Amb la mort de Ferran August Bebel suara ocorreguda a Passig (cantó dels Grisons, Suïssa), la socialdemocràcia alemanya perd el seu patriarca, el seu veritable pare com arreu li deien; la humanitat un dels seus més preclars fills.

Seria llarguíssima tasca recordar punt per punt la llarga i fecunda vida del gran socialista alemany. Ha mort als 73 anys, puix havia nascut a Colònia l'any 1840. Era fill d'un modest oficial de l'exèrcit i ja de ben jove hagué de guanyar-se el pa amb la suor del seu front, d'aquell front seu, alt, serè, ple de claredats.

Adoptà l'ofici de torner i entrà en un taller on conegué la vida miseriosa del treball i on el seu cor generós s'obrí de bat a bat a l'amor a les classes proletàries i a les llurs ànsies de redempció. Ben tost no tingué més que dos pensaments: instruir-se, perfeccionar-se a si mateix i aixecar la cultura i l'esperit dels seus companys de treball. Les doctrines redemptores de Lassalle—el gran precursor—el captivaren i se'n féu son apòstol, actiu, infatigable. Començà portant la seva activitat a l'organització obrera i el 1868 reuní un congrés d'associacions obreres alemanyes que s'adherí a la Internacional.

Amb el seu gran amic Liebknecht, mort el 1900, va fundar el 1869 la «Demokratisches Wochenblatt» (La Setmana Democràtica), gran periòdic l'apostolat del qual fou fecund. En el mateix any fou elegit diputat per Saxònia al Reichstag (el 1867 ja ho havia estat a la Dieta), i allí es féu admirar ja per son talent i la seva oratòria de forma suau, però plena de renovacions. El 1870, durant la guerra franco-prussiana, s'aixecà de son seient i entre l'astorament dels patrioters demanà l'immediat cessament de les hostilitats. Aquell acte causà a Alemanya i a tot el món culte una emoció enorme, però encara el produí més quan el 1871, triomfant a Prússia, pronuncià aquell altre memorable discurs protestant contra l'annexió a l'Imperi novell de l'Alsàcia i de la Lorena, arrabassades a França.

Aquell discurs li valgué concitar contra ell l'odi dels patrioters i la persecució de la justícia. Fou portat amb Liebknecht i Hepper davant els tribunals de Leipzig, acusat d'alta traïció. El capítol de càrrecs formulat contra ell era horrible... L'acusaven de revolucionari, de voler aixecar les multituds proletàries contra la burgesia, de treballar per enderrocar la monarquia i implantar la República, de conspirar en fi, amb estrangers, per arruïnar l'Alemanya... Fou condemnat a dos anys de presidi militar que complí a Houbertsbourg i abans d'extingir la condemna, a nou mesos més de presó pel delicte de lesa majestat. Després, durant la seva vida, encara sofrí més persecucions.

Reelegit constantment diputat al Reichstag, la seva intervenció en la vida política alemanya i en els destins de la Internacional fou des d'aleshores constant i no ha cessat fins que la mort se l'ha fet seu.

Fa anys era el líder venerat de la democràcia social alemanya i el representant de la formidable minoria socialista del Reichstag.

Malgrat els seus anys concorria a tots els congressos de la Internacional, on la seva intervenció era eficaç i on era oït com a mestre. Amsterdam, Stuttgart, Copenhaguen, Basilea... per què recordar més noms?

Bebel amb Kautsky representava la doctrina marxista en tota la seva puresa i intransigència. Amb igual energia i fermesa combatia el socialisme d'Estat, preconitzat pel seu primer mestre Lassalle, com l'anarquisme de Most i Bakunin, l'«àngel rebel» de la Internacional.

En el Congrés d'Amsterdam (1904) va fer condemnar definitivament amb la seva intervenció en el debat la tesi de la participació dels socialistes en el poder, que, per aquells temps, s'enduia a una bona part dels socialistes francesos, que vegeren entrar Millerand, Briand, Viviani i altres en els governs formats a partir de Waldeck-Rousseau. I amb tot, Bebel, amb els seus dots de conciliador era el nexe del partit socialista alemany, fondament dividit entre marxistes intransigents i revisionistes de Bernstein.

Fa alguns anys, Bebel, invitat pels socialistes francesos entrà a França d'on fou expulsat injustament pel Govern, com ho fou després Jaurès, de Berlín.

Com a escriptor, l'obra de Bebel fou també formidable. Ja n'hem dit més amunt alguna cosa. Des de 1891 col·laborava en el gran quotidià de la Socialdemocràcia alemanya «Worwaest» i a més deixà una llista considerable de llibres, l'èxit de tots els quals fou enorme. Heus aquí els títols d'uns quants: Uns ere ziele (Les nostres misses), Der Deutsch Bauwernkrieg (La guerra dels camperols d'Alemanya), Die Frau under Sozialismus (La dona i el socialisme), Die Sountagsarbeit (El treball dominical), Charles Fourier, Die Lage der Arbeiter in den Bäckerein (La situació de l'obrer forner), etc., etc. De tots, n'hi ha gran nombre d'edicions. Però la seva obra més coneguda, que està traduïda a la major part de les llengues cultes, és La dona en el present i en el futur. Darrerament s'havia emprès la redacció de les «Memòries», obra altrament interessant, que desgraciadament deixa incompleta. S'havien publicat dos volums i la mort l'ha sorprès sense haver pogut acabar el tercer.

La vida gloriosa de Bebel és d'aquelles que deixen perdurable record i fecunda llavor en la Humanitat; la seva mort ha de produir dol universal...