrayals in the north took place under Negrin...
3. The only official CNT pamphlet dealing with Morocco that I have been able to find is: What Spain could have done in Morocco and what it has done, a speech by Gonzalo de Reparaz on January 17, 1936, telling how he tried to get the monarchy and the republic to organize things efficiently in Morocco, and how they did not! Not a hint that the only advice a revolutionist can give on the colonial question is: get out of Morocco.
4. Ralph Bates mentions this fact (New Republic, October 27, 1937) as if to imply it was typical of Stalinist policy. I challenge him to find a single other instance subsequently in which the Stalinists made a similar proposal.