Chris Harman & Andy Zebrowski

Glasnost – abans de la tempesta

(estiu del 1988)

«Glasnost – before the storm», International Socialism, 2 : 39, Summer 1988, pp. 3–54.
Transcribed by Christian Hogsbjerg.
Marked up by Einde O’Callaghan for the Marxists’ Internet Archive.

L’URSS encara la crisi més gran dels darrers seixanta anys – d’ençà que Stalin consolidà el seu domini i es dedicà a ‘atrapar’ els països capitalistes avançants mitjançant la industrialització forçada. L’escala de la crisi social i política que enfronta Gorbačov arribà a casa dramàticament el febrer amb les protestes a Armènia i a la regió de Karabakh, a Azerbaijan. Ço que començà fa tres anys com una campanya d’un sector de la direcció per racionalitzar la indústria russa – aplicació d’una ‘reestructura’ (perestroika) – sobtadament tornà una explosió massiva de ràbia en una ciutat d’un milió de persones. El règim sembla haver recuperat el control de la situació a Armènia. Però els disturbis no hi seran l’única intromissió de les masses populars en la vida política.

Orígens de la crisi

Leonid Brežnev governà Rússia des del 1964 al 1982. Aquells anys ara són designats oficialment ‘període d’estagnació’ en l’URSS. La successió de reformes econòmiques que s’intentaren en els darrers anys 1950 i primers anys 1960 fou oblidada mentre Khhruščov era denunciat pels seus ‘plans de capsigrany’. A una nova sèrie de reformes per part del primer ministre de Brežnev, Kosygin, les van deixar pansir. Sota Stalin la pròpia burocràcia dirigent havia estat sotmesa a repetides i cruentes purgues. Khhruščov havia posat fi al vessament de sang burocràtic, però havia continuat amb els sacsejaments periòdics de la jerarquia: el resentiment davant d’aquests fou un factor poderós que contribuí a la seua caiguda. La posició de Brežnev, en contrast, s’alçà amb l’aplacament de tots els qui l’havien ajudat a fer fora Khhruščov . Això volia dir deixar els buròcrates en el lloc, amb independència de com de bé o com de malament ho feien a la feina. I així el període de Brežnev fou un d’inèrcia, en el qual tan sols la mort retirava els principals buròcrates dels llurs càrrecs.

Quan Stalin es va morir el 1953 l’edat mitjana dels membres del politburó era de 55 i la dels secretaris del Comitè Central de 52; en l’època de la mort de Brežnev les mitjanes havien pujat a 70 i 67. La direcció russa ara diu d’aquells anys:

Tant en el centre com en les localitats molts dirigents continuaren a actuar per mètodes antiquats i es demostraren gens preparats per treballar en les noves condicions. La disciplina i l’ordre es deterioraren a un nivell intolerable. Hi hagué una fallida en l’exactitud i la responsabilitat. La pràctica viciosa de la revisió a la baixa dels plans esdevingué generalitzada. [1]

En les eres d’Stalin i Khhruščov els buròcrates de tots els nivells podien tindre un cert sentiment d’orgull en les llurs conquestes. Podien haver viscut sota la por d’Stalin o haver quedar ressentits de les destitucions i canvis de polítiques de Khhruščov , però si més no veien que l’economia creixia i que, amb ella, el llur prestigi individual. Podien creure en ‘l’indeturable avenç del comunisme’ - no en el sentit d’alliberament de la classe treballadora predicat per Marx i Lenin, sinó del creixement del poder del capitalisme estatal rus.

Sota Brežnev, l’orgull deixà pas al cinisme, i el cinisme fàcilment degenerà en corrupció directa. L’actual direcció diu ara que ‘el burocratisme, la manca de control, la corrupció, el suborn i la degeneració petit-burgesa floriren desvergonyidament’. [2] Al capdavant la pròpia família de Brežnev es diu ara que hi eren implicats: la filla era sospitosa d’implicació en un escàndol de diamants robats, i el cunyat, vice-director de la KGB, d’encobrir-la. [3] Un poc més avall de la jerarquia burocràtica, la direcció nacional d’una sèrie de repúbliques semblava haver-se construït una base amb la permissivitat davant de pràctiques corruptes: acusacions que han estat llençades a les direccions de Kazakhstan, Uzbekistan, Geòrgia i Armènia d’ençà de la mort de Brežnev.

El cinisme de la burocràcia era clarament correspost amb l’alienació massiva de la base. L’alcoholisme assolí nivells de rècord. La qualitat de la producció de les fàbriques no millorava. La productivitat en la indústria restà al 55% del nivell nord-americà [4] i pujava tan sols lleugerament més ràpid que els salaris. [5] De fet, la crítica actual del període de Brežnev és tan gran que, si es prengués literalment, seria difícil veure com el règim sobrevisqué 18 anys! Així, per exemple, l’Economist afirma que ‘Rússia ha estat una economia sense creixent durant 20 anys’. [6]

De fet, si la taxa de creixement de l’era de Brežnev era considerablement inferior que no ho havia estat en temps d’Stalin, era encara lleugerament més ràpida que la de la majoria dels estats occidentals (més lenta que la del Japó, però més ràpida que la de la Gran Bretanya, que no ha mostrat cap creixement net en la producció manufacturera durant 15 anys!). Les estimacions de la CIA americana suggereixen que la taxa de creixement fou d’un 5% de mitjana en els darrers cinc anys de Khhruščov i del 5,2% en els primers cinc anys de Brežnev. [7] Certament, sectors individuals de l’economia experimentaren un creixement ben real. La collita mitjana de gran en els anys de Khhruščov fou de 124,4 milions de tones, i era de 176,7 milions de tones en la primera dècada de Brežnev en el càrrec. [8] En el 1965 tan sols un 24% de les famílies soviètiques tenien un aparell de televisió, el 59% de una ràdio, l’11% un frigorífic, el 21% una rentadora; en 1984 aquestes xifres havien pujat a un 85%, un 96%, un 91% i un 70%. [9]

Era precisament degut al fet que la situació econòmica del país semblava millorar, malgrat la tendència al conservadorisme burocràtic, que els poblemes que havien conduït Khhruščov als seus ‘plans de capsigrany’ podien ésser ignorats. La quantitat de nou producte industrial generat per cada ruble d’investiment podia haver caigut en un terç entre els primers anys 1950 i els darrers anys 1960 [10], però encara era possible compensar-ho amb l’elevació de la proporció de la renda nacional que anava a l’acumulació – de forma que la proporció de ‘béns de producció’ damunt el producte total pujà del 70% en el 1950-55 al 75% en els primers anys 1970. [11] I la ‘detente’ va fer més fàcil per al règim d’ignorar la distància que encara existia entre la seua economia i el seu principal competidor militar, els EUA.

Però llavors en els darrers anys 1970 els problemes subjacents començaren a afirmar-se amb revenja. La taxa de creixement econòmic començà a caure precipitadament. El pla de 1976-80 establí els objectius més baixos de creixement des dels anys 1920 – i, tot i això, no foren assolits. La taxa de creixement anual caigué a un 2,7%. [12] Algunes indústries particulars foren especialment afectades: l’electricitat i la producció d’oli creixia en 1980 a tan sols uns dos terços de la taxa dels cinc anys anteriors. I la producció de carbó, acer i maquinària de tallar metall caigué realment un poc. [13] Encara pitjor, la relativament bona collita del 1978 fou seguida per les pobres collites del 1979 i 1980 i una de desastrosa el 1981.

Ara la direcció russa afirma:

Les tendències desfavorables que havien emergit en el desenvolupament econòmic en els anys 1970 s’agreujaren a començament dels anys 1980 més que no pas s’hi relaxaren. La lenta caiguda de les taxes de creixement continuà durant els dos primers anys. Els indicadors de qualitat de la gestió econòmica es deterioraren, en 1982 la taxa d’augment de la indústria era un 33,4% inferior a la mitjana del període dels darrer pla quinquennal. [14]

L’assessor econòmic de Gorbatox, Aganbegyan, escriu:

En el període 1981-85 no hi hagué pràcticament creixement econòmic. Una estagnació i crisi sense precedents tingué lloc durant el període 1978-82, quan la producció del 40% de tots els béns industrials caigué a la pràctica. [15]

La reacció de la generació de Brežnev de buròcrates envellits fou de parar i amagar tots els problemes que la davallada econòmica suposava. Provaren de continuar de l’antiga manera i d’emprar la llur influència política per protegir la pròpia petita influència. Amb tot, dues sèries d’esdeveniments dugueren a la casa d’algunes figures destacades els perills de no fer-hi res. La primera fou l’inici per Carter, i encara més per Reagan, d’un nou període de guerra freda. El segon fou la sobtada aparició de la rebel·lió espontània de treballadors que donà lloc a Solidarnosc a Polònia: no fer res, es demostrava, podia conduir a la destrucció del règim des de baix.

Jurij Andropov prengué la direcció a la mort de Brežnev. Com a cap de la KGB hom hauria esperat que fos conservador d’attitud. Però en un estat totalitari és sovint la policia secreta la que és més en contacte amb el sentiment real de la massa popular. Tenen una xarxa d’informadors que reportaran ço que els llurs veïns diuen realment, mentre que membres del partit del règim tendeixen a reportar tan sols ço que els llurs superiors volen sentir. I, així, Andropov era conscient del cinisme, de la corrupció i de la fondària de l’alienació popular. També havia estat ambaixador rus a Hongria el 1956 i havia après com de ràpidament aquests ingredients poden encendre una insurrecció popular – una lliçó reforçada per Polònia en 1980. Es posà en el camí de la reforma per reduir aquests perills al domini burocràtic.

Va viure tan sols uns altres 14 mesos, i posteriorment les forces brežnevistes conservadores foren encara prou fortes com per garantir que un d’ells, l’envellit Černenko, se’n fes càrrec. Però Andropov encara havia aconseguit de fer un cert desplaçament en la balança de poder; quan Černenko mateix es va morir després de 13 mesos en el poder, Mikhail Gorbačov fou nomenat secretari general.

Mentrestant, l’estagnació econòmica havia continuat: el producte de tota una sèrie de béns, des de l’acer als fertilitzants era inferior al d’un any abans. La nova direcció amb prou feines podia evitar una recerca desesperada d’una solució – com ara es descriu - ‘a la natura dramàtica de la situació en la qual el país es trobava l’abril del 1985, una situació que avui correctament descrivim com a pre-crisi’’. [16]

La dinàmica del sistema

Per entendre per què la crisi econòmic – i amb ella la necessitat d’una reestructuració dràstica – emergí tan sobtadament, és necessari de copsar la dinàmica real de l’economia russa sota Stalin, Khhruščov , Brežnev i Gorbačov.

Dues menes d’errors són comuns en l’esquerra pel que fa a l’URSS. La primera deriva de la influència internacional de l’estalinisme. Veu l’URSS i societats similars com quelcom fonamentalment diferent al capitalisme occidental, com essencialment socialista i per tant superior a l’Oest. Els dirigents de l’URSS es veuen en certa manera com els nostres camarades, encara que equivocats. També ha sostingut que l’economia soviètica és, degut a la ‘planificació’, immune als elements de crisi que plaguen a l’Oest. Com Ernest Mandel ho expressà en una formulació típica:

La Unió Soviètica manté un ritme més o menys uniforme de creixement econòmic, pla rere pla, dècada rere dècada, sense que el progrés del passat pese en les possibilitats del futur... Totes les lleis del desenvolupament de l’economia capitalista que provoquen un enlentiment en la velocitat del creixement econòmic són eliminades... [17]

Aquestes idees han estat, òbviament, força incapaces de preveure o d’explicar la mena de crisi en la qual Rússia és avui.

La segona idea és una reacció equivocada a la primera. Veu el sistema rus com a inferior al capitalisme occidental. L’URSS es veu com una societat en crisi permanent, en la qual la producció és inherentment més malbaratadora que a l’Oest. Aquesta idea pot fer derivar fàcilment a la idea que els socialistes haurien de donar suport a les classes dirigents occidentals contra Rússia, per bé que ‘críticament’. Encaixa bellament amb la mania actual de veure el mercat com a solució a tots els problemes.

Però és erroni dir que l’URSS és intrínsecament inferior. En el 1928, quan Stalin consolidà finalment el seu poder, l’URSS era ben endarrera de països com Gran Bretanya i Alemanya, per no dir els Estats Units, en el nivell de desenvolupament econòmic. Era encara un país agrícola aclaparadorament endarrerit, amb enclavaments d’indústria a gran escala en algunes ciutats. Entre el 1929 i la fi de la Segona Guerra Mundial esdevingué el segon estat més poderós del món militarment i econòmica. Al voltant del 1970 hauria atrapat els americans i hi havia paritat en armes nuclears. Si la primera idea no pot explicar la crisi a Rússia, la segona idea no pot explicar per què ha trigat tant a desenvolupar-se i perquè, mentres, l’URSS ha estat transformat d’estat agrícola endarrerit a un d’industrial avançat.

L’anàlisi amb el qual aquesta publicació sempre ha estat associada veu els elements de crisi en l’economia russa com un producte precisament del dinamisme que aquesta economia mostrava sota Stalin i fins i tot sota Khhruščov .

La burocràcia russa responia a l’amenaça de l’imperialisme occidental en 1927 i 1928 embarcant-se en un camí que conduí a l’intent d’industrialitzar el país mitjançant l’explotació més viciosa de les masses de camperols i de treballadors. En forçar els camperols de les parcel·les en ‘col·lectius’ la burocràtica obtenia alhora el treball excedentari i el control estatal del subministraments força magres necessitats per construir una indústria urbana. En reduir els nivells de vida dels treballadors en un 30 o 40% obtenien una taxa d’explotació en aquesta nova indústria suficient per continuar aquesta expansió.

Aquesta industrialització força implicava necessàriament un malbaratament massiu de recursos i de treball. Però això amb prou feines tenia importància per a la burocràcia mentre uns i altre fossen abundants. Podia raonar que aquests eren recursos que altrament no haurien estat utilitzats per construir indústria i així, des del seu punt de mira, haurien estat completament malbaratats. La pruïja d’acumular enderrocava qualsevol altra consideració i qualsevol control estret dels costos de producció era considerat com un afer menor sempre que fos possible d’amartellar cap a sota els nivells de vida dels treballadors i dels camperols i d’obtindre un producte excedentari massiu. De fet, en les condicions sota les quals començà la cursa d’industrialització, qualsevol intent de fornir una valoració honesta dels costos fou descartada per factors socials i polítics. Com un relat recent i molt interessant de la consolidació del poder d’Stalin en el 1927-8 diu:

En una situació de crisi social i econòmic ben severa, que ja ha conduït a una privació increïble a àmplies capes de la població, el seu programa mostrava inevitablement una desconsideració total del factor humà i de les necessitats humanes; no vacil·lava en acceptar qualsevol pèrdua moral, material o humana, amb independència del seu abast...

Donada la situació real en la societat soviètica era impossible de justificar, ja no diguem de defendre, les decisions polítiques d’Stalin. Discutir el manteniment de les altes taxes d’industrialització hauria estat impossible si s’hagués reconegut obertament l’estat real de la societat; hauria estat necessari de parlar de quelcom que els estalinistes preferien deixar en silenci – el cost del curs estalinista. Aquesta discussió hauria estat extremadament comprometedora. Així doncs, Stalin i els seus partidaris no tan sols amagaren i distorsionaren fets importants de la vida econòmica i social... sinó que construïren una imatge arbitrària de la societat en general. La discrepància entre els plans econòmics i el requisit material d’aquests plans esdevingué un dels tres més característics de la política estalinista. [18]

No hi havia prou recursos per garantir la taxa proposada de creixement industrial. Les agències de planificació decidiren doncs... d’equilibrar el pla mitjançant recursos que l’economia no tenia encara a disposició... Les implicacions d’aquesta planificació eren clares. El compliment del pla depenia d’un atac ben brutal de les condicions de vida i de treball dels treballadors industrials i de la població rural... Era un pla de pobresa i fam organitzades... [19]

El resultat fou necessàriament un cercle viciós de malbaratament i ineficiència. Com Tony Cliff ho descrivia en l’edicció del 1963 del seu llibre sobre el capitalisme d’estat a Rússia [20]:

Si pel terme ‘economia planificada’ entenem una economia en la qual tots els elements integrants s’ajusten i regulen en un ritme únic, en el qual les friccions són a un mínim i, per damunt de tot, en el qual la previsió preval en la presa de decisions econòmiques, llavors l’economia russa és qualsevol cosa menys planificada. Per comptes d’un pla real, mètodes estrictes de dictat governamental evolucionen per omplir els buits fets en l’economia per les decisions d’aquest propi govern. Així doncs, per comptes de parlar d’una economia soviètica planificada, seria molt més exacte parlar d’una economia dirigida burocràticament...

Descrivia el cercle viciós que hi operava. Els planificadors posaven objectius superiors als que es podien assolir fàcilment. Per tal de protegir-se ells mateixos d’aquestes pressions, els gestors atresoraven materials i subministraments de treball. I per tal de protegir-se ells mateixos d’un augment sobtat de la pressió des de la gestió, els treballadors treballaven tan improductivament com fos possible. La consciència que això passava per tota l’economia, al seu torn, conduïa els planificadors a imposar objectius deliberadament alts, i als buròcrates del partit d’emprar qualsevol mitjà disponible per fer que gestors i treballadors els assolissen:

Tots aquests requeriments necessiten una multiplicitat de sistemes de control, que són en ells mateixos malbaratadors i que, per manca de sistematització i harmonia, provoquen encara més malbaratament. Per això la necessitat de més controls, de piràmides de paper i d’una plètora de controls.

Un objectiu del terror massiu de l’època d’Stalin, amb milers d’execucions i milions de treballadors esclaus, era intimidar la massa de la població en provar d’assolir aquestes fites inassolibles. Sota Kruixtvox i Brežnev aquest terror directe fou eliminat i uns altres mecanismes administratius entraren en vigor. Però cap mena de mecanisme no podia eliminar el malbaratament. De fet, el control burocràtic centralitzat intensificava el mateix malbarament que tenia intenció d’aturar ja que la gent sistemàticament mentia als de damunt per tal de protegir-se. Els planificadors acabaren amb cap comprensió real de quins eren els costos de producció de béns particulars i hi posaven preus que no tenien cap relació amb ells. Això alhora feia impossible per als planificadors d’establir objectius racionals en el pla.

