POLÍTICA VOL DIR PEDAGOGIA

RAFAEL CAMPALANS

SEGONA PART. LLUITES NOVES

Per la defensa de la civilització

De la campanya contra el terrorisme

LA CRIDA INICIAL¹²

A l'hora en què l'ominosa endèmia terrorista assoleix la màxima virulència, amenaçant la ruïna material de la ciutat i l'enfonsament de les valors morals de la nostra cultura renaixent, ciutadans de tots els camps i tots els estaments, representants de la Barcelona que pensa, que treballa i que sofreix, s'apleguen entorn de la noble crida de l'A.E.P., per la salvació de la salut pública, amb l'acció ferma i unànime de tots els homes de bona voluntat.

Ahir, encara, el terrorisme disfressava la seva impunitat cercant per la perpetració dels seus crims afrosos les ombres i els carrerons. Avui, els urbicides es mostren ja descaradament a ple dia i al cor de la ciutat, aclarint amb llur monstruós cinisme la sospita de tenebroses complicitats que es mantenia fins ara en la consciència pública amb l'angoixa del dubte.

L'hora és arribada, doncs, que tots els ciutadans alcin coratjosament llur veu per fer conèixer a les consciències honrades de tot el món llur convicció moral: Aquest terrorisme que comença d'estendre's per Espanya, després d'haver-se entronitzat a la ciutat de Barcelona, prenent-hi a través dels anys cent tràgiques formes diverses, pot solament explicar-se amb l'existència de tèrboles complicitats, o alemanys d'inconfessables toleràncies, de les altes esferes del poder públic.

En el cas concret de Barcelona, no es tracta de simples lluites de bàndols, no es tracta solament de l'aferrissada persecució d'aquestes o d'aquelles idees, no es tracta de l'assassinat covard i vil d'un ciutadà o d'un altre. És la Ciutat sencera la qui sembla condemnada a mort, com si es volguessin ofegar amb la seva immolació les sagrades inquietuds d'aquesta Catalunya, enfebrosida per la gestació enorme d'un nou “ordre polític i social”, com si es volgués anorrear amb el ferro i el foc el profund dinamisme d'aquesta terra de llibertat i de democràcia, que aspira a un ideal de vida per damunt del que pot oferir-li un règim xaruc que ni després de la vergonya infamant del seu fracàs en terres d'Àfrica ha sabut redreçar-se amb un sol gest de virior.

Fóra injust i precipitat fer ara un retret a la consciència liberal de Barcelona, si no s'ha mostrat abans la reacció que avui públicament es manifesta. L'oculta raó del passat silenci cal cercar-la en l'unànime convicció que tenien tots els ciutadans conscients, de l'absoluta eixorquia dels simples moviments populars, manifestats amb sentimentals protestes formulàries, en front de la incapacitat palesada en tot moment per l'Estat, no ja per la resolució, sinó pel simple endegament dels múltiples problemes que li planteja el fet de Catalunya, vivint en una esfera superior d'industrialització i de complexitat moderna.

Per això, en aquests moments solemnes, la nostra veu col·lectiva no s'alça angoixada i dolorida, envers el Govern de l'Estat, com el prec compungit d'un poble que, perduda la confiança en ell mateix, implora que el salvin els organismes rectors de la cosa pública. No esperem res de les fracassades oligarquies agavelladores del Poder. La nostra veu, forta només per la convicció de la pròpia força, s'adreça únicament a l'esperit civil de Catalunya i, per damunt dels encongits localismes, fa una suprema apel·lació a les seleccions dipositàries del llegat de la vella civilització europea, a les consciències liberals de tot el món.

Si les nostres paraules tenen un accent comminatori no és pas per la premeditada voluntat nostra, sinó per la força irreductible dels esdeveniments, que hi ha hores en la vida dels règims i de les institucions que passen per la història amb un regust amarg d'eternitat, plantejant-los brutalment l'exigència d'escollir entre la renovació o l'enfonsament.

No volem repressàlies. La Ciutat no és cap primitiva divinitat monstruosa que necessiti, per apaivagar la seva insaciable fúria vindicadora, la sang de noves víctimes. És justament per la grandesa del seu cor que mostra la seva superioritat. I, generosa amb els seus mateixos botxins, aspira solament a què siguin foragitats del seu clos els professionals del crim que avui la degraden i l'envileixen.

Per encoratjar-nos en la nostra alta empresa de dignificació ciutadana, en tenim prou amb la plena convicció que la noblesa de les nostres paraules trobarà un eco de simpàtica comprensió i d'humana solidaritat en la consciència i en el cor de tots els homes liberals i progressius d'Espanya.

Així, mentre la vella política de l'Estat davalla els graons darrers de l'enviliment, a l'hora mateixa en què entre la indiferència o el fàstic de l'opinió pública es prepara la constitució de la fictícia veu “nacional” d'un nou Parlament, amb el desplegament descarat de tots els ressorts coactius d'un Poder medieval, nosaltres ens girem cap a tu, Poble de Barcelona, i en el coratjós redreçament de la teva consciència civil posem l'esperança de la nostra redempció.

COSES DITES per l'acabament de la tragèdia¹³

La campanya contra el terrorisme, impulsada pel Comitè d'Actuació Civil, va eixamplant-se cada dia que passa, engolint, com una riuada immensa, la simpatia de tots els ciutadans d'idealitat generosa. Des de l'acte inicial al Teatre Nou, aquell solemne aplegament del poble constituït en tribunal acusador, constantment arriben fins a nosaltres noves adhesions de tots els camps i de tots els indrets de la ciutat.

Al costat, però, de l'escalf que el poble ens ha dut espontàniament, esperonant-nos a prosseguir en l'actuació empresa, hem tingut de veure amb dolor vivíssima el silenci que ha fet als nostres actes la premsa burgesa reaccionària.

A l'hora de les eleccions, tots s'enfilaven dalt de la mateixa plataforma i tots s'oferien al poble “generosament” per salvar la ciutat de l'esfondrament amb què la té amenaçada el monstre espaventable d'aquest terrorisme que només amb el que va d'any, ha fet caure pels nostres carrers, xops de sang mortal, vint-i-set homes i n'ha ferit trenta-set més.

Tots els partits polítics es presentaven als comicis amb la mateixa plataforma; però solament les veus populars i les veus esquerranes venien a ajuntar-se al nostre clam per l'acabament de la tragèdia. I mentrestant, el poble de Barcelona veia diumenge passat, amb indiferència o amb fàstic, com es revolcaven pel llot més impur de la falsedat i de la tupinada les escorrialles d'aquells grans partits que un dia havien polaritzat les multituds o havien mobilitzat la inexhaurible bona fe de les masses. Eren ídols daurats amb peus de fang.

Potser algú, massa impacient, sostindrà des d'ara la ineficàcia de l'acció empresa dient-nos que mentre ens entretenim aixecant l'esperit públic, la sang inútil va cobrint encara de rojor i d'ignomínia les rutes ciutadanes. Jo crec, però, sincerament, que els crims terroristes estan a les acaballes. Són, els d'ara, els darrers extremiments d'un monstre que agonitza, i es tracta d'un monstre que té la pell gruixuda. Cal pensar que existia un exèrcit d'assassins a sou, i que, d'una manera o d'altra, tenen l'obligació de justificar la setmanada. I ja és cosa sabuda: mentre hi hagin exèrcits permanents, la Humanitat no podrà alliberar-se del flagell salvatge i primitiu de la guerra. Hi hauran guerres mentre hi hagin negocis de guerra, mentre hi hagi gent amb l'aparent missió d'evitar les guerres. ¿No veieu que si la guerra desaparegués, la seva missió fóra acabada i no podrien viure com viuen? I tothom sap com viuen; l'expedient Picasso ens ha acabat d'assabentar.

Amb el terrorisme passa el mateix. El terrorisme, com la guerra, és l'índex de l'estat d'endarreriment i d'abjecció en què es manté encara la societat d'avui.

I bé; jo tinc el convenciment que els mateixos que fins ara han vingut mantenint i fomentant el terrorisme, horroritzats de la monstruosa eixorquia de la pròpia obra, s'han trobat amb l'obstacle formidable dels interessos creats, i a hores d'ara se les deuen entendre segurament amb la “Junta de Defensa del Cos de Pistolers”.

Pobres pistolers! On hauran d'anar a raure? Jo us asseguro que al costat de l'horror que m'inspiren aquests victimaris que, convertits en assassins dels homes—sacrílegs profanadors del sagrat misteri de la vida humana—, s'han declarat ells mateixos al marge de la Humanitat, al costat de l'horror que m'inspiren, jo sento per ells i per la mateixa bestialitat que mostren una cordial pietat immensa. No són ells, no, els culpables. El culpable és aquest règim que, per aguantar-se, té de mantenir el poble en la ignorància i té de fomentar els fanatismes; els culpables són aquells polítics farsants i hipòcrites que han fet escarni dels nobles anhels del poble i han profanat els seus sants dolors...

Els assassins! Els pobres assassins!... Compadiu-los. Ells mateixos són l'acusació vivent i més terrible que pot llençar-se contra aquest règim xaruc, que els infeliços pretenen apuntalar. Ells mateixos són la mostra més palesa de la corrupció de la societat moderna, com la llaga purulenta que en la carn magnífica d'una cortisana formosa, guarnida amb sedes i joiells, mostra la sang corrupta i enverinada del cos prostituït!

Servem la nostra noble indignació per la misèria i la podridura de la nostra vida social i perdonem els assassins miserables. ¡No els tinguem cap odi; els pobles no saben el que es fan!

Cal una veu sincera

Indignament parlen aquells que per recollir l'aprovació dels oients cobreixen amb cap vel de reserva la nuesa del seu pensament. Els que mai no han demanat res al poble—ni han de demanar-li mai res per a ells—no tenen necessitat d'afalagar-lo ni, per a complaure els seus anhels, mostrar-li les coses més belles del que realment siguin.

Estem ara iniciant positivament una obra que pot dur-nos a la salvació de la nostra terra i que, per la seva força d'exemplaritat, pot concitar la regeneració de les terres d'Espanya. Però estem tot just al començament i per arribar al bell demà dels nostres somnis hem de seguir encara una llarga ruta plena de sacrificis i de perills, vorejada d'esbarzers i de cingleres...

Hem de desenganyar-nos: Sense la nostra emancipació individual, sense la nostra capacitació cultural i tècnica, és impossible la nostra emancipació col·lectiva, de classe i de poble.

Vivim encara dins la terrible crisi de valors morals provocada per la Gran Guerra;—el tòpic pot repetir-se encara. L'aire està corromput al voltant nostre, però tots estem una mica emmalaltits per haver-ho respirat tant temps.

Indubtablement hi han uns culpables i uns responsables directes de totes les tragèdies que han sotraquejat la nostra vida durant aquests anys darrers i de les que a hores d'ara ens embolcallem sinistrament. Però damunt d'aquesta responsabilitat directa, hi ha una altra responsabilitat moral que s'estén damunt de tots.

I és impossible que pugui haver-hi cap regeneració col·lectiva, si cada ú de nosaltres no comença per regenerar-se ell mateix, aixecant-se per damunt de les egoistes sol·licitacions de l'instint individual.

Per la instauració d'una societat nova hi hauran moltes lluites encara, però la lluita més terrible, la més dura de totes—perquè és invisible com un dolor i llarga com la mateixa vida—és la que haurem de mantenir a cada hora, sense defallir un moment, amb la bèstia interior de la nostra individualitat egoista.

L'incendi de la Biblioteca

En un poema d'un gran poeta francès—Víctor Hugo—hi és descrita bellament una escena colpidora i emocionant, plena d'un sentit profund...

Jo en servo intacta la impressió d'una lectura llunyana i us la reportaré aquí tal com en aquests moments se'm renovella en la memòria, encara que les boires del record puguin deformar-ne la fidelitat. És igual.

Imagineu la descripció d'una revolta popular en una terra on el poble està sotmès a la tirania. La fúria dels oprimits esclata tumultuosa, venjadora, implacable, i cega i brutal, com una força còsmica, com un huracà desfermat.

Les turbes, esperonades pel fibló secular de l'opressió, de la misèria i del dolor—com un mostre que trenca les cadenes—, es llencen frenèticament a l'obra de destrucció. Són una allau furienta i espaventable. Fan la justícia i fan la injustícia. Ubriagades pel desbordament passional i enroentides per l'esclat de la lluita, corren adalerades sense fre ni aturador, sense escoltar la veu dels cabdills, impotents per conduir-les. Ho trasbalsen tot, ho esfondren tot, ho encenen tot... Tota la Ciutat és una immensa foguera.

Cauen els Palaus i cauen els Temples...

I arriben a la Biblioteca, i tampoc no es deturen... Arriben a la Biblioteca i hi posen foc pels quatre costats.

I quan la catàstrofe ja està consumada arriba el cabdill, i, amb l'ànima adolorida i els ulls plens de llàgrimes pel mal sense remei, increpa i apostrofa durament al poble, als seus companys, que brinquen i udolen, sinistrament il·luminats per les rojors de l'incendi:

—Què heu fet, miserables?... ¡Inquisidors del pensament! ¿No veieu que heu convertit en cendres els més nobles tresors de l'esperit humà?...

I un dels incendiaris, qualsevol, el més espellifat i brut de tots, se li encara, altiu i superb, amb un gran gest de menyspreu i de rebeldia:

—Què vols, tu, ara? Què botzines? ¿Per què ens increpes si hem posat foc als llibres? ¿No saps que no sabem de lletra?...

És horrible, certament. Però, per dessota de la freda i eixuta apariència de les coses—en el fons del fons—aquells homes potser tenien raó en la seva venjança cega i implacable. Potser tenien raó al posar foc als llibres. ¡Els pobres no sabien de llegir! Penseu-hi vosaltres, els qui per millor dominar el poble el manteniu en l'abjecció i la ignorància.

La Pàtria

Per a nosaltres, els socialistes catalans, patriotisme vol dir únicament voluntat de fer la pàtria digna. Que la pàtria, per a nosaltres, no és cap entitat metafísica, no és cap mite, no és cap dogma, no és cap divinitat fabulosa a la qual es degui un culte cec i irracional.

En l'home intel·ligent, els ideals bon xic racionals i abstractes d'humanitat i els ideals concrets i instintius de pàtria tendeixen a entrepenetrar-se i a confondre's. Que per a tot ésser humà concret (i l'home abstracte és una pura abstracció) nascut en un lloc determinat de la terra, la més alta figuració de la humanitat, l'única que pot parlar directament al seu cor i a la seva consciència, es troba cristal·litzada en el grup d'homes que l'envolta i li permet de conèixer-se a si mateix i a través del qual solament li serà possible d'enlairar-se a la universalitat: la nació.

I per a nosaltres, la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d'homes que viuen a Catalunya i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin.

Que Catalunya no és solament aquest cel tan ple de claror, ni aquesta mar blava tan plena de camins, ni aquestes muntanyes tan plenes de feréstegues belleses, ni aquests suaus turons coberts de pinedes escabellades que pertot arreu posen un fons a la humana dolçor dels nostres paisatges i sembla, de vegades, que dibuixin l'exquisida silueta d'un pit femení...

Catalunya, per a nosaltres, és—abans que tot i per damunt de tot—aquest arborament espiritual del nostre poble, aquesta febre per la gestació d'un nou ordre polític i social, aquesta febre sagrada que senten tots els homes conscients de la nostra terra i que uneix en un mateix idealisme, en uns mateixos anhels per l'adveniment d'una societat millor, als qui són fills de Catalunya i als que han nascut en aquelles terres d'Espanya sotmeses encara a l'esclavatge embrutidor del caciquisme.

Catalunya no és solament—com voldrien alguns—la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest daler regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir.

El nostre amor a la pàtria vol dir, doncs, el nostre amor als ideals d'emancipació humana. Vol dir el nostre delit de trobar noves formes de vida col·lectiva un nou règim social de llibertat, de fraternitat i de justícia per a mostrar-lo com exemple als nostres germans dels altres pobles d'Espanya, per a ofrenar-lo generosament als nostres germans, els homes de tota la terra.

Els socialistes catalans ho hem declarat mil voltes: per a assolir la llibertat veritable dels ciutadans de Catalunya, tots els sacrificis. Per a posar el govern de Catalunya en mans de la plutocràcia reaccionària i del pairalisme teocràtic, res.

La pàtria, amics, som nosaltres! Els qui amb el nostre treball l'hem feta gran, els qui amb el nostre idealisme l'hem feta digna, els qui amb els nostres sacrificis l'hem santificada...

L'albada d'una nova era

Tots els senyals ens ho diuen. Estem al brancal d'una nova era.

I sembla una maledicció divina! És veritat; cap cosa gran i duradora no ha florit mai entre els homes si no ha estat prèviament regada amb la sang dels mateixos homes.

Constatem el fet, però diguem el nostre plany. I admetem-ho només si és fatal i necessari. Si no hi ha altre remei. No hem d'exalçar-lo mai.

Jo no crec—com algú ha dit monstruosament—que la sang sigui sempre fecunda. Ho és, només, de vegades.

És veritat: el sol, quan s'alça a trenc d'albada, és roig com la sang, i després de les tràgiques tintes del matinal crepuscle, la blanca i daurada claror del dia ho sublima, ho beneeix i ho magnifica tot.

Però no sempre les rojors del cel anuncien el naixement d'un dia nou. El cel, quan se'n va a la posta, és també roig com la sang. I després ve la nit. Ve la nit plena de tenebres...

Amics meus, anem amb compte!

Perquè no hi ha res tan semblant a una albada com un capvespre.

EL SENTIT D'AQUEST PRIMER DE MAIG¹⁴

Els homes liberals de Catalunya, saludem enguany amb una emoció nova la Festa del Treball. Per primera volta, i entorn del Comitè d'Actuació Civil, acaba de constituir-se a la nostra terra un front únic de treballadors.

Vet ací ara, un davant de l'altre, els dos grans exèrcits de la lluita final: d'una banda, els batallons del conservadurisme—amb llur estat major llampant i virolat de Plutocràcia, Militars i Clerecia—i amb les vastes i apretades rengleres compostes principalment pels paràsits de la societat, pels filisteus, pels hipòcrites, pels desaprensius, pels arrivistes, per la gent del puny estret i de la consciència amb eixamples. D'una consciència que els permet simultanejar cínicament la pràctica externa d'una religió d'amor i de renunciament, amb l'explotació del pròxim i el rumbejament descarat d'un luxe sense vergonya... Són els batallons d'aquestes forces que s'anomenen vives, potser perquè estan integrades pels vius.

De l'altra banda, els batallons del progrés humà amb llur estat major integrat per les seleccions dels homes que treballen, pensen i sofreixen, la nova aristocràcia del cor i de l'esperit. Són els batallons incomptables de les forces vitals de la civilització; dels qui saben la llargària de les hores sense pa; dels qui tenen l'ànima arborada amb el foc de tots els idealismes; dels qui han estat santificats per la febre de totes les lluites; dels qui—amb un heroisme sense glòria, de soldat anònim—miren cada jorn la mort de cara a cara, al fons dels pous i dalt de les bastides, davant dels forns, vora de les calderes, lluitant sempre aferrissadament, amb la fúria irracional de la Natura i de la Màquina... I coneixen les humides tenebrors de l'ergàstula, i són benaventurats perquè han patit persecució de la Justícia...

Els batallons dels dependents del comerç i de la indústria, dels qui distribueixen i canvien tot el que ens cal per la nostra vida. Dels qui viuen en el tràgic quotidià de la misèria daurada; dels qui sofreixen potser més que no pas els altres pel fet mateix de llur major instrucció i sensibilitat humana.

I els batallons encara dels estudiants i dels estudiosos, dels tècnics, dels intel·lectuals, dels creadors de pensament... Dels qui en el solitari imperi de la cambra d'estudi tenen el llibre obert i la llàntia encesa al mig de la nit, i vetllen quan els altres dormen, i treballen quan els altres es diverteixen, i pateixen per les pròpies dolors i per les dolors dels altres.

* * *

Amb un terrorisme urbicida, fora de tota racionalitat, els enemics de Catalunya decretaven la mort d'aquesta Ciutat, mare nostra, per atuir amb la seva immolació les sagrades inquietuds del nostre poble. Però llur fúria vesànica haurà servit només per concitar el redreçament formidable de la consciència liberal de Catalunya.

Sempre s'ha vist igual, tant en la història política dels pobles com en la mateixa història geològica dels continents. Quan es desencadenen els grans cataclismes, a voltes per les causes més fútils, apareixen de seguida a la superfície i esclaten a la llum totes les qüestions eternes que romanien ocultes i es celaven a voltes fins a l'esguard subtil dels observadors més atents.

Però, quan després del monstruós espasme, arriben a esmortuir-se i a aquietar-se les darreres convulsions del cataclisme, les roques immortals s'alcen erectes de cara l'Infinit.

Endavant, exèrcits proletaris!

Que aquest Primer de Maig sigui la pedra blanca del nostre primer triomf en la noble lluita prèvia per l'alliberament de Catalunya, i en la magna lluita final per l'alliberament dels catalans.

Tinguem tots ara plena consciència de la nostra responsabilitat i de la possible transcendència d'aquestes hores revolucionàries que estem vivint.

...Que l'emancipació dels catalans haurà d'ésser obra dels catalans mateixos.

AL POBLE DE BARCELONA¹⁵

Quan el salvatge desbordament del terrorisme entronitzat a casa nostra tenia atuïda la Ciutat, un grup d'homes de bona voluntat alçaren llur clam des de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, per tal de redreçar la consciència ciutadana aclaparada per la imponent quotidianitat de la tragèdia.

Un centenar d'associacions de la més diversa significació, des de les que representaven les seleccions intel·lectuals fins a les que aplegaven darrera seu amples sectors polítics, acudiren a la noble crida i designaren d'entre llurs delegats el Comitè que havia de representar-les.

Aspiràvem a concitar un formidable gest col·lectiu d'horror i d'indignació, que mostrés al Poder públic la necessitat apremiant d'estroncar d'una vegada aquesta infamant deu de sang humana, amb aquelles mesures de govern que són elementals en tots els pobles dignes del nom de civilitzats.

Desitjàvem que el poble en massa s'alcés vindicador enfront de l'Estat espanyol, estigmatitzant-lo per les tèrboles complicitats i les cíniques toleràncies mostrades amb tots els instruments de les cent tràgiques formes diverses que el terrorisme ha pres successivament a casa nostra, en aquest cruent calvari que des d'anys i anys travessa la Ciutat.

Volíem que aquests infeliços homes que es maten i es fan matar, s'adonessin per la nostra veu de la monstruositat eixorca de llur obra conjunta, convertits en inconscients col·laboradors dels que desitgen la deshonra i l'enfonsament de Barcelona, per ofegar el sagrat dinamisme de Catalunya i amb ell l'únic germe de renovació del xaurc registre de l'Estat. Els pobres no veuen que el mateix odi que els encega, agermana i uneix les mans roges de sang dels uns i dels altres, i que les bales que travessen tràgicament els homes, es claven de dret alevosament al cor de la Ciutat, immolada a les més baixes concupiscències.

Trameses les conclusions de la nostra campanya al Batlle de Barcelona, com a primer magistrat de la Ciutat, quedava closa la nostra tasca.

Commoguts, però, ara amb la virulenta exacerbació de la malura durant aquests dies darrers, un imperatiu moral ens obliga a trencar per darrera volta el nostre angoixat silenci, per execrar l'obra urbicida del terrorisme un i múltiple, que per tots els homes de consciència honrada la sang dels que cauen és tota del mateix color i la mateixa tràgica salabror tenen les llàgrimes de totes les mares endolades.

Nosaltres hem fracassat en la nostra actuació, justa o errada. No era a les nostres mans treure-li la tara de fal·libilitat inherent a les humanes coses. Mes si en cloure la nostra campanya ens enduem el color dolorit per la tragèdia que perdura, ens aconhorta la veu de la consciència pel deure moral acomplert.

Que tots els ciutadans aspirin a dignificar-se davant d'ells mateixos amb un generós impuls cordial com el que ens féu acceptar la responsabilitat del lloc que els altres en assenyalaren, i surtin homes nous, amb igual noblesa i major prestigi, a intentar un suprem esforç per salvar la Ciutat de la ruina material i de la degradació espiritual a què la tenen condemnada els crims envilidors del terrorisme.

UN CRIT D'ALERTA als homes de bona voluntat¹⁶

Sembla que hi ha algú a l'ombra, que espera l'hora propícia per a desencadenar altra vegada damunt la nostra Barcelona màrtir, les fúries monstruoses del terrorisme pistoler. La nostra de premsa que més avall transcrivim n'és l'angoixant revelació. La seva lectura fou per nosaltres una commoció horrible. I el que més ens ha consternat, ha estat la covardia i la insensibilitat de l'opinió pública.

I bé; cal proclamar amb tot el braó que calgui la voluntat unànime del poble honrat de Barcelona. El període tràgic del terrorisme, designat imbècilment amb el nom de social, és clos. I ha d'ésser clos, definitivament, per a sempre, com ho serà si la consciència ciutadana sap cobrir de la màxima abominació al qui intenti tornar a córrer la pólvora, ensangonant els nostres carrers i omplint de dol les nostres llars.

Nosaltres proclamem ben alt que no podem acceptar diferències ni matisacions entre els que es posin amb la pistola a la mà al marge de la societat, ni africanes excuses de vindicadores revenges, ni de saludables sancions. És veritat que el tiranicidi ha estat excusat pels mateixos Pares de l'Església Catòlica. Però aquí no es tracta ni s'ha tractat mai d'això. L'acte individual per a fer desaparèixer éssers humans que no són altra cosa que minúsculs rodatges de la prostituïda màquina social—solament en bloc condemnable—repugna a la nostra consciència d'homes. L'homicidi d'un infeliç—obrer o patró, advocat o polític—és un crim abominable, sacrílega profanació del suprem misteri de la vida, i no hi ha cap adjectivació que pugui servir-li de pal·liatiu. Que no surti ningú parlant de bandes d'un costat o de bandes de l'altre, puix no n'hi ha més que una: la banda dels assassins.

Nosaltres demanem, posant-hi tota l'afecció del nostre cor, a tots els agrupaments de treballadors—a tots—que reflexionin sobre la roja pendent que tenim al davant i que podria llençar-nos a l'abisme. ¡Que tantes amargues llàgrimes inútils de mares, d'esposes i de fills, puguin servir almenys per a rentar el record d'un passat horrible, per a esvair el pesombre d'una època d'oprobi ciutadà!

La mort d'un pobre home en una cantonada, no és la revolució, ni la contrarevolució. És el pur retorn al trogloditisme. Serveu els vostres grans odis per a les grans coses odiables! No prostituïu els nobles ideals amb la sang inútil.

Justícia Social es vesteix de dol per la data funesta del 21 de novembre i fa una crida generosa a tots els homes de bona voluntat—sense cap distinció de partits ni d'estaments—per al redreçament impetuós de l'opinió pública, per la dignitat de Barcelona, per la definitiva incorporació del nostre poble al concert dels pobles civilitzats.

Sota la tirania

CONTRA EL CONFUSIONISME. Lletra oberta a l'amic Carles Pi i Sunyer¹⁷

Estimat amic:

Després de la conversa que tinguérem—i on, ideològicament, ens trobàrem tan a prop com sempre—arran de les meves humils paraules als estudiants de Catalunya, no em creia pas que et decidissis a fer-hi cap comentari periodístic. I a fe que em dol de debò, car l'escriure de cara al gros públic ens porta sempre, per damunt de la nostra voluntat conscient, a la valoració generosa dels arguments que millor poden reforçar el nostre personal criteri, i al subratllament pejoratiu dels punts febles que pugui mostrar l'argumentació contrària, la qual cosa duu agermanat l'enutjós perill d'alaferir la delicada ocella interior de l'amor propi.

Encara que no calgui en el cas present, puix que massa conec el teu noble esperit per damunt de tota humana mesquinesa, vull pregar-te que sàpigues perdonar-me, indulgent i magnànim, si la meva negadesa em dugués a caure involuntàriament en el mateix pecat que vull defugir. Poso la teva amistat, noble amic meu, cent voltes per damunt de tots els possibles èxits periodístics.

De mi puc dir-te que sé correspondre cordialment al que et demano. M'acuses de simplista, i per comptes de doldre-me'n, et vull reconèixer que potser tens raó. La meva complexió mentral, feta a la trabada i cenyida argumentació de les severes disciplines científiques, es debat esmaperduda enfront de certes subtilitats. Per exemple, si ahir estàvem d'acord en proclamar sofístic l'aforisme famós: “A la Lliga hi cap tothom”, no puc capir que ara calgui cantar en tots els tons que tothom càpiga a l'Acció Catalana. En veritat, si els qui, a desgrat de la seva voluntat millor no ho acaben de veure clar, són gent simplista, simplista he de declarar-me.

Jo em permeto recordar-te, però, que no fa gaire, i en aquestes mateixes planes, on m'he honorat col·laborant, combatia jo el racionalisme apriorístic de les “idees clares i distintes”. Tanmateix, però, si alguna volta, excepcionalment i sortada, s'imposa al nostre esperit una tesi senzilla, no crec que, també apriorísticament i per aquesta sola raó, calgui abandonar-la, seguint la norma que ha fet l'anomenada del detectiu de Mark Twain.

Abans de prosseguir voldria precisar una qüestió objectiva, sobre la qual no cal discussió. No és just dir que la meva opinió ferma que l'ingressar en l'agrupament d'Acció Catalana constitueixi un real perill per a la joventut “esquerrista”—parlo d'aquesta només—, sigui la conclusió darrera i una mica forçada del meu parlament esmentat. El nostre admirat Francesc Pujols diria justament que és l'ànima que l'aguanta.

