(o una època de repós, amb qualques capítols d'una novel·la utòpica)
.
Publicada original (News from Nowhere) com a folletí en la revista socialista Commonweal el 1890. Fou reeditada en llibre en una versió revisada el 1892, i fou reimpressa diverses vegades. La traduïm del text de l'edició del 1908, de l'editorial Longman de Londres, que és el text que podreu trobar a la secció anglesa d'aquest arxiu.
(La resta de capítols apareixeran properament)
De camí cap a la Lliga, em diu un amic, hi havia una nit una viva discussió col·loquial, sobre què s'esdevindria l'endemà de la revolució, que donà lloc a una afirmació vigorosa de diversos amics sobre llurs idees del futur en la nova societat completament desenvolupada.
Diu el nostre amic: en considerar el tema, la discussió era amable; ja que els presents eren acostumats a reunions públiques i a debats de després de conferències, si bé no escoltaven l'opinió dels altres (difícilment ho podríem esperar), en tot cas no provaven sempre de parlar tots alhora, com és costum entre la societat educada quan conversen sobre un tema que els interessa. Pel que fa a la resta, hi havia sis persones, i conseqüentment hi eren representats sis sectors del partit, quatre dels quals tenien opinions fortament, però divergentment anarquistes. Un dels sectors, diu el nostre amic, un home a qui coneix molt bé precisament, seu gairebé mut al començament de la discussió, però al final s'hi llença i acaba amb crits ben forts i amb la condemna dels altres com ximples; després del qual caigué en un període de silenci, seguidament de calma, durant el qual el sector esmentat, després d'haver dit bona nit molt amigablement, se n'anà cap a casa, en un barri occidental, fent ús dels mitjans de comunicació que la civilització ens ha imposat com a costum. Quan s'assegué en aquella sauna d'humanitat apresurada i malcontenta, un carregament del ferrocarril subterrani, ell, com els altres s'aplastà disgustadament, mentre amb un humor autocrític donava voltes sobre els excel·lents i concloents arguments que tenia a la punta dels dits, i que oblidà en el moment de la discussió. Però aquests pensaments eren tan habituals en ell, que no li duraren gaire, i després d'una breu incomoditat, causada pel disgust d'haver perdut els estreps (cosa que també era habitual en ell), es trobà que meditava sobre el tema de la discussió, però encara malcontent i infeliç. “Si pogués veure-ho”.
Quan pensava aquelles paraules, el tren s'aturà a la seua parada, a cinc minuts de casa, a les vores del Tàmesis, no gaire lluny d'un lleig pont suspès. Sortí de l'estació, encara malcontent i infeliç, i murmurava "Si pogués veure-ho! Si pogués veure-ho!” però no havia caminat gaire cap al riu (ens diu el nostre amic, que explica la història) abans que tot el malcontentament i la preocupació semblassen esvair-se.
Era una preciosa nit de començaments d'hivern, l'aire el refrescava de l'escalfor del ferrocarril. El vent, que just havia girat un punt o dos del noroest, havia escombrat el cel de núvols llevat de dos flecs brillants que encara creuaven el cel. Hi havia lluna creixent a mitja alçada, i mentre l'observava, retallada entre les branques d'un vell i gran om, amb prou feines podria enrecordar-se de com de miserable era el barri londinenc on hi vivia, i se sentia com si fos a un agradable indret rural – més plaent, de fet, que el camp profund que havia conegut.
Anà dret cap a la riba, i pujà una miqueta per veure per damunt del mur la llum reflectida de la lluna en el riu, que arribava fins a Chiswick Eyot; més enllà d'aquell pont lleig, del qual ni s'adonà, llevat de per un moment (diu el nostre amic) quan deixà de veure la llum riu avall. Llavors es dirigí cap a la porta de casa i hi entrà; i fins i tot quan tancà la porta, desaparegué qualsevol record d'aquella lògica i perspectiva brillants que tan l'havien il·luminat en la darrera discussió; i de la pròpia discussió no en quedava ni rastre, llevat d'una boirosa esperança, que ara es transformava en el desig de dies de pau i de descans, i en una bona voluntat neta i somrient.
Amb aquest humor es ficà en el llit, i s'adormí com de costum, en dos minuts; però (contràriament a l'habitual) es despertà de nou no gaire després i en un estadi de desvetllament que sovint sorprén fins i tot als que dormen millor; un estadi sota el qual el nostre enteniment natural creix, mentre totes les misèries que hem passat, totes les desgràcies i pèrdues de les nostres vides, insisteixen ens porten cap a considerar aquest enteniment crescut.
En aquest estadi (diu el nostre amic) hi reposà fins gairebé gaudir-ne; fins i tot el repàs de les seues estupideses el divertia, i els embolics que tenia al davant, que ara veia tan clarament, començaren a prendre la forma d'una història que el divertia.
Sentí els tocs de la una en punt, i després el de les dues i el de les tres; després del qual tornà a adormir-se. El nostre amic diu que d'aquest son tornà a despertar-se un cop més, i després d'això li passaren una sèrie d'aventures tan sorprenents que creu que s'haurien de relatar als nostres camarades, i de fet al públic en general, i per això em proposà que ho fes jo. Però, em diu, crec que seria millor que ho relatés en primera persona, com si hagués estat jo qui ho hagués viscut; que, de fet, serà més fàcil i més natural per a mi, ja que entenc els sentiments i desitjos del camarada que comprenc millor que cap altre.
Bé, em vaig despertar i vaig veure que havia llençat la manta fora del llit; i no era estrany, ja que feia calor i el sol brillava. Em vaig llevar i rentar, i em posí la roba, però encara endormiscat, com si hagués dormit durant molt de temps i no em pugués treure la sensació de son. De fet donava per suposat que era a casa, a la meua cambra.
Quan era vestit, sentia tanta calor que vaig eixir de la cambra i de casa; i el meu primer sentiment fou un alleujament deliciós provocat per l'aire fresc i la brisa plaent; el segon, quan ja començava a recobrar el sentit, fou una gran estranyesa, ja que m'havia anat a dormir en hivern la nit passada, i ara, com donaven testimoni els arbrers de la riba, era estiu, un matí deliciosament brillant del que semblava el començament del juny. Amb tot, encara era el Tàmesis el que fluïa sota el sol, i tan crescut com ho estava la nit passada sota la lluna.
No m'havia lliurat del sentiment d'opressió, i de fet era estrany que n'estigués segur del lloc; de forma que no era cap meravella que em sentís força intrigat malgrat l'aspecte familiar del Tàmesis. Em sentia marejat i rar, i recordava que la gent sovint agafa un bot i pren un bany al mig de la corrent, i pensava que no hauria de fer menys. Semblava prou d'hora, em vaig dir, però preferiria trobar-me algú a Biffin que em portés. Amb tot, no vaig arribar fins a Biffin, ni tan sols girar cap a l'esquerra, perquè començava a veure que hi havia un desembarcador just davant de casa; en front, en el lloc, on abans hi era la porta veïna, però que ara tampoc s'hi assemblava a aquell lloc. Vaig baixar-hi, i entre els bots buits, hi havia un home entre rems en mig d'un tub d'aspecte sòlid dins d'un bot que ara servia com a bany. Em saludà amb el cap i em digué 'bon dia' com si m'esperés, de forma que hi vaig pujà i ell remà cap en fora, mentre em treia la roba. Quan marxàvem, vaig mirar a l'aigua, i no vaig poder evitar de dir: -
"Què clara que és l'aigua aquest matí!"
"Ho és?" sigué; "No me n'havia adonat. Ja saps que la corrent de la marea sempre la remou una mica". "Mmm," diguí, "l'he vista força més tèrbola fins i tot a la marea baixa".
No respongué res, però semblava força estranyat; i com ara ja sols remava per mantindre's en la corrent, i ja m'havia tret la roba, vaig saltar sense més cerimònia. Òbviament quan vaig treure el cap de nou, vaig mirar cap a la corrent, i on els meus ulls esperaven trobar-se naturalment amb el pont, i tan em sorprengué el que veia, que vaig parar quiet, i em vaig enfonsar de nou i en sortir vaig anar cap al bot, ja que sentia que havia de fer unes quantes qüestions al meu remer, tan forta havia estat la visió que havia tingut d'allò que hi havia davant meu; tot i que llavors ja m'havia deixat dur per un sentiment de sorpresa i d'estranyesa, ja era de tot despert i tenia el cap clar.
Quan m'hi vaig apropar i m'ajudà a pujar, anàvem a la deriva ràpidament cap a Chiswick; però llavors agafà els rems i girà de nou el cap, per dir: “un bany curt, veí; potser trobes l'aigua freda aquest matí, després del vostre viatge. Us deixo a la riba ara, o voldríeu anar cap a Putney abans d'esmorzar?"
Parlava d'una forma ben diferent de la que hauria esperat d'un remer de Hammersmith, que el vaig fitar mentre el responia, "Si us plau quedem-nos una mica; vull gaudir una estoneta més".
"Molt bé", digué; "no hi ha res menys preciós per aquí que fora de Barn Elms; arreu s'està bé a aquesta hora del matí. M'agrada que us lleveu d'hora; amb prou feines són les cinc”. Si estava sorprés per la vista de la riba, no menys ho estava pel meu remer, i menys ara que tenia prou temps per mirar-lo i veure'l amb el cap i els ulls clars.
Era un noi jove i atractiu, amb una mirada particularment plaent i amistosa, -- una expressió que m'era força nova llavors, però a la que aviat m'hi vaig acostumar. Pel que fa a la resta, era de cabell i pell foscos, ferm i fort, i que clarament solia fer servir els músculs, però sense res de groller o vulgar en ell, i tant net com es podia ésser. La seva roba no s'assemblava de cap manera a la moderna de treball que sempre havia vist, sinó que hauria fet el pes com a vestuari per un quadre de la vida del segle XIV: era feta d'una tela blava fosca, prou simple, però teixida delicadament, i sense cap taca. Portava un cinturó bru de cuir, i em vaig adonar que es tancava amb una peça d'acer damascinat bellament treballada. En resum, semblava un cavaller especialment amable i refinat, que feia de remer per gust, i vaig concloure que així era.
Sentia que havia d'encetar una conversa; de forma que vaig assenyalar la riba de Surrey, on hi distingia un entarimat en mig de la corrent, amb uns molins a l'extrem que donava a la riba, i vaig dir "Què hi han amb aquelles coses? Si fòssem al Tay, diria que són per sostindre xarxes per salmons; però aquí-" "Bé", digué somrient, "és clar que ho són. On hi ha salmons, és probable que siguen xarxes per salmons, ja al Tay o al Tàmesis; però és clar que no sempre s'usen; no volem salmó tots els dies de la temporada”
Anava a dir, “però això és el Tàmesis?” però em vaig estar de demanar-ho, i vaig mirar cap a l'est per mirar de nou el pont, i també cap a les ribes del riu de Londres; i de ben segur que n'hi havia prou per meravellar-me. Ja que on hi era el pont en mig de la corrent i les cases a les ribes, ara tot això havia canviat en una sola nit! Les fàbriques de sabó amb les ximeneies que vomitaven fum havies desaparegut; les obres d'enginyeria s'havien esvaït; les fàbriques de plom desaparegudes; i cap soroll de les màquines que portàs el vent de l'oest de Thorneycroft. I llavors el pont! Potser l'havia somniat aquell pont, però mai no havia vist un de somniat com aquell, però mai no havia vist un com aquell a cap manuscrit il·lustrat; ni tan sols el Ponte Vecchio de Florència s'hi aproximava. Era d'arcs de pedra, esplèndidament sòlids, però tan lleugers com fort; també prou alts com per deixar pas fàcilment al trànsit fluvial ordinari. Damunt del parapet mostrava uns petits edificis pintorescs i atractiu, que suposava que serien botigues, rodejades d'espirals i de molins. La pedra era un poc desgastada, però no mostrava cap senyal de l'enfosquiment brut que veia a Londres a qualsevol edifici que tingués més d'un any. En resum, per mi era una meravella de pont.
