LES LLIÇONS DE LA COMUNA
1921
___________________________________________________________
(Versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@terra.es - des de: “Las lecciones de la comuna” publicada en Marxists Internet Archive, 2001.)
Document disponible en format .doc
Cada vegada que tornem a estudiar la història de la Comuna descobrim un nou matís gràcies a l’experiència que ens han proporcionat les lluites revolucionàries ulteriors, tant la revolució russa com l'alemanya i l’hongaresa. La guerra francoalemanya fou una explosió sagnant que presagiava una immensa carnisseria mundial, la Comuna de París va ser com un llamp, l’anunci d'una revolució proletària mundial.
La Comuna ens mostrà l'heroisme de les masses obreres, la seua capacitat per a unir-se com un bloc, la seua virtut per a sacrificar-se pel futur... Però al mateix temps va posar de manifest la incapacitat de les masses per a trobar el seu camí, la seua indecisió per a dirigir el moviment, la seua fatal inclinació a detenir-se desprès dels primers èxits permetent així que l'enemic es recupere i reprenga llurs posicions.
La Comuna arribà massa tard. Tingué totes les possibilitats per a fer-se amb el poder el 4 de setembre, la qual cosa hagués permès al proletariat de París posar-se al capdavant de tots els treballadors del país en la seua lluita contra les forces del passat, tant contra Bismarck com contra Thiers. Però el poder va caure en mans dels xarlatans democràtics, els diputats de París. El proletariat parisenc no tenia ni un partit ni caps als que estigués estretament vinculat per anteriors lluites. Els patriotes petitburgesos, que es creien socialistes i buscaven el suport dels obrers, mancaven per complet de confiança en ells. No feien més que soscavar la confiança del proletariat en si mateix, buscant contínuament advocats celebres, periodistes, diputats, l’únic bagatge dels quals consistia en una dotzena de frases vagament revolucionaries, per a confiar-los la direcció del moviment.
La raó per la qual Jules Favre, Picard, Garnier-Pages i Cia van prendre el poder en París el 4 de setembre és la mateixa que permeté a Paul-Boncour, A. Varenne, Renaudel i molts d’altres fer-se durant un temps els amos del partit del proletariat.
Per les seues simpaties, els seus hàbits intel·lectuals i el seu comportament, els Reanaudel i els Boncour, i àdhuc els Longuet i Pressemane, estan molt més prop de Jules Favre i de Jules Ferri que no del proletariat revolucionari. La seua fraseologia socialista no és mes que una màscara històrica que els permet imposar-se a les masses. I justament perquè Favre, Simon, Picard i els altres abusaren de la fraseologia democraticoliberal, és que els seus fills i els seus nets van haver de recórrer a la fraseologia socialista. Però és tracta de fills i nets dignes dels seus pares, continuadors de la seua obra. I quan es tracte de decidir no la composició d'una camarilla ministerial sinó que classe ha de prendre el poder, Renaudel, Varenne, Longuet i els seus semblants estaran en el camp de Millerand col·laborador de Gallifet, el botxí de la Comuna... Quan els xarlatans reaccionaris dels salons i del Parlament es troben cara a cara, en la vida, amb la Revolució, no la reconeixen mai.
El partit obrer (el vertader) no es un instrument de maniobres parlamentaries, es l’experiència acumulada i organitzada del proletariat. Només amb l'ajuda del partit, que es recolza en tota la seua història passada, que veu teòricament la direcció que prendran els esdeveniments, les seues etapes, i defineix les línies d’actuació precises, pot el proletariat alliberar-se de la necessitat de recomençar constantment la seua història: llurs dubtes, indecisió i errors.
El proletariat de París mancava d'un partit semblant. Els socialistes burgesos, dels que estava plena la Comuna, elevaven els ulls al cel esperant un miracle o una paraula profètica, dubtaven i durant aqueix temps, les masses caminaven a temptes, desorientades a causa de la indecisió d'uns i la franquesa d’altres. El resultat va ser que la Revolució esclatà al mig d'elles massa tard. París estava assetjat.