I bé; deia jo aleshores que si Acció Catalana s'hagués adreçat, com semblava al principi, a constituir una “unió sagrada” dels catalanistes de tots els matisos i de tots els estaments, com una mena d'Unió Catalanista modernitzada, o com una altra Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, era evident que tots els catalans de bona voluntat hi hauríem pogut conviure. I encara ens hi hauríem trobat millor si, cercant la major eficàcia catalanista, hagués anat francament a la constitució d'un Directori organitzador del futur Estat Català, pel qual labora el nostre Macià amb la seva abnegació apostòlica.

Però Acció Catalana és avui un partit més en la política de Catalunya. No discuteixo ara una actuació que crec que ha fet una bella obra sanejadora dintre del nacionalisme burgès; constato un fet evident.

I aquí sí que tots els que estimem la gallardia de les actituds franques ens havem de doldre que vulgui fer-se una segona edició, amb esmenes i aditaments, de l'equívoc que tant de temps la “Lliga” s'esforçà a apuntalar i que tan funest ha estat per a la consciència liberal de les darreres promocions ciutadanes.

En l'Editorial del dimecres darrer, eutrapèlic corol·lària a la bella imatgeria del teu article, se'ns volia convèncer de la manca d'importància que l'estructuració dels agrupaments nacionalistes dels pobles sotmesos sigui feta amb base d'ideologies socials i polítiques, o bé amb base exclusivament nacionalista, dient-nos que solament en les particulars exigències de temps i de lloc s'han de cercar totes les raons de preferència i donant-nos l'exemple d'Irlanda, com a país on els partits han estat generalment formats amb programes exclusivament patriòtics. Accepto, des d'un punt de vista oportunista, que les circumstàncies de cada època i de cada terra puguin aconsellar l'establiment d'una o d'altra forma d'estructuració política. És així justament que mentre a Irlanda el fet que fos l'estament popular el dipositari de les essències nacionalistes podia aconsellar la formació d'amples agrupaments amb la sola base separatista, a Catalunya, on—per circumstàncies múltiples i ben albiradores—el gros nucli nacionalista es troba entre la burgesia i els menestrals, no hi ha altra estructuració política eficaç que la que sigui feta amb destriament de dretes i esquerres.

El futur, en darrer terme, ens dirà qui està encertat¹⁸. Mentrestant, el fracàs de l'actuació de fins ara, em dóna la raó a mi. Tinc la plena convicció que si la generació que ens precedí hagués emprès l'orientació que amb els meus companys propugnem, no es donaria ara el cas trist i vergonyós que entre els pobles avançats no quedi ja per resoldre altre plet nacionalista que el nostre. Aviat, si volem trobar “germans d'opressió” per a compadir líricament en una diada patriòtica, els haurem d'anar a cercar amb un llum per algun reconet balcànic o extra-europeu.

Veus? Una altra subtilitat que està per damunt de la meva comprensió “simplista”. En l'Editorial esmentat, ultra la tesi que tots “els bons nacionalistes” han de militar en les rengleres d'Acció Catalana, hi és expressat el desig generós de què els “altres” assoleixin, per diferents camins, un èxit semblant. ¿I quins seran, sant cristià!, aquests altres que quedaran hipotèticament a fora després que tot siguem a dins?

I bé; tu dubtes que la permeabilització nacionalista dels nuclis liberals pugui fer-se ràpidament i creus sincerament que l'orientació que heu emprès els bons amics d'Acció Catalana representa una drecera. Mai no he estat dels que se les prometen dolces, ni he cercat línies de mínim esforç i sé, perfectament, que tenim enfront la tasca més feixuga. Comprendràs així si m'ha de doldre no veure, presidint el nostre “petit grup inicial”, homes del teu valer i del teu liberalisme. Quant a la bona drecera per l'assoliment de la llibertat de Catalunya, crec que és la ruta que nosaltres seguim, que no la línia recta és sempre la més curta distància entre dos punts. I veuràs amb això que ni com a “simplista” puc ésser ortodox.

Considero, contràriament, d'una ingenuitat enternidora, creure possible l'alliberament del nostre poble sense tenir al costat del nostre moviment i a les rengleres d'avanguarda, les multituds proletàries del camp i de la vila. Mentre aquests amples “agrupaments patriòtics” que ara s'estilen tinguin el caràcter ultraconservador que fins avui han mostrat, és impossible que la massa popular els esguardi altrament que amb recel i antipatia. Tinc la ferma convicció que o el nacionalisme català prendrà un franc sentit esquerrista i obrerista, o estarà condemnat, com fins ara, a fer la viu-viu. Judico per mi mateix: per la veritable llibertat de Catalunya, el màxim sacrifici; per posar el govern de Catalunya a mans d'una plutocràcia sometenista, res.

Ja sé que tu, que pots mostrar amb orgull l'actuació desinteressada de tota la teva vida exemplar, no ets pas dels qui proclamen les alades “virtuds del bon minyó”, que han dut a vells companys nostres de la malaventurada U.F.N.R. a les primeres tinències d'Alcaldia de Barcelona, a les presidències de Comissions de la Mancomunitat, als escons del Parlament d'Espanya i fins a la vergonya de les poltrones ministerials. ¡Quina misèria!

Mentrestant, la intel·lectualitat de Catalunya, ultra el cas patològic singular d'una egolatria desfermada, vegeta en un ambient de covarda hipocresia o de cínic “je-m'en-fichisime”. Avui, amic meu, i em colpeix l'ànim haver de fer-ne la pública confessió, hi ha mil qüestions que arreu del món agiten les consciències dels homes, sobre les quals, l'escriptor català que cerqui una tribuna per tractar-ne, haurà de començar traduint el seu pensament en llengua castellana. La gran premsa catalanista sembla que hagi copiat el seu estatut de la simpàtica agrupació recreativa de dependents dels Rams de Cansaladeria i Similars “El Deliri”, en la qual—fora del dogma nacionalista—són interdites les discussions de caràcter social, polític i religiós; és a dir, de tots aquells caires de la inquietud espiritual que més directament donen la valor original i humana de la nostra consciència.

Corones la bella prosa del teu article amb una bella imatge: “El nostre confusionisme no vol ésser altre que l'apretada solidaritat dels batallons en marxa” Molt bé! Tant-de-bò que els clarins d'aquest patriòtic estol assenyalin ben aviat l'hora de l'atac darrer: ja ens trobarem aleshores de costat en la cruenta i sagrada confusió de la batalla. Però, aneu amb cura els liberals d'Acció Catalana. No fos cas que tot aquest formidable exèrcit es desviés sense adonar-vos-en i es dirigís a fer una costellada a fora o un clàssic arròs electoral, o bé encara a decorar, amb la pompa abundant i inútil d'unes banyes de cèrvol, la solemne benedicció d'un nou Pomell de Joventut.

Consti una altra vegada, que em dol vivament aquesta aparent divergència ideològica que m'obligués de mostrar al públic; encara hauria callat, sense l'Editorial a què m'he referit. No crec que sigui moment oportú, ni és tasca a la qual jo sabés prestar-me, emprendre polèmiques, entre catalanistes, del to de la que semblaria iniciar-se. Tant els meus il·lustres i admirats amics d'Acció Catalana—l'absoluta bona fe dels quals tothom reconeix—com els companys que jo segueixo, tenim altres tasques més urgents.

En la conferència que han honorat amb el teu comentari, jo em limitava a demanar que fos donat a Acció Catalana el que a Acció Catalana pertoca, i que a nosaltres se'ns donés el que és nostre: el cor generós i l'ànima rebel de les joventuts liberals.

Cordialment t'estreny la mà el teu devotíssim,

R. Campalans

Ciutat, 6 abril 1923

NACIONALISME I NACIONALISME. Un confusionisme perillós¹⁹

Ha estat costum a casa nostra, confondre en una mateixa paraula, nacionalisme, l'expressió de dues idees ben diferents. D'una banda, la clàssica doctrina política nacionalista—essencialment tradicionalista, imperialista i xenòfoba—, i d'altra banda el moviment reivindicador dels drets de les nacionalitats sotmeses. Com és ben clar, res no tenen a veure les dues nocions que, pels homes d'esperit liberal, són, a més oposades i antagòniques.

El que és més picant és que els causants directes d'aquest confusionisme, que tants mals ha produït a la causa alliberadora de Catalunya, tancant-li les portes de la universalització, fossin justament uns quants homes curts-de-vista de la vella “Esquerra catalana”. Tractant d'evitar que, dient-se catalanistes, la massa obrera els confongués amb el tipus de ceba, satiritzat per en “Doys” des de La Publicidad, i popularitzat per L'Esquella d'aleshores—una barretina, una falç, uns rosaris i uns escapularis—anaren substituint l'adjectivació primitiva per la de nacionalistes, amb la qual cosa no veien que eixien del foc per caure a les brases.

És curiós d'observar, tot passant, que des de què la nació catalana ha reprès consciència d'ella mateixa en l'esperit dels seus homes d'estudi, hi hagi hagut sempre a Catalunya qui—per raons “metàl·liques” ben oviradores o per altres causes no menys tèrboles—hagi tingut cura, en nom d'eixorcs revolucionarismes verbalistes, d'aixecar una muralla de malentesos entre els intel·lectuals i els proletaris, ofegant així la naixença de l'únic esperit constructivament revolucionari possible (que mai cap unió de dues forces fóra tan perillosa com aquesta), pel manteniment del règim retardatari i infra-europeu de l'Estat espanyol i la perpetuació de la vella política corcada i clivellada per totes bandes.

Avui, que per l'obra funesta dels directors més conspicus del moviment català, la situació de Catalunya no té cap parió entre els pobles europeus—que, per vergonya nostra, ja només a l'Àfrica i a l'Assia queden per resoldre plets d'emancipació nacional com el nostre—, el confusionisme que origina l'emprar el mot nacionalista, és més perillós que mai.

Agafeu la premsa liberal de tot Europa i arreu veureu sorgir el mot amb la seva funesta significació.

¿Qui són a França els qui s'apleguen sota la bandera del Nacionalisme? Ahir, els perseguidors d'En Dreifus; avui, els camelots du Roi, els energúmens florits de l'Action Française...

A la Itàlia d'ahir, els qui mataren a Carlo Cafiero; a la d'avui, els ferotges assassins de Campagnoli, els victimaris i carcellers de les farcides ergàstules, els titelles èpics del feixisme...

I a Alemanya, qui són? Els occidors de Liebknecht i de Rosa Luxemburg, els qui apedregaven a l'Einstein, els qui vessaven la sang de Rathenau, els perseguidors de l'Harden, l'“Orgesch”, la reacció, la xenofòbia...

Difícilment, la generalitat dels esquerrans que encara s'anomenen nacionalistes, podran capir l'obstacle formidable que la subsistència de dita adjectivació constitueix pel triomf de llurs ideals. Solament els qui des del camp liberal treballen en l'obra fecunda de difondre el coneixement de llurs problemes entre els nuclis germans de l'estranger, saben com és feixuga la tasca d'esvair els recels i prejudicis que concita el sentit pejoratiu amb què ells entenen el mot nacionalisme.

En respondre un dia a una pregunta de l'Einstein, dient-li que militava en el camp socialista-nacionalista, esguardant-me meravellat i perplex amb els seus clars ulls d'infant, va dir-me, somrient: “Das passt nicht zusammen! (Això no lliga.) No ho puc capir!”

Vaig fer-me càrrec de la seva perplexitat i no vaig intentar convènce'l amb arguments verbals. Al cap de cinc dies de conviure amb nosaltres i de copsar amb la seva perceptibilitat agudíssima els matisos més subtils i fràgils de la vida catalana, va dir-me el savi, seriosament, en eixir de visitar la Universitat Industrial:—“Ara comprenc i justifico el vostre paradòxic socialisme-nacionalista. Però això no és el nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d'aquest nom funest...”

Ara de poc, el meu admirat amic, glòria de França, el savi matemàtic J. Hadamard, acaba d'escriure'm:

“Sí, car amic, tal com us deia en la meva darrera lletra, potser un xic massa somàriament, el mot nacionalisme em xoca sempre i no hi ha res que em permeti aprovar el seu ús, ni fins UNA CAUSA TAN BELLA I TAN JUSTA COM LA VOSTRA. No veieu pas que tot ço que ella té de bell i de just us l'hauria d'interdir?

”¿Quin és l'autor dels mals i de les injustícies que us han colpit, sinó el nacionalisme? De molts anys ha estic fet a no veure-li engendrar més que tota mena de mal i d'injustícia.

”Vet ací perquè, com més la vostra causa és bella, més és de doldre que l'hi barregeu...”

I en veritat, com diu l'il·lustre membre de l'Institut, el pitjor enemic nostre és el nacionalisme—car l'únic nacionalisme, en l'accepció corrent de la paraula, que existeix en terres d'Ibèria és el nacionalisme de Castella. Aquest nacionalisme autocràtic i imperialista, del qual deia un dia el company Besteiro que ha mantingut la unitat de l'Estat espanyol “por el hierro y el fuego de la Santa Hermandad”. ¿I quina analogia podria haver-hi entre nosaltres, de Catalunya, i els Royo Villanova, nacionalista d'Espanya?

No vull aportar cap nou testimoni: cap no en podria trobar que pogués tenir el pes dels dos citats. Diàriament, però, amics de totes bandes m'adrecen els mateixos planys.

Felicitem-nos, doncs, companys, del bell gest coratjós d'En Manuel Serra i Moret, banint d'una vegada la confusa paraula, en sentar magistralment, en un document històric, la declaració de principis de la “Unió Socialista de Catalunya”, única força capaç d'impulsar la nostra terra pels camis de l'única llibertat veritable.

¿Que l'amputació serà dolorosa pels febles d'esperit avesats a solidaritzar-s'hi? Què hi farem! Un dia o altre hi havíem d'arribar i millor és avui que demà. Penseu que les paraules no són res per elles mateixes. És la integritat i la puresa dels ideals allò que cal servar intacte.

I vosaltres, els homes d'esquerra que no haveu vingut a enfortir les generoses rengleres del Socialisme Català, anomeneu-vos com vulgueu: catalanistes, separatistes, independentistes, sinnfeiners... Però deixeu el mot perillós perquè se'l reparteixin els burgesos de la “Lliga” i els doctes definidors de La Publicitat, els minyons ardits del “nacionalisme incondicionat”.

Nosaltres, per poder portar dignament el nom de nacionalistes hi havíem de posar masses condicions.

UN MANIFEST AUTÈNTIC de la Lliga Catalana dels Drets de l'Home²⁰

Per la nostra posició ideal, pel reflexe de justícia immanent dels principis que sustentem, els membres de la Secció Catalana de la “Lliga Internacional dels Drets de l'Home”—afectada pels darrers esdeveniments en la mateixa essència de la seva personalitat—hem pogut elevar serenament el nostre esperit damunt l'adversitat del moment, sense que l'anècdota necessàriament limitada i moridora, pogués fer trontollar, ni tan sols commoure la nostra impereixedora voluntat de futur.

A través de les races i de les fronteres, per damunt de totes les coaccions, el respecte als drets de l'home i del ciutadà—proclamats per la Constituent—és mantingut amb fervor sagrat i afirmat, amb tenacitat inflexible, com a pedra crucial que biparteix el camí ascendent de la humanitat secular, per tots aquells que condicionen llur dignitat d'homes al perpetu devenir del progrés i, per damunt de contingents modalitats partidistes i de transitoris interessos de classe i d'estat, confien en l'adveniment d'una societat millor.

No hem de caure, després del nostre silenci, en l'intent ociós de definir la nostra posició d'homes lliures davant l'actual estat de fet. La patent significació dels principis que sustentem, suprema i definitiva conquesta de la moderna democràcia, fa innecessària la formulació que pretinguéssim anticipar del juí que la història aplicarà inexorablement als polítics i als homes civils tots, del nostre temps, per la col·lectiva incapacitat demostrada davant les circumstàncies determinants de l'actual solució de continuïtat en la vida constitucional de l'Estat.

Si obeint a un imperatiu moral alcem ara la nostra veu, dolorida per l'angoixa de la pròpia culpabilitat, és per a sol·licitar dels homes elevats al governament de l'Estat—amb l'únic accent que a les nostres paraules fóra permès—la promulgació d'un ampli decret d'amnistia, que comprengui a tots els condemnats i processats per delictes polítics, com humanitària mesura pacificadora de la conturbada consciència pública, i pròleg saludable al gradual i anhelat restabliment de les sospeses garanties, que pugui contribuir a accelerar el retorn a la plena normalitat, que a tots, governants i governats, igualment interessa.

Repetidament, el Directori Militar, que avui regeix els destins del país, ha declarat el seu desig d'orientar per noves rutes la nau de l'Estat, el seu ferm propòsit de corregir les immoralitats del vell règim i enderrocar l'obra nefanda dels seus polítics. Per l'empresa assenyalada cap acció, al nostre parer, tan eficaç, tan oportuna i tan lògica, com el decret de l'amnistia sol·licitada, puix que el respectar i sancionar els falls i enjudiciaments del vell règim polític, entranya, contradictòriament, el tàcit reconeixement de la bonesa de la mateixa obra que es tracta de destruir.

UN MANIFEST... APÒCRIF. A los alumnos de la Escuela del Trabajo²¹

Profundamente compenetrado de la transcendencia que en los destinos de nuestra nación habrá de tener la transformación radical llevada a cabo felizmente en las instituciones de cultura de la Mancomunidad catalana por las ilustres personalidades que hoy rigen los destinos con el aplauso unánime de la opinión honrada, el G.T.P. y U. se dirige hoy a vosotros para expresaros su admiración por vuestra conducta y su esperanza de que sabréis manteneros en el lugar que os corresponde.

Lo que ayer, bajo la garra funesta de los mal disimulados enemigos de la Patria, era un foco de separatismo, se ha convertido hoy, bajo la efigie protectora de nuestro simpático Monarca D. Alfonso XIII, colocada en el sitio de honor, en un centro de verdadera cultura cívica, desterrándose hasta el recuerdo de una política ladina y artera de desencadenados egoísmos.

Españoles somos, nacidos en Cataluña, y tenemos para nuestra región y el habla humilde de nuestro hogar los más puros afectos. Pero la nobleza de nuestro amor al rincón familiar no profana la pureza de nuestro culto a la Patria Unica, la España gloriosa, madre de pueblos y cuna prolífica de grandes hombres, ni empaña nuestro fervor por el rico y sonoro idioma de Cervantes que a través de los mares y de los climas une en una común fraternidad de raza millones incontables de seres para cantar con las mismas armoniosas palabras las glorias inmarcesibles de la Madre Patria.

De hoy en adeltante, concurriendo a la Escuela del Trabajo, podreis perfeccionaros en el cultivo del idioma nacional, eliminado hasta ahora perversamente por los que, con infames añagazas, querían privaros de la posesión de este poderoso instrumento de cultura, para explotaros mejor encerrándoos en los estrechos límites de nuestra región.

Cuando vuestros hermanos, velando por el honor nacional, luchan con heroico denuedo en africana tierra contra el pérfido marroquí, no desoiréis vosotros, honrador obreros de Cataluña española, la voz de vuestros sagrados deberes, asociándose a la obra de renovación nacional emprendida por el Directorio Militar para lograr la paz y el progreso de España, con la extensión de la cultura y la armonía de relaciones entre el capital y el trabajo, “procurando al primero rendimiento que le estimule y el segundo bienestar que le haga tan amable com es santo y honroso”.²²

Nada representa que se hayan suprimido los títulos—¡redactados en catalán!—sin valor alguno, que hasta ahora se concedieron en la llamada “Escola del Treball”, ante las ventajas de todos los órdenes que habréis de encontrar, desde hoy, por darse la enseñanza como es debido en el idioma oficial, por la concesión de valiosos premios, por los viajes de fin de estudios que os facilitarán gratuitamente la visita de París y de otras capitales de importancia, y sobre todo por haber sido expulsados del profesorado cuantos ocupaban sus cargos indignamente, poniéndose en su lugar a buenos españoles de probada competencia técnica y docente.

Todos los ciudadanos honrados, sin distinción de ideas políticas ni religiosas—pues todas son igualmente respetables, mientras no conspiren contra la integridad de la Patria, la seguridad del Trono, la soberanía del Estado y el derecho de la Propiedad—todos, sin distinción de matices, pues a todos nos ampara la misma gloriosa bandera rojo y gualda, el patrono como el obrero, el militar como el paisano, el sacerdote como el seglar, hemos de prestar nuestro decidido concurso a la sacrosanta empresa de la regeneración patria que con tanto acierto y eficacia realiza el Directorio Militar.

España entera tiene los ojos puestos en vosotros. A vosotros, honor y prez de la hidalga región catalana, os corresponde demostrar que en vuestros pechos no anidan espúreos sentimientos ni tienen cabida instintos rebeldes.

Cumplid con vuestro deber en estas horas salvadoras y mereceréis bien de la Patria.—El G.T.“P. y U.” (Grupo Tracista “Patria y Unión”).

L'ALÇAMENT²³

De tots els bells indrets de la nostra terra arriben fins a nosaltres paraules encoratjadores i noves falagueres. Les veus solitàries del principi s'apleguen ara, successives, amb un ritme fugat, com el solemne inici d'un coral immens. Amics inconeguts, veïns d'una mateixa ciutat o moradors d'una mateixa vila, s'han retrobat avui per la virtut de Justícia Social. Les mans que guiades per una mateixa impulsió cordial cercaven també la mateixa fulla hebdomadària, s'han ajuntat ara en l'encaixada germanívola. Els homes de bona voluntat que vivien en la suprema amargor de sentir-se arran de la desesperança definitiva, han retrobat per fi el company i l'amic que havien esperat debades. De la mutual companyonia n'han tret el mutual confortament, i, caminant de costat, han sentit enfortides llurs passes i oberts llurs cors a la nova esperança.

Els solitaris de les terres de Lleida i del Camp de Tarragona, gairebé a l'hora tràgica de la renunciació, s'han trobat impensadament acompanyats. A Figueres, a Terrassa, a Girona, a Vilanova i Geltrú—a quants llocs encara?—s'organtizen nuclis d'obrers i d'homes de professió espiritual per laborar pels ideals elevadors del socialisme. No es pregunten d'on vénen, sinó cap on van. I, si la ruta és la mateixa, es posen l'un al costat de l'altre, i avant!...

La mateixa ciutat tentacular, atuïda i dessagnada per tantes convulsions tràgiques i eixorques—a desgrat de les adverses circumstàncies de l'instant—es va deixondint lentament del seu marasme, com en el feixuc despertar d'un mal somni.

El mestre de les noves generacions intel·lectuals, que en els dies negres de l'abjecció i la vilesa ha sabut servar intactes les rebeldies del seu esperit i des de la seva seu insular, ha dit sempre la paraula que volpeix i alliçona. El sindicalista que intel·ligentment i abnegada ha donat a l'organització el millor de la seva vida. El veterà socialista al qual l'hora de la vellesa troba encara camí del taller quotidià amb la sola compensació de la veneració col·lectiva al sacrifici heroic i obscur de tota una existència consagrada austerament a l'ideal. L'estudiant somniador, sincer amb l'abrandament generós de la jovenesa, que menysprea amb un gest altiu els innobles camins de l'èxit fàcil que li ofereix—vella arcabota—l'afalagadora política burgesa. El dependent i l'empleat de sensibilitat afinada que s'enorgulleixen, plens de dignitat, de llur condició de treballadors i es senten humanament germans de llurs germans proletaris. El poeta del poble, arborat per la flama de tots els idealismes. El literat, el filòsof, l'obre manual, l'home de ciència... tots s'han retrobat ja, en el breu curs d'unes setmanes, aplegats en el camp del nostre hebdomadari, per tal com, per a franquejar la porta oberta, cap d'ells no ha tingut de renunciar a res d'allò que caracteritzava la pròpia personalitat, ni d'abandonar cap dels preferits camins de lluita, ni trair la fidelitat a les velles amors, ni retre acatament a cap definidor infal·lible, ni declarar cap fe irracional en dogmes encongits i efímers.

Tots s'han aplegat entorn de la nostra lliure bandera, perquè la “Unió Socialista de Catalunya” no els imposava cap negació ni cap coacció no els feia, perquè sols els demanava—per acollir-los al seu redòs—llur adhesió cordial als principis bàsics del socialisme internacional: anhels generosos de justícia, fe creadora en els alts destins de la humanitat.

I com s'és fet aquest miracle? N'hi ha hagut prou amb retornar a l'ideal socialista la puresa del seu sentit inicial: Amb treure'l de l'aire ofegador de la capelleta hermètica, amb llevar-li l'etiqueta d'un monopoli de casinet i de junta.

El socialisme aspira universalment a convertir-se en la nova religió de tots els homes de bona voluntat. I els companys de la “Unió Socialista”, sabem molt bé que la religió que avui vulgui sincerament assolir la catolicitat, té d'obrir amplament els braços, “per tal com els esperits han obert ja les ales”.

Després de tants anys d'agitacions fratricides i estèrils, el proletariat de Catalunya va reprenent consciència de la pròpia dignitat i neix una germanor nova per damunt de les cledes sectàries i dels cenacles encongits. Després de tants anys de tenebres, unes clarianes augurals apunten a l'horitzó. S'ouen coratjoses les veus fraternals dels companys que arriben pels camins dispersos.

És un alçament. És aquell alçament!...

L'ÀNIMA DEL COOPERATIVISME²⁴

Sovint hem vist a casa nostra devots fervents de l'ideal cooperativista, que amb la millor bona fe del món, desitjant convertir el poble a les seves doctrines, han pretès enlluernar-lo parlant-li solament dels avantatges materials i dels guanys econòmics assolibles amb la pràctica del cooperativisme.

Creiem equivocada aquesta tàctica: Adreçant-se només a commoure el natural afany de millorament domèstic dels treballadors aclaparats per les angúnies de la misèria, mentre podien atraure al llur costat als homes limitats, aptes solament per reaccionar amb l'esperó d'un profit material, posaven a l'altra banda, convertint-los en enemics irreductibles, als homes d'ànima més rublerta de santes rebeldies, a les mentalitats més selectes del camp productor, els quals temien la veu del cooperativista com si fos el cant fetiller de la sirena, i en fugien horroritzats, creient que la plàcida tebior aburgesada de l'ambient cooperatiu no hagués de servir per a ofegar llur esperit de lluita, matant llur idealisme a canvi d'un plat de llenties. Agrupar entorn de les Cooperatives homes solament moguts pel petit interès del petit guany, fóra una mala obra. Els que propaguen el cooperativisme sota aquesta llum purament mercantil, convertint-lo en una mena de “tònic reconstituent” de l'eixorca virtut cristiana de la resignació, mostren que no han sabut capir la veritable entranya de les mateixes doctrines que sustenten, a l'hora que posen al descobert la mesquinesa de llurs ànimes i llur desconeixement de la natura humana.

El cor del poble conté tresors il·limitats d'abnegació, de bonesa i de humana solidaritat, i més que no pas pels mòbils materials, és fàcil d'encendre i abrandar per aquelles raons cordials que la raó no coneix pas. ¡Qué pocs sacrificis ha fet la humanitat per la conquesta d'un immediat benestar! Contràriament: ¡Quanta sang inútilment generosa no ha fecundat la terra per somnis puerils, per ideals absurdes i per quimèriques utopies! Així, creiem nosaltres que han fet obra gairebé negativa aquells “cooperativistes de tota la vida” que han mantingut a ultrança la neutralitat ideal de les cooperatives, i per això ens plau vivament que ens parli amb un altre llenguatge un cooperativista tan competent i assenyat com el company Farré.

No s'ha de caure, certament, en el perill igual de convertir les cooperatives en sòrdids casinets polítics de barriada, amb remoroses taules de xamelo i espaventable silenci espiritual. No volem dir res d'això. Les cooperatives no han d'estar formalment adscrites a cap partit polític, ni han de servir d'escambell a cap d'aquests “prohoms” de districte que pròdigament es troben arreu, disposats sempre a sacrificar-se “generosament” pel bé públic, “acceptant” una investidura parlamentària o regidoresca. No volem dir això; però la simple doctrina cooperativista no pot ni deu absorbir la nostra activitat espiritual, i, devall del cooperativista, ha de subsistir íntegrament l'home i les infinites inquietuds humanes. Parlem de la política en el sentit més noble i elevat, com d'aquella essència única que pot infondre un contingut ideal i humà en el cooperativisme, esguardat pels altres com un simple instrument pràctic d'aquella economia que el càlid espiritualisme de Ruskin havia denunciat per insuficient, com la “ciència llóbrega”—the dismal sciencie—que cobeja només l'acreixement de les materials riqueses, ignorant que la societat fretura tant o més de riqueses morals.

Compadim els pobres “cooperativistes i res més” que, entre tuti i bescambrilla es limiten, a parlar del temps i del futbol, evocant interiorment “aquella costellada” que aniran a fer quan arribi l'hora del repartiment de fi d'any. No poden interessar-nos. Nosaltres, però, ens sentim, sincerament agermanats, al costat de tots els cooperativistes de sensibilitat afinada que, per damunt de tot, esguarden llur fogar corporatiu com un mitjà per l'enfortiment de la seva consciència de productors explotats, i un valuós instrument per assolir la capacitació tècnica necessària per regir el futur govern de la Societat. Si el cooperativisme no és un caire conscient i franc del socialisme, no és res. La Cooperativa Socialista, però, devé una veritable casa del poble i la millor escola del civisme.