Amb tot, el sistema no era completament irracional. Reeixí, com cap altre mètode d’organització econòmica ho hauria pogut fer en les circumstàncies concretes de Rússia en aquella època, en permetre la burocràcia d’augmentar massivament la quantitat d’indústria a la seua disposició. Com Cliff ho expressava en 1963:

Hom hauria d’evitar l’error d’assumir que la mala gestió que corroeix l’economia nacional de Rússia impedeix assoliments ben substància o, millor, estupends. Realment, entre la mala gestió burocràtica i la tendència a l’alça de la indústria de Rússia hi ha una estreta unitat dialèctica. Tan sols l’endarreriment de les forces productives del país, la forta tendència cap a una ràpida expansió, i per damunt de tot la subordinació del consum a l’acumulació pot explicar l’augment del capitalisme burocràtic d’estat... Amb tot, el capitalisme d’estat esdevé un impediment creixent al desenvolupament de la força productiva més important- els propis treballadors – que tan sols una societat socialista harmoniosa pot alliberar.

La tendència a posar objectius de pla excessivament alts no era un producte irracional de la ment burocràtica. Més aviat, es corresponia amb les necessitats ben reals dels qui dirigien l’economia russa una vegada havien adoptat la política del ‘socialisme en un sol país’ i abandonaven la perspectiva de superar l’aïllament internacional del país mitjançant la difusió de la revolució. Realment necessitaven d’atrapar les potències més avançades en termes militars – i això volia dir construir una indústria pesada amb independència del cost. Les taxes excessives d’acumulació que adoptaren eren un reflex intern de les prpessions del sistema mundial capitalista fora del país. Però una vegada la burocràcia russa s’embarcà en aquest procés d’acumulació competitiva, esdevingué part del sistema mundial, un element en el sisema que alhora ajudava a imposar l’acumulació competitiva en els altres. I la tendència a l’acumulació competitiva donava forma a tota l’estructura interna de la societat russa, forçant la burocràcia a tallar vincles amb les altres classes de la societat russa amb un riu de sang i a basar la pròpia psicologia en la llur explotació.

L’intent d’un element en el sistema mundial ‘d’atrapar’ i expulsar tots els altres elements és una feina de Sísif. Qualsevol èxit tan sols anima els rivals a augmentar els propis esforços, de forma que qualsevol guany és tan sols temporal. Així és que 60 anys després que Stalin iniciàs el camí del capitalisme estatal per tal de fer front a la força militar de les grans potències de llavors, la tirada militar en l’economia russa continua. Les dues potències militars més grans, els Estats Units i Rússia, són en directa competició mútua. Rússia té una economia de la meitat de mida que la dels Estats Units, i amb tot ha d’intentar d’igualar els Estats Units militarment. Si la contribució dels socis dels Estats Units de l’OTAN es comparada a la dels aliats de Rússia del Pacte de Varsòvia llavors la càrrega es fa més gran. Una font estima que si s’assum que els EUA i Rússia tenen al voltant d’un 50% de la despesa mundial d’armament entre ells, llavors els països de l’OTAN afegeixen un 17% i els estats del Pacte de Varsòvia tan sols un 4% als arsenals de les respectives superpotències.

En altres mots Rússia necessitat d’actuar gairebé com una economia en temps de guerra si vol mantindre o millorar la seua posició en el món (i ho fa). D’altra banda, els Estats Units té una població que ha assolit uns nivells de consum superiors als de Rússia i la seua tasca és més elevada ja que controlar més porció del món.

És impossible de fer-se una idea acurada de la producció russa d’armes ja que és un secret estretament guardat. Estimacions de la CIA no són de fiar per raons òbvies. La CIA mateixa ha admès de fer les xifres de forma ben torta. I SIPRI (l’Institut Internacional d’Estocolm de Recerca de la Pau, que publica estatístiques anuals de la despesa armamentística de cada país) ha refusat enguany d’estimar la producció russa d’armes perquè les xifres no són gens fiables. Generalment s’estima que són al voltant del 14% del producte material net.

Si miram com les economies de l’oest s’han comportat durant la primera i segona guerres mundials veiem similituds enormes amb l’economia russa des del primer pla quinquennal del 1929. Per exemple, un estudi recent del capitalisme francès en el període 1914-18 [21], fa la següent descripció:

El govern francès esdevingué l’únic importador i distribuïdor de matèries primeres a la indústria. Eventualment, el govern creà consorcis per suplir les matèries primeres que la indústria requeria, i aquests òrgans, estretament supervisats pel Ministeri de Comerç, monopolitzaren els transport, arranjarem el pagament exterior, requisaren subministraments, determinaren prioritats industrials, fixaren preus i limitaren beneficis. Aquesta política fou imposada en part per Gran Bretanya, que sentia que... era raonable d’insistir que els empresaris francesos fossen sotmesos a la mateixa mena de control burocràtic que els llurs homòlegs britànics.

En la Segona Guerra Mundial el patró s’intensificà. És important d’insistir que aquestes mesures es prenien quan el capitalisme era en el punt màxim de competició, quan, com deia Lenin [22], la ‘competència pacífica’ pels mercat donava pas a la guerra. És estrany, doncs, de llegir ideòlegs de l’esquerra i de la dreta que insisteixen que l’economia dirigida és allò que distingeix fonamentalment les societats ‘socialistes’ de les capitalistes.

El problema d’una economia en la qual els recursos es llencen a la competència militar és que eventualment perilla de quedar per darrera dels seus rivals perquès els investiments fets no modernitzen el sector no-militar. El pes dels armaments explicar per què Rússia ‘no fa de Japó’ i supera en vendes als rivals. Però eventualment no és tan sols la indústria civil la que s’afebleix d’aquesta manera, sinó també la pròpia capacitat militar. L’amenaça a la posició militar de Rússia explica part de la urgència darrera de la perestroika de Gorbačov.

Perestroika

La pressió per reestructura no és quelcom peculiar de Rússia. Afligeix les companyies capitalistes de l’oest repetidament. Estableixen patrons exitosos d’acumulació i competència, i aquests s’incorporen a l’organització interna. Tenen certes estructures d’investiment de capital i, associades amb elles, jerarquies particulars de gestió. Aquests patrons alhora influeixen la manera en la qual tracten l’amenaça de malestar de la força de treball – siguen basades en la repressió cura, en formes de paternalisme antisindical, o de col·laboració amb burocràcies sindicals de temps complet. El nexe de relacions establert així passa a influir el funcionament de la pròpia companya, fins i tot quan les condicions externes que conduïren a un cert model d’acumulació canvien en el primer lloc.

A mesura que el capitalisme envelleix es concentra més (les unitats són més grans) i se centralitza més (les unitats són menys). Els canvis tecnològics són part d’aquest procés. Per posar uns pocs exemples: després de foragitar qualsevol altra companyia automobilística del món en ésser pionera de la producció en cadena d’ensamblatge, la companyia Ford sobtadament començà a cedir davant de General Motors a final dels anys 1920 i començament dels anys 1930. Fortes lluites dins de l’estructura de gestió en foren el resultat [23]; en els anys 1970 fou el torn de General Motors de descobrir que la pròpia mida amagava l’abast en el qual començava a caure per darrera dels competidors; la història de la indústria britànica en els darrers 30 anys és la història d’una successió d’aquestes descobertes sobtades – són les que conduïren a la caiguda de English Electric, Austin-Morris, les antigues firmes navieres de Clyde, etc.

Per a qualsevol que cerque una carrera en els estudis de gestió en les universitats hi ha un munt de literatura en aquesta matèria – i és ben similar de fet al mateix pro-perestroika que arriba de Rússia. Insisteix com les companyies han de reestructurar-se contínuament per tal d’explotar la força de treball de la manera més eficient. Això requereix una reorganització periòdica de les estructures de gestió i de la política de preus, així com l’investiment per millorar la productivitat dels treballadors.

Aquests problemes esdevingueren particularment aguts després del 1945. Companyies gegants que havien crescut en els límits protegits dels imperis econòmiques d’entreguerres (els imperis britànic i francès, l’àrea del dòlar, la zona de co-prosperitat del Japó) encararen el problema d’adaptar-se a una economia mundial en expansió. Com s’havien d’organitzar? Dues coses eren necessàries. En primer lloc, les seus empresarials havien de desenvolupar una estratègia per competir. Planificar centralment amb anys d’antelació – cosa prèviament desconeguda per a moltes empreses – era vital.

En segon lloc, les unitats de la corporació multinacional havien d’operar tan eficientment com fos possible. Altrament, la mida de la multinacional podia actuar com un factor de producció d’una major ineficiència, amb unitats ineficients dependents de la companyia mare perquè les rescatàs.

Totes les multinacionals periòdicament examinen les possibilitats de diferents menes de reestructuració – i per les mateixes raons bàsiques que Gorbatxov. Cerquen de combinar la planificació central amb l’eficiència en les subdivisions de les multinacionals. Tot sovint, les queixes de i quant als gestors de les diferents unitats de les corporacions sonen com quelcom que haurien pogut dir Abel Aganbegjan o Tatjana Zaslavskaja (els dos acadèmics més coneguts quant a la reforma del mercat). Per exemple, un executiu americà a Tailàndia era citat dient,

aquests nens prodigi juguen amb xifres, però realment no saben què fer amb les dades... com més n’hi dones, més en volen... i els meus dos ajudants expatriats i jo gastam el 60% del nostres temps en la generació de reports i dades, i esper certament que qualcú les utilitze com a paper higiènic... [24]

Sota aquestes condicions, els costos de producció de les companyies poden desviar-se molt àmpliament dels que s’haurien d’haver assolit. El resultat pot ésser allò que un economista ha anomenat ‘ineficiència x’ – un nivell d’ineficiència en la companyia que suposa d’un 30 a 40% dels costos de producció. [25] Els costos de producció i els preus que prevaldrien en una ‘mercat perfecte’ es desvien massivament els uns dels altres. Per emprar terminologia marxista, hi ha infraccions massives de curt termini de la llei del valor. Un altre problema comú per a les grans companyies és el repartiment de les unitats de benefici. Una descripció del 1979 quant a com dirigien Volvo afirma:

les divisions de producte han de negociar amb els gestors de la producció per a uns serveis de fabricació a un preu que els permete de vendre els llurs cotxes, busos i camions amb benefici als llurs ‘clients’ - la majoria dels quals són unitats comercials de Volvo. Les unitats comercials són doncs unitats de benefici ja que negocien amb divisions de producte en base a volum i preu unitari.

El mateix estudi parla de diferents formes de subdividir una multinacional. Així, hi ha organitzacions ‘funcionals’ (com fabricació, finances, compres, comercialització); organitzacions regionals, o divisions de producte. Sovint hi ha una combinació de diversos tipus de subdivisió.

Companyies diferents s’estructuren de forma diferent. Un portaveu citat d’un altre país escandinau en el mateix estudi s’oposa a la ‘funcionalització’ d’aquesta manera - ‘massa problems van cap amunt i cap avall en massa nivells abans d’arribar a decisions. Això sobrecarrega l’alta direcció i impedeix el creixement ulterior de la companyia’. [26]

Les noves formes d’organització que adopten les companyies no tenen de cap manera la garantia d’èxit, i en certs casos són abandonades. Per què les adopten, doncs? La resposta és la pressió contínua de competir. Com més problemes hi ha amb la rendibilitat més els capitalistes miraran en la reestructuració de l’organització i més important esdevé una reestructuració efectiva.

Economia i política

La reestructuració és rarament fàcil per a les companyies capitalistes. Pot conduir a dures pugnes entre els gestors que les introdueixen i els qui veuen les llurs posicions amenaçades. Cada costat s’esforçarà per emprar influència personal – velles amistats, promeses de promoció, suborn directe – per tal de guanyar xifres claus dins de la companyia. Com a resultat, canvis en l’alta direcció de les principals companyies poden recordar sovint colps militars: un costat aplega suport secretament i llavors convoca una reunió sorpresa del consell per lliurar-se dels oponents abans que puguin respondre en contra – i en casos extrems els canviaran el pany d’oficines en les quals han treballat durant dècades. [27] I quan la reestructuració l’acompleix una companyia que en pren una altra, llavors la batalla pel control pot implicar joc brut directe (com amb la presa de Guinness de Distillers) i intents de tots dos costats per aconseguir el suport de l’estat (com en l’afer de Westland el 1986).

Les dificultats amb la reestructuració arriben al màxim quan hi ha més o menys una fusió completa entre el control de la indústria i el control de l’estat, amb el capitalisme d’estat. La reestructuració implica una pèrdua de posició per a un gran nombre de gestors. Com Gorbatxov ho expressà en el seu llibre, Perestroika [28], ‘intentam de fer fortes retallades en l’aparell de gestió’; en el 1987 la gestió de la indústria petrolífera fou retallada en un terç i una estimació és que 200.000 funcionaris foren acomiadats en total. [29] Però els gestors que tenen el risc de perdre tenen quelcom que rarament tenen sota el capitalisme ‘privat’ - un grau de control directe damunt de les forces de l’estat. Reestructurar implica batalles polítiques tant com empresarials.

Així és que en capitalisme parcials d’estat, com Itàlia o Brasil, discussions sobre política econòmica deriven en maniobres polítiques dins dels principals partits burgesos i dins de les burocràcies de la maquinària estatal. Això ha estat un factor cabdal en impedir qualsevol reestructuració massiva de les companyies gegants controlades per l’estat en tots dos països.

La fusió entre el control estatal i industrial ha assolit el nivell més alt en l’URSS.. En qualsevol nivell el vell mètode de ‘planificar’ implicava una pressió repetida per part dels de l’aparell polític per fer que els gestors acomplissen les prioritats decidides pels planificadors, i pressió dels gestors en els buròcrates polítics per obtindre els recursos que necessitaven per complir aquestes prioritats. La interacció entre els aparells econòmic i polític la mostra el fet que els membres dirigents del politburó han emprès funcions econòmiques en diversos estadis de les llurs carreres. Aquesta interacció té lloc en qualsevol nivell de la jerarquia de forma que fins i tot quan s’arriba a les cèl·lules locals del partit la majoria aclaparadors dels qui les controlen provenen de posicions de gestió. [30] Així, reestructura implica necessàriament enormes lluites polítiques dins de la burocràcia. I aquestes lluites no merament tenen lloc una vegada a nivell nacional, sinó que es repeteixen cap avall de la jerarquia, en cada indústria i en cada localitat, sempre que poder polític i industrial s’entrelliguen com a resultat de 60 anys d’acumulació de capitalisme d’estat.

Gorbatxov no és el primer en intentar de reestructurar una economia de capitalisme burocràtic d’estat. La mort d’Stalin fou seguida d’una sèrie d’intents similars. La nova direcció gairebé immediatament començà a tancar els enormes camps de treball – en part per desfer-se de l’amenaça als membres individuals de la burocràcia, però també per substituir el treball esclau ineficient per un treball ‘lliure’ més eficient. El nou primer ministre Malenkov prometé un èmfasi en els béns de consum per comptes dels béns de producció. Khhruščov aviat el foragità del control polític, tan sols per embarcar-se en els seus propis intents de reestructuració. Primer impulsà la descentralització (a través d’un sistema de base regional, el ‘sovnarkhozij’), després girà cap a una centralització renovada.

A l’Europa de l’Est hi hagué intents de reestructuració general a Hongria en 1953-5, a Polònia en 1956-7, a Iugoslàvia a mitjan dels anys 1960, a Txecoslovàquia en 1963-8. En cada cas, aquests intents toparen amb obstacles polítics – i resltaren en convulsions polítiques més o menys grans. Així, per exemple, a Rússia les reformes postestalinianes implicaren una confrontació física entre la majoria del politburó i el cap de la GPU, Bèria, què fou decidida amb l’execució de Bèria; les reformes de Khhruščov conduïren a topades repetides amb altres dirigents del partit fins que mobilitzà els gentals contra ells i els forçà fora dels càrrecs (i al semi-exili, en la gestió d’estacions energètiques de l’Orient Llunyà rus); les reformes hongareses conduïren a una atmosfera de guerra civil dins de la jerarquia del Partit Comunista entre els partidaris del primer ministre, Imre Nagy, i el secretari del partit, Rakosi. [31] Aquestes, alhora, posaren la base de la revolució hongaresa del 1956. Les reformes iugoslaves de mitjan dels anys 1960 tan sols pogueren acomplir-se quan el dirigent del partit, Tito, s’adreçà sobtadament contra el cap de seguretat, Rankovic, i el destituí. Les reformes txeques conduïren a forts enfrontaments en la direcció del partit que produïren la ‘Primavera de Praga’ del 1968.

