Ka
Política nord-americana. Participà en la fundació del Partit Comunista dels Estats Units, i en l’organització de la Defensa Obrera Internacional. Companya i col·laboradora de James P. Cannon d’ençà del 1924. El 1928 fou expulsada del partit estalinista i s’arrenglerà amb el Socialist Workers Party. En el període de post-guerra fou secretària del Comitè Nord-americà d’Ajut als Treballadors Europeus.
Vegeu l’Arxiu d’Obres de Rose Karsner (en construcció).
Karl
Kautski (Praha, 16.10.1854-17.10.1938)
Teòric marxista. Va nàixer en una família jueva, amb el pare, Johann Kautsky, pintor, i la mare, Minna Jaich Kautsky, actriu i novel·lista en llengua alemanya. En el 1861, la família es traslladà a Viena. Ell es formà en el Gymnasium de Viena i, a partir del 1874, en la universitat. Com a estudiant universitari s’adherí al Partit Socialdemòcrata austríac (1875) i treballà per a la premsa del partit. En temps de les lleis anti-socialistes, residí a Zuric on treballà en el grup finançat per Karl Höchberg, que produïa literatura socialista que després es difonia en els dos imperis alemanys. Fou el contacte amb el grup de Höchberg i, particularment, amb el seu secretari, Eduard Bernstein, que Kautski s’interessà en el marxisme. En el 1881 va fer una visita a Londres, i conegué personalment Marx i Engels. En el 1883, a Stuttgart, inicià la revista mensual «Die Neue Zeit», de la qual fou editor durant molts anys, també després de la conversió de la publicació en setmanal (1890) i de l’adquisició per part de l’SPD (1901). El 1885 retornà a Londres, on s’estigué cinc anys. Feia dos anys de la mort de Karl Marx. En l’imaginari del marxisme, si Engels era considerat el marmessor de Marx, Kautski era tingut per la seua mà dreta, amb obres com Karl Marx’ ökonomische Lehren o tractament originals com Die Klassengegensätze von 1789 (1889). Des del 1890, residí a Viena, on es casà per segona vegada, amb Luise Ronsperger. Després de l’abolició de les lleis anti-socialistes de l’Imperi Alemany, es traslladà a Stuttgart, i s’implica en el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya. Fou l’autor de l’esborrany, aprovat per Engels, que serví de base al programa aprovat pel Congrés d’Erfurt (1891). També s’ocupà de la qüestió agrària i de l’elaboració d’un programa agrari socialista. Després de la mort d’Engels, el 1895, la figura de Kautski com el «centre ortodox» del marxisme va créixer. Així doncs, polemitzà amb els autors socialistes «de dretes» com Belfort Bax (quant a la concepció de la història) i contra els d’«esquerres» (defensa de la participació de l’SPD en les eleccions com a tribuna per a elevar la consciència dels treballadors). A partir del 1898 tractà la qüestió de les nacionalitats d’estats multinacionals (particularment, l’Imperi Austríac) i la qüestió de les nacions sotmeses a un estatus colonial o semicolonial, atacant les posicions socialistes que transigien amb l’imperialisme. L’esforç teòric més elevat, però, fou contra el «revisionisme» de Bernstein (Bernstein und das sozialdemokratische Programm, 1899), en el qual veia una desviació de l’enfocament de la lluita de classes (amb un èmfasi en els aspectes ètics) i una concepció evolutiva i reformista del socialisme. També intervingué en d’altres polèmiques, oposant-se a les nocions «proteccionistes». En la crisi d’agost del 1914, Kautski adoptà la posició que tots els països tenen dret a defensar-se d’agressions i que, en tot cas, també calia garantir que no s’anava a la guerra amb la voluntat de fer conquestes (annexions). Amb el decurs de la guerra, Kautski denuncià la voluntat annexionista del govern alemany. Kautski aconseguí de captar part del sector dretà de l’SPD (Bernstein i Haase) però no pas el sector més influït pel social-patriotisme, amb una forta influència en l’estructura sindical. En la primavera del 1917, Kautski passà al nou Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD). Dins de l’USPD quedà arrenglerat, amb Bernstein i Haase, en l’ala dretana, en contradistinció amb els sectors esquerrans, més internacionalistes i revolucionaris (Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht). En resposta l’SPD, el cessà com a editor de Die Neue Zeit. Arran de la revolució bolxevic, publicà «La dictadura del proletariat» (1918), molt crítica amb la insurrecció i la presa del poder d’Octubre. Mesos després, la derrota militar i l’ensorrament de l’Imperi Alemany, obria una perspectiva revolucionària a Alemanya. Kautski fou sub-secretari d’Estat en el Ministeri d’Exteriors del govern provisional revolucionari, format per membres de l’SPD i de l’USPD. Kautski publicà els documents que mostraven la responsabilitat de l’Imperi Alemany en l’esclat de la guerra. Alhora, mantenia una polèmica amb Lenin, que l’acusava de renegat, mentre Kautski denunciava el putschisme i terrorisme bolxevics. En el 1920 visità Geòrgia, que llavors tenia un govern socialdemocràtic, que donà pas després a un govern que integrà el país en la Unió Soviètica (1922). El 1920 es produí una escissió en l’USPD, i una part dels militants, entre ells Kautski, es reintegraren en l’SPD. En el 1924, passà a Viena, on continuà els seus treballs sobre la correspondència de Marx i d’Engels, i prosseguí les seves polèmiques contra la Internacional Comunista. Amb l’ascens de Dollfuss al poder, Kautski desencoratjà les propostes d’un aixecament obrer, tot i reconèixer que Dollfuss obrava envers la destrucció de la democràcia. En el 1938, els nazis prengueren el poder amb Àustria i promogueren la unificació amb el Reich Alemany. Kautski passà a territori txecoslovac i, després, va volar cap a Amsterdam, on es va morir. La seva vídua seria capturada pels nazis, i moriria a Auschwitz a l’edat de 80 anys.
Vegeu: Arxiu d’obres de Karl Kautski (en preparació).