Tinguem sempre presents aquelles paraules de l'Oriani: “Els primers fundadors d'una cooperativa foren certament un grup de poetes i de sacerdots que, en el camp comercial, per comptes d'una botiga alçaren un temple.” Convertiu en temples les botiguetes rònegues, i encengueu, amics, en cada una de les vostres Cooperatives, una llàntia a l'Ideal alliberador.

UNA NOVA ESQUERRA?²⁵

Per diferents bandes, en les gazetes de la ciutat i en la premsa forana, ressonen periòdicament, amb més o menys prestigi, enternidores veus, plenes de bona fe, clamant idíl·licament per la concentració de tots els homes d'esperit liberal, per l'aplegament de les esquerres de Catalunya, per la creació d'un ample partit que canalitzi i tradueixi els tradicionals sentiments democràtics i avançats del nostre poble.

És que no hi haurà escarment per nosaltres? ¿És que els alliçonaments brutals i dolorosos de la multiplicada experiència ens ha de deixar eternament insensibles? Per la nostra ment travessa involuntari el record d'un article, esdevingut famós, inserit en El Poble Català després d'una pila d'anys d'actuació de la U.F.N.R., amb el títol, ingènuament expressiu, de “Fem-la, l'esquerra!”

Quan a força de fer-la, refer-la i tornar-la a fer, la vella esquerra catalana—tan plena de glorioses patums i d'homes de seny—quedà pulveritzada, coneguérem un nou intent i un nou fracàs. ¿Qui parla ara del Bloc Republicà Catalana, amb tot i que hi figuraven, junt amb els homes més prestigiosos del nostre republicanisme, nombroses joventuts intel·ligents, noblement arborades d'idealisme? ¿Quantes esquerres, de tots colors i gustos, no hem vist néixer i morir d'aleshores ençà?

I, amb tot, la lliçó dels fets no pot ésser més clara: És inútil que cap polític, per més alt i respectat que el seu nom sigui, pretingui polaritzar els múltiples anhels de llibertat del poble, eixint a la conquesta de Catalunya des del baluard de dos, de cinc o de quinze casinets de vila, més enternits per la personal gloriola de l'ex-senyor diputat que no pas fidels a cap programa. ¿Qui no coneix avui la terrible depressió esperitual d'aquelles comarques que foren un dia fogar esplendorós de democràcia i republicanisme?

Mentre la generalitat de les masses obreres de Barcelona no facin irrupció, tumultuosament, en el camp polític, per a dur-hi una alenada vital de total renovació i concitar amb l'exemplaritat de llur triomf l'alçament de tots els treballadors catalans, la política de la nostra terra seguirà fatalment, com fins ara, essent el feude de les forces burgeses reaccionàries.

Res d'apedaçar amb quatre líriques faramalles els vells programes descolorits del republicanisme burgès i d'enganxar-hi uns quants flocs virolats de ben entès reformisme socialista. Mandanga! Cal desllindar els camps clarament i afrontar d'una vegada les situacions precises. La paraula dels obrers és aquesta: Els que no estan amb nosaltres estan contra nostre.

Ja hem perdut massa temps aturats a la dreta o l'esquerra; al capdavall això són qüestions d'etiqueta. És només amb els que vagin francament cap endavant, sense equívocs ni conxorxes tèrboles, que es mouran les forces obreres.

Dretes? Esquerres? Anticlericalisme? Monarquia? República? Catalunya? Opressors i oprimits, explotadors i explotats: heus-ho aquí.

Els problemes d'ara són els problemes eterns. Problemes de llibertat i de justícia, d'ennobliment i emancipació, de dignitat i de cultura.

I, avui, el camí per la solució d'aquests problemes té un nom ben clar: Socialisme.

LA RESPONSABILITAT DEL POBLE²⁶

Travessem—en mig de la inconsciència de les multituds: futbol i sardanes—unes hores d'excepcional gravetat i transcendència. D'una banda, cada dia es fan sentir amb intensitat major els efectes de la paralització de la indústria i ens trobem abocats a una crisi econòmica sense precedents. De l'altra, sota l'actual règim militar, la nostra evolució política es troba en un punt crític—en un moment crucial, podríem dir—el qual, segons sigui la nostra posició en eixir-ne, marcarà per molts anys, en un sentit progressiu o retardatari, el ritme de la nostra vida nacional.

La indústria va paralitzant-se, engruixint-se amb acceleració esfereïdora l'exèrcit dels sensefeina, tràgica corrua d'humans llençats a la fam i a la desesperació. No es tracta, malauradament, de cap maniobra ni de cap bluff patronal, sinó de la resultant de múltiples i complexes causes—l'orgia sagnant de la gran guerra i la incapacitat de la plutocràcia industrial, en primer terme—a l'acció de les quals ja és massa tard per a reaccionar amb possibilitats d'èxit. ¡És clar que els patrons exageren! Però no pas en la part que es refereix a la gravetat de la crisi—probablement major d'allò que ells mateixos suposen—sinó respecte a la proporció en què els capitalistes n'hagin de sofrir. Al cap i a la fi, si les coses van mal dades de bo de bo, el “bon burgès” tanca les fàbriques, liquida si convé els seus negocis, i, vivint de les seves rendes, es limita a fruir amb tranquil·litat i bons aliments de les riqueses honradament, o almenys legalment, acumulades amb la suor dels pobres. Els seus planys pel que deixi de guanyar, no ens poden commoure. ¿Què li caldrà potser reduir el nombre de les amigues o dels automòbils? Què hi farem! Serà tan trist com vulgui, però no podrem plorar.

Però hi ha la possibilitat de l'enfonsament total de l'incipient industrialisme de casa nostra i això té per a nosaltres, els treballadors, destinats en un futur més o menys pròxim a controlar i dirigir els instruments de producció, una importància extraordinària. Els que aspirem revolucionàriament a l'adveniment del règim socialista—sense condicionar-lo fatalment als llamps i trons dels cataclismes tràgicament espectaculars, només acceptables humanament si no hi ha altre remei—i confiem en la seva democràtica consolidació quan la simple bondat dels seus principis mostri a la generalitat dels ciutadans els horitzons d'indefinida superació d'una vida dignificada i embellida, hem de saber portar a la consciència pública el convenciment d'aquesta veritat: Que som nosaltres, els socialistes de tots els camps, els únics realment interessats en l'expandiment i el progrés de la indústria catalana.

Això, pel que afecta a les futures possibilitats de les doctrines, car la realitat immediata ens mostra una imatge més colpidora: l'espectre de la fam trucant amb la mà descarnada a la porta de la barraca dels pobres.

I hi ha encara—màxima tragèdia humana—l'afrós enduriment de les ànimes humils, amb la sembrada fatal de baixes passions que deixa al seu pas la desesperança, la terrible justificadora dels odis vindicadors... Penseu amb l'horrible calvari inacabable de l'obrer sense feina: l'inútil romiatge de tots els dies recollint un refús a la porta de cada taller i al cancell de cada fàbrica i el retorn amb les mans buides a la miserable llar desvalguda: plors d'infants sense pa, tràgic silenci de la muller, ple de doloroses interrogacions.

I això no ho podran resoldre ni els governants ni els patrons amb cap tractat de comerç, ni amb cap lok-out, ni amb cap repressió...

I això no ho resoldrem tampoc nosaltres amb cap lliure canvi, ni amb cap sabotatge, ni amb cap vaga, ni amb cap explosió sentimental de negativa ràbia...

Estem fatalment lligats als grans fets econòmics—no hem d'oblidar-ho mai—i no ens podrem sostreure a la seva acció fins que l'estructura de l'actual societat capitalista no sigui sàvia i generosament canviada.

El nostre deure ens apareix, doncs, ben clarament assenyalat: Tots els instruments de lluita sindicals, cooperativistes, polítics, per a la transformació social, han d'ésser posats en joc pel proletariat amb harmònica simultaneïtat i independència, sense que l'acció de cap d'ells no afebleixi la dels altres. Abandonar-ne qualsevol, per la idolàtrica submissió als dogmes metafísics, és viure amb funesta inconsciència fora del món que trepitgem.

* * *

Altrament, a la fi—immediata o llunyana, ¿què hi fa?—de l'actual període de govern extraconstitucional, caurà damunt del proletariat, de tots els estaments productors, una altra responsabilitat enorme: l'acompliment d'aquella inajornable missió de llibertat, només realitzable envaint les posicions de la burgesia, per a portar l'estructura política de la nostra terra a un pla europeu de capacitació ciutadana que posi definitivament un límit infranquejable al nivell inferior de les regressions possibles, assenyalat amb el respecte intangible a les elementals dignitats humanes.

I és tan apremiant l'imperatiu d'aquesta missió de llibertat que, com assenyalava el nostre Gabriel Alomar, cal que els treballadors, amb un noble abrandament de ciutadania, sapiguem posar avui el nostre ideari polític per damunt del nostre ideari social.

EL DRET A TENIR DRETS²⁷

Sovint veiem a la premsa europea—i hi han èpoques en què, per raons més o menys comprensibles, això s'esdevé amb major freqüència—que es parla de drets vulnerats, de llibertats detentades, de servituds forçoses, d'esclavatges, de persecucions i d'altres coses per l'estil.

No cal dir que per nosaltres, des del camp socialista, per lluny que es sentin aquests planys se'ns fan ben entenedors: Allí on hi ha una individualitat hi ha un dret. Allí on hi ha una consciència col·lectiva hi ha també—potencialment o cinètica—una facultat d'autodeterminació. Però, dissortadament, no es podreix encara la humanitat sencera de les alliberadores doctrines socialistes, ni la nostra espiritualitat és compartida pels homes de govern.

Així, pràcticament, les coses no s'esdevenen amb aquella simplicitat ideal, sinó ben al contrari. La individualitat que no es manifesta amb vigoria, perd el reconeixement dels seus atributs. La col·lectivitat en informe estat gregari, mancada de franques volicions, dignament expressades, perd el reconeixement de la seva personalitat. En la vida pràctica tot passa com a la taula d'en Bernat qui no hi és no hi és comptat.—I encara no n'hi ha prou essent-hi: cal saber mostra que hom hi és, amb els punys damunt la taula. Altrament, a l'hora de servir us deixaran amb el plat buit.

El saber popular ha sintetitzat aquest fet d'experiència amb una rebregada fórmula: “Cada poble té el govern que es mereix”, cada servent té el “senyor” que li pertoca. Potser, amb major precisió, podria dir-se encara: cada poble té el govern que vol.

“Els drets, com tota cosa—deia Ernest Renan—, es fan, no pas amb lleis positives, és clar, sinó per l'exaltació successiva de la humanitat, la qual es manifesta en la conquesta que fa d'aquests drets. El fet no constitueix pas el dret, però el manifesta. Tots els drets han d'ésser conquerits i aquells que no poden conquerir-los proven que no estan madurs pels dits drets, que aquests drets no existeixen per a ells, si no és potencialment.—El jove lleó s'aixeca per a la cacera quan se sent prou fort, sense que ningú li ho digui.”

Planyem, doncs, als que es planyen perquè no se'ls dóna allò que ells no se saben prendre. Recordem-los les paraules famoses: L'emancipació dels homes i dels pobles ha d'ésser obra d'ells mateixos. Millor fóra que per comptes d'atabalar-nos amb llur cançonera cantarella afemellada laboressin virilment per llur capacitació. Què hi farem, pobres de nosaltres, si la impura realitat ens mostra que el dret a tenir drets s'ha de saber conquerir, i que, fora de la pròpia dignificació, no hi ha altre camí per a assolir la lliure vida autàrquica.

Sembla que les lliçons viscudes ens haurien de començar a obrir els ulls. Mentre els obrers—corpresos per la simplicitat dels dogmes—ens deixem enlluernar per la faramalla de l'abstencionisme polític i abandonen la pròpia autoritat en mans dels altres estaments, ens haurem de sotmetre, de grat o per força, a les lleis que els altres ens imposin. Això sí, ens quedarà sempre el recurs de pidolar amnisties i de trametre telegrames enternidors... I qui no s'aconsola és perquè no vol.

EL PARTIT DEL TREBALL²⁸

La campanya d'Africa sembla que està a les acaballes, coronada—com tothom sap—per l'èxit més falaguer. S'acosta el dia en què, acomplerta pel Directori Militar la missió que es proposava realitzar, la vida política de la nostra terra es reintegrarà la normalitat civil. Com? Ningú no ho pot preveure a hores d'ara. Allò que és evident, però, és que ara més que mai, cal que ens afanyem a organitzar les nostres forces i que ens armem per a les pròximes lluites. S'acosten dies transcendentals pels destins del nostre poble.

En un espontani impuls—la noblesa del qual ha estat per tothom reconeguda—Justícia Social ha vingut laborant generosament una setmana darrera l'altra per orientar en el camp sindical les forces obreres de la nostra terra, sense cercar cap intervenció directa en l'organització dels proletaris considerats com a productors. El moment d'acosta, però, en què, amb llur doble personalitat, els obrers haurem d'actuar com a ciutadans, si volem eixir del caos on hem vegetat fins ara embolcallats en núvols metafísics.

Si el nostre poble no ha d'ésser l'única excepció del món civilitzat, és indespensable que, al costat d'una “Organització Sindical” conscient i vigorosa, s'enrobusteixi un “Partit del Treball”, on sota els amples plecs de voleiants rojors de la bandera socialista, s'agermanin els laborants de la matèria i els plasmadors de l'esperit, els artífexs de l'obra tangible i els forjadors de la idea. Un Partit del Treball, conscient de la seva destinació, auriolat de la capacitació tècnica i del prestigi moral indispensable per assolir el respecte dels contraris i l'adhesió de la generalitat. Un Partit del Treball, en una paraula, que pugui regir els destins de la nostra era, arborat per la noble aspiració màxima d'ofrenar a la humanitat sencera unes normes de vida superior.

I bé; les bases d'aquest partit han estat ja sòlidament fonamentades pel grup de lluitadors abnegats que constitueixen la “Unió Socialista de Catalunya”. Tothom que conegui les realitats de la nostra vida ha de reconèixer, des d'ara, l'alta missió que la història reserva a la novella força política.

Les paraules del nostre Alomar tenen avui un eco colpidor: en els actuals moments cal posar el nostre ideari polític per damunt del nostre ideari social. La “Unió Socialista de Catalunya” és l'instrument preciós per a la plasmació del nostre deure d'aquestes hores.

S'acosten dies transcendentals pel nostre poble.

Els homes de consciència lliure i de cor generós que sentin la responsabilitat de l'hora, ja saben quin és el lloc que els pertoca.

SENYALS DEL TEMPS²⁹

“No temeu els senyals del cel, dels quals té por la gent.” (Jeremies, X, 2.)

La revolució russa, de primer, i ara l'elevació al Poder dels laboristes anglesos, són els dos esdeveniments que es destaquen amb més força entre els múltiples signes anunciadors dels dies nous. Cec haurà d'ésser el qui no jo vegi: som a l'albada d'una era nova.

Abans, la immensa convulsió monstruosa de la guerra europea assenyalà tràgicament, amb horribles hecatombes, la fallida de l'actual societat burgesa. La il·lusió pueril de l'escola liberal que el lliure joc de les forces econòmiques, amb el simple “deixar fer” i “deixar passar” havia de dur-nos esplendorosament per la vida del progrés i del millorament universals, ha palesat abastament el seu fracàs. ¿Què hi fa que en l'ordre material hagués permès la construcció de colossals estructures, si en l'ordre moral—amb l'exaltació desfermada dels més baixos egoismes individuals—ens menava insensiblement, sense remei, vers les tenebres d'una primària humanitat deshumanitzada?

Mentre la possessió del diner, i únicament aquesta possessió, concedeixi totes les dignitats, permeti tots els capricis i atorgui tots els impunismes, com símbol i atribut de la màxima jerarquia humana, els homes lluitaran aferrissadament, més enllà del bé i del mal, per la conquesta del talismà omnipotent. No entrarem en el regne de l'esperit fins que al davant de la nostra caravana, per a guiar-nos en les tenebres, no aparegui, dues voltes meravellosa, la columna de foc de la Bondat i la Intel·ligència.

Però, ens dirà desconcertada la pobra gent espantadissa: ¿No us esglaien i horroritzen els crims i les abominacions consagrats per la revolució russa? ¿És que els mètodes emprats pels bolxevistes ofereixen cap fermança per l'assoliment d'una organització social millor que la nostra?

Al pobre d'esperit que així ens parli—insensible als crims i abominacions que envileixen la nostra vida de cada dia—li retraurem les paraules de l'humanista: “El mal color d'un moviment no és mai cap argument decissiu. Veuria un moviment popular del més odiós caràcter, una veritable jacquerie, l'egoisme dient a l'egoisme: La borsa o la vida, que jo exclamaria encara: Visca la humanitat! Heus ací que es funden belles coses per l'avenir. Les grans aparicions són sempre acompanyades d'extravagàncies...”

I si aquesta veu noble no duia una alenada de confortament a l'esglaiada animeta mesquina, obrint el “Llibre dels Apòstols”, li retrauríem encara l'argumentació definitiva del fariseu Gamaliel: “Deixeu-vos d'aquests homes i deixeu-los. Si aquesta obra és dels homes, s'esvairà. Però si és de Déu, no la podreu desfer.” ¿Per què heu d'esfereir-vos amb la doctrina bolxevista? Si ens duu la veritat, no l'hem de témer, i si no ens la duu, encara menys. Ja es desvaneixerà tota sola.

Així, tot i repugnant redicalment a la nostra sensibilitat occidental i a la nostra avior grecollatina, les truculències que han acompanyat, potser com un fatal seguici, l'enorme commoció de l'Orient europeu, nosaltres hem esguardat amb religiós respecte el dolorós infantament de la “Confederació de Repúbliques Socialistes Soviètiques” i hem sabut admirar serenament tot allò que en realitat hi ha d'admirable en la tasca extraordinària dels revolucionaris russos.

Per aquesta mateixa raó, en el moment que el traspàs de Lenin ens empeny a anticipar la valoració de l'obra acomplerta pels bolxevics—judicable només pels homes de demà—i quan ja n'hem vist les múltiples rectificacions essencials, imposades per les lleis immancables de la vida, un deure de sinceritat amb nosaltres mateixos ens ha de fer dir amb tota claredat allò que tàcitament afirmava la nostra posició socialista, o sia que la Revolució Russa no és, encara, la nostra revolució. Que la revolució social veritable serà més una obra de ciència que no pas de violència. Que el progrés del socialisme s'esdevindrà sobretot per un procés d'ennobliment, de solidarisme i de cooperació social. Que el socialisme no és cap recepta que pugui administrar-se a tothom i en tot moment, ni cap sistema de règim dels pobles fet i pastat amb motllos definitius que pugui implantar-se de cop i volta o imposar-se dictatorialment, sinó un camí per a l'ennobliment de la vida, una ruta vers l'inassolible Ideal. Que la pau entre els homes florirà només, definitiva, en els càlids jardins de la democràcia i la fraternitat. I que fora del període catastròfic de la revolta—eventualment necessària—no admetem la dictadura del proletariat ni cap règim sistemàtic de força i coacció. El nostre pensament pot cristal·litzar en la síntesi de Shelley: “Cap llibertat contra la llibertat”.

* * *

Qui sap, però, si, com ara en el símbol profund del mite evangèlic, calgué la mort del Just pel bé de tots, pel bé de tots haurà estat necessari que fos fet “aquest magne experiment” de la revolució russa.

Escoltem i creiem les paraules del profeta. No temem els senyals dels temps, dels quals té por la gent!

CRISI D'HOMES? CRISI D'IDEES?³⁰

I. Causes de les actuals crisis polítiques.

En essència, les crisis polítiques de la postguerra, en la generalitat dels pobles d'Europa obeeixen—al meu entendre—a les mateixes causes que la crisi que provocà la conflagració. La guerra no féu altra cosa que posar al descobert el desequilibri funcional de la màquina política social, aquest tràgic malestar produït pel desacord entre els drets que l'Estat atorga teòricament a l'individu i les lleis econòmiques inexorables que li neguen els instruments per fer-los efectius. És a dir, la terrible antinomia entre l'Esperit i la Tècnica.

La humanitat es troba encara dins la convulsió enorme provocada en el Renaixement per una creació col·lectiva de l'ordre espiritual—l'exaltació del valor humà de l'individu—i, en el segle divuitè, per un factor extrínsec d'ordre material—la màquina de vapor. Tot el maquinisme modern, i amb ell l'industrialisme, són fills principalment d'aquesta descoberta. I han estat aquests factors, en determinar l'acceleració del ritme de la vida, els que han posat en primer pla l'anomenada qüestió social, en el seu doble aspecte moral i econòmic, amb la sobtada aparició d'un nou estament: el proletariat industrial. Però això ens duria massa lluny. N'hi haurà prou amb remarcar que les crisis polítiques actuals tenen arrels molt fondes.

Concretament més: crec que es tracta d'una crisi simultània d'homes i d'idearis i, sobretot, d'institucions (i no em refereixo pas al Parlament).

El problema del món és avui tan complex i el desacord entre l'estructura jurídica de l'Estat—endarrerida de tres segles—i la consciència dels temps, és tan palès, que solament els doctrinaris de qualitat més “enragée” poden pretendre, avui, posseir “aquesta fórmula política ideal” susceptible d'adaptació immediata, capaç d'elevar el benestar general dels ciutadans, amb un ennobliment de la vida conjunta.

Totes les doctrines polítiques intel·ligents, en comptes de presentar-se com a sistemes definitius i closos, tendeixen més cada dia a mostrar-se sota el caire modest i humà de postulats contingents i perfectibles, de simples camins d'indefinit millorament.

En aquest aspecte, no sols en els pobles d'Europa, sinó en tot els pobles civilitzats, les seleccions polítiques estan avui d'acord—com hi estaven ahir—en el reconeixement de la bondat d'un mètode (no parlo d'un sistema): la democràcia liberal.

I bé; pel que afecta als conceptes de llibertat i de democràcia—i a la doctrina federalista que harmoniosament els aplega—no crec que cap manera que pugui parlar-se de llur fracàs. Allí on temporalment aquest sembli manifestar-se, serà de segur que els dits conceptes bàsics no s'havien infiltrat encara ni en l'esperit de la política, ni menys en la consciència dels ciutadans.

Des d'aquest caire, doncs, la resposta sembla ben clara: crisi d'homes. Manca d'una veritable opinió pública, enviliment individual, covardia col·lectiva, relaxació de l'esperit de ciutadania... Circumstàncies, totes, propicies a l'adveniment del messianisme polític.

II. Importància respectiva que en la vida política actual tenen el factor personal i el factor doctrinal.

“Les idees ho són tot, els homes no són res.”, s'ha dit.

Però és la ment humana on les idees s'engendren i es forgen, i és únicament la vida dels homes allò que pot donar un sentit i una realitat a les doctrines polítiques.

Pot, evidentment, reduir-se si es vol, la història del món a la història dels genis o dels herois (vet ací Carlyle); però cal no oblidar massa que les creacions més grans de la humanitat són anònimes i que, sempre, la part més considerable de l'obra del geni és el llegat de les generacions anteriors.

Amb una imatge un poc gruixuda, però que té l'avantatge de no ésser original, podríem comparar les doctrines polítiques amb els vestits (ja sabem, pel Sartor Resartus, la transcendència de la indumentària i tot el que hi pot haver en el plec d'un faldó de jaquet). La bellesa i l'elegància d'un vestit val per la gràcia del que el porta. Però la seda no fa el senyor. Cal assolir, doncs, l'harmonia entre els homes i les doctrines; els dos elements es complementen i cada un posa en valor l'altre. Però cal entre ells una adequació veritable; car l'hàbit no fa el monjo. Els polítics, sense doctrines, no faran altra cosa que mostrar les vergonyes. Però les doctrines, sense uns homes veritables que les aguantin, no seran més que uns pobres maniquins.

III. La política no pot ésser una funció d'aficionats.

Crec que és justament la política aquell camp on són menys admissibles les improvisacions. Així, atesa la valor cabdal del regiment dels homes i dels pobles, no cal ponderar la importància de l'educació política de tots els homes, per elevar-los realment a la categoria de ciutadans, i la transcendència de la preparació especialitzada d'aquells que tinguin aptitud per a l'exercici de les funcions de govern. Algú ha glossat, suara mateix, referits a un cas purament hipotètic, i ho ha glossat molt bé, els estralls que es podrien produir en un lloc determinat per caure accidentalment el govern de la “res publica” en mans de colles d'aficionats. Posats, però, a imaginar coses absurdes, hi hauria encara una situació més tràgica: la d'aquell indret en què el regiment del comú anés a raure sota la fèrula de gents als quals manqués fins i tot la categoria d'aficionats i que, d'avui a demà, es trobessin ungits damunt llurs conciutadans amb els atributs rectors, per qualsevol circumstància altra que l'aptitud i la vocació, com és ara, per exemple, pel fet de tenir el pèl ros o per mastegar “shewing-gum”³¹

La tasca política més urgent és la d'instruir el poble, capacitant-lo per a l'exercici actiu de la ciutadania.

Entorn de la crisi de l'organitzacio obrera

UN PRÒLEG QUE NO HI TÉ RES A VEURE.³² Els mites de la terapèutica

L'ànima de l'home, eternament infantil i profundament religiosa, s'ha enternit sempre, assedegada de miracle, davant dels mites més abstrusos i dels dogmes més hermètics. En tots els ordres de la vida en trobem manifestacions. Quan la ciència fa una descoberta, en qualsevol camp, no manca mai qui, seguidament, està disposat a treure'n les conseqüències més fantàstiques, físiques o metafísiques.

Es descobreix l'ozon un dia i a l'endemà ja tenim l'ozonoteràpia i centenars de pobres malalts imaginaris subjectats de bon grat—per alguna cosa en diuen “pacients”—a les complicades tortures d'una terapèutica sàvia i infal·lible. Si es mostra que el ràdium té algun efecte sobre l'economia humana, apareixerà de seguida algú que amb la radioteràpia voldrà guarir-ho tot, des del restrenyiment crònic a la malenconia periòdica.

Coneguts els avantatges d'acostar-nos a la vida natural, trobarem una munió d'homes a punt de practicar el naturisme com una veritable religió i disposats a anar a trompades si no voleu declarar amb ells que les pastanagues i l'aufalç són l'únic aliment adequat per la nodrició humana.

I mentrestant, tota la ciència de tots els metges plegats seguirà mostrant-nos cada dia la seva absoluta impotència per alliberar-nos de les petites noses d'un petit encostipat. “Ha de fer el seu curs!”, serà, a fi de comptes, la profunda exclamació del doctor.

Dels avantatges de les “etiquetes”

El que cal és saber inventar el mot, trobar la paraula nova; tot allò altre ve després fatalment, sense encaparrar-s'hi. Per exemple, la simplista gent simple—els que no són res ni poden ésser res—tenen una gran sensació d'alliberament quan poden autobatejar-se amb una etiqueta. Per aquest simple fet, pel d'anomenar-se ells mateixos cooperatistes, anarquistes, catalanistes, sindicalistes, excursionistes, separatistes, comunistes, socialistes—com vulgueu—, tenen la pretensió d'haver pres consciència d'ells mateixos, d'haver esdevingut—pobres fantasmes!—alguna cosa real i tangible. En un mot: d'haver assolit categoria i dignitat humanes.

Si un nom—un adjectiu—pot estotjar tan miraculosa força creadora, capaç de convertir aparentment en éssers pensants trista gent sense pensament, no hem de meravellar-nos que els pobres s'hi arrapin amb tanta d'aferrissada violència, com el nàufreg en el tauló que sura. Una intuïció obscura els diu que si se'ls desenganxés l'etiqueta, que duen clavada al clatell amb saliva dejuna, haurien de viure en l'horrible tragèdia de l'“home que ha perdut el seu nom”, en la follia del que no sap qui és.

Amb l'etiqueta, pel contrari, els teniu més trempats que un gínjol! Quin repòs! ¡Quina beatitud! Ja no hi ha problemes, ni misteris, ni ombres. Ja no cal pensar. Ni simular-ho. Ni voluntat cal tenir. Quina delícia! L'etiqueta ho resolt tot, ho simplifica tot, ho justifica tot: pensa pel nostre compte, té tots els poders i totes les virtuts. Com la “Revista Pathé”, ho veu tot, ho sap tot; és el “Zaragozano” de la intel·ligència.

Solament els infeliços poden assolir la felicitat. És ben cert.

¡Benaventurats els ortodoxes, que d'ells serà la glòria del cel!

La clau de l'èxit

¿I com fan, els “teoritzadors”, la propaganda de les marques respectives! ¡Ah, amics, quina misèria espiritual! Tots gasten el mateix llenguatge, els polítics, els sociòlegs i els humils firaires de barraca ambulant: La nostra Federació és l'única que... No la confongueu amb la del veí! Els altres us encibornen! Veniu ací, que tot és fresc que enamora!

I sempre que surti un Dr. Pendejas qualsevol—millor si és de Colòmbia o de Guatemala—i sàpiga fer el reclam suficient dels seus tractaments, remei universal de totes les dolències, pot garantir-se-li, sense por, l'èxit més esclatant. Sempre hi haurà un nombre indefinit d'incautes disposats a ensajar la panacea oferta, i, el que és més gros, capaços de curar-s'hi! “El nombre d'estúpids és infinit”, es diu amb impolítica sinceritat en l'Eclesiastés (I, 15).

El llenguatge serè del que parli humilment, honradament, amb el cor a la mà, no interessarà mai a les multituds.

Com més irracional i absurd sigui el dogma, més fàcil serà el prosselitisme i més cega la fe del creient. Fou sobretot per l'obscuritat del seu llenguatge que Heràclit s'atragué la veneració de les multituds. I no ens cal anar tan lluny: la causa més profunda de l'admiració que arreu del món han despertat les doctrines d'Einstein es troba en la incapacitat de la majoria dels humans per entendre'n ni un trist borrall, com poden comprovar cada dia.

