Lu
Lucha
Internacionalista (LI)Organització política de l'estat espanyol. Sorgí arran del Tercer Congrés (5.1999) del Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT), quan es decidí que el projecte minoritari iniciàs una experiència separada, si bé formalment lligada al PRT i a la Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (LIT-QI). El juny del 1999, LI va participar a les eleccions municipals i autonòmiques, la qual cosa motivà el setembre la seua expulsió del partit, car el PRT estava integrat en la coalició Izquierda Unida (IU). Des d'un primer moment, LI va protestar contra aquesta decisió. Des d'aleshores es reconeguda com a organització simpatitzant per la LIT-QI. LI defensa la transformació de l'estat espanyol en una Federació de Repúbliques Socialistes, i reconeix el dret d'autodeterminació de Catalunya. El seu òrgan és Lluita Internacionalista.
Anatoli Lunac’arskij (Poltava, 1875 – Menton, 1933)
Polític. Nascut al si d’una família de la petita noblesa ucraïnesa, ben aviat ingressà en el moviment revolucionari. El 1894 emigrà a Suïssa, on fou deixeble d’Avenarius. El 1896 retornà a Rússia. Arrestat per la seua activitat política, fou desterrat a Kaluga fins el 1901, quan s’instal·là a Kiev. Membre destacat del Partit Bolxevic prengué un paper destacat en la propaganda entre les masses populars de Petrograd. Empresonat el juliol del 1917, fou alliberat mesos més tard. Fou comissari del poble d’Educació en el primer Consell de Comissaris de Lenin (octubre del 1917) i en els successius governs fins el 1929. A partir del 1930 fou representant de la Unió Soviètica en la Societat de Nacions. Va morir a Menton, quan es dirigia a Madrid per ocupar el càrrec d’ambaixador soviètic a Espanya.
Vegeu: Arxiu d’obres de Lunac’arskij (en preparació).
Rosa Luxemburg (Zamoshc, Polònia, 5.3.1871- 1919)
Nascuda
al si d'una família hebrea de Zamoshc, a la Polònia
sota ocupació russa. Era la petita de cinc germanes. De ben
jove participà en el moviment revolucionari i el 1889 hagué
de fugir a Zürich. Allà compaginà l'activitat
revolucionària dels exiliats amb l'estudi de l'economia
política i del dret, i es doctorà el 1898. Contactà
amb dirigents socialdemòcrates russos exiliats com
Plekhanov i Axelrod. Poc després topà amb la
socialdemocràcia russa per la qüestió de
l'autodeterminació, adoptada com a punt pel partit rus, i
que ella considerava que afeblia el moviment socialista
internacional i tan sols ajudava a enfortir el poder de la
burgesia en les nacions oprimides. Finalment trencà amb els
socialistes polonesos que defensava obertament la independència,
i creà el Partit Socialdemòcrata Polonès. En
el nou partit Luxemburg destacà com a portantveu i teòrica,
mentre que l'organització requeia el seu company Leo
Jogiches. El 1898 passà a Berlín, i entrà en
el Partit Obrer Socialdemòcrata d'Alemanya, on defensà
la posició revolucionària (Reforma
o revolució, 1900) contra la tendència
reformista d'Eduard Bernstein. Luxemburg deia:
«La seua teoria tendeix a aconsellar-nos la renúncia a la transformació social, l'objectiu final de la socialdemocràcia i, contràriament, a fer de les reformes socials, els mitjans de la lluita de classe, el seu objectiu. El propi Bernstein ha formulat ben clarament i característica aquest punt de vista quan escriu: 'l'objectiu final, siga quin siga, no és res; el moviment ho és tot'».
Alhora que Luxemburg donava suport a l'activitat reformista (com a mitjà de la lluita de classes), l'objectiu d'aquestes reformes era una revolució completa. Insistia que reformes infinites suposarien un suport continu al domini burgès, molt més enllà de la possibilitat de construir una societat socialista mitjançant una revolució proletària. Luxemburg, juntament amb Karl Kautsky, ajudà a evitar aquest revisionisme de la teoria marxista en el partit socialista alemany (Veieu: 1904: Democràcia social i parlamentarisme).
El 1905 amb la revolució a Rússia, Luxemburg tornà a centrar-se en el moviment socialista de l'imperi rus, per explicar el gran moviment que el proletariat rus havia iniciat:
«A partir d'aquest dia el proletariat entra en l'escena política com a classe per primera vegada; per primera vegada l'únic poder que històricament té la capacitat de fer caure el tsarisme i d'aixecar la bandera de la civilització a Rússia i a arreu ha aparegut en l'escenari».