El remer s'adonà del meua fila d'intrigat, i digué, com si respongués als meus pensaments: “Sí, és un pont preciós, no? Fins i tot els ponts de riu amunt, que són molt més petits, rarament són tan lleugers, i és estrany de trobar ponts riu avall més dignes i nobles”.
Em vaig trobar que deia, gairebé contra la meua voluntat, “Quants anys té?”
"O, no gaire vell”, digué; “fou construït o si més no inaugurat el 2003. Abans hi havia un vulgar pont de fusta”.
La data tancà la meua boca com si una clau hagué accionat un pany posat sobre els meus llavis; ja que veia que quelcom d'inexplicable m'havia passat, i que si deia gaire més, entraria en un joc de qüestions creuades i de respostes falses. De forma que vaig provar de fer veure que no em sorprenia, i fitar despreocupadament les ribes, tot i que sols veia fins al pont i una mica més enllà; diguem que hi veia fins a on hi havien hagut les fàbriques de sabó. Totes dues ribes tenien una línia de casa ben precioses, baixes i no gaire grans, que s'aixecaven una mica apartades del riu; la majoria eren construcció de maó vermell i amb sostres de teulada, i semblaven, per damunt de tot, còmodes, com si fossen, per dir-ho així, vives i simpatitzassen amb la vida dels que hi habitaven. Hi havia un jardí continu davant d'elles, que arribava fins a la riba, on hi brollaven ara les flors, que enviaven aromes d'estiu cap a la corrent. Rere les cases podia veure grans arbres, la majoria plataners, i si es mirava l'aigua es podien veure els límits de Putney, com si fos un bosc de ribera, tan grans eren els arbres; i vaig dir en veu alta, però per a mi:-
"Bé, me n'alegra que no hagen construït a Barn Elms".
Vaig lamentar la meua fatuïtat tan bon punt els mots eixien de la boca, i el meu companyó em mirà amb un mig somriue que creia entendre; de forma que per amagar la meua confusió, vaig dir, "Si us plau anem cap a la riba ara; vull prendre l'esmorzar".
Va fer un gest amb el cap, i donà un cop de rem, i en un tres i no res erem de nou al desembarcador. Saltà cap a fora i el vaig seguir; i és clar que no em va sorprendre veure com s'esperava a que li donés l'inevitable pagament que segueix a tot servei que es fa a un conciutadà. De forma que vaig ficar la mà a la butxaca de l'armilla i vaig dir, “Quant és?” per bé que amb la incòmoda sensació que potser oferia diners a un cavaller.
Semblà estranyat, i digué, “Quant és? No entenc què voleu dir. Us referiu a la marea? Tot just començarà a ara a baixar".
Em vaig ruboritzar, i vaig dir, quequejant, “Si us plau no em malinterpreteu si us ho deman; no vull pas ofendre-us: però que us dec? Podeu veure que sóc foraster i que no conec les vostres costums – o les vostres monedes".
I damunt vaig agafar un grapat de diners de la butxava, com es fa en un país foraster. I de pas, vaig veure com la plata s'havia oxidat, i ara semblaven peces de plom de colors.
Encara se'l veia estranyat, però de cap forma ofès; i mirava a les monedes amb certa curiositat. Vaig pensar, 'bé després de tot, és un remer, i considera que pot provar de prendre. Sembla un bon noi i sóc cert que no m'he de preocupar perquè n'agafe massa. Em deman, a més, si el podria llogar com a guia un dia o dos, ja que sembla tan intel·ligent.
Finalment el meu nou amic digué raonablement:
"Em pens que ja sé que voleu dir. Pensau que us he fet un servei; de forma que sentiu que m'heu de donar alguna cosa que jo no donaria a cap veí, llevat que hagués fet alguna cosa especial per a mi. N'he sentit a parlar d'una cosa així; però excuseu-me que diga que ens sembla una costum problemàtica i innecessària; i no sabem com tractar-ne. I podeu veure que aquest dur i tornar gent a l'aigua és el meu ofici, que faria per qualsevol, de forma que acceptar regals relacionats amb ell semblaria massa estrany. A més, si una persona em dóna una cosa, llavors una altra també ho podria fer; i esper que no pensau que sóc maleducat si us dic que no sabria què fer de tants moments d'amistat”.
I rigué fortament i alegre, com si la idea de rebre diners pel seu treball fos un acudit molt divertit. Confès que vaig començar a tèmer que l'home fos un boig, si bé semblava prou sa; i m'alegrava saber que era un bon nadador, ja que havíem estat ben a prop d'una corrent ben ràpida. Amb tot, resultà que no era cap boig:
"Pel que fa a les vostres monedes, són interessant, però no gaire antigues; semblen ésser totes del regnat de Victòria; les hauríeu de donar a qualque museu necessitat. Els nostres tenen prou monedes d'aquestes, a banda d'un nombre notable de més antigues, la majoria de les quals són precioses, mentre que aquestes del segle XIX són brutalment lletges, no? Tenim una peça d'Edward III, amb el rei en un vaixell, i petits leopards i flors de lis per tota la vora, un treball ben delicat. Mireu”, digué amb un somriure una mica fals, "m'agrada treballar l'or i metalls delicats; aquest botó d'aquí és una de les meues primeres peces”.
Sens dubte semblava avergonyit d'haver dubtat de la seua salut mental. De forma que ho tallà breument, i digué amb veu amable:
"Però veig que us avorriu, i us deman perdó. Ja que, per no dir res més, sou _un foraster, i deveu vindre d'un lloc molt diferent d'Anglaterra. Però també és clar que no puc aclaparar-vos amb informació sobre aquest lloc, i que és millor que anau de poc a poc. A més, seríeu molt amable si em permetesseu d'ésser el guia per aquest món nou per a vós, ja que he estat jo el primer al que us heu dirigit. Ja que de fet seria tot un gest de la vostra part, ja que qualsevol us podria fer de guia tan bé com jo, i molt molt millor".
Certament no semblava tindre cap flaire de Colney Hatch; i a banda em semblava que seria fàcil de desfer-me'n si resultava que realment era un boig; de forma que vaig dir:
"És una oferta molt amable, però m'és difícil d'acceptar-la, a menys que – "anava a dir, a menys que em deixau que us pague adequadament, però em temia de remoure Colney Hatch de nou, de forma que vaig canviar la frase, "sentiria que us alluny de la feina – o de l'oci".
"O", digué, "no us preocupau per això, ja que em donaria una oportunitat per fer un bon canvi amb un meu amic, que vol agafar la meua feina d'ací. És un teixidor a Yorkshire, que està força cremat amb el teixir i les matemàtiques, dos feines d'interior, doncs; i com és un bon amic, ja s'avindrà a fer una feina a l'aire lliure. Si creieu que podeu suportar-me, deixeu que us faça de guia".
I afegí amablement: “És cert que he promès d'anar riu amunt amb uns meus amics, per la collita d'alfals; però no estaran preparats fins d'aquí a una setmana: i a banda, podríeu vindre amb mi, per conèixer-los, a més de per prendre notes de les nostres passejades per Oxfordshire. Difícilment podríeu fer una cosa millor si voleu conèixer el país”.
Em sentí obligat a agraïr-li, passàs el que passàs; i afegí animat:
"Bé, doncs, d'acord. Cridaré el meu amic; viu a la pensió com vós, i si encara no s'ha llevat, ho haurà de fer en aquest bell matí d'estiu".
Llavors tregué un petit corn de plata de la faixa i féu dos o tres notes agudes però agradables; i tot d'una de la casa que hi havia en el lloc de la meua antiga residència (i d'allò feia molt temps) eixí un altre jove que caminà cap a nosaltres. No era tan ben plantat ni tan fort com el meu amic remer, de cabells sorrecs, més aviat clar de pell, i gens corpulent; i al rostre no tenia aquella expressió de felicitat i amabilitat que havia observat en el seu amic. Com somreia a mesura que se'ns apropava, vaig veure amb plaer que havia d'abandonar la teoria de Colney Hatch pel que feia al remer, ja que dos bojos mai no actuen com si fossen davant d'un home sa. La seua roba era del mateix estil que la del primer home, potser una mica més elegant, amb una xaqueta verd clara amb un botó daurat sobre el pit, i amb un cinyell amb filigranes de plata.
Em digué bon dia molt educadament, i saludà l'amic amb joia:
"Bé, Dick, com va el matí? He de fer la meua feina, o més aviat la teua? Anit vaig somniar que anàvem riu amunt de pesca”.
"Molt bé, Bob”, digué el meu remer; “passes a ocupar el meu lloc, i si trobes que és massa, hi ha en George Brightling que cerca una mica de feina i viu força prop teu. Però mira, aquí hi ha un foraster que ha estat tan amable d'agafar-me com a guia per la nostra contrada, i com et pots imaginar no em vull perdre aquesta oportunitat; de forma que el millor que pots fer és anar tot d'una al bot. Però en tot cas l'hauria conservat pas gaire ja que d'aquí a pocs dies me'n vaig als camps d'alfals".
El nou vingut es fregà els mans amb joia, i es girà cap a mi, i em digué amablement:
"Veí, tant vós com l'amic Dick esteu de sort, i tindreu bon temps avui, igual que jo, fet i fet. Però serà millor que entreu els dos amb mi per prendre alguna cosa, a menys que us hàgeu oblidat de dinar amb la diversió. Supòs que arribareu a la pensió anit després que me n'hagués anat a dormir?"
Vaig dir que sí amb el cap, per no entrar en una llarga explicació no duria enlloc, i en veritat llavors ja havia començat a dubtar de mi mateix. I tots tres anàrem cap a la porta de la pensió.
Em vaig quedar enrera per donar una ullada a aquesta casa, que, com us he dit, era en el lloc de la meua antiga residència.
Era una edifici allargat i els extrems giraven del carrer, i s'obrien fileres de finestres al llarg de tota la façana. Era una construcció atractiva, feta de maó vermell amb un sostre de plom; i per sobre de les finestres hi havia un fris amb figures de terracota, molt ben fetes, i dissenyades amb una força i una direcció que mai no havia vist en cap obra moderna. Vaig reconèixer els personatges tot d'una, i de fet hi estava ben familiaritzat.
És clar que tot això va ser el que vaig poder veure en un minut; ja que ara hi èrem a dins, en una sala amb el terra de marbre i amb un sostre obert de fusta. No hi havia cap finestra en la paret oposada al riu, sinó uns arcs que duien a les cambres, un dels quals deixava entreveure el jardí de darrera, i damunt d'ells hi havia un bon tros de paret elegantment pintat (al fresc, vaig pensar) amb temes similars als del fris de fora; tot el que hi havia en el lloc era bonic i generosament sòlid pel que feia al material; i tot i que no era gaire gran (una mica més petit que Crosby Hall potser), un s'hi sentia amb aquell sensació elevadora d'espai i de llibertat que l'arquitectura ben feta sempre dóna a l'home ansiós que té la costum d'utilitzar la vista.