Els exemples hongarès i txecoslovac mostren com dissensions en la burocràcia poden conduir a que tot l’estat perde la capacitat de controlar la resta de la societat. En cada cas tan sols fou la intervenció de tropes russes la que restaurà eventualment aquell control. Els exemples també mostren quelcom més: per tal de guanyar en aquesta discussió un sector de la burocràcia intentarà una mobilització limitada dels altres sectors de la societat – especialment dels intel·lectuals. Això implica encoratjar-los a qüestionar la vella línia de la burocràcia, i els individus que continuen a lluita per ella, cosa abans completament prohibida. Khhruščov aïllà primer els seus enemics en la direcció amb el discurs secret sobre els crims d’Stalin en el Vintè Congrés del Partit del febrer del 1956, però no podia fer-se la idea de com de lluny aniria. Encara que el discurs fou imprès, tota la tirada fou després triturada. [32] En el Vint-i-Dosè Congrés del Partit del 1961 finalment dugué la batalla a camp obert. Aquest discurs no tan sols fou un xoc per al moviment comunista mundial com el discurs del 1956, sinó que anà més enllà. Els antics co-dirigents de Khhruščov en el Politburó – Molotov, Malenkov, Kaganovič and Vorošilov – foren acusats d’ajudar i animar Stalin. El cadàver d’Stalin fou retirat del seu lloc al costat de Lenin en el mausoleu del Kremlin. Khhruščov parlà de milions de morts sota Stalin, no de milers com en 1956. I permeté la publicació oficial d’obres que descriven les realitats de la vida en el període d’Stalin, com Un dia en la vida d’Ivan Denisovič, de Solženitsijn. En la primavera i estiu del 1956 a Hongria, els partidaris d’Imre Nagy dins del partit i de la maquinària estatal empraren diaris sota el llur control per atacar les idees dels rakosistes i donaren protecció oficial a grups oberts de discussió com els del cercle Petofi. A Txecoslovàquia en els primers mesos del 1968, els partidaris de Dubcek com Smrkovsky i Goldstucker empraren la llur influència per ignorar els censors i per denunciar els crims de l’antiga direcció. Un document de perspectiva dels Socialistes Internacionals que resumia l’experiència d’intents anteriors de reestructuració apareixia en aquesta publicació en 1970:

El fracàs de l’economia per assolir un creixement balancejat resulta en una divisió en l’aparell. Un sector comença a demanar una reforma completa... La burocràcia reformadora no pot prendre el control sense immobilitzar els seus enemics, que normalment controlen l’aparell policial. Comença, doncs, a demanar per a ella mateixa el dret d’organitzar-se dins del partit i cerca suport en aliats.

En un cert punt la burocràcia reformadora crida a certs estrats intermedis (intel·lectuals, periodistes, estudiants) a que l’ajuden a paralitzar l’aparell i a prendre-hi el control. Però això permet, fins i tot encoratja, a les classes extra-burocràtiques (per damunt de tot, als treballadors) a mobilitzar-se, primer al darrera dels sectors de la burocràcia reformadora, però creixentment de forma autònoma a través de consells obrers, etc. La revolució esdevé permanent i les seues demandes prenen un nou significat.

Els reformadors, en haver arribat al poder, proven de controlar la tempesta. Però poden fer-ho únicament amb la reafirmació de l’estructura bàsica de classe de la societat. Això suposa destruir qualsevol guany que els treballadors hagen fet. Al principi s’intenta el mètode ‘fred’ de l’hegemonia ideològica (e.g. Gomulka reeixidament, i Nagy, no tan reeixidament el 1956, i Dubcek el 1968); si això falla, llavors el mètode ‘calent’ de la repressió aramda... segueix (Kadar en 1956, Husak en 1969).

En qualsevol cas, la secció reformadora de l’aparell és forçada a arribar a un acord amb els seus enemics, interns i externs, i amb els llurs mètodes si ha d’evitar la dissolució completa per les forces que ha desencadenat, forçada a reimposar relacions de producció que, malgrat les modificacions, són en contradicció amb el desenvolupament màxim de l’economia nacional. [33]

Glasnost

Gorbatxov, com Imre Nagy i Alexander Dubcek abans d’ell, no va haver de realitzar cap gran lluita per aconseguir una posició destacada en primer lloc. Va heretar el poder després de la mort sobtada d’Andropov i, després, de la Černenko. Tampoc no tenia cap gran registre com a reformador. Era, com el dissident exiliat Žhores Medvedev ho expressà, ‘ni liberal ni reformista convençut’. [33a] Però pertanyia a una generació de buròcrates que podien veure la necessitat massa visible de reforma sense la qual l’economia russa encararia greus problemes. Era aquesta generació la que maniobrava plegada per fer fora els qui, 10 o 20 anys més grans que ells, que refusaven de realitzar cap canvi econòmic real.

Aquesta maniobra no prengué, en general, la forma d’una confrontació oberta amb els qui s’hi oposaven. Més aviat, Gorbačov emprà els poders de patrocini a disposició del secretari general per promoure certa gent i retirar-ne d’altres, mentre que els seus aliats emprarien la qüestió de la corrupció per desplaçar uns altres oponents (per exemple, el llavors dirigent del partit a Moscou, Grišin, i el secretari del partit kazak, Kunaev). Un d’aquests aliats era el secretari del comitè central responsable de l’organització del partit, Ligačev. Maldà per molts dels canvis personal i, com a visitant frequent de la seu de la Unió d’Escriptors, encoratjà un grau de liberalització en la premsa de Moscou el 1985-6. A final d’aquest període, Ligačev era reconegut general com la segona persona més poderosa en la jerarquia del partit.

No hi havia desacord quant a la necessitat de reestructurar entre la nova generació de membres del Politburó i del Secretariat; ni tampoc de la necessitat de lliurar-se dels brežnevites per aconseguir-ho. Però ara és clar que a mitjan del 1986 hi hagué desacord quant al caràcter de les mesures econòmiques que calia introduir i de les conseqüències polítiques que s’hi seguirien.

Dues posicions fonamentalment oposades semblaven haver-se presentat entre els situats en la cúpula de l’estructura de poder. La primera, generalment atribuïda a Ligačev, sostenia que ara els canvis de personal havien eliminat els elements corruptes i ineficients associats amb el període de Brežnev, i que tot el que calia era una campanya altament centralitzada des de la cúpula del partit per a una major eficiència. Canvis en els mecanismes de control econòmic serien necessaris, però calia basar-los en la forma de centralització que predominava a l’Alemanya Oriental més que no pas al model de mercat adoptat a Hongria i a Iugoslàvia.

La posició rival insistia que la reestructuració tan sols funcionaria si la vella forma d’organització econòmica era canviada de dalt a baix. Hi havia moviments en la direcció presa per Hongria i Iugoslàvia. Però això volia dir una confrontació massiva amb vella guàrdia en el partit i en la maquinària estatal en tots els nivells. Això requeria aixecar les restriccions en els mitjans suficients com per permetre’ls de perseguir als oponents a la reforma. Com un destacat economista deia recentment a la televisió russa, la reforma de mitjan dels anys 1960 fracassà perquè es ‘localitzà en l’economia’ únicament:

Volíem reestructurar l’economia radicalment sense anar més enllà de canvis en l’esfera econòmica – sense afectar l’esfera política, les relacions socials o la vida espiritual i ideològica... Tan sols un paquet de transformacions en totes les esferes de la vida és capaç de fer canvis cardinals i fonamentals en l’economia. [34]

Els relats més populars del que passa a l’URSS identifiquen Gorbačov amb les crides més profundes a la glasnost (transparència) i a la democratització. Però de fet sembla haver dubtat entre les dues estratègies. Sovint ha emprat mètodes de campanya de dalt a baix que s’adiuen amb l’estratègia de Ligačev. Això és cert, per exemple, en la seua campanya contra l’embriaguesa, que ha depès de decrets dictatorials des de dalt que augmenten el preu de l’alcohol, restringeixen els establiments on se’l pot comprar i que envien la policia a decomisar equipament de confecció de cervesa domèstica (van fer 800.000 decomisos el darrer any!). És també cert en campanyes menys conegudes, com la crida a la gent a copiar el moviment estakhanovista de temps d’Stalin [35] i la declaració en una reunió de Khabarovsk, ‘La principal cosa necessària ara és feina, feina, feina’. [36] Més importantment, l’augment de l’èmfasi en el control de qualitat – quelcom que ara afecta moltes de les principals fàbriques del país – depèn de l’augment de la centralització. L’acceptació del producte industrial depèn del comitè estatal d’estandards (Gosstandart); des de l’1 de gener del 1987 1.500 grans empreses i associacions han passat sota els seus controls estrictes de qualitat. [37]

La glasnost ‘des de dalt’ ha seguit de fet dues fases diferents. La primera, des de l’accés de Gorbačov a través del 27è Congrés del Partit en 1986 fins a la conclusió d’aquell any, implicada en un esforç conjunt de tots els partidaris de la reestructuració, dels ligatxevistes així com dels reformadors més decidits, per fer fora els brežnevistes. La segona fase, des de final del 1986 fins al present, ha implicat, per contra, fortes estires-i-arronses entre els abans aliats. En la primera meitat del 1987 els reformadors radicals provaren d’afirmar el llur control, creixent que tenien, si més no, el suport parcial de Gorbačov. Era en aquest moment que la idea de glasnost realment apareixia en escena, que Gorbačov escrivia el seu llibre Perestroika, amb l’afirmació clara (si bé ridícula) que ‘la perestroica és una revolució i la més poderosa i democràtica que hi haja’ [38] i que es feien plans per una conferència especial del partit (la primera en 47 anys!) per garantir la derrota final dels oponents a la reestructuració.

Però també era en aquests mesos que la resistència a la perestroica començava realment a créixer dins de la direcció del partit. Els associats amb Ligačev decidien que ara que els brežnevites de la direcció havien estat bandejats, era el moment de reafirmar el control centralitzat i autoritari. Les pugnes entre els dos costats semblen haver mig paralitzat la direcció. La reunió del Comitè Central prevista per a octubre del 1986 fou postposada tres vegades per causa d’això, i eventualment fou celebrada el gener del 1987. Fins i tot llavors fou una decepció per a Gorbačov. Segons els membre del Politburó, Lev Zajkov, el discurs d’obertura de Gorbačov fou rebut amb un ‘silenci tens’ i alguns dels discursos que seguiren discrepaven del secretari general. [39] Proposava certs canvis en la ‘política de quadre’s que va perdre. Un exemple d’això fou la retirada de funcionaris de tots els nivells a partir d’una certa edat. La reelecció obligatòria dels membres de comitès del partit era restringida tan sols als nivells inferiors. En la primavera Gorbačov es planyia, ‘hi ha portadors concrets de resistència a la perestroica en el comitè central i en el govern’. [40]

Els reformadors més radicals eren furiosos i espantats davant del creixement sobtat de la resistència. Típica de les llurs reaccions era la d’Anatoli Streljani, que digué a la Komsomol de la Universitat Estatal de Moscou, que hi havia dos partits en el partit. És necessari prendre parts obertament, de dalt a baix... Gorbačov és lent en l’expansió de la base de la perestroica, i això conduirà a la derrota de la nostra causa i a la del mateix Gorbačov’.

De mentres, els oponents a la reforma començaven a afirmar-se encara més fortament. Típic era un discurs de presentació d’Ivan Laptev, editor en cap d’Izvestia, al plenari de la Unió de Periodistes Russos en juny. Criticà la forma amb la qual els periodistes interpretaven la glasnost. De vegades, deia, ‘havien caigut en una generalització, començant a criticar... el socialisme com a sistema’ i que havien fet un gra massa amb la crítica, ‘atipant els lectors’ amb material sensacionalista. [41]

En aquest punt el membre de la direcció del partit més alineat amb els reformadors radicals semblava ésser Boris Eltsin, que fou dut des de Sverdlovsk per esdevindre un secretari del Comitè Central per a la construcció el juliol del 1985 i que sis mesos després era enviat a ‘netejar’ l’organització de la ciutat de Moscou després de la dimissió forçada de Viktor Grišhin. Eltsin semblava destinat per a un dels més alts càrrecs en el Politburó, i fou encarregat d’oferir el discurs de presentació en la reunió del Comitè Central de l’octubre del 1987. Emprà l’oportunitat per llençar una tirada contra els oponents de la perestroica, atacant Ligačev de nom per ‘manca de compassió’. Però si esperava el suport de Gorbačov, fou decebut. Vint-i-sis oradors, inclòs Ligačev i el cap del KGB Čebrikov, denunciaren el seu discurs, i la reunió aprova una resolució unànime que declarava les seues afirmacions com a ‘políticament errònies’. A la premsa estrangera li deien que hi havia discussions, però al poble rus no li digueren res. El primer que van sentir fou que tres setmanes després una reunió especial del comitè de partit de Moscou expulsava Eltsin.

El to d’aquesta reunió de Moscou fou establert pel propi Gorbačov. Afirmà que Eltsin havia ‘adoptat afirmacions i promeses altisonants des d’un bon començament que havien estat nodrides per una ambició desordenada i una inclinació per estar sota els focus’. Eltsin respongué amb una confessió molt publicitada que podia haver estat treta directament de l’era d’Stalin:

He de dir que no puc refutar aquesta crítica. Sóc ben culpable davant de l’organització de la ciutat de Moscou, i ben culpable davant del Comitè del Partit de la ciutat, davant del buró i, és clar, davant de Mikhail Gorbačov el prestigi del qual és tan alt en la nostra organització, en el nostre país i per tot el món. [42]

L’expulsió de Eltsin fou una victòria substància per als oponents a la reforma. L’impacte es veia en el discurs que Gorbačov donà en l’aniversari de la revolució de l’octubre del 1917. Anunciat per endavant com una declaració important de política, era, de fet, una considerable retirada des de la implicació a una reforma de gran abast com l’encarnada en el seu llibre Perestroika. Denunciava els qui eren ‘massa impacients’ pel canvi en el mateix alè que ho feia dels qui s’hi resistien, emfasitzant que ‘és absolutament essencial de dominar la tècnica de la autocontenció revolucionària’. Els mesos que seguiren suposadament havien de preparar la conferència especial del partit i resoldre les discussions d’una vegada per totes.

Però això requeria una unitat suficient en el Politburó per tal que hi hagués un acord en mesures a presentar en la reunió del Comitè Central i després a la conferència. Sis mesos després aquest acord encara no havia estat assolit. Per comptes d’això, el Comitè Central discutí un document de Ligačev sobre política educativa. Mentrestant, les conferències locals que cridaven a reportar sobre el progrés de la perestroica i triaven delegats a la conferència nacional continuaven sense produir cap canvi radical: 57.000 persones foren destituïdes dels llurs càrrecs en els òrgans primaris del partit, la qual cosa sona a molt fins que recordes que hi ha 1,3 milions de persones que tenen aquests càrrecs; i a nivell de ciutat i de districte, tan sols 200 funcionaris han estat destituïts. De fet, era tal la resistència a qualsevol canvi que 340 reunions es van haver de celebrar de nou després que es descobrís que havien estat un ‘xou’ sense cap discussió. [43]

Aparatxics i intel·lectuals

La direcció del partit pot haver estat paralitzada des d’octubre del 1987 en endavant, però en aquest període el ferment a sota de la societat russa creixia.

Com a Hongria i Polònia el 1956 i a Txecoslovàquia el 1968, un sector dels intel·lectuals hi jugà un paper clau. La glasnost de Gorbačov des de dalt ha implicat donar la sortida als economistes, periodistes i escriptors per criticar l’era de Brežnev i els qui la perpetuarien. Els han permès de tractar qüestions que abans eren tabú. Els oponents a la reforma han cercat de defensar-se amb la glorificació de l’era d’Stalin; fins i tot proponents tous de la reforma com Gorbačov hi han hagut de prendre-hi posició – malgrat que Gorbačov encara justifica la línia general seguida per Stalin.

Alguns dels millors exemples de la manera com la premsa ha estat deslligada es vinculen a les repúbliques no-russes. Ací Gorbačov ha tingut considerable dificultat per desallotjar alguns de la generació Brežnev, especialment Ščerbickij a Ucraïna i Demirchyan a Armènia. Així que la premsa de Moscou ha actuat sovint com un megàfons de les idees dels llurs oponents en l’aparell local del partit. Per exemple, el gener Izvestia citava una crida a la dimissió de Demirchyan i al·legació de ‘suborn estès en les agències de seguretat’ fetes en el Comitè Central armenià. Pravda atacava ‘la corrupció, el proteccionisme i el mercat negre’ en la república; en la reunió del Comitè Central ucraïnès a Kiev Ščerbickij era obertament criticat per un orador que li demanava de ‘reorientar el seu estil de vida’.

Però qualsevol govern que dóna el vist-i-plau als intel·lectuar per criticar els seus predecessors enfronta un problema. És ben difícil d’impedir que la crítica prenga un moment propi i arribe a reflectir uns altres interessos a banda dels del govern. És clar que en qualsevol societat hi ha un bon nombre d’intel·lectuals que són falconets i apòlegs pagats, ben disposats a jugar el paper purament ‘funcional’ de defendre l’status quo a canvi d’una vida còmoda. Però quan la societat és en profunda crisi, si més no, alguns intel·lectuals provaran de donar expressió als sentiments de la població en general, fins i tot si proven de reconciliar aquests sentiments amb l’ordre existent. Sota aquestes condicions, una relaxació del control damunt dels mitjans condueix a un floriment sobtat de tota mena d’idees i discussions. De forma que és així que fa tres anys que tan sols es podia tractar en la premsa samizdat clandestina allò que ara es discuteix en publicacions i diaris legals amb tirades de milers o fins i tot de milions d’exemplars. L’any passat ha vist les primeres admissions oficials que hi ha prostitució a Rússia, que hi ha corrupció a gran escala, que la fam en els anys 1930 matà milions de persones a Ucraïna, que l’homosexualitat és quelcom diferent d’un problema deixat a les institucions psiquiàtriques. També ha vist la primera reobertura, d’ençà de l’expulsió de Khhruščov, d’una discussió sobre l’ascens de l’estalinisme, amb referència a les idees de Bukharin i, en un abast molt menor, a Trockij.

Aquesta discussió ha estat una de les principals raons per fer que els qui, com Ligačev, treballaven amb els reformadors per lliurar-se dels brežnevistes, s’han girat ara en contra de qualsevol reforma addicional. Han estat capaços d’adreçar-se a les pors dels buròcrates de tots els nivells quant als efectes d’una obertura il·limitada.

Hi ha hagut encara límits força estrets quant allò que poden dir els mitjans. La premsa de Moscou, per exemple, no tingué el permís per imprimir el discurs d’hora i mitja que Gorbačov va fer en la televisió armeniana en l’època de les grans manifestacions. Representants de la premsa oficial assistiren a una reunió d’editors de samizdat a Leningrad l’octubre, però cap report no se’n va imprimir. L’editor d’exteriors d’Ogonek fou acomiadata després de publicar detalls d’una enquesta sobre la popularitat de la perestroica. A mitjan de gener la mateixa revista publicava un article de la veteraran escriptora Illina que ataca la manera amb la qual les editorials compraven el favor de certs autors amb la publicació d’enormes tirades d’obres sense considerar-ne la popularitat; Pravda menà un gran atac a l’article i el secretari de la Unió d’Escriptors decretà que aquests articles no s’haurien de permetre en la premsa de nou. El corresponsal armenià del Pravda fou acomiadat per protestar després que seu no fos posat en reports completament falsos.