Luxemburg defensà la teoria marxista del proletariat rus que dirigia la revolució socialista; en oposició als partits menxevic i social-revolucionari, però a favor del partit bolxevic. Luxemburg anà a Varsòvia i contribuí a l'aixecament revolucionari rus, i fou empresonada per les seues activitats.
El 1906, Luxemburg començà a defensar fortament la seua teoria de la vaga de masses com l'arma revolucionària més important del proletariat. Aquesta qüestió esdevingué el punt més important d'enfrontament del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya, amb l'oposició principal d'August Bebel i Karl Kautsky.
Abans de la primera guerra mundial, Luxemburg escrigué L'acumulació del capital el 1913, una obra que explicava el moviment capitalista cap a l'imperialisme. Amb l'inici de la guerra mundial, Luxemburg combaté fortament la posició social-xovinista del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya; que suposava el suport de l'agressió alemanya i de les annexions d'altres nacions. Aliada amb Karl Liebknecht, Luxemburg abandonà el Partit Socialdemòcrata, i participà en la formació del Grup Internacional, que aviat esdevindria la Lliga Espartaquista, en oposició al social-xovinisme, i defensaria que els soldats alemanys havien de girar les armes contra els llur govern i enderrocar-lo.
Per aquesta agitació revolucionària, Luxemburg i Liebknecht foren arrestats i empresonats. Mentre eren a la presó, Luxemburg escrigué el pamflet de juny, que esdevingué el fonament teòric de la Lliga Espartaquista. També en la presó, Luxemburg escrigué de la revolució russa: La revolució russa, on adverteix contra els poders dictatorials del partit bolxevic. Ací Luxemburg explica les seues idees de la teoria de la dictadura del proletariat:
Sí, senyor: Dictadura! Però aquesta dictadura consisteix en la FORMA D'APLICAR LA DEMOCRÀCIA, no en la llur ABOLICIÓ, en atacs enèrgics i decidits contra el dret ben arrelat i les relacions econòmiques de la societat burgesa, sense els quals no es pot realitzar la transformació socialista. Però aquesta dictadura ha d'ésser l'obra de la CLASSE, i no d'una petita minoria dirigent en nom de la classe, és a dir, ha d'anar passa a passa a partir de la participació activa de les masses; ha de trobar-se sota la llur influència directa, sotmesa al control de l'activitat pública completa, ha de sorgir de la preparació política creixent de les masses populars.
Alhora que Luxemburg atacava el fet que el govern soviètic fos dominat amb mà ferma pel partit bolxevic, reconeixia que la guerra civil imposava a Rússia la necessitat d'aital govern:
Seria demanar quelcom sobrehumà per Lenin i els seus companys esperar d'ells que haguessen creat la democràcia més pura, la dictadura del proletariat més exemple i una economia socialista floreixent. Mitjançant la llur posició decididament revolucionària, la llur força exemplar en l'acció, la llur lleialtat inquebrantable al socialisme internacional, han fet tot allò que es podia fer sota unes condicions terriblement dures. El perill comença quan es fa de la necessitat virtut i es vol congelar en un sistema teòric complet tota la tàctica obligada per aquestes fatals circumstàncies, i es vol recomanar-la al proletariat internacional com a model de tàctica socialista.
Luxemburg s'oposà als esforços del govern rus d'aconseguir la pau en tots els fronts, amb la signatura del Tractat of Brest-Litovsk amb Alemanya. (Veieu: La tragèdia russa).
El novembre del 1918 el govern alemany alliberà a contracor Luxemburg, que immediatament agitava de nou per la revolució. Un mes després, Luxemburg i Liebknecht fundaven el Partit Comunista d'Alemanya, mentre conflictes armats s'esdevenien pels carrers de Berlín en defensa de la Lliga Espartaquista.
El 15 de gener del 1919, Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht, i Wilhelm Pieck; els dirigents del Partit Comunista d'Alemanya, foren arrestats i duts per a ésser interrogats a l'Hotel Adlon de Berlín. Si bé no se sap que hi passà, llevat de la darrera frase, un relat diu que se'ls digué que se'ls traslladava; soldats alemanys escortaren Luxemburg i Liebknecht fora de l'edifici, i els estaborniren mentre sortien. Pieck aconseguí d'escapar, mentre els cossos inconscients de Luxemburg i Liebknecht foren silenciosament evacuats en un jeep de l'exèrcit. Els mataren a trets, i els llençaren al riu.
Amb els dirigents més preparats del moviment comunista alemany, les portes del feixisme ascendent quedaven obertes.
Vegeu: Arxiu d'Obres de Rosa Luxemburg i la seua secció catalana (en construcció).