En aquest lloc plaent, què es clara sabia que era la sala de la pensió, tres noies joves anaven amunt i avall. Com eren les primeres del seu sexe que veia aquell matí ple de sorpreses, les vaig mirar amb molta atenció, i les trobí tan bones com els jardins, l'arquitectura i els nois. Pel que fa a la roba, és clar que m'hi vaig fixar, diria que anaven decentment cobertes de roba i però sense barret; que anaven amb roba de dona, no de sofà, com fan moltes dones de la nostra època. Per dir-ho breument, llur roba era quelcom entre el vestuari de l'antiguitat clàssica i les formes més simples de les peces del segle XIV, si bé clarament no eren una imitació ni de l'una ni de l'altra: els teixits eren lleugers i elegants, adients per l'època. I pel que fa a les pròpies dones, era plaent veure com d'amable i feliç era l'expressió dels rostres, com de ben formats eren els cossos, i quin aspecte saludable i fort tenien. Totes tenien bona presència, i una d'elles era molt bonica i de faccions regulars. Vingueren cap a nosaltres directament i sense la menor afectació de timidesa, i totes tres em donaran la mà com si fos un amic que tot just arribàs d'un llarg viatge: amb tot no vaig poder evitar d'adonar-me'n que miraven encuriosides la meua roba; ja que duia la mateixa de la nit anterior, i com a mínim no em consideraven una persona ben vestida.
Una o dos paraules de Robert, el teixidor, i es mogueren per dur-nos cap a la taula en el racó més agradable de la sala, on ja era parat el nostre esmorzar; i, mentre sèiem, una d'elles anà cap a les cambres, i tornà una estona més tard amb un ram de roses, molt diferents en tamany i qualitat de les que creixien a Hammersmith, però molt semblants a les que es produeixen en els jardins rurals antics. De nou marxà, ara per anar el rebost, d'on tornar amb un gerro de vidre treballat delicadament on hi posà les flors en mig de la taula. Una de les altres, que també havia sortit, tornà amb un gran cistell ple de maduixes, algunes d'elles un xic madures, i deia mentre el posava sobre la taula, "tingueu; hi vaig pensar abans de llevar-me aquest matí; però mentre mirava com el foraster es ficava al teu bot, Dick, se me'n va anar del cap; de forma que totes les merles hi van arribar abans; tot i així, encara n'hi ha prou per Hammersmith si en voleu collir aquest matí".
Robert li donà uns copets amistosos al cap; i ens llençàrem a l'esmorzar, que era força senzill, però cuinat de la forma més delicada, i posat sobre la taula amb elegància. El pa era especialment bo, i n'hi havia de diverses menes, des del pa de pagès gran, amb crosta gruixuda, color fosc i sabor dolça, que era el que més m'estimava, fins als prims palets de crosta de blat, com els que havia menjat a Torí.
Mentre en feia els primers bocins, hi vaig veure una inscripció daurada tallada damunt d'un panel, rera d'allò que hauria anomenat la “High Table” a la sala d'un “college” d'Oxford, i un nom familiar em força de llegir-la sencera. Hi deia:
"Hostes i veïns, en el lloc de la sala d'aquesta pensió abans hi hagué la sala de conferències dels socialistes de Hammersmith. Beveu a llur memòria! Maig del 1962".
És difícil de dir-vos com em vaig sentir en llegir aquestes paraules i supòs que se'm notà tant a la cara, que els meus amics em miraren encuriosits, i quedàrem en silenci durant una estona.
Aleshores el teixidor, que era gairebé de tan bones maneres com el remer, em digué amb una certa timidesa:
"Hoste, no sabem com dir-te: hi ha cap indiscreció en demanar-te com et dius?"
"Bé", vaig dir, "tinc certs dubtes sobre mi mateix; de forma que em pots dir Hoste, que és un cognom, i afegir-hi William si et vé de gust”.
Dick em mirà, i mentre se li dibuixava una ombra d'ansietat sobre el rostre, em digué:
"Esper que no et sàpiga greu que t'ho demane, però em podries dir d'on vens? M'atreuen aquestes coses, per bones raons, raons literàries”.
Clarament, sota la taula, Dick movia els peus; però no semblava gaire avergonyit, i esperà la meua resposta amb una mica d'impaciència. Si hagués estat per mi, hauria esclatat 'Hammersmith', però vaig pensar la confusió que això ens hauria portat; així que em vaig prendre el temps necessari per invertar-me una mentida amb fonament, o siga una petita veritat, i vaig dir:
"Mireu, he estat tant de temps lluny d'Europa que les coses em semblen ara estranyes, però vaig nèixer i crèixer en els límits d'Epping Forest; Walthamstow i Woodford, concretament”.
"Un lloc preciós també”, em tallà Dick; “un lloc molt alegre ara que els arbres han tingut temps per crèixer d'ençà del gran enderrocament de cases del 1955”.
I el teixidor no s'hi va estar de continuar: “benvolgut veí, ja que coneixeu Epping Forest de fa temps, em podries dir què hi ha del cert en el rumor que diu que el segle dinou s'hi podaven tots els arbres?
Això tocà el meu costat arqueològica i d'històrica natural, i caigué en la trampa sense pensar on i quan hi era; així que vaig començar, mentre una de les noies, la més bonica, que escampava branquillons d'espígol i d'altres herbes aromàtiques, s'apropà a escoltar-me, i es posà rera meu amb la mà damunt la meua espatlla, on encara duia una mica de l'herba que jo anomenava aranjí: el seu fort i dolç perfum em va fer retrocedir als meus primers dies a llar d'infants de Woodford, i als grans cirerers blavencs que creixien al llarg de la paret rere les herbes aromàtiques, - uns records que cap noi oblidaria.
Vaig començar: “Quan era petit, i durant molt de temps, llevat d'un tros pels volts de Queen Elizabeth's Lodge, i el tros de High Beech, la foresta es composava gairebé totalment de pollancres barrejats amb el sotabosc. Però quan la Corporació de Londres se'n va fer càrrec fa vint-i-cinc anys, la poda, que era part dels antics drets comunitaris, arribà a la fi, i es deixà que els arbres cresquessen. Però no hi he estat des de fa molts anys, llevat d'una vegada, que no nosaltres els lliguistes vam fer una visita a High Beech. Em va frapar molt veure com s'hi havia construït i com de canviat era tot; i l'altre dia vam sentir dir que els filisteus volen fer-hi un jardí. Però el que deieu sobre l'aturada de les construccions i que ara hi tornen a crèixer els arbres són notícies massa bones; - bé vosaltres sabreu-”
En aquell moment vaig recordar tot d'una la data d'en Dick, i em vaig aturar poc després força confús. L'impacient teixidor no s'adona de la meua confusió, però digué amb presa, com si gairebé fos conscient del fet que trencava les seues bones maneres, “Però i ara, quants anys tens?”
Dick i la noia bonica esclafiren a riure, com si la conducta de Robert s'excusés per la seus excentricitat, i Dick digué mentre reia:
"Comporta't, Bob; això no es demana. Bé, tant d'estudi et fa mal. Em recordes els radicals matussers de les antigues novel·les que, segons els autors, estaven disposat a desfer-se de totes bones maneres en la recerca del coneixement utilitari. El fet és que començ a creure que t'has omplert tan el cap de matemàtiques i t'has ficat tan a dins d'aquells estúpids llibres antics d'economia política (he he!), que amb prou feines sap com comportar-te. Realment, ja és hora que agafes algun treball a l'aitre lliure, a veure si se'n van les teranyines que tens al cap”.
El teixidor es limità a riure amb bon humor, i la noia es llevà i li pinsà la galta per dir-li: “pobre home! Nasqué així”.
Quant a mi, era una mica confús, però també vaig riure, en part per la companyia, i en part em plaure'm llur felicitat despreocupada i bon humir; i abans que Robert em pogués demanar disculpes, vaig dir:
"Però veïns" (ja havia agafat la paraula), "no m'importa gens respondre qüestions si ho puc fer: demaneu-me tot el que vulgueu; i quant a la meua edat, no sóc una senyora fina, sabeu, per què no us ho haig de dir? Tincs cinquanta-sis”.
Malgrat la recent classe de bones maneres, el teixidor no pogué evitar de dir un llarg “vaja” d'estorament, i els altres es divertien tant de la seua naïveté que es creuaven somriures, si bé per cortesia es reprimiren el riure, mentre els mirava estranyat un rere l'altre, i finalment digué:
"Digueu-me, si us plau, que faig malament: sabeu que vull aprendre de vosaltres. I si us plau, rigueu, n'hi ha prou amb que m'ho digueu”.
I bé, rigueren, i de nou m'hi afegí, per les raons d'abans. Però a la fina la dona bonica digué afalagadora:
"Bé, és brusc, pobre home! Però crec que puc dir què pensa; vol dir que semblau més gran per la vostra edat. Però segurament això no té res d'estrany, ja que heu viatjat molt; i clarament d'acord amb tot el que heu dit, en països asocials. S'ha dit sovint, i no hi ha dubte que és cert que hom envelleix més ràpidament si viu entre gent infeliç. També diuen que el sud d'Anglaterra és un bon lloc per conservar un aspecte jove”. S'aturà i digué: “Quina edat em fas?”
"Bé", vaig intervindre, “sempre s'ha dit que una dona té l'edat que aparenta, així que sense ofendre o adular, diria que tens vint anys”.
Rigué amb gràcia, i digué, "estic prou servida per cercar cumpliments, i ja que t'he de dir la veritat, el cert és que tinc quaranta-dos”.
La vaig mirar, mentre tornava a fer aquell riure musical; i la vaig mirar bé, ja que ni tan sols es dibuixava una arruga en la cara; la seua pell era tan llisa com l'ivori, les galtes plenes i rodones, els llavis tan vermells com si hagués dut roses; els seus preciosos braços que duia nus per treballar, eren ferms i ben fets des de l'espatlla fins al canyell. S'aturà una mica per la meua mirada, per bé que era clar que m'havia pres per un home de vuitanta, així que per continuar diguí:
"Bé, com veus, la vella dita ha resultat certa de nou, i no hauria d'haver permès que em temptasses a fer una pregunta tan grollera”.
Rigué de nou, i digué: "Bé amics, grans i joves, he de posar-m'hi a la feina ara. Ara estarem força ocupats; i vull acabar aviat, ja que vaig començar a llegir un preciós llibre antic ahir, i vull continuar amb ell aquest matí; així que a reveure”.
Mogué la mà, i baixa lleugerament, mentre es duia (com diria un escocès) si més no una part del sol de la nostra taula.
Quan s'havia anat, Dick digué, "Ara, hoste, per què no ens demanes una o dues coses als amics que hi quedem? Ara cal que el torn sigui teu”.
"M'agradarà respondre-les”, digué el teixidor.
"Si us deman cap qüestió, senyor", vaig dir, "no seran massa severes però ja que he sentit que sou un teixidor, us voldria demanar una cosa sobre l'ofici que m'interessa – o m'interessava”.
