EL PACIFISME, SERVIDOR DE L'IMPERIALISME
1917
___________________________________________________________
(Versió catalana feta per Alejo Martínez alejomp@terra.es - des de: El pacifismo como servidor del imperialismo, contrastada amb Pacifism As The Servant of Imperialism publicades en Marxists Internet Archive, 2004 i 2003.)
Document disponible en format .doc
Mai va haver-hi tants pacifistes en el món com ara, quan en tots els països els homes es maten entre ells. Cada època històrica té no sols la seua pròpia tècnica i la seua pròpia forma política, sinó també una hipocresia pròpia de si mateixa. Alguna vegada les persones es destruïren entre elles en nom de l'ensenyança cristiana d'amar a la humanitat. Ara únicament governs retardats apel·len a Crist. Nacions progressives es tallen la gola unes a altres en nom del pacifisme. Wilson arrossega els Estats Units a la guerra en nom de la Lliga de les Nacions, i la pau perpètua. Kerenski i Tseretelli criden a l'ofensiva en nom d'una pau primerenca.
A la nostra època li manca la indignada sàtira d'un Juvenal. De qualsevol manera, fins a les més potencialment satíriques armes estan en perill daparèixer com impotents i il·luses en comparació amb la infàmia triomfant i l'estupidesa servil; dos elements desinhibits per la guerra.
El pacifisme pertany al mateix llinatge històric que la democràcia. Els burgesos feren un gran intent històric d'ordenar totes les relacions humanes d'acord amb la raó, per a suplantar les tradicions cegues i ximples per les institucions del pensament crític. Els gremis amb la seua restricció de la producció, les institucions polítiques amb els seus privilegis, absolutisme monàrquic (tots ells foren relíquies de l'Edat Mitjana). La democràcia burgesa demandà igualtat legal per a la lliure competència, i el parlamentarisme com la manera de governar els assumptes públics. Cercà també regular les relacions internacionals de la mateixa manera. Però ací es va tornar en contra de la guerra, és a dir en contra d'un mètode de resoldre tots els problemes, cosa que és una negació total de "la raó". Llavors començà a aconsellar a la gent en poesia, en filosofia, en ètica, i en els negocis, que és molt més útil per a ells dintroduir la pau perpètua. Aquests són els arguments lògics per al pacifisme.
El fracàs heretat del pacifisme, no obstant, fou el dimoni fonamental que caracteritza a la democràcia burgesa. La seua crítica només toca la superfície del fenomen social, no té el coratge daprofundir en els fets econòmics subjacents. El realisme capitalista, no obstant això, maneja la idea de la pau perpètua basada en l'harmonia de la raó, potser més despietadament que la idea de llibertat, igualtat i fraternitat.
El capitalisme, que desenvolupà una tècnica sobre una base racional, fallà en regular racionalment les condicions. Preparà armes per a l'exterminació mútua que no se li hagueren ocorregut ni en somnis als "bàrbars" dels temps medievals.
La ràpida intensificació de les condicions internacionals i lincessant creixement del militarisme, destrossaren el pis sota els peus del pacifisme. Però, alhora, aquestes mateixes forces li donaven una nova vida al pacifisme davant dels nostres propis ulls, tan distinta a l'anterior com un capvespre sangosament rogenc ho és d'una alba rosat.
Els deu anys que precediren la guerra foren el període que hom anomenà "la pau armada". Tot aquest temps no fou sinó una guerra ininterrompuda, entaulada en terres colonials.
Aquesta guerra es barallà en els territoris de gent dèbil i endarrerida; menà a la participació d'Àfrica, Polinèsia i Àsia, i pavimentà el camí de la present guerra. En no haver hagut, però, una guerra europea des de 1871 (encara que nhi hagué un nombre substancial de petits conflictes però aguts), l'opinió pública entre els petitburgesos rebé sistemàticament incentius per a considerar un exèrcit incessantment creixent com una garantia de pau, la qual gradualment donaria els seus fruits en una nova organització de la llei internacional popular. Els governs capitalistes i les grans empreses, no veieren, naturalment, res que objectar-li a aquesta interpretació "pacifista" del militarisme. Mentrestant els conflictes mundials es preparaven i la catàstrofe mundial estava a un pas.
Teòricament i políticament, el pacifisme té la mateixa base que la doctrina d'harmonia social entre diferents interessos de classe.
L'oposició entre estats nacionals capitalistes té la mateixa base econòmica que la lluita de classes. Si estem preparats per a assumir la possibilitat d'una contracció gradual de la lluita de classes, aleshores hem d'assumir la contracció gradual i la regulació dels conflictes nacionalistes.