I cada religió, cada secta, cada barraca de fira, posseeix la seva veritat, absolutament absoluta.

Qui sap, Mare de Déu!

I amb tot, el savi modest ens deia l'altre dia que la mateixa idea de veritat era una pura creació dels homes. Que tot és contingent. Que tot és conjectural. Que tot és alhora veritat i mentida. Que tots els remeis poden curar una mica i que cap no cura del tot. I mentrestant, tota la pobra humanitat sofreix.

¿No fóra hora ja—ja sabem, però, que n'hi ha per segles, si mai arribem a arribar-hi—, no fóra hora ja, repeteixo inútilment, que abandonéssim, nosaltres almenys, aquesta funesta idolatria dels mots? Donem al Dr. Pendejas allò que sigui del Dr. Pendejas i donem a la intel·ligència allò que de la intel·ligència sigui. No confonguem l'acció directa amb el “Sàndalo Pizà”, ni el Socialisme amb la “Pomada Pancho”.

Siguem, amics, heterodoxes de totes les doctrines. Pensem pel nostre compte, encara que, com aquell que entra per primer cop a l'aigua freda, ens tinguem d'endinsar amb precaució, de mica en mica, en la mar ubrigadora de la raó. Encara que per dintre se'ns esquincin les entranyes afectives. ¡Encara que la dolor en arrenqui llàgrimes de sang!

Formarem una gran rodona i ens donarem les mans per tot l'ample de la terra. I l'heterodòxia vivificadora serà la nova ortodòxia de la humanitat alliberada.

“És donar a les pròpies conjectures un preu molt alt—deia Montaigne, l'enorme—arribar a fer-ne rostir un home de viu en viu”.

No! No volguem més, amarats de fervor místic, posar-nos a l'ast mutuament per postulats d'aplicació remota, eternament indemostrables. Crist no va dir mai: “Rostiu-vos els uns als altres”. Pensem que, com els encostipats, tot té de fer el seu curs. Mentrestant, el temps passa i la Joana ja no balla i el poble segueix patint. ¿És que no hi haurà escarment per nosaltres?

Pensem, amics. Pensem poc o molt. Que tothom hi faci allò que pugui. Pensem perillosament. Exaltem totes les inquietuds de l'esperit. ¡I caminem! Això és el que importa.

Al cap i a la fi, qui sap, Mare de Déu!—de tu, de mi d'aquell—qui té raó?

Amb molt sentiment de la meva ànima, lector amic, vull confessar-te sincerament—si em fas promesa de no fer-ho córrer—que jo, jo, no he pensat tenir-ne mai.³³

SOCIALISME I SINDICALISME³⁴

El reconeixement als obrers de llur dret d'associació és, en els temps moderns, una de les més recents conquestes de la llibertat i de la democràcia.

En les mateixes hores de la gran revolució francesa, Lechapelier alçà la seva veu en l'Assemblea Nacional per proposar, en nom de l'ordre públic i de l'interès de la nació, una “llei de seguretat” prohibint les agrupacions obreres. Formalment, aquest dret que els treballadors conscients s'havien près clandestinament, fou reconegut a França des de l'any 1864, restava, però, lletra morta, per les arbitrarietats del poder públic, bon punt s'afeblia l'esperit de lluita dels treballadors.

La vella societat endevinava que l'adveniment de la nova classe era l'anunciació de la seva mort i, per tots els mitjans, s'oposava a què prengués consciència. Així, arreu del món, la història de les organitzacions obreres és la història de les persecucions contra els treballadors. Arran mateix de la Commune, després de la proclamació de la tercera República, les persecucions es repeteixen. I no és fins l'any 1884, amb la llei Waldeck-Rousseau, que, francament i democràtica, és reconeguda la legalitat de l'existència dels Sindicats. Quaranta anys fa tot just.

Les agrupacions o col·lectivitats obreres, però, no es mostraven, en general, excessivament capacitades de llur missió històrica. Fins al Congrés Internacional de 1880, no veiem el conjunt dels Treballadors afirmar el principi de la jornada de vuit hores. Fou en el Congrés de Limoges de l'any 1895 que es constituí a França la “Confederació General del Treball”, integrada per nuclis obrers sindicats, pertanyents a les distintes fraccions del socialisme “guesdistes”, “possibilistes”, “alemanistes”, “blanquistes”, “independents”, etc..., és a dir tots els grups polítics i revolucionaris. En aquesta memorable assemblea, fou sentat el principi de la unió de les forces obreres, decidint-se l'aplegament dels Sindicats en federacions nacionals reunides dins una Confederació. Realment, però, la fusió no es realitzà fins al Congrés de Montpeller de l'any 1902, en el qual pren data l'actuació homogènia del proletariat francès. El Cegetisme devingué un moviment formidable, imponent, que, pel seu caràcter revolucionari, provocà les més vives angoixes dels governants i atragué l'atenció del món sencer.

Al costat d'això, l'ingrés d'un diputat socialista en el govern Waldeck-Rousseau, l'any 1899, seguit de les desercions d'homes polítics tan prestigiosos dins el partit com Millerand, Briand i Viviani, provocà en les masses obreres—que amb la força insospitada assolida amb llur unió cregueren, com tantes altres voltes en la història, haver conquerit l'instrument “definitiu” per llur afranquiment—un terrible desengany sobre l'eficàcia del parlamentarisme i un corrent d'oposició vivíssima contra l'acció politica.

Es viuen aleshores els moments d'exaltació lírica i suprema il·lusió de tots els inicis: la Revolució Social és imminent, la instauració de la nova societat qüestió d'hores. ¿No hi han en la mateixa vida de Karl Marx unes hores idèntiques? ¿No hem viscut nosaltres mateixos uns dies semblants? Ha nascut el Sindicalisme com escola i com instrument de transformació social. Som als dies en què només es parla d'“alliberar els productors per la producció organitzada”, del “treball lliure en la Societat lliure”, del “Sindicat bastant-se a si mateix”. Enfront del vell dogma, una mica atrotinat per les misèries dels homes, de l'acció política, se n'afirma un altre de nou i flamant, l'acció directa.

Amb Pelloutier, Delesalle, Sorel, Pouget, Griffuelhes, Lagardelle i cent més, ha cristal·litzat a França un veritable cos de doctrina. Labriola, junior, a Itàlia, Michels, a Alemanya, Kritchewsky, a Rússia, etc., l'enriqueixen amb noves matisacions. Grandiloqüents, eixordadores, sovint violentes i sempre apassionades, esclaten les grans controvèrsies. Després, com sempre quan hom fa via massa de pressa, ve la crisi del desencant, ve la reacció salvadora.

Socialisme i sindicalisme no es combaten ara. Tornen a caminar paral·lels camins vers una fi mateixa: l'assoliment de la igualtat i la justícia social.

DAVANT DE L'ASSEMBLEA DELS DEPENDENTS³⁵

En l'augural desvetllament del nostre poble per conduir la nació catalana amb el ritme dels pobles més avençats, ver la plasmació de noves formes més justes de vida social, que dignifiquin la nostra condició humana i puguin honorar en el futur la humanitat sencera, per dessota de l'encoratjament que ens porta l'esguard de l'aparent ascensió conjunta, transparenten encara, colpidorament, les defalliors i les errades dels inicis. Tota naixença és una mena de lluita i els fills de major robustesa tenen un més dolorós infantament.

Com en el despertar d'un llarg somni letàrgic, lentament va deixondint-se l'organisme col·lectiu de les turpituds seculars, i, un darrera l'altre, els distints membres van perdent la indecisió i el barroerisme dels gestes pristins, a mesura que van prenent consciència d'ells mateixos. Així veiem encara a casa nostra, en el camp econòmic, uns nuclis capitalistes i unes masses proletàries, uns enfront dels altres, movent-se amb extremituds i batzegades, per imposar llur voler, de grat o per força, autocràticament, oblidant els primers la responsabilitat moral del lloc directiu que sense capacitat detenten, oblidant les segons els generós arborament ideal que freturen pel compliment de llur missió històrica.

Entre uns i altres—amb un altre gest—les seleccions intel·lectuals i proletàries, i els dependents del comerç i de la indústria...

Així veiem també, a casa nostra, en el camp polític, la faramalla d'un nacionalisme mesquí, de gos rural, que justifica amb el seu clam xovinista: Fora de Catalunya no ens interessa res!, el clam egoista d'un sindicalisme primari: ¡Res, fora de la classe, no ens interessa!

Al mig encara—amb una altra veu—, les seleccions intel·lectuals i proletàries, i els dependents del comerç i de la indústria...

No saben aquells, com ho sabeu vosaltres, que no assolirem la nostra maturitat nacional ni el dret al ple gaudi de les nostres llibertats individuals i col·lectives, fins que cap sofriment dels homes no pugui deixar-nos indiferents.

I és que vosaltres us haveu superat perquè haveu sofert més que altres estaments, car, tenint una major consciència, pel fet de la vostra instrucció major, al costat de les vexacions de la vostra submissió de classe, sentiu l'oprobi i la vergonya d'ésser ciutadans d'un poble oprimit.

Per això, per la vostra posició dintre el camp dels que treballen i sofreixen, la significació de l'Assemblea d'enguany transcendeix per damunt de la seva significació específica, i deu assenyalar una fita en el camí ascendent de la capacitació del nostre poble. Tingueu, amics, en aquesta hora que passa, consciència plena de la vostra responsabilitat. Que les vostres tasques i els vostres acords marquin una embranzida vers l'expropiació dels expropiadors.

Però,camineu amarats dels sentiments de solidaritat humana i amb l'ànima florida d'abnegacions, que mai no crearan res durable els qui mouen llur braç per l'odi i volen expropiar als altres pensant només amb el propi profit.

Vosaltres ja ho sabeu: Solament les grans passions generoses han creat les coses perdurables. Solament en l'amorosa abraçada dels amants s'engendra i es renova eternalment la vida.

EN AQUESTES HORES D'ANGOIXA³⁶

Vivim en unes hores d'angoixa... Diuen que el poble no demana més llibertat, sinó més justícia. ¿Però és que sense llibertat, sense llibertat plena, hi ha justícia possible? I si fos cert realment que el poble no sentís fretura de llibertat, ¿podria haver-hi major vergonya, per aquells qui, havent-lo mantingut secularment en l'abjecció i en la ignorància, haguessin pogut degradar-lo fins a dur la seva dignitat civil a un tal grau de rebaixament? ¿Podria haver-hi major dolor per nosaltres?

Vivim en unes hores d'angoixa i de perill. Quan es tanquen les portes lluminoses de la llibertat, la clandestinitat tèrbolament obra les seves. Uns vels de boira van cel·lant-nos l'objectiva visió de les coses. Els conductors responsables s'esvaeixen i apareixen dins l'ombra misterioses figures. En la llum incerta, les formes es desdibuixen. L'infundi pren aires d'evidència. I, per aquesta humana tendència instintiva vers les coses meravelloses, nosaltres mateixos ens encerclem inconscientment dins d'un món de fantasia. Ens cal, però, reaccionar. S'imposa la màxima reflexió i la màxima serenitat. No és ara el moment d'encastellar boires ni d'embarcar-nos en vaixells quimèrics. Tinguem consciència de la nostra situació.

Michel Ralea, en un llibre interessantíssim, acaba de precisar ara mateix el just contingut de la idea de revolució: “La Revolució és la conquesta dels poders públics per una classe que mai no els havia posseit abans, en vista d'imposar al grup sencer dels homes una nova escala de valors”. ¿Existeix aquí la nova classe, organitzada i capacitada, amb clara consciència de la seva missió històrica? ¿Hi ha, francament formulat, un ideal superior per imposar? ¿Es compta amb els instruments necessaris per intentar amb possibilitats d'èxit la somniada conquesta? Doncs, si falla algun d'aquests elements—i és molt possible que avui, aquí, fallin tots tres—pot anar-se a l'avalot, al tabústol i a la bullanga, però no mai a la veritable revolució. I tots sabem massa quin és el sèquit fatal dels alçaments fracassats: la presó, l'exili, la reacció aferrissada, la fam i les llàgrimes a moltes llars i el desengany a tots els cors. Què més podria desitjar un règim trontollant, que la infusió d'energia provinent d'un fàcil triomf sobre uns febles escamots d'il·lusos i de somniadors! ¡Ah, amics, quina cohesió no prendrien les forces reaccionàries! ¡Quin formidable enemic no engreixaríem amb la pròpia sang! Recordeu sinó els “agents provocadors” al servei del Tsarisme.

No; no són aquests moments per a somniar. Obrint els ulls a la realitat, tenim davant nostre una tasca immensa. Llençar-nos ara a sentimentals divagacions fantasioses, és potser una excusa inconscient per estalviar-nos un treball feixuc. ¿No fóra possible que, amarats de místic messianisme, vulguéssim ara confiar al miracle l'assoliment d'allò que no ens sentim capaços per conquerir amb el nostre propi esforç?

Una veritable revolució moral tenim, però, ara davant nostre, fecunda i incruenta: la plasmació del front únic dels treballadors. Un front únic d'elements responsables i d'homes generosos, servant cada agrupament ben caracteritzada la pròpia personalitat, però duent-hi tots ells un arborament abnegat i un cordial esperit de germanor. Si després d'anys i anys de lluites sagnants i eixorques no hem pogut arribar a establir un acord entre nosaltres, ¿quines garanties per la instauració d'un nou ordre polític i social, dins un pla de vida superior, podríem oferir a la societat sencera?

Heus aquí el nostre deure en aquestes hores d'angoixa.

SIGUEM NOBLEMENT SINCERS!³⁷

Des de l'instant de la seva aparició entre la premsa obrera, amb plena consciència de la pròpia responsabilitat, Justícia Social va assenyalar els perills enormes de l'actual situació de l'obrerisme català, i quin era el deure apremiant, en aquestes hores d'angoixa, per tots els homes de pensament lliure i de sentiments purs.

D'aleshores ençà, la crisi de l'organització obrera és el tema de cada dia i el plany de totes les plomes. La rectificació d'actituds passades ha esdevingut la cantarella de tothom; l'abominar dels dogmatismes, un lloc comú; l'alçar l'esguard per damunt dels interessos sectaris, un tòpic universal.

—Siguem sincers, amics!—cridava ara de poc una alta veu prestigiosa. Sí, sí; aquí rau la veritable entranya del problema. Siguem sincers. Siguem-ho nosaltres, i vosaltres, i aquells. Siguem-ho tots, noblement, abnegadament.

Fem que la nostra veu brolli càlida i viva del cor als llavis; i que mai no aparegui la més lleu incongruència entre la paraula i l'acció. Mostrem-nos tots arborats per un sol ideal: el redreçament de l'organització obrera. Apleguem-nos tots entorn d'una bandera única: la unió del proletariat de Catalunya.

Pensem que som al peu de la barricada i que perillen les més sagrades coses. Quan l'enemic concentra les seves forces i ens engalta les peces de gros calibre, no és hora que els que estem a l'altra banda malversem cap de les nostres energies en actituds teatrals i en discussions bizantines, i, menys encara, que ens cobrim mútuament d'improperis o que arribem, entre germans, a la monstruositat d'abraonar-nos rabiosament.

Contradictòria cosa és que, mentre clamem contra l'opressió secular de l'Estat, volguem establir la tirania irresponsable de l'escamot o de la “pandilla”. Absurda cosa és que, mentre exaltem verbalment el front únic proletari, aprofitem totes les avinenteses per a burxar amb la insídia infamant el company que no està adscrit a la mateixa capelleta. Vergonyosa cosa és que, mentre cantem a la llibertat un himne ditiràmbic, volguem encendre altra volta fogueres inquisitorials. Abjecta cosa és que, mentre donem altisonants fermances de rectificar actituds, llancem sobre el cenacle veí sagetes enverinades. Monstruosa cosa és que, mentre allarguem arterament la mà al confiat company, procurem amb l'altra ferir-lo de traïdor...

Deixem estar ara els grans mots sonors: Anarquia, Revolució Social, Individualisme... ¿Quina relació pot haver-hi entre els lírics principis anarquistes i certes autoritàries actuacions conegudes de tots? ¿Quina relació pot haver-hi entre la revolució social i el llenguatge pinxesc? ¿Quina relació pot haver-hi entre l'individualisme i el “matonisme”?

No profanem, amics, el record dels apòstols de l'idealisme; deixem estar els grans mots lírics i sonors.

No volguem enganyar-nos. No es debaten ara alts principis ideals; retreure'ls massa sovint és denunciar un daler de dotar-los d'innobles virtuts proxenètiques. És més arran de terra que hem de dur les nostres crítiques. Són paraules més humils les que ara ens cal repetir: moralitat, honradesa, capacitació, responsabilitat, abnegació, solidarisme.

Escrivim aquestes ratlles sota l'angoixant impressió d'un fet abominable que ara de poc s'ha consumat.³⁸ Des de la nostra tribuna humil volem fer sentir la nostra veu emocionada a tots els obrers conscients, a tots els sindicalistes d'idealitat generosa. Tenim amics, nobles amics, a totes bandes. Coneixem, a tots els costats, homes de cor i d'intel·ligència clara que han sofert múltiplement persecució de la justícia i que han sacrificat el benestar i la vida per la causa del poble. Feu sentir, amics, les vostres veus generoses als companys obcecats pel fanatisme, i obriu els ulls a la llum als encegats per les mesquines passions. Foragiteu del costat vostre, ardidament—caigui qui caigui—a aquell que no pugui sostenir el vostre esguard de fit a fit. Acabem d'una vegada amb la ignorància i amb la mala fe, amb la gent pertorbada i amb la gent pertorbadora, amb els inconscients i amb els confidents. ¿No és horrible pensar que potser els pitjors enemics nostres es troben en les nostres mateixes rengleres? Que tots els homes de consciència honrada es donin les mans honradament.

* * *

Anem rodolant follament vers un abisme insondable. Cal posar una fi immediata a la davallada catastròfica. Que no pugui dir-se de ningú dels nostres, de cap treballador, que més que el redreçament de l'organització obrera ens interessa el predomini del propi criteri o la perduració de la pròpia hegemonia.

Avall hem arribat, però podem enfonsar-nos molt més encara si la reacció salvadora que s'ha manifestat en certs articles—volem recordar només els d'en Peiró i d'en Viadiu—no transcendeix fins a certes actituds. No hi haurà salvació per nosaltres mentre darrera de les nobles paraules que s'ouen per totes bandes no sapiguem posar-hi, tots plegats, nobles actituds.

Que els que hagin fracassat reconeguin noblement llur fracàs i deixin el camp lliure a la gent nova, i que els altres no vulguin fer recaure sobre els principis—intactes i absents de les nostres misèrrimes lluites—el fracàs dels homes.

Estudiem tots plegats les noves directrius que calgui imprimir a l'obrerisme català, abstraent-nos de les peculiars preferències d'escola o de formació i sobreposant-nos als prejudicis de partit o de secta. Tinguem en la ment aquelles paraules de la declaració de principis de la C.N.T. que poden agermanar-nos a tots: No hi ha més que dos principis en lluita. D'una banda, els mantenedors del privilegi i del sistema capitalista, base del desordre i de la desigualtat social, i de l'altra, el concepte SOCIALISTA de la producció i de la distribució dels productes, que tenen llur equivalent en la col·laboració de tots per a produir i assegurar igualment el consum de tothom.

Apleguem-nos tots sota els amples plecs de la generosa bandera socialista i discutim mentrestant, noblement, amicalment, sobre procediments i tàctiques. Tots podem eixir millorats d'aquest espiritual exercici. Tots hem d'aprendre moltes coses els uns dels altres.

Però que mai més no pugui repetir-se el que s'acaba d'esdevenir. Apartem-nos amb dignitat viril dels responsables. Són ells els que, amb llur gest fraticida, s'han posat al marge de l'obrerisme.

CAP A L'ABISME³⁹

És amb l'ànima dolorida com mai davant l'espectacle tristíssim dels darrers esdeveniments que agafem avui la nostra ploma.

Després d'aquests últims anys de fraticides lluites ferotges i autoritàries repressions monstruoses, després de tan terribles lliçons com, a preu de sang, hem tingut d'aprendre—després d'haver vist esvair-se com un encastellament de matinals boirines l'estol imponent de l'organització—, ens esforçàrem per auriolar la tràgica quotidianitat de la vida amb la claror d'una esperança suprema. Les nobles paraules de rectificació espontània que s'oïen a totes les tribunes, els escrits plens de compunció i amarats de sinceritat—que volem creure no fingida—apareguts en tots els òrgans de l'obrerisme, avalats amb les signatures dels homes de major representació i solvència, i, sobretot, la trista realitat de la situació actual, prou albiradora per tothom, ens feien viure amanyagant la falaguera il·lusió que darrera les belles paraules vindrien les nobles actituds i que de les pròpies cendres efímeres ressorgiria més potenta que mai, amb la nova ufanor d'una joventut nova, l'Organització obrera. Superats els estrets dogmatismes i foragitats els homes d'història equívoca, imaginàvem l'alçament formidable de l'ample exèrcit, ennoblit i capacitat, dels treballadors de Catalunya, per llençar-se coratjosament i definitiva per la inacabable ruta de l'ideal vers la conquesta dels seus alts destins i l'acompliment de la seva missió històrica.

Malauradament, les assemblees darrerament celebrades ens han enfrontat amb una realitat tota altra de la que ens feia cobejar el nostre optimisme ultrancer de lluitadors infadigables. I així, plens d'amargor, ens hem de demanar avui: Aquella dolça il·lusió serà només, eternament, una il·lusió dolça? ¿És que estem condemnats a perpètua eixorquia? ¿Hauríem de creure en la fatalitat d'una maledicció divina que gravités damunt les nostres testes pecadores?

En les caòtiques tenebres que ens envolten solament són visibles, escrites amb lletres de foc, les terribles paraules colpidores que el Dant llegia a la porta de l'Infern: “Abandoneu tota esperança”...

No és el nostre estat d'ànim fill de cap impressionabilitat subjectiva. Companys de tan neta història com el grup entusiasta que redacta a Manresa els vibrants fulls de El Trabajo, el comparteixen plenament.

* * *

Tres setmanes fa era dit a les planes de Justícia Social: “Anem rodolant follament vers un abisme insondable. Avall hem arribat—s'hi afegia—, però podem enfonsar-nos molt més encara, si la reacció salvadora que s'ha manifestat en certs articles no transcendeix fins a certes actituds.

La cobejada reacció que il·lusòriament ens feia presentir la noblesa del nostre anhel i la nostra fe incommovible en la bondat dels homes, no s'ha produït encara. Demà ja no hi serem a temps”...

I cap a l'abisme, encegats, inconscients, inescarmentables, rodolem sense remei...

* * *

I bé; no volem pas nosaltres encoratjar escissions—que solament a la burgesia i a la reacció podrien afavorir—, afegint llenya al foc per veure amb fruïció malsana com s'entredevoren per la conservació de concupiscents hegemonies els qui deurien donar exemple d'abnegació i altruisme.

És per això que ens abstenim avui de publicar els càlids articles emocionats que han arribat fins a nosaltres, escrits per benvolguts companys, portant necessàriament el que havia d'haver-se mantingut en el pla serè de les polèmiques sobre principis i tàctiques, al camp de les acusacions personals amb el recompte documentat d'ignominioses coses i abominables fets, de tothom coneguts. Prou sabem que no és d'ells la culpa, i massa coneixem el seu arborament ideal i l'austeritat total de les seves vides consagrades generosament a la causa del poble per comprendre i justificar llur estat d'esperit en aquests moments d'abjecció i de cinisme.

Ens consta, amics, la veritat de les vostres paraules vindicadores, però excuseu-nos si no publiquem avui els vostres escrits: hi ha formes de llenguatge que Justicia Social no utilitzarà mai.

I així us diem: Companys, nobles companys, sapigueu sofrir en silenci. Serveu amb esquerp orgull la vostra dignitat d'obrers conscients i d'homes honrats, i no vulgueu concedir l'honor de contendir amb vosaltres als qui no són dignes d'integrar la família obrera. No deixeu abatre el vostre esperit per aquest furient vent de follia que ara s'emporta els homes, ni vulgueu precipitar el curs dels esdeveniments fatals. Tingueu fe en vosaltres mateixos i en la raó que us empara. Penseu que sobre la ficció i la mentida és impossible alçar-hi cap cosa duradora. Passarà el vendaval, s'esfondraran tots sols els castells de fang, cauran per ells mateixos els arbres amb les arrels podrides. I la vostra sublim abnegació i el vostre sacrifici heroic de les hores d'ara us donaran llavors la màxima força per bastir sobre les runes d'un passat miserable el palau esplendorós de la societat nova.

INCONSCIÈNCIA DE CLASSE. La nostra veu⁴⁰

La nostra crida als homes de tots els camps de l'obrerisme demanant-los llur parer sobre la transcendental qüestió del “Front Únic” ha trobat un amplíssim ressò. Més de tres mesos fa que els articles plouen a dojo damunt la nostra taula de redacció.

L'hora és arribada, però, de què Justícia Social hi digui també la seva paraula. Altrament, l'acreditat dia del judici darrer trobaria potser encara als obrers de la nostra terra discutint normes i principis... i tan ben dividits com fins ara. I no és que tractem de cloure la nostra campanya per a la unió de la família proletària. Fou començada amb l'aparició de Justícia Social i no la donarem per finida fins que hagi arrelat entre nosaltres aquell intel·ligent i humà esperit de germanor indispensable per a tota obra eficaçment renovadora i sense el qual els obrers d'avui no fan altra cosa que denunciar la que es podria anomenar llur “inconsciència de classe”.

Sabem per endavant les dificultats enormes que de moment s'oposen al triomf de les nostres aspiracions. En cap cosa són els homes tan conseqüents com en l'error: sovint, les anomenades “lliçons de l'experiència” serveixen més aviat per a entossudir-los que no pas per a escarmentar-los. I és que potser, més que d'una qüestió de ciència, es tracta aquí d'una qüestió d'ètica: més que d'un problema racional es tracta d'una geia.

La fretura inajornable d'una total organització de les forces obreres, és tan evident que ningú no s'atreveix a negar-la de pla. El que hi ha és que, en el moment de condicionar-la, molts pobres d'esperit, alletats tota la vida en les mamelles del sectarisme, no veuen que el marc esquifit en què voldrien encerclar-la és absolutament incapaç de mantenir-la. Malfieu-vos de les etiquetes. Liberals i llibertaris de nom, aquests homes tenen l'ànima del tirà Procuste. Ells tenen la veritat absoluta i definitiva: si no voleu passar per llur adreçador, sereu uns traïdors o uns venuts al capitalisme.

I bé; és inútil que tractin d'enganyar-se a ells mateixos. Els fets parlen amb major contundència que tots els sofismes. L'organització obrera catalana no és avui altra cosa que un mite, un fantasma, un nom sense cap realitat. I mentre els que podrien canviar l'actual estat de coses, s'entestin en mantenir les mateixes normes, tàctiques i procediments que han dut a l'actual desastre, és impossible que es produeixi cap reacció salvadora. Els esperits tenen ara les ales obertes i la bandera sindical que vulgui aplegar tots els obrers conscients haurà de tenir els plecs molt amples. Per això, considerant les realitats del moment, la manca d'una veritable educació sindical dels nostres medis, l'aferrissament de les passades lluites i el ròssec de passions que han deixat arreu, creiem indispensable que tots i cada u sapiguem renunciar a les nostres peculiars característiques diferencials i cerquem, amb criteri de màxima amplitud possible, el pla de convergència. En aquest sentit, i a fi que el front únic dels treballadors catalans pugui arribar a assolir la realitat desitjada, com unes amples bases constituents, proposem a tots els sectors obrers vulguin adoptar per a la reconstrucció dels estols organitzats les següents directrius:

Primera: Sindicats d'Indústria constituïts a base democràtica, és a dir, un sol sindicat per cada branca industrial, sense monopolis de grups, clandestinitats tèrboles ni poders irresponsables.

Segona: Intervencionisme polític en tot allò que afecti directament la vida proletària, com són ara qüestions d'higiene, instrucció, educació, subsistències, organització del treball, habitacions obreres, etc.; i

Tercera: Aplegament dins una mateixa organització dels sindicats d'oficis manuals i de professions liberals, conservant, però, totalment l'estructura d'aquells organismes (si llur ingrés pogués ésser voluntàriament assolit) que, per la seva actuació, hagin demostrat posseir capacitat i eficàcia, com són ara, per exemple, la “Federació de Dependents de Catalunya”, el “Sindicat de Tècnics”, etc.

No cal dir, demés, que els òrgans periodístics que l'organització acordés sostenir s'haurien de consagrar exclusivament a l'educació sindical i humana de tots els obrers adherits, i de mantenir fora de tot partidisme, informats solament dels principis de lluita de classes i de transformació del règim capitalista que són normatius del Socialisme i comuns als idearis socialista, anarquista i comunista.

Aquesta és la veu sincera i generosa de Justícia Social. Ara, els treballadors sindicats tenen la paraula.

POBRE SALVADOR SEGUÍ⁴¹

Era un perill, en el qual la nostra estructura ètica ens ha impedit de caure, aprofitar l'aniversari de la mort del malaguanyat Seguí per a servir mesquinament petits interessos partidistes. Per això ens dol a l'ànima tenir de sortir al pas d'uns irritats i violents comentaris que l'òrgan de la C.N. del T. posa a l'anunci d'aquest número memorial del nostre hebdomadari.