"O", digué, "em tem que no us seré de gaire ús en això. Tan sols ho faig de la forma més mecànica, i de fet no sóc gaire bon artesà, a diferència de Dick. Així pel que fa a teixir, en faig una mica amb una màquina d'imprimir i composar, si bé no estic gaire fet amb les formes més fines d'imprimir; i a més la impressió mecànica comença a morir-se, aleshores que s'esvaeix la plaga de la impressió de llibres, així que hauré de fer cap a altres coses que m'agraden, i per això em dedic a les matemàtiques; i també escric una espècie de llibre d'antiquari sobre la història pacífica i privada, per dir-ho així, del segle dinou, - més per donar una imatge del país abans que començàs la lluita que per cap altra cosa. És per això que us vaig demanar allò d'Epping Forest. M'heu intrigat, ho confés, ja que la vostra informació era molt interessant. Però més tard, esper, podem tindre més converses, quan l'amic Dick no hi siga. Sé que em considera un saberut, i em menysprea per no ésser gaire destre amb les mans: això és el que es porta ara. Del que he llegit de la literatura del segle XIX (hi he llegit força), estic convençut que això una mena de revenja de l'estupidesa d'aleshores, que menyspreava qualsevol que pogués emprar les mans. Però, Dick, company, Ne quid nimis! No et passes!"
"I ara”, digué Dick, “Creus que sóc així? No sóc l'home més tolerant del món? No em fa gaire gràcia el fet que no m'hages fet aprendre matemàtiques o introduït en la teua nova ciència de l'estètica, i permetre de fer una mica d'estètica pràctica amb l'or i l'acer, i el bufador i el bonic martillet? Però, ep!, ara tens un altre interrogador, pobret hoste meu. M'has d'ajudar ara Bob per defensar-lo".
"Ací, Boffin", cridà després de fer una pausa; "som aquí si vols!"
Vaig mirar darrera meu i vaig veure brillar alguna cosa en la llum que entrava a la sala; de forma que em vaig girar i em vaig tranquilitzar en veure una figura esplèndida que lentament caminava cap a nosaltres; un home que portava una xaqueta brodada tan copiosament com elegant, de forma que el sol s'hi reflectia com si anàs cobert amb una armadura daurada. Era un home alt, de cabell fosc, i extraordinàriament atractiu, i tot i que el seu rostre era d'una expressió menys agradable que la dels altres, es movia amb aquell aire argullós que una gran bellesa pot donar tant als homes com a les dones. S'assegué a la nostra taula tot somrient, i creuà les llargues cames i deixà resposar el braç damunt la cadira amb aquella graciosa forma que les persones altes i ben constituïdes poden emprar sense afectació. Era un home en la flor de la vida, però semblava tan content com un nen amb una joguina nova. S'inclinà cap a mi i em digué:-
"Veig clarament que sou l'hoste de qui tot just m'ha parlat Annie, que ha arribat d'un país llunya, i que no sap res de nosaltres ni de la nostra forma de viure. Diria que no us fa res respondre'm una petita qüestió; vejam -"
Dick el va interrompre: “No, si us plau, Boffin! Deixa-ho estar per ara. És clar que vols que l'hoste se sente a gust i còmode; però com ho pot fer i s'ha de molestar a respondre tota mena de qüestions quan encara està confús per unes costums i unes persones que li són noves? No, no: me l'enduré a un lloc on puga fer qüestions, i obtinga respostes; és a dir, a cal meu besavi, a Bloomsbury: i estic segur que no teniu res a dir-hi en contra. Així que en lloc d'emprenyar, faries millor si anasses a cal James Allen i em demanasses un carro, que jo mateix conduiré; i si us plau, digues an Jim que em deixe el gris antic, ja que conduiré millor una xalana que no una altra cosa. Amunt, amic, i no et sentes malament; el nostre hoste es reserva per a tu i les teues històries".
Mirava en Dick, ja que em meravellava que parlàs d'aquella forma tan familiar, per no dir brusca, a un personatge d'aspecte tan digne; ja que pensava que aquest senyor Boffin, malgrat el personatge ben conegut de Dickens, seria com a mínim un senador entre aquella estranya gent. Amb tot es llevà i digué, "D'acord, vell remer, com vulgues; no és un dels meus dies atrafegats; i ja que" (i em mirà amb condescendència) "el meu plaer de parlar amb aquest instruït hoste s'ha ajornat, he d'admetre que hauria de conèixer el vostre estimable parent tan aviat com siga possible. De fet, potser serà més capaç de respondre les meues qüestions després d'haver respost les d'ell”.
I en dir això es girà i sortí de la sala.
Quan ja s'havia anat, vaig dir: "És incorrecte demanar què és el senyor Boffin? Un nom, siga dit de passada, que em recorda moltes hores de lectura plaent de Dickens".
Dick rigué. "Sí, sí", va dir: "com nosaltres, veig que t'hi has fixat en la referència. És clar que el seu nom real no és Boffin, sinó Henry Johnson; li diem Boffin per fer broma, en part perquè és escombriarie, i en part perquè vesteix de forma tan espectacular, amb tant d'or que sembla un baró de l'edat mitjana. I per què no ho ha de fer si li agrada? L'únic que passa és que som bons amics, i ja saps, i ens passem bé fent-li la guitza”.
Em vaig retindre la llengua en sentir-ho, però Dick continuà:
"És un paio excel·lent, i no pots evitar que t'agrade; però té una feblesa; passa el temps escrivint novel·les reaccionàries, i està molt orgullós de posar-hi ordre, com diu; i com creu que vens d'un racó oblidat de la terra, on la gent és infeliç, i per tant d'interès per un narrador, creu que pot treure't alguna informació. O, en això ha estat prou clar amb tu. Tan sols pel teu bé tingues cura d'ell!”
"Bé, Dick” digué el teixidor, amb un punt d'obstinació, “crec que les seues novel·les són molt bones”.
"És clar que ho són per a tu”, digué en Dick, “ocells amb el mateix plomatge volen plegats; les matemàtiques i les novel·les històriques són força parelles. Però ja torna”.
I en efecte l'escombriaire daurat ens saludà des de la porta; de forma que tots eixírem al portal, on al davant, amb un fort cavall gris en els eixos hi havia un carruatge preparat per nosaltres que no podia passar-me desapercebut. Era lleuger i còmode, però no tenia cap de les vulgaritats malaltisses que reconeixia com a inseparables dels carruatges dels nostres dies, especialment dels 'elegants', sinó que tenia la gràcia i unes línies plaents com un vagó de Wessex. Hi entrarem en Dik i jo. Les noies, que havien sortit per acomiadar-nos, ens saludarem amb les mans; el teixidor ens va fer un gest amb el cap; l'escombriaire s'inclinà amb la gràcia d'un trovador; Dick sacsejà les regnes, i sortírem.
Tot d'una girarem en direcció contrària al riu, i aviat ja fórem a la carretera principal que creua Hammersmith. Però no tenia ni idea d'on era, sense el punt de referència de l'aigua; ja que la King Street havia desaparegut, i la carretara creuava prats il·luminats i cultius ajardinats. La Riera, que creuarem tot d'una s'havia lliurat de la claveguera, i mentre passàvem pel seu bonic pont vam veure les aigues, que encara pujaven per la marea, cobertes d'elegants bots de totes mides. Hi havia algunes cases, algunes a la carretera, altres en mig dels camps on s'hi podia arribar a través de bonics camins, i cadascuna era rodejada d'un jardí exuberant. Totes eren d'un disseny atractiu, i força sòlides, però aparentment rústiques, com si fossen vivendes de llauradors; algunes eren de maó vermell com les del riu, però amb més fusta i guix, i de la forma que eren construides recordaven les cases mitjavals fetes dels mateixos materials de forma que em sentia com si visqués en el segle XIV; sensació que es veia ajudada pels vestits de la gent que veiem passar, i que no duien res de “modern” en la roba. Gairebé tothom vestia amb elegància, però especialment les dones, que tenien un aspecte excel·lent, algunes eren precioses, de forma que amb prou feines podia estar-m'hi de cridar l'atenció del meu company. Algunes de les cares que vaig veure eren interessants, i s'hi veia una gran noblesa d'expressió, però cap d'elles tenia un rastre de infelicitat, i la gran majoria (ens creuàrem amb força gent) eren francament i obertament joioses.
Crec que vaig reconèixer Broadway pel traçat de les carreteres que ens hi trobàrem. En la banda nord de la carretera hi havia una filera d'edificis i de patis baixos, però construïts amb gràcia i ornaments, i feien un gran contrast amb les cases poc pretencioses que les rodejaven; aleshores que damunt d'aquests edificis mes baixos s'aixecaven unes teulades de plom molt inclinades i s'hi recolzaven els arcs del mur d'un gran edifici, d'un esplèndid i exuberant estil d'arquitetura, del qual no puc dir més que em recordava les millors qualitats del gòtic del nord d'Europa amb les dels estils sarraí i bizantí, si bé no era còpia de cap d'aquests estils. D'altra banda, en el banda sud de la carretera, hi havia una construcció octogonal amb un sostre molt alt, no gaire diferent del Baptisteri de Florència en l'aspecte, llevat del fet que era rodejat per un pòrtic amb una arcada, que també era ornamentat de la forma més delicada.
Tota aquesta massa d'arquitectura que apareixia tan sobtadament en mig de camps plaents no tan sols era exquisitament bella per ella mateixa, sinó que era una expressió de la generositat i abundància de vida que em donava una alegria extrema que mai abans havia experimentada. Reia de pur plaer. El meu amic semblava entendre-ho, i em mirava entre plagut i interessat. Passàrem per mig d'una munió de carros, on s'hi veia gent ferma i d'aspecte saludable, homes, dones i criatures vestits amb elegància, i eren clarament les parades d'un mercat, i eren plens de productes de la terra ben temptadors.
Vaig dir: "No em cal demanar si això és un mercat, ja que veig clarament que ho és; però quina de mercat és, que se'l veu tan esplèndid? I què és aquell edifici que han passat, i aquell altre, que es veu a la banda sud?"
"O", va dir, "és simplement el nostre mercat de Hammersmith; i estic content de què t'agrade tant, ja que n'estem molt orgullosos. L'edifici que deies és la nostra Sala d'Hivern; ja que a l'estiu es reunim habitualment en els camps que hi ha a la vora del riu, enfront de Barn Elms. L'edifici de la dreta és el nostre teatre: esper que t'agrade”.
"Seria estúpid si no m'agradàs”, vagi dir.
S'aturà una estona i em digué: “També n'éstic content, d'això, ja que hi vaig donar una mà; vaig fer les grans portes, que són de bronze damasquinat. Hi donarem una ullada més tard: però hem de continuar ara. Pel que fa al mercat, no és un dels dies de més tràfec; de forma que serà millor anar-hi en una altra ocasió, perquè veges més gent”.
Li vaig agrair, i diguí: “Són pagesos ordinaris aquests? Quines noies més boniques hi ha entre ells”.
Mentre parlava, m'hi vaig fixar en el rostre d'una dona preciosa, alta, de cabell fosc i de pell clara, que duia un bonic vestit verd clar que feia honor a l'estació i a la calor del dia, que em somreia amablement, i més amablement, pensí, somreia an Dick; així que vaig quedar callat una estona, però de nou vaig continuar:
"T'ho deman perquè no veig cap que s'assemble als pagesos que esperaria trobar en un mercat – Vull dir venent-hi coses”.