Els guardians de la ideologia democràtica, amb totes les seues il·lusions i tradicions, foren els petitburgesos. Durant la segona meitat del segle XIX, s'havia transformat completament cap a dins, però no hi havia desaparegut encara de l'escena. En el mateix moment en què el desenvolupament de la tècnica capitalista estava permanentment soscavant el paper econòmic que la petita burgesia, la franquícia universal i el servei militar obligatori li estaven donant, gràcies a la seua força numèrica, l'aparença d'un factor polític. On els petits capitalistes no havien estat extingits per les grans companyies, havien estat subjugats completament pel sistema de crèdits. Només els restava als representants de les grans empreses subjugar els petitburgesos també en l'arena política, prenent totes les teories i prejudicis i atorgar-los a ells un valor fictici. Aquesta és l'explicació del fenomen que hauríem d'observar en els últims deu anys previs a la guerra, quan l'imperialisme reaccionari creixia a un nivell terrible, i mentre que al mateix temps es desenrotllava el floriment il·lusori de la democràcia burgesa, amb tot el seu reformisme i pacifisme. Les grans empreses subjugaren els petitburgesos als seus fins imperialistes mitjançant els seus propis prejudicis.
França fou l'exemple clàssic daquest doble procés. França és un país de capital financer, sostingut en la base d'una petita burgesia nombrosament i generalment conservadora. Gràcies a préstecs estrangers a les colònies, i a l'aliança amb Rússia i Anglaterra, l'estrat superior de la població va ser arrossegat devers tots els interessos i tots els conflictes del capitalisme mundial. Mentrestant, el petitburgès francès es va mantindre provincià fins la medul·la de los. Ell té una por instintiva a la geografia, i tota la seua vida li ha tingut un gran terror a la guerra, principalment perquè té un únic fill a qui li deixarà el seu negoci i mobles.
El petitburgès envia un burgès radical a representar-lo en el parlament, ja que aquest cavaller li promet que preservarà la pau per a dell per mitjà de la Lliga de les Nacions d'una banda i dels cosacs russos (que li tallaran el cap al Kàiser per ell) per l'altra banda. El diputat radical arriba a París, directament del seu cercle d'advocats provincians, no sols ple del desig de pau sinó també únicament amb una noció mínima d'on es troba el Golf Pèrsic, i sense cap idea clara de per què o per a qui el Ferrocarril de Bagdad és necessari. Aquests diputats "pacifistes radicals" elegeixen a un Ministre Radical, que immediatament es troba tapat fins al coll en els engranatges de totes les obligacions diplomàtiques i militars prèvies portades a terme per tots els variats interessos financers de la Bossa Francesa a Rússia, Àfrica i Àsia. El ministeri i el parlament mai van cessar d'entonar la seua fraseologia pacifista, però al mateix temps executaven una política exterior que finalment menà França a la guerra.
El pacifisme anglès i el nord-americà, malgrat tota la varietat de condicions socials i d'ideologia (malgrat, a més, de l'absència de qualsevol ideologia com als Estats Units) feu essencialment el mateix treball: van atorgar una eixida per a la por dels ciutadans petitburgessos a esdeveniments que sacsegen el món, els quals després de tot només poden privar-los de les restes de la seua independència; es calmen adormint la seua vigília gràcies a nocions inútils de desarmament, llei internacional, i tribunals de mediació. Tot seguit, en un moment donat, li lliuren cos i ànima a l'imperialisme capitalista, el qual ja ha mobilitzat tots els mitjans necessaris per al seu fi, és a dir, coneixement tècnic, art, religió, pacifisme burgès i "socialisme patriòtic".
"Estàvem en contra de la guerra, els nostres diputats, els nostres ministres, estàvem tots en contra de la guerra" clamen els petitburgessos francesos: "Per tant, resulta que la guerra va ser forçada contra la nostra voluntat, i per a complir els nostres ideals pacifistes hem de seguir la guerra fins a un final victoriós". I el representant del pacifisme francès, el Baró d'Estournel de Constant, consagra la seua filosofia pacifista amb un solemne "jusqu'au bout!" ("guerra fins al final!").
Allò que més necessitava la Bossa de Valors anglesa per a la conducció reeixida de la guerra, eren pacifistes com el liberal Asquito, i el demagog radical Lloyd George. "Si aquests homes estan executant la guerra", digué el poble anglès, "aleshores tenim la raó del nostre costat."
I així fou com el pacifisme tingué la seua part assignada en el mecanisme de la guerra, així com ho va tenir el gas verinós i el munt incessantment creixent de préstecs de guerra.
