Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya
La nació en la nova etapa històrica
Nació popular, nació socialista, nació comunista
Lenin ens ha dit magistralment:
«Quan una gran empresa es converteix en gegantina i organitza sistemàticament i regular, damunt la base d'un càlcul exacte, el proveïment en proporció de les 2/3 o de les 3/4 parts de la primera matèria de tot el necessari per a una població de diverses desenes de milions; quan s'organitza sistemàticament el transport de les esmentades primeres matèries als punts de producció més còmodes, els quals es troben de vegades a distàncies de centenars i de milers de quilòmetres l'un de l'altre; quan des d'un centre es dirigeix l'elaboració del material en totes les seves diferents fases, fins a l'obtenció d'una sèrie de productes diversos acabats; quan la distribució d'aquests productes es realitza segons un pla entre desenes i centenars de milions de consumidors, és clar aleshores, palesament, que ens trobem davant una socialització de la producció i no davant un simple «entrellaçament», que les relacions d'economia i de propietat privada constitueixen un continent que no correspon ja al contingut, el qual ha de descompondre's inevitablement si s'ajorna artificialment la seva supressió que pot romandre en estat de descomposició durant un període relativament llarg (en el pitjor dels casos si la cura del tumor oportunista s'allargassa massa), però que, malgrat tot, serà inevitablement suprimit».
Avui és clar per a tothom que el «tumor de l'oportunisme» ha perllongat la vida del capitalisme monopolista. És també clar que l'antítesi revelada per Lenin producció social i propietat privada dels mitjans de producció, s'ha de resoldre ara. I que l'hem de resoldre, essencialment, nosaltres. I aquest «nosaltres», vol dir els nostres partits d'avui, la classe obrera d'avui, la massa popular d'avui.
I per substituir-lo amb què, companys? Si reaccionem estrictament com a sectaris contestarem: Amb el socialisme. Si reflexionem que no som l'única força, que ens cal comptar amb altres forces populars que junt amb nosaltres combaten a mort contra el nazi-feixisme-falangisme, que junt amb nosaltres han de participar en la reconstrucció del món, després de la victòria, que no estem en presència d'un fenomen isolat, localitzat, sinó d'un fenomen universal, que estem davant d'un canvi de civilització en escala mundial: ens en guardarem molt i prou de forjar-nos una línia rígida d'aplicació nacional.
Cal, en primer lloc, que escombrem el camí.
Sense por a equivocar-nos podem afirmar que l'opinió universal contra el capitalisme monopolista està feta. «La teoria es converteix en una força material tan aviat com pren en les masses», va dir Marx. La «teoria» anticapitalista-monopolista ha pres en les masses. És, per tant, una força material. La «teoria» del nou règim que ha de substituir el capitalisme monopolista: producció social; propietat social dels mitjans de producció, ha pres també en les masses, és una força material, però no gaudeix encara de la universalitat de l'anticapitalisme-monopolista. Els agents dels monopolistes i molt particularment llur creació, la nineta de llurs ulls, el nazi-feixisme-falangisme, han destorbat amb èxit la polarització d'opinions. Recolliren l'odi creixent de la mitjana i petita burgesia, de la pagesia, de la massa «neutral» mitjana, d'intel·lectuals i funcionaris, de patriotes a seques, contra els excessos i els estralls del capitalisme monopolista del sistema d'opressió colonial i escanyament financer i predicaren amb perseverança infatigable a la «teoria» providencialista, la «bona nova»: el retorn al camp, a la pagesia de la vida bucòlica dels avantpassats, als gremis medievals, a la producció familiar, a l'enlairament de la «substància i nervi nacional»: les classes mitjanes en perill mortal de proletarització per culpa dels monopolistes, de l'oligarquia financera. I brodaren en llurs banderes de combat: «Morin els plutòcrates! Morin els monopolistes!».
Encara que a nosaltres, marxistes, ens sembli infantívol, aquests eslògans fabricats pels agents dels monopolistes «prengueren» en la massa, es convertiren, per tant, en una força material. Des de l'acabament de la primera guerra mundial, el capitalisme monopolista ha anat endavant recolzant en dues crosses: una, la reformista, que paralitzava l'acció revolucionària de la classe obrera, l'altra, la feixista, que exaltava les classes mitjanes, la pagesia, els patriotes, el conjunt de la massa «neutra», el pes de la qual compta si hom reïx a mobilitzar-la. Una i altra crossa estan ben esquerdades. La primera més que la segona. Cal esmicolar-les. La crossa reformista està ja tan corcada que ni els propis reformistes supervivents no gosen treure-la de les golfes. Ara se'n van esmaperduts, darrere del pla Beveridge, darrere la quadratura del cercle. La crossa feixista serà enterrada amb la victòria militar de les Nacions Unides. No massa fondament, però, car els monopolistes no perden l'esperança de descolgar-la, mentre els eslògans que serviren el nazi-feixisme-falangisme no seran colgats amb ella.
¿És possible retornar del capitalisme monopolista al règim de lliure concurrència, al liberalisme econòmic? No, companys. El vell capitalisme va morir en donar naixement a l'imperialisme, al capitalisme monopolista. És impossible trobar, ens diu Lenin, «principis ferms», «fins concrets» per a la «conciliació» del monopoli amb la lliure concurrència. El capitalisme monopolista és la fase superior al capitalisme liberal. Per tant, la lliure concurrència s'ha transformat en un ideal reaccionari. En el si d'un sistema econòmic actual van creant-se els elements del sistema que l'ha de substituir. I el sistema que es va forjant en l'interior del condemnat a la caducitat, a la mort, és sempre superior. Els modes de producció i les relacions de producció provoquen el salt d'un sistema vell a un sistema nou. Per la resta, la història humana no és una repetició de cercles concèntrics de retorn constant a un punt de partida constant: és una ascensió progressiva, salts d'etapes inferiors a etapes superior. Per això mai no s'ha produït un retorn a sistemes econòmics històricament superats. Del treball tribal no es tornà al treball comunista primitiu. De l'esclavatge no es tornà a l'economia patriarcal. Del servatge no es tornà a l'esclavitud. De l'assalariat no et pot tornar a la servitud, com de la lliure concurrència no es pot tornar a la manufactura i als gremis. De la mateixa manera, del capitalisme monopolista no es tornarà a la lliure concurrència. La lògica de la Història és d'acer.
«El monopoli, el qual neix únicament i exclusiva de la lliure concurrència, és el tràmit del capitalisme a un altre sistema social-econòmic més elevat» (Lenin).