Amb tot, una direcció dividida té un problema ben real per imposar aquests límits. Ja que, qui decideix on són? Els reformadors radicals o els conservadors? La dimensió del problema la mostra la lluita més recent en la direcció. El 13 de març el diari Sovieckaja Rossija publicava una llarga lletra titulada ‘No puc abandonar els principis’, que afirmava d’ésser d’una professora de química de Leningrad, Nina Andreeva. La lletra era, en efecte, un manifest de la tendència anti-reforma. Es queixava del creixement de les ‘tendències negatives’, del menyspreu de les ‘conquestes passades’, dels atacs a la memòria d’Stalin (citant Churchill quant als seus mèrits!), i de les attituds prevalents entre el jovent. Afirmava que els ‘descendents de les classes enderrocades per l’octubre són sans i estalvis’, al costat dels ‘hereus espirituals de Dan i Martov i dels altres socialdemòcrates russos, els seguidors espirituals de Trockij or Iagoda, i els descendents dels homes de la nep, els basmatxis i els kulaks’. Deia que entre els intel·lectuals hi havia tota mena de ‘posats modernistes’ i de ‘pretensions d’un model d’una certa mena de socialisme intel·lectual liberal d’esquerres’. Ominosament, advertia, en un to similar a l’emprat per la premsa russa i alemanya oriental sobre Txecoslovàquia en la primavera del 1968, que ‘la gent amb autoritat’ hauria de ‘rescatar el socialisme’.

La lletra fou un senyal per als oponents de la reforma a entrar en acció. Fou, segons un escriptor en Izvestia,

afanyadament reimpresa en diaris grans i petits, en certs llocs per ordre de caps locals, en d’altres per pròpia iniciativa dels diaris, impulsats per un desig de no perdre’s-ho o d’un desig d’agradar... Alguns comitès de partit de raion [i.e. districte] començaren a organitzar discussions a gran escala de l’article en reunions i en sessions de facultat que havien d’expressar suport a les idees contingudes en l’article... [44]

De mentres, els partidaris de la reforma radical en els mitjans es paralitzaven:

Què férem per protegir i defensar la perestroica? Potser hi havia una onada de partit enfadat i ardent i reunions de Komsomol per donar alè a Sovieckaja Rossija? Res de tot això. A Leningrad, feren conferències de partit en suport a aquell article. Una fins i tot fou mostrada en televisió. [45]

Reunions similars es feien a Moscou i més de 40 diaris del país republicaren l’article. Komsomolskaja Pravda va admetre després que ‘les lletres dels lectors que arribaven en desacord amb l’article i atacant les posicions de les forces anti-perestroika, no foren publicats’. [46]

Llavors, tres setmanes després que l’article original hagués aparegut, el 5 d’abril, un article editorial principal a Pravda, probablement escrit per algú del Politburó, llençà un contraatac massiu. Denunciava el

desig de no avançar la causa sinó, al contrari, enlentir-la cridant l’encanteri habitual, ‘traeixen els ideals!’, ‘abandonen els principis’, ‘minen els fonaments’... Aquesta posició té l’arrel en els mètodes d’ordre i manament de la gestió burocràtica. És també vinculada amb el llegat moral de l’època, així com d’interessos i consideracions pragmàtics nus i el desig de protegir el propi privilegi a qualsevol preu... L’oposició conservadora a la reestructuració és integrada... per interessos egoistes dels acostumats a viure a costa dels altres.

El llarg article, No puc abandonar els principis... era un reflex d’aquests sentiments... Les qüestions proposades són... tractades d’una manera que tan sols es pot descriure com un manifest de les forces anti-reestructuradores... L’article s’adreça principalment a posar certes categories del poble soviètic les unes contra les altres...

Continuava:

La premsa ha de contindre ‘debats, discussions i polèmiques’, defensava l’article de Pravda, però sembla que hi ha límits.

S’ha dit repetidament en reunions del Comitè Central del partit que la premsa soviètica no és un afer privat... En aquest cas el diari Sovieckaja Rossija... abandonà aquest principi...

La resposta a l’article de Sovieckaja Rossija mostra com la pugna dins de la direcció obre la porta a discussions que van més enllà d’allò que cap sector de la direcció vol realment. L’article de Pravda començà per veure més que una amenaça a l’estratègia de la reforma.

Algunes persones la veuen com una mera feina de reparació cosmètica. Uns altres han vist la reestructuració com una oportunitat per una mena de ‘desmantellament’ de tot el sistema... Amb tot, uns altres, duts per la fraseologia radical, nodreixen en ells mateixos i en d’altres la il·lusió de saltar les etapes necessàries.

En altres mots, la direcció reformista troba enemics a l’esquerra tant com a la dreta. Després repeteix el punt, en reconèixer que alguns intel·lectuals fan qüestions que s’estimarien més de no fer:

Alguns autors, com si fossen apòstols de la veritat, pontifiquen i instrueixen tothom sobre allò què cal fer i com. Hi ha molts intents de fer la pròpia marca, de causar sensació i divertir-se amb fets i comentaris, no pel bé de la veritat sinó pel bé d’un orgull propi insadollable. Això condueix a jugar amb els fets, a deformar-los i – el que és més important – a substituir la història del poble per la història dels errors de la direcció...

En un altre lloc insisteix en la necessitat de veure

tant les contribucions indiscutibles d’Stalin a la lluita pel socialisme i a la defensa de les conquestes socialistes d’una banda, i de l’altra, els seus flagrants errors polítics i el govern arbitrari que va permetre ell i el seu entorn, i pel qual el nostre poble pagà un gran preu...

Però la necessitat de combatre la dreta conservadora significa que aquest to mesurat no pot determinar les accions immediats dels reformadors. I així el missatge general de l’article era que la ‘intelligentsia’ havia de continuar a atacar els interessos obstinats de la burocràcia:

El democratisme és impossible sense llibertat de pensament i de paraula, sense el contrast obert i ample d’opinions i sense mantindre un ull crític en la nostra vida. La nostra intel·lectualitat ha fet molt per preparar la consciència pública per entendre la necessitat de canvis profunds i cardinals. Ha esdevingut ella mateixa activament implicada en la reestructuració. [47]

El missatge fou ràpidament agafat pels mitjans. Sovieckaja Rossija reimprimí l’article de Pravda. Izvestia publicà atacs propis a la ‘lletra’ original de Sovieckaja Rossija, Pravda imprimí columna rera columna de lletres de denúncia. Però els qui s’uniren a l’atac sovint anaven molt més enllà que l’escriptor de Pravda.

Un bon exemple és el discurs que el dramaturg Aleksandr Gelman va fer en la inauguració de l’assemblea de partit del consell de la Unió Russa de Cinematògrafs, importants tos dos perquè havia posat les línies bàsiques amb els quals els realitzadores operaries i perquè fou imprès a Sovieckaja Kultura i referit favorablement en la ràdio.

Insistia que l’article de Sovieckaja Rossija ‘servia els interessos vitals de la burocràcia, inclosa la burocràcia del partit...’ Advertia que la conferència del partit ‘podria ésser un cap de pont en el qual provar de menar una batalla decidida amb la reestructuració’ i urgia que ‘els comunistes de base no haurien de seure inactius i esperar les decisions de la conferència del partit... La nostra preocupació amb el destí de la reestructuració s’ha de transformar en acció real. No tan sols en llibres, guions, obres teatrals i films, sinó també en acció política real i directa. El progrés de la preparació de la conferència no es pot assignar íntegrament als aparells del partit...’

Continuà per cridar a que no tan sols els debats de la conferència es retransmitessen ‘sense talls’, sinó que aquest principi s’estengués a les reunions del Comitè Central. Finalment, va fer allò que sembla una referència obliqua a l’afer Eltsin:

No podem permetre, com ha estat freqüentment el cas en el passat, que la societat i el partit se n’assabenten sobtadament de les mancances i errors d’una figura particular del partit. N’hi ha hagut prou d’aquests xocs informatius, els colps dels quals en el cap, quan al començament qualcú és per un bon temps considerat un home realment bo i després, sobtadament – bang! – resulta que és un aventurerista o extremista o és en favor de la ‘glasnost sense límits’. Un lector meu va escriure en una lletra, espera’t, ‘el teu Gorbačov serà encara expulsat per glasnost sense límit’.

Aquest discurs, és important d’insistir, era d’un reformador que no volia que les coses anassen massa lluny. Advertia que

En molts caps tot s’ha confós. Al costat de manifestacions i protestes justes, justificades i necessàries, podem observar, i n’hi haurà més en el futur, protestes connectades amb la irreflexió, amb falses certeses i sentiments extermistes. A més del perill que la reestructuració puga ésser aturada pels seus oponents directes, també hi ha el perill de forces extremistes que donen suport a la reestructuració... [48]

Amb tot, aquest darrer advertiment era més un marcador per al futur que una guia operativa per al present. Els cineastes que escoltaven poden haver tret la conclusió que haurien d’ésser més radicals, no pas menys. El fet que la televisió de Moscou haja mostrat des de llavors imatges de les manifestacions armenianes mostra l’abast amb el qual sectors dels mitjans es prenen el missatge seriosament. [48a]

Uns altres col·laboradors en l’atac a la dreta conservadora anaren considerablement més lluny fins i tot que Gelman. Una lletra del professor d’història, Dašičev, a Izvestia, insistia, ‘milions foren víctimes de la repressió d’Stalin! Eren la flor de la intel·lectualitat, d’especialistes militars i tècnics i científics. I els pagesos? Els compta l’autora de la lletra del Sovieckaja Rossija com el resultat de la col·lectivització forçada?’ [49] En el nou clima, la ràdio podia comunicar un relat d’un locutor de com, ‘el meu pare, un destacat càrrec del partit, fou reprimit el 1937. La meua mare també patí. Després d’haver lluitat en la guerra, el 1949, jo mateix vaig ser reprimit...’ [50] En un col·loqui televisiu sobre la lletra a Sovieckaja Rossija, Fedor Burlackij de Literaturnaja Gazeta podia discutir que al llarg de la història del partit hi ha hagut dues tendències enfrontades, una encarnada en el ‘comunisme de guerra’ com el representava Stalin, l’altra en la Nova Política Econòmica. [51] En un altre programa televisiu, anterior, Albalkin, director de l’Institut d’Economia de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS, ‘negava que el sistema sota Stalin i Brežnev hagués estat gens socialista. Era un sistema aliè que deformava les relacions econòmiques, polítiques i socials’. [52]

Glasnost des de baix

La glasnost des de dalt ha estès la lluita sobre la política futura des de la màxima direcció del partit a les bases dels qui controlen les palanques de la vida intel·lectuals, els qui determinen el contingut dels diaris, de les emissions radiofòniques i televisives, els films, les obres de teatre, les novel·les, els llibres de text, etc. Però una vegada comencen a haver discussions en aquests entorns no es poden restringir als aspectes presentats per les faccions rivals de la direcció. La glasnost des de dalt obre la porta a quelcom molt més profund – glasnost des de baix.

Un dels desenvolupaments més importants durant els darrers 18 mesos ha estat que mentre la direcció ha estat tancada en batalla interna, grups ‘autònoms’ o ‘informals’ han proliferat a una escala enorme. Aquests grups han existit des de fa uns anys. Fins i tot sota Brežnev hi havia grups monitoritzadors de Helsinki. Però el nombre ha proliferat des del discurs de glasnost de Gorbačov en la reunió del Comitè Central del gener del 1987. En desembre s’afirmava que hi havia 30.000 grups per tot el país. [53]

Els grups no són independents de l’estat. Han de registrar-se davant de les autoritats locals, presentar llistes dels membres i afirmar els objectius de l’organització. Això no és una independència completa. Amb tot, l’existència dels grups ha estat un element central en l’explosió del malestar actual.

Hi ha un ampli ventall de diferents grups informals. Un article recent a Pravda, per exemple, parlava principalment de grups generats, més o menys espontàniament, per gent jove, per exemple els associats amb diferents menes de música (e.g. Beatles i Heavy Metal), els d’una orientació hippy i els d’una inclinació ecològica. Per a l’articulista del Pravda allò important és que vehiculaven l’activisme que 30 o 40 anys abans hauria anat a la Komsomol, quan els seus membres encara es veien dedicats a la transformació econòmica d’un país endarrerit. Clarament, un dels objectius de la legalització dels grups era intentar influir-ne en el desenvolupament.

Alguns dels grups són explícitament polítics. Una conferència d’un d’ells, titulada Iniciatives socials en la perestroica, fou celebrat a Moscou l’estiu passat. La proposta de la conferència sorgí del Club d’Iniciatives Socials. En el setmanari de la Komsomol Sobosednik deia, ‘El Comitè de Partit de Moscou ajudà a resoldre tots els problemes tècnics’. [54] Al començament, quaranta grups eren representats per 250 delegats. Al final de la conferència, a mesura que més gent arribava de les províncies, aquest nombre pujà a 600 delegats en representació de 50 grups.

D’ençà de la conferència hi ha hagut reports del creixement dels clubs informals a tot arreu de Rússia. A Geòrgia hi ha hagut la formació de ‘nombrosos grups no-oficials’. [55] A Bielorúsia hi ha una proliferació de grups no-oficials de joves’, 30 grups assistiren a una conferència de l’Associació Patriòtica Bielorrussa i el primer secretari de la Komsomol Bielorrussa entrà en ‘un diàleg polèmic actiu’ amb els grups, encara que el Komsomolskaja Pravda central els atacà. [56] El Club Culturològic Ucraïnès el formà l’estiu passat un grup de ciutadans de Kiiv, inclosos antics presoners polítics, i fou atacat en el diari de Kiiv, Verčirnii Kijev, en octubre; l’atac fou seguit per un bescanvi de lletres en el diari, incloses quatre que defensant-lo, i una ‘reunió sense èxit’ entre membres del club i l’editor. [57]

Els clubs no s’adhereixen a cap línia política. Això ho mostra més clarament el fet que una de les organitzacions informals més ben conegudes és Pamijat, ostensiblement dedicada a honorar els monuments nacionals russos, i que de fet aplega els qui voldrien retornar a un nacionalisme autoritat i centralista rus amb tonalitats estalinistes. Els monuments nacionals als quals es dediquen celebre la victòria de l’antic Imperi Rus damunt dels diversos pobles no-russos que s’hi incorporaren, semblantment a com els murs de River Boyne i Derry simbolitzen per als orangistes nord-irlandesos la subjugació dels catòlics.

Hi ha una ampla diversitat d’opinions entre els clubs que donen suport al canvi. Això ho mostrà la conferència de Moscou. Hi hagué un fort desacord entre els grups principalment dedicats a la perestroica i els activistes dels drets humans. ‘Els debats es conduïren d’una manera tempestuosa en la secció de clubs polítics en la qual representants de l’anomenat moviment dels drets humans, el seminari Democràcia i Humanisme, prengueren part. Hi hagué una forta polèmica amb ells sobre la qüestió de la llibertat democràtica general’. [58]

Un exam dels grups i dels resultats de la conferència mostra per què l’estat els permeté de trobar-se. El més ben conegut, el Club d’Iniciatives Socials de Moscou, fou fundat a final del 1986 pels sociòlegs F. Pelman i Boris Kagarlickij, el periodista G. Pavlovskij i el filòsof M. Malijutin. El grup s’implicà en l’estatal Komsomolskaja Pravda però més tard s’independitzà. Kagarlickij s’havia implicat amb els grups de joves socialistes, una organització clandestina, i passà temps a la presó. Pavlovskij havia editat la publicació samizdat Poisky (Qüestions) i fou també empresonat. Malijutin és membre del partit. Malgrat haver estat un ‘enemic de l’estat’, Kagarlickij, el principal portaveu del grup, ara descriu els objectius del grup com ‘la consolidació de l’ala esquerrana de la perestroica’. En maig del 1987 el club es dividí en dos quan s’establí el Fons per a Iniciatives Socials. Un mes més tard el KSI s’escindí de nou però les dues parts aviat es feren més grans que el grup original – demostrant la ràpida difusió dels grups autònoms. [59] Hi ha grups que no s’han registrat com Epicentre, descrit per Severukhin com ‘un moviment democràtic cultural’. Produeix el seu propi samizdat, Merkur – però no és ara tan clandestí com havia estat i fins i tot ha rebut referències favorables en la premsa oficial.

Severukhin reporta que diverses altres ciutats han vist la formació d’allò que anomena grups d’‘esquerra’. Per ‘esquerra’ vol dir perestroiquistes d’esquerres. El més radical d’aquests grups decreta ‘cap col·laboració amb les autoritats’ i defensa ‘l’autogestió revolucionària per les masses’. S’anomena Club Social-Polític per Correspondència de Tota la Unió (VZSPK). Tingué la seua conferència a Moscou el maig del 1987. Malauradament, segons un report, les escissions han impedit el funcionament del grup. La conferència d’agost acabà amb Kagarlickij llegint la declaració dels clubs socials socialistes del darrer dia. La declaració vincula els clubs a l’oposició constitucional dins el marc del sistema actual. No crida per sindicats lliures o el dret de les nacions a separar-se de Rússia.

La declaració anuncia la formació de la Federació de Clubs Socials Socialistes, ‘el principal objectiu de la qual és donar suport a la perestroica’. Els grups afirmen el llur dret constitucional ‘a expressar-se i a defensar els llurs interessos independentment de qualsevol intermediari’, i criden pel dret a presentar candidats a les eleccions de tots els nivells de Soviets de Representants del Poble, amb dret d’accés als mitjans.

Aquests clubs volen realment continuar la situació actual amb més democràcia i una mena de sistema ‘d’autogestió’ iugoslau. La declaració demana ‘el canvi de l’economia a un sistema d’autogestió’ i la monitorització del sistema de gestió des de baix, ‘per ajudar a promoure la reorientació del sistema de planificació estatal i els òrgans de gestió lluny dels mètodes administratius prevalents envers mètodes econòmics’. Això essencialment accepta la superioritat de l’economia de mercat.