En els Estats Units el pacifisme de la petita burgesia es va mostrar a si mateixa en el seu paper vertader, com a servidor de l'imperialisme, d'una manera encara menys disfressada. Allí, com en totes bandes, foren els bancs i els trusts els que realment van manejar la política. Encara abans de la guerra, i a causa del desenvolupament extraordinari de la indústria i de les exportacions, els Estats Units sanaren movent de forma continua en direcció als interessos mundials i els de l'imperialisme. Però la guerra europea dugué aquest desenvolupament imperialista a un ritme enfebrat. En el mateix moment en què molts devots (fins a Kautsky) esperaven que els horrors de la carnisseria a Europa ompliren als burgesos americans d'horror del militarisme, la vertadera influència dels esdeveniments a Europa procedia amb línies no psicològiques, sinó materialistes, i portava a resultats completament oposats. Les exportacions dels Estats Units, que en 1913 havien totalitzat 2.466 milions de dòlars, sincrementaren en 1916 a l'increïble altura de 5.481 bilions de dòlars. Naturalment la major part d'aquest comerç exterior fou repartit a la indústria de municions. Després arribà la sobtada amenaça d'una cessació de les exportacions als països de l'Entente, quan començà la il·limitada guerra submarina. En 1915 l'Entente havia importat béns nord-americans per valor de trenta-cinc bilions, mentre que Alemanya i Àustria-Hongria havien importat solament uns quinze milions. Per tant, no sols sobservà una disminució dels enormes guanys, sinó que tota la indústria nord-americana, la qual tenia la seua base en la indústria bèl·lica, ara estava amenaçada per una crisi severa. Són aquestes xifres les que hem de mirar per a obtindre la clau de la divisió de les "simpaties" a Amèrica del Nord. I així fou que els capitalistes apel·laren a l'Estat: "Va ser vostè qui va començar aquest desenrotllament de la indústria bèl·lica davall la bandera del pacifisme, ara és vostè qui ha de trobar-nos un nou mercat". Si l'Estat no estava en posició de prometre la "llibertat de mars" (en daltres paraules, llibertat per a esprémer-li capital a la sang humana) llavors havia d'obrir un nou mercat per a les indústries bèl·liques amenaçades (en la pròpia Amèrica del Nord. I així, els requeriments del carnatge europeu van produir una sobtada i catastròfica militarització dels Estats Units.
Aquest negoci anava a aixecar segurament l'oposició de les grans masses del poble. Conquistar aquest descontentament indefinit i transformar-lo en cooperació patriòtica era la tasca més important de les polítiques domèstiques dels Estats Units. I fou per una estranya ironia del destí que el pacifisme oficial de Wilson, així com el "pacifisme d'oposició" de Bryan, oferiren les armes més poderoses per tal de menar aquesta tasca, és a dir, la domesticació de les masses a través de mètodes bel·licistes.
Bryan es va preocupar a donar una forta expressivitat al disgust natural dels grangers, i de tots els petitburgesos vers l'imperialisme, el militarisme i la pujada d'impostos. Però al mateix moment en què enviava carregaments de peticions i delegacions als seus col·legues pacifistes, els quals ocupaven els llocs més alts en el govern, Bryan també utilitzava cada esforç per a trencar amb el liderat revolucionari del seu moviment.
"Si s'arriba a la guerra", telegrafià Bryan a una trobada antiguerra que es realitzà en Chicago al febrer, "aleshores, per descomptat, recolzarem el govern, però fins aqueix moment és el nostre deure més sagrat fer tot el que estiga en el nostre poder per tal de salvar la gent dels horrors de la guerra." En aquestes poques paraules tenim tot el programa del pacifisme petitburgès. "Tot el que estiga en el nostre poder per a evitar la guerra", significa proveir una sortida per a l'oposició de les masses en la forma de manifestos inofensius, en els quals el govern garanteix que si la guerra arriba, l'oposició pacifista no posarà cap obstacle en el seu camí.
Això mateix, de fet, fou tot el que requeria el pacifisme oficial personificat per Wilson, qui ja havia donat manta proves als capitalistes que estaven fent la guerra, de la seua "promptitud per a barallar". I encara el mateix Mr. Bryan trobà prou dhaver fet la seua declaració, després de la qual es va alegrar de posar a un costat la seua sorollosa oposició a la guerra; simplement per una raó (la de declarar-la).
Com Mr Wilson, Mr Bryan es mogué ràpid a l'altre costat del govern. I no sols els petitburgesos, sinó també les grans masses, es van dir a si mateixes: "Si el nostre govern, liderat per un pacifista amb tanta reputació mundial com Wilson, pot declarar la guerra, i el mateix Bryan pot recolzar el govern en el tema de la guerra, llavors segurament aquesta ha de ser una guerra justa i necessària". Açò explica per què el piadós estil de pacifisme al Quake, lliurat pels demagogs que lideraven el govern, va ser tan altament avaluat per la Bossa de Valors i els líders de la indústria bèl·lica.