Passaren sis mesos abans que el proletariat recuperés el record de les revolucions anteriors, de les seues lliçons, dels combats anteriors, de les reiterades traïcions de la democràcia, i prengués el poder.
Aquests sis mesos foren una pèrdua irreparable. Si al setembre de 1870, s’hagués trobat al capdavant del proletariat francès el partit centralitzat de l’acció revolucionària, tota la història de França, i amb d’ella tota la història de la humanitat, hagués pres una altra direcció.
Si el 18 de marc el poder passà a mans del proletariat de París, no va ser perquè aquest se n’apoderés conscientment, sinó perquè els seus enemics havien abandonat la capital.
Aquests últims anaven perdent terreny constantment, els obrers els menyspreaven i detestaven, havien perdut la confiança de la petita burgesia i els grans burgesos temien que ja no foren capaços de defendre'ls. Els soldats estaven enfrontats als seus oficials. El govern fuig de París per a concentrar en una altra part les seues forces. Llavors el proletariat es va fer l'amo de la situació.
Però no ho va comprendre fins al dia següent. La Revolució li caigué al damunt sense que s'ho esperés.
Aquest primer èxit va ser una nova font de passivitat. L'enemic havia fugit a Versalles. Potser això no era una victòria? En aqueixos moments s'hauria pogut aixafar la camarilla governamental sense a penes efusió de sang. En París, s’hauria pogut detenir tots els ministres, començant per Thiers. Ningú hi hauria mogut un dit per a defendre'ls. No es feu. No hi havia un partit organitzat centralitzadament, capaç d'una visió de conjunt sobre la situació i amb òrgans especials per a executar les decisions.
Les restes de la infanteria no volien retrocedir devers Versalles. El vincle que unia oficials i soldats era molt dèbil. I si hagués existit a París un centre dirigent de partit, hauria introduït entre les tropes en retirada (puix ja havia possibilitat de retirada) alguns centenars o almenys unes desenes d'obrers lleials, als que se'ls haurien donat instruccions per a alimentar el descontentament dels soldats contra els oficials i aprofitar el primer moment psicològic favorable per a alliberar a la tropa dels seus caps i conduir-la vers París per a unir-se al poble. Hauria estat fàcil fer açò, segons confessaren inclús els partidaris de Thiers. Però ningú ho pensà. No hi havia ningú que pensés. En els grans esdeveniments, d'altra banda, semblants decisions únicament pot prendre-les un partit revolucionari que espera una revolució, es prepara, es manté ferm, un partit que està habituat a tenir una visió de conjunt i no te por a l’acció.
I precisament el proletariat francès mancava de partit de combat.
El Comitè Central de la Guàrdia Nacional era, de fet, un Consell de Diputats dels obrers armats i de la petita burgesia. Tal Consell elegit directament per les masses que han entrat en el camí de la revolució, representa una excel·lent estructura executiva. Però alhora, i justament a causa del seu lligam immediat i elemental amb unes masses que es troben tal com les va trobar la revolució, reflecteix no sols els punts forts de les masses sinó, també, les seues debilitats, i reflecteix més les debilitats: manifesta indecisió, atentisme, tendència a la inactivitat desprès dels primers èxits.
El Comitè Central de la Guàrdia Nacional necessitava ser dirigit. Era indispensable disposar d'una organització que encarnés l’experiència política del proletariat i estigués present per tot arreu (no sols en el Comitè Central, sinó en les legions, en els batallons, en les capes mes profundes del proletariat francès). Mitjançant els Consells de Diputats, (que en aquest cas eren òrgans de la Guàrdia Nacional) el partit hauria pogut estar contínuament en contacte amb les masses, polsant així el seu estat d'ànim; el seu centre dirigent hauria pogut llençar diàriament una consigna que els militants del partit haurien pogut difondre entre les masses, unint el seu pensament i la seua voluntat.