¿És possible retornar del capitalisme monopolista a l'economia «pastoral agrària», a la manufactura d'abans de la Revolució francesa, als gremis, a les ciutats «lliures» i a les regions feudals de l'Edat Mitjana, per tal de salvar les classes mitjanes del sistema d'opressió colonial i escanyament financer, d'una proletarització que s'ha accelerat des de l'advertiment del monopolisme? La resposta, la trobarem en la conducta del nazi-feixisme-falangista. Aquest «ideal» era la medul·la (teòrica) del feixisme de Mussolini, del nacional-socialisme de Hitler, del nacional-sindicalisme de Franco. ¿Què n'ha quedat de tanta falòrnia cridanera? Conquistat el poder, feren exactament una política contrària: varen reforçar els monopolis, és a dir, el capitalisme monopolista, feren d'això una política oficial i la imposaren amb la brutalitat característica del règim. Pocs mesos després de prendre poder, el 15 de juliol de 1933, Hitler dictà la llei d'organització forçosa dels càrtels. Pel manament d'aquesta llei es constituïren immediatament o s'engrandiren els següents càrtels: de fabricació de rellotges, de cigars i tabac, de paper i cartró, del sabó, dels vidres, de xarxes metàl·liques, d'acer estirat, del transport fluvial, de la calç i solucions de calç, de teles de jute, de la sal, de llantes d'automòbils, de productes lleters, de les fàbriques de conserves de peix. Per a tots aquests càrtels, nous uns i altres reforçats, es dictares disposicions que prohibien la construcció de noves fàbriques i la incorporació obligatòria dels industrials independents. Es prohibiren també la construcció de noves fàbriques i l'eixamplament de les existents en les branques industrials ja cartelitzades: del zenc i plom laminat, de nitrogen sintètic, de superfosfats, d'arsènic, de tints, de cables elèctrics, de bombetes elèctriques, de pisa, de botons, de caixes de cigars, d'aparells de ràdio, de ferradures, de mitges, de guants, de pedres per a la reconstrucció, de fibres, etc. Noves lleis dictades del 1934 al 1936, acceleraren la cartelització i el reforçament dels càrtels que ja existien. El resultat d'aquesta política fou que a finals del 1936 el conjunt dels càrtels comprenia no menys de les dues terceres parts del total de la indústria alemanya, 100 % de les primeres matèries de les indústries semifacturades, i 50 % de la indústria de productes acabats, en comparació del 40 % del total existent a les acaballes del 1933. Mussolini cartelitzà per la força la marina mercant, la metal·lúrgica, les fàbriques d'automòbils, els combustibles líquids. El 16 de juny de 1932 dictà una llei de cartelització obligatòria en virtut de la qual formaren els càrtels de les indústries del cotó, cànem, seda i tints. A Espanya, mai l'oligarquia financera no havia estat tan omnipotent com sota el règim del traïdor Franco.
I no es digui que essent aquesta una política econòmica imposada pel nazi-feixisme-falangisme, no compta en l'enjudiciament general del capitalisme monopolista. Car els Governs dels països formalment demòcrates han tingut la mateixa política. Abans de Hitler, els Governs de la República de Weimar crearen i abonaren monopolis. Feren més: en salvaren molts de la ruïna amb subvencions estatals, és a dir, del poble alemany. El 1932, el Govern alemany va subsidiar amb 40.000.000 de marcs i amb crèdits assegurats per 70.000.000 l'empresa naviera Hapag-Lloyd, el més gran monopoli de la marina mercant alemanya. El 1931, el Govern alemany «ajudà» les fàbriques unides de l'acer, el trust més gran d'Europa, comprant-li accions, a un preu quatre vegades superior al de mercat, per valor de 110.000.000 de marcs. El 1931, el Govern alemany esperonà l'absorció de dos grans bancs pel Banc de Dredsner, és a dir, la creació d'un super-trust bancari, donant a aquest una subvenció de 525.000.000 de marcs abans del 1933, el poble alemany n'havia perdut ja totalment 288.000.000 i després, amb Hitler, perdé la resta, més de 100.000.000 de marcs, obsequi dels nazis a l'oligarquia financera. Abans de Hitler, el Govern alemany «avançà» als trustos bancaris alemanys més de 1.500 milions de marcs. El Govern austríac subvencionà el Crèdit Anstalt amb 723 milions de xílings austríacs, una suma gairebé igual a les pèrdues sofertes per l'oligarquia financera. A la Gran Bretanya, a causa de les lleis de mines de carbó dels anys 1931-1932, es formaren sindicats regionals de control de la producció i dels preus i de «racionalització», això vol dir paralització de les mines «antieconòmiques», centenars de milers d'obrers llançats a l'infern de l'atur forçós. Als Estats Units, els «codis de competència lleial» de Roosevelt reforçaren les tendències monopolistes i acceleraren el sotmetiment als monopolis de les empreses petites i mitjanes. A França, la «República financera» per antonomàsia, la concentració monopolista no va ésser mai estrenada pels alts i baixos polítics i es caracteritzava, de més a més, pels freqüents escàndols tipus Stavisky que portaven a la superfície la profunda corrupció interior. A Espanya, la República seguí les petjades econòmiques de la monarquia i l'oligarquia financera i els monopolis ferroviaris, elèctrics, dels telèfons, del paper, del sucre, del tabac, etc., continuaren rebent l'ajut de l'Estat quan ho necessitaven o quan «demostraven» que ho necessitaven.
En règim nazi-feixista-falangista, en règim formalment democràtic, el capitalisme monopolista dictà la llei. O com diem a casa nostra: qui mana a can Ribot? El monopoli està per damunt de la nació, del règim polític i «altres particularitats». Amb el capitalisme monopolista no es tracta ni es pacta. Tampoc no es pot substituir, com acabem de veure, amb sistemes passats per sempre més a la història. Només es pot substituir amb un sistema socio-econòmic més elevat.
Escombrant el camí hem arribat, companys, a la qüestió central d'aquesta conferència.
La nació, sota el capitalisme monopolista ha perdut la sobirania. La nació, si el capitalisme monopolista vencés la crisi de la postguerra propera com va vèncer la crisi de la postguerra anterior, patiria, no ja una política de mediatització efectiva i de respectes aparents sobirànics, sinó una política oberta d'agressions, d'annexions, de privació del dret nacional d'autodeterminació; l'AMGOT en escala mundial. La nació, per tant, pel recobrament i en defensa de la seva sobirania del dret inalienable d'autodeterminació, no té més que una sortida: anihilar en l'àmbit nacional el capitalisme monopolista. ¿Significa això dissoldre els monopolis? No, companys. El capitalisme monopolista ha creat una organització tècnico-econòmica progressiva, uns modes de producció i unes relacions de producció superiors als del vell capitalisme mort i enterrat. La destrucció dels monopolis un error greu i una regressió política. La nació recobrarà la sobirania, l'afermarà, exercirà lliurement el dret d'autodeterminació anorreant el capitalisme monopolista d'un cop i d'una sola manera: nacionalitzant els monopolis.
Per a la nació el dilema és d'acer.
En el duel històric entre la nació i el capitalisme monopolista, la victòria serà de la nació, car la nació és una entitat progressiva, en ascensió, i el capitalisme monopolista és un sistema sòcio-econòmic regressiu arribat a l'etapa darrera d'evolució, en estat definitiu de descomposició i de parasitisme. La nació no és en si mateixa una fase definitiva de la convivència humana. Però així com el capitalisme monopolista no té ja davant seu més que la mort, la nació ha de cobrir encara altres etapes progressives abans de morir. El capitalisme monopolista, com tot sistema d'opressió i d'escanyament financer, que tendeix a la dominació i no a la llibertat, a l'explotació humana i no la cooperació fraternal entre els homes, mor de mort violenta. La nació, com a entitat de convivència humana que tendeix a la llibertat i no a la dominació, a la cooperació i no a l'explotació, morirà de mort natural, en la perspectiva llunyana, quan la seva funció històrica s'hagi acabat, no per imposició, sinó per esgotament, per evolució. Del clan a la tribu, de la tribu a les ciutats lliures i regions feudals, d'aquestes, a la nació feudal, d'aquesta a la nació burgesa sobirana, d'aquesta a la nació burgesa mediatitzada per la finança internacional. D'aquesta a la nació popular, a la nació socialista, els nuclis humans aplegats per raons històriques i factors geogràfics determinats, han pujat graó a graó l'escala del progrés humà, corresponent a cada fase històrica a modes de producció i relacions de producció ascendents. I en l'evolució històrica és evident que únicament en el si de la civilització comunista plenament desenvolupada, la nació perdrà el seu caràcter progressiu, d'entitat històrica necessària, i en ascensió a fase superiors. Només aleshores, la nació desapareixerà, morirà de mort natural, com moriran la democràcia i l'Estat. Moriran la democràcia, l'Estat i la nació, perquè «homes nous en circumstàncies noves» (Marx) no necessitaran la compulsió majoritària, essència de la democràcia, ni la coerció d'un aparell en mans de la classe dirigent, essència de l'Estat, per complir els seus deures envers ells mateixos i la col·lectivitat, perquè aquests «homes nous en circumstàncies noves» no seran, no es sentiran nacionals, sinó universals. Evidentment, companys: la batalla històrica entre la nació i el capitalisme monopolista serà guanyada per la nació.