La importància dels grups informals, però, no depèn en general de la llur política ostensible, sinó del fet que, en una situació en la qual la direcció del partit és dividida, poden fornir foci al voltant dels quals forces exteriors a la burocràcia es poden organitzar sense una por immediata de la KGB. En aquest sentit poden jugar un paper similar al jugat pel Cercle Petöfi a Hongria el 1956, fornint un pol d’atracció pels qui volen anar més enllà dels confins establerts pels reformadors oficials. La diversitat política actual dels grups és una expressió d’una massa d’idees estranyes i meravelloses que s’han de llençar quan una diversitat de forces socials diferents comencen a trobar canals legítims d’auto-expressió després de sis dècades de monolitisme ideològic forçat. Els grups existents probablement seran eclipsats per noves i diferents formacions si el moviment pren realment un caràcter de masses – com el Club Petöfi fou eclipsat quan els obrers d’Hongria s’alçaren en revolta el 1956.

De moment, però, els clubs poden ésser un pont ben important per a les masses per a intel·lectuals que comencen a anar més enllà de les unitats de discussió previstes per la jerarquia del partit. Això ho mostra més vívidament allò que ha passat en algunes de les repúbliques nacionals no-russes.

La qüestió nacional a Rússia

La meitat de la població de Rússia és no-russa. La posició oficial de tots dos sectors dins de la direcció del país és que aquestes són feliçment integrades a la societat existent. Gorbačov escriu de les nacionalitats en termes lluminosos: [60]

Respecte el fons de lluita nacional, que no ha respectat ni tan sols els països més avançats del món, l’URSS representa un exemple realment únic en la història de la civilització humana. La nació russa jugà un paper destacat en la solució de la qüestió nacionalitària.

Continua amb una vena similar.

En conèixer gent durant les meues gires en les repúbliques i regions nacionals de la Unió Soviètica, veig una vegada i una altra que aprecien i se n’orgulleixen del fet que les llurs nacions pertanyen a una gran família internacional. [61]

Però la dura realitat de la vida per a molts no-russos és ben diferent d’això. La burocràcia dirigent és integrada aclaparadorament per russos i, en menor grau, per altres eslaus. Així dels 12 membres del Politburó, tan sols dos (Ščerbickij and Shevardnadze) són no-russos. Els russos suposen menys de la meitat de la població, i amb tot són el 59,7% dels 18 milions de militants del partit. Encara que el primer secretari del partit en les repúbliques no-russes és habitualment (per bé que no sempre) un membre del grup ètnic local, el poderós segon secretari és habitualment rus. I els no-russos que volen fer carrera pròpia han de fer-ho adaptant-se a

la nacionalitat dominant i acceptar allò que per a ells és una llengua estrangera.

Això vol dir que hi ha diversos graus de discriminació contra la meitat no-russa de la població per tota la societat. En el 1984 aparegueren 4,218 periòdics en rus comparats als 736 de totes les altres llengües. [62] A Kiiv, la capital d’Ucraïna, un 23% dels infants són ensenyats en ucraïnès [63] encara que un 58,7% de la població empra l’ucraïnès com a llengua nativa segons el cens del 1979. Un 4,5% dels alumnes de la ciutat no estudia res d’ucraïnès. Els problemes són sovint particularment aguts per a la gent d’un origen rural que migra a les ciutats. A Kirgízia el 52% del poble parla kirgiz, però els russos predominen a les ciutats. En les àrees urbanes habitades per la població indígena no hi ha ni una sola bressola que empre el llur llenguatge – en altres mots, la discriminació per raó de llengua comença a l’edat de tres anys! [64]

El creixement demogràfic més ràpid és que avui té lloc entre els pobles asiàtics del país. Però la principal expansió industrial és en les àrees poblades per russos, i els asiàtics que volen, per exemple, aconseguir feina a l’àrea de Moscou han d’acceptar l’estatus de treballadors temporals i immigrants (similar als treballadors convidats de l’Alemanya de l’Oest).

Les nacionalitats no-russes entraren per primera vegada sota domini rus amb l’expansió de l’imperi tsarista en els segles XVIII i XIX. La burocràcia tsarista perseguí una política de russificació implacable, encoratjant colons russos a establir-se en les terres conquerides i a intentar la destrucció de llengües i costums locals. La revolució russa del 1917 canvià breument tot això. Els bolxevics foren tan sols capaços de vèncer la contra-revolució i la intervenció estrangera en combinar amb la lluita dels obrers contra els capitalistes i la dels camperols contra els terratinents, la lluita pels drets nacionals per als grups ètnics oprimits – inclòs el dret a la secessió (un dret que fou exercit pels finesos i els estats bàltics). Hi hagué lluites complexes i cruentes a mesura que sectors de la burgesia local intrigaren amb les forces invasores de russos blancs, alemanys, britànics, francesos i polonesos. Però precisament perquè els bolxevics oferien plens drets a les diferents nacionalitats per primera vegada, a començament dels anys 1920 foren capaços ‘d’arrelar’ en tot grup nacional i de sostindre’ls en una unió voluntària. [65]

Però la burocràtització del règim revolucionari recreà condicions d’opressió nacional renovada. A mesura que el partit treballava creixentment i absorbia sectors de la vella burocràcia tsarista, començava a sucumbir als seus mètodes. Això ja era clar el 1922 quan, per a enfadament del moribund Lenin, Stalin emprà els mètodes més crus, inclosa la violència, contra els bolxevics georgians. [66] A mitjan dels anys 1920 gent com Rakovskij, qui, com a dirigent bolxevic a Ucraïna, havia combatut per mantindre-la com a part de la unió, protestava davant de la tendència creixent de la burocràcia central a ignorar susceptibilitats nacionals. [67]

El gir burocràtic a l’acumulació forçada del capitalisme d’estat en 1928 fou acompanyada del retorn complet a l’opressió nacional. La burocràcia mateixa s’havia de convertir en un instrument monolític, capaç de forçar la industrialització i la col·lectivització, amb independència del nivell de duresa que causàs als treballadors i camperols locals, amb els quals calia trencar tots els vincles. La russificació de l’aparell en les àrees no-russes assolí això. Alhora que la burocràcia i el partit eren pugats dels membres que podien ésser tous amb els obrers o camperols, també fou purgat tothom qui pugués defensar els drets d’ucraïnesos, georgians, azerís, bielorrussos, etc. Per a Stalin la russificació fornia el bo addicional que, amb l’eliminació de tota una capa de funcionaris, creava un augment d’oportunitats per als russòfons que volien pujar a la burocràcia. Finalment establí una ideologia de supremacia russa que es podia emprar per vincular russos, intel·lectuals i treballadors al règim.

La represssió de la nacionalitat fou part d’un enfortiment més general de la ideologia autoritària. En 1934 l’homosexualitat esdevingué punible amb una sentència de 5 a 8 anys de presó. També fou l’any que s’aprovà un decret sobre l’ensenyament d’història. L’expansionisme tsarista dels segles anteriors fou saludat com a progressiu i en interès dels pobles subjugats.

S’empraren diverses mesures per imposar la superioritat russa. L’ensenyament del rus es va fer obligatori en les escoles el 13 de març del 1938. Les llengües dels pobles de la Rússia central i oriental foren russificades – l’alfabet ciríl·lic fou imposat (mentre que en els anys 1920 hi havia hagut una tendència a emprar l’alfabet llatí) i mots russos substituïren mots àrabs, turcs o perses. En una nacionalitat rere l’altra, la crema de la intelligentsia local fou arrossegada als camps o a la cambra d’execucions. En la més gran de les repúbliques no-russes, Ucraïna, això tingué lloc mentre la fam escombrava milions de persones, tantes com set milions segons algunes estimacions. Mentre els buròcrates russòfons i un exèrcit rus prenia les collites de camperols afamats, els ressentiments nacionals creixien massivament.

Amb el pacte Hitler-Stalin del 1939, la reversió als mètodes de l’imperi tsarista anà a un pas més. Lituània, Estònia, Letònia i Moldàvia (l’àrea de llengua romanesa també coneguda com a Bessaràbia) foren absorbides a Rússia. També ho fou la Polònia Oriental, com se la coneixia llavors. Però Stalin fou més implacable en imposar la seua ‘solució’ a la qüestió nacional que els tsars. Poblacions senceres foren deportades per previndre el risc de rebel·lió contra els nous governants. En la nit del 14-15 de juny del 1941 uns 60.000 estonians, 34.000 letons i 38.000 lituans foren deportats. S’enviaren russos a prendre la llur propietat.

Quatre-cents mil alemanys del Volga així com un milió d’altres germanòfons que vivien en altres parts de Rússia foren exiliats a l’est en 1941. S’aprovà un decret el desembre del 1943 que deportava qualsevol ciutadà de la república dels Calmucs a Sibèria, un quart de milió de persones. Nacions senceres foren deportades el 1944 – els 700.000 txetxens, 250.000 tàrtars de Crimea, 190.000 karatxis. Els bàlkars també foren deportats. Totes les llues repúbliques i regions autònomes foren escombrades del mapa.

El seu famós discurs en el Vintè Congrés, Khruščov digué ‘els ucraïnesos evitaren aquest destí únicament perquè n’hi havia massa... Altrament Stalin els hauria deportat també’.

Després de la mort d’Stalin els pitjors excessos de les seues polítiques foren afluixats. Khruščov passà a atacar les deportacions d’Stalin en el seu discurs secret i permeté el retorn a casa d’algunes de les nacionalitats deportades (per bé que no dels alemanys del Volga i dels tàrtars de Crimea). Un nombre de dirigents de les repúbliques no-russes estretament associats amb les polítiques d’Stalin foren destituïts, mentre que d’altres que havien estat prèviament castigats per ‘nacionalisme burgès’ foren resintal·lats. [68] Però com Tony Cliff assenyalà poc abans de la caiguda de Khruščov:

Les principals línies de la política nacionalitària no han canviat radicalment... En els governs de les repúbliques asiàtiques, renovats en el 1959, dels 118 ministres no pas menys de 38 eren europeus – i aquests habitualment detenien carteres clau com les de seguretat de l’estat, planificació i la presidència o vicepresidència del consell de ministres. La idealització de les annexions tsaristes continuà i la llengua continua a desplaçar les llengües nacional, fins i tot en les escoles de les repúbliques nacionals... Malgrat que els no-russos constitueixen vora la meitat de la població de l’URSS, la circulació de diaris en llengües no-russes constituïa en 1958 tan sols el 18% de la circulació total. [69]

Part de ‘l’estagnació’ de l’era Brežnev consistí en deixar la situació de les repúbliques no-russes intacta. La tendència envers la russificació continuada (de forma que avui, per exemple, la proporció d’alumnes d’Ucraïna educats emprant l’ucraïnès ha caigut un 20% en les darreres dues dècades) [70] i les victòries dels exèrcits tsaristes encara són lloades. Alhora es permetia als primers secretaris locals de construir-se una base pròpia per l’estranya referència tradicions ètniques així com a la permissivitat davant de la corrupció. La intelligentsia en les repúbliques no-russes era tolerada, però rarament encoratjada, en aquests anys.

Una altra cosa cal afegir abans que puga haver cap comprensió de la complexitat de la qüestió nacional a Rússia. ‘Divideix i venceràs’ no vol dir merament que Stalin encoratjàs la discriminació russa contra els no-russos. Volia dir també dividir els pobles no-russos els uns contra els altres. La majoria de les repúbliques nacional tenen els propis grups ètnics minoritaris – moldaus, bielorrussos i polonesos a Ucraïna, armenians i azerís a Geòrgia, armenians i georgians a Azerbaijan, i arreu, és clar, russsos. Mentre que la majoria de la població local pateix discriminació en favor dels russos, sovint discrimina contra les seues minories. Així és de els 300.000 armenians de la regió de Karabakh, a Azerbaijan, veien denegats qualsevol programa de televisió en la llengua pròpia.

Perestroika, glasnost i la qüestió nacional

La qüestió nacional és particularment difícil per al sector reformistes de la direcció perquè la perestroica i la glasnost tenen implicacions oposades per a les nacionalitats. Reestructurar l’economia suposa tallar ineficiència i corrupció. Segons l’actual direcció, alguns dels pitjors casos sorgiren durant l’era Brežnev entre els diferents governs republicans no-russos – a Kazakhstan, Uzbekistan, Armènia i Geòrgia. Reestructurar també vol dir dirigir recursos a intensificar el creixement en les empreses més rendibles, que és probable que vulga dir les que es troben en la part més avançada del país, més que no pas el desenvolupament extensiu de nova indústria. Això vol dir que el centre ajuda les empreses a trencar les restriccions imposades pels interessos burocràtics locals a nivell de republicà. Els gorbačovistes veuen en el trencament del control de moltes de les direccions de les velles repúblic una precondició de tot això.

Així Gorbačov ha substituït el cap del partit Kunaev a Kazakhstan i Kotandzhyan a Uzbekistan, ha persuadit el dirigent azerí, Alijev, a dimitir, ha criticat el cap armenià Demirchyan per no donar prou suport a la perestroica, i hom pensa que va al darrera de la cabellera dels primer secretari ucraïnès de 70 anys, Ščerbickij. Però en atacar aquest poble, Gorbačov pot provocar fàcilment ressentiments nacionals. La llur corrupció sovint s’ha emprat per cultivar arrels locals, inclosos certs sentiments vagament nacionalistes. Ço que pot esdevindre’s ho mostrà la destitució de Kunaev, el primer secretari kazak, per part de Gorbačov, que el substituí amb un rus al capdavant de la república a final del 1986: centenars de milers de kazaks s’aplegaren a la capital local, Alma Ata, des del camp per protestar-hi. Aquesta protesta fou eventualment reprimida amb la intervenció de l’exèrcit. En un esforç per desacreditar els manifestants, la premsa de Moscou afirmà que eren organitzats per elements associats amb el líder destituït i, emprant un llenguatge racista amb prou feines dissimulat, que era tan sols l’embriaguesa de haixix la que els dugué a sortir als carrers.

En contrast, la glasnost ofereix una oportunitat a la intelligentsia indígena de cada grup ètic per organitzar-se obertament i que gent prèviament perseguida per opinions dissidents comence a exercir una certa influència local. Així, s’han difós grups informals a gran velocitat en gairebé totes les repúbliques. Sovint aquests han estat capaços de trobar centenars, quan no milers, de partidaris locals. A Letònia, el 14 de juny del 1987, unes 5.000 persones es manifestaren per commemorar la deportació dels letons a Sibèria el 14 de juny del 1941. Es va permetre que la manifestació continuàs sense intervenció policial. Una manifestació de 300 letons davant del monument a la llibertat el 27 de desembre fou seguida d’una manifestació més gran la setmana posterior. Un report oficial de premsa afirmava que uns 2.000 joves amb navalles i pals hi eren implicats. [71] L’agost del 1987, l’aniversari del pacte Hitler-Stalin fou commemorat amb manifestacions en tots els estats bàltics.

Foren generalitzades l’any passat les manifestacions de tàrtars crimeans. El 2 d’agost s’estima que uns 5.000 s’han manifestat prop de Taixkent, a Uzbekistan, on la majoria d’ells foren deportats. El 6 de juny del 1987 80 tàrtars crimeans es manifestaren en la Plaça Roja. La manifestació fou dissolta per la policia. Entre el 23 i el 26 de juliol uns 300 tàrtars s’assegueren davant del mur del Kremlin. TASS emeté un comunicat que admetia que els tàrtars volien reivindicar una ‘justícia històrica violada’. Després que una delegació s’hagués trobat amb el president Gromjiko una altra manifestació seguí el 3 d’agost. El gener del 1988 es reportaren manifestacions de tàrtars en diverses ciutats de la república d’Uzbekistan. En la república de Kirgizstan, Tokombaev, un poeta de 82 anys, parlava a Pravda de disturbis que podien conduir a una Alma Ata. [72] En certes àrees islàmiques hi ha hagut un clar augment de fonamentalisme islàmic, sens dubte influït per la guerra a Afganistan i, potser, pels esdeveniments a Iran. A Tajikistan, en l’Àsia central, hi hagué un report de l’arrest d’un mul·là, Abdul·lo Saidov. ‘Les notícies feren que els seus còmplices i els qui creien en el mul·là i hi havien fet vot de «lleialtat» s’alçassen... Un grup d’aventurers i dropos de la ciutat també s’hi uniren, pertorbant l’ordre social en els carrers i interrompent la feina dels departaments estatals’. [73] Un altre report s’ha queixat de comunistes que van a les mesquites i del nombre de suïcidis de noies que no volen acceptar matrimonis arranjats.

La majoria dels grups nacionals locals no es mobilitzen encara en els carrers, però la llur influència es difon arreu, especialment entre el jovent. Per exemple, els grups que s’han difós en Moldàvia; a Bielorúsia una reunió en la Sala del Poble de Minsk es convertí en una ‘manifestació virtual’ mentre el recital poètic era seguit d’una discussió sobre el tractament d’Stalin dels intel·lectuals bielorussos i de la cantada d’una cançó nacional bielorussa [74]; a Kiiv el Club Culturològic Ucraïnès ha forçat el diari local a discutir el destí d’intel·lectuals ucraïnesos sota Stalin i, potser més explosivament, la fam del 1932-3; a Geòrgia l’associació Txavatxavdze ha realitzat una manifestació de 200 persones en el cementiri on són soterrades víctimes de les purgues dels anys 1930, i ha pres part en una campanya contra un ferrocarril caucasià projectat que ha recollit milers de signatures i que ha estat sotmesa a una sèrie d’atacs a la premsa. [75]

Però fins i tot allà on les activitats organitzades són per ara a un nivell baix, poden causar un maldecap immens a la direcció del partit. Seixanta anys d’opressió nacional han creat un munt de frustacions i amargor. Les divisions dins de la direcció del partit central a Moscou i entre els dirigents de Moscou i els buròcrates locals aflueixen l’estret control que s’exercia damunt dels mitjans locals i ha permès que algunes idees nacionalistes trobassen expressió. I els líders locals no són adversos, ocasionalment, a jugar la carta nacionalista per tal de protegir-se. Sota aquestes condicions, els nacionalismes locals – i les associacions informals que els encarnen – poden esdevindre un focus per a tota una sèrie d’altres desconents i portar nombres ben grans de gent a una confrontació amb l’aparell estatal central. Això ho mostrà ben clarament l’agitació armeniana de febrer, març i abril del 1988.