A penes el govern va haver retrocedit sobre Versalles, la Guàrdia Nacional s’afanyà a declinar tota responsabilitat, precisament quan aquesta responsabilitat era enorme. El Comitè Central imaginà eleccions "legals" a la Comuna. Començà conversacions amb els regidors de París per tal de cobrir-se, per la dreta, amb la "legalitat".
Si al mateix temps s'hagués preparat un violent atac contra Versalles, les conversacions amb els edils hagueren significat una astúcia militar plenament justificada i d'acord amb els objectius. Però en realitat, aquestes converses es mantingueren per a intentar que un miracle evités la lluita. Els radicals petitburgesos i els socialistes idealistes, respectant la "legalitat" i a les gents que encarnaven una parcel·la d'Estat "legal", diputats, regidors, etc., esperaven, des del més profund del seu cor, que Thiers es detindria respectuosament davant del París revolucionari tan prompte com aquest s'hagués dotat d'una Comuna "legal".
La passivitat i la indecisió es veieren afavorides en aquest cas pel principi sagrat de la federació i l'autonomia. París, com podeu comprovar, no es més que una comuna entre altres. París no vol imposar-se a ningú; no lluita pas per la dictadura, si de cas seria la "dictadura de l'exemple".
Comptat i debatut, açò no fou més que una temptativa per a reemplaçar la revolució proletària, que s'estava desenvolupant, per una reforma petitburgesa: l'autonomia comunal. La vertadera tasca revolucionaria consistia en assegurar al proletariat en el Poder en tot el país. París havia de servir de base, punt de suport, plaça d'armes. Per a aconseguir aquest objectiu calia derrotar Versalles sense pèrdua de temps i enviar per tota Franca agitadors, organitzadors, forces armades. Calia entrar en contacte amb els simpatitzants, reafirmar als que dubtaven i trencar l’oposició dels adversaris. Però en compte d'aquesta política d'ofensiva i d’agressió, l’única que podia salvar la situació, els dirigents de París van intentar limitar-se a la seua autonomia comunal: ells no atacarien els altres si aquests no els atacaven a d’ells; cada ciutat havia de recuperar el sagrat dret a l'autogovern. Aquesta xerrameca idealista (una mena d'anarquisme mundà) cobria en realitat la covardia davant d'una acció revolucionària que calia portar fins a les últimes conseqüències, doncs que, d'una altra manera, no s'hagués d’haver començat...
L'hostilitat a una organització centralitzada (herència del localisme i autonomisme petitburgès) es sense cap dubte el punt dèbil de determinada fracció del proletariat francès. Per a alguns revolucionaris, l'autonomia de les seccions, dels barris, dels batallons, de les ciutats, es la suprema garantia de la vertadera acció i de la independència individual. Però açò no és més que un gran error que costà molt car al proletariat francès.
Sota la forma de "lluita contra el centralisme despòtic" i contra la disciplina "asfixiant" s'entaula un combat per la conservació dels diversos grups i subgrups de la classe obrera, pels seus mesquins interessos, amb els seus petits líders de barri i els seus oracles locals. La classe obrera en la seua totalitat, encara que serve l'originalitat de la seua cultura i els seus matisos polítics, pot actuar amb mètode i fermesa, sense anar a remolc dels esdeveniments i dirigint els seus colps mortals contra els punts dèbils de l'enemic, a condició que estiga liderada, per sobre de barris, seccions i grups, per un aparell centralitzat i cohesionat per una disciplina de ferro. La tendència vers el particularisme, qualsevol que siga la seua forma, es una herència d'un passat mort, quan abans se n’allibere el comunisme francès (comunisme socialista i comunisme sindicalista), millor serà per a la revolució proletària.