Les paraules de la Soli ens han sobtat dolorosament. No ens afecten, però, els seus blasmes ni ens podrien atènyer els seus insults. Hi han formes de polèmica que, ni esforçant-nos-hi, no sabríem emprar i molt menys per a discutir opinions que discrepessin de les nostres, de companys obrers com nosaltres. Això va a carnadures. Ja comprenem que una fulla socialista d'ample esperit, generosament obert, com la nostra—on s'han inserit laudatòries biografies de Max Stirner, Bakunin i Lenin i on s'ha parlat sempre amb respecte de la Revolució Russa—té de desconcertar necessàriament als pobres d'esperit encongit que només han respirat la bravada enrarida de l'encofurnada cleda dogmàtica. Nosaltres rabegem el cos en totes les aigües del pensament lliure, i obrim l'esperit a tots els vents d'inquietud de la terra. I això—ho reconeixem avergonyits—no té tradició a casa nostra.

No volem, però, donar als malaventurats dicteris que ens aplica el col·lega cap exagerada importància i servarem per a ell la mateixa bona amistat de sempre. Tothom pot tenir una hora tonta i massa ens fem càrrec de les enormes dificultats amb què avui s'ha de redactar, per a saber atribuir els inoportuns comentaris a qualsevol insignificant i poc enterat redactor novell, que, segurament, no conegué mai el “Noi” ni ens coneix a nosaltres, puix damunt les mateixes planes del número de dimarts darrer a què ens venim referint, s'hi insereix amicalment, donant una bella mostra d'intel·ligent esperit tolerant, l'anunci d'aquest número nostre. Hi han, però, afirmacions que no poden fer-se a la babalà i que han de merèixer un refús categòric i contundent.

No, company—perquè no volem fer recaure la vostra atzagaiada sobre tots els redactors—, no: si algú plora avui al pobre Seguí “amb llàgrimes de cocodril”, no serem pas nosaltres. No serem pas nosaltres, que ens hi trobàvem lligats per una càlida amistat incommovible—a prova de dissentiments doctrinals—, lligada en les hores d'arborament ideal i cordial abrandament de la nostra jovenesa.

No serem pas nosaltres, que a l'hora de la seva mort suspeníem una conferència a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, perquè la dolor ens nuava la gorja i la indignació ens encenia el cor.

No, company; si algú profana avui el seu record per mòbils egoistes, no serem pas nosaltres... Que la nit del seu traspàs resseguíem en tràgic romiatge tots els centres obrers de Barcelona cercant la germanor conhortadora dels qui podessin compartir la nostra angoixa, i arribàvem els primers a la vostra redacció per a estrènyer emocionadament la mà de l'amic Pestaña, trasbalsats pel seu mateix dolor.

No serem pas nosaltres, que el dia d'aquell magne i solemne aplegament de la Plaça de Catalunya ocupàvem el lloc assenyalat a tots els homes de dignitat civil...

Ho saben prou bé els vells companys que el 17 de març de l'any passat reproduïren a la Soli, amb una cordial prefació, els paràgrafs centrals del magnífic article que el nostre company Gabriel Alomar, president de la “Unió Socialista de Catalunya”, publicà arran de l'assassinat del “Noi”.

* * *

I amb horror recordarem tota la vida—després de l'atuïment amb què ens colpí la terrible nova—les afroses impressions que aquella nit inacabable recollírem en els mateixos llocs on esperàvem trobar un confortament. Però no hem de retreure aquí horribles misèries de gent miserable, que revolten encara el nostre cor...

Siguem sincers, amic! ¿Qui no recorda amb esglai les angoixants hores de dubte sobre quina fou la mà que havia armat el braç homicida, que planaren tràgicament sobre la consciència dels obrers barcelonins, fins que fou esvaït el misteri del crim?

Vostre en Seguí? Està bé; però també nostre. Més nostre cada jorn que passava. Tant nostre, que alguns de vosaltres el foragitàveu del vostre costat. No us en recordeu? ¡Però si ho sap tothom! Si es deia arreu en veu alta!

Un fet només: pocs mesos abans de la seva mort aparegué en El Liberal un de tants articles on s'havia censurat l'evolució que tan honora la figura de Seguí, en el qual—després de transcriure un comentari de El Socialista—s'hi llegien aquestes paraules: “Y todos los comentarios que El Socialista pone, párrafo por párrafo, a las declaraciones de Seguí, tienen por objeto decirle al “llamado” líder sindicalista que, dadas sus opiniones, el sitio mejor para él está en el Partido Socialista y en la Unió General de Trabajadores. Nosotros creemos lo mismo, y de esta manera, y poco a poco, se irán limitando las confusiones doctrinales que existen en la idealidades obreras.”

I aquest article duia la signatura del distingit anarquista que signa Federico Urales, director de La Revista Blanca, que amb tant d'afecte anuncia sempre Solidaridad Obrera.

Ja ho veieu: tan nostre era Seguí, i volem ara traduir amb tota cruesa el nostre pensament, que tenim la plena convicció moral que fou justament la seva palesa aproximació a la tàctica socialista—puix que les divergències en la interpretació dels principis remots tenen poca importància—allò que mogué els miserables que des de la impunitat tenebrosa decretaren la seva mort.

És quan el “Noi” declara: “Nosaltres anem a ésser els continuadors de l'obra de la Humanitat; anem a ésser els que imposarem un nou règim de justícia. No anem pas a assaltar Roma com els bàrbars, sinó a envair les posicions de la burgesia”, és aleshores, fixeu-vos-hi bé—i no abans, en els dies dels oratoris revolucionarismes apocalíptics—, quan cau el noble cervell travessat pel plom.

És quan els eterns sectaris irredimibles el bescanten arreu i el titllen despectivament de “reformista”, que la burgesia veu en ell l'home perillós que cal fer desaparèixer. Mentre es mantingué en el dogma de l'apoliticisme—qualificat pel company Alomar d'error funest del proletariat català—no feia cap por.

Així caigué també, afrosament, aquell benvolgut amic plorat, l'auster, el noble, l'exemplar Francesc Layret, a l'hora que semblava que el seu intel·ligent apostolat menaria l'obrerisme català per nous camins d'actuació constructiva.

I fou també, indubtablement, pel ressò que entre els nuclis selectes de l'obrerisme barceloní concità la constitució de la “Unió Socialista de Catalunya”, que estimats companys nostres foren amenaçats de mort i que s'atemptà monstruosament i covarda contra la vida d'un de nosaltres...

¡Quines terribles lliçons no es desprendrien d'aquestes terribles coses si hi vegessin tots els qui tenen ulls!

Pobre Seguí! Pobre Seguí!...

COMPANYS, LLENCEU AQUESTES ARMES!... L'hora del Suprem Armistici⁴²

L'article “Pobre Salvador Seguí”, que en el nostre número darrer adreçàvem a Solidaridad Obrera, meresqué l'honor d'una immediata resposta dels nostres companys, en termes nobles i amicals que sabem agrair.

El petit incident—al qual, com ja feiem constar, no donàrem cap exagerada importància—queda clos satisfactòriament, plavent-nos repetir allò que ja dèiem: que servem per l'òrgan de la Confederació Nacional del Treball, degà de la premsa obrera de Barcelona (i trobant-nos a la mateixa distància d'aquells punts de vista doctrinals i tàctics que mai no podrem compartir, i que creiem han estat funestos per l'obrerisme català), el mateix respectuós afecte de sempre. Prou saben els amics que tenim entre els redactors de la Soli el nostre generós esperit per a estar segurs de la sinceritat de les nostres paraules.

Ens hem esforçat sempre per a elevar el to de les polèmiques que el tumulte de la vida suscita necessàriament i fecunda entre els diversos estols del gran exèrcit proletari. Si el nostre llenguatge damunt les planes de Justícia Social no ha assolit una major dignitat i noblesa, culpi's solament la pobresa de la nostra expressió, mes no la nostra voluntat.

Una de les coses que sempre ens ha fet més mal i que en aquests moments hem d'esguardar amb infinit dolor—gairebé diríem amb física repugnància—, és l'enferrissament, la virulència, la passió desfermada i el llenguatge groixut amb què es desborda a Catalunya i a fora, tota l'energia combativa de diferents sectors de l'obrerisme, consagrats—oh, màxima inconsciència!—a la monstruosa tasca d'entredevorar-se cruelment i despietada, davant la cínica rialla grassa dels nostres únics enemics veritables.

Penseu amb el trist concepte que tindrà del nostre valor moral, de la nostra capacitat intel·lectual, del nostre seny i del nostre clar judici, tot aquell que, fervorosament devot de la causa de l'emancipació de la humanitat, esguardi des d'un pla superior al dels interessos partidistes—més enllà de les sectes i dels dogmes—la trista situació de les organitzacions proletàries de Catalunya. El cor se li omplirà d'amargor i de desesperança...

No pretenem pas, absurdament, que es faci de cop i volta el miracle d'assolir-se una unanimitat de sentirs i de parers; això fóra l'acabament de tot progrès, la fi de tota possible superació. No pretenem tampoc que es disfreci el propi sentir i s'amaguin les personals conviccions honrades, i molt menys encara que es consolidin les vergonyes, que perdurin les traïcions i que es tolerin les infàmies. Aspirem però, a què tots aquells que en aquests moments de màxima responsabilitat es trobin en llocs directors dins qualsevol dels batallons de l'obrerisme—aptes solament per a les lluites fratricides, brandant només armes enverinades—reaccionin davant la monstruositat de la nostra actuació conjunta, avantposin els sagrats interessos col·lectius als personals punts d'albir, i—sobretot—sàpiguen fer honradament, sincerament, examen de consciència. És que no tenim tots, absolutament tots, per acció o per omissió, la nostra part de responsabilitat en aquest esfondrament catastròfic que sembla que estem presenciant impàvits i mesells? ¿On és aquell, net de pecat, que pugui tirar la primera pedra? Parlem clar!

Al pas que anem, ben aviat i sense que a l'enemic li calgui disparar un sol tret, l'exèrcit de l'organització obrera—l'únic exèrcit que pot aconduir-nos a la conquesta de la Terra Promesa—, quedarà esmicolat, pulveritzat, desfet. I això és tot allò que, per damunt de tot, hauríem d'evitar. Ja en parlarem després de tot el que resta. ¡Ara és l'hora del suprem armistici!

Mai no hem estat bons per a posar cap vel de reserva a la crua nuditat del nostre pensament, i menys podríem fer-ho en la històrica solemnitat d'aquests moments que passen. No hem d'amagar, doncs, que creiem errades, sense discutir-ne la bona fe original, les directrius que fins avui s'han volgut assenyalar als Sindicats de Catalunya, i que aspirem, noblement, a veure un dia els obrers de la nostra terra agermanats amb els de tota Espanya dins d'una àmplia confederació, orientats en les tasques i mètodes de la Unió General de Treballadors—adaptades, és clar, al nostre temperament i a les nostres necessitats materials i espirituals—amb veu i representació pròpia en la Internacional l'Amsterdam.

Però més, molt més que això, ens interessa de moment que sorgeixi una forta i conscient organització proletària, informada d'un ample esperit constructiu i tolerant, conduïda per directors de cor noble i clara intel·ligència, per tal com amb homes de bona voluntat sempre ens entendrem fraternalment.

Aspirem encara, i amb urgència major, que el poble treballador tingui plena consciència, en aquests instants que ens poden incorporar definitivament a Europa o condemnar-nos a etern cabilenyisme, de la seva responsabilitat política.

* * *

Punts de coincidència, normes bàsiques dignament acceptables per a tots, això és allò que ara ens interessa cercar i exaltar en comptes de pensar només amb el grupet que ve darrera nostre i d'aprofundir monstruosament disparitats i divergències. Mireu els programes, rellegiu les doctrines: socialistes, comunistes, anarquistes. ¿On són els abismes ideals que ens separen? ¿No és una mateixa—llibertat i emancipació—la fita que volem atényer? ¿Perquè ens ho diguin de Berlin, de Moscou o d'Amsterdam, haurem de menjar-nos el fetge?

¿Què diríem d'un arquitecte que volgués bastir un edifici posant les pedres de punta i les dovellés de caire?

¡I penseu en el magne palau de la Societat Nova que—pobres insensats—volem alçar nosaltres!

¿Que per a refer i renovar l'organització obrera és necessari que tots els que ocupen llocs directors comencin per a renunciar a llurs càrrecs? I què? ¿Què importa el personal sacrifici d'amors propis i de vanitats davant l'inevitable fracàs o l'èxit possible de l'obra formidable que tenim el deure d'acomplir?

Companys! Obrers d'un costat i de l'altre! Obriu els ulls a la claror: és l'hora del suprem armistici. Tingueu un noble gest de superació que pugui redimir-nos a tots. ¡Llenceu aquestes maleïdes armes enverinades! Allarguem-nos les mans...

NO HI HAURÀ REMEI PER A NOSALTRES?⁴³

Ara fa un any, fou fet a Barcelona, per primera volta i entorn del “Comitè d'Actuació Civil”, un magne aplegament de productors: intel·lectuals i obrers. Les possibilitats d'aquella conjunció eren indefinides. Visquérem, per això, unes hores ensomniadores. Semblava que en les tèrboles aigües del nostre plebeisme anaven a congriar-se els puríssims cristalls de la ciutadania. Una clariana augural apuntava a l'esquerra de l'horitzó, carregat a l'altra banda de núvols de tempesta. Però la cristal·lització d'una consciència ciutadana no es féu, i les negres nuvolades cobriren tot l'ample de la volta del cel. ¡Quin fracàs, amics, el nostre! Quin enorme fracàs! No és hora d'escatir-ne les causes: estan en la consciència de tots. Vull recordar, però, una paraules que jo deia el 22 d'abril de l'any passat, en el míting memorable i inútil del Teatre Nou, i que tornen ara al meu record amb un regust ple d'amargor.

Deia aleshores: “Aquell que estigués al costat nostre mogut per uns interessos impurs—per a cercar un profit personal o per a dur simplement l'aigua al molí del seu grupet, de la seva capelleta o del seu organisme—provocaria fatalment el fracàs de l'obra col·lectiva i es faria mereixedor del menyspreu i del vilipendi de la ciutat. Tinc la ferma convicció, i vull exposar-la aquí noblement, que si nosaltres—tots nosaltres—fracasséssim ara, el nostre fracàs no fóra solament el fracàs d'uns quants homes, que això té ben poca importància, ni el fracàs d'uns organismes que representen les forces vitals del nostre poble, i això ja té més. El nostre fracàs, ara, voldria dir el desbordament tumultuós de les forces reaccionàries. Voldria dir l'aturament, per llargues anyades, de la consciència liberal de Catalunya. Voldria dir l'esfondrament de les conquestes de la civilització i de la cultura, del llegat de la Revolució Francesa... Voldria dir, en una paraula, l'entronització a casa nostra del feixisme més bàrbar i cruent, perquè fóra, més que el feixisme d'Itàlia, ignorant, irresponsable, anònim.”

Penseu, amics, que les coses no passen perquè sí. Que els fets de la vida política estan regits per un cert principi de causalitat. Però que és la voluntat del poble la que dicta el determinisme històric.

¿Quan sorgirà entre nosaltres un veritable poble, traduint-se l'eclossió de l'ànima col·lectiva amb un acte de voluntat ciutadana?

¿Seguirem eternament atomitzats en clans missèrrims i encegats en les lluites fratricides?

¡Que el prestigi evocador d'aquestes hores del Primer de Maig vingui a amorosir amb un oreig primaveral l'aspror gelada del nostre viure d'avui i porti un raig de claror a les nostres ànimes!

FIXANT POSICIONS⁴⁴

Amb el títol “Fijando una posición”, Solidaridad Obrera, del passat diumenge, publicava un article de l'Angel Pestaña, el qual, per assenyalar un moment interessantíssim de l'evolució del sindicalisme anarquista, després de les lliçons dolorosament cruentes que la realitat ens ha fet viure aquests anys darrers, ha estat aquesta setmana el tema de totes les converses en el camp obrer.

El líder de la C.N. del T., com a culminació de l'obra crítica i d'orientació que ha vingut realitzant d'un quant temps ençà—i en la qual cal reconèixer noblement que sovint ha sabut posar el dit a la llaga—s'eleva per damunt dels problemes estretament sindicals i dels domes estantissos i, enfrontant-se amb la dura realitat present, parla amb una noble veu ciutadana, plena—com diria el nostre amic Marcel·lí Domingo—de “l'emoció civil d'aquestes hores”.

Davant de la constitució del P.U.P. (Partit d'“Unió Patriòtica”), en la que Pestaña veu la fi de la primera etapa de l'actuació que el Directori Militar digué que volia realitzar, i el perill que entranya per a tots els homes liberals la consolidació del poder públic en mans de les dretes reaccionàries espanyoles, es demana: “¿Què hem de fer?” I troba la lògica resposta: “Oposar a la força de concentració dretista, una força major de concentració esquerrana”.

Cap mesquí sentiment de vanitat de grup o d'escola, pot enterbolir ara la nostra humana satisfacció per la gallarda franquesa amb què el company Pestaña ha mostrat la seva coincidència amb allò que caracteritza la nostra tàctica d'avui, reconeixent noblement que l'imperi d'aquestes hores, com digué primer de tots el nostre Alomar, ens obliga a posar transitòriament el nostre ideari polític per damunt del nostre ideari social. Hora és ja que aquells qui per llur càrrec o per llur prestigi ocupin en el camp obrer posicions directores, compleixin llur deure rector, i parlin al poble amb una veu sincera, sense mesurar les paraules pel bon o mal afecte que puguin produir.

La transcendència del problema plantejat, ens imposa, però, ara més que mai, una absoluta fidelitat amb nosaltres mateixos i la traducció del nostre pensament amb rotunditats categòriques. Ningú com els obrers socialistes de Catalunya pot tenir un interès més abnegadament intens en què les aspiracions de l'amic Pestaña es plasmin aviat en realitats vives. Tenim, però, unes ambicions massa altes i unes amors massa pures, per a què vulguem arriscar-nos a comprometre el triomf segur dels nostres ideals amb cap precipitació. La impaciència de l'èxit és el camí del fracàs.

I bé; sense entrar en el detall de les paraules, manifestem complaguts el nostre acord amb l'esperit de la primera part de l'article de Pestaña, aquella on s'assenyalen els perills de l'imminent futur. En indicar orientacions per a conjurar-les, el pensament del company, massa condensat en els límits d'un article, no pot quedar prou francament definit, per la qual cosa, no volent exposar-nos a les deformacions inevitables de la interpretació i de l'exègesi, ens abstindrem de subratllar-lo amb cap comentari. Parlem ara de qüestions d'una tal complexitat i transcendència que no poden ésser tractades en un dia i menys en un article. Per la nostra banda, no fóra cap revelació que hi diguéssim el que hi pensem. Ho hem fet més d'una volta des de Justícia Social. Això ens permetrà, com un punt de partida pels eventuals diàlegs, definir la nostra posició amb les següents declaracions:

Primera:

La base necessària i suficient per a la naixença d'un veritable front únic liberal, és la formació d'un front únic obrer, i la condició prèvia per a la formació d'un front únic obrer està en el sanejament total i definitiu de l'organització obrera—no en els bells propòsits verbals que se'ns ofereixen cada dos per tres, sinó en les realitats vives i tangibles que encara no hem vist enlloc—i amb el seu alliberament de tot esperit unilateral i dogmàtic.

Constituït el front únic obrer, les masses treballadores podrien imposar per elles soles la seva sentimentalitat liberal i avençada al conjunt de la vida política del país, sense necessitat de caure mai en contubernis amb els polítics burgesos ni de barrejar-se en aplegaments agitats per interessos contradictoris i condemnats per endavant a l'eixorquia de les simples teatralitats virolades i brogidores, puix que tot el que es guanya en amplitud es perd en intensitat d'acció. El que fa la força dels exèrcits són les bases de contacte, i entre els polítics burgesos i els obrers, com reconeix molt bé Pestaña, solament poden haver-hi punts de contacte. Recordem només, per aquesta causa, entre els fracassos coneguts de tothom, els moviments de la Solidaritat Catalana, la Unió Federal Nacionalista Republicana, la Conjunció Republicano-Socialista i l'Assemblea de Parlamentaris. I no parlem del lerrouxisme, fracassat per altres raons que ens repugna recordar. Fóra insensat, amb aquestes lliçons, repetir qualsevol experiència.

Segona:

Si els obrers de Catalunya no tenim encara la capacitació necessària per a constituir-nos en partit de classe, val més que ho reconeguem francament i, abans d'anar de bracet amb els polítics del camp burgès, és preferible que, prescindint de tota mena de compromisos i intel·ligències, ens limitem a ajudar amb absolut desinterès i en la mesura compatible amb la puresa del nostre ideari comú, als homes de la burgesia liberal i republicana que menys perillosos ens semblin, deixant per a ells tots sols la responsabilitat de l'èxit o del fracàs de l'actuació que realitzin.

Tercera:

Confirmant-nos l'exemple de Russia que les possibilitats del triomf d'una veritable revolució social depenen estretament de l'abast i del grau de les anteriors revolucions polítiques, i tenint en compte que a l'Europa Occidental, els Pireneus, avui com avui, assenyalen encara una ratlla infranquejable, a desgrat del que és dit en la declaració anterior, l'endarreriment de l'evolució política del nostre país podria aconsellar el concurs decidit i total de les masses obreres, per a aquella obra de transformació del règim que pogués assegurar-nos l'elevació de l'estructura política de la nostra terra a un nivell europeu, on fossin impossibles per sempre més determinades regressions i inversions de poder.

I quarta:

Per a la simple actuació política assenyalada pel company Pestaña, és necessari, a Catalunya, que l'organització sindical obrera quedi absolutament al marge. La concentració ciutadana dels treballadors actuant com a força política, deuria fer-se sota els amples plecs de la bandera del Socialisme i en el camp obert de la “Unió Socialista de Catalunya”, on caben tots els caires de la idealitat revolucionària. L'organització comunista no pot ésser l'instrument adequat, per trobar-se sotmesa a la rígida disciplina d'un partit tancat.

El desinterès de la nostra història ens autoritza per a parlar amb aquesta claredat. Cap afany de personal profit no ens fa moure. Els homes de la “Unió Socialista de Catalunya” cedirien de bon grat els llocs que avui ocupen—obeint únicament a llurs deures de ciutadania—als companys que volguessin alliberar-los de la tasca feixuga que s'han imposat. No hi ha entre els homes nostres ningú que es cregui necessari, inflat de vanitats messiàniques, ni ningú que tingui vocació de diputat.

COROL·LARIS⁴⁵

En diferents bandes hem llegit aquests dies retrets que es feien als homes de Justícia Social per haver donat acolliment a les planes del nostre setmanari a alguns dels articles rebuts amb motiu de l'enquesta sobre el Front Únic Obrer. Els que més s'han planyut, no cal dir-ho, han estat els representants d'altres sectors obrers que han rebut alguna esgarrinxada. ¡Quina pell més fina que tenen alguns!

Però ja ens en fem càrrec. El cas de Justícia Social, “periòdic de partit”, convertint-se en una tribuna lliure—realment lliure—per a les veus obreres, és alguna cosa d'inusitat a casa nostra, que fatalment té de desconcertar a la generalitat. ¿On s'és vist un periòdic informat de l'esperit d'una col·lectivitat socialista—la “Unió” dels nostres amors—admetent crítiques i fins diatribes antisocialistes?

I és que, amb la modèstia dels nostres mitjans actuals, ens hem proposat, en primer terme, exercir sobre el proletariat català (tan admirable, tan sofert, tan ben dotat... i tan ineducat alhora) una funció educativa, i en aquest sentit creiem que haurà d'ésser màximament alliçonador per la nostra premsa obrera de capelleta—puix que aquí no n'hem conegut mai d'altra—l'exemple ofert per la “socialista” Justícia Social inserint en les seves columnes articles francament antisocialistes i fins alguns que, en veritat, si els tinguéssim de classificar ens donarien penes i treballs.

Potser amics estimadíssims s'han esverat també d'alguns dels articles apareguts en el curs de l'enquesta, i no pas, naturalment, del seu to més o menys estridentment revolucionari, que això aquí no pot esverar ningú, sinó per l'esperit absolut i dogmàtic que hi mostraven llurs autors. I és que nosaltres ens refiem per damunt de tot de la intel·ligència dels nostres llegidors.

És clar que aquells que aspiren a conduir eternament els homes a remades, tenen necessitat de posar-los orelleres per a què no perdin la trilla ni surtin del camí fressat.

Nosaltres aspirem a reunir un nucli de lectors sadollats de lliure examen i avesats a fer dringar cada punt les pròpies idees sobre l'or o el llautó de les idees alienes. ¿Quin mal hi ha per a nosaltres en què la pedra de toc la puguem trobar en les mateixes planes del nostre setmanari? ¿Que es desorientaran potser els nostres amics? No hi ha perill; els qui saben caminar per la terra ferma no s'arriscaran així com així a endinsar-se pel pedregal o pel fangar...

Hem de dir-ho sincerament: El socialista estàtic, que ho és perquè ho ha estat sempre i perquè ignora l'existència d'altres doctrines, no pot interessar-nos gaire. No vulgueu ideals que no puguin resistir el xoc dels contraris, com aquelles llances de vitrina de museu, lluentes per defora i amb el pal corcat, que mostren erecta llur vana petulància, inútils per la defensa i per l'atac.

Plau-nos més bé la companyia del socialisme dinàmic, en perpetual afany de superació, que cada jorn sotraqueja voluntàriament el seu esperit i refà el seu ideari—com cada jorn es refà la claror del cel, sempre igual i sempre renovada, després del defalliment nocturn i de les incertituds de l'albada.

El nostre ideal, amics, ha d'ésser com el mall creador que endureix el seu tremp damunt el ferro de l'enclusa o com l'espasa que s'esmola en el combat.

Querelles familiars

GERMANOR SOCIALISTA⁴⁶

Saludem amb joia l'acord relatiu a l'existència de la “Unió Socialista de Catalunya” pres en la darrera reunió de delegats de les Agrupacions catalanes adherides al Partit Socialista Obrer Espanyol.

L'expontani reconeixement que fan els nostres estimats correligionaris de la bona tasca socialista realitzada per la “Unió” i per Justícia Social, tan com a nosaltres, els honora a ells mateixos. Llurs nobles paraules assenyalen un moment transcendental en el desenrotllament del Socialisme a Catalunya, blanca monjoia augural a l'inici de la ruta que ens emmenarà a l'expandiment i al triomf dels ideals comuns, incorporant definitivament el nostre poble als universals corrents del progrés humà vers l'assoliment d'una societat millor.

No volem recordar ara altres acords que, pocs mesos fa, foren adoptats per dues de les Agrupacions catalanes adherides al partit oficial; no volem recordar-los perquè ja els hem oblidat. No hem d'amagar, però, amb tot, que quan aleshores ens en assabentàrem en fórem profundament adolorits, sobretot, perquè sabíem la bona fe i la noblesa dels companys que, empesos a desgrat seu pel prejudici burgès de la pàtria oficial,⁴⁷ no veien encara que l'isolament en què havíem mantingut els nostres cenacles, tancats a les profundes realitats de la vida múltiple i diversa que al nostre entorn s'agitava amb tumulte, era la causa fonamental de la ineficàcia de les propagandes socialistes a la nostra terra.

Sabérem, però, aleshores, per amor fraternal als companys que no ens volien reconèixer, ofegar el plany del nostre cor. Sacrificàrem el fàcil èxit de la fàcil resposta, per tal que cap recança no enterbolís demà la pura emoció de l'abraçada que, esvaïts els inexplicables recels inicials, havia de tornar a unir-nos, com n'estàvem segurs, puix en les disputes de germans no venç el qui vol fer valdre amb orgull la raó que tingui, sinó el que amb més humana humilitat sap obrir els braços amorosament...

I recordàrem la resposta de Plató a aquell que anà a contar-li que tothom maldeia d'ell: “Deixeu-los dir, féu el filòsof, jo viuré de manera que els faré canviar de llenguatge.”

¡Què hi fa que petites diferències de tàctica, que els dies van esvaint de mica en mica, puguin mostrar entre nosaltres una apariència de diferenciació, si ens uneixen uns mateixos principis bàsics i unes mateixes amors ens agermanen! Saben prou bé els vells camarades que no partí de nosaltres cap decisió secessionista i que, en venir a la vida, la “Unió Socialista de Catalunya” cercà l'escalf del redòs familiar de la vella Agrupació de Barcelona.

Els socialistes catalans, cordialment agermanats amb tots els companys d'Espanya i de tot el món, tenim al davant nostre una tasca enorme i d'una responsabilitat immensa: La total direcció dels destins de la política de la nostra terra. Tots plegats hem de dur-la a bon terme i de tots plegats serà la glòria de l'èxit o la vergonya del fracàs.

* * *

Beneïdes les angoixes d'aquests dies si elles han servit per a esvair més aviat les funestes incomprensions mantenidores del vell divorci entre els intel·lectuals i els treballadors manuals que ha permès als nostres enemics fer escarni dels nostres ideals i profanar els nostres drets!

Beneïda l'hora que ha obert els nostres ulls a la veritat fecunda: Allí on hi ha una qüestió de llibertat, hi ha una qüestió de socialisme.

I el nostre poble, germà de tots els pobles de la terra, o es farà digne d'ell mateix i del respecte del món, per la dignitat dels seus ideals, o es migrarà i decandirà en la lluita eixorca desapareixent com a personalitat col·lectiva.

O serà socialista, o no serà...