El nostre propi pacifisme menxevic, socialrevolucionari, tanmateix la diferència en condicions externes, feu a la seua manera el mateix paper. La resolució sobre la guerra, la qual va ser adoptada per la majoria del Congrés dels Soviet, està formada no sols en els prejudicis comuns sobre la guerra, sinó també en les característiques d'una guerra imperialista. El congrés declarà que la "primera i més important tasca de la democràcia revolucionària" era el ràpid acabament de la guerra. Però totes aquestes suposicions només tenien un únic fi: sempre que els esforços internacionals de la democràcia fracassen en acabar la guerra, la democràcia revolucionària russa ha de demandar-li a l'Exèrcit Roig amb totes les seues forces que es prepare per a barallar-se (a la defensiva o a l'ofensiva).
Aquesta revisió dels antics tractats internacionals fa que el Congrés Rus depenga d'enteniments voluntaris amb la diplomàcia de l'Entente, i no està en la naturalesa d'aquests diplomàtics liquidar el caràcter imperialista de la guerra, inclús si pogueren. Els "esforços internacionals de la democràcia" deixen al congrés i els seus líders depenent de la voluntat dels patriotes socialdemòcrates, els que estan lligats als seus governs imperialistes. I aquesta mateixa majoria del congrés, havent portat a si mateixa a un atzucac primer que tot amb aquest negoci de la "manera més ràpida d'acabar la guerra", ara va aterrar en el seu lloc, on les polítiques pràctiques són les que incumbeixen amb una conclusió definitiva: l'ofensiva. Un "pacifisme" que consolida als petitburgesos i ens porta al suport de l'ofensiva serà naturalment i càlidament benvingut, no sols pels russos sinó també per l'imperialisme de l'Entente.
Miliukov, per exemple, diu: "En el nom de la nostra lleialtat als aliats i als nostres antics tractats (imperialistes), l'ofensiva ha de ser inevitablement portada a terme".
Kerenski i Tseretelli diuen: Malgrat que els nostres vells acords encara no han estat revisats, l'ofensiva és inevitable.
Els arguments varien, però la política és la mateixa. I no podria ser d'una altra manera, ja que Kerenski i Tseretelli estan intrínsecament associats en el govern amb el partit de Miliukov.
El pacifisme patriòtic, socialdemocràtic de Donen, així com el pacifisme quaquer de Bryan estan, a l'hora dels fets, igualment al servei dels imperialistes.
Per aquest motiu és que la tasca més important de la diplomàcia russa no consisteix en persuadir la diplomàcia de l'Entente que revise o actualitze açò o allò altre, o d'abolir una mica més, sinó en convèncer-la que la Revolució russa és absolutament de confiança i pot ser confiable amb tota seguretat.
L'ambaixador rus, Bachmatiev, en el seu discurs al Congrés dels Estats Units el 10 de juny, també caracteritzà l'activitat del govern provisional des d'aquest punt de vista:
"Tots aquests esdeveniments", va dir, "ens mostren que el poder i la importància del Govern Provisional creixen cada dia, i mentre més creix més capaç serà el govern de foragitar tots els elements desintegrants, vinguen de la reacció o de l'extrema esquerra. El Govern Provisional acaba de dir que es farà amb tots els instruments necessaris per a tal fi, així haja de recórrer a la força, encara que no cessa d'esforçar-se per tal dassolir una solució pacífica a aquests problemes."
Hom no necessita dubtar per un sol moment que "lhonor nacional" dels nostres patriotes socialdemòcrates es mantingué impertorbable mentre que l'ambaixador de la "democràcia revolucionària" ansiosament li provava a la plutocràcia nord-americana que el govern rus estava preparat per a vessar la sang del proletariat rus en el nom de la llei i l'ordre (sent l'element més important de la llei i l'ordre el seu suport lleial al capitalisme de l'Entente).
I en el mateix moment en què Herr Bachmatief estava parat barret en mà, humilment dirigint-se a les hienes de la Bossa de Valors nord-americana, els senyors Tseretelli i Kerenski estaven arreglant la "democràcia revolucionària" provocant-se, assegurant-se que era impossible combatre "lanarquia de l'esquerra" sense usar la força, i amenaçaven de desarmar els treballadors de Petrograd i el regiment que els recolzava. Ara veiem que aquestes amenaces van ser enviades en el moment adient: eren la millor garantia possible per al préstec nord-americà a Rússia.
"Ara veuen", Herr Bachmatiev li podria haver dit a Mr. Wilson, "el nostre pacifisme revolucionari no difereix en res del pacifisme de la seua Bossa de Valors. I si ells poden creure'l a Mr. Bryan, per què no haurien de creure a Herr Tseretelli?"