"No ho entenc”, va dir, “quina mena de gent t'esperaves trobar; no entenc gaire què vols dir per 'pagesos'. Són veïns de la vall del Tàmesis. Hi ha zones d'aquestes illes que són més muntanyenques i més plujoses que aquesta, i hi ha gent que sembla més tosca per la roba; i són més resistents i durs del que nosaltres semblen. Però hi ha gent que prefereix el seu aspecte al nostre; diuen que hi veuen més caràcter en ells – aquesta és la paraula. Bé, és qüestió de gustos. - Amb tot, els creuaments d'ells amb nosaltres solen tindre bons resultats", afegí pensatiu.
L'escoltava, si bé els meus ulls hi eren lluny d'ell, ja que la noia bonica desapareixia per la porta amb el seu gran cistell de pèsols tendres, i vaig sentir aquella sensació que ens agafa quan hom veu un rostre interessant o encantador en els carrers que probablement mai no tornarà a veure; i em vaig quedar en silenci una estona. A la fi vaig dir: “El que vull dir és que no he vist cap pobre – ni un de sol”.
Aixecà les celles, semblava estranya, i em digué: “No, naturalment, si algú és pobre, és probable que estigui dins de casa, o que com a molt descanse en el jardí; però no sé de cap malalt que es passeje. Per què t'esperes de trobar gent pobre pel camí”.
"No, no”, deia; “No vull dir gent malalta. Vull dir gent pobre, ja saps, gent miserable”.
"No”, va dir, amb un somriure amable, “Realment no ho sé. Fet i fet, el que has de fer és anar ràpidament a veure el meu besavi, que t'entendrà millor que no pas jo. Som-hi, Greylocks!”. Aleshores sacsejà les regnes, i avançarem dolçament cap a l'est.
Passat Broadway hi havia menys cases a totes dues bandes. Ara creuàvem un petit rierol que baixava per un tros on hi creixien un pocs arbres, i tot seguit hi havia una altra mercat i una altra sala municipal, com si diguéssem. Tot i que no hi havia res de familia per a mi per les rodalies, sabia perfectament on èrem i no em vaig sorprendre quan el meu guia digué tot d'una: “El mercat de Kensington”.
Després d'això vam entrar en un petit carrer de cases; o més ben dit, amb una casa a cada costat, fetes de fusta i de guix, amb una preciosa arcada al llarg de tots els baixos.
Segons deia en Dick: “Això és pròpiament Kensington. La gent tendeix a aplegar-s'hi, ja que els hi agrada l'encant de la fusta; i els naturalistes hi sovintegen, també; ja que és una taca de vida salvatge, això que hi ha aquí; no s'estén gaire lluny cap al sud: va cap al nord i cap l'oest per Paddington i baixa fins a Notting Hill: aleshores gira al nord-est fins a Primrose Hill, i pels voltants; a més una estreta franja passa per Kingsland fins a Stoke-Newington i Clapton, on s'estén pels turons que hi ha damunt dels marjals de Lea; a l'altra banda dels quals, com ja saps, hi ha Epping Forest a tocar de la mà. La part on ara entrem es diu Jardins de Kensington; si bé això de 'jardins' no ho entenc”.
Va anar de poc que digués, “Bé, jo ho sé”; però hi havia tantes coses de mi que no coneixia, malgrat les seues assumpcions, que vaig pensar que era millor no badar boca.
El camí tot d'una s'endinsà en una preciosa foresta que s'estenia a totes dues bandes, però clarament molt més cap al nord, on hi havia roures i castanyers d'Índies ben crescuts; mentre que els arbres de creixement més ràpid (entre els quals vaig albirar plataners i sicòmors massa nombrosos) eren molt grans i esbelts.
Era extraordinàriament plaent passar per les taques d'ombra, ja que el dia es feia calorós, i la frescor i l'ombra em tranquilitzaven la ment excitada i li donaven un plaer hipnòtic, de forma que sentia com si sempre hagués de viure sota aquella frescor balsàmica. El meu company semblava compartir els meus sentiments, i va fer que el cavall anàs més poc a poc mentre aspirava l'olor de la verda foresta, que provenia bàsicament de les falgueres que trepitjàvem pel camí.
Per bé molt romàntica que fos la foresta de Kensington, però, no era un lloc solitari. Ens trobàvem amb molts grups que anaven i venien, o que passejaven pel mig dels arbres. Entre aquests hi havia molta canalla de sis o vuit anys fins a setze o disset. Em semblaven especímens especialment elegants de la raça, i clarament gaudien d'allò més; alguns d'ells s'estaven en petites tendes en mig de la gespa, i en algunes hi havia fogueres, amb olles penjades a la manera gitana. Dick m'aclarí que hi havia algunes cases esparses a la foresta, i de fet hi poguerem veure un parell. Em digué que en general eren molt petites, com les que s'anomenaven cabanes en els temps que hi havia esclaus en el camp, però que eren prou agradables i adients pel bosc.
“Deuen ésser ben plenes de canalla”, vaig dir, tot assenyalant la quitxalla que hi havia pel camí.
“O,”, em digué, “aquest xics no venen tots de les cases veïnes, de les cases del bosc, sinó de tota la contrada en general. Sovint hi fan festes, i venen a jugar en les forestes durant setmanes a l'estiu, i viuen en tendes, com veus. M´s aviat els animam a que ho facen; aprenen a fer coses tot sols, i tenen contacte amb les criatures salvatges; i, ja veus, com menys hi resten dins de casa millor per a ells. De fet, he de dir-te que molts adults aniran a viure a les forestes durant tot l'estiu; si bé la major part d'elles van a les més grans, com Windsor, o el Bosc del Degà, o als erms del nord. A banda d'altres plaers els hi dóna una mica de treball dur, que lament de dir que s'ha fet escasa en els darrers cinquanta anys”.
Esclatà, i aleshores digué, “et dic tot això perquè veig que si parl responc qüestions, que les penses, tot i que no les digues; però el meu parent et dirà encara més coses”.
Vaig veure que tenia la necessitat de sortir del meu silenci, i tan sols per dir alguna cosa, vaig fer: “Bé, aquest jovent quedarà ben fresc per anar escola quan acabe l'estiu i hagen de tornar-hi”.
“Escola”, digué; “sí, que vols dir amb això? No sé veure quina relació té això amb la canalla. Sé d'escoles de ramaderia, d'escoles de pintura, però en aquest sentit hauríem de parlar d'escoles de canalla – altrament”, deia, tot rient, “seria tot un cop per a mi”.
Òndia! vaig pensar, no puc obrir la boca sense trobar-me un nou embolic. Volia aclarir l'etimologia del meu amic; i vaig pensar que era millor no dir res de les granges de nens que anomenava escoles, ja que veia prou clarament que havien desaparegudes; i com vaig després de rumiar una mica, “ho deia en el sentit de sistema educatiu”.
“Educació?”, em digué, pensatiu, “sé prou llatí per saber que prové d'educere, fer sortir, i he sentit el mot; però mai no m'he trobat ningú que em donàs una explicació clara del significat que té”.
Ja us podeu imaginar l'impacte en l'estima que sentia pels meus nous amics en sentir aquesta franca declaració; i vaig dir, amb un to gairebé de menyspreu: “Bé, l'educació és un sistema per ensenyar la gent jove”.
“I per què no la gran també?” digué amb ulls lluents. “Si bé”, continuà, “et puc assegurar que els nostres nens aprenen, passen o no per un 'sistema d'ensenyament' o no. Per què, no et trobaràs ni un de sol d'aquesta canalla, nen o nena, que no sàpiga nedar, i tots ells s'han acostumat a llençar-se en els petits estanyols del bosc – mira aquell! Tots saben cuinar; els més grans saben segar; molts saben fer sostres de palla i fer feines de fuster; o saben com mantindre un taller. Et puc dir que saben un munt de coses.
“Sí, però i la llur educació mental, l'ensenyament de les ments”, vaig dir, traduint acuradament la meua frase.
“Esdevin”, em digué, “que potser no heu après a fer aquestes coses que dic; i si és aquest el cas, no te'n dugues la idea que no cal aprenentatge per fer-les, i que no suposa cap treball mental: canviaries d'opinió si veiesses un noi de Dorsetshire fent un sostre de palla, per exemple. Però, amb tot, entenc que parles de l'aprenentatge de llibres; i pel que fa això, és una qüestió ben simple. La majoria de nens, en veure llibres per tot arreu, aprenen a llegir-los quan tenen uns quatre anys; si bé se m'ha dit que no sempre ha sigut així. Pel que fa a escriure, no els animam a fer gargots massa d'hora (tot i que en fan una mica si volen), perquè això els crea el costum d'escriure lleig; i quina utilitat té un munt d'escriure lleig, quan es pot imprimir fàcilment. Pots entendre que l'escriptura bonica ens agrade, i molta gent escriuria els llurs llibres quan els fan, o els fan escriure; em referesc a llibres que no necessiten moltes còpies – poemes i coses així, ja saps. Amb tot, me'n vaig del tema; però m'haurà d'excusar, ja que m'interessa aquest tema d'escriure, en sóc un escriptor regular”.
“Bé”, vaig dir, “quant als nens; quan aprenen a llegir i a escriure, no aprenen res més – llengües, per exemple?”
“És clar”, em va dir, “de vegades abans que saber llegir, ja saben parlar francès, que és la llengua més propera que es parla a l'altra banda de les aigües; i aviat es familiaritzen amb l'alemany també, que el parlen un bon nombre de comunes i de col·legis a terra ferma. Aquestes són les principals llengües que parlam en aquestes illes, a banda de l'anglès o del gal·lès, o de l'irlandès, que és una altra forma del gal·lès; i les criatures els agafen ben aviat, ja que tot els grans les coneixen; i a banda d'això els nostres hostes d'ultramar sovint duen els fills amb ells, i els petits es troben, i posen en contacte les parles”.
“I les llengües antigues”, vaig dir.
“O sí”, em va dir, “la majoria aprenen llatí i grec alhora que les modernes, si és que fan quelcom més que tastar aquestes darreres”.
“I la història?”, vaig dir; “com ensenyau història?”
“Bé”, em va dir, “quan una persona sap llegir, és clar que llig ço que vol; i pot aconseguir ben fàcilment que qualcú li diga quins són els millors llibres de tal o tal tema, o que li explique quelcom que no entèn dels llibres que llig”.
“Bé”, vaig dir, “que més apreneu? Supòs que no tots aprenen història?”
“No, no”, em va dir, “hi ha qui no s'interessa; de fet, no crec que gaires ho facen. He sentit dir al meu besavi que és principalment en els períodes tèrbols i de lluita i confusió quan la gent s'interessa més en la història, i com saps”, em deia el meu amic, amb un somriure amable, “no és el cas d'ara; molta gent estudia els fets de com elaborar coses i les relacions de causa i efecte, com augmenta el nostre coneixement, si això es bo; i uns altres, com has sentit del nostre amic Bob, dediquen el temps a les matemàtiques. No té sentit forçar el gust de la gent”.
Vaig dir: “Però no vols dir que les criatures aprenen totes aquestes coses?”
Em va dir: “Ço depèn de què entengues per criatures; i cal que recordes com són de diferents els uns dels altres. Com a regla general, no lligen gaire, llevat d'unes poques novel·les, fins que tenen uns quinze anys; no animam una jove afició a la lectura; tot i que trobaràs xiquets que es dediquen als llibres molt aviat; potser això no és bo per ells; però no té sentit dir-los res; i molt sovint tampoc no els hi dura gaire, i troben al punt abans d'arribar als vint anys. Ja saps, les criatures tendeixen a imitar els grans, i quan veuen molta gent entre ells dedicada a una feina genuïnament agradable, com la construcció d'habitatges o pavimentar carrers, jardineria i coses així, és això el que prefereixen; així no crec que ens haja de fer por tindre massa gent llibresca”.