Però, companys, Stalin acaba de dir-nos que la fera mortalment ferida que se'n va al catau és perillosa i que abans d'arribar al catau, abans de matar-la, pot causar-nos grans danys i dolor. Al capitalisme monopolista ferit mortalment, cal rematar-lo.
Si la nació no actua immediatament després de la victòria militar de les Nacions Unides, si no s'esforça per esgotar els fruits d'aquesta victòria inevitable, el capitalisme monopolista en agonia es llançarà contra ella. No cal fer-se cap il·lusió: es llançarà contra ella amb el propòsit de perllongar la seva vida sembrant la mort entorn seu. El capitalisme monopolista no s'acontenta a intervenir en la vida nacional per extreure'n riquesa i poder. Va molt més lluny.
Ja l'any 1916 Lenin revelà, genialment, que el capitalisme monopolista és annexionista, que tendeix a suprimir el dret d'autodeterminació de les nacions. I bé, companys, estem ja en aquest període, ni el capitalisme monopolista pot ajornar la seva fi inevitable. Durant molt temps, circulà la «teoria» de «l'home blanc», de la «càrrega de l'home blanc». Els blancs tenien la missió, la «càrrega», de civilitzar negres, grocs, hindús i mestissos, portar-los la «bona nova», la «civilització cristiana, occidental». Però els homes blancs tenien alhora el deure «sagrat» de respectar-se entre ells, la nació blanca era «tabú» per a les altres nacions blanques. Una nació, un Estat europeu tenia llicència per saquejar, assassinar homes negres, grocs, hindús i mestissos, per cremar llurs pobles i ciutats, per junyir-los a l'explotació capitalista. Però si aquesta nació o Estat cobejaven el domini colonial sobre una nació o Estat de la seva «classe» es guanyava el blasme universal, l'epítet de bàrbar. Aquesta «teoria», careta tartufiana dels imperialistes, està ben morta. El capitalisme monopolista l'ha matat. Els monopolistes han descobert que els millors clients no són els negres, els grocs, els hindús, els mestissos, sinó els blancs, que els mercats més cobejables no són de vida, que les nacions a conquistar no són les embrionàries, ja repartides, sinó les superiors, les industrialitzades. La primera escletxa en la «teoria» de l'home blanc, la produí l'Alemanya de Bismarck en apoderar-se per la força de les armes de dues províncies franceses: Alsàcia i Lorena. La segona escletxa la produí el capitalisme monopolista en mediatitzar la sobirania nacional, de les nacions i dels Estats grans i petits, de manera directa i per mitjà de les oligarquies interiors, de les capes dirigents de la nació i de l'Estat. I la teoria, finalment, ha estat esmicolada pel nazi-feixisme-falangisme, nineta dels ulls del capitalisme monopolista. Els nazis han «conquistat» els pobles europeus, amb la voluntat de colonitzar-los, de convertir-los en comunitats agràries, embrutides i al servei del nou feudalisme teutònic. Després d'aquest esfondrament, ja tothom s'hi atreveix. ¿Què és l'AMGOT sinó la voluntat colonitzadora del capitalisme monopolista? ¿Com pot interpretar-se altrament la proposició del mariscal Smuth d'incorporar a l'imperi britànic, amb categoria de domini, Holanda, Bèlgica i França? ¿Com poden interpretar-se altrament els sondeigs i la propaganda de coneguts agents del capitalisme monopolista prefederació europea, federació que seria reaccionària, com ho hauria estat la predicada després de la primera guerra mundial i denunciada amb tant vigor per Lenin? La perspectiva no pot ésser més clara, companys. Si el capitalisme monopolista es reprèn de la crisi agudíssima de les guerres suposadament nacionals, els conflictes de fronteres i d'interessos suposadament nacionals es succeiran per un període més o menys llarg, com va ocòrrer en la postguerra passada, fins al moment en què els conflictes interns, l'emmetzinament al darrer grau de les contradiccions del capitalisme monopolista desfermaran la tercera guerra mundial. I la nació ressorgida de les cendres, hauria de reconstruir-se, fent esforços gegantins, per complir la seva missió històrica, mancada ara.
¿Aquest nou període de guerres i conflictes, una tercera guerra mundial, són exigències històriques, un període que se'ns imposa analitzar objectivament els factors en presència? No, companys. Ocorre precisament tot el contrari.
Després de la guerra contra el nazi-feixisme-falangisme, el capitalisme imperialista està en tràgic orfenesa. El primer període de la postguerra anterior va ésser d'inestabilitat del règim capitalista. El període a iniciar en la postguerra propera, la inestabilitat del règim capitalista molt més profunda. En el primer període de la postguerra anterior, l'Estat, l'instrument d'opressió i de repressió del règim capitalista, sofrí una crisi d'equilibri que l'obligà a aparèixer «neutral»—com diu Lenin—entre les «classes en lluita». En el període a iniciar en la postguerra propera, l'«equilibri», la «neutralitat» de l'Estat seran indiscutiblement majors. I les raons d'aquesta afirmació són definitives. El capitalisme monopolista haurà perdut els auxiliars més precisos, amb el suport dels quals va poder superar la inestabilitat del règim després del 1918: el reformisme d'una socialdemocràcia que fou majoritària en el moviment obrer, el nazi-feixisme aixafat per la força militar de les Nacions Unides, les capes dirigents que l'ajudaren a mediatitzar les sobiranies nacionals i les quals, per la traïció nacional comesa abans i en el curs de la segona guerra mundial, seran necessàriament incompatibles amb la nació. La conjunció d'aquesta tres elements ha de determinar la presa del poder polític per les masses populars, dirigides per la classe obrera, per la massa nacional que no traí la nació, que vessà la seva sang per reconquerir la nació, per esbandir de la nació els invasors, colonitzadors i llurs agents i instruments anteriors. I si la massa popular dirigida per la classe obrera, unida en el combat d'avui contra el nazi-feixisme-falangisme, continua unida demà, per reconstruir la nació i recobrar la sobirania nacional, ¿quina força potent podrà posar-se enfront seu en un esforç suprem per barrar-li el pas, per prendre-li de nou la nació i posar-la al servei capitalista monopolista?
La força de les masses populars dirigides per la classe obrera serà tan potent, tan extraordinària, que es pot fer una afirmació de perspectiva històrica enorme: les masses populars dirigides per la classe obrera podran prendre el poder polític de la nació i marxar endavant en el procés de la seva reconstrucció democràticament. Unes nacions, segons siguin les condicions objectives i la real correlació de forces, podran cremar etapes i organitzar-se en nació socialista. Altres, d'acord també amb les condicions objectives i la correlació de forces, podran organitzar-se en nació popular, passar, per tant, per una fase de transició envers el socialisme i per la via dels principis socialistes. En un i altre cas la nació popular i la nació socialista podran organitzar-se, després de la victòria de les Nacions Unides democràticament i desenvolupar-se democràticament, per bé que, en el mateix període, la lluita de classes no s'afeblirà, sinó que s'aguditzarà.
És això oportunisme, companys?
¿És això obligar a negar la llei de la violència necessària, en els canvis de civilització, formulada per Marx i Engels, ratificada per Lenin i Stalin, confirmada per la Història?
¿O és, contràriament, una conseqüència lògica dels principis bàsics del marxisme-leninisme-stalinisme, llur aplicació dialèctica?
Oportunisme és col·laboració de classes, reforçament del règim capitalista mitjançant una política de reformes que no afecten la substància del règim i que paralitzen l'acció revolucionària de la classe obrera, essencialment. ¿És la col·laboració de classes, és la política de reformes, la conclusió a la qual hem arribat?