*
El partit no crea la revolució al seu gust, no tria segons li convinga el moment en què prendre el poder, però intervé activament en totes les circumstancies, polsa en tot moment l'estat d’ànim de les masses i avalua les forces de l'enemic, determinant així el moment propici per a l’acció definitiva. Aquesta és la més difícil de les seues tasques. El partit no compta amb una solució que valga per a tots els casos. Necessita una teoria justa, un estret contacte amb les masses, una encertada comprensió de la situació, una visió revolucionària i una gran decisió. Com més profundament penetra un partit revolucionari en totes les esferes revolucionàries de la lluita i com més cohesionat està al voltant d'un objectiu i per la disciplina, millor i més ràpidament pot portar a terme la seua missió.
La dificultat consisteix en unir estretament aquesta organització de partit centralitzat, soldat interiorment per una disciplina de ferro, amb el moviment de les masses, amb els seus fluxos i refluxos. No es pot conquistar el poder sense una poderosa pressió revolucionària de les masses treballadores. Però, en aquesta acció, l'element preparatori es inevitable. I quant millor comprenga el partit la conjuntura i el moment, millor preparades estaran les bases de suport, millor repartides estaran les forces i els seus objectius, mes segur serà l’èxit i menys víctimes costarà. La correlació entre una acció acuradament preparada i el moviment de masses es la tasca politicoestratègica de la presa del poder.
La comparació del 18 de marc de 1871 amb el 7 de novembre de 1917 es, des d’aquest punt de vista, molt instructiva. En París es va sofrir una absoluta mancança d’iniciativa per a l’acció per part dels cercles dirigents revolucionaris. El proletariat, armat pel govern burgès, era, de fet, amo de la ciutat i disposava de tots els mitjans materials del poder (canons i fusells) però no se n’adonà. La burgesia feu una temptativa per a arrabassar al gegant les seues armes: intentà furtar-li al proletariat els seus canons. Però l'intent fracassà. El govern fugí aterrit des de París a Versalles. El camp estava lliure. Però el proletariat no s’adonà que era l'amo de París més que al dia següent. Els "caps" anaven a remolc dels esdeveniments, en prenien nota quan ja s'havien produït i feien tot el possible per tal d’atordir el tall revolucionari.
En Petrograd els esdeveniments es desenrotllaren de forma força distinta. El partit caminava ferm i decidit vers la presa del poder. Va disposar als seus homes per tot arreu, reforçant totes les posicions i aprofitant tota ocasió per a aprofundir la bretxa entre els obrers i la guarnició, d'una banda, i el govern d'una altra.
La manifestació armada de les jornades de juliol fou un vast reconeixement que feu el partit per a sondejar el grau d’unió entre les masses i la força de resistència de l'enemic. El reconeixement es transformà en lluita d’avançada. Fórem rebutjats, però al mateix temps per mitjà de l’acció es va establir la connexió entre el partit i les més àmplies masses. Durant els mesos d'agost, setembre i octubre es desenvolupà un poderós flux revolucionari. El partit ho aprofità i augmentà de manera considerable els seus suports entre la classe obrera i la guarnició. Mes avant l'harmonia entre els preparatius de la conspiració i l’acció de masses va ser gairebé automàtica. El Segon Congrés dels Soviets va ser fixat per al 7 de novembre. Tota la nostra agitació anterior havia de menar a la presa del poder pel Congrés. El colp de força quedà fixat per al 7 de novembre. Es tractava d'un fet perfectament conegut i comprés per l'enemic. Per això Kerenski i els seus consellers intentaren consolidar la seua posició en Petrograd, en la mesura del possible, cara al moment decisiu. Sobretot necessitaven foragitar de la capital el segment més revolucionari de la guarnició. Per la nostra part ens aprofitarem d'aquesta temptativa de Kerenski per a derivar d'ella un nou conflicte que tingué una importància decisiva. Acusarem obertament el govern de Kerenski (i la nostra acusació es va veure desprès confirmada per escrit en un document oficial) de projectar l'allunyament d'una tercera part de la guarnició de Petrograd, no per consideracions d'ordre militar, sinó per interessos contrarevolucionaris. El conflicte va fer que estretirem inclús mes les nostres relacions amb la guarnició i implicà que aquesta última es plantegés una tasca ben definida: recolzar el Congrés dels Soviets fixat per al 7 de novembre. I ja que el govern insistia (encara que de forma poc enèrgica) que la guarnició fora desplaçada, amb el pretext de verificar les raons militars del projecte governamental crearem en el Soviet de Petrograd, que ja dominàvem, un Comitè Revolucionari de Guerra.