Què podia dir? Seure i restar en pau, amb la por dels nous raonaments. A banda, emprava els meus ulls amb totes les forces, demanant-me, mentre el vell cavall avançava, quan entraríem a Londres, i com semblaria ara.
Però el meu company no abandonà el tema, i continuà meditatiu:
“Després de tot, no sé si els fa gaire mal, fins i tot si esdevenen estudiosos. És un gran plaer veure gent així tan feliç amb la seua feina. I a banda d'això, aquests estudiosos són en general gent molt agradable; molt amable i dolça; molt humil, i alhora sempre ansiosos d'explicar tothom tot ço que saben. Realment, m'agraden quan me'ls trob”.
Això em semblava un comentari tan estrany que vaig ser a punt de demanar-li una altra qüestió; aleshores quan al damunt d'una costera, a la vista d'un gran tros de bosc a la dreta vaig copsar un edifici d'un perfil que m'era familiar, i vaig cridar, “l'Abadia de Westminster!”.
“Sí”, va dir Dick, “l'Abadia de Westminster – ço que resta d'ella”.
“Per què, que n'heu fet?” vaig fer amb terror.
“Què que n'hem fet nosaltres?” em va dir, “no gaire res, llevat de netejar-la. Però ja saps que tot l'exterior fou fet malbé fa segles: pel que fa a l'interior, ço que resta és de gran bellesa després del gran aclariment, que tingué lloc fa cent anys, dels monuments bestials de bojos i brivalls, que abans la bloquejaven, com diu el besavi”.
Avançàrem una mica més, i vaig mirar a la dreta de nou, i vaig dir, en un to força dubtós de veure, “què hi ha la Seu del Parlament! Encara l'utilitzau?”
Esclafí a riure, i li calgué un temps per controlar-se; aleshores em donà un cop a l'esquena i em digué:
“Ja t'agaf, veí; et deu meravellar que els haguem deixat en peu, i sé una mica de tot això, i el meu vell m'ha donat llibres sobre l'antic joc que s'hi feia. Utilitzar-lo! Bé, sí, s'utilitza per una mena de mercat annex, i com a lloc per emmagatzemar fems, molt adient, ja que és prop de l'aigua. Crec que es provà d'aterrar-lo al començament de la nostra època; però hi havia, segons m'han dit una estranya societat d'antiquaris que havia fet qualque servei en temps passat, i que es mostrà contrària a la destrucció, com s'ha fet amb molts altres edificis, que molta gent considerava inútils, i una molèstia pública; i fou tan enèrgica, i tenia tantes bones raons, que finalment ho aconseguí; i he de dir que m'alegra: ja que saps que a la pitjor aquests estúpids edificis antics ens serveixen d'advertiments pels bells edificis que ara construïm. Veuràs d'altres en aquesta zona; el lloc on viu el meu besavi, per exemple, i un gran edifici dit St Paul. I com veus, no ens cal aterrar aquests pocs edificis, ja que sempre podem construir en un altre lloc; ni ens cal passar ànsia per no poder dedicar-nos a obres plaents en aquest camp, ja que sempre hi ha espai per més i més obres en edificis nous, tot i que es facen sense pretensions. Per exemple, els espais d'interior són per mi tan delitosos que si hi tingués tirada gairebé els hi sacrificaria els espais exteriors. Després, és clar, hi ha l'ornamentació, que, com tots convindrem, pot ésser massa carregada en simples habitatges, però que amb prou feines ho seria en sales i mercats, etcètera. He de dir-te, però, que el meu besavi sovint em diu que en faig un gra massa d'això dels edificis elegants; i de fet pens que les energies de la humanitat s'empren principalment en aquestes feines; ja que en aquesta direcció no hi puc veure cap fi per la feina, mentre que en molts altres sembla possible un límit”.
Mentre parlava, sortírem tot d'una de la foresta cap a un carreró d'edificis de bonica construcció, que el meu company m'assenyalà de seguida com a Piccadilly: la part inferior d'aquestes cases que hauria anomenat botigues si no hagués sigut, com fins aleshores havia pogut veure, que la gent ignorava les arts de la compra-venda. El gènere s'exposava en els llurs aparadors curosament dissenyats, com si provessen de temptar la gent, i la gent s'hi parava i els mirava, o hi entrava i sortia amb paquests als braços, com si es tractàs d'això. Al llarg de cada banda del carrer hi havia uns porxos elegants per protegir els vianants, com en qualques ciutats antigues italianes. A mig de camí de baixada, hi havia un gran edifici del qual em preparava a sentir dir que era un centre de qualque mena, que tenia els seues edificis públics especials.
Dick digué: «Aquí, veus, és un altre mercat en un pla diferent de la majoria dels altres: els pisos superiors d'aquestes cases s'empren pels hostes; ja que gent de tot el país es disposa a anar-hi de tant en tant, quan s'afarten del camp, sempre hi ha gent que li agrada les multituds, per bé que no puc dir el mateix de mi».
No em vaig poder estar de somriure de veure com podia durar tant una tradició. Hi havia el fantasma de Londres que encara s'afirmava com a centre—un centre intel·lectual, per ço que sabia. Amb tot, no vaig dir res, llevat de demanar-li que anàs més a poc a poc ja que les coses a totes dues bandes semblaven extraordinàriament boniques.
«Sí», em digué, «aquest és un mercat molt bo de coses precioses, i es manté bàsicament pels productes més atractius, com el mercat dels Edificis del Parlament, on posen cols i naps i coses similars, alhora que cerves i la mena més forta de vi, que és a prop».
Aleshores em mirà encuriosit, i em digué, «potser t'agradaria anar una mica de compres, com es diu».
Mirava ço que podia veure de la meua trista roba, que havia tingut un munt d'oportunitats per comparar amb la indumentària elegant dels ciutadans amb qui ens havíem creuat; i pensava que probablement resultaria una curiositat per distracció d'aquesta gent tan poc atrafegada, que semblava poc menys que un home alliberat de galeres. Però malgrat tot ço que havia passat, la mà m'anà a la butxaca, on pel meu desànim no hi havia res de metàl·lic llevat de dues velles claus rovellades, i vaig recordar que en mig de la nostra conversa en la sala d'hostes de Hammersmith m'havia tret les monedes de la butxaca per mostrar-les a la preciosa Annie, i que me les hi havia deixades. Amb la cara pagava, i Dick, em fità per dir-me una mica fort:
«Hola, hoste! Quin és el problema ara? És una vespa?».
«No», vaig dir, «però és que me'ls he deixat».
«Bé,» em digué, «encara que t'hages deixat quelcom, pots entrar en aquest mercat de nou, així que no et preocupes de res».
Havia recuperat el seny aleshores, i en recordar els costums astoradors d'aquest país, ja no tenia el cap per una altra lliçó d'economia social i de numismàtica edwardiana; de forma que tan sols vaig dir:
«La meua roba—que no puc, ja veus.—Què penses que hi podem fer amb ella».
No semblava gens disposat a riure, sinó que em digué força seriós:
«O no et canvies de roba encara. Ves, és que el meu besavi és antiquari, i voldrà veure't tal com vas ara. I, ja saps, no és que t'ho demane, però de ben segur que no seria correcte de la teua part de privar la gent del plaer d'estudiar la teua indumentària, si simplement vas i et vesteixes com tothom. No et sembla», em digué, honestament.
A mi no em semblava que fos el meu deure d'ésser una atracció en mig d'aquella gent d'aspecte amable, però veia que havia topat amb una mena de prejudici inerradicable, i no volia barallar-se amb el meu nou amic. Així que simplement vaig dir: «O, és clar, és clar».
«Bé,» em digué, amable, «podem veure que hi ha dins d'aquestes parades: pensa en quelcom que vulgues».
Vag dir: «Que podria trobar tabac i una pipa?».
«És clar», em va dir, «en què pensava per no demanar-t'ho abans? Bé, Bob sempre em diu que els no-fumadors som força egoïstes, i em tem que és en el cert. Però som-hi, allà al costat hi ha una parada».
Aleshores entrà i baixà, i el vaig seguir. Una dona molt atractiva, amb un vestit esplendit de seda estampada, hi passava lentament, mentre mirava pels vidres. Dick li va dir: «noia, que et faria res de vigilar-nos el cavall mentre hi entram una estona?» Acceptà amb un somriure amable, i acaronà el cavall amb la seua preciosa mà.
«Quina criatura preciosa!» vaig dir a en Dick mentre entràvem.
«Quina, el vell Greylocks?» em digué, sorneguerament.
«No, no,» vaig dir; «Goldylocks,—la dama».
«Bé, ho és,» em digué. «És una bona cosa, n'hi ha tantes com ella, que tot Jack pot tindre la seua Jill; si no, em tem que hauríem de lluitar per elles. De fet,» em digué, ja més seriós, «no dic que no passe fins i tot ara, de vegades. Ja que com saps l'amor no és gens raonat, i la perversió i l'egoïsme són més comuns que no pas creuen part dels nostres moralistes». Afegí amb un to encara més ombrívol: «Sí, fa tan sols un mes hi hagué un embolic entre nosaltres, que a la fi costà la vida a dos homes i una dona i que ens colpí per un temps. No em demanes per això ara mateix; t'ho explicaré més tard».
Aleshores ja èrem a la botiga o parada, que tenia un taulell i prestatges a les parets, tots ben polits, sense cap pretensió d'aclaparar, però altrament no gaire diferents dels que coneixia. Dins hi havia un parell d'infants—un nou bru d'uns dotze anys, que seia mentre llegia un llibre, i una noia bonica un any més gra, que seia també rere el taulell, òbviament eren germans.
«Bon dia, veïnets», digué en Dick. «El meu amic vol tabac i una pipa; que el podeu ajudar?».
«O, sí, és clar», digué la nena amb una mena d'atenció seriosa que tenia quelcom de sorprenent. El nen em mirà, i es mirà la meua exòtica indumentària, però a la fi emvermellí i girà el cap, ja que sabia que no era un comportament correcte.
«Benvolgut veí», digué la nena, amb el gest més solemne dels infants que juguen a botigues, «quin tabac us agradaria?».
«Latakia», vaig fer, amb la sensació de participar en un joc d'infants, i em demanava si en treuria res.
Però la nena agafà un preciós cistellet d'un armari que tenia al costat, s'anà cap a un gerro, i tregué un munt de tabac fins omplir el cistell i oferir-me'l damunt el taulell, on podia olorar i veure que era un excel·lent Latakia.
«Però no l'has pesat», vaig dir, «i—i quant en puc agafar?».
«Per què,» em va dir, «t'aconsell d'omplir el sarró, perquè potser aniràs a un lloc on no podràs aconseguir Latakia. On tens el sarró?»
Em vaig girar, i a la fi vaig treure el meu estampat de cotó que em fa el servei de saquet de tabac. Però la noia el mirà amb un cert desdeny, i digué:
«Benvolgut veí, et puc donar quelcom de molt millor que aquest retall de cotó». I va fer cap a la rebotiga i tornà en un moment, i mentre passava el noi li xiuxiuejà quelcom a l’orella, i va fer que no amb el cap i pujaren i tornaren. La noia duia per la nansa una bossa marroquina vermella, elegantment embrocada, i em digué, «hi he triat una per tu, i la tindràs: és bonica, i hi cabrà un munt».