Aquesta conclusió és el resultat d'un principi bàsic: la sobirania nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles i la seva conseqüència lògica: el recobrament de la sobirania per la nació suposa la prèvia liquidació del capitalisme monopolista, val a dir, com a primera mesura, la nacionalització dels monopolis. Això no és col·laboració de classes, sinó anorreament del capitalisme monopolista, això no és reforçament del règim capitalista, sinó la substitució per un altre règim superior. No estem davant una política de reformes, sinó de transformació sòcio-econòmica.
La nació popular i la nació socialista marxen juntes fins a un cert punt on es bifurquen, la socialista per anar a la realització integral i immediata del socialisme, la popular per desenvolupar-se en un règim transitori i de coexistència de producció i propietat social i de producció social i propietat privada. En una evolució posterior la nació popular es retrobarà amb la nació socialista i en el camí que condueix a la nació comunista. Marxen juntes en l'acció per l'anihilament dels monopolis i l'execució de la revolució agrària i es separen, perquè la nació socialista socialitzarà tots els mitjans de producció i la popular en nacionalitzarà una part, per bé que substancial. Una o altra estructura nacional no serà el fruit de l'atzar, sinó de circumstàncies ben conegudes, de condicions objectives ben caracteritzades i, essencialment, del grau d'unitat integral de la classe obrera, d'efectivitat de l'aliança permanent obrera i pagesa. Com també la possibilitat d'una reconstrucció democràcia estarà determinada, essencialment, pel grau d'unitat de la classe obrera, d'efectivitat de l'aliança permanent obrera i pagesa. Això vol dir—encara que ja es conclou clarament del text—que la presa del Poder i la restauració nacional podran fer-se, no hauran de fer-se, democràticament.
Però, ¿què haurà d'ésser la nació popular, la democràica popular, allí on aquesta estructura transitòria sigui imposada per la realitat històrica?
Primerament: a qui correspondrà la direcció de la nació? La lògica de la història ens demostra que les classes, castes o capes dirigents de la nació perden l'hegemonia política, la direcció, quan traeixen la nació. En esclatar la Revolució francesa, revolució de la burgesia per la presa del poder polític, dirigien la nació francesa, entorn del rei absolut, l'aristocràcia i l'església, és a dir, la casta feudal. En derrota, l'aristocràcia i l'alt clergat fugiren a l'estranger i desfermaren la guerra de l'estranger contra llur pàtria, contra la nació, la guerra dels prínceps alemanys, de les monarquies anglesa i espanyola, la guerra de tots els feudals que tremolaven per llurs privilegis. La Revolució francesa triomfà i els aristòcrates i l'església, la casta feudal, varen perdre per sempre més l'hegemonia política, la direcció política de la nació francesa. Intentaren refer l'Estat feudal després de la caiguda de Napoleó, 1815. Però eren un cos tan estrany a la nació, tan contradictori amb la nació—la fesomia de la qual havia canviat radicalment en el curs de les jornades i guerres revolucionàries i de les campanyes napoleòniques—, que s'ofegaren en la incongruència i caiguren del tot sense pensa ni glòria i sense cap perspectiva de recomençament. Aquest antecedent històric s'aplica cent per cent a les capes dirigents del capitalisme monopolista. Els hereus de la Revolució francesa també han traït la nació. La traïren abans, lliurant la sobirania nacional a l'oligarquia financera. L'han traïda definitivament en començar la segona guerra mundial en lliurar la nació a l'opressor, col·laborant amb l'invasor per reformar l'esclavatge de la nació i dels nacionals. Com els aristòcrates i els clergues del segle XVIII lliuraren la defensa de llurs interessos i privilegis de classe a l'estranger, als enemics mortals de la nació. Com els aristòcrates i els clergues del segle XVIII l'han ofegat en sang de patriotes i, anant més lluny encara, han aprofundit, han pretès la colonització definitiva de llur país a canvi d'una almoina anomenada «coparticipació» en el poder dels colonitzadors. Com els aristòcrates i clergues del segle XVIII, l'alta burgesia i les capes que li donaven suport en el poder i l'han acompanyat en la traïció, han perdut històricament, l'hegemonia, la direcció política de la nació. ¿O pot ningú creure que tot el que ha succeït no ha estat més que un episodi passatger, sense transcendència històrica, que, passada la tempesta, traïdors i traïts s'asseuran al voltant de la mateixa taula per refer amistosament la vella estructura política i econòmica de la nació, per perdre els primers la tralla de comandament i els segons la tasca humil dels explotats sense redempció? La història ens demostra que el símptoma fatal d'un règim, d'una civilització no ja en període de descomposició i parasitisme, sinó de tràngol de mort, és la corrupció històrica i cínica de les seves capes dirigents. Les velles civilitzacions de l'edat antiga en són la prova indiscutible. En vigílies de la Revolució francesa, l'aristocràcia i l'alt clergat estaven corromputs fins al moll dels ossos. L'Estat degenerà en una casa pública en la qual tot es comprava i es venia i la disbauxa sense fre dels poderosos contrastava amb la misèria colpidora de la nació i les vehements aspiracions econòmiques i les gosadies intel·lectuals de la classe que havia de recollir el poder polític del llot en el qual es rebolcava. No és aquest avui l'espectacle que tenim davant els nostres ulls? La profunda i inguarible corrupció política dels alts cercles dirigents, fruit pregon de la primera guerra mundial i de la compra-venda d'homes i de pàtries, practicada pel capitalisme monopolista parasitari i en descomposició accelerada, enllotà la vida nacional i infantà la figura símbol d'un règim, d'una civilització condemnada a mort: els Quisling de la segona guerra mundial. Quan les classes i capes dirigents d'una nació arriben a una degeneració col·lectiva, un capítol de la història humana es tanca, un altre se n'obre. L'aristocràcia i el clergat podrits varen ésser llançats del poder per una burgesia triomfant i que predicava la virtut i l'amor al gènere humà. La podrida oligarquia financera serà llançada del poder per la massa popular dirigida per la classe obrera triomfant que no predica, sinó que practica la virtut i l'amor fraternal entre els homes i els pobles. Però, companys, ¿què és la massa popular? Si no comptés amb una força aglutinant, amb una classe dirigent i hereva històrica del capitalisme monopolista, seria un conjunt heterogeni d'homes i incapaç d'una acció coordinada vers una finalitat concreta. Per això, necessàriament, en parlar de la massa popular com a entitat històrica que ha de reconquistar la nació, restablir la seva sobirania i construir la seva civilització, sorgeix amb esplendor enlluernador la classe obrera, la classe dirigent, la classe columna vertebral de la nació. I sorgeix necessàriament, com una inevitable conclusió històrica, la classe obrera, perquè és la més nacional, la més conseqüent, l'hereva indiscutible del capitalisme monopolista, la que conté i ha assimilat la teoria i la pràctica del nou món a crear. La classe dirigent i constructiva de la nació socialista de la classe obrera. Però, companys, ¿què és la massa popular? Si no comptés amb una força aglutinant, amb una classe dirigent i hereva històrica del capitalisme monopolista, seria un conjunt heterogeni d'homes i incapaç d'una acció coordinada vers una finalitat concreta. Per això, necessàriament, en parlar de la massa popular com a entitat històrica que ha de reconquistar la nació, restablir la seva sobirania i construir la seva civilització, sorgeix amb esplendor enlluernador la classe obrera, la classe dirigent, la classe columna vertebral de la nació. I sorgeix necessàriament, com una inevitable conclusió històrica, la classe obrera, perquè és la més nacional, la més conseqüent, l'hereva indiscutible del capitalisme monopolista, la que conté i ha assimilat la teoria i la pràctica del nou món a crear. La classe dirigent i constructiva de la nació socialista de la classe obrera. Però, companys, la classe dirigent de la nació popular, estructura nacional transitòria, ha d'ésser també, no pot ésser més que la classe obrera. Aquesta conclusió ens porta a una revisió de valor, a un desplaçament absolut de forces i de perspectives polítiques. En la postguerra anterior, el capitalisme monopolista formà governs de coalició burgesa, amb participació de la classe obrera dirigida, majoritàriament, per la socialdemocràcia. La finalitat única d'aquells governs de coalició i la dels governs homogenis socialdemòcrates permesos amb clara visió política dels «governs efectius» de l'oligarquia financera—no fou altra—que la de reforçar l'estabilitat política del règim capitalista. En la postguerra propera i en les nacions populars que es constitueixin com una conseqüència obligada de la segona guerra mundial, es formaran governs de coalició obrera i pagesa amb participació de la mitjana i petita burgesia i la missió essencial dels quals serà assegurar el poder de la nació i el seu desenvolupament envers l'estructura superior socialista. En la postguerra anterior, els governs de coalició reformaren l'Estat burgès, estabilitzaren el règim capitalista i en la postguerra propera els governs de coalició en la nació popular, anorrearan l'Estat burgès, bastiran l'Estat popular instrument de consolidació i desenvolupament de la democràcia popular, l'Estat nou que aixafarà qualsevol intent de retorn ofensiu del capitalisme monopolista.