SOCIALISME I FEDERALISME⁴⁸

Socialisme i Federalisme, més aviat que doctrines convergents, han de considerar-se com a doctrines complementàries, per tal com si la primera és normativa per a la vida individual de les nacionalitats dins dels Estats complexes, la segona ens mostra el camí formal per anar-les agermanant dins d'Estats units d'amplitud major cada dia, fins que s'arribi a assolir el magne ideal d'aplegar la humanitat sencera en una gran i única família. Aquesta manera de sentir la doctrina del més alt polític del segle darrer—del més alt pel seu cor i per la seva intel·ligència—és la que està d'acord amb el pensament democràtic modern.

Acceptant així els socialistes les directrius bàsiques del federalisme, ¿per què s'obstinen debades els federals que es diuen avençats, del camp productor, en la tasca exhauridora de voler infondre un sentit socialista als elements burgesos que integren el federalisme com a partit polític? ¿No veuen que és aquí on rau l'origen de la crisi que travessen? Clarament tenen el lloc assenyalat al costat negre i una hora o altra hauran de venir-lo a ocupar col·lectivament, tal com individualment han fet homes selectes que avui són ja estimats companys dins la “Unió Socialista”.

Hem de desenganyar-nos. Només hi ha una divisió política substantiva: paràsits i productors. D'una banda, l'egoisme conservador—que l'etiqueta federal no pot redimir—dels interessats en què perduri la iniqua “explotació de l'home per l'home”, contrària a totes les ètiques i a totes les religions, i de l'altra, la idealitat generosa dels homes de bona voluntat, de l'estament que es vulgui—remarqueu-ho bé—, que aspiren cordialment a l'adveniment de la pau a la terra amb la instauració de la igualtat veritable i de la justícia social.

Federals per sentiment i convicció—i molts de nosaltres fins per origen—, no hem d'amagar, per raons d'oportunisme tàctic que repugnen a la nostra impolítica sinceritat, l'íntima convicció nostra que la instauració eventual a les terres ibèriques d'una república federal burgesa, fóra un simple episodi, una pura anècdota en el camí ascendent de les humanes reivindicacions. L'ideal permanent i categòric pot trobar-se només en la lliure federació de les repúbliques socials dels diferents pobles de la terra.

El Federalisme, com l'ideal que polaritza avui l'anhel de les joves generacions, són formes polítiques continents, són com àmfores buides—belles àmfores, si voleu—dins les quals, però, cal vessar les perfumades essències espirituals del socialisme alliberador. I és per la valor d'allò que contenen que assoleixen llur plenitud i formen unitats perfectes: un cos continent, escultural argila, i una ànima vivificadora, claror dels Déus.

Així coneixem tots—i no és aquest sortosament el cas dels federals de Catalunya—, pobres d'esperit que prenen el federalisme com una simple estructuració administrativa dels pobres, com un celler fosc i endreçat d'àmfores buides, i es rebel·len quan els federals de bo volen omplir l'argila morta d'essències humanes: el costum, la llengua i el fervor socialista d'una ànima nacional plena i perfecta.

Així coneixem tots també pobres d'esperit que, gairebé sempre moguts inconscientment pel prejudici imperialista de la pàtria burgesa, prenen el socialisme com una freda organització casernària de la societat, per endreçar en rígids prestatges un tipus quimèric, inhumà i abstracte d'home cosmopolita—braços, estòmacs, òrgans genètics—, i es rebel·len quan els socialistes veritables volen dotar aquesta malaventurada criatura primària de totes les superiors diferenciacions concretes, infonent-li un cor arrelat a les sucositats de la terra i un esperit voltant per l'atzar sense fites. Aquests pobres d'esperit somnien amb l'externa igualtat mecànica dels pobles i dels homes, assolible només arrencant-los l'ànima que els aguanta i els dóna valor, sentit i impuls de perfectibilitat. En llur suprema ignorància, mai no s'han donat compte que dos homes iguals, a la manera llur, només comptarien per un, i no veuen que el llur somni monstruós, realitzat en els graons primaris de l'escala zoològica, vol dir l'estàtic automatisme de l'instint, el renunciament a tota possible superació, el pur conservadurisme, la fi de tot progrés. Les abelles, totes iguals, destil·len encara la mateixa mel que en les verges boscúries de l'Himet gustraven els Déus primitius dins les mateixes bresques d'exagonalitat perfecta d'on extreien la cera perfumada els sacerdots de la litúrgia ancestral...

* * *

Entre tràgiques rojors d'incendi i denses boires d'albada, encara una volta rebem aquí la claror d'Orient: Rússia, Rússia...

Esperant la llum pura del migdia, nosaltres laborem ara amb la serena confiança que ens infon creure que si fos viu avui l'apòstol del Federalisme—tan sensible al fluir tumultuós de la vida—, el geni inmmarscescible de Pi i Margall ens faria costat per guiar-nos amb el seu humaníssim Mestratge.

EL SOCIALISME DE JEAN JAURÈS⁴⁹

A mesura que el temps passa, de totes les valors de l'apòstol i el màrtir de la causa de la Internacional, és el seu humanisme intel·ligent i cordial allò que el record pietós dels deixebles exalta sobretot en l'austera figura del Mestre. I és que una de les coses que més de mal han fet a l'expandiment de les nostres doctrines alliberadores ha estat aquest socialisme de caserna, sustentat per alguns pobres d'esperit, incapaços de capir la complexa sucositat de la humana vida superior. Res més allunyat del doctrinarisme encongit dels que redueixen la qüestió social als fets econòmics primaris, que l'espiritualitat profunda de Jean Jaurès.

Pacifista ultrancer i actiu, el seu pacifisme no queia mai en el místic conformisme tolstoià, ni admetia altra pau que la que permet la vida dels pobles amb plena independència. No admetia altra pau que la pau amb dignitat: aquella dignitat que a voltes cal saber comprar amb el sacrifici de la pròpia sang.

Antimilitarista per principi, estudiava paradòxicament i profunda l'organització del “poble en armes”—en un veritable sometent no prostituït—, per salvarguardar la llibertat nacional enfront del perill dels imperialismes estrangers, per a què el proletariat no tingués d'afegir “a la feixuga càrrega de la tirania capitalista, la no menys odiosa i pesada de la tirania forastera”, segons les seves mateixes paraules.

Internacionalista fervent, abominava del simplisme retòric de la uniformització universal, com a monstruosa “destrucció de la cultura humana”, exaltant la bella harmonia de la humanitat una i diversa.

Oposat aferrissadament al nacionalisme—com a escola política tradicionalista i xenòfoba—proclamava ardidament el principi de les nacionalitats, com estotjadores “del tresor i del geni de l'esperit humà”.

Ell, que tot ho sabé comprendre, tot ho sabé perdonar.

En homenatge fervorós a l'alta memòria del Mestre, planyem, doncs, amics, als pobres companys que en aquestes hores d'angoixa no senten la nostra vexació col·lectiva, i convertint-se modestament en definidora del socialisme, fulminen excomunions des d'una sala-i-alcova...

El Socialisme de Jaurès i el nostre no té res que veure amb el “socialisme d'aixarop amb sifon” dels quatre lacayos contentos.

ELS NOSTRES AMICS ELS COMUNISTES⁵⁰

Si altres fets evidents no ens diguessin la influència rectora que des de la humil tribuna de Justícia Social el socialisme català exerceix a hores d'ara sobre els nuclis selectes de l'obrerisme de la nostra terra, ens fóra palesada per la “predilecció” que d'un quant temps ençà mostren per nosaltres els estimats companys de La Batalla.

De primer varen denunciar a l'opinió obrera—que recorda encara l'homenatge que Justícia Social reté a la memòria del genial revolucionari Vladimir Ilich Uljanow (Lenin) a l'ocasió del seu traspàs—la nostra russofòbia (!), aplicant al nostre setmanari l'adjectiu d'aristòcrata—evidentment justificat—aprofitant l'enginy de la revistra de Sardanyola, a la que es deu la glòria de la invenció.

Després ens han deixat aclaparats al·ludint repetidament al company Serra i Moret—que té la desgràcia de no creure que a Rússia tot vagi com una seda—, qualificant-lo de señor i aplicant-li el títol d'“ex-alcalde de Pineda” (es veu que el company desconeix l'obra positiva i admirada per tots els treballadors, realitzada a Pineda pel batlle popular).

Ara, en el número darrer del benvolgut col·lega—i això ja té una punta més de gràcia—s'hi publica la recepta per a una pomada que resulta ésser no gens menys que la “Unió Socialista de Catalunya”. Pel que es dedueix, nosaltres som alguna cosa mai vista, doncs, segons el petit Jean Paul, amb què compta la redacció del documentat col·lega, es tracta d'una pomada para uso externo que hi ha el perill que el proletariat la ingiera, cas en el qual les conseqüències serien funestes i espaventables: catalèpsia i encefalitis letàrgica, pel cap baix. Sortosament, els nostres companys—renovellant una vella pràctica conventual—elaboren, segons diuen, un antídot miraculós, l'“Aigua de Sant Lènin”. N'hi ha prou amb un parell de fregues, fetes a consciència, i amb l'aplicació d'uns drapets calentons, per a què la víctima retorni a la vida (abans de morir, és clar!).

No cal dir que aquestes trapaceries d'escolanet rural no han de rebaixar ni gens ni gota la nostra persona estima als capdavanters del comunisme a Barcelona (amb els quals, si no estem a partir un pinyó, estem a partir un replà).⁵¹ Fins en els mateixos entossudiments i en les errades possibles, són dignes d'admiració i respecte joventuts tan arborades d'idealisme i d'amor a l'estudi com les dels Maurin, els Rebull, els Merino,⁵² els Tirado i tants d'altres.

* * *

Per la nostra part, durant mesos i mesos havem llegit a La Batalla el florit rosari d'adjectivacions aplicades als socialistes—de les quals inserim una mostra a continuació—sense donar-hi altra importància que la d'esplais sense malícia dictats per un tarannà especial. Tothom recorda aquell conte atribuït al gran Pevus, de tres companys amb la mateixa interjecció sexual i birrotunda donen el condol a l'amic que acaba de perdre la muller, per saber que les paraules no tenen cap sentit per elles mateixes—car “c'est le ton qui fait la chanson”—, i mai de la vida podrem creure que l'incandescent apostrofari emprat pel comunisme contra els obrers dels altres camps correspongui a una conscient posició mental ni tingui altre valor que el d'una pura escenografia.

Mentre tornàvem la pilota al conegut editor de Sardanyola, en Federico “Himalaya”, o blasmàvem el sectarisme lluent i calet de certs titulats anarquistes, érem els nois més trempats de la terra. Quan entre els elogis tributats per Justícia Social a allò que de Rússia crèiem elogiable, s'hi ha pogut trobar la més lleu ironia contra aquesta magna ensarronada de la dictadura del proletariat—que justament tanta forrolla ha fet en la ment senzilla de les masses per la mateixa absurditat d'aplegar dues idees incompatibles: proletariat i dictadura—, aleshores s'ha acabat el bròquil i ens havem convertit en uns aristòcrates perillosíssims. Figureu-vos que un de nosaltres—en l'antic règim, no cal dir-ho—fins va ésser batlle de Pineda! Pel que es veu, els nostres amics, amb una modèstia que els honora, s'havien cregut que uns quants companys ens havíem reunit amb l'Alomar per fer-los esqueneta...

* * *

Probablement el to d'aquestes ratlles—obligat pel dels nostres interlocutors—no tradueix prou bé els nostres sentiments.

I bé; a nosaltres ens dol sincerament, i més en aquests moments, veure els procediments de combat utilitzats pels nostres amics de La Batalla. La seva ingènua manera d'entendre el front únic, obligant a què tot Déu combregui amb l'Evangeli de Sant Lenin (vegi's a La Batalla, del 15 d'agost, un “Trozo del Evangelio de San Vladimiro Ilich”, tal com sona), és d'una pobresa de recursos que esgarrifa. I, altrament, això de què fora de Paulow, de Perotsky i de Berengueref, no hi ha ningú que tingui un dit de front ni una gota de bona fe, és Action Française de la bóta del recó.

* * *

Estiguin tranquils els nostres companys, que nosaltres no havem pensat mai entrebancar-nos. Després de la crisi anarquista és impossible que el proletariat català, amb el paladar estragat de tants “llamps i trons” i “sang i fetge”, entengui de cop i volta el llenguatge serè i humà de la raó i s'endinsi en un socialisme intel·ligent, tolerant, democràtic i antisectari. És natural que els que ahir practicaven l'anarquisme més macís i infantil, seguin avui fidels idolàtrics del dogma bolxevista. Hi ha gent que sense un dogma no sabrien com fer-s'ho, i nosaltres—que mai no havem sabut esguardar cap pretesa veritat per una sola cara—ja ens en fem càrrec. No tothom és igual, i cada casa és un món. Després de la crisi anarquista—estigueu tranquils!—vindrà la febrada comunista. A nosaltres això no ens preocupa gaire. Com que anem molt lluny, sense cap ambició personal, i no hem de donar compte a ningú dels nostres èxits, no portem cap pressa.

Quan s'esvaeixi la suprema al·lucinació de la foguerada oriental, ja ens trobarem tots plegats una altra vegada—tots plegats, els homes de bona fe, és clar!—i aleshores ens doldran les baixeses que hi hagin en la nostra particular història.

Amics, no us precipiteu!, si no voleu posar en perill l'èxit que transitòriament teniu segur. Tots aquests esgarips i aquests esprit-fortismes molt fin-de-siècle, us fan més mal que bé. Això no té cap novetat a casa nostra. Quan érem joves ja llegíem El Productor Literario.

No us ho prengueu amb aquesta embranzida!

Si no s'hagués de donar a les nostres paraules cap doble sentit—que no hi volem posar—diríem que certs comunistes sembla que vagin a preu fet.

Cul-de-llàntia

Per a aquells dels nostres lectors que no vegin La Batalla—la lectura de la qual recomanem a tothom—puguin conèixer el llenguatge amb què som tractats, sense diferències ni distincions, tots els “social-traidores”, transcrivim el començament d'un de tants articles darrerament apareguts:

“¡Socialistas verdugos!

La socialdemocracia ha llegado a los más hondos abismos del impudor, del cinismo y del crimen contra la clase obrera revolucionaria. Filibusteros, que del socialismo han hecho botín libre”, etc., etc.

I així continua tota una columna de prosa apretada i amena sense perdre mai l'elegància d'estil, tractant els socialistes de “perros dogos fieles al amo que les da piltrafas sanguinolentas”, de “asesinos de la vanguardia obrera internacional” i d'altres delicades coses.

I tot això per a acusar els socialistes de fomentar la divisió del proletariat quan—¡pobres de nosaltres!—ens crèiem de bona fe que el comunisme hi havia contribuït una miqueta: de primer portant l'escissió en les rengleres del socialisme, després amb l'espetec de capelletes i excomunions que dins el comunisme han pres ufana.

Sincerament, reconeixem el nostre error. Som uns “verdugos”.

ELS NOSTRES AMICS S'HAN ENFADAT. “Justícia Social” i “La Batalla”⁵³

Si ens abandonéssim al nostre temperament traüllaire, posaríem un colofó xiroi a la diguem-ne resposta que La Batalla ha donat als nostres innocents comentaris de fa un parell de setmanes.

Saben els que ens coneixen que, encara que la nostra equanimitat no ens ha permès mai de ravejar-nos amb el vençut, quan ha estat l'hora de combatre els polítics burgesos no hem tingut pèls a la llengua. Però ara no es tracta d'això. És amb homes del nostre camp que ens les havem i—en aquests moments de descomposició i d'inconsciència—ens repugna donar greixet a l'enemic comú.

Quan aquests dies se'ns han acostat, companys de diferents camps de l'obrerisme per a felicitar-nos, primer pel nostre article i després per la trista resposta amb què La Batalla l'ha volgut refutar, els comentaris fiblants amb què es subratllava la relliscada dels amics comunistes, els sentíem en la nostra carn.

Si tant se'ns fa dir, gairebé confessarem que ens sap greu haver recollit els seus atacs. Aquí ens coneixem tots. No ens podien fer cap mal, i, en canvi, proporcionàvem als companys un nou èxit fàcil als ulls de Moscou: “Després d'haver enfonsat l'anarquisme, acabem d'anorrear als socialistes amb una pomada de la nostra invencio”. Potser s'ho haurien empassat...

Perquè hi ha una cosa que ens dol a l'ànim: l'haver-los tret de la pollaguera sense proposar-nos-ho. Coneixent llur llenguatge mascle, com podíem imaginar, pobres de nosaltres, que tinguessin la pell tan fina! Ara no ens perdonarem mai haver-los posat en la dura situació de tenir d'escriure un seguit d'insinuacions, la falsetat de les quals consta positivament, contra uns amics als que estimen, puix estem segurs de llur afecte, encara que ho vulguin dissimular. Això té d'ésser horrible, per uns homes com ells, avesats a lluitar amb noblesa.

* * *

No volem, doncs, refutar cap de les aclaparadores acusacions que contra nostre són llençades, ni la sensacional descoberta, feta per La Batalla, de què estem al servei dels socialistes de Madrid, car el nostre desig és estar al servei dels socialistes honrats d'arreu del món.

Els que es puguin deixar encibornar amb aquestes falòrnies i altres del mateix calibre, són gent que no poden interessar-nos. Els nostres amics, els obrers selectes, llegeixen Justícia Social i La Batalla—com llegirien tota la premsa obrerista de casa nostra—i, respectant la bona fe de tots, saben quins homes hi ha al darrera de cada grup. Això ens basta. Pels altres, pels comunistes convençuts que només llegeixen la “bona premsa” ortodoxa, sentim una profunda i humana pietat, tota plena de simpatia. Massa sabem nosaltres les angoixes del dubte i la tragèdia prometèica de la pobra raó alliberada de dogmes, per no envejar de tot cor la seva tranquil·la fe senzilla. ¡Ah, la felicitat inefable de l'home que ho té tot resolt! ¡Quina ventura la nostra, si un dia la fe fes el miracle i puguéssim trobar una recepta tan còmoda, com és ara el bolxevisme, per a guarir de cop i volta tots els mals de la societat!

Creiem en el Socialisme perquè és un mètode. El dia que es convertís en un sistema clos, alçaríem al vent de les inquietuds rebels la nostra bandera heterodoxa.

* * *

Altrament, aquestes pica-baralles, només serveixen per a fer vendre números, i nosaltres tenim un despreci definitiu i absolut pel tipus de lector tafaner que cerca insanament pasturatge per les seves xafarderies.

Demanem solament, als nostres benvolguts companys, el mateix tracte de noblesa que a tothora han trobat en nosaltres. ¡Tireu al dret i no tingueu por! Si podeu fer alguna cosa de profit, no trobareu per la nostra banda cap entrebanc, sinó el nostre ajut generós.

Però no oblideu la cruenta experiència. Si tots a l'hora no sabem elevar-nos per damunt dels encongits interessos de grup i dels sectarismes de capelleta—i el front únic vol dir això—l'organització obrera de Catalunya estarà condemnada a eterna esterilitat.

Que tots els homes conscients meditin en aquestes hores la responsabilitat de llurs actituds.

EL CORC DEL NACIONALISME

Algú ha fet retret als homes de la “Unió Socialista de Catalunya” per haver rebutjat en tot moment que se'ls podés aplicar l'adjectiu de nacionalistes. Res i fa el que algú tracti de limitar el sentit de la paraula nacionalisme als nobles moviments de les nacionalitats sotmeses per a reivindicar llurs llibertats. En l'acceptació corrent i general, avui, a Europa, el mot nacionalisme significa, per nosaltres—homes de llibertat i ciutadans del món—una pila de coses lletges.

Però no és solament el mot que cal bandejar—cosa relativament de molt bon fer—. Allò que cal realment és alliberar-se del corc funest del nacionalisme que encén els odis i les lluites entre uns i altres pobles i porta als homes a la carrinclona exaltació dels tipismes i localismes més neules, els omple d'estàtica petulància, i—allò que és més greu—els encega i deshumanitza fins al punt de fer-los considerar despectivament la gent d'altres terres, com una mena de rebuig antropomòrfic sobre el qual està justificat el dret de conquesta i la imposició de les normes de vida del poble superior. No cal dir que aquest poble superior, escollit per la Divina Providència per a l'acompliment de l'obra del progrés i de la civilització, sempre és el propi poble, espill de virtuts, temple de saviesa, arca d'heroisme, etc., etc., resum, arquetip i síntesi de la humanitat superior. Tot el de fora és bàrbar. La terra estrangera és solament un tenebrós sopluig de “gent pèrfida”. Sembla mentida—en aquestes altures de la història—que hi hagin encara homes grans capaços d'encaterinar-se amb aquests infantilismes. I amb tot, el chauvinisme i la xenofòbia són els dos corcs que amb més facilitat s'arrapen al cor dels homes i els roseguen la puresa sentimental. No caldrà recordar que ni el mateix mestre de les nostres doctrines, Karl Marx, se'n pogué alliberar del tot.

Com un exemple dolorosament colpidor d'això que venim dient, sense la pretensió de descobrir cap Mediterrà, n'hi haurà prou amb transcriure uns quants paràgrafs d'un articlet que hem llegit ara de poc:

“No todo es susceptible de ser traducido al catalán. Por ejemplo, la naturaleza de Prieto. Prieto es asturiano, y por grandes que sean los esfuerzos que en Barcelona se hagan, nuestro compañero—acertado o desacertado en su dimisión—sigue siendo asturiano, dato suficiente para tenerle por hombre insobornable y entero. Si en lugar de haber nacido en Asturias, Prieto hubiera nacido catalán, aun siendo de igual potente complexión moral, hubiera habido necesidad de otras apoyaturas para demostrarlo. Y no quiere decir esto, hacemos las naturales excepciones en favor de los que las merecen, que todo catalán sea sospechoso, no. DECIMOS SECAMENTE QUE TODOS LOS SOSPECHOSOS SON CATALANES.”⁵⁴

Ens oblidàvem de fer constar que aquestes ratlles de redacció no les havem llegit a l'A.B.C., com la generalitat podria creure, sinó en el nostre estimat col·lega El Socialista, sense que a hores d'ara hagi aparegut cap rectificació contundent de la lamentabilíssima relliscada. De cap manera podem creure que la dita nota tradueixi el criteri de la redacció ni molt menys la dels homes selectes del socialisme espanyol. Si així no fos, quedarien de cop i volta explicades certes apoyaturas que no ens caben al magí.

ENTORN DEL COL·LABORACIONISME⁵⁵

Hi ha qüestions que pels homes de mentalitat normal, lliures de prejudicis, semblen evidents per elles mateixes, que, i no obstant, esguardades pels “homes de partit”, sota el vel espès d'un sectarisme qualsevulga, devenen tèrboles i confuses.

Una d'aquestes és l'actitud de la “Unió Socialista” enfront de les circumstàncies creoades per l'estabilització absurda d'una situació d'interinitat. Des del punt d'ovir netament obrer, la nostra trajectòria venia assenyalada amb la claretat del batarell del sol. No ja com a socialistes, sinó com a liberals i, simplement, com a demòcrates i, si tant ens feu dir, només com a homes civils, ens era vedada no ja qualsevol col·laboració amb poders excepcionals d'origen extrapopular, sinó el més ínfim contacte amb tot allò que en fos una representació o una conseqüència. Vivim, però, malauradament, en uns dies d'aiguabarreig i confusionisme tan monstruosos que ha pogut donar-se el cas de què elements titol·lats socialistes—i fins amb història revolucionària—s'hagin negat, per exemple, a reconèixer el govern de font popular de les repúbliques soviètiques i per altra banda hagin fet acatament a poders dictatorials d'origen pretorià, convertint-se en una mena de mesurada i pacífica oposición de Su Majestad, a canvi del rosegó de pa del Consell d'Estat i del plat de llenties de les regidories governatives. ¿Com pot ésser que els que això feien—desoint el consell amical que en hora oportuna els arribava de la nostra banda—no vegessin que amb llur insensata conducta enrunaven de cop i volta una noble tradició d'austeritat, destruïen les possibilitats renovadores d'una nova força prenyada de futur i convertien un partit essencialment revolucionari en el reformisme més mesquinament oportunista?

I cosa verament singular i curiosa: els mateixos que blasmaren amb violència i qualificaren amb els mots més durs la tasca generosa de Justícia Social, cridant a la concòrdia als membres dispersos de la gran família obrera, i els mateixos que s'escandalitzaven dels nostres contactes amb homes honrats de tots els camps de l'obrerisme—que mai no caurem en la ridícula petulància de pretendre monopolitzar l'austeritat i la bona fe, i a totes bandes hi han homes d'idealitat generosa—, els mateixos que per a més bé ferir-nos arribaren a emprar contra nosaltres l'arma de la insídia, callen avui davant d'antidemocràtics contactes injustificables i són agosats de titllar la nostra obra d'“antisocialista”.

Els pobres tenen ulls i no hi veuen! No veuen que fora de les cledes dogmàtiques—puix el socialisme és una religió massa ample per deixar-se encofurnar entre les quatre parets de cap capelleta—, no veuen que sense la cega submissió a cap definidor inviolable, la nostra “Unió”, amb la seva espiritualitat oberta i amb el seu sentit tolerant, ha fet més per la difusió dels ideals socialistes en terres catalanes que vint anys de casinet provincià, amb taules de cafè, vetllades literario-musicals, i “lucido baile de sociedad” i tot, per no esmentar el cacicatge dels quatre que vitalíciament acaparaven els càrrecs de junta i les representacions al Tribunal Industrial.

Som els primers de reconèixer l'alta valor de l'obra que en certs indrets peninsulars ha realitzat el “Partido Socialista Obrero Español”, la tradició del qual admirem i amb el que ens sentim agermanats. Declarem també, sincerament, que l'error funest que han sofert els seus líders, el creiem fill no de cap manca de bona fe, sinó d'una manca de consciència socialista, o, si voleu, de sentit de la realitat.

Ignorem el que hagi passat en altres bandes, però sense una profunda renovació de tàctiques i procediments, és evident que el socialisme oficial, endut per una funesta impaciència d'èxit, s'ha perdut tota possibilitat d'influir sobre les masses obreres i els elements intel·lectuals de Catalunya.

Cap afany de ferir ningú pot moure nostra ploma. La nostra insistència sobre el mateix punt no és alta cosa que una contínua apel·lació a les normes pures del socialisme, per tal d'atraure al bon camí els companys desorientats i poder oblidar en l'efusiva abraçada del retrobament el dolor amb què a hores d'ara hem tingut en presenciar que només dues forces graudeixen avui a Catalunya de plena llibertat per a fer actes de propaganda: els “Sindicats Lliures” i el “Partido Socialista Obrero”.⁵⁶

L'ESPERIT DE PARTIT⁵⁷

Així com hi ha deformacions orgàniques produïdes per la continuada adopció de determinades posicions—gairebé sempre degut a les insanes condicions de certs treballs i, entre els pobles salvatges, per voluntàries tortures tradicionals—, existeixen paral·lelament deformacions mentals derivades de la permanència en falses posicions d'esperit, adoptades a voltes inconscientment o per contagi gregari, de primer, i mantingudes després per la mesquina vanitat humana de no voler confessar als altres la nostra errada inicial.

Per això, el saber popular té una dita, que es retorba amb equivalències en gairebé totes les llengües, segons la qual “és de savis mudar de parer”, la qual cosa vol dir que no és cosa fàcil que els necis sàpiguen de fer-ho. Quan el vell adagi espanyol, ple de flairós regust de “juntas” i de “romancero”, diu aquestes sàvies paraules:

Procure siempre acertalla
el honrado y principal,
pero si la acierta mal,
defendella i no enmendalla,

sap perfectament el que es diu i a qui ho aconsella.

Així, són típiques entre cada una de les dues menes de deformacions esmentades abans, la miopia material dels rellotgers o dels gravadors d'acer i la miopia moral dels homes que cauen en un sectarisme qualsevol. Per això pogué dir aquell plaga de Voltaire que era cosa més fàcil civilitzar un salvatge que no la de llevar els seus prejudicis a un home civilitzat. I en un pla més de la Boqueria, també es pot retreure ara aquella exclamació que posà el trapella d'En Pitarra (que en tenia unes com a coves) en boca d'un dels personatges de “La Butifarra de la Llibertat”, si la nostra modesta erudició no ens falla:

Primer és el partit que tot!

I quantes nicieses, si no crims monstruosos, no ha fet la humanitat per simple instint de cleda o de confessió! És més fàcil trobar cent homes que estiguin disposats a vessar llur sang—o la dels altres—, arborats d'entusiasme generós per un ideal blanc o negre, que no pas trobar-ne deu que us sàpiguen explicar, amb mots que tinguin una mica de claretat i una punta de lògica, el sentit del mateix ideal que de bona fe diuen professar.

Els deformats per un fanatisme acaben per veure només allò que estan mirant sempre. El mal és greu, certament, però hi ha encara una deformació pitjor. L'obcecat i el fanàtic són sempre homes sincers i poden ésser perfectament morals, i aquesta a aquè ens referim ara és una deformació que corca i podreix les mateixes arrels de l'honestedat humana. Parlem d'aquells que, veient les coses tal com elles són, fan semblant de veure-les al contrari i diuen en públic que l'aigua és vi o que el negre és blanc, mentre que parlant en la intimitat us confessen que llur opinió privada és contrària de la que gallegen:—“Home, sí, ja veureu, però això no es pot dir. Com quedaria el partit? ¿No veieu que fóra donar greix al contrari?” I amb vaguetats d'aquest to volen fer excusable fins allò que no té perdó. Aquesta immoralitat, en determinats pobles, arriba a infiltrar-se a tots els ordres de la vida i a convertir totes les valors socials en pures ficcions.