Els fets armenians

La primera manifestació tingué lloc a Erevan, la capital d’Armènia, l’1 de setembre del 1987. Dues-centes persones s’aplegaren fora de la planta química de Nairet per protestar contra les emissions tòxiques que danyaven la salut de la població local. Això seguia la signatura, l’any anterior, d’una lletra oberta a Gorbačov de 350 intel·lectuals armenians sobre la contaminació i els vessaments de la veïna planta d’energia nuclear de Medzamov. Una segona by 350 Armenian intellectuals over the pollution and leaks from the nearby Medzamov nuclear power plant. Un segona manifestació seguia el 17 d’octubre. Aquesta tingué una assistència de 2.000 a 4.000 persones. Prou gran com per atreure una atenció considerable en una ciutat d’un milió, acabà en un míting amb oradors que incloïen el periodista Zori Balayan. Mentrestant, un petit grup d’armenians de Karabakh feien circular una petició que reclamava la unió amb la república armeniana. Obtingueren 90.000 signatures, d’una població de Karabakh de 125,000. [76]

Aquestes protestes tingueren lloc damunt un rerefons de confrontació creixent entre la burocràcia local ja que els partidaris del primer secretari Demirchjan lluitaven per defendre’l contra els atacs inspirats pels reformadors de Moscou. La premsa de Moscou publicà una sèrie de declaracions de crítics de l’organització del partit armenià. Per exemple, un discurs que denunciava la corrupció en el Comitè Central armenià i que cridava a Demirchjan a dimitir i un altre que revelava que l’Institut d’Història de l’Acadèmia Armeniana de Ciència discutia qüestions com ‘el proteccionisme i el suborn en la vida política, els seriosos problemes ecològics que afrontava la república i un silenciós sabotatge a la reestructuració per part de petits càrrecs’. [77] Al començament d’aquest any el novelista Petrosian fou destituït com a president de la unió d’escriptors armenians per defendre el partit local contra les acusacions d’obstruir la perestroica.

Aquesta era la situació a mitjan febrer quan la petició popular impulsà el Soviet de la Regió de Karabakh a votar per l’abandonament d’Azerbaijan i per unir-se amb la RSS armeniana. Gent que es concentrava en el lloc d’una projectada planta química ho sentí i anà a unir-se en un míting sobre la qüestió en el centre de la ciutat d’Erevan. [78] En una setmana protestes diàries atreien multituds de centenars de milers dins i al voltant de la plaça. ‘Tota la república, tot el poble armenià, és al carrer’, Sergei Grigoryants, l’editor de la revista samizdat, Glasnost, reportava des de la ciutat. [79] ‘Mai no podríem haver anticipat res de semblant’, deia un dels activistes, el jove economista Muriadin. [80] Els manifestants portaven fotografies de Gorbačov i consignes com ‘Karabakh és la prova de la perestroica’, i s’ha suggerit que la direcció local del partit donava un cert suport a les manifestacions. [81] Però:

Segons relats d’Erevan, Karen Demirchjian, el cap del partit armenià, fou rebut amb una escridassada i xiulets per part de la multitud aplegada fora de l’òpera del centre de la ciutat quan va cridar a un retorn a la normalitat. ‘Qui va a pagar-vos quatre dies de vaga?’ es deia que demanava als manifestants... [82]

Gorbačov parlà durant una hora i mitja a la televisió armeniana, membres del politburó correren a Armènia i a Azerbaijan des de Moscou, i vint-i-nou transports aeris de tropes foren tramesos i desplegats a la ciutat. Però les manifestacions continuaren uns dies fins que Gorbačov accedí a unes negociacions sense precedents amb representants, com la poeta Silva Kaputikjian i el periodista Zori Balajian, elegits en una enorme assemblea. Llavors suspengueren les protestes durant un mes. Mentrestant, hi hagué un sobtat i inexplicat esclat d’avalots comunitaris al port industrial de Sumgait, a Azerbaijan, en la mar Càspia, prop de Bakú. Multituds azerís es llençaren a allò que era, en efecte, un pogrom d’habitants armenians, matant-ne al menys 31. [83] A Bakú, on els armenians han constituït sempre una porció considerable de la classe treballadora, ‘es diu que els armenians han retirat les plaques amb el nom de les portes dels apartaments per por d’ésser atacats’.

Les il·lusions dels manifestants armenians en Gorbačov no duraren gaire. La qüestió de si Karabakh havia d’ésser a Azerbaijan o a Armènia podia semblar una qüestió menor. Però Gorbačov aviat s’adonà que si s’havien de fer concessions en aquesta qüestió, no tan sols enfadaria possibles aliats de la burocràcia d’Azerbaijan, sinó que també obriria el camí per un munt de demandes similars per tota l’URSS, per la complexitat d’antagonismes nacionals provocats per 60 anys de divideix-i-venceràs. El politburó emprà la suspensió d’un mes de les manifestacions a Erevan per fer preparatius de repressió. El cap de setmana que s’havien de reprendre les manifestacions segellà tant Armènia com Karabakh, omplí els carrers de les ciutats amb tropes i arrestà, si més no, un dels dirigents de les protestes, Piruir Airikjan, de ‘l’associació per a l’autodeterminació’.

Pravda publicà una discussió entre el seu corresponsal i un historiador armenià, Gevorg Garibdjanjian. El corresponsal insistia que les vagues no eren part de la glasnost. ‘No puc veure “aquesta forma de discussió” en el marc de la perestroica’, va dir i defensà que les manifestacions havien estat presa per ‘carreristes i aventurers polítics, entre ells els qui proposaven convertir Armènia en una república sense partit’. L’historiador respongué, ‘l’enorme massa de gent creia que tot ço que feien era en l’esperit de la perestroica, però com a resposta reberen les mateixes etiquetes de sempre’. [84]

La repressió evità les manifestacions a Erevan. Però no va poder aturar una vaga general a Karabakh. La ciutat d’Stepanakert sembla haver estat paralitzada durant gairebé una quinzena. [85] Nou dies després de començar la vaga, Izvestia tan sols podia dir que ‘més de la meitat dels treballadors en les obres d’equipament elèctric i en la seda de Karabakh i un terç dels treballadors de les fàbriques de calçat i de mobiliari eren a les màquines’. El diari es queixava que ‘certs agitadors que volten els pisos dels treballadors s’esforcen per a persuadir-los d’anar a treballar el dia següent són anomenats pràcticament traïdors a la cara’. [86]

Els fets armenians mostren ben clarament com la qüestió nacional pot explotar sobtadament en el rostre de la direcció russa i presentar-los situacions que troben ben difícil de controlar. Podien haver reeixit eventualment a recuperar la iniciativa a Armènia i a Azerbaijan, però els ha costat molt més temps i esforç que la darrera explosió massiva de descontentament, a Kazakstan fa 18 mesos. Han de viure amb la por d’una explosió no entre els milió de kazaks o els tres milions d’armenians, sinó els cinquanta milions d’ucraïnesos.

Com a tals, els fets armenians complicaren enormement la cosa a Gorbačov en el camí cap a la conferència especial del partit. Li hauria fet molt més difícil de lliurar-se dels oponents a la perestroica que tenen una base en les repúbliques nacional, i hauria enfortit les forces conservadores dins de la burocràcia russsòfona que veu la glasnost com una amenaça a tota l’estructura de control burocràtic i que depenen del xovinisme gran-rus com a arma per emprar-la en contra. És improbable que siga una coincidència que l’atac de Sovietskaja Rossija a la reforma aparegués el 13 de març, just després de les manifestacions d’Erevan, o que els reformadors de la direcció no se sentessen confiats per llençar-hi e contraatac a Pravda fins el 6 d’abril, quan havien demostrat que podien aturar les manifestacions i les vagues.

Els obrers

A llarg termini la qüestió de la classe obrera pot ésser més preocupant per a totes dues ales de la burocràcia que la qüestió nacional. Qualsevol reestructuració de la indústria, siga realitzada de la manera centralitzada i autoritària afavorida per Ligačev o la basada en el mercat que s’estimen més els reformadors radicals, o una combinació de les dues, implica atacs en les condicions laborals i salaris de sectors importants de treballadors. Això ha de provocar resistència. Amb tot, la pugna entre els diferents sectors de la burocràcia pot paralitzar els vells mecanismes de la repressió. Una versió obrera de la glasnost-des-de-baix pot desenvolupar-se i fer impossible la perestroica en termes burocràtics. La més perillosa de totes les consignes per a la burocràcia en general pot arrelar entre els 100 milions aproximats de treballadors russos – ‘glasnost sí, perestroica no’.

La burocràcia necessita que els obrers senten que tenen un cert interès en el sistema actual. No pot augmentar la productivitat i retallar en el malbaratament i en la ineficiència si no pot augmentar el sentiment d’identificació dels productors directes amb el procés de producció. Tan sols llavors pot començar a rebre el retorn d’informació que necessita per poder jutjar quins són els recursos reals que té a disposició. I tan sols llavors pot començar realment a identificar quins són els gestors ineficients i a eliminar-los. Per aquesta raó ha introduït una sèrie de mecanismes nous.

Primer hi ha la reforma electoral. El procediment era que no hi hagués cap elecció. L’única possibilitat era introduir el ‘no’ com a vot. El juny del 1987 es canviaren les normes per a les eleccions locals als soviets. Nou-cents trenta-nou candidats competiren per 740 escons. La reforma tan sols s’aplicava a un 5% dels escons, i no hi havia pensament de permetre que els candidats defenguessen polítiques alternatives. En segon lloc, l’elecció de gestors en les fàbriques ha rebut una publicitat àmplia en els mitjans de Rússia. Però les normes de les eleccions fan clar que els obrers no tindran cap control real. Els obrers mateixos no determinen qui és el llista curta de candidats a votar, i el candidat reeixit ha d’ésser aprovat per ‘l’òrgan superior’ a càrrec de l’empresa. [87] No són tan sols els obrers sinó tots els empleats (inclosos els gestors, supervisors i capataços) els qui tenen vot. I, finalment, en les eleccions que han tingut lloc fins ara, no s’ha permès als treballadors de fer campanya a favor o en contra de candidats individuals, tal com s’han queixat els treballadors de la fàbrica letona de cotxes RAF. És fàcil de veure com, sota aquestes circumstàncies, l’únic grup que pot operar obertament dins de la fàbrica, la cèl·lula del partit, pot determinar gairebé sempre el resultat de l’elecció, emprant-lo com un mètode per lliurar-se d’un gestor considerat ‘ineficient’ pels rivals de la jerarquia burocràtica. Al costat de l’‘elecció’ de gestors, s’han establert comitès d’empresa electes. Però, de nou, les normes d’elecció fan clar que això no és un exemple de democràcia obrera real. La tasca ‘principal’ dels comitès és la monitorització del rendiment obrer i l’encoratjament de la productivitat empresarial.

El consell concentra l’atenció principal en el desenvolupament de la iniciativa dels treballadors i en la contribució de cada obrer a la causa comuna i implementa mesures per assolir resultats finals elevats i a aconseguir el rendiment comptabilitzable econòmicament del col·lectiu... [88]

Les primeres campanyes electorals es basaven gairebé completament en els historials dels candidats de promoció de l’eficiència i de la productivitat i en la llur adhesió a ‘les normes de la legalitat i moralitat socialistes’. [89] Aquests òrgans són clarament molt més a prop dels cercles de control de qualitat que de consells fabrils reals! I si hagués cap dubte en la matèria, l’article 6 de la llei diu que l’organització del partit ‘dirigeix la feina de l’organització de l’autogestió col·lectiva’.

El mateix Gorbačov no té cap dubte de què vol dels treballadors. En el plenari de gener del 1987 parlà del paper dels sindicats així:

Durant la reestructuració veig el nou paper que han de tindre els sindicats, primer i principalment, el de previndre esforços mig tecnocràtics en l’economia, que he de dir que han esdevingut molt difosos en els darrers anys, i el d’augmentar la monitorització social de decisions que s’han adoptades. [90]

Ja hi ha proves de fonts de Rússia que els treballadors tenen moltes menys il·lusions en la glasnost i en la perestroica que les classes mitjanes. Una enquesta realitzada en 1.000 empreses dels Urals trobà que un quart dels treballadors creien que la perestroica tan sols suposaria una diferència en les llurs vides després de cinc anys, i un 70% pensava que suposaria un augment de feina. Com el Director de l’Institut de Recerca Sociològica de Moscou ho expressà després que la seua organització realitzàs una enquesta amb resultats similars, publicada el maig del 1987, ‘com més a prop ets de la producció, menor és la valoració del procés en curs’. Aquest cinisme envers la perestroica amb prou feines és sorprenent, ja que la racionalització i la reestructuració a l’Oest implica un patiment per a nombres considerables de treballadors. Els controls de qualitat ja han conduït a retallades salarials per als treballadors en una sèrie de plantes. Els reformadors volen una intensitat augmentada de feina com una de les vies principals per elevar la productivitat, mentre que molts dels propugnadors intel·lectuals de la reforma afirmen, en un llenguatge que podria provindre les columnes de lletres del Daily Telegraph, que ‘ningú no treballa a les fàbriques russes’. Virtualment, tots els economistes reformistes creuen que hi ha d’haver un augment massiu de preus. Molts deixen entreveure que la reestructuració suposarà acomiadaments i desocupació. Les baixes taxes de creixement econòmic suposaren que les reformes no s’introduiran mentre el nivell de vida dels treballadors puja, tal com fou el cas d’intents de reforma a l’Europa de l’Est de mitjan dels anys 1950 i a la pròpia Rússia a mitjan dels anys 1960.

Com reaccionaran els obrers als atacs a les llurs condicions? El sector conservador de la burocràcia pot bé provar de guanyar-se els treballadors afirmant que havia defensar els interessos de la classe treballadora en el passat. Hi ha alguns analistes d’esquerres de Rússia que en part concedirien això, afirmant que els treballadors han estat capaços de compensar la manca de drets polítics o sindicals amb una mena de col·lusió amb la gestió que els dóna una posició privilegiada en el sistema. Això ha tingut una influència corruptora en la consciència de la classe treballadora i explica la manca de vagues d’ençà que Stalin prengué el poder.

Per exemples, hi ha la pripiska (registrar feina que no s’ha fet, i producció que no s’ha produït) per enganyar els planificadors centrals. David Seppo cita un estudi rus en el qual s’afirma que ‘la pripiska podia suposar fins a un 40% del salari dels treballadors’. [91] Uns altres autors es refereixen al baix nivell de desocupació, afirmant que es basa en un ‘contracte social’ informal entre la burocràcia i els treballadors. I Frank Furedi [92] fins i tot arribar a afirmar que els treballadors són ‘subsidiats’ pel sistema. De fet, el naixement del període d’Stalin testimonià vagues molt grans. [93] Però la industrialització va veure la vella classe obrera, amb les tradicions de lluita, diluïda massivament per un influx d’ex-camperols a les fàbriques. Els treballadors que provaren de resistir foren arrossegats als camps de treball, si no executats, i Stalin emprà els simulacres de judici per desviar el malestar als buròcrates individuals de baix nivell i lluny del propi règim. Sota aquestes condicions, qualsevol vaga que tingués lloc era aïllada i fàcilment esclafada. Fins i tot sota els governs post-estalinians menys repressius, els qui han organitzat vagues han acabat en camps de treball i els qui, com el miner Klebanov, han intentat d’establir sindicats independents, han estat engarjolats durant anys (i hi són encara, sense beneficiar-se del règim més liberal concedit als intel·lectuals dissidents). Amb poques possibilitats de lluita col·lectiva, treballadors individuals s’adreçaren a mètodes individuals de millorar la sort – com passar d’una empresa a l’altra a la recerca d’una paga superior (que els gestors podien concedir-los si els ascendien). La plena ocupació no era conseqüència d’un intent burocràtic d’aplacar els treballadors, sinó més aviat de la manca de mà d’obra creada per l’expansió continuada d’una economia amb un nivell molt alt de despesa armamentística (cada pla quinquennal absorbia diversos milions més de treballadors que no pas preveia). Això ho mostra per la forma com hi ha hagut desocupació en àrees sense un gran creixement econòmic; per exemple, un cens policial recent a la ciutat d’Ossetin revelava un 7,5% de desocupació. [93a]

Ço que és cert és que la por de provocar un esclat massiu i espontani de ràbia de la classe treballadora impedí la burocràcia del període post-estalinià de prendre certes mesures per fer l’economia més eficient, en particular a través d’un augment global de preu. Amb tot, sense això, no podia aturar un ús ineficient del treball en moltes parts de l’economia i un agreujament de manca de mà d’obra. I on hi ha manca de mà d’obra, en qualsevol lloc del sistema mundial, hi ha un grau de col·lusió entre els gestors i els treballadors els serveis dels quals volen mantindre. Aquesta col·lusió pot significar que les vides de certs treballadors siguen lleugerament més tolerables que no pas ho serien altrament, però certament no elimina la realitat de sordidesa i explotació. És per això que, malgrat que els treballadors russos són molt suspicaços de la perestroica, és improbable que molts d’ells s’identifiquen amb els buròcrates conservadors que han viscut d’ells durant tant de temps.