Segonament: ¿Quin ha d'ésser el contingut sòcio-econòmic de la nació popular? Una política de reformes seria la negació de la nació popular. S'esdevindrà el que sigui, després de la victòria de les Nacions Unides. Però és segur que no tornarà l'eixorca, la contrarevolucionària política de reformes. Aquesta política està condemnada per l'experiència històrica. En l'estira i afluixa de la política de reformes la darrera paraula ha estat sempre del capitalisme monopolista i la darrera misèria de la classe obrera, és a dir, del conjunt nacional. Nació popular vol dir nacionalització dels monopolis: de la banca i de les assegurances, de les primeres matèries i dels transports de la indústria pesada i dels serveis públics, del combustible i del comerç exterior. Nació popular vol dir accelerada industrialització de l'agricultura: anivellar el progrés industrial i el progrés agrícola, suprimir les rendes parasitàries, que la terra sigui de qui la treballa. En la nació popular coexistiran l'economia social bàsica, l'economia particular de la mitjana i petita burgesia nacional i comercial de contingut social, però, i al servei de les necessitats socials de la nació, l'economia cooperativa de consum, de sanitat social, de compra i venda en comú dels sindicats agrearis, i l'economia cooperativa de producció, agrària i menestral. Si tenim present l'experiència històrica podem afirmar que la mitjana i petita burgesia no tindran ni la força ni la voluntat d'oposar-se a la coexistència de diverses economies amb tendència en la perspectiva, de fondre's en una de sola i superior, i a l'instrument polític que en serà la conseqüència obligada. El sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer que els imposa el capitalisme monopolista, apropa els seus interessos immediats als interessos de la classe obrera, de la massa nacional. L'enemic és comú i la unió dels explotats serà sempre, no ha una necessitat sinó una realitat.
Tercerament: ¿Quina ha d'ésser la tendència internacional de la nació popular? La burgesia del vell capitalisme, considerà la nació com el seu mercat natural. En l'exercici d'una sobirania no mediatitzada, aquella burgesia defensà el seu mercat i el convertí, pràcticament, en monopoli. L'acumulació de capitals, la progressiva concentració industrial, la transició de la humil banca intermediària a la banca prepotent del capital financer, crearen el mercat mundia, del qual el nacional no es pogué deslligar, ni defugir la caiguda en una dependència absoluta. Per al nou capitalisme, l'objectiu no és el mercat nacional, sinó el mercat mundial; refermar amb la sobirniana nacional un mercat nacional, sinó esborrar les fronteres, anorrear les sobiranies nacionals i refondre els mercats nacionals en el mercat mundial, camp de batalla dels grups oligàrquics components del capitalisme monopolista. D'ací el cosmopolitisme del capitalisme monopolista, el cosmopolitisme dels Shylock contemporanis. Evidentment, la nació popular és l'antítesi tant del xovinisme nacional de la burgesia liberal, com del cosmopolitisme regressiu del capitalisme monopolista.
El baluard dels monopolistes britànics és l'imperi britànic. Eixamplar l'imperi, fer-ne un clos tancat d'ús exclusiu, és «l'aspiració sublim» dels monopolistes britànics. La defensa i la justificació de l'imperi és, per tant, una necessitat vital per a ells. Igual com l'atac i l'esquarterament de l'imperi, com a unitat econòmica monopolitzada pels capitalisme britànics, és i serà una necessitat vital dels monopolistes nord-americans, no per raons ideològiques, sinó, donades les exigències pregones de la seva estructura, de la seva tendència a dominar i no a alliberar, a un expansionisme imperialista sense límit i sense fre.
Sempre s'han fet grans esforços per popularitzar la política colonial, presentant-la com una «obligació» de l'home blanc, com un deute històric: incorporar les races inferiors, els pobles «salvatges», a la civilització occidental. El major esforç en aquesta direcció l'han fet els panegírics de l'imperi britànic, uns assalariats i altres, de bona fe. D'una manera metòdica ens presenten, no l'imperi tal com és, sinó els Dominis, els quals formen amb la metròpoli una federació més o menys voluntària. Tot plegat per arribar a la conclusió que l'Imperi britànic és una organització política i econòmica modèlica, avançada progressiva que pot eixamplar-se incorporant-hi nous pobles, noves nacions europees. Aquesta propaganda s'ha intensificat enormement d'ençà de la transcendental reforma de la Constitució soviètica i arran de la Conferència imperial tinguda suara a Londres. Veritablement, és una organització modèlica? L'Imperi britànic és una societat de nacions blanques unides per la defensa d'interessos comuns contra enemics més forts que cadascuna d'elles separades: l'interès comú, l'explotació monopolista d'un immens sector de la terra, de prop de 500 milions d'éssers humans, negres, grocs, hindús, malais, indonesis, mestissos, d'un dipòsit inesgotable de primeres matèries essencials, d'un mercat exclusiu per a l'exportació de capitals. En l'Imperi britànic existeixen els subimperis d'Austràlia, Nova Zelanda i Unió Sud-africana que exploten com a colònies pròpies milers d'illes de l'Oceà Pacífic i més de 10 milions de negres de les antigues colònies africanes d'Alemanya. Essent la població que habita els dominis i la metròpoli d'origen anglo-saxó, un tret fonamental els identifica, la discriminació racial, el concepte reaccionari de la superioritat de la raça anglo-saxona, el refús absolut, per tant, a barrejar-se amb les races indígenes, a formar, en virtut del creuament biològic una nova raça. Les poblacions blanques de la metròpoli i dels Dominis són veritables illots d'éssers privilegiats en un oceà de races «inferiors», que exploten a mort, i basant-se en la seva explotació s'ha convertit en una mena d'aristocràcia superior—l'oligarqua financera, monopolista—i inferior—els servents i aprofitadors més immediats, els sectors i els líders del moviment obrer que viuen de les engrunes imperialistes i que constitueixen el que Lenin deia «l'aristocràcia obrera». Per als blancs privilegiats la sort dels pobles «inferiors» no compta. El principi stalinià segons el qual els pobles són iguals en drets, però en deures, car els pobles més avançats tenen el deure d'ajudar els més endarrerits fins a elevar-los, almenys, a llur propi nivell, és per als blancs usufructuaris de l'Imperi una heretgia perfectament bolxevic. Practiquen, amb una conseqüència increbantable, el principi oposat: mantenir en la ignorància, en l'embrutiment els pobles «inferiors» i explotats, emmetzinar els odis religiosos i racials que els divideixen, alimentar les guerres civils que els afebleixen, conservar amb tota cura les tradicions més inhumanes, com la divisió de castes a l'Índia, per exemple, subvencionar grassament rajàs i maharajàs, reis negres, reis grocs, soldats bruns, botxins feudals que es passegen, enjoiats, pels cabarets i «casinos» d'Europa. Naturalment, aquests blancs són amatents lectors de la Bíblia i tenen una consciència escrupolosa que els impedeix conèixer les coses per llur nom, que els obliga a cobrir les vergonyes íntimes amb frases i tesis filosòfico-religioses que tranquilitzen l'ànima i obren, de bat a bat, les portes del cel. D'aquesta tàctica imperialista en diuen: «respectar els costums locals, no intervenir en la vida local, protegir la tradició i la sobirania dels grups antagònics, restablir l'ordre només quan els odis locals el pertorben». I aplicant aquesta «doctrina cristiana» és com a l'Índia d'avui el virrei i els funcionaris britànics que controlen l'Índia britànica són ajudats per més de 500 prínceps feudals, per la guerra permanent d'hindús i musulmans, per la tràgica impotència de més de 100 milions d'intocables sempre en els llindars de la mort per inanició, per funcionaris de les castes «superiors» que empastifen de «color local» el Govern imperial de tota l'Índia. Com podríem explicar-nos altrament, les meravelles d'unes desenes de milers de funcionaris britànics controlant i explotant una immensa península poblada per més de 300 milions d'homes?