D'aquest mal en pateix igualment la gent de la dreta i de l'esquerra. La cega disciplina de partit, tan fecunda en els moments revolucionaris i quan els líders saben posar-se al nivell de les circumstàncies, es converteix en el pitjor dels mals en les hores de calma i d'afebliment de les normes ètiques. Si ara fa un any haguéssiu estat agosats de suposar, posem per cas, que tots els comunistes no eren de l'estam més pur i que n'hi havia alguns de merino de cotó (per exemple, el Merino Gracia), és segur que us haurien tractat, pel cap baixa, d'“amarillos” i de “vendidos a la burguesía”. La malentesa disciplina de partit forçava a negar l'evidència. Si ara us atreviu a criticar els túrpids contactes d'algunes homes del socialisme oficial, els mateixos que privadament es revolten indignats si els suposeu capaços d'acceptar una regidoria caiguda del cel, us tractaran, si més no, de lladres i de malnascuts.

Nosaltres som homes de fe. Tots els homes necessiten una creença per poetitzar amb l'iris d'una bella utopia i eixamorar amb el bàlsam d'una dolça esperança les amargors del nostre viure d'ara. Nosaltres somniem en un futur d'ennobliment i d'emancipació humanes i diem als homes que vulguin somniar amb nosaltres. Però no donem als principis de la nostra fe la valor necessària i divina dels dogmes religiosos, sinó la valor contingent i humana dels postulats científics. Si el destí esquerp us ha regatejat el do de l'alada ironia, llegat enorme que féu a la humanitat la vella Grècia, poseu almenys en la rigidesa dels vostres cultes un polsim de sal de lliure examen.

I respecteu abans que tot la Veritat, puix sols la veritat pot fer-nos lliures.

UNA MICA DE SERENITAT, COMPANYS!⁵⁸

Les polèmiques en la premsa política—que generalment no condueixen a cap resultat pràctic en allò que fa referència a les qüestions que es debaten—tenen sempre una alta valor alliçonadora, puix, per una banda, permeten tot seguit de judicar la textura moral dels que discuteixen, i, per l'altra, gairebé sempre deixen veure a cop d'ull a quin costat es troba la veritat. Hi ha una regla que no falla: quan dos polemitzen i l'un d'ells contesta els arguments amb insults, ja podeu estar segurs que aquest no té raó. Això és més cert que els pronòstics del Zaragozano, que és tot el que es pot dir.

Criticàvem un dia, raonadament—posant-hi una mica més de sal i pebre, és clar—l'actitud d'un sector del nacionalisme burgès i se'ns va contestar dient-nos que no teníem “el cap clar ni el cor net” i llançant contra nostre els dicteris més poca-soltes. Ja en vàrem tenir prou per saber que havíem posat el dit a la llaga.

La regla dita—que mai no necessita les píndoles “Dula” (i consti que el reclam és gratuït)—s'ha confirmat ara una altra vegada en la crítica que en els termes mesurats que tenim costum d'emprar (tothom té l'educació que pot), hem fet de la funesta actuació d'alguns líders del “Partido Socialista Obrero” d'Espanya.

Fa mesos que venim repetint la mateixa cantarella: Per dignitat cívica ens està vedat, no ja tota col·laboració amb poders excepcionals, sinó el més ínfim contacte amb tot allò que ens sigui una representació o una conseqüència.

I com que en cap lloc de l'ideari socialista (i cal no confondre els ideals impecables, amb els partits susceptibles de contagiar-se amb les impureses de la realitat), i com que en cap lloc, repetim, de la nostra doctrina pot trobar-se un sol argument que justifiqui la posició contrària a l'adoptada per nosaltres, es contesta a les nostres paraules amb els insults més grollers.

Heus aquí unes quantes floretes de les que ens dediquen les vestals del socialisme governamental, collides a l'atzar en el jardí ubèrrim de les dues darreres pàgines d'“El Socialista”, consagrades, de nom, al moviment obrer de Catalunya: “venuts a la burgesia”, “anarco-comunistes nacionalistes”, “autors de campanyes canallesques”, “recaptadors de diners que no es sap on han anat a parar”, “desacreditats”, “perrillos falderos” (això ens ha fet d'allò més gràcia), “mancats d'honradesa”, etc., etc.

Naturalment, aquest llenguatge, que ofèn les oïdes de la gent de bon gust i ens dóna una pobra impressió de la genteta que tenim enfront, no pot fer-nos cap esgarrinxada: tots tenim la nostra història i sabem com vivim. Tots sabem qui són els qui per un ideal han sacrificat llur benestar o llurs honrats mitjans de vida, o han sabut anar a la presó, i qui són els que viuen amb l'esquena dreta amb càrrecs burocràtics al servei del primat. Els qui viatgen per aquests mons de Déu amb “viàtics” carregats al pressupost. Els qui profanen per omnipotent privilegi dels escons destinats als delegats de la voluntat democràtica. Els qui trepitgen les catifes dels ministeris i els qui pugen les escalinates del Consell d'Estat.

Tots ho sabem: l'escàndol és públic i la contumàcia palesa. I és de saber-ho tant i de saber-ho massa, que sofrim en veure l'afrosa desviació d'una força que polaritzava les simpaties i les esperances de les terres ibèriques, destinada ahir a regir els destins d'Espanya, i sentim en el rostre la vergonya dels pobres que no es saben enrogir.

Però acabaríem parlant seriosament i el to dels nostres interlocutors no s'hi escau gaire. De tots els papers que han adoptat per combatre'ns, volem assenyalar només aquell que menys els honora: el de delators. Els qui l'adopten, si són obrers, ja saben el juí que mereixen a les col·lectivitats proletàries. El Senyor els ho pagarà, i bon profit els faci.

Pel camí que ells volen portar-nos, no hi sabríem anar ni que volguéssim. Poden continuar llur campanya difamatòria segurs de la impunitat. Nosaltres, que hem invitat altres grups proletaris a llançar en els combats les armes enverinades, nosaltres, que en època no pas llunyana exposàrem la nostra pell per acabar amb el salvatgisme de les lluites obreres, creiem que el silenci és la millor resposta als insults i les injúries. El fang impur no arribarà mai a esquitxar-nos.

Altrament, sentim una humaníssima pietat pels pobres obcecats que de bona fe us segueixen, i com que el jorn que es faci la llum en llur esperit seran al costat nostre—com tants i tants hi han anat venint—no volem que demà, en la futura companyonia, els quedi la recança de cap turpitud comesa per nosaltres. Sentim massa la responsabilitat dels nostres destins, per perdre en cap moment allò que estimem per damunt de tot: la nostra dignitat civil.

SOLIDARITAT INTERNACIONAL⁵⁹

Aquests dies hem tingut el goig vivíssim de rebre com a hoste en la nostra ciutat el doctor Werner Peiser, acompanyat de la seva gentilíssima companya, qui ha vingut a dur als socialistes catalans l'abraçada germanívola dels companys d'Alemanya.

Ultra el goig de la companyia i l'intercanvi intel·lectual, la visita del company Peiser ha estat per nosaltres, en les tristes hores d'ara, un estímul i un encoratjament: el seu judici sobre l'actual situació espanyola és absolutament coincident amb el nostre. La trista impressió recollida per l'il·lustre camarada durant la seva estada a Madrid, ha vingut a confirmar-nos—encara que l'evidència dels fets és prou palesa—l'estricta justícia de la nostra actitud crítica, o millor dit, el nostre deure d'assenyalar la funesta desviació d'un honorable camí històric. I és que davant de determinades tàctiques no hi valen malabarismes de jurístol. L'ètica estricta del socialisme és la mateixa a totes bandes, i això fa que els homes conscients, fidels a la integritat dels ideals, de qualsevol indret que siguin—per damunt de les parles i de les fronteres—reaccionen de la mateixa manera davant d'actituds sense explicació lògica i honorable. I com que avui, gràcies principalment a les nostres doctrines renovadores, existeix un “consensus” universal, és impossible mantenir gaire temps les simulacions, i a la curta o a la llarga, la veritat, per més que vulgui disfressar-se, acaba per eixir a la llum i mostra als homes la seva total nuesa.

El socialisme és una doctrina oberta a tots els horitzons, activa i interventora. L'egòlatra “cadascú a casa seva” de la societat burgesa, no té raó ni sentit dins la família proletària internacional. És així com l'actual situació del socialisme espanyol ve preocupant als homes selectes de la Internacional, deslligats de compromisos burocràtics. I els camarades d'Alemanya, impressionats per determinats rumors, que és impossible d'ofegar, han volgut tenir esment per testimoni autoritzat de la marxa del socialisme en terres ibèriques, i aquí tenim l'explicació de la visita del doctor Peiser. Ja no es podrà dir ara que es tracta d'envegetes o de malvolences. Ja no es podrà repetir mai més, monstruosament—com amb tota la mala fe s'ha vingut fent aquests temps darrers—que els qui com nosaltres s'escruixien de certs contactes ho feien moguts per cap absurda desviació ètnica, sinó vetllant solament per la puresa dels principis i la integritat de les doctrines.

Ens cal dir, però, que de les paraules del germà berlinenc no n'hem tret cap impressió desolada: ell ha parlat amb molts companys madrilenys i ens plau de reconèixer que existeix a Madrid una minoria selecta que comparteix exactament la nostra manera de sentir i de pensar. Els elements descontents, avui isolats, seran demà, a l'hora de les purificacions i de les rehabilitacions, quan el partit llenci per la borda el pes mort dels interessos creats i d'empleados en els ministeris, la pedra angular sobre la qual novament s'assentarà gloriós i renovat el socialisme espanyol. Pels companys castellans que davant l'objecció d'uns quants i la inconsciència de la majoria, comparteixen el nostre dol, vagi la nostra salutació fraterna i la nostra abraçada cordial.

El company Peiser, acompanyat pels nostres amics, ha aprofitat l'estada a Barcelona. De totes les coses visitades, res no li féu tan gran impressió com el “C.A.D.C.I.”, on fou rebut pels companys que dirigeixen els cursos professionals, i en la visita del qual esmerçà vora quatre hores. L'ingrés de la Federació de Dependents de Catalunya, amb uns quinze mil associats, a la Federació Internacional d'Empleats i Tècnics d'Amsterdam, és un fet, la transcendència del qual és impossible disminuir.

Altrament, el doctor Peiser ens ha fet ofrena d'un llibre que acaba de veure la llum en terres germàniques, on els problemes de la nostra terra hi són exposats pel lúcid esperit d'Alfred Kerr, amb una sensibilitat i una intuïció de les que fins ara no havien tingut mai cap mostra. Des del peu de la creu⁶⁰ es podrà llençar contra nostre la insídia i la calúmnia: des del cim de l'Europa culta, un home extraordinari llença la veritat als quatre vents, amb paraules contundents, colpidores, amarades d'humaníssima poesia i plenes d'un ritme nou. I allò que no saben a Manlleu, ho saben a Berlín i a Cape Town. Sempre és una compensació.

Vària

BARCELONA, “ALMA MATER”⁶¹

Tots els qui, com és ara jo, no ens hem mogut mai del rovell de l'ou, estem d'allò més cofois d'ésser barcelonins, i diem amb veu baladrera que de ciutats com la nostra no s'en troben. Però jo ja em començo a escamar, i em sembla que si ho cridem tan fort que Barcelona és bonica, és que potser tenim una mica de por—com una mena de vaga intuïció—de què ens resulti que és lletja. Per altra part, aquells benhaurats mortals qui fumen, de tant en tant, com l'Octavi de Romeu, cigarretes del record, parlen molt altrament. “Barcelona?—diuen tot llucant-nos a cua d'ull a nosaltres, als innocents que la proclamem—Bah! Una situació meravellosa i única, una mà d'arquitectes com les mares no en pareixen cada dia, un clima a la mesura de Syndical d'Initiative, un mar mirífic al davant, unes muntanyes a l'entorn d'allò que no hi ha, al damunt, un oriambric cel d'epopeia... però una ciutat que f... fàstic!”

Penseu, no mes, si aquesta gent tingués raó... fora terrible!

Però jo em començo a escamar, com deia, en veure que en aquesta Barcelona, mare nostra, on hem convertit en un cinema la tomba de Napoleó, on tenim vegetarians, gimnosofistes i mentalistes; dues o tres imatges que fan d'allò més miracles; cabres de rastre pròdig per al domiciliari repartiment de llet; una “Agrupació Monàrquica Obrera”, i tantes altres coses, pintoresques i inútils, estem encara—sense esmentar la misèria d'això que cuida de l'aliment i platxeri espirituals—sense un sol carrer urbanitzat decentment, ni uns escorxadors tolerables, ni unes modestes termes municipals, ni la inspecció obligatòria de l'habitació, com imposaria una positiva política de l'estatge ciutadà, ni barris jardins on pugui viure dignament el poble que treballa i no juga, ni parcs, ni camps de joc per a la mainada, ni un dit d'ordinances municipals, ni un pam d'estadística, ni un metre de metro.

Imitant el mecanisme del Verband Gross Berlin, hem d'anar a la immediata creació d'una Junta de la Gran Barcelona, car, a hores d'ara, afroses casernes de lloguer amb cinc i sis pisos, van envaint—com una malura cancerosa que s'escampa per les molçudes roses d'uns quinze anys de donzella—les serralades de Vallvidrera i del Tibidabo. Perquè, mireu si en som de descuidats: Ens hem quedat sense una rambla de mar. No hem fet res per a posseir aquesta muntanyola de Montjuïc—ai, mare, quina delícia fora!—desfermant-li d'una estrabada, en la frisança d'una hora esponsalícia, el pubescent cinyell de la zona polèmica.⁶² Hem permès que sorgís barroerament aquest enorme canyamàs de l'aixample, on tants arquitectes broden acurades labors que es diria dedicades “a llurs estimats papàs”. Hem enfonsat en el port una milionada, i ara, en un manual d'art, corre per terres germàniques la fotografia dels dipòsits comercials com un atemptat a les normes del bon gust. I, en fi, hem deixat que es convertís en un Pekín allò que en tot poble amb cara i ulls hauria esdevingut un dolç indret, rublert de ville de pur estil català ben empescadet i propici a les romeries sentimentals. Adéusiau per a sempre,—fàcil literatura!—¡tarongers, gavines, mar llatí, crepuscle, llunyana vela blanca, piano que plores una barcarola! ¡Cobejat parturatge de foraster que es deixa atraure!

Ara de poc ha vingut a il·lustrar-nos un enginyer tudesc anomenat Stübben. Per a parlar honradament, sàviament, com ell féu, tan sols de coses senzilles i planeres, cal, a casa nostra, tenir un gran prestigi o parlar en estranger.

Però, ja que algú ha tingut la bella pensada de fer-nos conèixer a l'Stübben, que no es deixondeixi debades el ressò de la seva autoritzada paraula. Que tothom aprengui això que són vulgaritats en els pobles cultes i que aquí ens afanyem a ignorar, i traduïm-ho en català del que ara es parla, o del que des d'ara s'escriu en els programes de l'“Orfeó”, per a què pugui enterar-se'n fins aquell bon regidor que durant les conferències roncava gimnàsticament, rítmicament, mateix que ensenyat d'En Llongueres.

I si no n'hi ha prou amb això, que ens facin venir els Genzmer, Goecke, Brix, Lange, Zimmermann, Sickel... i tota la faramalla de teutons que diu que són entesos en aquestes coses, per a què ens repeteixin el mateix a tothora. A veure si a la fi ens deixondim, i, desvesant-nos d'aquest orgull nostre de bons ignorants, arribem a atényer aquella ponderació de voluntat i humilitat d'ànima que calen per a dur a terme amb entusiasme el conjunt de petites coses que fan una cultura.

Car ja cal que ens amanim. ¿No hem acordat que tots hem de posar el coll en la vinenta Exposició? Doncs vegeu allò que a hores d'ara estem exposats: Ja es parla d'alçar al bell mig de la plaça de Catalunya una columna molt monumental de tants metres d'alçària (tres més que tal altra columna de tal altra vila); de penjar un pont entre el Tibidabo i el Putxet que el tapi el mateix viaducte del “Forth of Forth”; de bastir a la boca del port un arc electrolluminós que esborri el record del colós de Rodhes; de construir a Sant Pere Martre un estadium per a jocs olímpics, cobert de vidre a mig glaçar... ¡No cal pas tant per a esborronar a un home de pit i braó!

On s'és vist? En una ciutat com aquesta, on—segons pregonen els rètols de manta cantonades—pagant cinc miserables pessetes al senyor alcalde, un hom pot arrimar-se a un mur, tot fent estatuari un posat clàssic, i acomplir, en qualsevulla de les transitades i espaioses vies, les més íntimes funcions alliberadores de l'organisme, amb aquella serena i remorosa majestat de les funcions naturals, glosada ara de poc per un poeta jove i ja famós.

I com esborraríem aquests rètols, pobrets de nosaltres! Si de l'un cap a l'altre de l'urbs es poden comptar amb els dits d'una mà aquells modestos templets que l'Ajuntament de París, amb un encert per tothom lloat, té classificats entre els monuments d'utilité publique!

Per l'amor de Deu! El nostre mal no vol soroll. ¡Res de columnes, arcs, ponts penjants, ni estadis sospesos! ¡Res de genialitats! ¡Unes bones ordinances d'urbanització (copiades de qualsevulla ciutat civilitzada) i que es compleixin!

Ni Haussmann féu alçar la torre Eiffel, ni Anspach bastí el Palau del Cinquantenari, ni Tisza féu estendre el Lànezhid, ni en Rius i Taulet té res a veure amb la casa d'En Milà. I veieu: en el seu dia aquests quatre homes saberen transformar llurs viles respectives.

Amb uns quants senyors discrets, modestos, ponderats, que treballin amb bona voluntat, i si pot ésser que sàpiguen una mica de què va, ja en tenim prou.

Jo sento igualment l'horror al geni, a la música elgardiana i als xurros fregits amb oli mineral.

Hem de desenganyar-nos; els temps de les belles ignoràncies han passat per a sempre.

EN EL CENTENARI D'ERNEST RENAN⁶³

En l'encongiment del nostre petit món intel·lectual observem massa sovint la repetició d'un fet vergonyós. La majoria dels nostres intel·lectuals—i és ben possible que els que s'ho creuen siguin més nombrosos que no pas els que realment ho són—s'esporugueixen, oh paradoxa!, davant la veritable funció de la intel·ligència, és a dir, davant de l'exircici desinteressat de la raó, de tot allò que significa recerca de la veritat i veritable esperit de crítica. D'aquest esperit pel qual són preses totes les afirmacions, justificats els contraris i percebuda l'oculta raó de tota cosa.

Emboscats en llur tartufisme, eixalats pels prejudicis, no s'escola precisament—la qual cosa seria tal volta perdonable—, sinó d'una moral que no practiquen i d'una religió en què no creuen, hieràtics oficiants de l'eixuta litúrgia formal d'un culte sense divinitat, han fet el buit més ignominiós a la commemoració del centenari de Renan, o bé han retret el seu nom per subratllar-lo maliciosament amb la vacuïtat petulant d'una ironia fàcil, o bé encara per cobrir la seva memòria del llot més infecte.

Massa havíem volgut enganyar-nos fins avui amb enternidores unions sagrades i efusius partits de la intel·ligència. En l'ambient esquifit de casa nostra, aquestes unions sagrades eren només possibles a la condició que nosaltres renunciéssim a tot allò que ens és consubstancial. A l'hora de glorificar el nom de Pasteur, tots ens trobàrem aplegats al peu del marbre memorial. La bacteriologia pasteuriana no és pecat ni pot comprometre ningú.

A l'hora de commemorar el centenari de Renan, la cançó ha estat tota altra. Per aquests hereus legítims dels qui combatien la funesta mania de pensar, la raó és una eina perillosa. L'elegància i el bon to, avui en dia, estan en fer el creient. “S'accepta un sistema fet i pastat, les absurditats del qual són ben paleses, precisament per tal com es troba plaent d'admetre-les com si així pogués enutjar-se la raó. (Com una manera d'insultar les idees modernes). D'aquesta guisa hom devé tan més feixuc en l'objecte de la creença com més escèptic i més lleuger ha estat quant als motius d'acceptar-la”. De més a més, a voltes encara pot caure-hi alguna pometa.

Pot combatre's Renan, certament. Però la noblesa de la seva vida, donada enterament i austera al culte generós de la raó, exigeix un noble enemic. El snobisme i la frivolitat no arribaran a assenyalar la noble argila immortal amb la més lleu esgarrinxada. Mai la ficció no ha creat cap cosa duradora. Recordem-nos del col·lapse escenogràfic—enfonsament de barraca de fira—del nostre Gran Simulador. Solament la fe és creadora. La fe, que, encara avui, pot transportar muntanyes. ¿No rauria ací la raó central de l'absoluta eixorquia de l'obra de la generalitat dels nostres intel·lectuals bien? ¿Quina volta llur acció ha transcendit més enllà dels embans de l'efímera capelleta? Que no es planyin gaire, doncs, si el poble no s'interessa per ells; no eren dignes d'exercir l'espiritual tutela si no saberen començar interessant-se ells pel poble.

No parlem ara dels tres o quatre homes que dins el camp intel·lectual pugui haver-hi amb sincera creença ortodoxa. Tots els qui saben adorar, veritablement i noble, qualque cosa, fins en l'oposició de les amors es troben agermanats; admirem la fe senzilla del camperol. Tampoc parlem ara de la vivent paradoxa dels tres o quatre joves de sincera espiritualitat conservadora que hi pugui haver—plau-nos l'espectacle de la natura, bell fins en les seves mateixes monstruositats i aberracions—amb tot i creure que la nostra dignitat humana ve condicionada per l'humaníssim anhel de millorament, per la il·lusió de l'eternal devenir del progrés. Cal agrair encara als uns i als altres la missió que potser acompleixen ajudant la més enèrgica caracterització dels contraris; la llum sense ombra fóra invisible. ¡Benaventurats els qui creuen en coses absurdes! “Credo quia absurdum”.

Parlem del snobisme a la moda, d'aquesta intel·lectualitat saberuda, covarda, frívola i escèptica, la buidor de la qual sols pot aparellar-se amb la seva petulància, incapaç del risc eventual de qualsevol actuació generosa, sense noblesa i sense audàcia, mancada de sentit de responsabilitat, i indigne, per tant, de tota funció rectora.

I en llençar els vents de l'esperit, agitada per tants tremolors aquesta fulla humil—que és, però, tot l'homenatge de Catalunya—sembla que ens treiem del damunt una horrible opressió angoixant. Ens sotjava un aire ofegador i letal. Amb una gran sensació alliberadora respirem a ple pulmó. Eixim al carrer, a l'aire i a la llum. Espolsem les nostres sandàlies de la pols impura dels falsos temples. I un enlluernament infantil ens omple els ulls.

* * *

Per rehabilitar la nostra terra de la misèria d'una generació prudent i vil, corcada per la insinceritat i la simulació, moguda només per l'interès mesquí d'un ideal de comoditats materials, per rentar-nos lustralment de la col·lectiva abjecció, alcem avui les nostres banderes—que dignes som, nosaltres, d'alçar-les—a l'alta memòria de la noble figura de Renan.

DEL FOC A LES BRASES⁶⁴

Interferències

L'època moderna va començar en aquell punt lúcid—quants segles faria?—en què, per primera volta, un Home oposà al sintètic aforisme del clàssic: Primus in orbe deus fecit timor, la meravella d'aquest lapidari escoli: I recíprocament.

Però no hem de fer-nos gaires il·lusions. Envisatjant la història des d'un caire humanista, per damunt del misèrrim pla de la vida dels reis i del sarrafoll llampant de les guerres, no hi ha cap clara delimitació conjunta entre les diferents èpoques culturals. A través dels temps i dels dies, elles interfereixen i s'entrelliguen dins dels meandres obscurs i recòndits de la consciència i de l'inconscient.

El període paleolític—no en dubtéssiu pas—subsisteix encara parcialment en l'esperit de tots aquells que no han sabut alliberar-se de certes manifestacions elementals de la mentalitat primitiva, aclarida suara amb nova llum per les investigacions de Levy-Bruhl. Repasseu la premsa d'avui, a dreta i a esquerra, i digueu-me si, pel cap baix, el noranta per cent dels articles que tracten dels clàssics interrogants de la Filosofia, no semblen dictats a l'ombra de les piràmides o a les vores de l'Eufrates llegendari, traduïts d'una rajola cuita o d'un papirus. Si bé es mira, des dels pitagòrics i els elèates, el problema de l'ordre de l'Univers i el de l'Ésser, han avançat ben poca cosa i, tot just ara, s'entrelluca la possibilitat de superar el problema de la unitat de la matèria, plantejat pels jònics.

Anècdota i Categoria

Recordeu, amics, el meravellament de l'explotador oceànic davant dels moradors d'aquella ignota illa del Pacífic, en la consciència dels quals no havia nascut encara la idea de la Divinitat.

Però com podeu viure d'aquesta manera? Com us ho feu, per exemple, quan el temporal s'enduu la vostra piroga? ¿A qui demanaríeu ajut si el vostre fràgil vaixell fos a punt d'ésser engolit per la fúria de la mar?

I els indígenes, esbalaïts, que li fan:

- Poc que ho sabem, pobrets de nosaltres. Digueu-nos-ho, digueu-nos-ho, si vós ho sabeu. ¡No ens en aniria poc de bé de saber una cosa així!

Tan digne de llàstima és aquell salvatge, com l'infeliç cínic que galleja del fet que mai no l'han preocupat gens ni gota els magnes problemes eterns de la Filosofia (si fossin eternals, ho diria igualment), com ho és també el poble ingenu que agombola la seva por de morir amb les mateixes rebregades hipòtesis que servien a la ingènua humanitat infantil per satisfer el seu infantil desig d'immortalitat.

El llibret de poemets als dinou anys, el retrat a l'oli o l'ampliació fotogràfica als trenta cinc, i el nínxol de propietat al Cementiri Nou en tombar la quarentena, són altres tantes manifestacions del mateix rudimentari i abassegador anhel de supervivència.

Però els versos—en el cas més sortat—són oblidats al cap de dos anys; el retrat a l'oli va a parar als Encants a la segona generació (¡i sort del marc daurat!), i, al cap de ben poques fornades, les sagrades despulles—recollides amb la paleta i el cabàs per barroeres mans mercenàries—fan cap a la fossa comú.

“Is'varpranidana”

La descoberta de la raó ha estat sens dubte la més bella i mirífica gesta acomplida pels homes. Però és potser d'una petulància excessiva—difícil de compaginar amb l'admissió del sistema heliocèntric—de voler cloure tot l'univers, el de la matèria i el de la consciència, dins la pròpia invenció de la racionalitat, com aquell que agafa la lluna amb un cove.

Lluny de mi la blasfema afirmació nietscheana que Déu és una falsa idea moral i la pretensió d'aquell enorme plaga de Ferney, que es tracta d'una simple hipòtesi còmoda. Una hipòtesi que segons deia el savi astrònom francès, era innecessària per als seus càlculs científics. Recordeu, però, aquell vers de H. de Regnier: Tant que l'homme vivra, les dieux seront vivants. Fontenelle, molt abans, havia dit una cosa semblant: “No ens podrem alliberar de Déu mentre hi hagin diccionaris”.

Posant, però, les coses a llur lloc, cal reconèixer—de grat o per força—que la idea de la Providència constitueix el més gran esforç de creació realitzat per l'home de les cavernes per situar dins un pur mecanisme lògic i entenedor l'absurda irracionalitat de l'univers. (D'aquest univers que Lachelier definia com une pensée qui ne se pense pas supendue à une pensée qui se pense).

Hom pot creure o no creure en Déu, però tothom que vegi les coses clares, “té d'ésser-ne decidit partidari”.

El fenomen místic

D'un temps ençà, a casa nostra, igual que en altres bandes (¿no som encara en el període de la història expressivament batejat per Comte?), veiem ades-i-ara com selectes personalitats—homes de vida exemplar i de moral estricta, la sinceritat dels quals fóra infamant baixesa de posar en dubte—com homes situats en el camp que s'ha vingut a anomenar liberal, alhora que accentuen llur anticlericalisme, fent gala de la més espessa convicció, mostren envanits i cofois al pasme de les pobres gents inquietes, la serena beatitud eufòrica assolida per llur esperit.

Però, ¿qui els ha dit a aquests seràfics amics que l'ideal de la vida tingui d'ésser l'assoliment de la beneita pau? Per a aquest viatge tots els dogmes són sants i bons. ¿És que l'ideal suprem fóra per ventura l'idiotisme?

El veritable estat de gràcia no és pas la pratibhâ, no és pas el repòs passiu que pervé de qualsevol dogmatisme (per més pseudocientífic que sigui), sinó que és el combat de cada instant entre l'instint ancestral i la raó desinteressada. El combat de cada instant i el guany de cada hora. És l'heroisme humil de saber-se enfrontat sense esglai amb la contradicció de la vida. És la total austeritat de proclamar amb fets i paraules una moral ultrancera, sense sanció ni obligació. La grandària de l'esperit, la fan només la riquesa i la complexitat de les seves inquietuds.

Che, non men che saper, dubbiar m'aggrata, deia el Dante (Inf.. cant XL, v. 93), i Renan va escriure segles després: Le doute est si beau, que je viens de prier Dieu de ne jamais m'en deliver. Ciceró, molt abans de tots dos, havia ja dit el mateix.

Tota altra cosa no és més que mostrar impúdicament la llufa espiritual.

Profilaxi

El fenomen comença a prendre porporcions alarmants i, per la seva extensió—i sobretot per la vàlua innegable de les persones afectades—no sols ha de merèixer l'atenció de l'home de ciència—lliurat al desinteressat exercici de la raó i amarat de l'estoicisme necessari per arribar sense esglai a les darreres conseqüències—sinó que té de preocupar el polític.