D'aquesta manera ens dotarem d'un òrgan purament militar, al capdavant de les tropes de Petrograd, que era realment un instrument legal d’insurrecció armada. Al mateix temps anomenarem comissaris (Comunistes) en totes les unitats militars, magatzems, etc. L’organització militar clandestina executava les tasques tècniques especials i proporcionava al Comitè Revolucionari de Guerra militants de plena confiança per a les operacions militars d’importància. L’essencial del treball de preparació i realització de la insurrecció armada es feia obertament, amb un tal mètode i naturalitat que la burgesia, amb Kerenski a el seu cap, a penes se n’adonà del que passava davant dels seus nassos. En París, el proletariat només va comprendre que era l’amo de la situació immediatament desprès de la seua victòria real, una victòria que, d'altra banda, no havia buscat conscientment. En Petrograd les coses van succeir de molt distinta forma. El nostre partit, amb el suport dels obrers i de la guarnició, s'apoderà del poder, i la burgesia, que passà una nit prou tranquil·la, només se n’adonà a la llum del dia que el govern del país es trobava ja en mans dels seus enterradors.
En allò que concernia a l’estratègia, es produïren al nostre partit moltes divergències d’opinió.
Com es sabut, part del Comitè Central es declarà oposada a la presa del poder perquè creien que no havia arribat encara el moment d'actuar, que Petrograd es trobaria aïllada de la resta del país, que els proletaris no comptarien amb el suport del camperolat, etc.
Altres camarades creien que no prestàvem prou importància als detalls del complot militar. A l'octubre, un dels membres del Comitè Central exigia que s'assetgés el Teatre Alexandrina, seu de la Conferència Democràtica, i es proclamés la dictadura del Comitè Central del Partit. Deia que amb l’agitació i treball militar preparatoris del Segon Congrés mostràvem els nostres plans a l'enemic i li oferíem així la possibilitat de prevenir-se i àdhuc d’assestar-nos un colp preventiu. Però no hi ha dubte que la temptativa d'un complot militar i l'assetjament del Teatre Alexandrina hagueren estat elements aliens al desenvolupament dels esdeveniments que haurien provocat el desconcert de les masses. inclús en el Soviet de Petrograd, en què la nostra fracció era majoritària, una acció tal que s'anticipés al desenvolupament lògic de la lluita no hagués estat entesa en aqueix moment, sobretot entre la guarnició, en la que inclús havien regiments que dubtaven i en els que no es podia confiar, principalment la cavalleria. A Kerenski li hagués resultat molt mes fàcil aixafar un complot inesperat per a les masses que atacar a la guarnició, i li hagués permès consolidar-se molt més en la seua posició: la defensa de la seua inviolabilitat en nom del futur Congres dels Soviets. La majoria del Comitè Central rebutjà, amb raó, el pla d'assetjament a la Conferència Democràtica. La conjuntura havia estat avaluada perfectament: la insurrecció armada, sense a penes vessament de sang, triomfà precisament el dia que havia estat fixada, prèvia i obertament, per a la convocatòria del Segon Congrés dels Soviets.