No, companys, els pobles alliberats, per la victòria de les Nacions Unides, per l'aixafament immisericorde del nazi-feixisme, no han de seguir les petjades «modèliques» de l'Imperi britànic. No les seguiran. Tampoc no poden aspirar a convertir-se en socis menors dels nuclis anglo-saxons que s'enriqueixen amb la sang i la misèria de tants milions d'éssers humans. Els pobles no combaten avui a mort per consolidar i estendre el lladronici, l'explotació, la tirania del capitalisme monopolista: combaten a mort per alliberar-se ells mateixos del capitalisme monopolista, per recobrar la perduda sobirania, per posar els fonaments d'un internacionalisme proletari, humà, progressiu, els principis del qual tenen ja força de llei en el més gran i més poderós Estat del món contemporani: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. La línia nacional staliniana serà la línia dels pobles alliberats. La fesomia d'una nació és la de la seva classe dirigent. La nació xovinista, tancada, corresponia a la fesomia econòmica i, per tant, política del vell i enterrat capitalisme liberal. La nació mediatitzada, moneda de canvi en el mercat mundial, ha correspost a la fesomia antinacional, extranacional, cosmopolita, de l'oligarquia financera. La nació popular, sobirana i constructora d'una civilització nova i superior, tindrà—té ja allí on s'ha constituït la fesomia de la seva classe dirigent: la classe obrera. Serà nacional i internacionalista, nacional per la forma, internacional pel contingut. I la seva tendència constant no podrà ésser altra que la de suprimir tota opressió nacional—de les nacions majors sobre les menors—, la de proclamar la igualtat de drets de totes les nacions, la de complir el deure que tenen les nacions més avançades a ajudar fraternalment les més endarrerides, la d'esfondrar les fronteres econòmiques aranzelàries que divideixen avui el món capitalista en innombrables estancs en els quals s'ofeguen les masses treballadores, la de constituir pactes federatius amplis amb les nacions més afins per raons històriques, econòmiques, culturals i geogràfiques, primer, amb les més allunyades, dsprés. Els filisteus del capitalisme monopolista ens parlen avui, ens parlaren després de la primera guerra mundial, d'una poderosa Federació Europa controlada i dirigida, és clar, per l'oligarquia financera. Aquesta Federació serà un dia una realitat gloriosa i fecunda, construïda no pels monopolistes, sinó pels pobles allibertats del monopolisme, en l'exercici lliure de llur sobirania pels pobles emancipats del xovinisme, dels odis artificials esperonats per explotadors comuns, assedegats de llibertat, de benestar de pau, de democràcia autèntica, pels pobles constructors de la nova civilització.
¿La possibilitat d'una reconstrucció democràtica de la nació, en la línia popular i en la socialista, és una heretgia teòrica, és una disfressa de l'oportunisme, és un intent de negació i, per consegüent, de revisió dels principis marxistes? O és, contràriament, una interpretació marxista, dialèctica, de la situació present i de la perspectiva històrica immediata? Evidentment, Marx ha dit:
«La violència és la llevadora de tota societat vella que en porta en les seves entranyes una altra de nova».
Evidentment, Lenin ens ha dit:
«La substitució de l'Estat burgès per l'Estat proletari és impossible sense una revolució violenta».
Evidentment, Stalin ens ha dit:
«El pas del capitalisme al socialisme i l'alliberació de la classe obrera del jou capitalista no pot realitzar-se mitjançant canvis lents, per mitjà de reformes, sinó únicament mitjançant la transformació qualitativa del règim capitalista, és a dir, mitjançant la revolució».
Si dialèctica «és, en sentit estricte, l'estudi de les contradiccions contingudes en l'essència materia de l'objecte» (Lenin); si la «llei del desenvolupament és el tràmit dels lents canvis quantitatius als ràpids, sobtats, canvis qualitatius» (Stalin):
¿Què ens demostra la realitat present i la perspectiva històrica immediata? En el règim capitalista s'han produït canvis, invisibles, els uns; coneguts, els altres, conseqüència inevitable de la lluita entre allò que sembla estable i marxa vers la mort i allò que neix i es desenvolupa. Aquests canvis quantitatius han estat lents i es refereixen a la correlació de forces, a la progressiva caducitat del règim que semblava estable i marxaven cap a la mort, a la maduresa històrica del règim nou, a l'acabament del desenvolupament capitalista, a l'esgotament de la tàctica de les reformes, al començament d'aplicació dels principis socialistes. Els canvis quantitatius, però, no canvien el règim, no transformen la seva essència. El capitalista continua essent capitalista fins al moment en què el canvi quantitatiu és substituït pel canvi qualitatiu, l'evolució per la revolució. Els canvis quantitatius van agreujant les contradiccions en l'essència dels objectes, sense alterar la seva contextura. Els canvis qualitatius posen fi a les contradiccions en l'essència de l'objectiu vell i creen un altre objecte, absolutament nou. Per això el canvi quantitatiu és l'evolució i el canvi qualitatiu la revolució. En l'Estat de Morelos hi havia una extensa planúria i de sobte una explosió volcànica transformà la planúria en muntanya en uns dies de flames i de foc. Es produí un canvi qualitatiu, és a dir, uan revolució. I si aquesta és una veritat absoluta, comprovada per la Història, cal que ens preguntem:
La llei històrica de la violència no s'ha complert ja?
El canvi qualitatiu, revolucionari, no s'ha produït ja?
¿I si les lleis de la violència i del desenvolupament ja s'ha complert, hem de considerar la terra com un conjunt d'entitats humanes isolades, tancades, i en les quals s'ha de complir, inexorablement, mecànicament, les lleis esmentades? O com un conjunt humà, interdependent interinfluenciable, com un tot en el qual repercuteixen els fenòmens qualitatius que es produeixen en una part d'ell? I en la violència que la sacseja a fons, no tenim un fet històric que aprofundeix aquesta repercussió, amb intensitat, és clar, no uniforme, sinó diversa, segons sigui la correlació de forces actuals en el si de cada entitat humana?