Davant de fets d'aquesta mena, és ridícul d'acontentar-se exclamant com Nietzsche: “¿Però és possible de creure que encara es cregui en aquestes coses?” Encara que calgui violentar les més delicades fibres sentimentals, sabent que la nostra sinceritat tindrà d'adolorir amics estimadíssims, és necessari de prendre una actitud defensiva—i fins agressiva—com a apremiant mesura de profilaxi social. ¿Sortiríem del foc per caure a les brases?

La meva posició

Si seguim per aquest camí, aquella mínima resta de la joventut mairal d'avui, l'activitat anímica de la qual no ha estat encara aixafada sota l'omnipotent sabata del podosòfic Samitier o sota el puny bestial de l'Uzcudun, acabaria polaritzant-se vers dues fites úniques, igualment funestes: Chesterton i Annie Besant. I entre el Consolador Eucarístico i l'Isis sin Velo, tanmateix la tria és ben difícil.

Jo he pres ja, però, la meva posició. Tal com s'estan posant les coses, estic preparant un llibre que durà exactament aquest títol: “Elogi del Catolicisme, de l'Apostolicisme, del Romanisme i del Caletisme”.

Tota l'abundosa i monocroma literatura teosòfica, circumteosòfica i ultratombal, no ha pogut parir encara cap cosa tan exquisida com aquell suau prayer book que a primers del segle passat publicaren els bons pares jesuïtes de Saint-Acheul amb aquest meravellós títol: Seringue spirituelle pour les âmes constipées en devotion.

El catolicisme, ultra ésser la religió de l'Estat—i això, avui, és molt dir—té un valor insuperable com a morfina del poble. Demés, el ritu catòlic és d'allò que no té preu. Compareu, per exemple, la unió de Prána amb l'Apana, o sigui Pranáyáma (compost de Renhaka, Kumhaka i Puraka)—evidentment, una de les coses més gracioses de la Teosofia—amb la gràcia pagana, insuperable, del calendari catòlic.

I vaja, entre la transubstànciació i l'ectoplasma, jo estic francament per les hòsties.

Ideari

La revelació i el confort⁶⁵

Devem a la revelació—fóra inútil voler discutir allò que és ben palès—totes les grans veritables absolutes i transcendentals de la religió: L'origen del món, el pecat original—encara que hi ha qui diu que no és tan original com tot això—el destí de la humanitat, el judici darrer, l'organització dels llims, els estatuts del purgatori, etc., etc.

I al costat d'això, què ens ha donat la ciència? Res, o gairebé res: només que petites veritats d'aproximació, veritats conjecturals i contingents. Modestes veritats d'estar per casa, podríem dir en to menor.

No-gens-menys, és cosa ben curiosa d'observar que són justament aquestes discutibles veritats provisionals de la ciència les que, en un secular procés (milenari? No hem de barallar-nos per tan poca cosa) de “continuïtat” i “acumulació” han fet possible la complexitat i profunditat de la vida nostrada, i a les que els afavorits de la vida deuen el bescantat “confort” modern.

Tampoc això no és discutible: ni la màquina d'afaitar, ni l'estilogràfica, ni el rellotge de polsera, ni l'encenedor automàtic—per esmentar només uns quants invents moderns—els devem a la revelació.

Les vergonyes morals⁶⁶

Ningú que es tingui per un home normal del nostre temps, serà agosat d'eixir al carrer vestit amb les llampants draperies amb què s'abillaven els homes dels dies de Tutankamen o de Sesostris—per què al·lusions més abstruses?—i això que el vestit és un pur aditament superficial que no altera res d'allò que en nosaltres és substantiu. Menys encara gosaria ningú mostrar-se a la plaça pública amb l'arranjament minuciós i sumari alhora de certs pobles que anomenem “salvatges”. Disfreçar-se fora de temps! ¡Mostrar públicament les intimitats genètiques! Quin escàndol! Fóreu befa i escarni de les gents, i, demés, possiblement atrauríeu l'atenció del poder públic. I és molt just. La civilitat comporta, almenys pel que als homes civils fa referència, una certa grisa uniformitat de tenue.

I no-gens-menys, tenim entorn nostre un nombre considerable de persones respectables—per no dir l'enorme majoria—que tenen la impudícia de conviure amb els homes d'avui, exhibint descaradament idees i supersticions que ja en èpoques anteriors a les dels personatges esmentats al principi servien a la ingènua humanitat infantil per satisfer llur infantil por de morir.

Els totems i els tabús primitius amaren encara la nostra vida. Els mateixos fetitxes del salvatge pengen al coll de manta home “civilitzat”.

Caldrà un dia establir una sanció contra aquesta ofensa a la col·lectivitat superior: “Queda prohibit ensenyar les vergonyes morals, sots la multa de cinc pessetes”...

El dividende⁶⁷

Pels dies que s'esqueia el primer aniversari de la tragèdia del “Metropolità Transversal”—oblidada ja per tots aquells que no hi perderen sang familiar—la nostra ciutat ha estat commoguda per un altre esdeveniment horrible: el descarrilament del tren de les Planes. En el calendari barceloní, la solemne successió dels dies sants deixa una amarga estela de sang i llàgrimes. I quan l'Església llença al vol—encara!—les seculars campanes inútils, perpetuant en l'al·leluia la llegenda evangèlica de la Resurrecció, el seu crit de joia retruny com un tràgic sarcasme en el cor adolorit de la ciutat.

Famílies senceres engolides per la catàstrofe, dotzenes de víctimes llençades a la via com humanes desferres—que en el munt informe de ferros recargolats i estelles cremades quedaren trossos de llur carn i de llurs ossos—infants sense pares, esposes sense marit...

I què? ¡Si tota la indignació ciutadana s'esborrarà després d'uns quants partits de futbol!

I què? ¡Si la difusa consternació de la gentada municipal i espessa s'esvairà demà menjant la mona!

I què? Si tot això—sang i llàgrimes, dols i misèria—té una traducció econòmica. Se'n diu el dividende.

¿Qui recorda avui les víctimes anònimes d'ara fa un any?

¿Qui recordarà d'aquí un any les víctimes anònimes d'avui?

¿Qui, en bescanviar els cupons, tindrà el cor prou sensible per besllumar en l'argent les roges flors de la sang vessada?

Massa fets palesen la insensibilitat dels catalans—mesella carn entre les carns meselles—per a què calgui esperar cap viril redreçament de la ciutat que porti en l'humana mesura possible un consol a les llars endolades i llevi a l'omnipotència de les grans Companyies el dret de disposar impunement de la vida dels homes.

Sí perfectament, és clar, que la complexitat i l'aglomeració de la vida moderna comporta fatalment desgràcies imprevisibles. Tots els indicis, però, diuen que el descarrilament del comboi de la mort fou degut a inconcebibles negligències.

Impressionat per la magnitud de la catàstrofe, trigà la son dijous passat a cloure'm les parpelles. I vaig tenir un somni: Mentre el jutge de guarda instruïa les primeres diligències, assessorat pels tècnics incorruptibles designats per l'Associació d'Enginyers, i a resultes de les majors responsabilitats que podessin recaure, tot el personal director de la “Companyia de Ferrocarrils de Catalunya” fou possat al carrer, i tot el personal de Divisió de Ferrocarrils afecte a la inspecció d'aquell servei fou traslladat, ipso facto, a Medina del Campo.

Fou un somni...

Miracles, encara⁶⁸

L'aplec de diumenge passat al poble d'Ezquioga té un pintoresc regust de cosa de l'any mil. Una multitud imponent—més de trenta mil persones assenyalen els cronistes—congregada al mig d'un camp de blat, esperant l'aparició de la Verge, anunciada, precisament, per a dos quarts de nou. (Sempre seran les nou tocades, hauria dit En Pujols.)

En acostar-se el moment pressentit del miracle, trenta mil goles udolaren fervorosament la “Salve Regina”, trèmules les veus, entelats els ulls per les llàgrimes, panteixant els pits, bategant els cors, tremint els cossos pel calfred de la magna emoció primitiva, etc. Un extens camp de blat quedà destruït pel trepig de la multitud. No es pot dir blat...

I, naturalment, entre una tal gentada hi hagué de tot: qui veié la Verge plorant, qui la veié rient i qui no la veié de cap manera. Els vidents foren, unànimement, del sexe femení, i l'acuïtat de llur visió depengué del grau major o menor de llur histerisme. L'escena havia d'ésser per a llogar-hi cadires. Els tres mil automòbils congregats entorn del camp (tots els taxis de Sant Sebastià foren llogats) devien donar-hi la nota desopilant—si bé un poc gruixuda—d'aquells deliciosos anacronismes de les operetes d'Offenbach, on ix el bon rei Menelaus, model i exemple de marits tolerants, lluint el seu monocle, i rumbeja la Bella Helena, cobricel·lada amb una ombrel·la parisina dernier cri. El fons elemental de la pobra humanitat dolente serva gairebé intacte el llegat totèmic de l'època troglodítica. El roadster de 40 HP i l'Enciclopèdia Espasa són simples detalls per a despistar, i davall dels pantalons bombats i la camisa de seda del senyoret tifarol—o del mer dandy—seguit del virolat caddy en el golf green més ensopidament aristocràtic, s'hi passeja encara ben sovint, amb la seva rudimentària ànima intacta, l'home neandertahlensis.

Tanmateix, davant de tan brillants manifestacions del nacionalisme basc, la posició del company Prieto i del professor Unamuno es fa ben entenedora.

Per cert que un nostre amic que es trobava en la pròpia Conxa de la bella capital donostiarra, la tarda del diumenge passat, ens ha reportat un diàleg, caçat al vol, que obre el cor a l'esperança pel que fa a les generacions que pugen.

Una nena d'uns sis anys, presa d'una rebequeria èpica, plorava desaforadament. Esgotats tots els recursos de la maternal tendresa, la mamà li digué conciliadorament:

- No ploris, manyaga! Si ets bona minyona la mamà et durà a veure la Verge...

I l'infant que respon, enèrgicament:

- Prefereixo anar a veure la Greta Garbo.

En la mort de Pablo Iglesias⁶⁹

Dimecres darrer, després dels llargs sofriments d'una malaltia que ha durat anys, com una flama que s'extingeix poc a poc, s'esvaí la vida del Mestre del socialisme espanyol. En Pablo Iglesias Posse.

Davant la positiva grandesa de la figura que desapareix, no podem en aquests moments fer altra cosa que recordar tan sols allò que amb el venerable abuelo ens unia, associant-nos de cor al sengiment dels seus familiars i al piadós homenatge que avui li reten les forces obreres d'Espanya afiliades al P.S.O. i a la “Unión General de Trabajadores”.

La vida sencera del noble lluitador, consagrada generosament a l'ideal, és un actiu considerable perquè en el balanç que la història faci de la vida de l'home públic, puguin tenir-hi cap pes les possibles errades de tàctica del socialisme espanyol en aquests temps darrers, quan ja el gran home havia perdut la impetuositat de la seva joventut i el braó dels seus dies de maduresa.

Per la seva austeritat, la figura de Pablo Iglesias es destaca com un astre únic en la política espanyola. El fang que damunt d'ella les ànimes vils volgueren llençar, no aconseguí mai d'esquitxar-lo. Nosaltres coneixem la humilitat de la seva llar i la modèstia de la seva vida admirable, sense cap veleïtat, sense cap feblesa.

Fill del poble i educat com un fill del poble, fou un gran autodidacta. La cultura que ell mateix es sabé donar, representa l'obra d'una voluntat de ferro i d'una tenacitat per damunt de la corrent mesura, a desgrat de què en ell, segurament, el contingut sentimental primava sobre el coneixement científic. Res no té d'estrany, així, per exemple, que amb tot i ésser de cor un enamorat de totes les llibertats humanes, escapessin a la seva comprensió determinats problemes i cap retret podem fer-li per la seva posició davant del fet català.

Amb la mort de Pablo Iglesias no desapareix solament el patriarca del socialisme espanyol, sinó una alta figura de la Internacional obrera. Pel dol universal, nosaltres posem avui a mig pal la bandera roja i les mans que no trobaren l'encaixada s'allarguen piadosament per deixar un ram de llor damunt la tomba.

Universitat-Universalitat⁷⁰

Crec que el problema de la Universitat Catalana constitueix avui el magne problema del nostre poble—el magne problema col·lectiu—puix és realment, per a nosaltres, una qüestió “d'ésser o no ésser”.

El procés de la nostra renaixença—d'aquest laboriós “retrobament”, si es pot diri així, de Catalunya—no quedarà clos victoriosament fins que no hàgim superat les tres fases espirituals del seu cicle evolutiu: Diferenciació (moment líric), afirmació (moment de consciència nacional) i universalitat (moment d'emulació).

Cal, doncs, que els nostres polítics “realistes” no oblidin aquest principi bàsic: El fonament únic dels nostres drets col·lectius no radica en les vexacions històriques ni en cap raó industrial, econòmica, etc., d'ordre material. La nostra existència com a poble sols pot trobar la seva justificació exclusiva—necessària i suficient—en el fet de la nostra consciència nacional, és a dir, de la nostra Cultura.

En l'ordre moral—en el qual, avui per avui, hem de fiar tota la nostra força—sols tenen dret propi a figurar en el concert de les nacions lliures aquells pobles que poden aportar al tresor de l'universal saber els fruits originals de la pròpia cultura. Per a tenir dret al gaudi dels avantatges de la tècnica i del progrés, tots els grups ètnics han de satisfer, per a pagar els deute contret amb la civilització, llur tribut d'investigadors i de savis al camp de la ciència universal.

I heus ací la tràgica situació del nostre poble: Per arribar a posseir la nostra Universitat ens caldrà primer posseir-nos a nosaltres mateixos i per a posseir-nos a nosaltres mateixos, ens cal la prèvia possessió d'una cultura autòctona. I ací tenim explicat també el divorci actual entre la Universitat i el Poble.

Situades així les coses, i tot esperant la creació d'una universitat nostrada, és evident que no hem de menysprear ni refusar, en aquest camp, cap solució provisional i que, en la mesura possible, ens convé a tots, des d'ara, enfortir i encoratjar els nuclis selectes existents en la universitat actual.

Entenent les coses d'aquesta manera, i sense entrar ara en detalls pràctics d'organització que queden fora de l'abast d'aquesta enquesta, la realització de la Universitat Catalana hauria d'enfocar-se simplement d'acord amb la consciència del nostre temps. (Serà potser oportú de recordar avui la proposició de llei que en el mes d'octubre de l'any 1920 fou presentada a la Cambra Francesa, “Per al dret integral del Poble a la instrucció”, amb les signatures de Pierre Laval i Pierre Rameil).

I si em calgués condensar els tòpics de l'hora, ho faria així:

I. Tot home, en profit de la humanitat, ha de tenir al seu abast els mitjans d'instrucció i educació necessaris per tal que la seva cultura pugui atényer el grau màxim, és a dir: Igualtat de les classes davant de la instrucció.

II. Selecció exclusiva per raó del mèrit individual.

III. Les portes de la Universitat obertes exclusivament als que en siguin dignes.

Tòpics que, en el cas nostre, es podrien completar amb aquest axioma, de tota evidència: “La Universitat Catalana haurà d'ésser catalana.”

Nèmesis⁷¹

En la primitiva concepció de la pena, com a càstig infligit al qui ha mancat a les lleis establertes pels homes, més que no pas un acte informat d'un esperit defensiu i conservador, per restablir el pertorbat equilibri de les normes de vida social plasmades per la consciència de l'època, cal veure-hi un tribut a la plebs i a les baixes passions de la plebs, per tal que la col·lectivitat ofesa pugui fruir el gaudi suprem, plaer dels déus, de la venjança sense sanció.

La Justícia és així divinitzada com a força còsmica, fatal i necessària. És Andrasteia, la inevitable. És Ananké, la necessitat. És Nèmesis, el doble símbol de la Justícia i de la Venjança. Davant la seva omnipotència no pot subsistir la força de cap llei moral, puix fóra contradictori, per definició, que la divinitat podés realitzar cap acte sacríleg, és a dir, que la divinitat podés causar-se una auto-ofensa. I així, quan la Justícia Deessa arriba a la profanació del sagrat misteri de la vida, no hi ha cap sacrilegi.

La subsistència en els nostres dies de la pena de mort, ens posa a nosaltres—els pobres optimistes inescarmentables que creiem encara en la indefinida perfectibilitat humana—enfront d'una angoixant realitat: La permanència dins els replecs més íntims de l'ànima de l'home d'avui, de les més primàries impulsions ancestrals.

Quina dolor, amics! Quin desencant horrible! Aquest home que acabeu de creuar en el passeig, el vostre interlocutor d'aquí una estona, el vostre company de treball, el qui us allarga la mà amicalment, aquest, aquell i l'altre... són, encara, davall l'epidèrmica civilitat aparent, el mateix “home de les cavernes”. Res no hi ha canviat en la seva moral.

Per apaivagar la fúria de la divinitat ofesa, avui com ahir, les fórmules són les mateixes. Període neolític o segle XX, la litúrgia serva rites iguals: Sobre l'ara sacrificial s'alça el càlzer simbòlic curull de sang humana. La Justícia està satisfeta.

* * *

I bé; ara i sempre, els socialistes, que aspirem a integrar-nos dins l'única família d'una humanitat superior, hem de proclamar-nos fora de la permanent tradició milenària.

Homes som, cap cosa humana no ens és aliena, és cert. Però ens són alienes totes les inhumanes coses. I aquests infeliços antropomorfes que conviuen amb nosaltres, no poden pertànyer a la nostra família, no poden ésser germans nostres. Ells s'han posat al marge de la societat civilitzada; no tenen dret de ciutadania en la nostra Ciutat Ideal. Sentirem per ells una immensa i humana pietat, però no els podrem tenir com a germans

* * *

...Un Déu omnipotent i insaciable distreu ara el seu tedi, infinit com l'eternitat, amb una frèvola joguina: la vida d'un home. La minça criatura, a punt d'esclafar, es debat inútilment entre els dits totpoderosos, doblegant-se i recargolant-se de dolor. Tot és debades: La seva magna tortura, les seves convulsions tràgiques—no imaginades en el Jardí dels Suplicis—no poden esvair el rictus enutjat de la divinitat impassible.

* * *

Vers tu, inconegut company que sofreixes persecució de la Justícia, va la nostra humana germanor.

En tombar l'any⁷²

A l'hora que els potentats i els feliços de la terra, oblidats de tot—fins de la pròpia abjecció—liben a la glòria d'Hermes les perfumades escumejants begudes. I, amb el dringar dels tallats cristalls, saluden l'any que comença i s'ubriaguen en el torb sensual de la disbauxa grassa i espessa, nosaltres, corpresos ben altrament per la solemnitat de l'hora, volem també alçar amb les dues mans la nostra copa buida, com el càlzer d'una litúrgia nova. Tràgiques, les hores, destil·len gota a gota l'essència de la dolor universal, amarga fel entre les fels amargues. ¡Amb un magne gest de superació, libem amb ella, treballadors de Catalunya!

Pels qui treballen i sofreixen
Pels qui pensen amb dolor.
Pels perseguits i pels vençuts.
Pels ignorats i pels menyspreats.
Pels qui coneixen la divina joia de patir pels altres.
Pels qui són befats pels mateixos que volen redimir.
Pels qui són fidels a l'Ideal.
Pels pobres d'esperit que viuen en les tenebres de la ignorància.
Pels qui han caigut generosament per aplanar-nos el camí.
Pel qui cauran en les lluites noves.
Pels qui, en la negror de la nit, serven encesa una llàntia a l'Impossible
Pels rebels, pels heterodoxes, pels herois.
Pels homes!

I a tu company, que tens entre reixes esclau el cos miserable mentre una ala de rebeldia i una altra d'abnegació s'emporten el teu esperit indòmit per l'Atzur Immortal, a tu i a la teva companya abandonada, i a la teva mare velleta, i a les teves germanes que ploren, i als teus fills que demanen pa, amb tota l'efusió del nostre dolorit cor de germà, et diem emocionadament: ¡Any nou, vida nova!

¹² Manifest inicial de la campanya contra el terrorisme, redactat per encàrrec dels companys del “Comitè d'Actuació Civil”. Fou publicat el mes d'abril de 1923, i duia, entre altres, les signatures de les següents entitats:

Sindicat de Contramestres “El Ràdium”, Agrupació Comunista, Ateneu Obrer del Poble Nou, Associació Instructiva d'Obrers i Empleats de l'Ajuntament, Solidaridad Obrera, Confederació Regional del Treball de Catalunya, Institut d'Alumnes de l'Escola del Treball, Comitè de Relacions anarquistes d'Espanya i Catalunya, Lliga dels Drets de l'Home, Unió Socialista de Catalunya, Maçoneria Universal, Associació de la Dependència Mercantil, Unió obrera “Art d'Imprimir”, Agrupació Socialista, Comitè Republicà Federal Històric, Unió Republicana Gracienca, Ateneu Humanitat, Lògia Justícia, Lògia Humanitat, Federació Democràtica Nacionalista, Casal Democràtic Nacionalista, Joventut Democràtica Nacionalista, Associació d'Estudiants d'Esquerra Catalana, Federació Local de Cooperatives, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Agrupació Obrera Sindicalista d'Hospitalet, Federació Provincial de Cooperatives Obreres, Associació d'Estudiants de la Universitat Nova, Unió Ultramarina, Unió de Rabassaires, La Batalla, Unió Catalanista, Sindicat de Metges de Catalunya, Ateneu Enciclopèdic Popular, Acció Catalana, Grup “Claror”, Associació Catalana d'Estudiants i Ateneu Barcelonès.

¹³ Fragments publicats per Justícia Social dels parlaments fets al Teatre Nou i al Teatre del Bosch els dies 22 d'abril i 3 de maig de 1923, en els mítings del “Comitè d'Actuació Civil”.

¹⁴ De La Tralla, abril de 1923.

¹⁵ Segon manifest del “Comitè d'Actuació Civil”, publicat el 2 de juny de 1923.

¹⁶ De Justícia Social, 6 de desembre de 1924.

¹⁷ Publicat a La Publicitat, el 7 d'abril de 1923

¹⁸ Sembla que ja ho ha dit prou clarament.

¹⁹ De La Tralla, 1 d'agost de 1923.

²⁰ L'autor, convençut de l'absoluta ineficàcia d'aquest document, era, personalment, enemic d'establir cap mena de diàleg amb els usurpadors del poder públic, i el redactà obeint a l'acord dels companys.

²¹ Aquest manifest fou un dels primers documents apòcrifs que circularen durant la dictadura. El grau d'imbecilitat de la seva redacció li atorgà, però, de seguit la categoria de cosa autèntica, i en aquest sentit fou diversament comentat per distints periòdics. Fou imprès clandestinament el mes de maig de 1924, amb motiu de la destitució dels professors de la Universitat Nova i després d'haver-la abandonat els estudiants-obrers de l'“Institut d'Alumnes i Ex-alumnes de l'Escola del Treball”, que en aquelles hores de general abjecció donaren un alt exemple de capacitació cívica i d'humana noblesa. Es féu circular entre els pocs alumnes de l'“Escola del Treball” que es deixaren sobornar amb l'oferiment de premis i viatges a l'estranger, per tal de donar-los consciència d'allò que llur actitud representava. El nom imaginari del grup tracista que apareix com a signant, “Patria y Unión”, és gairebé una endevinació de la “Unión Patriótica” que s'havia de fundar més tard.

²² Paraules textuals d'una nota que aleshores acabava de publicar Primo de Rivera.

²³ De Justícia Social, 24 de novembre de 1923.

²⁴ De Justícia Social, 22 de desembre de 1923.

²⁵ De Justícia Social, 26 de gener de 1924.

²⁶ De Justícia Social, 15 de març de 1924.

²⁷ De Justícia Social, 15 d'abril de 1924.

²⁸ De Justícia Social, el 20 de desembre de 1924.

²⁹ De Justícia Social, 2 de novembre de 1925.

³⁰ Resposta a l'enquesta de La Veu de Catalunya, publicada per aquest diari el 3 de desembre de 1927.

³¹ La negadesa de la censura dictatorial no va copsar aquesta transparent al·lusió.

³² De Justícia Social, 12 de desembre de 1924.

³³ Aquest article fou escrit a davanta als fragments dels discursos de Guesde, Vaillant i Lagardelle, al Congrés Socialista de Nancy, de 1917, que Justícia Social va reproduir com un exemple de les grans controvèrsies al·ludides en l'article “Socialisme i Sindicalisme”. Tres tesis eren en presència: la de la unió dels sindicats i del Partit Socialista defensada per Guesde; la tesi sindicalista de llur absoluta independència, concentrant en el Sindicat tota l'activitat proletària, mantinguda per Lagardelle, i la tesi mantenint alhora la independència dels Sindicats i del Partit i afirmant llur igual valor socialista, defensada per Vaillant. La tesi afirmant a la vegada la independència i l'idèntic valor socialista de la C.G.T. i del Partit havia estat formulada al Congrés de Limoges de 1906 per Jaurès, en nom de la Federació del Tarn. Al Congrés de Nancy de 1907 fou sostinguda en la moció del Cher en aquesta forma:

“El Congrés, convençut que la classe obrera no podrà desenrotllar-se plenament si no és per la força combinada de l'acció política i de l'acció sindical, pel sindicalisme anant fins a la vaga general i per l'expropiació general del capitalisme.

”Convençut que aquesta doble acció serà tant o més eficaç com més plena autonomia gaudeixin l'organisme polític i l'organisme econòmic, per tenir el sindicalisme la mateixa finalitat que el socialisme;

”Considerant que aquesta concordància fonamental de l'acció política i de l'acció econòmica del proletariat assegurarà necessàriament, sense confusió, ni subordinació, ni desconfiança, una lliure cooperació entre els dos organismes;

”Invita a tots els militants a treballar desinteressadament, esvaint tot malentès entre l'organització corporativa i l'organització política de la classe obrera.”

Els delegats presents, 167 es pronunciaren a favor d'aquesta proposició, contra 141 vots obtinguts per la proposició rival presentada per la Federació de la Dordonya. Lagardelle, veient el refús de la seva tesi, es posà al costat de Vaillant.

³⁴ De Justícia Social, 12 de gener de 1924.

³⁵ Inserit a Lluita, òrgan de la Federació de Dependents del Comerç i de la Indústria de Catalunya, núm. 9, setembre de 1923.

³⁶ De Justícia Social, 10 de novembre de 1923.

³⁷ De Justícia Social, 29 de desembre de 1923.

³⁸ Un nou atemptat, dit “social”, d'un grup d'obrers contra un altre obrer.

³⁹ De Justícia Social, 19 de gener de 1924.

⁴⁰ De Justícia Social, 29 de gener de 1924.

⁴¹ De Justícia Social, 8 de març de 1924.

⁴² De Justícia Social, 15 de març de 1924.

⁴³ De Justícia Social, 26 d'abril de 1924.

⁴⁴ De Justícia Social, 3 de maig de 1924.

⁴⁵ De Justícia Social, 13 de desembre de 1924.

⁴⁶ De Justícia Social, 16 de febrer de 1924.

⁴⁷ De Justícia Social, 16 de febrer de 1924.

48 De Justícia Social, 1 de desembre de 1923.

49 De Justícia Social, 26 de juliol de 1924.

50 De Justícia Social, 30 d'agost de 1924.

51 Teníem en aquella data els domicilis a la mateixa casa.

52 Després va passar al Sindicat Lliure.

53 De Justícia Social, 13 de setembre de 1924.

54 El fet que les ratlles transcrites siguin d'un home d'alta qualitat espiritual—una de les millors plomes del socialisme castellà—no fa més que reforçar la tesi de l'autor. (Aquest article, corresponent a Justícia Social del 29 de novembre de 1924, núm. 57, fou suprimit per la censura militar.)

55 De Justícia Social, 26 de setembre de 1925.

56 La dictadura havia interdit totes les conferències de propaganda socialista als homes de la U.S.C.

57 De Justícia Social, 26 de setembre de 1925.

58 De Justícia Social, 26 de setembre de 1925.

59 De Justícia Social, 10 d'octubre de 1925.

60 Les pitjors diatribes contra la U.S.C. sortien aleshores d'una agrupació del carrer del Peu de la Creu.

61 Amb aquest article (publicat l'11 d'abril de 1914 en el número primer de la Revista Nova), l'autor volgué sortir al pas de les mil genialitats que el cofoisme de certs barcelonins proposava per l'Exposició aleshores en projecte. En un cert sentit, la pròxima aplicació de l'Estatut presta a aquestes ratlles una nova actualitat.

62 Per aquells dies, Montjuïc era “Barracòpolis” i res més.

63 De Justícia Social, núm. primer, 3 de novembre de 1923.

64 Publicat a L'Opinió, aleshores setmanari, el 31 de març de 1928.

65 De Justícia Social, 2 de gener de 1925

66 De Justícia Social, 26 de desembre de 1925.

67 Inscrit a Justícia Social el 18 d'abril de 1925, arran de la catàstrofe del F.C. de les Planes.

68 De Justícia Social, 25 de juliol de 1931.

69 De Justícia Social, 12 de desembre de 1925.

70 Resposta a l'enquesta del diari La Ciutat, publicada el 30 de gener de 1931.

71 Escrit pel núm. 132 de Justícia Social, dedicat a moure l'opinió a favor de l'amnistia d'En Joan Bta. Acher (2 de juny de 1924). Suprimit aleshores per la censura militar, no es pogué publicar fins un any després.

72 Del primer número extraordinari de Justícia Social, 5 de febrer de 1924.