En qualsevol cas, és difícil de fer-se amb una imatge acurada de les vagues russes. El règim sempre ha mantingut un fort control de la informació sobre elles, fins i tot quan les havia acabades a través de concessions. Típicament ha segellat les àrees afectades per les vagues mentre s’afanyava a dur subministraments extres d’aliments per a aplicar els treballadors implicats. Així és que fins i tot la gegantina vaga de Novočerkassk en la Ucraïna de començament dels anys 1960 no fou coneguda a l’Oest fins dos o tres anys més tard. Hi deuen haver hagut moltes vagues menors mai reportades. La vaga de Novočerkassk tingué lloc després que els preus de la carn i dels lactis s’haguessen doblat i hi hagués una retallada del 30% en el preu per peça de la fàbrica de trens elèctrics de Budennij, implicant a tots els 20.000 treballadors. La policia disparà contra manifestants en la plaça de la vila després que haguessen desplegades pancartes que cridaven a un retorn dels preus a la normalitat. Dotzenes de persones foren mortes. Les vagues es difongueren a unes quinze altres ciutats [94] i duraren tres dies (1-3 de juny). Aquest esclat de la ràbia dels treballadors explica per què els subsidis alimentaris s’han mantingut a Rússia fins ara. Hi ha hagut una reacció més recent als augments dels preus alimentaris a Minsk on es reportaren avalots després que la carn venuda pels magatzems cooperatius augmentàs de preu en l’estiu del 1986.

Un estudi de Ludmilla Aleksejeva registra dues vagues entre 1953 i 1959, 17 per als 1960, 25 en els 1970, i 31 per als anys 1980-83. Però això no reflecteix necessàriament un ascens en l’activitat vaguista sinó l’augment en el nombre de samizdats que les registren. [95]

L’ascens de Solidarnosc en 1980-81 exercí una certa influència damunt de la part occidental de Rússia, especialment en els primers mesos més militants. Un report [96] deia, ‘en la regió trans-carpàtica reservistes desertaven els punts de reunió en massa. La mobilització trigà dues setmanes en acompletar-se degut a desercions repetides a una escala que era impossible de castigar individus’. Segons l’estudi d’Aleksejeva hi hagué una vaga de mitja hora a Estònia el desembre del 1980 convocada per una organització anomenada ‘el Front Nacional Democràtic de la Unió Soviètica’. La vaga era per reivindicacions que incloïen la no-interferència en els afers interns de Polònia. Reflectia la influència de les emocions nacionalistes de moltes vagues russes. Un reporter suec demanà a una quadrilla de carretera que deixà de treballar durant mitja hora per què ho feien. Van dir, ‘som estonians’. (El suec havia estat l’únic reporter permès per les autoritats). Degut a l’advertiment que feia el pamflet les autoritats garantiren que en diversos llocs de treball hi hagués una parada extra per al cafè a les 10 en punt, l’hora de vaga. Les comunicacions telefòniques foren tallades durant el dia i s’hi traslladaren reforços policials.

Solidarnosc fou també responsable de l’augment massiu en la cobertura donada per la premsa oficial russa a les qüestions sindicals. Els sindicats eren criticats sovint per no representar prou bé els interessos dels treballadors. Degut a l’èmfasi de Gorbačov en la glasnost, s’han esmentat vagues en la premsa. La primera vaga que s’esmentà en la premsa oficial sembla haver estat la de Narva de l’1 de juny del 1983, reportada en un article prou llarg d’Izvestia l’11 de juliol. Tant la gestió com els treballadors eren culpats, encara que no s’emprava el mot vaga. Aparentment els treballadors ‘s’havien malacostumat’. Aquest article aparegué després de la mort de Brežnev el 1982 i mostra que ja havia un lleuger desplaçament en allò que es podia publicar.

L’onada més gran de vagues que ha tingut lloc en temps de Gorbačov començà abans de la introducció, en el 1987, de les noves mesures de control de la qualitat. Un article d’Izvestia [97] reportava ‘una manifestació salvatge’ en la planta de camions dièsel del riu Kama degut al fet que la producció fou refusada per mala qualitat. Diverses vagues similars seguiren quan se suprimiren bonificacions arran de la penalització dels treballadors per la mala qualitat dels béns que produeixen. [98]

Els conductors de busos de Čekhov, a 45 milles de Moscou, feren vaga quan la carrega de feina els augmentà degut a la perestroica el setembre del 1987 [99], i hi hagué una protesta d’una setmana entre els obrers de la planta de motors de tractor contra els plans de fer-los treballar els dissabtes de desembre. [100]

Què vindrà?

Aquest article s’escriu abans de la conferència especial del partit de juny que se suposa que decidirà el pas següent de la reforma. Aquest número de International Socialism probablement no sortirà d’imprempta fins després de la conferència. Això fa impossible de comentar amb detall la pugna en la direcció del partit. Però es poden dir algunes coses amb un grau de certesa.

És molt improbable que els reformadors aconseguesquen més que una petita part d’allò que esperaven fa un any. El poder de resistència del sector conservador de la burocràcia el demostrà l’afer de la Sovieckaja Rossija: durant tres setmanes molts reformadors en els mitjans assumiren que l’altre bàndol guanyava i fugiren a cobert. Els reformadors han recuperat des de llavors la iniciativa, però és molt improbable que ho hagen fet a una escala suficient com per desbordar tant els oponents oberts a la perestroica com al gran sector de la burocràcia que declara un suport a la perestroica mentre desitja que se’n vaja. L’autor de Leningrad i partidari de Gorbačov, Juri Andreev era probablement encertat quan defensava a la Sovieckaja Kultura:

Tota l’experiència prèvia garanteix pràcticament que serien els càrrecs del partit que porten més temps, els membres veterans de l’aparell del partit els qui faran tot el que puguen per construir una majoria automàtica a gust llur dels delegats de la conferència del partit. [101]

Sota aquestes circumstàncies, per bé que Gorbačov probablement serà capaç de protegir-se de qualsevol amenaça a la pròpia posició des de la dreta conservadora, i pot fins i tot ésser capaç de desfer-se d’alguns dels seus oponents més declarats, tan sols serà capaç de fer-ho si s’alia amb certs altres sectors conservadors. Que aquesta aliança és a la mà ho suggereix una declaració del ministre d’exteriors Shevardnadze que ‘com a membre de la direcció puc dir que no hi ha diferències entre el secretari general Gorbačov i Ligačev. No hi ha conflicte’. [102] El resultat serà llavors una boirà que tendirà a deixar la perestroica atrapada en el llot burocràtic. Caldria no oblidar que la dreta conservadora té una base prou àmplia de suport. Les seues ideologies barregen plegats l’interès propi de la burocràcia, el xovinisme gran-rus i un resentiment nostàlgic per la decadència de la societat russa. El mensual legal Molodaja Gvardija (que imprimeix 650.000 còpies) combina estalinofília, racisme (ataca el rock and roll ‘per manllevar mots de l’slang negre amb implicacions sexuals inadequades’), xovinisme gran-rus i suport als ‘valors tradicionals’ (denunciant ‘la destrucció de la família i de la nació russes pel sexe, l’alcohol i les drogues’). [103] Aquesta poció pot atreure no merament als vells apparatxics, sinó a sectors de la intelligentsia, als russos que viuen en les àrees no-russes i fins i tot a alguns joves de les grans ciutats (hi ha hagut reports de grups de joves obertament nazis, i hi hagué un violent avalot racista per part de centenars de joves russos contra treballadors asiàtics immigrants en un suburbi de Moscou el mes de febrer, en el qual es diu que 10 persones foren mortes). [104] Al mateix temps, pot confiar probablement en el cap de la KGB Čebrikov (els discursos del qual són de to conservador i autoritari) i en molta part del comandament de les forces armades [105], força clau que capacità Khruščov per derrotar els seus oponents en la direcció a final dels anys 1950 i a Brežnev per enderrocar Khruščov en el 1964.

Però la dreta encara un problema central. Fins i tot si aquesta base els hagués de permetre de fer fora els reformadors, no seria capaç de resoldre els problemes econòmics del país. Ja que, encara que el propi Ligačev té un programa de racionalització econòmica a impulsar mitjançant mesures autoritàries des del centre, la massa de buròcrates conservadors en els quals s’hauria de basar per fer fora Gorbačov sabotejarien aquest programa tan certament com qualsevol altre. Això no vol dir que un colp dretà contra la glasnost es puga descartar. És una possibilitat a construir en la situació. Però simplement recrearia les condicions de crisi que conduïren a l’adopció de la perestroica en primer lloc. Com el colp de Jaruzelski a Polònia, permetria temporalment als autoritaris de reprendre el poder a les mans, però no aturaria l’acumulació de dificultats econòmiques i amb elles el creixement d’una massa de descontents que, d’una forma o altra, trobarien expressió. Una de les persones que cercà Jaruzelski com a salvador en el 1981 fou el viceprimer ministre polonès de llavors, Mieczyslaw Rakowski. Recentment promogut al politburó de Jaruzelski, admet que el govern ha fracassat en ‘l’alleujament dels desabastiments quotidians que fan la vida miserable i que construeixen un disgust i fins i tot odi envers les autoritats... Pinta un quadre d’una direcció cansada de lluitar durant set anys amb poc èxit per aconseguir una ruptura econòmica i que ha perdut la fe que això siga al capdavall possible’. [106]

Si cap sector de la burocràcia pot introduir canvis decisius, llavors l’estagnació econòmica i la crisi general de la societat continuarà. Això vol dir inevitablement una crisi ideològica a mesura que els intel·lectuals perden la fe en la capacitat de la burocràcia de resoldre els problemes de la societat, noves rebel·lions de les nacionalitats oprimides, més esclats d’avalots comunitaris des de les nacionalitats afavorides, més vagues, i la possibilitat sempre present d’un aixecament a la Solidarnosc de lluita obrera de masses. Contra aquest rerafons, sectors de la burocràcia seran temptats de provar de trencar l’impàs amb una crida de suport a una escala molt més gran que fins ara han fet els grups aliens a la burocràcia – mitjançant l’atorgament d’un impuls massiu, encara que temporal, de la glasnost des de baix – com la direcció txeca va fer en la primavera del 1968. I això pot conduir als anti-reformadors a contemplar contra-mesures pròpies, com els generals que donaven suport al vell dirigent txec Novotny van fer a començament del 1968 quan dissenyaren plans per dur els tancs a Praga i arrestar-hi milers d’oponents.

Com de ràpid serà el temps de desenvolupament depèn d’una sèrie d’incògnites – la capacitat del règim de substreure’s de la guerra que perd a Afganistan, l’abast amb el qual el govern americà hi ajude amb els problemes permetent nous acords d’armaments, de si els reformadors són correctes quan diuen que la situació econòmica és absolutament desastrosa [106a], de com la crisi a Rússia esquitxa els règims clientelars de l’Europa de l’Est i, per damunt de tot, de com reaccionen desenes de milions de treballadors i de membres dels grups ètnics oprimits. 

La política de la crisi

En cercles d’esquerra de l’Oest la crisi actual a Rússia es presenta sovint en termes de si hom dóna suport a Gorbačov or no. D’una banda hi ha els qui veuen Gorbačov com la resposta als problemes de la humanitat. [107] D’altra banda hi ha els qui se centren en l’amenaça dels llocs de treball per part de la reestructuració i s’arrengleren amb els vells ‘planificadors centrals’. Totes dues aproximacions es basen en una completa confusió dels fets i de les possibilitats. La crisi a Rússia és part d’una crisi més general del model capitalista d’estat d’acumulació. Aquest model sorgí en una forma o una altra per tot el món com una resposta a la crisi econòmica dels anys d’entre-guerres, i sovint ha estat enganyosament identificat amb el ‘socialisme’ tant pels socialdemòcrates com pels estalinistes. [108] Però a mitjan dels anys 1970 la internacionalització de la producció econòmica suposà que la intervenció de l’estat nacional ja no podia mantindre a ratlla les crisis o evitar una caiguda en l’estagnació econòmica. El model caigué en desgràcia. Vista en aquesta llum, la crisi a Rússia i a l’Europa de l’Est és paral·lela a la crisi del keynesianisme en els països avançats de l’Oest i dels models de substitució de les importacions i de populisme per al desenvolupament del tercer món.

Els socialistes no es poden identificar amb els qui s’imaginen que es pot fer funcionar ara el model. No tan sols intentar-ho obstaculitza el desenvolupament de les forces productives i garanteix l’estagnació econòmica i l’escalada de la misèria humana, sinó que el model mai no fou el nostre model en primer lloc. El keynesianisme fou el prorgrama d’un ric liberal burgès que cercava una alternativa a la revolució socialista i que tan sols fou implementada damunt de la base d’una preparació bèl·lica continuada; el capitalisme d’estat estalinista va créixer damunt dels ossos dels opositors revolucionaris d’esquerra que defensaven la visió del 1917, i comportà un empobriment massiu de treballadors i camperols. Identificar-se amb el sector anti-reforma de la burocràcia a Rússia en el moment seria identificar-se amb els reaccionaris conservadors, racistes i autoritaris que proven de congelar el desenvolupament de les forces socials i tan sols pot dur a un agreujament de tots els problemes que enfronten els treballadors russos. Seria arrenglerar-se amb les persones la policia, policia secreta i forces armades de les quals s’han emprat per esclafar qualsevol intent dels treballadors en el bloc rus d’organitzar-se independentment durant els darrers 60 anys. Però no hi pot haver cap identificació tampoc amb Gorbačov. Ja que ell defensa una reforma d’aquest model d’explotació i acumulació, no per tal d’alleugerir-ne la càrrega damunt dels treballadors, sinó per fer-lo més eficient. I, en les actuals circumstàncies, això vol dir acceleració, retallades salarials i, probablement, desocupació. Tampoc no proposa de desmantellar la maquinària de repressió. Pot suspendre parcialment la censura durant un període per permetre els intel·lectuals d’atacar els seus enemics en la direcció del partit, però totes les experiències passades suggereixen que la reimposarà una vegada tinga els ressorts del poder a les mans; recordau que fou el ‘reformador’ Khruščov qui envià els tancs per assassinar 20.000 treballadors hongaresos, i que fou el ‘reformador’ Gomulka qui llença la policia antiavalot contra els estudiants el març del 1968 i contra els obrers el desembre del 1970.

Encara més, no hi ha cap garantia que el programa de reformes de Gorbačov puga lliurar els béns, fins i tot en els propis termes. El fracàs de la centralització capitalista d’estat de l’economia ha dut els economistes de tota l’Europa de l’Est a abraçar el mercat com la resposta màgica dels llurs problemes. Però les dues economies de l’Europa de l’Est – Iugoslàvia i Hongria – on s’ha introduït el denominat ‘socialisme de mercat’ no es troben en millor forma que l’economia russa. Totes dues pateixen estagnació industrial, alts nivells d’inflació, i enormes deutes exteriors. Totes dues han intentat d’imposar retallades salarials i desocupació als llurs treballadors. A Xina, on les condicions han estat més favorables per a la reforma que a Rússia (perquè la indústria és un sector molt més petit de l’economia total i perquè ha estat capaç de reduir radicalment la càrrega armamentística [109]) el nivell d’inflació i el desabastiment alimentari de les ciutats ha conduït el règim a témer el creixement sobtat de protestes a la Solidarnosc. La raó és que la reforma no pot tractar amb la causa inicial dels fracassos econòmics dels estats de l’Est. Aquests rauen en la forma amb la qual la burocràcia subordina tota l’economia a la competència militar i econòmica amb l’Oest (i, en el cas de Rússia, amb Xina). Això obliga a un nivell d’acumulació que no es pot sostindre amb els recursos disponibles. I això, alhora, condueix la massa de la població, els treballadors i els pagesos col·lectius, a una alienació tan profunda de la pròpia activitat laboral com per no preocupar-se de la qualitat del producte.

Basar-se en el mercat implica que les empreses que són ineficients tancaran, deixant espai al creixement d’empreses eficients. Però, de fet, això rarament passa en l’Oest del ‘lliure mercat’. Les unitats del capitalisme modern són tan grans que deixar-les simplement al destí de les forces del mercat amenaça la devastació d’àrees senceres de l’economia i de les companyies rendibles dins d’elles. Com a resultat, l’estat ha intervingut gairebé invariablement quan les grans companyies han fregat la bancarrota, fins i tot sota governs ‘anti-intervencionistes’ com els de Thatcher i Reagan. Sota aquestes condicions les companyies ineficients tanquen, si ho fan, tan sols després de molts anys, no immediatament. I les fonts de malbaratament i ineficiència en l’economia continuen a proliferar.

L’economia russa té la meitat de mida de la del principal competidor, els Estats Units. Però ha de competir-hi en la mida de les unitats individuals de producció. El resultat és que la concentració de la producció és proporcionalment superior, i l’impacte de casos particulars d’ineficiència i malbaratament és molt més gran. No és cap resposta a aquests problemes, però, simplement deixar que el mercat faça tancar aquestes unitats, ja que això provocaria una devastació tan immensa com per amenaçar la competitivitat de tota l’economia.

Des de mitjan dels anys 1970 s’han multiplicat els signes de la crisi a l’Est i a l’Oest. La taxa de benefici ha davallat (com escriu Aganbegjan a començament dels anys 1980, ‘la taxa de retorn del capital caigué’ [110]). Les condicions mundials no permeten la reestructuració a una escala suficient més que per restaurar-la parcialment. D’ací les febleses continuades en les economies de l’Oest 14 anys després que la crisi esclatàs per primera vegada; d’ací les darreres estimacions de creixement per a Rússia, que suggereixen que malgrat tots els jocs de mans de Gorbačov, el creixement de l’any passat fou tan sols d’un 1,5%, respecte del 3,9% del 1986. [111]

En el 1859 Marx va escriure que ‘de formes de desenvolupament de les forces productives, les velles relacions de producció es converteixen en cadenes. Llavors comença una època de revolució social’. [112] Les relacions de producció establertes pel capitalisme d’estat estalinista fa 60 anys han esdevingut clarament unes d’aquestes cadenes. És per això que qui lluitarà fins al final en defensa del sistema, com el membre del politburó polonès, Rakowski, pot advertir ara que sense reforma, ‘la nostra formació veurà aixecaments i esclats revolucionaris’. [113]

La tasca dels socialistes en aquesta situació no és identificar-se amb els que volen posar pedaços en el sistema. Més aviat, és insistir que la font de la ineficiència i del malbaratament rau en el fet que el treball que alimenta el sistema és treball alienat, separat del control dels qui el realitzen i subjecte dels dictats de l’acumulació competitiva a una escala mundial. És això el que condueix, a l’Est i a l’Oest, a la producció massiva de béns que la gent no necessita, a la transformació de productivitat humana en armament per destruir la humanitat, a burocràcies massives i cares per supervisar l’explotació, i a un malbaratament enorme ja que els productors immediats no mostren cap preocupació quant al cost o la qualitat de la producció. Els reformadors radicals afirmen que tan sols permetent que les empreses individuals competesquen les unes amb les altres, el mercat mundial els forçarà a adoptar preus que es corresponguen a les formes més eficients de producció. Això implica que els obrers que no treballen en les empreses eficients seran llençats a la paperera. Això és respondre a la ineficiència creada pel sistema de treball alienat amb l’elevació de l’alienació a un grau superior. Hi ha una forma molt més eficient, i molt menys dolorosa, de tractar amb les fonts del malbaratament i de la ineficiència. Depèn del fet que els treballadors, ‘els productors associats’, prenguen el control de la producció a les pròpies mans, i el subordinen a les llurs necessitats col·lectives conscientment decidides. Tan sols llavors els qui realitzen veritablement la feina d’una mena o d’una altra tindran un motiu per fixar correctament i honesta la quantitat de feina disponible per a la producció, i un incentiu per emprar-la de la forma més eficient i menys àrdua possible.