No obstant aquesta estratègia no pot convertir-se en norma general, necessitava d’unes condicions organitzades. Ningú creia ja en la guerra contra Alemanya, i àdhuc els soldats menys inclinats cap a la revolució no volien anar al front. I encara que només per aquesta raó la guarnició sencera estava de part dels obrers, es reafirmava cada vegada més en la seua decisió a mesura que anaven coneixent-se les maquinacions de Kerenski. Però l'estat d’ànim de la guarnició de Petrograd tenia una causa inclús mes profunda en la situació del camperolat i el desenrotllament de la guerra imperialista. Si la guarnició s’hagués escindit i Kerenski hagués tingut oportunitat de recolzar-se en alguns regiments, el nostre pla haguera fracassat. Els elements purament militars del complot (conspiració i gran rapidesa en l’acció) hagueren prevalgut. I està clar que hagués calgut triar un altre moment per a la insurrecció.
La Comuna tingué també la possibilitat d'apoderar-se dels regiments, inclús aquells formats per uns llauradors que havien perdut totalment la confiança i l’estima vers el poder i els seus caps. No obstant, no va feu res en aqueix sentit. La culpa no cal atribuir-se-la a les relacions entre els camperols i la classe obrera, sinó a l’estratègia revolucionària.
Que pot passar en aquest sentit en l'Europa actual? No és gaire fàcil de preveure-ho. No obstant, havent compte que els esdeveniments es desenvolupen lentament i que els governs burgesos han après bé la lliçó, és de preveure que el proletariat haurà de superar grans obstacles per tal de guanyar-se la simpatia dels soldats en el moment precís. Caldrà que la revolució porte a terme un atac hàbil en el moment adequat. El deure del partit es preparar-se per a això. Justament per això haurà de conservar i accentuar el seu caràcter d’organització centralitzada que dirigint obertament el moviment revolucionari de les masses, és, al mateix temps, un aparell clandestí per a la insurrecció armada.
La qüestió de l'electivitat dels caps va ser un dels motius del conflicte entre la Guàrdia Nacional i Thiers. París refusà acceptar el cap que havia designat Thiers. Varlin formulà immediatament la reivindicació que tots els caps de la Guàrdia Nacional, sense excepció, foren elegits pels propis guàrdies nacionals. Aqueix fou el principal suport del Comitè Central de la Guàrdia Nacional.
Aquesta qüestió ha de ser considerada des de dues perspectives: la política i la militar. Ambdues estan relacionades entre si, però cal distingir-les. La tasca política consistia a depurar la Guàrdia Nacional dels caps contrarevolucionaris. L’únic mitjà per a aconseguir-ho era la total electivitat, ja que la majoria de la Guàrdia Nacional estava composta d’obrers i petitburgesos revolucionaris. Més inclús, la divisa d'electivitat havia d'ampliar-se també a la infanteria. D'un sol colp Thiers s’hagués vist privat de la seua principal arma, l'oficialitat contrarevolucionària. Però per a realitzar aquest pla al proletariat li faltava un partit, una organització que disposés d'adeptes en totes les unitats militars. En una paraula, l’electivitat, en aquest cas, no tenia com a objectiu immediat dotar els batallons de caps adequats, sinó alliberar-los dels caps addictes a la burgesia. Haguera estat com un tascó per a dividir l'exèrcit en dues parts, al llarg d'una línia de classe. Així succeïren les coses a Rússia en l’època de Kerenski, sobretot en vespres d'Octubre.
Però quan l'exèrcit s'allibera de l'antic aparell de comandament inevitablement es produeix un debilitament de la cohesió en les seues files i la disminució del seu esperit de combat. El nou comandament elegit es sovint força dèbil en el terreny tecnicomilitar i pel que fa al manteniment de l'ordre i la disciplina. De manera que quan l'exèrcit s'allibera del vell comandament contrarevolucionari que l'oprimia, sorgeix la qüestió de dotar-lo d’un comandament revolucionari capaç de complir el seu missió. I aquest problema no pot ser resolt per unes simples eleccions. Abans que la gran massa de soldats pogués adquirir la suficient experiència per a seleccionar els seus caps la revolució seria aixafada per l'enemic, que ha après a escollir els seus caps durant segles. Els mètodes de democràcia informe (la simple electivitat) han de ser completats, i en certa mesura reemplaçats, per mesures de coaptació. La revolució ha de crear una estructura composta d'organitzadors experimentats, segurs, mereixedors d'una confiança absoluta, dotada de plens poders per a escollir, designar i educar els caps. Si el particularisme i l'autonomisme democràtic són extremadament perillosos per a la revolució proletària en general, són inclús deu vegades més perillosos per a l'exèrcit. Ens ho demostrà l’exemple tràgic de la Comuna.