Vivim, companys, en un cicle històric de violència, la duresa i la durada de la qual no tenen parió. Aquest cicle històric va començar amb la primera guerra mundial. En la primera guerra mundial va produir-se un canvi qualitatiu: la gloriosa Revolució socialista d'octubre que creà un Estat nou: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, que oposa a la vella civilització capitalista una nova civilització: la socialista, que s'ha consolidat en la sisena part de la terra, que ha construït peça a peça, el poder més sòlid, més invencible que la història humana coneix. La resta del món que continua sotmesa al sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer, no retornà ja a l'equilibri d'abans de la primera guerra mundial, però continuà sotmés a la violència més extremada. Revolucions i contrarevolucions, guerres colonials, guerres de fronteres, guerres «ideològiques» desfermades per anorrear els moviments i els règims democràtics populars, conflictes innombrables i sagnants provocats per la competència entre grups monopolistes rivals, la guerra activa i latent contra la Unió Soviètica, les proporcions monstruoses de terror blanc i el sorgiment del nazi-feixisme-falangisme, esforç desesperat i mortal d'una societat condemnada a mort i que no es resigna a morir: han caracteritzat l'armistici entre les dues guerres mundials. ¿Aquest cicle de violència gegantina que ha costat a la humanitat desenes de milions de vides, tresors incomptables, no pot ésser tancat per la segona guerra mundial, el cost de la qual en vides i en riqueses excedeix en xifres astronòmiques el de qualsevol altre període de crisi? ¿És que, companys, aquesta segona guerra mundial no és en si mateixa «una gran revolució?» ¿És que, companys, la Revolució socialista d'octubre ha estat un fenomen limitat per unes línies frontereres, la presència històrica de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques que surt enfortida de la prova terrible de la guerra, no han de provocar, encara que fos només per gravitació natural, canvis profunds en la resta del món? ¿Hem de considerar el cicle de violència creat per un règim que es considerava estable i marxava cap a la mort, i el canvi qualitatiu soviètic, com a fets sense cap altra transcendència històrica que la de l'universal en el món capitalista, que la d'una nova civilització creada en un enorme sector de terra isolat per una altíssima muralla xinesa?
Què ens demostra la Història, companys?
La Història ens demostra que la burgesia no ha fet més que una revolució violenta per prendre històricament possessió del poder polític: la Revolució francesa. La Història ens demostra que el règim feudal va morir històricament en produir-se el canvi qualitatiu en un dels seus Estats: França, acabada la Revolució, tancat el cicle de violència obert per ella amb la derrota de Napoleó el 1815, el món europeu ja no va poder tornar al 1789. L'estructura interna havia canviat, la correlació de forces també, essent aquests canvis la conseqüència inevitable dels modes de producció, de les noves relacions de producció que la Revolució i el llarg període de violència continental que en seguí consolidaren i posaren en el camí del seu desenvolupament incontenible... Els aristòcrates que retornaren de l'exili a França, recolzats en les baionetes de la Santa Aliança, pretengueren esborrar la Història, donar per no existent el període vital 1789-1815, dictar les lleis i decrets reials del 1789 com si veritablement la terra s'hagués aturat, reconstruir, per tant, peça a peça, el món feudal que perderen. Foren, però impotents davant la nova nació, en la qual eren un cos absolutament estrany. La nació i la casta feudal altra vegada al poder parlaven un llenguatge diferent, el llenguatge viu de la nació en marxa, el llenguatge d'ultratomba d'un fantasma reviscolat per altres fantasmes de la resta del continent que, si bé els semblava que estaven més vius, eren tan morts com el francès. D'aquesta antítesi va sortir un règim híbrid en el qual, però, la burgesia no perdé el domini econòmic ni la coparticipació política, règim que desaparegué sense pena ni glòria pocs anys després, quan la burgesia francesa, abonada per la massa popular de sentiments republicans que no pogué ofegar Napoleó, posà la corona reial en mans dels Orleans. Amb el canvi dinàstic, la burgesia s'emparà totalment del poder polític i la vella casta aristocràtica descendí a la categoria d'escude del nou senyor. La burgesia s'apressà a realitzar el lema d'aquells temps: «enriquir-nos». Certament, hi hagué un nou període revolucionari continental a Europa: el del 1848 al 1849. Però el seu caràcter històric va ésser ben diferent. A França, esclatà la revolució del 1848, no per assegurar el poder polític de la burgesia, definitivament assolit. La revolució francesa del 1848 tingué dues fonts d'energia: la burgesia liberal i la joventut intel·lectual que s'havia identificat amb els ideals i les passions gegantines de la Gran Revolució i que aspiraven a restablir la República anihilada per Napoleó, i la classe obrera que ja perseguia fins propis, encara que d'una manera intuïtiva, romàntica i no científica, lligada en la continuació històrica amb el club «els iguals» de Babeuf i amb l'exaltació revolucionària intransigent de Marat. Guillotinada la revolució del 1848 per la mateixa burgesia republicana esporuguida davant el sorgiment d'una força nova homogènia, la força proletària, la conclusió històrica no va ésser pas que la burgesia assegurés un poder polític amenaçat per la casta feudal, sinó per la classe obrera. A Alemanya, la revolució del 1848 va expressar l'anhel de la burgesia lliberal i del proletariat per una democratització de l'Estat alemany, per la seva unificació. En un i altre país la revolució no va ésser contra el feudalisme, sinó contra la burgesia reaccionària aliada amb les forces del passat i pel desenvolupament de la democràcia burgesa. A l'ex-imperi d'Àustria-Hongria, la revolució del 1848-1849 fou, essencialment, el renaixement violent de les velles nacionalitats oprimides: txeca, croata, eslova les quals volgueren realitzar la línia nacional que alliberà el continent centre i sud-americà. El cicle revolucionari 1848-1849 no va ésser, doncs, una repetició de la Revolució francesa, per tal de retornar a la burgesia un poder polític que li hagués estat arrabassat per la força feudal. Va ésser la continuïtat històrica de la revolució francesa, amb contingut diferent, amb factors nous, amb nova perspectiva. Aquesta és la conclusió a la qual va arribar Marx en analitzar les revolucions del 1848-1849: després d'elles, ens diu Marx, el poder de l'Estat es convertí en una «arma nacional de guerra del capital contra el treball». Si les revolucions del 1848-1849 tenien ja la característica fonamental d'un antagonisme entre el capital i el treball, encara que confós en els seus inicis, la Revolució del 1871, la Comuna de París, fou ja una revolució proletària, un assaig de l'Estat socialista sense classes. I si ent tos els països europeus esclataren moviments revolucionaris, aquests es movien, es produïen, es desenvolupaven en el conjunt del règim capitalista, no eren reaccions vers el passat, sinó vers l'esdevenidor. La Revolució francesa va enterrar el règim feudal, va instal·lar la burgesia triomfant en el poder polític. Les revolucions del segle XIX van tenir com a objectiu el desenvolupament de la democràcia en el règim burgès estabilitzat, essent llur motor un nou element històric, al qual la burgesia donà vida i accelerà la creixença en la mesura que ella acumulava capital i concentrava la indústria i acceptava el progrés tècnic la classe obrera. En el segle XX, ens ha dit Carles Marx, es desenvolupà «el poder centralitzat, amb els seus òrgans corresponents: l'exèrcit permanent, la policia, la burocràcia, el clergat i la judicatura... El poder de l'Estat va anar assolint cada vegada més el caràcter d'un poder social per l'opressió del treball, el caràcter d'una dominació de classe. Després de cada revolució que assenyalava un pas endavant en la lluita de classe, s'acusava amb trets encara més sortints el caràcter permanent repressiu de l'Estat».
Napoleó, espasa militar de la burgesia triomfant, va ésser vençut. Però el Codi Civil de Napoleó, monument dels drets i privilegis de la burgesia dirigent i propietària de l'Estat, va vèncer els residus feudals que la Santa Aliança pretengué vitalitzar.