Després l’omplí de tabac, me la lliurà i digué, «ara per la pipa: també m’hauràs de deixar triar per tu; acaben d’arribar tres de ben boniques».
Desaparegué de nou, i tornà amb una pipa grossa, fet d’una fusta dura molt elaborada i muntada en or esquitxat de petites gemes. Era, en breu, la joguina més bonica i elegant que mai havia vist; quelcom com l’obra japonesa de la millor mena, però millor.
«Estimada!», li vaig dir quan hi vaig posar els ulls, «és de totes totes massa grandiosa per mi, o per qualsevol tret de l’Emperador del Món. A banda, la perdré: sempre perd les pipes».
La noia semblava força desencisada, i digué, «No t’agrada, veí?».
«O sí», vaig dir, «és clar que m’agrada». «Bé, doncs pren-la», va dir, «i no et preocupes de perdre-la. Què te’n faria? Qualcú de segur que la trobaria, i l’utilitzaria, i tu en podries tindre una altra».
Li vaig prendre de la mà per mirar-la, i mentre ho feia vaig oblidar la meua precaució, i vaig dir, «Però, amb tot, bé he de pagar per una cosa així?».
Dick em va posar la mà al muscle mentre parlava, i en girar-me vaig topar amb l’expressió còmica dels seus ills, que m’advertien contra una altra exhibició de l’extinta moralitat comercial; així que vaig envermellir i em mosseguí la llengua, mentre que la noia em mirava simplement amb la més fonda gravetat, com si fos un foraster embarbussat en l’expressió, ja que clarament no m’entenia ni un borrall.
«Moltíssimes gràcies», vaig dir a la fi, efusivament, mentre em posava la pipa a la butxaca, no sense un poc de dubte de si no em trobaria de seguida en presència del jutge.
«O, no hi ha de res», va dir la jove mossa, amb afectació de maneres d’adulta, cosa que era ben encantadora. «És un plaer servir a un amable vell cavaller com tu; especialment quan hom pot veure tot d’una que has vingut de ben lluny d’ultramar».
«Sí, estimada», hi afegí, «he estat un gran viatger».
Mentre li deia aquesta mentida per pura educació, hi entrà de nou el noi, amb una safata a la mà, on vaig veure una llarga ampolla i dos preciosos gots. «Veïns», va dir la noia (que era l’única que parlava, ja que el germà era clarament molt tímid), «si us plau, beveu un got a la nostra salut abans d’anar-vos ja que no tenim hostes com aquest cada dia».
De seguit, el noi va posar la safata al mostrador i escancià solemnement un vi de color de palla en els llargs gots. Sense pensar-m’ho vaig beure-hi, ja que era assedegat per la calor del dia; i pensava, encara sóc en el món, i el raïm del Rin no ha perdut el sabor; ja que si mai he begut un bon Steinberg, ho he fet aquell matí; i em vaig una nota mental per demanar-li an en Dick com se les arreglaven per fer bon vi si no ja no hi havia treballadors obligats a beure deixalles per comptes del bon vi que ells mateixos feien.
«Que no beveu amb nosaltres, petits veïns?» vaig dir.
«No bec vi», digué la noia; «m’agrada més la llimonada, però et desig salut!»
«I a mi m’agrada més la cervesa de gengibre», va dir el noi.
Bé, bé, vaig pensar, tampoc no han canviat gaire els gustos infantils. I tot seguit els vam dir bon dia i sortirem de la botiga.
Per decepció meua, com un canvi en un somni, un vell alt en sostenia el cavall per comptes de la dona bonica. Ens explicà que la noia no podia esperar, i que ell li havia pres el lloc; i obrí els ulls i rigué quan va veure els nostres rostres, de forma que no teníem res més a fer que riure també.
«A on anau?» li va dir a Dick.
«A Bloomsbury», digué Dick.
«Si vosaltres dos no voleu estar sols, hi aniré amb vosaltres», va dir el vell.
«Molt bé», va dir en Dick, «digueu-me fins on voleu anar i us hi duré. Som-hi».
Així que erem de nou de camí; i vaig demanar si els infants assistien habitualment la gent en els mercats. «Força sovint», em va dir, «si no es tracta de manegar amb pesos feixucs, però de cap manera sempre. Als infants els hi agrada divertir-se, i és bo per ells, perquè manipulen un munt d’objectes diversos i n’aprenen coses, com són fets, d’on venen, etcètera. A banda d’això, és una feina tan senzilla que qualsevol la pot fer. Es diu que en els primers dies de la nostra època hi havia una munió de gent que era hereditàriament afligida per una malaltia anomenada peresa, perquè eren descendents directes dels qui en els mals temps acostumaven de força altres persones a treballar per ells –les persones, ja saps, que s’anomenen amos d’esclaus o contractants de treball en els llibres d’història. Bé, aquesta gent malalta de peresa solia servir en les parades tota la vida, perquè eren aptes per ben poca cosa. De fet, crec que en una època els obligaven realment a fer una feina, perquè ells, especialment les dones, sortien tan lletjos i produïen uns infants tan lletjos que si la malaltia no es tracta amb duresa, els veïns no la podrien suportar. Amb tot, m’alegra dir que tot això ja s’ha superat; la malaltia o s’ha extingit o existeix en una forma tan lleu que un curta etapa de medicina adient se l’endu. De vegades li diuen ara el dimoni blau, o txitxarreria. Noms curiosos, no?».
«Sí», vaig dir, reflexionant-hi. Però el vell hi va irrompre:
«Sí, tot això és cert, veí; i he vist algunes d’aquelles dones, ja velles. Però el meu pare en coneixia unes quantes quan eren joves; i deia que eren tan petites com poden ser-ho les dones joves: tenien mans com urpes d’esquirols, i braços empetitis com pals; i cintures com el coll d’una ampolla, i llavis fins i nassos arrufats i galtes pàlides; i sempre es feien les ofeses a res que se’ls digués o se’ls fes. No és gens estrany que parissen infants lletjos, ja que ningú tret d’homes com elles s’hi enamoraven –pobretes!».
S’aturà, i semblava pensar en la seua vida passada, quan va dir:
«I sabeu, veïns, que en un temps la gent era encara preocupada per la malaltia de la peresa: llavors dedicàrem grans esforços a provar de curar la gent. No heu llegit cap dels llibres mèdics sobre la qüestió?».
«No,» vaig dir; ja que el vell s’adreçava a jo.
«Bé,» vaig dir, «es pensava llavors que era la supervivència de l’antiga malaltia mitjava de la lepra: sembla que era molt contagiosa, ja que la majoria de gent afectada eren tancats la major part del temps, i castigava a una classe especial de malalts estranyament vestits per tal que els reconegueren. Duien entre d’altra indumentària, darreres fets de vellut, que fa uns anys s’anomenaven pluix».
Tot això em semblava molt interessant, i m’agradaria haver fet parlar més el vell. Però Dick semblava una mica cansat de tanta història antiga: a banda, sospit que volia mantindre’m tot el fresc que pogués abans de veure el seu besavi. Així que esclafí a riure a la fi, i digué: «Disculpau-me, veïns, però no em puc estar. Curiosa gent que no li agradava el treball! - és massa ridícul. Per què, fins i tot a vosaltres us agrada treballar, de vegades», em va dir, mentre animava el vell cavall amb el fuet. «Quina malaltia tan curiosa! Ben bé li poden dir txitxarreria!».
I va riure de nou ben fort, potser massa i tot pel que creia que eren les seues habituals bones maneres; i vaig riure amb ell per companyonia, però únicament de dents en fora; ja que jo no hi veia res de graciós en gent a la que no li agradàs de treballar, com bé podeu imaginar-vos.
I ara de nou era ocupat en jo mateix, ja que èrem clarament a Piccadilly Market, i ens trobàvem en una regió de cases elegantment construïdes i molt ornamentades, que hauria anomenat villes si haguessen estat lletges i pretencioses, que era ben lluny d’ésser el cas. Cada casa s’alçava en un jardí curosament cultivat i delimitat amb flors. Les esmerles cantaven com mai entre els arbres dels jardins que, tret d’un llorer ací i allà, i grups ocasionals de til·lers, semblaven tots fruiters: hi havia un munt de cireres, ara tots carregats de fruita; i tantes vegades com passàvem davant d’un jardí infants i noies joves ens oferien cistells de delicada fruita. Entre tots aquests jardins i les cases m’era és clar impossible de traçar els llocs dels antics carrers: però em semblava que les avingudes principals eren les mateixes d’abans.
Arribàvem ara a un gran espai oberta, amb una certa pendent cap al sud, un lloc soleiat que s’havia aprofitat per plantar fruiters, principalment, com podia veure, albercoquers, en mig dels quals hi havia una petita estructura de fusta, molt bonica i elegant, pintada i daurada de forma que semblava un estable de descans. Des del costat meridional de la dita plantació corria una llarga via flanquejada per l’ombra d’alts perers, a la fi de la qual s’hi mostrava l’alta torre de la Casa del Parlament, o mercat de fems.
Em colpí una estranya sensació; vaig tancar els ulls per mantindre la vista del sol brillant per damunt dels jardins, i per un moment els hi passà pel davant una fantasmagoria d’un altre dia. Un gran espai rodejat per altes i lletges cases, amb una lletja església a la cantonada i un edifici indescriptiblement lleig amb cúpula a la meua esquena; l’avinguda era atapaïda d’una multitud afanyada i excitada, dominada per omnibusos plens d’impacients. En el mig hi havia una plaça pavimentada i amb font, poblada tan sols per uns pocs homes vestits de blau i un munt d’imatges de bronze particularment lletges (una d’elles al damunt d’una alta columna). La dita plaça era custodiada fins al límit de l’avinguda per una línia quàdruple de grans homes uniformats en blau, i a través de l’avinguda del sud els casos d’una banda de soldats a cavall, amb un blanc de mort en la grisor d’una neblinosa vesprada de novembre -
Vaig obrir els ulls de nou a la llum del sol i vaig mirar al voltant, i vaig cridar entre els arbres xiuxiuejadors i les flors oloroses, «Trafalgar Square!».
«Sí,» va dir Dick, que havia pres de nou les regnes, «no m’estranya que trobes ridícul el nom: però després de tot no era afer de ningú canviar-lo, ja que el nom d’una follia morta no fa mal. Amb tot, de vegades, pens que hauríem d’haver-li donat un nom que commemoràs la gran batalla que es lluità en aquest mateix lloc el 1952, - allò fou prou important, si els historiadors no menteixen».
«Cosa que generalment fan o, si més no, feien», digué el vell. «Per exemple què pensau d’això, veïns? He llegit un complicat relat en un llibre –quina estupidesa de llibre!– anomenat Història Socialdemocràtica de James, d’una lluita que tingué lloc ací cap a l’any 1887 (sóc dolent per les dates). Alguns, diu aquesta història, anaven a celebrar-hi una trobada, o una cosa similar, i el govern de Londres, o el consell, o la comissió, o qualsevol altre òrgan rebordonit i bàrbar de ximples, caigué damunt d’aquests ciutadans (com llavors els deien) a mà armada. Això sembla massa ridícul per ésser cert; però segons aquesta versió de la història, no tingué gaire repercussió, la qual cosa és massa ridícula per ésser certa».