Les úniques alternatives no són l’anarquia administrada centralment de l’acumulació del capitalisme d’estat i l’anarquia descentralitzada del ‘mercat’. Hi ha també l’alternativa del socialisme genuí, o d’allò que de vegades ha estat descrit durant període d’insurgència obrera a l’Europa de l’Est com ‘l’economia socialment autogestionada’. Hi ha pocs partidaris d’aquestes idees a Rússia i a l’Europa de l’Est en l’actualitat. No és gens sorprenent. Els oponents socialistes revolucionaris de l’estalinisme foren sempre els qui encararen la repressió més dura. Un nombre notable de gent amb idees liberals i dretanes sobrevisqué als camps de treball estalinistes; virtualment, tota l’oposició d’esquerres fou assassinada. La nova generació de dissidents a Rússia i a l’Europa de l’Est han entrat en l’activitat política en una època que el model democràtic social d’una economia planificada en línies keynesianes és tan desacreditada a l’Oest com el model estalinista a l’Est. No és gens sorprenent que siguin subjectes de la influència d’idees que sostenen que el futur rau en el mercat.

Amb tot, no és una situació que probablement perdure per molt de temps. L’intent de glasnost des de dalt ha obert un espai polític en el qual hi ha espai per a l’activitat dels qui defensen la glasnost des de baix. I per molt popular que siga la idea d’elevar preus i d’acomiadar treballadors dins dels sectors privilegiats de la intelligentsia de Moscou, això no mobilitzarà pas als treballadors. Alguns dels individus implicats en la glasnost des de baix seran forçats a tractar d’aquests afers amb una perspectiva de classe treballadora. En el procés poden començar a treballar envers idees revolucionàries genuïnes – tallant amb 60 anys de deixalles estalinistes i arribant a una apreciació d’allò que realment és el marxisme.

Fa quaranta anys, en la primera edició del seu relat del capitalisme d’estat a Rússia, Tony Cliff assenyalà la impossibilitat de construir fins i tot el començament d’una organització marxista revolucionària en les condicions del totalitarisme estalinista. Com en un exèrcit capitalista, explicava, la forta escala de la repressió descartava qualsevol cosa que no fossen esclats massius i espontanis de revolta.

La lluita de classes a la Rússia estalinista ha d’expressar-se inevitablement en esclats gegantins i espontanis de milions. Fins llavors el domini omnipotent de la policia secreta farà impossible que un partit revolucionari organitze qualsevol acció sistemàtica.

Avui, per primera vegada d’ençà que fou escrit, les possibilitat d’un renaixement del marxisme revolucionari al país de la revolució d’octubre existeixen una vegada més. La forta pugna entre faccions rivals de la classe dirigent comença a crear les condicions, no tan sols a Rússia, sinó directament per tota l’Europa de l’Est, en les quals uns pocs pocs individus poden arribar a la política socialista revolucionària i començar a trobar vies d’estendre les llurs idees. La vida no els hi serà fàcil. Però la Polònia del 1980-81 i l’Armènia d’enguany mostren com la crisi del capitalisme d’estat burocràtic pot fornir sobtadament una audència massiva a grups prèviament aïllats de dissidents. Hem d’esperar que quan les grans lluites obreres tinguen lloc a Rússia, aquests grups inclouran socialistes.

Rússia entra en un període de crisi immensa. Aquest període no serà simplement un de lluites ascendents. Hi haurà tota mena de desviacions i derrotes (com hi hagué una important derrota a Polònia el 1981). Tampoc les idees socialistes revolucionàries seran les úniques a cercar un suport de masses. Hi haurà idees pro-mercat que intentaran de vincular els treballadors a la reestructuració, hi haurà els nacionalismes dels no-russos, que serviran tant de focus a l’odi a l’estat central com per arrenglerar els treballadors als buròcrates locals, hi haurà les idees dels xovinistes grans-russos, hi haurà els comunitarismes que enfrontaran una nacionalitat oprimida a l’altra. L’acumulació de frustracions i opressió a Rússia podrà ésser tal com per produir una sèrie ben complexa d’explosions.

En aquesta situació els qui defensen el socialisme revolucionari hauran de lluitar per protegir el propi dret d’expressar les idees – que vol dir a la pràctica lluita per la glasnost des de baix, donant suport als intel·lectuals que lluiten per la llibertat d’expressió i donant suport a les lluites de les nacionalitats oprimides contra l’estat i els xovinistes grans-russos. Però també hauran de lluita ben dur contra les idees presentades per molts dels quie defensen la glasnost des de baix – contra la fe en el mercat, contra la fe que el partit de la burocràcia es pot reformar, contra els nacionalistes que s’oposen a l’acció unida entre els treballadors russos i no-russos, contra qualsevol il·lusió que du al poble a desconvocar lluites per por de molestar dirigents reformadors.

El sistema del capitalisme d’estat burocràtic establert per Stalin és en crisi per tota l’Europa de l’Est. La feina dels socialistes és no identificar-se amb els qui volen reformen per tal de mantindre’l dempeus, sinó d’aprofitar la crisi per lluitar per un poder obrer real.

Notes

1. N. Rijžkov, Report sobre les línies bàsiques de desenvolupament econòmic i social, presentat en el 27è congrés del PCUS, març del 1986.

2. Pravda, 5 d’abril del 1988.

3. Hi ha diversos relats d’aquest afer. Vegeu per exemple, C. Schmidt-Hauer, Gorbachev, the path to power (London 1986), pp. 72–3.

4. Discurs de Gorbačov, citat pel Financial Times, 12 de juny del 1986.

5. Les xifres d’E. Rusanov mostren que mentre en els primers anys 1950, un 0,3% d’augment salarial produïa un augment de l’1% en productivitat, a final dels anys 1970 calia un augment del 0,9% per fer el mateix. Citat a Goldman, Gorbachev’s Challenge (Ontario 1987), p. 23.

6. Economist, 9 April 1988.

7. US Congress, Joint Economic Committee, USSR: Measures of Economic Growth (Washington 1982).

8. Xifres presentades a Goldman, Gorbachev’s Challenge (Ontario 1987), pp. 32–3.

9. Xifres de Narodnoe khoziaistvo SSSR, diversos anys, citat a Mike Haynes, Understanding the Soviet crisis, International Socialism 2:34, p. 18.

10. Xifres presentades per K. Fitzlyon, Soviet Studies, Summer 1969.

11. Segons estimacions de W.D. Connor, Problems of Communism, March/April 1973.

12. Segons les estimacions nord-americanes citades abans.

13. Xifres de Narodnoe khoziaistvo SSSR, citades in Goldman, p. 66.

14. Rijžkin, com abans.

15. Aganbegyan, The Challenge, the Economics of Perestroika (London 1988).

16. Pravda, 5 d’abril del 1988.

17. E. Germain (Ernest Mandel) a Quatrième International, 14 (1956), nos. 1–3.

18. M. Reiman, The Birth of Stalinism (London, 1987), p. 86.

19. Reiman, p. 89.

20. Russia, a Marxist Analysis (London 1964).

21. J.D. Godfrey, Capitalism at War: Industrial Policy in France, 1914–18 (Leamington Spa 1987).

22. A Imperialisme, fase superior del capitalisme.

23. És interessant que un dels reformadors econòmics txecoslovacs es referís a aquest exemple en el camí del 1968.

24. Vegeu A. Negandhi and M. Welge, Beyond Theory Z: Global Rationalization Strategies of American, German and Japanese Multinational Companies, Advances in International Comparative Management, Supplement 1 (London 1984).

25. H. Liebenstein, Allocative Inefficiency v. “x-inefficiency”, American Economic Review, June 1960.

26. S.M. Davis, Managing and Organising in Multinational Corporations (Oxford 1979).

27. Això esdevingué, per exemple, quan el consell de Read International – llavors propietaris del Daily Mirror> – retiraren Cecil King com a president de la companyia a final dels anys 1960.

28. Perestroika (London 1987).

29. F. Halliday in Marxism Today, November 1987.

30. M. Matthews ha mostrat que els càrrecs ‘electius’ en les organitzacions primàriques del partit són aclaparadorament en mans d’‘empleats’ (en tant que oposats a ‘obrers’ i ‘camperols’). Vegeu Class and Society in Soviet Russia (London 1972).

31. For one defence of this early attempt at perestroika, see I. Nagy, Imre Nagy on Communism (London 1957).

32. Z. Medvedev, Gorbachev (London 1986).

33. C. Harman, Prospects for the seventies: The Stalinist states, International Socialism 1:42, p. 17.

33a. Z. Medvedev, Gorbachev, op. cit.

34. Programa de la televisió de Moscou, resumit en BBC monitoring report, SU/0118 i, 6 April 1988.

35. Pravda, 12 de desembre del 1974 i 22 d’agost del 1985, citat a Goldman, p. 23.

36. Citat a Goldman, p. 30.

37. S. Roberts a Labour Focus on Eastern Europe July/October 1987, pp. 13–14.

38. Perestroika, p. 74.

39. T. Gustafson and D. Mann, Gorbachev’s Gamble, Problems of Communism, July/August 1987.

40. Pravda, 17 d’abril del 1987.

41. Text a Radio Liberty Reports, 8 June 1987.

42. Aquest relat es basa en diverses fonts, inclòs the Guardian, 12 November 1987, and A. Barnett, Soviet Freedom (London 1988), pp. 174–7.

43. Report de Razumovsky del progrés de la campanya, citat a Radio Liberty Research, 27 January 1988.

44. N. Bodnaruk, Izvestia, 10 d’abril del 1988.

45. Komsomolskaya Pravda, citat a Guardian, 22 April 1988.

46. Com abans.

47. Totes les cites de Pravda, 5 d’abril del 1988.

48. Totes les cites de Sovieckaja Kultura, 9 d’abril del 1988.

48a. Extracte d’emissió, BBC television news, 26 April 1988.

49. Izvestia, 13 d’abril del 1988.

50. Restructuring Questionnaire, programme, mailbox report presented by Ali Gueseynov, 8 April 1988, BBC monitoring report Su/0127 b3.

51. Discussió televisiva del 17 d’abril; un resum apareix a BBC monitoring service transcript SU/0129 i, 19 April 1988.

52. Resumit a BBC monitoring report SU/0118 i, 6 April 1988.

53. Segons the Guardian, 28 December 1987.

54. Segons G. Pavlovsky, Moscow News, 13 September 1987.

55. Radio Liberty Research, 27 January 1988.

56. Radio Liberty Research, 31 January 1988.

57. Radio Liberty Research, 8 February 1988.

58. E. Pavlenko, Novosty Press Agency report, LFEE, p. 16.

59. A. Severyukhin de la revista austríaca Profit, citat a LFEE, November 1987–February 1988, p. 6.

60. En la pàgina 119 del seu llibre Perestroika.

61. Perestroika, p. 112.

62. Vestnik Statistiki, febrer del 1986.

63. Literaturna Ukraina, Kiev, 9 d’abril del 1987, traduït a Radio Liberty Research, 15 d’abril del 1987.

64. The nationality issue in Kirghizia, Radio Liberty Research, 29 January 1988.

65. Per un resum d’això, vegeu E.H. Carr, The Bolshevik Revolution, vol. ; per un resum de la discussió a Ucraïna, vegeu la introducció a C. Rakovsky, Selected Writings on Opposition in the USSR 1923–30.

66. Vegeu M. Lewin, Lenin’s Last Struggle.

67. Vegeu C. Rakovsky, Selected Writings, ibid.

68. Se’n donen detalls a T. Cliff, Russia: A Marxist Analysis (London n.d., 1964), pp. 327–33.

69. Cliff, pp. 229–31.

70. Literaturna Ukraina, com abans.

71. Literaturna un Maksla, 1 de maig del 1987.

72. Pravda, 19 de maig del 1987.

73. Tajikistan-i Sovieti, 14 de febrer del 1987.

74. Radio Liberty Research, 18 and 31 January 1988.

75. Report a Le Monde, 2 d’abril del 1988; vegeu també un resum de crítica de l’anàlisi de la societat a Literaturuli Sakartvelo, 8 de gener del 1988 en BBC monitoring service report, SU/0129  i, 19 April 1988.

76. Entrevista amb I. Muradian, un activista en el grup, International Herald Tribune, 12–13 March 1988.

77. Sovieckaja Kultura, juliol del 1987, citat a Radio Liberty Reports, 3 February 1988.

78. Segons reports des de viatges fins a corresponsals estrangers a Moscou, vegeu Financial Times, 26 February 1988.

79. Citat a Guardian, 27 February 1988.

80. International Herald Tribune, com abans.

81. Vegeu, per exemple, Guardian, 26 de febrer del 1988.

82. Independent, 27 February 1988.

83. TASS report, a Independent>, 5 March 1988.

84. Independent, 3 April 1988.

85. Vegeu els reports a Independent, 31 March 1988.

86. Izvestia, 6 d’abril del 1988, text a BBC monitoring report SU/0119 b/6, 7 April 1988.

87. Llei de les Associacions d’Empreses Estatals, Izvestia, 1 de juliol del 1987.

88. Llei d’Associacions d’Empreses, ibid.

89. Detalls a Pravda, 15 de febrer del 1987.

90. Pravda, 9 de gener del 1987.

91. LFEE, p. 20, November 1987–February 1988, vol. 9, no. 3.

92. F. Furedi, The Soviet Union Demystified (London 1986).

93. Moltes són referides a Reiman, com abans, i J. Berger, Shipwreck of a Generation (London 1971), p. 90 es refereix a vagues més gran en 1931.

93a. Reportat a Guardian, 10 June 1987.

94. Segons un ex-periodista d’Izvestia i Literaturnaja Gazeta, V. Belotserkovsky, que abandonà l’URSS el 1972 – vegeu Samupravlenie (Autogestió), disponible a A. Neimanas-Buchvertrieb, Baur Str. 28, 8000 Munich 40, West Germany AFN 91.

95. Zabastovky v SSSR – Poslestalinsky period (Strikes in the USSR post-Stalin period), Vnutrene Protivorechiya v SSSR (Internal Contradictions in the USSR), no. 15, New York 1986. Ludmilla Alekseeva era una destacada activista en el moviment democràtic dels anys 1960 i membre fundadora del grup de Helsinki a Moscou el 1976. Va anar-se’n l’any següent. El seu estudi es basa en la premsa samizdat i oficial.

96. Financial Times, 13 February 1981.

97. 4 de desembre del 1986.

98. TASS, 27 de gener del 1987.

99. Vegeu el relat a Moscow News, 20 September 1987.

100. Izvestia, 26 de desembre del 1987.

101. Guardian, 22 April 1988.

102. Guardian, 23 April 1988.

103. Molodaja Gvardija, 1987, no. 3.

104. Segons Lev Timofeev del club no-oficial de premsa Glasnost, the Independent, 5 March 1988; vegeu també Sunday Telegraph, 6 March 1988.

105. Aquests donaren suport a la crida inicial de Gorbačov-Ligačev a la perestroika el 1985 perquè podia veure que els militars patien per l’estagnació econòmica general; però un possible creixement de la resistència des de llavors ho indica el fet que Gorbačov empràs l’afer Rust com a excusa per substituir el general Jazov pel mariscal Sokolov com a ministre de defensa.

106. Resum de l’article de 60 pàgines de Rakowski, Financial Times, 12 April 1988.

106a. Els reformadors bé poden exagerar l’escala de la crisi econòmica per aconseguir arguments polítics – això passà a Txecoslovàquia en 1968. Tan sols el temps ens deixarà conèixer quina és la situació econòmica real. Vegeu, per exemple, I. Birman, The Soviet economy: an alternative view, Russia (12), 1986, i S. Rosenfelde, The Soviet Union in Crisis, Soviet Studies, April 1988.

107. N’hi ha prou amb dos exemples per mostrar les il·lusions ridícules que s’han dipositat en Gorbačov en els mesos recents. Tariq Ali deia en el seu llibre sobre el 1968 (Street Fighting Years, London 1987, p. 268), ‘Un espectre encara més poderós comença a perseguir les potències europees. El seu nom és Mikhail Gorbačov.’ Ken Livingstone en un reunió de Nadal del Partit Laborista a Brent East oferí una ampolla de vi búlgar com a premi en una rifa, afirmant que era ‘un dels nostres’; el segon premi era un retrat de Gorbačov! (Gràcies a Anne Drinkle.)

108. Vegeu, per exemple, el famós llibre dels fundadors del fabianisme, Sidney i Beatrice Webb, The Soviet Union: A new civilisation.

109. Per a un relat útil, des d’un punt de mira pro-reforma, dels problemes de reforma més grans que afronta Rússia en relació a Xina, vegeu Goldman, pp. 175–222.

110. Aganbegyan, p. 3.

111. Estimacions de la CIA al US Congress Joint Economic Committee, in Wall Street Journal, 25 April 1988.

112. Prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política.

113. Citat a Financial Times, 12 d’abril del 1988.