Si la Història ens demostra que la burgesia va prendre possessió del poder política amb una revolució, que el règim feudal morí històricament amb un sol canvi qualitatiu en un dels seus Estats, ¿hem de concloure que la classe obrera ha de fer necessàriament, inexorablement, una revolució violenta en cada Estat o Nació, que la Revolució d'Octubre, que el canvi qualitatiu del qual sorgí el món nou, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, són fets històrics de menor transcendència que la Revolució francesa, que la seva influència i la seva força s'atura en arribar a la línia capriciosa «d'una frontera política»? ¿Hem de concloure que si el Codi Civil de Napoleó tingué un valor universal, la Constitució Staliniana no pot tenir més que un valor domèstic? Ben orbs seríem si arribéssim a la conclusió tan absurda, tan antihistòrica.
¿Què ens demostren, companys, no ha la Història, sinó els fets que s'han produït en els darrers anys, en aquest període del qual són actors i testimonis? S'han constituït dues nacions populars i tres nacions socialistes, sense que, en cap dels cinc casos, la classe obrera es veiés històricament obligada a repetir una Revolució d'Octubre. S'han constituït dues nacions populars al continent asiàtic: les Repúbliques de Mongòlia i Tanna Tuva, el contingut sòcio-econòmic de les quals és substantivament el mateix que hem vist més amunt. S'han constituït tres nacions socialistes al continent europeu: Estònia, Letònia i Lituània. Les nacions asiàtiques es crearen democràticament, pacíficament. Les tres nacions socialistes europees es constituïren democràticament, pacíficament. Als països bàltics una commoció política semblant a la nostra del 14 d'abril del 1931, foragità del poder els Quislings del capitalisme monopolista, els agents de l'Alemanya hitleriana. Els pobles en possessió del poder polític elegiren democràticament Corts Constituents i els representants populars, per votació majoritària, acordaren constituir-se en nació socialista i sol·licitaren l'altíssim honor, que aconseguiren, de formar part de la gloriosa família de Repúbliques Socialistes Soviètiques. ¿I si la realitat històrica dels nostres dies ens demostra que és possible reconstruir un país en la línia de la nació popular o de la nació socialista, hem de concloure que necessàriament, inexorablement, la classe obrera de la resta del món ha de fer una Revolució d'Octubre en cada país per la dèria d'aplicar de manera mecànica principis justos, principis certs, justesa i certitud comprovats per la Història, però ja realitzats? No, companys, allò que s'ha realitzat en uns països correspon a qualsevol altre país, sense altra situació que les característiques pròpies, que la real corporació interior de forces, que la positiva o negativa unitat integral de la classe obrera, que la feble o sòlida aliança de la classe obrera única amb la pagesia, que el grau de maduresa patriòtica substantiva, no aparent, de la petita o mitjana burgesia. Amb tot, però, la unitat orgànica de la classe obrera és el factor més determinant.
Aquesta és, companys, la característica essencial del nostre temps, de la postguerra immediata: la possibilitat de la reconstrucció democràtica d'un país en la línia general de la nació popular, de la nació socialista. ¿Vol dir això que la violència ja no serà necessària enlloc? Absolutament, no. La possibilitat no serà mai, en cap cas, obligatorietat.
El desenvolupament desigual del capitalisme agreuja les seves contradiccions internes, multiplica els conflictes bèl·lics i d'altre ordre, accelera la seva descomposició i parasitisme, és a dir, la seva caducitat històrica. De la mateixa manera el desenvolupament desigual de la capacitat, de la maduresa política en els pobles, determina variants profundes en l'aplicació d'una línia general que l'experiència històrica i les realitats presents defineixen com a justa. Seria, per tant, un error greu creure en la possibilitat d'una línia rígida. En alguns països serà possible realitzar sense grans dificultats i en un període breu, la línia general de la nació popular o de la nació socialista. En altres països, pocs o molts, aquesta realització serà difícil, i assolible després de noves jornades de lluita sagnant. I ha d'ésser així, ja que el capitalisme monopolista encara que substantivament afeblit i inestable en acabar la segona guerra mundial es defensarà amb les dents i les ungles. I el seu poder no serà petit. La conclusió final, històrica, no pot ésser més que una: l'anihilament universal del capitalisme monopolista. Ja recorre el seu «camí de l'amargura». Ha estat derrotat el capitalisme monopolista en la maniobra de la coalició mundial contra la Unió Soviètica. Ha estat derrota en la maniobra de les dues guerres, que els bandits trotsquistes tracten de popularitzar, i la perspectiva de la qual no es altra que facilitar una pau separada de la Gran Bretanya i els Estats Units amb l'Alemanya hitleriana, la de reconstruir el bloc de Munic contra la Unió Soviètica. Ha estat derrotat en la maniobra de la guerra empatada que el traïdor Franco féu rodar pel món. Ha estat derrotat en la maniobra de la humanització de la guerra, posada en marxa, en col·laboració fraternal, pel traïdor Franco i el Papa filofeixista. Ha estat derrotat en la maniobra de sabotejar el segon front, d'allargassament de la guerra volgut per Hitler, els seus aliats i còmplices. Ha estat derrotat en la maniobra, que les resumeix totes, de la pau negociada, d'una pau de reforçament de la reacció alemanya i mundial, d'atac contra la Unió Soviètica i els pobles renaixents. Serà derrotat, també, el capitalisme monopolista en les maniobres que ja són prou visibles i preparatòries de la seva política de postguerra. No hi ha pas dubte que serà a la fi vençut, però no colpit per una derrota fulminant simultània i universal. Serà vençut per un període de noves lluites, de nous sofriments, sobretot en els països que són la seu del màxim poder d'opressió colonial i d'escanyament financer: els Estats Units i la Gran Bretanya. En aquests països, baluards aparentment incommovibles del capitalisme monopolista la classe obrera, els pobles es trobaran davant d'un dilema: rebel·lar-se contra els botxins comuns i de la humanitat sencera o reforçar-los per caure, dintre pocs anys, en una tercera guerra mundial. Com resoldran aquest dilema? La primera guerra mundial accelerà la maduresa política de la classe obrera britànica, malgrat els esforços que els líders buròcrates del moviment laborista i tradeunionista feren per impedir-ho. La segona guerra mundial radicalitzarà més profundament encara la classe obrera britànica, donarà un cop mortal a l'aristocraticisme infantívol de sectors importants de la classe obrera nord-americana. Els obrers britànics i nord-americans, els pobles britànic i nord-americà no comprendran quan, després del sacrifici de la guerra, es trobaran presos en l'engranatge del capitalisme monopolista i patiran els horrors d'un règim sòcio-econòmic que per perviure no farà altra cosa que enfonsar-los en la misèria de l'atur forçós i de la repressió interior, el genial principi marxista: «no pot ésser lliure el poble que oprimeix altres pobles»; comprendran que el camí de salvació no és complicar-se amb el capitalisme monopolista per rebre les minses i brutes engrunes de l'explotació, de la misèria universals, sinó el de l'internacionalisme proletari, el de la fraternitat dels pobles, en l'esforç mancomunat per construir arreu de la terra la nova civilització. És ben cert, companys, que el capitalisme monopolista, l'inventor de l'AGM, per a ús exclusiu i consum obligatori dels pobles europeus alliberats del nazi-feixisme, haurà de fabricar una AMGOT especial i molt més forta, com a garantia de la seva tranquil·litat a l'interior de les fortaleses clàssiques: els Estats Units i la Gran Bretanya.
El capitalisme monopolista serà vençut, perquè ni nosaltres comunistes, ni la classe obrera, ni els pobles alliberats del mal son present no renunciarem en cap cas, en cap situació, a la nostra missió històrica: realitzar el socialisme!
Cal, però, companys, que mirem amb els ulls ben oberts les realitats i les complexitats de la situació actual. Cal que ens preparem per rebre i copsar amb el cervell ben obert la realitat i les complexitats de la postguerra propera. Car, si no fos així, aviat degeneraríem en una petita secta de cridaners, inútils per servir els interessos fonamentals, permanents, de la classe obrera, del nostre poble.
Mèxic, D.F., juny 15 del 1944
Joan Comorera