«Bé», vaig intervindre, «però després de tot el vostre senyor James és fins ara correcta, i és cert; tret que no hi va haver cap lluita, simplement gent desarmada i pacífica atacada per rufians armats amb porres».
«I ho toleraren?» va dir Dick, amb la primera expressió de desplaença que vaig veure en el seu rostre de bon temperament.
Vaig dir, envermellit: «Havíem de tolerar-ho; no hi podíem fer res».
El vell em mirà intrigat, i digué: «Sembla que ho coneixes molt bé, veí! I és realment cert que no va tindre cap repercussió?».
«Això és el que passà», vaig dir, «que un munt de gent hi foren enviats a presó».
«Quins, els de les porres?», va dir el vell. «Pobres diables!».
«No, no», vaig dir, «dels que les reberen».
El vell va dir força seriós: «Amic, esper que hages llegit alguna col·lecció podrida de mentides, i que t’hagen arrelat massa fàcilment».
«T’assegur», vaig dir, «que dic veritat».
«Bé, bé, segur que ho penses, veí», va dir el vell, «però no veig per què n’has d’ésser tan segur».
Com que no podia explicar per què, em vaig mossegar la llengua. Mentres, Dick, que seia pensarós, va parlar a la fi, i va dir educadament i amb punt de tristor:
«Com d’estrany és pensar que hi poguessen haver homes com nosaltres, i que visquessen en aquest preciós i feliç país, que supòs que tenien sentiments i afectes com els nostres, que poguessen fer amb tot coses tan repugnants».
«Sí», vaig dir, en un to didàctic; «amb tot, fins i tot aquells dies eren una gran millora en relació als dies que els havien precedit. Que no heu llegit res del període mitjava, i de la ferotgia de les seues lleis criminals; i com en aquells dies sembla que els homes gaudien de tormentar els llurs congèneres? -no per gust, sinó que feien del llur Déu un tormentador i un carceller més que cap altra cosa».
«Sí», va dir en Dick, «també hi ha bons llibres del període, i alguns els he llegit. Però que el segle XIX ho milloràs, no ho veig clar. Després de tot, el poble mitjaval actuava d’acord amb la seua consciència, com mostra el teu comentari sobre el llur Déu (que és cert), i eren disposats a suportar allò que inflingien als altres; mentre que en el segle XIX uns eren hipòcrites, i pretenien ésser humans, i amb tot tormentaven aquells mateixos que ells gosaven tancar a la presó, sense cap raó, sinó justament per allò que ells mateixos, els carcellers, els havien forçat a fer. O, és horrible de pensar-ho!».
«Però potser», vaig dir, «no sabien com eren les presons».
Dick semblà agitar-se, i fins i tot enfadar-se. «Més culpa llavors», va dir, «quan ara tu i jo ho sabem malgrat els anys passats. Mira, veí, no podien deixar de saber quina desgràcia és una presó per una comunitat, i que les llurs presons eren un bon pas cap a empitjorar-se encara més».
Vaig fer: «Però és que ara no teniu presons?».
Tan aviat com els mots m’havien eixit de la boca, vaig sentir que l’havia errada, ja que Dick envermellí i treia fum, i el vell semblava sorprés i adolorit; i de seguida Dick va dir enfadat, però com si encara es retingués un poc:
«Bon home! Com pots fer aquesta qüestió? Que no t’he dit que sabem el que suposa una presó pels indicis indubtables de llibres realment valuosos, i ajudats per la nostra pròpia imaginació? I no m’has cridat especialment l’atenció al fet que la gent de les avingudes i carrers semblaven feliços? I com podien semblar feliços si sapiguessen que veïns llurs eren tancats a la presó, mentre ho suportaven calladament? I si hi hagués gent empresonada, no podries amagar-ho a la gent, com no podries fer-ho amb un homicidi ocasional. Presons, de fet! O no, no, no!».
S’aturà i comença a refredar-se, i digué amb una veu amable: «Però, perdona’m! No hi havia cap necessitat d’escalfar-me tant, ja que no hi ha cap presó: tem que pensaràs el pitjor de jo per perdre les formes. És clar que tu, que vens de l’exterior, no podies saber aquestes coses. I ara tem haver-te fet sentir incòmode».
En certa forma ho havia fet; però era tan generós en l’escalfor, que m’agradava encara més, i vaig dir: «No, realment és culpa meua per ésser tan estúpid. Deixa’m canviar de tema, i demanar-te quins són aquests edificis que hi ha a l’esquerra, just al final de la galeria d’arbres?».
«A», va dir, «és un antic edifici construït abans de la meitat del segle XX, tal com veus, amb un estil estranyament fantàstic i no gaire bonic; però hi ha algunes coses estimables a dins, la majoria quadres que es conserven com a curiositats de forma permanent. Li diuen National Gallery, i potser per aquesta hi ha un munt d’altres amunt i avall del país».
No vaig provar d’aclarir-li res, ja que sentia la tasca massa feixuga, sinó que em vaig treure la magnífica pipa i hi vaig fer una fumada, mentre el vell cavall tornava a arrencar. Mentre anàvem, vaig dir:
«Aquesta pipa és una joguina ben elaborada, i sembleu tan raonables en aquest país i la vostra arquitectura és tan bona, que més aviat em deman perquè us aturau en aquestes trivialitats».
Em vaig sentir malalment mentre parlava, per la part de malagraït que jugava, després d’haver rebut un regal tan elegant; però Dick no hi va parar esment en la meua mala educació, sinó que digué:
«Bé, no sé; és una cosa bonica, i com que a ningú no li cal fer coses així si és que no li agraden, no veig per què no ho haurien de fer si els agrada. És clar que si els talladors mancassen, tots serien ocupats en l’arquitectura, com l’anomenau, i llavors aquestes ‘joguines’ (un bon mot) no es farien; però com que hi ha un munt de bona gent que poden tallar –de fet, gairebé tothom, i com el treball és una mica escàs, o ens temem que ho siga, la gent no desencoratja aquesta mena de petites obres».
Medità una mica, i semblava una mica confós; però de seguida el rostre se li aclarà i va dir: «Després de tot, has d’admetre que la pipa és molt bonica, amb aquestes personetes sota els arbres, tot tallat tan net i dolç; - massa elaborat per una pipa, potser – bé, és molt bonica».
«Massa valuosa pel seu ús, potser», vaig dir.
«Com?», va dir; «No ho entenc».
Just anava a fer un intent desesperat per fer-li entendre quan van passar per davant de la porta d’un gran i desmanegat edifici, on semblava que s’hi feien algunes feines. «Quin edifici és aquest?», vaig dir, intrigat; ja que era un plaer veure quelcom al que era acostumat: «sembla una fàbrica».
«Sí», va dir, «Crec que saps què vol dir, i és el que és; però no els díem fàbriques ara, sinó tallers agrupats; és a dir, llocs on s’aplega la gent que vol treballar unida».
«Ho supòs», vaig dir, «s’hi utilitza alguna mena d’energia?».
«No, no», va dir. «Per què s’hauria d’aplegar la gent per utilitzar energia, quan la poden tindre en els llocs on viuen o, aprofitar-la entre dos o tres, o un de sol, tant hi fa? No; la gent s’aplega en aquests tallers agrupats per fer feina manual on treballar aplegats és necessari o convenient; una feina així és sovint molt plaent. Ací, per exemple, fan ceràmica i vidre, –allà hi pots veure les tapes dels forns. Bé, és clar que és més fàcil tindre forns, assecadors, vidreries, etc., d’una grandària adient, i un munt de coses per fer-los anar: és clar que hi ha un bon grapat de llocs així, ja que seria ridícul que si un home tingués afició a fer jerros o bufar vidre que hagués de deixar de viure en un lloc i se l’obligàs a oblidar el treball que li agrada».
«No veig fum sortint dels forns», vaig dir.
«Fum?», va dir en Dick; «per què n’hauries de veure?».
Em vaig mossegar la llengua, i continuà: «és un lloc bonic per dins, per bé que tan auster com per fora. Pel que fa als oficis, fer rodar argila ha d’ésser una feina alegre: bufar vidre és més aviat sofocant; però hi ha gent que li agrada molt; i no m’estranya: hi ha una sensació de poder, quan t’hi endinses, tractes amb el metall calent. És una feina molt agradable», em va dir, somrient, per molt que tingues cura d’aquests objectes, es trenquen un dia o un altre, i sempre hi ha munt de coses a fer.
Em vaig mossegar la llengua i vaig reflexionar.
Vam arribar a un punt on hi havia una colla d’homes adobant la via, la qual cosa ens endarrerí una mica; però no ho lamentava; ja que tot el que havia vist fins ara semblava una simple escena de vacances estivals; i volia veure com aquesta gent encarava un cas de treball realment necessari. Havien estat descansant, i tot just s’havien posar de nou a la feina; de forma que era el traginar de pics que el que em despertà de les meues reflexions. Hi havia una dotzena, homes joves i forts, que s’assemblaven a l’aparença d’un grup de remers d’Oxford dels dies que recordava, i no gaire més preocupats per la feina: havien deixat la roba exterior al costat del carrer en una pila ordenada sota la custòdia d’un noi de sis anys, que era abraçat a un gran pal, i que semblava tan feliçment ociós com si aquell dia d’estiu l’haguessen fet per ell tot sol. Mentre feia un ull a la pila de roba, podia veure-hi la lluentor de l’or i de la seda, i vaig jutjar que alguns d’aquests treballadors tenien fustos similars als del Golden Dustman de Hammersmith. Al costat hi havia un gran cistell, que deixava entreveure pastissos i vi: una mitja dotzena de dones joves observaven el treball dels obrers, i tant unes com altres feien goig de veure, ja que els darrers feien grans colps i eren ben àgils en la feina, i d’una bellesa i bona constitució com la que trobaríeu en un dia d’estiu. Reien i xerraven alegrement entre ells i amb les dones, però llavors el cap ens va veure aturats. De forma que deixà el pic i cridà, «Apa, nois! Que hi ha veïns que volen passar». Amb la qual cosa els altres també s’aturaren, es posaren al voltant nostre, ajudaren el vell cavall a fer passar les rodes per la calçada a mig fer, i després, com homes amb una tasca plaent a les mans, s’afanyaren a tornar a la feina, aturant-se tan sols per dir-nos un adéu somrient; de forma que el soroll dels pics esclatà de nou abans que Greylocks no hagués reprès el trot. Dick mirà cap endarrere, i digué:
«Tenen sort avui: és un bon esport provar qui fa més feina en una hora; i veig que aquests veïns saben bé què es fan. No és una simple qüestió de força afanyar-se en una feina així; no ho penses, hoste?».
«No ho crec», vaig dir, «però si he de dir la veritat mai no ho he provat personalment».
«Realment?», va dir greuement, «em sembla una pena; és una bona feina per enfortir els músculs, i m’agrada; per bé que admet que és més plaent la segona setmana que la primera. No és que hi tinga bona mà; els companys solien fer-me bromes en una obra on treballava, record, i em cantaven, ‘Ben moguda, colpeja!’ ‘Posa-hi l’esquena, o!».
«No és gaire divertit», vaig afegir.
«Bé», va dir en Dick, «tot sembla divertit quan tenim una feina plaent i bons companys al voltant; ens sentíem feliços, ja saps». De nou vaig reflexionar silenciosament.