El Comitè Central de la Guàrdia Nacional basava la seua autoritat en l'electivitat democràtica. Però quan va tenir necessitat de desplegar al màxim la seua iniciativa en l'ofensiva, sense la direcció d'un partit proletari, perdé el rumb i s’afanyà a transmetre els seus poders als representants de la Comuna, que necessitava una base democràtica mes àmplia. I jugar a les eleccions fou un gran error en aqueix moment. Però una vegada celebrades les eleccions i reunida la Comuna, hagués estat necessari que ella mateixa creés un òrgan que concentrés el poder real i reorganitzés la Guàrdia Nacional. I no fon així. Al costat de la Comuna elegida estava el Comitè Central, el caràcter electiu del qual li conferia una autoritat política gràcies a la qual podia enfrontar-se a aquella. Al mateix temps es veia així privat de l'energia i fermesa necessàries en les qüestions purament militars que, desprès de l’organització de la Comuna, justificaven la seua existència. L'electivitat, els mètodes democràtics no són més que una de les armes de què disposa el proletariat i el seu partit. L'electivitat no pot ser de cap manera un fetitxe, un remei contra tots els mals. Cal combinar-la amb les designacions. El poder de la Comuna procedia de la Guàrdia Nacional elegida. Però una vegada creada, la Comuna hagués hagut de reorganitzar tota la Guàrdia Nacional amb mà ferma, dotar-la de caps segurs i instaurar-hi un regim disciplinari molt sever. La Comuna no ho va fer, privant-se per això d’un poderós centre dirigent revolucionari. Per això va ser aixafada.
Podem fullejar pàgina per pàgina tota la història de la Comuna i trobarem una sola lliçó: es necessària l’enèrgica direcció d'un partit. El proletariat francès s'ha sacrificat per la Revolució com cap altre ho ha fet. Però també ha estat enganyat més que altres. La burgesia l’ha enlluernat moltes vegades amb tots els colors del republicanisme, del radicalisme, del socialisme, per a carregar-lo amb les cadenes del capitalisme. Mitjançant els seus agents, els seus advocats i els seus periodistes, la burgesia ha plantejat una gran quantitat de fórmules democràtiques, parlamentaries, autonomistes, que no són més que els grillons amb què lliga els peus del proletariat i impedeix el seu avanç.
El temperament del proletariat francès és com una lava revolucionaria. Però per ara està recoberta amb les cendres de l'escepticisme, resultat de molts enganys i desencants. Per això, els proletaris revolucionaris de França han ser més severs amb el seu partit i denunciar inexcusablement tota disconformitat entre les paraules i els fets. Els obrers francesos necessiten una organització per a l’acció, forta com l'acer, amb caps controlats per les masses en cada nova etapa del moviment revolucionari.
Quant de temps ens concedirà la història per a preparar-nos? No ho sabem. Durant cinquanta anys la burgesia francesa ha mantingut el poder en les seues mans, desprès d'haver erigit la Tercera República sobre els cadàvers dels comuners. Als lluitadors del 71 no els mancava heroisme. El que els faltava era claredat en el mètode i una organització dirigent centralitzada. Per això foren derrotats. I ha transcorregut mig segle abans que el proletariat francès puga plantejar-se venjar la mort dels comuners. Però ara intervindrà de manera més ferma, més concentrada. Els hereus de Thiers hauran de pagar el deute històric, íntegrament.